Unió Valenciana: l’enculament final.

12 Abr 2011 12 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , ,

Unió Valenciana (UV) ha escenificat un atre vergonyant capítul en la seua infame història de traïcions al poble valencià. El seu president nacional, Josep Manuel Miralles, ha anunciat recentment que UV no es presentarà ad estes eleccions autonòmiques i ha demanat el vot per al Partido Popular (PP) perque, diu Miralles, «la defensa de les senyes d’identitat del poble valencià està en mans del PP i més concretament de Francesc Camps». I tot això, després de mesos d’enviar decenes de comunicats de prensa a on s’acusava de traïdor i catalaniste al PP.

¿Cóm haurà sentat tot açò als valencianistes que, ingènuament, encara recolzen a UV? Yo tinc clar des de fa anys que votar per UV és votar pel PP, i, per extensió, pel pancatalanisme. No m’esperava res diferent. Vicent González Lizondo, Ferran Giner, Mari Àngels Ramon-Llin, Rafael Ferraro, Vicent Ferrer, Alfons Novo, Vicent González-Lizondo fill, Valer Eustaquio, Chimo Galcerà, Joaquim Ballester… És històrica la submissió dels unionistes a eixe partit teledirigit des de Madrit. Sol passar quan les noves glòries no s’oferixen a Valéncia.

Lo de UV és l’enculament final, la sodomia definitiva. Després d’açò, ya només falta anunciar la desaparició oficial de lo que queda de partit i la seua inclusió dins d’un PP rebosant de catalanisme, Gürtels, Brugals i uns atres escandalosos casos de corrupció. L’opció d’Units per Valéncia de Carles Choví, un satèlit de Convergència i Unió (CIU) i el Bloc Nacionaliste Català (BNC) no resulta molt més alentadora. Es confirma per tant que l’únic partit que defén un Idioma Valencià independent del català és Coalició Valenciana (CV)… Li pique a qui li pique.

¿Per qué no la doble accentuacio?

27 Mar 2011 16 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , ,

Fa ya algun temps des de que la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) reintroduï l’accentuacio en la Llengua Valenciana. Fon en 2003. És innegable que des de llavors la RACV ha treballat de valent i ha conseguit gestes colosals, autenticament epiques, com per eixemple el corrector informatic per a Open Office o el Diccionari General de la Llengua Valenciana, el millor de tota la llarga historia del nostre Regne de Valencia i que va vore la llum a finals del passat any 2010.

Pero tampoc es pot negar que des d’aquell 2003 el valencianisme s’ha debilitat cada volta més. Aquella reintroduccio fon molt polemica i creà un cisma en el valencianisme que servi per a que el Partit Popular (PP) acabara de fagotisar-lo i es consolidara la catalanista Academia Valenciana de la Llengua (AVLL). Actualment, encara hi ha molts autors, editorials, associacions i partits politics que continuen amprant la normativa antiga; l’accentuacio diacritica de tota la vida.

Yo em pregunte si no ha arribat el moment de fumar la pipa de la pau i tornar a abraçar-mos tots com a germans que som. No estaria malament que la RACV aprovara una doble accentuacio; és dir, es mantindria l’actual, si se vol inclus com a preferent en la llinia de treball de la RACV per a no desfer el valios cami fet durant tots estos anys i al mateix temps, s’acceptaria l’accentuacio diacritica com a igualment correcta… Es tracta de que qui no accentua no se senta com un proscrit.

¿És possible la doble accentuacio? Sí. De fet, quan yo estudiava en Lo Rat Penat en 2000 ya hi havia doble accentuacio: es permetia accentuar diacriticament (era l’opcio preferent) o simplement no accentuar mai. Aixo sí, a l’hora de redactar un text tot ell havia de ser en una sola de les dos opcions. Llogic. Pero et donaven a triar lliurement. Crec que eixa seria una excelent solucio per tancar les velles ferides i enfortir el valencianisme de cara al futur. Guanyariem tots i no perdria ningu.

FONT: Som nº 250. Abril 2011.

El valencianisme es pareix a una ceba.

25 Feb 2011 3 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

Fa mesos des de que vaig escriure el meu últim artícul en Llengua Valenciana. Encara que és l’idioma en el qual em sent més a gust i encara que m’apassiona tot lo que tinga relació ab la meua cultura, no sé de quin tema escriure. O millor dit, no en tinc de ganes. No m’avellix gens. Cada dia em trobe més trist i desmoralisat ab el país que tenim. Contemple l’afonament d’una cultura milenària en mig de l’indiferència d’una població valenciana que ni llig ni coneix la seua història ni defén lo seu. A voltes m’agradaria gitar-me, tancar els ulls i no tornar a obrir-los mai més.

Diu l’escritor i amic Joan Benet Rodríguez que el valencianisme es pareix a una ceba. No només perque et fa plorar ya que és un moviment que dona molts disgusts als qui portem Valéncia dins del cor. Ademés, es pareix a la ceba en que està compost de vàries pells i dins de tot es troba el cor. A sovint quan u entra en el valencianisme ho fa en el cor, en el núcleu, en el centre mateix del moviment i a mida que transcorre el temps va acostant-se poc a poc a les capes més externes del mateix, fins acabar totalment fòra d’ell. O com a mínim del valencianisme actiu.

Pense ara mateix en Laura Garcia Bru, Toni Fontelles, Pau Giner, Joan Batiste Sancho i en tants atres que varen fer coses importants per Valéncia i dels que ya no se sent res. No puc culpar-los ni molt manco. Al contrari. Entenc que cadascú té les seues obigacions personals, professionals i familiars. I al mateix temps em pregunte si no estaré yo acostant-me també a les parts més externes de la ceba, eixes que son l’antesala a abandonar la militància activa. ¿Qué tindrà esta terra i que tindrà el valencianisme que en lloc de sumar actius els va perdent pel camí?

Valencia: antes muertos que catalanes.

11 Ene 2011 27 comentarios

de J.Ferrer en Banderas, Banderas de Europa Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , ,

Valencia es un reino muy antiguo. El primer rey de Valencia documentado fue el visigodo Leovigildo allá en el siglo VI, aunque popularmente se ve en la figura del rey  Jaime I el Conquistador al padre de la nación ya que él arrebató el país a los musulmanes en el año 1238 liberando al pueblo del yugo perverso del islam.

En el siglo XV el Reino de Valencia tuvo su máximo esplendor. Por entonces era el faro de la civilización, la Nueva York de la época. Pero fue entablar relación con los castellanos y llegar la decadencia. En 1707 el rey Felipe V de Borbón suprimió los fueros y así Valencia despareció como un estado soberano en el mundo.

El valenciano fue la primera lengua neolatina en tener un siglo de oro literario, un diccionario y una Biblia. En valenciano se escribió el primer libro impreso en la Península Ibérica. En la ciudad de Xàtiva se instaló la primera fábrica de papel de Europa y en Elche se logró el hallazgo del busto ibérico de la sin par Dama de Elche.

Su legado cultural es colosal: el colegio más antiguo del planeta, el tribunal más añoso de Europa, inventos como la banca y el comercio modernos, el defensor del pueblo, el derecho marítimo internacional, el ajedrez moderno, la radio, la Coca-Cola, el manicomio, el descubrimiento de la Antártida, la pelota valenciana, etc.

Es un pueblo próspero, conservador, liberal y emprendedor pero demasiado abierto, individualista y pasota. Su falta de unidad y patriotismo le ha hecho caer en las garras del pancatalanismo. Pese a ello, existe la consciencia de que el idioma valenciano no es catalán. «¡Antes muertos que catalanes!» -claman en el reino-.

Ausias March, Joanot Martorell, Lluís Vives, Sant Vicent Ferrer, Josep Ribera, Joaquim Sorolla, Lluís García Berlanga… Fábrica de genios, Valencia es hoy la sombra de lo que fue: un país acomplejado, dividido y sometido desde Madrid y Barcelona; un pueblo noble y herido que necesita recobrar su identidad.

El Regne de Valencia: una nacio més que milenaria.

09 Oct 2010 15 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Inaugurem dos noves seccions en la nostra web: la d’Agenda i la de Docuteca. Visiteu-les.

————————————————————————————————

Una de les coses que no m’agrada dels nacionalismes és que a sovint es basen en la mitologia per a justificar l’existencia d’un poble. Aixina, molts vascs ensenyen als seus fills que Deu creà a Adam i Eva i que ells parlaven euskera, que l’euskera fon la primera llengua del món i que despres vingueren totes les demes a partir de l’incident de la Torre de Babel. Pareix de chiste pero parle completament en serio; ne conec varis casos en nom i llinages. Com tampoc és cap broma que per als catalans Catalunya ha existit des de sempre, inclus quan encara no existia, inclus quan era un grapat de comtats  (Barcelona, Girona, Ausona, Urgell, Besalu, Cerdanya, Els dos Pallars, Ampuries i Rossello) completament dividits i emfrontats entre si. Abans d’unir-se estos comtats per a formar lo que hui coneixem com a Catalunya, ya existia Catalunya per a alguns fantasmes sense trellat.

Pero el que s’emporta la palma és el nacionalisme espanyol. Per a alguns romantics, Espanya és la reserva espiritual d’Occident, la nacio més antiga d’Europa, una realitat immanent que desborda els llimits del temps i de l’espai. Aixina se busca un orige mitic: la nacio espanyola arranca ab la provincia romana d’Hispania, si no ab els fenicis. Encara que Hispania vol dir unicament «terra de conills», encara que era tan sols una provincia d’un païs nomenat Imperi de Roma, encara que no hi ha absolutament cap constancia documental de que en eixa epoca algu parlara d’una «nacio espanyola» diferenciada de Roma, encara que Hispania englobava tambe Andorra, Portugal, Gibraltar i Marroc, encara que hi hague inclus varies Hispanies, aixina i tot alguns s’encaboten en considerar que Lucio Anneo Seneca era un filosof espanyol i no un romà. No sé si riure o si plorar.

A diferencia d’uns atres, els valencians no necessitem inventar mits. No cal ser un nacionaliste valencià -molts de fet no ho són- per a constatar l’existencia historica d’una nacio valenciana, a la que el propi escritor Joanot Martorell apela en la seua novela Tirant lo Blanch. Els origens del Regne de Valencia són més remots de lo pensat. Nos havien dit que el rei Jaume I el Conquistador el fundà en 1238. Posteriorment, saberem que abans d’ell els reis Mudafar i Mubarak fundaren en 1009 el Regne moro de Valencia. Pero és que recentment l’arqueolec Miquel Ramon Marti ha demostrat que el primer rei documentat de Valencia fon el cristia visigot Leovigilit -a partir del descobriment d’una moneda en la cara i nom d’este monarca i l’inscripcio Rex Valenta-, lo qual  fa que nos hajam de remontar -com a minim- al segle VI per a parlar de la fundacio del Regne de Valencia.

Hi ha proves documentals -no explicacions mitologiques- que demostren que Valencia fon un regne independent (lo que hui considerariem una nacio politica) des de fa més de mil anys. Esta independencia com a ciutat-estat (tan tipica en l’Europa migeval) va perdurar durant molts segles fins que, en l’arribada de Jaume I, el Regne de Valencia s’anexionà numeroses terres per a conformar un regne (una nacio) més gran, de dimensions similars a les actuals. Alguns pensen que en temps de Jaume I Valencia era una especie de comunitat autonoma dins d’una nacio politica nomenada Arago. És fals. Valencia, Mallorca i Arago eren tres regnes independents en un sol rei. Tres estats sobirans en un sol cap d’estat. Exactament igual que en l’actualitat la regina d’Anglaterra, Isabel II, ho és tambe de Canada i d’Australia i ningu discutix l’independencia d’estes dos nacions.

Com l’historia sempre la conten els vencedors, hui se nos vol fer creure que els distints regnes peninsulars (en l’excepcio de Portugal) se fusionaren a partir de la boda dels Reis Catolics, nos volen vendre eixa versio nacionalcatolica de l’historia que nos conta que des d’un principi tots erem espanyols, tots erem catolics i tots parlavem castellà. Mentira. Ab la boda d’Isabel de Castella i Ferran d’Arago se fusionaren les corones, pero no els territoris. Ells eren els reis de les Espanyes (en plural), no d’Espanya (en singular). Els distints regnes (Arago, Valencia, Castella, Mallorca, etc.)  seguiren conservant la seua independencia nacional ab la sola novetat de que a partir d’aquell moment hi havia un sol monarca per a governar-los a tots (igual que hui Isabel II és regina -és dir, cap d’estat- de setze regnes -setze estats independents- i aixo no implica la fusio de tots ells en un unic païs).

És ya en el segle XVIII, quan varem patir la Guerra de Succesio (1701-1715) que el rei Felip V de Borbo va abolir els nostres Furs i aixo comportà l’extermini del Regne de Valencia com a nacio lliure i sobirana i com a estat independent en Europa i en el món. A partir de la Batalla d’Almansa de 1707 els valencians passem a ser nacionalment espanyols. Per «just dret de conquista» Felip V usà el Regne com a cap de turc i la repressio fon moltissim pijor que en Arago o Catalunya. Xativa fon incendiada tota. El valencià passà a ser perseguit. El dret castellà substitui al  valencià en totes les arees. L’Esglesia Catolica prohibi batejar bebes en noms valencians. Aixina es com es passà d’un conjunt de regnes vinculats por la corona a ser un unic estat unificat, de l’unitat en la diversitat al centralisme homogeneïsador, de les Espanyes en plural a l’Espanya en singular de hui.

¿Pero existix hui una Nacio Valenciana? Lo primer que cal preguntar-nos és qué és una nacio. Segons el prestigios historiador alema Friedrich Meinecke hi ha dos tipos distints de nacio. Una nacio cultural, que és un poble que compartix una cultura en comu. I una nacio politica, que és un estat independent. Segons Meinecke, lo més natural és que la nacio cultural acabe derivant en una nacio politica. Per eixemple, durant 2000 anys els judeus anaren errants d’aci cap alla. Encara que no disponien d’una patria propia, ells eren una nacio cultural (puix conservaven una cultura que els unia) fins que en 1948 es dotaren d’un estat sobira (és dir, una nacio politica). No  hi ha cap dubte de que els valencians forem una nacio politica durant molts segles. Com no es pot negar que actualment som un poble que compartix una llengua, cultura i tradicions propies que nos fan distints.

Sí, els valencians som un poble en cultura propia i un sentiment de pertinença a una comunitat humana concreta. Som, per tant, una nacio en el sentit cultural de la paraula. I com a tal, tenim dret a dotar-nos d’una nacio politica, és dir, d’un estat independent: un Estat Valencià. Els valencians tenim dret a la lliure determinacio. Ho diu el Pacte Internacional de Drets Civils i Politics adoptat per l’Assamblea General de l’Organisacio de Nacions Unides (ONU) el 16 de decembre de 1966. Ho diu el Tribunal Internacional de Justicia -conegut com a Tribunal de La Haya- que permet la declaracio unilateral d’independencia d’un territori (aixina ho sentencià el 22 de juliol de 2010 en el juï de Servia contra Kosovo). Pero per damunt de tot ho diu l’historia. Els valencians som una nacio i tenim dret a decidir el nostre futur, a ser lo que nosatres vullgam. És l’irrenunciable dret a ser lliures.

FONT: SOM nº 249. Novembre-Decembre 2010.

Estatut català: que Madrit i Barcelona es maten mútuament i dixen en pau a Valéncia.

13 Jul 2010 11 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , ,

La sentència del Tribunal Constitucional ha significat  importants retalls a l’Estatut català perque encara que permet la definició de Catalunya com a nació en el seu preàmbul sense validea jurídica en la pràctica es llimiten molt les competències autonòmiques. Es posa fi a les vegueries, s’entén que els poders públics estan obligats a atendre en català al ciutadà pero no una empresa privada i es contempla que tant el castellà com el català  poden ser llengües vehiculars en l’educació i l’administració (encara que el català ho és en la pràctica). Ademés, el Tribunal nega també a la Generalitat Catalana la capacitat per a regular i establir referèndums, que tinga l’exclusivitat en matèria de primera acollida d’immigrants, nega que el Consell de Justícia de Catalunya o el Síndic de Greuges siguen els òrgans exclusius en territori català en les seues respectives àrees de treball, nega al Consell de Garanties Estatutàries la capacitat d’emetre dictàmens vinculants i anula la exigència de que unes atres autonomies de l’Estat hagen de fer un esforç fiscal similar al de Catalunya si volen beneficiar-se dels fondos destinats a la solidaritat ab les regions.

Les meues impressions sobre la sentència són contradictòries. Si en lloc de Catalunya es tractara de qualsevol atra autonomia, possiblement em manifestaria en contra de la sentència i entendria que és un atac en tota regla a l’autonomisme. Potser inclús em seria igual al comprendre que es tracta d’una atra terra que no és la meua i per tant  no soc ningú per a clavar els nassos a on no em criden. Pero tractant-se del nacionalisme expansioniste imperialiste català, que sempre vol anexionar-se la nostra llengua, cultura i  terra valencianes, m’alegre i molt de la retallada de l’Estatut perque sempre que hi hagut bona sintonia entre Madrit  i Barcelona els valencians hem acabat ben fotuts.  Per això preferixc que s’alimente el foc i el conflicte entre Madrit  i Barcelona, entre el centralisme ranci dels uns i l’imperialisme sectari dels atres, per a que dixen a lo Regne de costat. Mentres es maten Madrit i Barcelona, no tindran temps per a vindre a matar-mos a mosatros. Esperem que açò servixca per a tensar la corda entre els uns i els atres a vore si un dia esta comedia d’Estat, la grotesca pantomima que és Espanya, acaba botant pels aires.

L’admirable eixemple d’integritat de Nacho Fernández.

03 Jul 2010 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , ,

Molt s’està parlant en estos dies de la Selecció Espanyola i de les seues possibilitats de conquistar  la Copa del Món. El fútbol continua sent un bon narcòtic per a adormir a la població i fer-la oblidar que no té treball ni pot arribar  a final de mes. Els que em coneixen be saben que a mi Espanya no m’apanya, que no aguante el seu nacionalisme ranci i que desige la seua pronta eliminació per totes les traïcions i injustícies a les que somet a la meua terra.

Pero de qui vullc parlar hui és de Nacho Fernández. Ell fon un futboliste gallec que destacà en els anys noranta. Va ser un dels millors defenses laterals de la lliga espanyola i quan fon convocat per la Selecció, rebujà anar perque no se sentia espanyol. Nacho fon un gran galleguiste, declinà sucoses ofertes puix el seu desig era jugar en equips gallecs (ho feu en Celta de Vigo i Compostela) i fon valedor de la Selecció Gallega, que va vore la llum en l’any 2005.

Nacho va ser un eixemple admirable d’integritat i coherència en contrast en eixos futbolistes vascs i catalans que diuen no sentir-se espanyols pero que reneguen dels seus ideals i arboren l’estanquera. I si els valencians tingueren dos dits de vergonya, no animarien a una Espanya que mos posa el català en les escoles, mercadeja en la nostra identitat i mos tracta com una moneda de canvi. Molts malparits sobren en lo Regne i molts més Nachos fan falta.

Bones notícies: Bancaixa es menja a Caja Madrid.

12 Jun 2010 7 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Bancaixa i Caja Madrid han arribat a un sorprenent acort per a sumar les seues forces a través d’una fusió freda a la qual s’afegiran també unes atres caixes més menudes com Caja Insular de Canarias, Rioja, Ávila, Segovia i Laietana. Es crea aixina el major grup de caixes d’aforros de tot l’Estat, per damunt de La Caixa i tercera entitat financera, superada únicament pel Santander i BBVA. La corporació tindrà un volum d’actius de 340.000 millons d’euros, més  de 27.000 empleats i 5.000 oficines.

El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP), lo qual comporta que més que una caixa en si mateixa siga una aliança d’elles. Cadascuna de les entitats financeres participants podrà conservar la seua marca, personalitat jurídica i identitat. El president de Caja Madrid, Rodrigo Rato, serà  també el del SIP i la vicepresidència recaurà en el màxim mandatari de Bancaixa i Banco Valencia, José Luis Olivas. En les grans decisions, Caja Madrid i Bancaixa hauran de consensuar postures per a arribar a acorts.

La meua primera opció sempre ha segut una fusió Bancaixa-CAM-Caixa Ontinyent en sèu social en Alacant que haguera donat pas a una de les entitats financeres més poderoses d’Europa. Pero, aixina i tot, esta aliança de Bancaixa-Caja Madrid m’agrada molt per la senzilla raó de que la sèu social estarà en Valéncia. I això és clau perque significa que este SIP és oficialment valencià, que els imposts es tributaran en Valéncia i que el nou grup estarà regulat per les lleis autonòmiques del nostre Regne. És una bona jugada.

En contraprestació la sèu operativa estarà en Madrit. Poc importa  això si tenim en conte que les grans decisions hauran de contar en el consens de les dos grans caixes, possiblement a través d’una majoria qualificada d’un 75% de l’accionariat. Tots eixim guanyant: Rodrigo Rato presidirà el més gran grup de caixes de l’Estat, este grup serà de titularitat valenciana i per damunt de tot, s’evita el perill d’una absorció a mans de La Caixa, que té uns interessos  totalment contraposts als del nostre sufrit poble.

En els últims mesos s’ha procedit a una frenètica fusió de caixes d’aforros, per lo que en poc de temps potser es passe de 45 caixes a només 15. Dit procés resulta inevitable per a poder enfrontar la tan temuda crisis i aumentar la competitivitat a nivell europeu pero pot produïr un oligopoli financer que reduïxca l’oferta per al client d’a peu i ser el primer pas de la privatisació de les caixes. Esperem, almenys, que esta ona de fusions ajude a obrir de nou l’aixeta del crèdit, tan necessari per a les empreses… El temps dirà.

L’intolerable i vergonyosa marginació de les comarques del sur.

05 Jun 2010 4 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , ,

En el moment en que escric estes llínes tres són els equips valencians que lluiten desesperadament per conseguir l’anhelat ascens a primera divisió. Un d’ells és l’ínclit Llevant. Els atres dos són de les comarques del sur: Hércules i Elig. L’última volta que el conjunt alacantí estigué en la màxima categoria del fútbol estatal fon en le temporada 1996-97 de la mà del mític defensa croata Dubravko Pavlicic. Ara els artífexs de l’ascens podrien ser dos héroes de la Selecció Valenciana, Francesc Farinós i Francesc Rufete. L’Elig jugà en primera per última volta en 1988-1989.

Es curiós que Alacant, en 330.000 habitants o Elig, en 230.000 no tinguen cap equip en primera perque hi ha moltes ciutats d’un tamany paregut que tenen o han tengut un equip en primera tota la vida: Corunya, Vigo, Sant Sebastià, Bilbao, Oviedo, Gijón, Santander… Pero mosatros no. I si parle de deport és perque pense que va vinculat directament a la riquea. Només pots tindre èxits deportius quan tens una economia puixant i saps fer les coses ben fetes. L’històric fracàs deportiu d’Alacant i Elig no pot deslligar-se de l’intolerable marginació que patix tot el sur valencià.

Espanya té huit grans àrees metropolitanes: Madrit, Barcelona, Saragossa, Bilbao, Sevilla, Màlaga, Valéncia i Alacant-Elig. Això significa que dels huit núcleus demogràfics més importants de l’Estat, dos es troben en la nostra autonomia. La regió d’Alacant-Elig és ademés una de les més dinàmiques i prósperes d’Europa, en un turisme, una indústria tradicional i una agricultura de primer orde. No obstant, el significatiu pes demogràfic i econòmic de les comarques del sur no se veu traduït en el pes polític i social que per dret, població i economia li pertoca.

En Alacant començaren exigint el transvàs de l’Ebre i ara mateix ploren perque temen el fi del transvàs Tajo-Segura. No només se torpedeja el progrés de la nostra terra sino que ademés no se mos aporta cap solució perque les desaladores que mos havien promés per a garantisar el suministre hídric de la regió tampoc arriben. És increïble que l’Estat Espanyol decidixca dinamitar una agricultura rendible i no subvencionada com la valenciana o matar la gallina dels ous d’or del turisme. Només es pot entendre si és per a beneficiar a unes atres regions que són competidores directes.

¿Cóm si no es pot explicar que la Costa del sol o la Costa Dorada tinguen AVE i la Costa Blanca no? Pero és més… ¿Cóm es pot explicar que núcleus turístics com Torrevella o Benidorm no disponguen d’accés per via ferroviària? ¿O qué no existixca un tren de rodalies que vertebre a tot del nostre Regne per la costa, de Vinaròs a Oriola? És francament alucinant. Lo més curiós de tot és que des de la ciutat d’Alacant es culpabilisa al Cap i Casal per tot i s’exalta el provincianisme quan la falta d’inversions és responsabilitat directa no de la Generalitat Valenciana sino de Madrit.

Yo vullc un Alacant i un Elig de primera. Pero no només en el fútbol, sino en pressupost, obres públiques, infraestructures… I lo mateix dic per al restant de les comarques del sur i el Regne de Valéncia en general. Pero això només ho conseguirem quan en lloc d’estar mirant en un ull a Madrit i en un atre a Barcelona, mos centrem en defendre  la nostra terra, quan en lloc d’ofrenar noves glòries a Espanya li les ofrenem a lo Regne, quan en lloc de fomentar provincianismes fomentem la germanor entre  tots els valencians per a fer sentir la nostra veu alta i clara en Espanya i el món.

Heineken i l’Estat Valencià de 1992.

04 Jun 2010 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

El multimillonari empresari holandés Freddy Heineken no només fon el president de l’empresa cervesera més famosa del món-a la qual el seu llinage dona nom-, sino que ademés fon també un declarat europeiste i un apassionat de les cultures. En 1992 publicà un panflet titulat Els Estats Units d’Europa ¿una eurotopia? en la que proponia una Europa federal -els Estats Units d’Europa- composta per dozenes de chicotets estats europeus (la majoria d’entre uns 5 i 10 millons d’habitants), en una història comuna, una cultura pròpia i una homogeneïtat ètnica.

A principi dels 90 hi hagué una forta eclosió de nacionalismes en Europa que va donar pas a una vintena de nous estats després de la desintegració de l’Unió Soviètica, Yugoslàvia i Checoslovàquia. També en 1992 se firmà el Tractat de Maastrich que significava el pas d’un mercat comú  exlusivament econòmic com la Comunitat Econòmica Europea (CEE) a un ambiciós proyecte polític com l’actual Unió Europea (UE). Heineken pensà que eixa explosió de noves nacions-estat d’Europa Oriental podia traslladar-se a tot el continent i ajudar al mateix temps a forjar una gran aliança de pobles.

L’idea era que seria més fàcil construir una gran nació europea si es componia d’estats menuts que no perderen el temps competint entre ells per l’hegemonia de la UE com fan els grans. Els actuals estats europeus són massa menuts per als assunts internacionals i massa grans per a la vida del dia a dia. Per tant, calia construir una superpotència europea que a nivell exterior abordara els reptes internacionals i a nivell interior estiguera composta per estats menuts que acostaren l’administració al ciutadà i formaren una unió molt més equilibrada al tindre tots un tamany molt paregut.

Heineken, inspirat potser per pensadors com Leopold Kohr o Friedrich Meinecke, dividí el mapa europeu en 75 estats de chicotetes dimensions. Per supost no era més que una proposta i la reordenació territorial resultava, en alguns casos, prou discutible. Pero la qüestió és que dins d’eixe mapa figurava un Estat Valencià sobirà, independent i diferenciat d’Espanya i de Catalunya. Heineken sabia be que el nostre poble té identitat pròpia. Més allà d’esta eurotopia, l’idea d’una Europa dels pobles en la que els valencians tingam veu i vot continua viva a dia de  hui.

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes