
Conta l’historia que una de les majors llegendes del balocistella del segle XX, Drazen Petrovic (dramaticament mort en accident de transit als 28 anys) fon un declarat patriota croata. Ell naixque en un païs hui extint com Yugoslavia. En 1991 exclatà una feroç guerra civil i Yugoslavia començà a desintegrar-se en noves nacions. En la seua Croacia natal prengueren la decisio d’independisar-se i ell immediatament es mostrà a favor. Quan la guerra esclatà, ad ell li va pillar en Estats Units, concretament com a figura estelar de New Jersey Nets. En certa ocasio, jugant un partit de la NBA, el locutor no fea més que lloar el talent i els triples de l’escolta «yugoslau» Petrovic. Tantes voltes repeti lo de «yugoslau» que en el descans del partit, Drazen s’acostà encolerisat a la cabina del locutor i li bramà a la cara: «¡Yo soc croata!».
Els que em coneixen be saben que ya fa alguns anys que he deixat de sentir-me espanyol i que em considere exclusivament valencià. Tant és aixina que quan viage a l’estranger em definixc unicament com a valencià. Quan et trobes a bordo de l’avio i estas arribant al teu desti l’assafata et dona uns documents d’immigracio que has d’omplir i entregar en l’aduana de l’aeroport… en dits documents oficials a on fica nacionalitat yo sempre pose «valenciana» i a on posa païs de procedencia yo pose: «Valencia». I encara que no s’ho crega ningu, en tots els llocs m’han deixat passar sense problemes. De fet, la major part de voltes els funcionaris van tan atrafegats de faena que ni tan sols ho lligen detingudament. Nomes li fan una ullada rapida i ya està. Anime als llectors a que siguen valents, facen un dia la prova i voran com els estic dient la veritat.
És una cosa molt rara i infreqüent pero podries topar-te en algu que sí llegira detingudament els documents i et volguera tocar el nassos. A mi una volta em va passar. Un funcionari d’aduana em preguntà: «¿Espanyol?» i yo li contesti: «No, soc valencià». Li ho vaig dir en un to ferm, molt segur de mi mateix, sense cap tipo de por. Aquell individu es quedà molt sorpres i estranyat i em replicà: «El seu pasaport diu nacionalitat espanyola». I li contesti que sí, pero que aixo és unicament a nivell administratiu, que la meua nacionalitat era i és valenciana. Aquell home es pensava que li prenia el pèl i començà a malhumorar-se. Aixina és que me vaig traure de la cartera la Constitucio Espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de Valencia de 2006 (m’agrada portar-los a mà quan viage a l’estranger, precissament prevent casos com este).
Li vaig obrir la Constitucio i li llegi l’articul 2 que afirma: «La Constitucio se fonamenta en l’indisoluble unitat de la Nacio espanyola, patria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garantisa el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren i la solidaritat entre totes elles». I li digui: «¿Veu voste? Hi ha varies nacionalitats dins d’Espanya, no nomes l’espanyola». Despres li vaig llegir l’articul 1 de l’Estatut de 2006, que resa lo que seguix: «El poble valencià, historicament organisat com Regne de Valencia, se constituïx en Comunitat Autonoma, dins de l’unitat de la Nacio espanyola, com a expressio de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat historica i en l’eixercici del dret d’autogovern que la Constitucio Espanyola reconeix a tota nacionalitat, ab la denominacio de Comunitat Valenciana».
Despres de mostrar-li tot aço li vaig dir: «¿Veu voste? La Constitucio diu que hi ha varies nacionalitats dins d’Espanya i l’Estatut que els valencians som una nacionalitat, pero no una qualsevol ¡sino una nacionalitat historica ademes!… Per tant la meua nacionalitat és, llogicament, valenciana!». Aquell funcionari es disculpà en mi, em digue que no sabia res d’aixo, em donà la benvinguda a la seua patria i em deixà passar sense cap de problema». En un to cordial li respongui que no passava res, que no tenia per qué saber aço, que no se pot saber tot en esta vida. Li doni les gracies per haver fet el seu treball i li vaig desijar un bon dia. Tambe pots explicar-li que igual que Gran Bretanya és un estat compost per varis països (Escocia té estatus oficial i llegal de païs) tambe Espanya té varies nacionalitats i una d’elles és la nostra.
No m’he vist mai en la tesitura de cremar este cartuig, pero si arriba el cas i fa falta usar-lo per a que s’entenga l’idea l’usare. Sí que és cert que en una atra ocasio em passà una cosa curiosa. Quan el funcionari em preguntà si yo era espanyol, li contestí que no, que yo no era espanyol sino valencià. I em respongue: «Pero Valencia està en Espanya», a lo qual yo li repliqui: «Sí, i Puerto Rico està en Estats Units i els de Puerto Rico són portorriquenys, i els del Quebec estan en Canada i ells són quebequesos». A lo qual sonrigue i digue: «Ahhhhh, val… ara ho entenc» i em donà la benvinguda sense cap atra historia. Són les uniques dos vegades que he tengut algun tipo de problema, si se li pot dir problema a una simple aclaracio. Pero la majoria de voltes, ni lligen els papers, o siga que si posares que eres venusia tampoc passaria res.
Els valencians mos hem de fer de respectar. No té sentit ofrenar noves glories a un Estat que mos nega la llengua, l’aigua i inclus el dret d’existir. Yo quan estic en l’estranger, o quan parle en els meus contactes argentins, veneçolans, colombians, estadounidencs, equatorians, marroquins o nigerians els ho dic ben claret: yo soc valencià. Ells ho saben i ho respecten. Perque em faig de respectar. Els valencians hem de presumir de valenciania sempre, dins i fòra de la nostra patria. Quan el periodiste Camilo García m’entrevistà en CVC La Voz em presentà com a professor, periodiste i escritor valencià. No espanyol no, va dir valencià. CVC La Voz és una radio d’Estats Units en una audiencia de més de 40 millons d’oyents (és dir, dèu voltes més que la Cadena SER, la lider d’audiencia en l’Estat Espanyol).
Si eres valencià i te sents valencià i valencianiste, si sents a la teua terra ben dins del cor, quan viages a un atre païs, o quan estigues parlant en gent d’unes atres nacionalitats o cultures, no et definixques mai com a espanyol sino sempre com a valencià. Sempre. Hem de ser valencians dins i fòra de lo Regne, hem de fer vore al món que Valencia existix. Si l’Estat Espanyol mos nega la nostra cultura i la nostra identitat, llavors fem mosatros lo mateix en l’Estat Espanyol i neguem-lo tambe. Mentres en les escoles s’adoctrine als nostres fills en el pancatalanisme i els països catalans, que no conten en mi per a ofrenar noves glories a ningu. Mentres Espanya renegue dels valencians, yo renegare d’Espanya. Alla a on vages viaja sempre en la cara ben alta, passeja la teua valenciania per tot lo món i sent l’orgull de ser valencià.
FONT: Som nº 247. Març de 2010.
Me gusta esto:
Me gusta Cargando...
Comentarios recientes