¿Sabías que los valencianos celebramos el Día de los Enamorados el 9 de Octubre?

mocaorà

En la actualidad los medios de comunicación han popularizado el 14 de Febrero, San Valentín, como Día de los Enamorados. Pero siglos antes de que los grandes centros comerciales promovieran esta fecha, los valencianos ya celebrábamos nuestro propio Día de los Enamorados el 9 de Octubre, día de Sant Donís (San Dionisio, en castellano), en el que se festeja también el Día Nacional de los valencianos.

En Sant Donís la tradición marca que los hombres regalen a sus parejas unos dulces de mazapán crudos, de diferentes formas, tamaños y colores, que representan las frutas y hortalizas de la huerta de Valencia. Entre ellas destacan las dos figuras más grandes y principales hechas de mazapán cocido: la piuleta y el tronador. Tras ellos hay una curiosa historia de la cual hablaremos más adelante.

Todos estos dulces se envuelven dentro de un hermoso pañuelo de seda que da nombre a la fiesta: Mocadorà (pañolada, en castellano). Es deber del hombre regalarle la mocadorà a la mujer a la que ama. Lo normal es que ambos tomen los dulces después de comer, acompañados de mistela. Es deber de la mujer  guardar, como recuerdo, ese pañuelo todos los años porque es una muestra de amor.

Esta tradición arranca en la Edad Media, cuando las ciudades homenajeaban a los invitados, sobre todo monarcas, con una bandeja de plata llena de alimentos. La conmemoración de la entrada del rey Jaime I el Conquistador en la ciudad de Valencia comenzó probablemente en torno a cien años después de la entrada triunfal a la urbe (9 de Octubre de 1238), y, poco a poco, se convirtió en una fiesta anual.

Así, el 9 de Octubre, coincidente con el día de Sant Donís, patrón de panaderos y pasteleros, pasó a celebrarse como fecha de la conquista del Reino de Valencia. Desde los siglos XV al XVIII las fiestas de la entrada del rey a la ciudad fueron muy populares y en ellas se disparaba una pirotecnia especial llamada piuletes y tronadors desde las terrazas de los edificios, como el Palau de la Generalitat, entre otros.

El 9 de Octubre era una fiesta muy arraigada, ya que eran habituales los festivales pirotécnicos desde que se popularizó el uso de la pólvora en forma festiva. La víspera de la fiesta y durante todo el día de Sant Donís se lanzaban multitud de cohetes hasta el punto de que, según las crónicas, hubo un año en el que se llegaron a lanzar 13.000 cohetes. Era una jornada ruidosa llena de gran color y alegría.

Tras la Guerra de Sucesión (1701-1715), la celebración oficial del 9 de Octubre fue prohibida así como la pirotecnia que la acompañaba, posiblemente a partir de 1738 (quinto aniversario). Los panaderos y pasteleros comenzaron a hacer mazapanes en forma de piuletes y tronadors, entre otros, y la gente a comprarlos. Era una forma de resistencia pacífica, de rebelión cívica ante la prohibición de nuestro Día Nacional.

La primera referencia escrita a la mocadorà es un documento de 1747 hallado por el investigador Lluís Ramírez. El documento relata cómo ese año una familia celebra el día de la mocadorà. Esto prueba que esta tradición estaba viva entre los valencianos y que se celebraba anualmente. Hasta hace poco se creía erróneamente que el 9 de Octubre se celebraba solamente cada cien años (1338, 1438, 1538…)

Y así nació la mocadorà. Con el tiempo, esta tradición se popularizó y derivó en un regalo para el 9 de Octubre ya que, según la leyenda, los dulces simbolizan los frutos de la huerta de Valencia que las valencianas ofrecieron a Jaime I y a la reina Violante de Hungría el 9 de Octubre de 1238, al entrar en Valencia. Otros dicen que el tronador y la piuleta representan los órganos sexuales de hombre y mujer.

A partir del siglo XIX, los dulces se envolvían con un pañuelo añadido que con el tiempo pasó a formar una parte imprescindible del regalo, hasta el punto de darle nombre a la fiesta. El humilde pañuelo de tela de batista se convirtió con el paso de los años en un lujoso y colorido pañuelo de seda. Y a causa de esta tradición secular es que los valencianos celebramos el Día de los Enamorados en Sant Donís.

Es ven regne. Rao: Partido Popular.

¿Està voste interessat en una bona inversio immobiliaria i patrimonial? Li oferim no un terreny ni una finca sino un païs sancer a preu d’autentic saldo. Es tracta del Regne de Valencia, més conegut com el Levante feliz. Pero deu voste afanyar-se perque ya nos queda molt poc per vendre i l’oferta nomes durarà fins a agotar existencies. Si està interessat, no dubte en passar-se pel carrer Genova 13 o telefone al 91 557 73 00 i li informarém sense cap compromis. Pregunte per Mariano.

Ya es va vendre l’Idioma Valencià a canvi del recolzament politic de Convergencia i Unio. I els valencians, clar, sense rechistar, acceptarem la venda.  Ya se sap… per a ofrenar noves glories a Espanya engolirém en el catala i en lo que faça falta. Es ven la nostra historia i cultura. El Regne de Valencia dins de molt poc no haura existit mai en els llibres de text que estudien els nostres fills. Ausias March, naixcut en Gandia, era un poeta catala. I ni cal dir que la nostra nacio es diu països catalans.

S’ha venut la nostra economia. Som l’autonomia més endeutada de tot l’Estat (tenia rao el PP quan diu que som una comunitat lider… com a minim en deute). Hem venut el futur dels nostres fills, que ya naixen hipotecats fins a les celles, per a que els peperos puguen montar els seus parcs tematics i obres faraoniques. Bancaixa ara la controla Rodrigo Rato, Banco Valencia està en venda i la Caixa d’Aforros del Mediterraneu (CAM), totalment quebrada, es subasta al millor postor.

La nostra agricultura tambe fon venuda: nos inunden de productes marroquins cada volta que el rei de Marroc d’enuja i ya hem renunciat  al transvas de l’Ebre per a no incomodar als nostres amos de Barcelona. Ara queda la guinda del pastis: la sanitat i educacio publiques. El copagament sanitari vindra despres d’eleccions per a que nos acostumem a la privatisacio que ve. I com ya no hi ha ni un duro per a construir nous coleges publics, l’educacio queda en mans de centres privats.

¡Aprofiten l’oferta senyors! ¡Que estem acabant les ultimes existencies i tanquem (el Regne de Valencia) per liquidacio! ¡Aprofiten la ganga i compren ara que encara poden les despulles d’un regne milenari! Aixo sí, deixen de demanar preu per l’inteligencia, la vergonya i la decencia dels votants valencians, que eixa la varem vendre fa decades i no mos queda ni una gota. Tan barata estava que se la varen emportat tota en un plis. Es ven regne. Rao: Partido Popular, carrer Genova 13.

FONT: Som nº 252. Novembre 2011.

El Regne de Valencia: una nacio més que milenaria.

Inaugurem dos noves seccions en la nostra web: la d’Agenda i la de Docuteca. Visiteu-les.

————————————————————————————————

Una de les coses que no m’agrada dels nacionalismes és que a sovint es basen en la mitologia per a justificar l’existencia d’un poble. Aixina, molts vascs ensenyen als seus fills que Deu creà a Adam i Eva i que ells parlaven euskera, que l’euskera fon la primera llengua del món i que despres vingueren totes les demes a partir de l’incident de la Torre de Babel. Pareix de chiste pero parle completament en serio; ne conec varis casos en nom i llinages. Com tampoc és cap broma que per als catalans Catalunya ha existit des de sempre, inclus quan encara no existia, inclus quan era un grapat de comtats  (Barcelona, Girona, Ausona, Urgell, Besalu, Cerdanya, Els dos Pallars, Ampuries i Rossello) completament dividits i emfrontats entre si. Abans d’unir-se estos comtats per a formar lo que hui coneixem com a Catalunya, ya existia Catalunya per a alguns fantasmes sense trellat.

Pero el que s’emporta la palma és el nacionalisme espanyol. Per a alguns romantics, Espanya és la reserva espiritual d’Occident, la nacio més antiga d’Europa, una realitat immanent que desborda els llimits del temps i de l’espai. Aixina se busca un orige mitic: la nacio espanyola arranca ab la provincia romana d’Hispania, si no ab els fenicis. Encara que Hispania vol dir unicament «terra de conills», encara que era tan sols una provincia d’un païs nomenat Imperi de Roma, encara que no hi ha absolutament cap constancia documental de que en eixa epoca algu parlara d’una «nacio espanyola» diferenciada de Roma, encara que Hispania englobava tambe Andorra, Portugal, Gibraltar i Marroc, encara que hi hague inclus varies Hispanies, aixina i tot alguns s’encaboten en considerar que Lucio Anneo Seneca era un filosof espanyol i no un romà. No sé si riure o si plorar.

A diferencia d’uns atres, els valencians no necessitem inventar mits. No cal ser un nacionaliste valencià -molts de fet no ho són- per a constatar l’existencia historica d’una nacio valenciana, a la que el propi escritor Joanot Martorell apela en la seua novela Tirant lo Blanch. Els origens del Regne de Valencia són més remots de lo pensat. Nos havien dit que el rei Jaume I el Conquistador el fundà en 1238. Posteriorment, saberem que abans d’ell els reis Mudafar i Mubarak fundaren en 1009 el Regne moro de Valencia. Pero és que recentment l’arqueolec Miquel Ramon Marti ha demostrat que el primer rei documentat de Valencia fon el cristia visigot Leovigilit -a partir del descobriment d’una moneda en la cara i nom d’este monarca i l’inscripcio Rex Valenta-, lo qual  fa que nos hajam de remontar -com a minim- al segle VI per a parlar de la fundacio del Regne de Valencia.

Hi ha proves documentals -no explicacions mitologiques- que demostren que Valencia fon un regne independent (lo que hui considerariem una nacio politica) des de fa més de mil anys. Esta independencia com a ciutat-estat (tan tipica en l’Europa migeval) va perdurar durant molts segles fins que, en l’arribada de Jaume I, el Regne de Valencia s’anexionà numeroses terres per a conformar un regne (una nacio) més gran, de dimensions similars a les actuals. Alguns pensen que en temps de Jaume I Valencia era una especie de comunitat autonoma dins d’una nacio politica nomenada Arago. És fals. Valencia, Mallorca i Arago eren tres regnes independents en un sol rei. Tres estats sobirans en un sol cap d’estat. Exactament igual que en l’actualitat la regina d’Anglaterra, Isabel II, ho és tambe de Canada i d’Australia i ningu discutix l’independencia d’estes dos nacions.

Com l’historia sempre la conten els vencedors, hui se nos vol fer creure que els distints regnes peninsulars (en l’excepcio de Portugal) se fusionaren a partir de la boda dels Reis Catolics, nos volen vendre eixa versio nacionalcatolica de l’historia que nos conta que des d’un principi tots erem espanyols, tots erem catolics i tots parlavem castellà. Mentira. Ab la boda d’Isabel de Castella i Ferran d’Arago se fusionaren les corones, pero no els territoris. Ells eren els reis de les Espanyes (en plural), no d’Espanya (en singular). Els distints regnes (Arago, Valencia, Castella, Mallorca, etc.)  seguiren conservant la seua independencia nacional ab la sola novetat de que a partir d’aquell moment hi havia un sol monarca per a governar-los a tots (igual que hui Isabel II és regina -és dir, cap d’estat- de setze regnes -setze estats independents- i aixo no implica la fusio de tots ells en un unic païs).

És ya en el segle XVIII, quan varem patir la Guerra de Succesio (1701-1715) que el rei Felip V de Borbo va abolir els nostres Furs i aixo comportà l’extermini del Regne de Valencia com a nacio lliure i sobirana i com a estat independent en Europa i en el món. A partir de la Batalla d’Almansa de 1707 els valencians passem a ser nacionalment espanyols. Per «just dret de conquista» Felip V usà el Regne com a cap de turc i la repressio fon moltissim pijor que en Arago o Catalunya. Xativa fon incendiada tota. El valencià passà a ser perseguit. El dret castellà substitui al  valencià en totes les arees. L’Esglesia Catolica prohibi batejar bebes en noms valencians. Aixina es com es passà d’un conjunt de regnes vinculats por la corona a ser un unic estat unificat, de l’unitat en la diversitat al centralisme homogeneïsador, de les Espanyes en plural a l’Espanya en singular de hui.

¿Pero existix hui una Nacio Valenciana? Lo primer que cal preguntar-nos és qué és una nacio. Segons el prestigios historiador alema Friedrich Meinecke hi ha dos tipos distints de nacio. Una nacio cultural, que és un poble que compartix una cultura en comu. I una nacio politica, que és un estat independent. Segons Meinecke, lo més natural és que la nacio cultural acabe derivant en una nacio politica. Per eixemple, durant 2000 anys els judeus anaren errants d’aci cap alla. Encara que no disponien d’una patria propia, ells eren una nacio cultural (puix conservaven una cultura que els unia) fins que en 1948 es dotaren d’un estat sobira (és dir, una nacio politica). No  hi ha cap dubte de que els valencians forem una nacio politica durant molts segles. Com no es pot negar que actualment som un poble que compartix una llengua, cultura i tradicions propies que nos fan distints.

Sí, els valencians som un poble en cultura propia i un sentiment de pertinença a una comunitat humana concreta. Som, per tant, una nacio en el sentit cultural de la paraula. I com a tal, tenim dret a dotar-nos d’una nacio politica, és dir, d’un estat independent: un Estat Valencià. Els valencians tenim dret a la lliure determinacio. Ho diu el Pacte Internacional de Drets Civils i Politics adoptat per l’Assamblea General de l’Organisacio de Nacions Unides (ONU) el 16 de decembre de 1966. Ho diu el Tribunal Internacional de Justicia -conegut com a Tribunal de La Haya- que permet la declaracio unilateral d’independencia d’un territori (aixina ho sentencià el 22 de juliol de 2010 en el juï de Servia contra Kosovo). Pero per damunt de tot ho diu l’historia. Els valencians som una nacio i tenim dret a decidir el nostre futur, a ser lo que nosatres vullgam. És l’irrenunciable dret a ser lliures.

FONT: SOM nº 249. Novembre-Decembre 2010.

25 d’Abril: ¿Catalans «per just dret de conquista»?

El 25 d’Abril és un dia gran per als valencians. És un dia històric en que reivindiquem llibertats nacionals i en que conmemorem la derrota que patírem en la Batalla d’Almansa contra les tropes borbòniques del rei Felip V, qui suprimí els nostres Furs i en conseqüència acabà ab el Regne de Valéncia com un estat independent, lliure i sobirà en Europa. Aixina passàrem de ser nacionalment valencians a ser nacionalment espanyols de la nit al matí. Fa més de 300 anys ya. I tot per la força salvage de les armes.

Lo que em crida l’atenció és que el pancatalanisme pretenga apoderar-se  d’esta cita. Cada 25 d’Abril uns pocs mils de renegats ¿valencians? es manifesten en favor de que Valéncia siga anexionada cultural i territorialment per Catalunya.  Es queixen de que mos feren espanyols «per just dret de conquista» pero ells volen que sigam catalans ab els mateixos arguments. Diuen voler l’independència pero… ¿cóm podriem ser independents els valencians depenent de Barcelona? El catalanisme no té ni cap ni peus.

Que uns pocs traïdors antivalencians se vullguen apoderar de l’ideologia progressita promou paradoxes tan increïbles com que una manifestació antiglobalisació que en una atra autonomia tindria decenes de mils de manifestants ací només tinga 500. O que el poble valencià acodixca massivament  al 9 d’Octubre pero rebuge el 25 d’Abril, per haver-se convertit en niu de rates catalanistes. El pancatalanisme s’ha convertit en el primer obstàcul per a que sorgixca un nacionalisme valencià arrelat i fort.

Perque si algun dia ha d’haver d’algun nacionalisme fort serà d’estricta obediència valenciana i no un moviment que en el fondo amaga un regionalisme valencià dins d’uns utòpics països catalans rebujats pel 99% de la societat. L’independentisme només pot vindre de l’orgull de ser valencians, no d’un complex d’inferioritat de voler ser lo que no som. Si este 25 d’Abril els catalanistes ¿valencians? realment volen fer algo útil per la seua terra, que facen les maletes, que emigren a Barcelona i que mos deixen en pau.

9 d’Octubre: l’afonament d’una nacio.

257 red4

Este 9 d’Octubre l’he vixcut des de la tristor de vore l’afonament d’una patria. Mentres que la mija de deute de l’Estat és del 40% del nostre presupost, en el cas de l’autonomia de Valencia ascendix al 89%. Aixo vol dir que dels 11.000 millons d’euros de presupost, destinem 10.000 a pagar interessos. El bloqueig economic del govern central socialiste i el balafiament del govern autonomic popular està afonant en la miseria al nostre païs.

Des de l’entrada en vigor de l’euro tots mos hem empobrit. Els preus estan pels nuvols. La gent no parla d’una atra cosa que no siga lo cara que està la vida. Els jovens estan cobrant un sous indecents de fa una decada mentres que la complicitat mafiosa de constructors i politics fa que el cost de la vivenda creixca un 15% cada any. Cada volta és més dificil arribar a final de mes, més dificil comprar-se un pis, més dificil poder tindre un fill…

El model sanitari que s’està imponent és el de l’Hospital de la Ribera (Alzira), és dir, titularitat publica i gestio privada que estan fent de la salut publica un negoci privat. El deute és tan galopant que ya casi no es construïxen nous coleges ni instituts, per lo que els jovens professors valencians han d’emigrar a Catalunya per a donar classes. Pareix mentira, pero despres d’emigrar a França i Alemanya en el passat, toca fer maletes de nou.

L’industria tradicional està sent desmantellada per complet. El calcer, el textil, els joguets… en pocs anys mos podem trobar en que tota l’ industria manufacturera de les comarques del Sur pot haver desaparegut del mapa. L’inversio estrangera ha caigut, les empreses es deslocalisen, no tenim AVE, Aeroport de Castello, Parc Central, autopistes ni una fiscalitat foral que pose fre a tot aço. La nula competitivitat mos du explotacio i paro.

L’agricultura té els dies contats. Als nostres ports arriben taronges marroquines i egipcies a les que posen l’etiqueta de “Comunitat Valenciana” i són exportades a Europa com si foren fruites valencianes. I tot aço en l’autorisacio i beneplacit d’una classe politica que té por dels aranzels i condena el camp a la destruccio. Els nostres agricultors li paguen la pensio a uns aragonesos i castellans que no mos volen donar ni una gota d’aigua.

A banda tenim els multiples casos de corrupcio que estan emergent de baix de les pedres com si foren bolets. El cas IVEX, el cas Julio Iglesias, el cas Eduardo Zaplana, Carles Fabra, Luis Díaz Alperi, Terra Mitica, Oriola, Torrevella, etc, etc, etc. S’estan unflant a furtar (a mosatros) i la gent ho be ho ignora tot i és feliç de la vida, o inclus li és indiferent en cas de saber lo que està passant. És una societat encanallada compliç del crim.

Tenim una classe politica que no es mereix ni el dret a respirar i que per contra mos està governant. ¡Ah, i en cap moment he parlat del tema llingüistic o cultural! Aço és lo que n’hi ha. Valencia fa aigües per tots els costats com el Titanic, Valencia s’afona mentres que mosatros continuem parlant de futbol o prenent el solet en la plaja. Vivim en el païs de les maraveles. La millor terreta del món. No passa res. En Valencia mai passa res.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 9-10-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

9 d’Octubre: Quan la prensa ya no pot ocultar la realitat.

DSC06391

A tots mos agrada sentir paraules positives. ¿A quí no li agrada que li diguen que el seu fill es el més guapo del món? (Encara que eixe fill tinga unes orelles com les de Dumbo) ¿A quí no li agrada que li diguen que som rics i prospers? (Encara que dispongam d’un sou de merda i l’hipoteca no mos permeta arribar a final de mes). Sí, amics, a voltes la teoria és una i la dura realitat una atra molt distinta. Esta és la tecnica que han usat Paquito Camps i Rita Barberà: un discurs autocomplaent. Valencia va be, som l’octava maravella del món, tot lo món és alt, guapo i ric i el que no ho és sera perque no vol. Els patans del Canal Nueve una volta més han tractat de silenciar, manipular i ocultar la realitat i canviar-la per una ficcio al servici del Partido Popular (PP).

1) Retransmetien imagens des d’anguls impossibles per a que no es vera la pancarta de Coalicio Valenciana (CV), encara que la Real Senyera apareguera en un lateral de l’image de forma forçada i poc natural.

2) Donaven pas rapidament a una atra camera situada en un atre lloc en el moment en que, de seguir retransmitint des de les mateixa videocamera, apareixeria en l’image els globos o la pancarta de CV.

3) Requadraven en la image en primers plans del peperos, retallant inclus a la verdadera protagonista de l’acte, la Real Senyera, per tal de que els espectadors no veren darrere la pancarta de CV.

4) Aixo sí, dixaven d’enfocar als peperos quan el public els insultava i els tirava monedes com els Judes que són.

5) Les camares casualment no estaven presents per a registrar els aplaudiments de la gent al pas de CV.

6) Mostraven les images desde dalt, de forma que sols es vea un rogle menut de l’entorn de la Real Senyera.

7) Els globos taronja de CV es veen pero des de llunt, per a que els espectadors no els identificaren.

8) Feen lo possible per ocultar les banderes estelades dels nacionalistes valencians, mostrant-les des de lo alt.

9) Aumentaven la veu dels comentaristes i reduïen el so ambient pera que no se distinguiren els crits de “Llengua Valenciana, mai catalana”, “No mos fareu catalans” i “Derogacio de l’ AVLL Catalana”.

10) S’escolten els chiulits a l’himne espanyol i el comentariste diu que són moments d’emocio.

11) Quan se sentia prop de la catedral el cantic “¡Llengua Valenciana…” de sobte tallen el so ambient i el locutor es posa a parlar per a que no es puga escoltar el “…mai catalana!”.

12) Entrevisten a una dòna del public i un home de darrere mostrava a camara una pegatina de CV. El camara movia lleugerament la camara per a que no exira, l’home canviava la pegatina de lloc, i el camara es movia de nou.

La realitat que no poden ocultar els inutils del Canal Noi és que Paquito Camps cada volta enganya a menys gent, que mentres que Eliseu Climent fa les seues manifes per la vesprada per a que el numero de persones del public que li insulta siga menor, Joan García Sentandreu va arreplegant aplaudiments per alli per a on va. La realitat és que el valencianisme s’està rejovenint, que cada volta es veuen més banderes estelades, que l’himne espanyol està de sobra en un dia com este. La realitat -i no el món de fabula que mos ven Canal Noi-, és que el poble valencià continúa sentint com a valenciana la seua llengua. La realitat és que este 9 d’Octubre, dia nacional dels valencians, ha segut el millor en molt de temps. Tenim motius per a mirar en optimisme al futur.

 

FONT: Llengua Valenciana Sí. 10-10-2005.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

A %d blogueros les gusta esto: