L’intolerable i vergonyosa marginació de les comarques del sur.

En el moment en que escric estes llínes tres són els equips valencians que lluiten desesperadament per conseguir l’anhelat ascens a primera divisió. Un d’ells és l’ínclit Llevant. Els atres dos són de les comarques del sur: Hércules i Elig. L’última volta que el conjunt alacantí estigué en la màxima categoria del fútbol estatal fon en le temporada 1996-97 de la mà del mític defensa croata Dubravko Pavlicic. Ara els artífexs de l’ascens podrien ser dos héroes de la Selecció Valenciana, Francesc Farinós i Francesc Rufete. L’Elig jugà en primera per última volta en 1988-1989.

Es curiós que Alacant, en 330.000 habitants o Elig, en 230.000 no tinguen cap equip en primera perque hi ha moltes ciutats d’un tamany paregut que tenen o han tengut un equip en primera tota la vida: Corunya, Vigo, Sant Sebastià, Bilbao, Oviedo, Gijón, Santander… Pero mosatros no. I si parle de deport és perque pense que va vinculat directament a la riquea. Només pots tindre èxits deportius quan tens una economia puixant i saps fer les coses ben fetes. L’històric fracàs deportiu d’Alacant i Elig no pot deslligar-se de l’intolerable marginació que patix tot el sur valencià.

Espanya té huit grans àrees metropolitanes: Madrit, Barcelona, Saragossa, Bilbao, Sevilla, Màlaga, Valéncia i Alacant-Elig. Això significa que dels huit núcleus demogràfics més importants de l’Estat, dos es troben en la nostra autonomia. La regió d’Alacant-Elig és ademés una de les més dinàmiques i prósperes d’Europa, en un turisme, una indústria tradicional i una agricultura de primer orde. No obstant, el significatiu pes demogràfic i econòmic de les comarques del sur no se veu traduït en el pes polític i social que per dret, població i economia li pertoca.

En Alacant començaren exigint el transvàs de l’Ebre i ara mateix ploren perque temen el fi del transvàs Tajo-Segura. No només se torpedeja el progrés de la nostra terra sino que ademés no se mos aporta cap solució perque les desaladores que mos havien promés per a garantisar el suministre hídric de la regió tampoc arriben. És increïble que l’Estat Espanyol decidixca dinamitar una agricultura rendible i no subvencionada com la valenciana o matar la gallina dels ous d’or del turisme. Només es pot entendre si és per a beneficiar a unes atres regions que són competidores directes.

¿Cóm si no es pot explicar que la Costa del sol o la Costa Dorada tinguen AVE i la Costa Blanca no? Pero és més… ¿Cóm es pot explicar que núcleus turístics com Torrevella o Benidorm no disponguen d’accés per via ferroviària? ¿O qué no existixca un tren de rodalies que vertebre a tot del nostre Regne per la costa, de Vinaròs a Oriola? És francament alucinant. Lo més curiós de tot és que des de la ciutat d’Alacant es culpabilisa al Cap i Casal per tot i s’exalta el provincianisme quan la falta d’inversions és responsabilitat directa no de la Generalitat Valenciana sino de Madrit.

Yo vullc un Alacant i un Elig de primera. Pero no només en el fútbol, sino en pressupost, obres públiques, infraestructures… I lo mateix dic per al restant de les comarques del sur i el Regne de Valéncia en general. Pero això només ho conseguirem quan en lloc d’estar mirant en un ull a Madrit i en un atre a Barcelona, mos centrem en defendre  la nostra terra, quan en lloc d’ofrenar noves glòries a Espanya li les ofrenem a lo Regne, quan en lloc de fomentar provincianismes fomentem la germanor entre  tots els valencians per a fer sentir la nostra veu alta i clara en Espanya i el món.

Tallar el transvàs d’euros cap a Castella-La Mancha.

Cada dia estic més convençut de que Espanya és un mal negoci per als valencians. Els espanyols només mos volen que per a aprofitar-se de mosatros; mos veuen com una vaca a la que esprémer tota la llet. Només tenim inconvenients per ser espanyols i cap de ventaja. Molt s’està parlant en estos dies del nou Estatut d’Autonomia que prepara Castella-La Mancha, que pretén blindar el riu Tajo -el més llarc de tot l’Estat- per a aixina forçar la data de caducitat del transvàs d’aigua al deficitari riu Segura.

O siga, que durant décades hem estat donant treball a manchecs que venien al Regne de Valéncia absolutament morts de fam, en una mà davant i una atra darrere, perque tan inútils són que s’han mostrat manifestament incapaços de fer prosperar una planície enorme, que és, per definició, el terreny més favorable a l’hora de poder construir infraestructures o de sembrar els camps. Els hem donat treball perque venen d’una terra que, desgraciadament, pareix un solar eixit d’una película futurista de postguerra nuclear.

Durant decenis hem estat prestant tot tipo de servicis que no mos pertocava prestar… Perque són molts els ancians manchecs que viuen en la frontera que, quan estan malalts, se desplacen a hospitals valencians. I els atenem. Durant segles hem estat subvencionant a una colla d’inútils i malfaeners en La Mancha i en tota Espanya que mos costa un ull de la cara. Únicament en l’any 2005 ser espanyols mos costà als valencians que el 6,32% del nostre Producte Interior Brut (PIB) se n’anara fòra de lo Regne.

I ara, que per primera i única volta en tota l’història els valencians necessitem algo dels manchecs (els excedents d’aigua) mos diuen que no, que ni una gota d’aigua per a mosatros, que s’ha de tallar el transvàs Tajo-Segura. Açò és Espanya, senyors: problemes, problemes i problemes. La solidaritat deu ser bidireccional i quan no ho és, quan només és una part la que s’aprofita de l’atra, en eixe cas no estem parlant de solidaritat sino de parasitisme. I els manchecs s’estan comportant com a paràsits.

Si volen acabar en el transvàs d’aigua, estan en el seu dret. Pero acabem en tots els transvasos. També en els de diners. Perque ya estarà be de que els valencians hajam de transvassar millons  d’euros tots els anys, frut del nostre treball i de la suor de la nostra front, a unes sangoneres que sols volen chuplar-mos la sanc. Mos diuen que els valencians necessitem una nova cultura de l’aigua. I yo dic que els espanyols necessiten una nova cultura de la financiació. Acabem en els transvassos d’euros cap a Espanya.

No al transvàs de l’Ebre al Regne de Valéncia.

Fa uns dies la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha autorisat un transvàs d’aigua únicament per a municipis catalans. És dir, que tots aquells agricultors que se manifestaven en contra del transvàs perque dien que si li passaven aigua al Regne de Valéncia l’Ebre es secaria i es moriria, ara estan a favor del transvàs pero si és només per ad ells. O dit d’una atra manera, si l’aigua ve a Valéncia l’Ebre es mor pero si l’aigua va a Catalunya no li passa res al riu, o si el transvàs se fa a la nostra terra és un proyecte fasciste i especulador mentres que si se fa a terres catalanes en eixe cas és solidari i progressiste. Lo més curiós és que després estos fills de sa mare són els mateixos que diuen que valencians i catalans som pobles germans… Germans per a furtar-mos el nostre Segle d’Or i tota la nostra cultura pero no per a donar-mos l’aigua que els sobra i que anualment es pert en la mar.

Fa uns anys yo era un fervorós partidari del Pla Hidrològic Nacional (PHN), que contemplava passar part dels quantiosos excedents de l’Ebre a Aragó, Catalunya, Valéncia, Murcia i Almeria. Pero estava equivocat. El transvàs seria una opció viable si Espanya fora un estat normal, pero no ho és; de fet, només des de l’anormalitat nacional es pot contemplar que hi haja gent que preferixca que l’aigua que li sobra se perga en la mar i que se la beguen els peixets de la mar a compartir-la en els seus veïns. Fer un transvàs de l’Ebre a Valéncia seria un greu erro estratègic; dixariem el nostre sustent hídric en mans dels nostre pijors enemics: els catalanistes. ¿A quins chantages mos sometrien baix l’amenaça constant de tancar l’aixeta? ¿Exigirien la màrfega en Valéncia o si no, no hi ha aigua? Arreglem-nos en les desaladores o com siga, pero no depengam per a res d’esta mala gent.

A %d blogueros les gusta esto: