Per qué tota Espanya deuria recolzar l’independència de Catalunya.

Espanya està podrida i la Revolució dels Somriures que està tenint lloc en Catalunya en estos dies no ha fet sino deixar eixir tota la pudor d’este sepulcre emblanquinat que és l’Estat. El règim del 78 recorda massa al sistema de torns de la Restauració i la Transició fon una farsa, fins al punt de que si ben be resulta innegable que la secessió catalana seria negativa per a Espanya a curt determini, podria resultar molt beneficiosa a llarc terme.

Mos hem acostumat a vore com una cosa normal a polítics corruptes, fiscals títaros, juges prevaricadors i policies repressors… Mos hem acostumat a vore cóm se regalen mils de millons d’euros de diners públics als mateixos bancs que li lleven les vivendes a les famílies i les tiren als carrers. La casta dels intocables de sempre guarda la pasta en Suïssa mentres que els jóvens han d’emigrar a l’estranger i es retallen les pensions als majors.

Mos volen fer creure que la porra és sinònim de democràcia i votar ho és de dictadura. Que convocar un referèndum és perpetrar un colp d’estat. Que obrir-li el cap a ancians i llançar gasos lacrimògens contra famílies és de llei. Hem assistit a l’espectàcul grotesc de vore unitats antiterroristes buscant urnes mentrimentres els grans lladres prenen el Sol tranquilament en els yats. ¿I encara es pregunten per qué volen l’independència els catalans?

Espanya està podrida de dalt a baix. Trobe que la situació de podrimenta que vivim és tan sumament alarmant que resulta comparable a la que patia l’Espanya de 1898. En aquella época la pèrdua de Cuba fon un drama nacional, pero també actuà com un necessari electroshock que despertà les consciències de la gent i que va servir per a iniciar un moviment de regeneració intelectual i moral encapçalat per la Generació del 98.

La secessió catalana podria actuar com un nou catalisador que espentara a la ciutadania a exigir canvis que anaren més allà de lo cosmètic. Potser una república federal, potser més democràcia… Pero si Catalunya fracassa tot continuarà igual. Seguirem en este fangar corrupte conformat per la monarquia, els bisbes i l’aristocràcia i no hi haurà cap regeneració. Per açò és que tots els espanyols deurien recolzar l’independència de Catalunya.

Anuncios

Lo millor que mos podria passar.

Imaginem només per un moment que Catalunya s’independisa d’Espanya. Esta acció que, de bones a primeres, resultaria sumament perjudicial per a Espanya, podria ser, en canvi, extraordinàriament beneficiosa per als valencians. De fet, una Catalunya independent obriria un escenari inèdit que comportaria numeroses ventages per al nostre poble.

En una Espanya en la que no estiguera Catalunya, la Ciutat de Valéncia es convertiria, en els seus 800.000 habitants, en la segona urbs més gran de l’Estat, per darrere de Madrit i per davant de Sevilla i Saragossa. A causa del seu nou pes demogràfic, tindria molta més rellevància política, cultural i social que ara i els mijos de comunicació li prestarien més atenció.

Les multinacionals que tenen sèu en Barcelona haurien de buscar una atra sèu adicional per a seguir mantenint el seu negoci en lo que quedara d’Espanya. La majoria, segurament, s’instalaria en Madrit, pero Valéncia podria ser també una opció atractiva. La capital del Túria passaria a tindre un pes considerablement major en l’economia estatal.

Referent al comerç, fins ara l’Estat té dos grans eixides al Mediterràneu: el Port de Valéncia i el de Barcelona, i, a sovint, finança millor este últim pels chantages dels catalanistes. Pero en una República Catalana independent, Espanya centraria tots els seus esforços en potenciar el Port de Valéncia, que es convertiria en la seua eixida natural per mar.

Igualment l’eixida natural per terra passaria a ser Aragó, que podria absorbir una bona part de les mercaderies que ara passen físicament per les carreteres i ferrocarrils catalans. Això comportaria, de rebot, reforçar les conexions de Valéncia en Aragó. Podriem arribar a Europa més fàcilment i sense cap necessitat de pagar peages als catalans.

Si el Barça se n’anara de la Lliga (cosa que està per vore, perque en la Lliga ya participa un club estranger -l’Andorra- i igualment es podria arribar a un acort en els catalans), el Valéncia C.F. podria optar a ser la gran alternativa al Real Madrit (clar, en el permís de l’Atlètic de Madrit). El Valéncia Basket ho tindria encara molt més fàcil en la Lliga ACB.

El Partido Popular (PP), que ara defén l’unitat de valencià i català per interessos polítics, podria passar a defendre lo contrari com a represàlia per la secessió. Una gran ona d’anticatalanisme podria fer que la gent vera als de Compromís com a lo que realment són: els quintacolumnistes dels catalans. O que el valencianisme polític tornara a les Corts.

En una Espanya sense Catalunya seria intolerable que en el nostre territori hi haguera repetidors de TV3, és dir, d’una televisió estrangera o que el Govern d’un país estranger finançara a Eliseu Climent. Les autoritats valencianes, fins ara còmplices d’este merder, tindrien molt difícil de justificar de cara a la societat les ingerències externes d’un atre estat.

Òbviament l’escenari que dibuixe és només una hipòtesis. No passe per alt els riscs per als valencians, com que per eixemple Madrit mos espoliara fiscalment (encara més), per a compensar la pèrdua catalana, o que l’Estat iniciara una estratègia recentralisadora i llevara algunes competències a les autonomies. Eixe perill està ahí i no el podem descartar.

Una hipotètica independència catalana obriria un escenari inèdit replet d’oportunitats per als valencians. Estaria per vore si tenim l’inteligència suficient com per a aprofitar-les. Pero si tenim en conte que des de Barcelona mos tracten als valencians com a una colònia d’ultramar,  que s’independise Catalunya és ara per ara lo millor que mos podria passar.

¡Deixeu votar als catalans!

El procés català ha pegat un gir molt interessant en els últims mesos. El president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont, ha introduït una ficha nova que fins ara no havia aparegut en esta partida d’escacs entre Madrit i Barcelona: la declaració unilateral d’independència. Si en el referèndum que Puigdemont té previst fer el pròxim 1 d’Octubre guanya la secessió, el president es compromet a proclamar-la en les Corts. I és que, sense este factor, totes les manifestacions, eleccions autonòmiques i consultes populars del món es queden en meres bufes de pato. Atenció, perque podem estar a les portes del naiximent d’un nou estat en Europa.

Per supost, el president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, ya ha avisat que no hi haurà referèndum ni tampoc secessió. Vorem al final qué ocorre. En tot cas l’actuació de l’Estat no és democràtica. Cal recordar-li a Rajoy lo que diu Nacions Unides: “Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. En virtut d’este dret establixen la seua condició política i procuren també pel seu desenroll econòmic, social i cultural”. Açò diu l’artícul 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics firmat per Nacions Unides el 16 de decembre de 1966. Este tractat està reconegut per l’Estat, segons establix l’artícul 10.2 de la Constitució Espanyola de 1978.

Recorde també la sentència de 2010 del Tribunal de La Haya del cas Sèrvia contra Kosovo. Este tribunal donà la raó a Kosovo en fallar que una declaració unilateral d’independència és un acte polític, no un de jurídic, per tant no pot ser considerat illegal -encara que contravinga inclús la Constitució de Sèrvia, que parla de l’indivisibilitat de l’Estat- i que l’Eixèrcit (Servi) està per a salvaguardar les fronteres de l’Estat, sí, pero de cara a l’invasió d’una potència estrangera, no de cara a la secessió d’una de les seues regions internes. Molt d’ull perque lo que Sèrvia argumentà és exactament lo mateix que argumenta Espanya. I Sèrvia va perdre.

Vietnam: orgullosos, independientes, indómitos.

Vietnam es una nación muy antigua. Surgió como una escisión de China en el 221 A.C., y aunque un siglo después fue reabsorbida, se volvió a independizar de Pekín en 939. La primera gran dinastía reinante, los Ly, gobernó dos siglos y forjó un gran sentimiento nacionalista. Entre los siglos XIII y XVI el país vivió su expansión y apogeo.

En el siglo XVII comenzó su declive con profundas luchas intestinas y divisiones internas. París comenzó a ambicionar estas tierras y no paró hasta convertir Vietnam en un protectorado francés. Tras una intentona independentista en 1945, en 1954 Vietnam se partió en dos (norte comunista independiente y sur de corte capitalista y dominio francés).

De 1955 a 1975 Washington atacó Vietnam del Norte y apoyó el del Sur, temeroso de una reunificación que dejara el país en manos de los comunistas. Tras dos décadas de guerra, Estados Unidos sufrió la mayor derrota de su historia y Vietnam se reunificó en 1976. Luego fue a la  guerra con Camboya (1977-1991) y repelió una invasión china (1979).

La República Socialista de Vietnam ha pasado de ser un estado dictatorial comunista empobrecido por las guerras y carente de beneficios sociales (sin pensiones de jubilación, sin sanidad pública…) a un modelo similar al chino (comunista de nombre, pero ultraliberal en lo económico) que ha hecho del país una economía en crecimiento veloz.

El idioma oficial es el vietnamita aunque sigue existiendo una cierta élite ilustrada que habla francés, como un vestigio sin duda de la época colonial. Hay una mayoría social budista y una minoría cristiana, aunque ambas controladas de forma férrea por un estado totalitario. A nivel cultural, son famosos sus espectáculos de marionetas sobre el agua.

La sociedad vietnamita tiene un espíritu orgulloso, independiente, indómito. Se trata de un pueblo muy nacionalista, muy celoso de su cultura propia, que se ha pasado la vida haciendo frente a grandes imperios invasores que han fracasado en su intento de sojuzgarlo. Pero Vietnam sólo quiere ser Vietnam. Sólo quiere que lo dejen vivir en paz.

Timor Oriental: lucha, sufrimiento y esperanza.

La República de Timor Oriental es una pequeña nación asiática de algo más de un millón de habitantes. Ocupa la mitad este de la isla de Timor. Fue colonizada por los portugueses en el siglo XVI y tras centurias de opresión declaró su independencia en 1975. Pero por desgracia, a los pocos días fue invadida por Indonesia, que se la anexionó.

El Ejército indonesio masacró a la población local con bombas de napalm. Los bosques fueron incendiados, las infraestructuras devastadas, y más de cien mil personas fueron ejecutadas en una brutal política genocida. En 1999 los timorenses votaron en un referéndum auspiciado por la ONU a favor de la independencia de su país.

Los ciudadanos se movilizaron para votar, a pesar del terror que sembraron las guerrillas indonesias, que causaron 200.000 desplazados. Los indonesios estuvieron matando gente y quemando casas hasta el último día y se marcharon sólo cuando las tropas de la ONU entraron en la isla (1999). En 2002 Timor adquirió la independencia total.

Por culpa del imperialismo portugués e indonesio, Timor es hoy una de las patrias más pobres del mundo. Cerca de un cuarto de la población no sabe leer ni escribir y el 40% de la gente vive con un dólar al día. Las infraestructuras están en pleno proceso de reconstrucción. Pese a todo, la república ha mejorado mucho desde su secesión en 2002.

Timor es una mezcla de la cultura portuguesa, malaya e indígena y su folklore es rico en leyendas, trajes y danzas. Por su parte, el obispo Carlos Felipe Ximenes y el político José Manuel Ramos-Horta fueron galardonados con el Premio Nobel de la Paz en 1996. Xanana Gusmão es un histórico dirigente además de un distinguido poeta.

Timor Oriental es el único país asiático donde se habla el portugués, que es oficial junto con el tatun. Es también, junto con Filipinas, el único país asiático de mayoría católica. También el primer estado que surgió en el siglo XXI. Es una de las naciones más jóvenes de la Tierra: ha sufrido mucho en su corta vida, pero ahora el futuro es suyo.

El procés català: història d’una estafa.

¿Serà Catalunya un estat independent pròximament? Molt s’està parlant d’este tema. I des de fa temps. Yo trobe, no obstant, que estem davant d’una calculada escenificació teatral que no durà a cap banda. No a curt determini. Hem assistit en poc de temps a moltes elecciones autonòmiques (2010, 2012, 2015). En totes hi havia una majoria nacionalista en el Parlament. Pero en cap d’elles s’ha proclamat el tan anhelat Estat Català.

En els últims anys hem assistit a enormes manifestacions sobiranistes en Catalunya. Algunes de més d’un milló de persones. Potser de més de dos. També hi ha hagut manifestacions contràries al dret a decidir i l’independència de Catalunya, pero estes han segut molt més reduïdes en participants. És evident que en el carrer hi ha una majoria independentista. ¿Potser s’ha aprofitat això per a proclamar l’independència? No.

Des de 2009 fins a l’actualitat hi ha hagut diverses consultes populars. La primera fon la d’Arenys de Munt, al 2009. Molts Ajuntaments han celebrat consultes semblants. En 2014 se feu una a nivell de tota Catalunya. El resultat sempre ha segut el mateix: sí a l’independència. Aixina i tot, en lloc de proclamar-la, l’actual administració catalana opta, com un deja-vu, per tornar a convocar una nova consulta. Torna-li la trompa al chic.

Catalunya ha entrat en un bucle que es repetix fins a l’infinit. Eleccions autonòmiques –> Manifestacions independentistes –> Consulta popular –> Demanar l’independència a Espanya –> Espanya diu que no –> Eleccions autonòmiques. De manifestació en manifestació, en consulta en consulta, d’eleccions en eleccions. Si tenen majoria en el carrer, en les urnes i en el Parlament… ¿per qué no proclamen l’independència ya d’una?

Trobe que el Govern català no pensa en proclamar l’independència unilateralment. I eixa és l’única manera, perque si has d’esperar a que el Govern de Mariano Rajoy et diga que sí, com diu la cançò dels Panchos: pasarán más de mil años, muchos más…  Junts pel Sí (JxSí) fa servir el tema de l’independència únicament per a perpetuar-se en el poder i per a tapar les seues vergonyes, els seus imputats, els seus 3%.

Els catalans van de farol i en Madrit ho saben. Estos patriotes són catalans de cor pero andorrans de bojaca. ¿Algú s’imagina a esta tropa fent una declaració unilateral d’independència sabent que des de Madrit enviaran la Guàrdia Civil i els tancs? ¿Algú s’imagina a Jordi Pujol, a Artur Mas, a Carles Puigdemont o a Oriol Junqueras disposts a martirisar-se i anar a presó per la causa, a l’estil Nelson Mandela? Yo tampoc.

Quebec: el destino en sus manos.

flag_quebec

El Quebec es la provincia más grande de Canadá (tres veces mayor que Francia) y representa el 25% del total de la población del país. El Quebec es rico e industrial y cuenta con numerosos recursos naturales. Pero muchos sienten que la lengua francesa y la cultura quebequesa están en peligro y defienden la secesión de Canadá.

Los franceses llegaron a Quebec en 1534. En 1608 nació la colonia de Nueva Francia. Tras la Guerra de los Siete Años (1756-1763), Gran Bretaña se la arrebató a París. En 1774 Londres reconoció al Quebec tres derechos clave: idioma francés, religión católica y derecho romano. Canadá se independizó de Reino Unido en 1931.

Ottawa ha cedido para contentar a Quebec. Desde 1968 el francés es oficial en todo Canadá, desde 2006 la Constitución reconoce a Quebec como “una nación dentro de Canadá” y además Quebec percibe fondos federales. Para Quebec el bilingüismo canadiense no es real y se siente marginada económicamente frente a Ontario.

Los quebequeses se sienten más quebequeses que canadienses pero son muy conservadores. Votaron que no a convertir Quebec en un estado libre asociado en el referéndum de 1980 (40,5% de los sufragios para el sí) y en el de 1995 (rozaron la victoria con un 49,4%). Muchos piden un tercer referéndum que dilucide el tema.

Desde 1976 la única lengua oficial en Quebec es el francés. No obstante, el inglés también lo es de facto al ser Quebec parte de Canadá. Un 80% de quebequeses habla el francés, el 8% el inglés y un 10% otras lenguas. Los anglófonos tienen el derecho a recibir la educación en inglés. Más del 80% de la población es de fe católica.

La gente juega a hockey sobre hielo bajo el cielo gris de Quebec. Su arquitectura colonial y sus paisajes nevados hacen de ella una de las naciones más bellas del mundo. Es éste un pueblo francocatólico dentro de un país angloprotestante. Nadie sabe qué le pueda deparar el futuro. Sea como sea, su destino está en sus manos.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: