El procés català: història d’una estafa.

¿Serà Catalunya un estat independent pròximament? Molt s’està parlant d’este tema. I des de fa temps. Yo trobe, no obstant, que estem davant d’una calculada escenificació teatral que no durà a cap banda. No a curt determini. Hem assistit en poc de temps a moltes elecciones autonòmiques (2010, 2012, 2015). En totes hi havia una majoria nacionalista en el Parlament. Pero en cap d’elles s’ha proclamat el tan anhelat Estat Català.

En els últims anys hem assistit a enormes manifestacions sobiranistes en Catalunya. Algunes de més d’un milló de persones. Potser de més de dos. També hi ha hagut manifestacions contràries al dret a decidir i l’independència de Catalunya, pero estes han segut molt més reduïdes en participants. És evident que en el carrer hi ha una majoria independentista. ¿Potser s’ha aprofitat això per a proclamar l’independència? No.

Des de 2009 fins a l’actualitat hi ha hagut diverses consultes populars. La primera fon la d’Arenys de Munt, al 2009. Molts Ajuntaments han celebrat consultes semblants. En 2014 se feu una a nivell de tota Catalunya. El resultat sempre ha segut el mateix: sí a l’independència. Aixina i tot, en lloc de proclamar-la, l’actual administració catalana opta, com un deja-vu, per tornar a convocar una nova consulta. Torna-li la trompa al chic.

Catalunya ha entrat en un bucle que es repetix fins a l’infinit. Eleccions autonòmiques –> Manifestacions independentistes –> Consulta popular –> Demanar l’independència a Espanya –> Espanya diu que no –> Eleccions autonòmiques. De manifestació en manifestació, en consulta en consulta, d’eleccions en eleccions. Si tenen majoria en el carrer, en les urnes i en el Parlament… ¿per qué no proclamen l’independència ya d’una?

Trobe que el Govern català no pensa en proclamar l’independència unilateralment. I eixa és l’única manera, perque si has d’esperar a que el Govern de Mariano Rajoy et diga que sí, com diu la cançò dels Panchos: pasarán más de mil años, muchos más…  Junts pel Sí (JxSí) fa servir el tema de l’independència únicament per a perpetuar-se en el poder i per a tapar les seues vergonyes, els seus imputats, els seus 3%.

Els catalans van de farol i en Madrit ho saben. Estos patriotes són catalans de cor pero andorrans de bojaca. ¿Algú s’imagina a esta tropa fent una declaració unilateral d’independència sabent que des de Madrit enviaran la Guàrdia Civil i els tancs? ¿Algú s’imagina a Jordi Pujol, a Artur Mas, a Carles Puigdemont o a Oriol Junqueras disposts a martirisar-se i anar a presó per la causa, a l’estil Nelson Mandela? Yo tampoc.

Si en Valéncia es parla català, en Portugal es parla gallec.

valenciano

“Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”. Max Weinreich (llingüiste).

Dir que en Valéncia es parla catala és com dir que en Portugal es parla gallec. I és que sense eixir de la Península Ibèrica, trobem un cas que resulta equiparable al de valencià-català que és el del gallec i portugués, dos llengües recordem oficialment independents i distintes a pesar de la mútua inteligibilitat. Pero no deixem encara el cas del gallec. Un valencià pot comunicar-se en un gallec sense necessitat de recórrer a la llengua comuna que és l’espanyol. És dir, que un valencià pot parlar en valencià i el gallec respondre-li en gallec i s’entenen si no perfectament, sí suficientment. L’inteligibilitat és encara molt major si s’interactua per escrit. I un valencià, pel fet de ser hispanoparlant, també pot entendre’s en un italià. Segons la llògica delirant del catalanisme, podríem arribar a pensar inclús que valencià, gallec, portugués, castellà i italià són tots dialectes…  del català.

Que dos llengües es pareguen no vol dir que siguen una sola sino que provenen d’un tronc comú. Prova d’això és el chec i l’eslovac o el rus i l’ucranià o el macedoni i el búlgar o el cors i l’italià, etc. Totes elles són llengües molt semblants –i inclús inteligibles– pero oficialment independents i distintes entre sí. No existixen criteris definitius per a determinar si una parla és llengua o dialecte, a pesar dels dogmes de fe dels pancatalanistes. De fet, hui l’euskera és un idioma unitari a pesar de que entre els seus sèt dialectes hi ha més diferències que entre l’espanyol i l’italià, que sent com són més similars, són idiomes distints. La llengua armènia es considerà un dialecte persa durant molt de temps. Igual que el venecià respecte de l’italià; el català del llemosí o l’aranés del català. Hui tots ells són independents. I recordem que el serbo-croat es dividí en serbi, croat, montenegrí i bosni.

Hi ha moltes llengües que són molt paregudes i els seus usuaris s’entenen entre sí, pero que són independents. Ahí tenim el diasistema escandinau (compost pels idiomes islandés, noruec, suec, danés i feroés), el britònic (idiomes bretó, còrnic i galés) o el gaèlic (escocés, lalland, manés, irlandés). L’alsacià, el bàvar o el suís-alemà són dialectes de l’alemà, a pesar de que diferixen lo suficient com per considerar-se idiomes. Pero el luxemburgués, abans dialecte de l’alemà, és hui una llengua. L’holandés es pareix molt al baix saxó, al flamenc i a l’afrikaans. I l’anglés al frisó. ¿És que són tots la mateixa llengua? No, pero sí formen part de famílies de llengües. És el cas del bable, càntabre, lleonés, castúo i la fala galaico-extremenya. Igualment, occità, llemosí, provençal, auvernés, gascó, aranés, català, aragonés, valencià o balear són vàries llengües independents dins d’una sola família.

L’història mos diu que el destí de les llengües té més a vore en criteris socials i polítics que no filològics o científics.  Són innumerables el casos de llengües que durant un temps de la seua existència han segut anexionades per unes atres llengües veïnes, i reduïdes a la mera condició de dialectes, pero finalment han tornat a ser novament idiomes independents. Per eixemple bosni, serbi, croat, montenegrí, islandés, noruec, suec, luxemburgués, ucranià, bielorrús, moldau, armeni, urdu… És molt curiós, perque tots estos idiomes han passat el seu calvari durant llarc temps -normalment en torn a un segle, a vegades més-, pero tan sols han conseguit el reconeiximent de llengua en acabant d’una independència nacional. De fet, són molt pocs el casos d’idiomes anexionats que s’han pogut emancipar sense contar en un estat propi, com per eixemple feroés, venecià o aranés.

És dir, si Islàndia fora de Noruega o Luxemburc d’Alemanya l’islandés i el luxemburgués hui serien dialectes del noruec i de l’alemà. Pero quan un poble es dota d’un estat propi, junt ab l’independència nacional sol arribar també la llingüística. D’una atra banda quan dos pobles tenen idiomes germans pero viuen en regions distintes d’estats distints també tenen més opcions de diferenciar-se oficialment que si abdós formen part del mateix estat: si Galícia pertanyera a Portugal o Catalunya a França quasi en tota seguritat el gallec seria oficialment un dialecte del portugués i el català de l’occità. I esta és la desgràcia que patim els valencians: conviure en els catalans dins d’Espanya. És més provable que el valencià torne a ser una llengua independent si s’independisa Catalunya, o Valéncia, o les dos, que si abdós vivim junts dins del mateix estat. A l’història em remet.

Compromis pel Païs Catala.

blocnacionalistavalencia

¿Hi haura algu més borinot que un obrer de dretes? Sí, un valencià catalaniste. I els de Compromis pel Païs Catala (CPC) sou les quatre coses al mateix temps. Sou treballadors que aneu de progres per la vida i que en acabant li feu el cul gros a la burguesia catalana. Sou valencians nacionalistes, que no nacionalistes valencians, igual que Adolf Hitler era un austriac nacionaliste, que no nacionaliste austriac. Vergonya em faria a mi anar al 9 d’Octubre i que la gent em cridara: “¡Morera, Morera, puta catalanera!”. Pero hi ha gent que ni té vergonya ni sap lo que és aixo.

No entenc a l’esquerra valenciana. Defendre lo del veï en lloc de lo de casa no és de ser progressistes sino de ser borinots.  Per als antivalencians de Compromis pel Païs Catala la poesia de Vicent Andrés Estellés és un climax, l’ensaig fusteria brillant, pero Miquel Adlert és un fasciste i els autors valencians, caspa. La paella, la barraca, l’horchata, les Falles… Tot aixo és facha. Pero la barretina, el calçot, la sardana… Aixo sí que és modern i progre. ¡Aneu a la farmacia corrent, feu el favor, que de tant de llepar-li el forat del cul als catalans vos eixirà pus en la gola!

Que si llengua catalana, cultura catalana, bandera catalana… Per als de Compromis l’unic blau que vos agrada és el de l’estelada dels països catalans. ¡Collons! ¡Quín valencianisme! Lo vostre més que valencianisme és valencinisme, com el del Partido Popular (PP). Heu anat canviant de caraceta en el pas dels anys. Que si Unio del Poble Catala (UPC), que si Bloc Nacionaliste Catala (BNC), que si Compromis pel Païs Catala… Pero el vostre fascisme resulta tan vell com les mascares dels faraons, els quals no eren sino momies sepultades, devorades pels cucs.

Aneu de cientifics per la vida i en acabant recolzeu una academia de comissaris politics com l’Academia de Zaplana, creada per un acort entre els cientifics José María Aznar, Eduardo Zaplana i Jordi Pujol. Sou l’autoodi, el complex d’inferioritat, el sí buana, l’infame corco que podrix els arbres per dins. Si us plau, nosaltres, amb, aquest… En rao parleu sempre de “la nostra llengua”. Efectivament, la vostra. No la dels valencians. Perque si dir clatell i Déu n’hi do és parlar en valencià yo soc Lina Morgan. Apesteu a valencianofobia d’aci a Lima.

El catalanisme és una secta. Per molt que aneu de valencianistes per la vida, tot lo món sap que sou la sucursal de Convergencia i Unio (CIU) en Valencia, que esteu teledirigits per control remot des de Barcelona, que haveu naixcut per a ofrenar noves glories a Catalunya. Penseu que passaréu a l’historia, i passaréu. Els valencians del futur vos recordaran igual que  hui es recorda en Ucrania als qui defenien que l’ucranià era un dialecte del rus. Vos recordaran com es recorda hui en Paris als colaboracionistes de la França de Vichy. Com a traïdors. Perque aixo sou.

FONT: SOM nº 263. Febrer 2015.

Parabola del bon catalaniste.

samaritano

Un interpret de la Llei s’alçà i digue, per a provar-lo:

-Mestre ¿fent quina cosa heretare la vida eterna?

Ell le digue:

-¿Qué està escrit en la Llei? ¿Cóm lliges?

Aquell, responent, va dir:

-Amaras al Senyor el teu Deu en tot el teu cor, en tota la teua anima, en totes les teues forces i en tota la teua ment; i al proxim com a tu mateix.

Li digue:

-Be has respost, fes aço i viuras.

Pero ell, volent justificar-se a si mateix, digue a Jesus:

-¿I quí és el meu proxim?

Responent Jesus, digue:

-Un home que descendia de Valencia a Alzira caigue en mans de lladres, els quals el despullaren, el feriren i se n’anaren dixant-lo mig mort. Ocorregue que descendi un membre del Grup d’Accio Valencianista (GAV) per aquell cami, i al vore’l passà de llarc. Tambe un soci de Lo Rat Penat, arribant prop d’aquell lloc, al vore’l va passar de llarc. Pero un catalaniste afiliat al Bloc i a Accio Cultural del Païs Valencià (ACPV) que anava de cami, vingue prop d’ell i, al vore’l, senti misericordia. Acostant-se, vendà les seues ferides tirant-li oli i vi, el pujà al seu coche, el portà a l’hospital i cuidà d’ell. Un atre dia, a l’anar-se’n, trague dosmil euros, li’ls donà al doctor i li digue: “Cuida-me’l, i tot lo que gastes de més yo t’ho pagare quan torne”. ¿Quí, per tant, d’estos tres et pareix que fon el proxim del que va caure en mans dels lladres?

Ell digue:

-El que va tindre misericordia en ell.

Llavors Jesus li va dir:

-Ves i fes tu lo mateix.

He trobat esta curiosa historia en la meua Biblia. Concretament en Lluc 10: 25-37. El catalanisme és un moviment odios i a voltes el seu odi pot arribar a contagiar-mos. Jesus mos ensenyà que cal odiar el pecat pero amar al pecador. I que cal amar al proxim, encara que siga algu tan detestable com un samarita. D’igual forma cal odiar el catalanisme pero amar als catalanistes. Jesus no fea acepcio de persones. Entre els seus apostols figuraven patriotes –valencianistes– com Simo pero tambe traïdors –catalanistes– com Mateu.  Sé que aço que dic pot sentar malament a més d’un llector, pero lo cert és que el dia que Deu mos haja de jujar, els valencianistes collirem lo que hajam sembrat. Si hem sembrat falta de perdo, no serem perdonats pels nostres pecats. Aixo no significa que hajam de ser uns panolis i dixar-mos chafar. Hem de defendre els nostres drets i la veritat, que  en este cas és el valencianisme. I pregar a Deu per la lliberacio de la nostra patria i la derrota definitiva dels nostres enemics, pero no perque mosatros sigam millors que ells, sino simplement  perque defenem una causa més noble i justa. Que Valencia i Catalunya estan en guerra és innegable. Mosatros som els invadits i Deu aprova el dret a la defensa propia. Pero no pergam de vista que mosatros, a ulls del Creador, no som millors que aquells contra qui combatem. Està be odiar una ideologia perversa i opressora -com el pancatalanisme- i millor encara destruir-la, pero és una gravissima equivocacio odiar a la persona, al ser huma.

FONT: SOM nº 259. Octubre 2013.

Valéncia o països catalans.

Una nació històrica o una inventada. Un regne o un comtat. Respectar als veïns  o lo meu és meu i lo teu és meu també. Solidaritat o ni una gota d’aigua per als valencians. Dir les coses a la cara o apunyalar per l’esquena. Identitat pròpia o autoodi. Lluitar per lo nostre o defendre lo del veí. Orgull de poble o complex d’inferioritat. GAV o ACPV. Una llengua dolça  com la mel o croar com els renocs. Un idioma propi o un dialecte de merda. Maulet o botifler. Patriota o traïdor.  Miquel Adlert o Joan Fuster. Regne de Valéncia o país valencià. Les Falles o Terra Lliure.  Anfós Ramon o Isabel Clara-Simó. El primer  Segle d’Or d’una llengua neollatina o Mortadelo y Filemón. Raonar en arguments o acusar de “fasciste” a tot el que discrepe de tu. Lliure pensament o la secta del catalanisme. El 9 d’Octubre o Catalunya, una, gran i lliure.  Vicent Savall o Raimon. Valéncia CF o Barça. Paella valenciana o catalana. Ausias March, el gran poeta valencià o Ausias March, poeta català naixcut en Gandia. Veritat o mentira. La Real Senyera o la màrfega. Cap de  ratolí o coa de lleó. Tindre dignitat o llepar culs.

Valéncia o Espanya.


Valéncia o Espanya. Fèrtils terres d’arrossars i tarongers o una estèril planura plena de matolls treta de Mad Max. Un païsage replet de vida i esperança o un digne d’un holocaust atòmic. Mamprendre una empresa o viure dels subsidis. Currar prop de casa o nàixer en la maleta baix del braç. Parlar castellà, valencià i anglés o a mí me habla usted en cristiano. Jaume I el Conquistador o Felip V Cremar Falles o torturar bous. Els Moros i Cristians o la Feria de Abril. Treballar o fer palmes en un bar. Francesc de Vinatea o Zapatero. Decidir el nostre propi destí o que el decidixquen per mosatros des de Madrit i Barcelona. La RACV o la AVL. Valéncia C.F. o Real Madrit. El Palleter o Rita Barberà. Acollir al foraster o ni una gota d’aigua per als valencians. Valencià en les escoles o països catalans. El segle XV o un país de caspa i pandereta.  Ofrenar noves glòries a Valéncia o l’espoli fiscal. Un poema d’Ausias March o el soroll d’escopir quan pronuncies la jota. Cultura o analfabetisme. Civilisació o barbàrie. Primer Món o Tercer. Un Estat Valencià o una comunitat autònoma. Ser lliures o ser esclaus.

¿Per qué no la doble accentuacio?

Fa ya algun temps des de que la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) reintroduï l’accentuacio en la Llengua Valenciana. Fon en 2003. És innegable que des de llavors la RACV ha treballat de valent i ha conseguit gestes colosals, autenticament epiques, com per eixemple el corrector informatic per a Open Office o el Diccionari General de la Llengua Valenciana, el millor de tota la llarga historia del nostre Regne de Valencia i que va vore la llum a finals del passat any 2010.

Pero tampoc es pot negar que des d’aquell 2003 el valencianisme s’ha debilitat cada volta més. Aquella reintroduccio fon molt polemica i creà un cisma en el valencianisme que servi per a que el Partit Popular (PP) acabara de fagotisar-lo i es consolidara la catalanista Academia Valenciana de la Llengua (AVLL). Actualment, encara hi ha molts autors, editorials, associacions i partits politics que continuen amprant la normativa antiga; l’accentuacio diacritica de tota la vida.

Yo em pregunte si no ha arribat el moment de fumar la pipa de la pau i tornar a abraçar-mos tots com a germans que som. No estaria malament que la RACV aprovara una doble accentuacio; és dir, es mantindria l’actual, si se vol inclus com a preferent en la llinia de treball de la RACV per a no desfer el valios cami fet durant tots estos anys i al mateix temps, s’acceptaria l’accentuacio diacritica com a igualment correcta… Es tracta de que qui no accentua no se senta com un proscrit.

¿És possible la doble accentuacio? Sí. De fet, quan yo estudiava en Lo Rat Penat en 2000 ya hi havia doble accentuacio: es permetia accentuar diacriticament (era l’opcio preferent) o simplement no accentuar mai. Aixo sí, a l’hora de redactar un text tot ell havia de ser en una sola de les dos opcions. Llogic. Pero et donaven a triar lliurement. Crec que eixa seria una excelent solucio per tancar les velles ferides i enfortir el valencianisme de cara al futur. Guanyariem tots i no perdria ningu.

FONT: Som nº 250. Abril 2011.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: