El tancament de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) decretat pel president de la Generalitat, Albert Fabra, és una bona notícia per al conjunt dels valencians. O si se preferix, un mal menor. Encara que des del punt de vista institucional és una hecatombe i que ho llamente de tot cor pels professionals (que són uns simples manats que ara es queden sense pa) hi ha indicadors que fan vore que açò és positiu.
Des del punt de vista llingüístic, estos defensors de «la nostra llengua» -la seua, clar, perque la dels valencians segur que no era- ampraven un idioma artificial i ortopèdic totalment alluntat del poble pla. I en segons quines franges horàries eixe ent que havia naixcut «per a potenciar la llengua valenciana» pareixia que estiguera retransmitint des de Madrit. Més que Canal Nou, podrien dir-li Canal Noi o Canal Nueve, com vullguen. Qualsevol cosa excepte «la televisió dels valencians».
Des del punt de vista informatiu i periodístic no hi hagut res tan vomitiu des dels temps del No-Do. Canal Nou es convertí en Canal No-Do, en l’instrument de propaganda del règim, ab manipulacions vergonyants i silencis aborronadors, en la televisió que ni en una dictadura s’atrevirien a fer. Només quan han tancat RTVV és que estos periodistes «plurals», «imparcials» i «transparents» és que han criticat al govern del Partido Popular (PP). ¿No varen tindre temps els últims 20 anys?
Des del punt de vista de la salut mental dels valencians, la desaparició de RTVV és una gran notícia perque simplement era infumable. La Conselleria de Sanitat deuria advertir de que mirar massa Canal Nou produïx Síndrome de Down. Este «servici públic» inclús pagava en diners de les nostres bojaques a putes per a eixir per la TV a contar que s’havien gitat en tal o qual futboliste o actor. O a vidents per a fer els seus trucs de màgia i opereta i enganyar als més imbècils. Digne de nàusea.
Des del punt de vista econòmic, allò era un mastodont impossible de mantindre per més temps. Una televisió d’àmbit autonòmic que tenia 1.700 empleats… ¡Més que Antena 3, Telecinco i La Sexta juntes! ¡I això que estes són de cobertura estatal! A voltes anaven a cobrir una notícia tres tios: el locutor, el càmera i un tercer per a portar el cable. Allò s’havia convetit en un niu de panchacontents pero els més de 1200 millons d’euros de deute acumulat fan que este cachalot siga inviable.
Tancar un ent audiovisual no és la fi del món. Tancar un hospital, un colege o una residència sí ho és. Sigam realistes: no podem mantindre quatre televisions públiques (Canal Nou, Nou Dos, Notícies Nou, Canal Nou Internacional) i dos ràdios públiques (Ràdio Nou, Sí Ràdio). Els billets no creixen en els arbres. I que ningú es preocupe perque algun dia podrem tornar a tindre televisions i ràdios valencianes i seran tan casposes o tan admirables com els valencians vullgam que siguen.
Comentarios recientes