Premi Jaume I.

Hola a tots.

És per a mi un plaer anunciar-vos que la meua obra Anecdotario histórico y cultural valenciano ha segut guardonada en el Premi Jaume I dins dels CXXXVI Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia que organisa Lo Rat Penat, la decana de les entitats culturals valencianistes.

Estigau molt atents perque si Deu vol en els pròxims mesos vos presentaré el llibre.

Pedro Sánchez: un manicomi nomenat Espanya.

Pedro Sánchez, president del Govern, em recorda cada dia més a En Quixot de la Mancha. Perque igual que En Quixot es passava la vida combatent enemics imaginaris, Sánchez ha estat bregant des de 2018 contra problemes imaginaris. La mitat del temps ha lluitat contra Francisco Franco, la qual cosa té mèrit en 2023, i l’atra mitat del temps contra el patriarcat, com si Espanya la dirigiren els talibans i no els socialistes. I clar, mentres mos enfrontem als problemes imaginaris, els problemes reals se mos mengen vius.

Sánchez és, de bon tros, el pijor president de l’història recent d’Espanya (la qual cosa té molt de mèrit tenint en conte els seus predecessors). En el seu mandat s’han fet pactes en filoterroristes; s’han rebaixat les penes per malversació de cabals públics i per sedició; hem trencat relacions en Algèria; hem traïcionat als saharauis; mos hem entregat al chantagiste de Rabat; hem conseguit una sanitat absolutament colapsada i hem construït un sistema educatiu mediocre que està seqüestrat per propagandistes feministes, LGTBI i trans.

Lo millor de tot són les delirants lleis que ha implementat el sanchisme. Gràcies a la llei del només sí és sí, que volia protegir a les dònes, Sánchez ha excarcerat a dotzenes de violadors. En la llei trans, si ningú ho impedix, arribarà el dia en que vorem agressors sexuals en presons femenines. En la llei de vivenda, els okupes poden viure debades en les cases dels propietaris. Finalment, en la llei animalista es permeten les corregudes de bous, que són una salvajada, pero en acabant tu eres un delinqüent si tens un periquito en ta casa.

És som si hagueren obert de bat a bat les portes del manicomi i hagueren lliberat a tots els folls. És més, diria que ara els folls són els que estan en el Parlament i aproven lleis. Este país s’ha convertit en un autèntic manicomi. Estem a un tres i no res de tancar en els frenopàtics als qui s’atrevixquen a dir que dos més dos són quatre. La situació és insostenible. Espanya no pot aguantar quatre anys més de sanchisme. És urgent revertir esta situació, recuperar encara que siga un poc de cordura, posar la camisa de força al president.

El Botànic fa pudor a mort.

El Botànic, eixe tripartit de socialistes, catalanistes i comunistes presidit per Ximo Puig ha segut una colossal decepció. Puig ha segut un segon Joan Lerma, un atre ninot sense caràcter ningunejat des de Madrit. Som l’autonomia més espoliada fiscalment de l’Estat, no tenim dret civil valencià ni aigua ni un Port de Valéncia ampliat. La banda de Puig, Mònica Oltra, Joan Ribó and company ha demostrat ser un autèntic càncer per als valencians.

Mai en els meus quarantadós anys havia vist la sanitat pública en una situació tan dramàtica, fins al punt de que per primera vegada en ma vida he hagut de contractar un segur de salut privat. Tres semanes per a que t’atenga el mege de capçalera. De tres a sis mesos per a que et visite un especialiste… ¡És inadmissible! Les urgències han vingut a substituir a l’atenció primària i estan tan colapsades que recorden a una república bananera.

L’educació simplement agonisa. Els centres públics estan seqüestrats per propagandistes d’associacions feministes, LGTBI i transgènero que s’encarreguen de rentar el cervell als menors d’edat. Els centres d’estudi s’han convertit en centres d’adoctrinament a on els chiquets ixen sense saber ni les taules de multiplicar pero deprenen que pel matí pots ser Albert, per la vesprada Isabel i per la nit una girafa, i que qui diga lo contrari té girafafòbia.

Puig ha fet coses bones, no ho negue, com revertir el model de l’Hospital de La Ribera, portar la gigafactoria de Volkswagen a Sagunt o posar fi al ladronici d’etapes anteriors. Pero a banda d’això, poc més. El Botànic s’acaba. Les eleccions del 28-M fan olor a canvi i encara que l’esquerra obtinguera una victòria pírrica només valdria per a allargar l’agonia quatre anys més. El Botànic fa pudor a mort. Ara només toca decidir quan soterrar-lo.

Valencià, el nou llatí.

Porten quaranta anys ensenyant als valencians que ells parlen malament. Que sos pares parlen malament. Que sos yayos parlen malament. Que en el carrer es parla malament. Quaranta anys de corregir-los. No es diu «en», es diu «amb» . No es diu «este», és «aquest» . No es diu «llengua valenciana», cal dir «la nostra llengua» . I un infinit etcétera.

Porten quaranta anys ensenyant als valencians que totes les paraules i expressions típiques valencianes són incorrectes, vulgars o, en el millor dels casos, coloquials, i que totes elles han de ser substituïdes per paraules i expressions típiques barcelonines que, eixes sí, che, mira tu quina casualitat, totes són cultes, científiques i elegants. ¡Quines coses té la ciència!

Porten quaranta anys ensenyant «clatell», «àdhuc», «quelcom» , «si us plau» , «Déu n’hi do» , «nogenysmenys» , «gairebé» . Al remat, quan un valencià intenta parlar en la seua llengua t’acaba dient: «Mira, te lo digo en castellano que me aclaro más» . Si m’hagueren pagat un cèntim cada vegada que he sentit esta frase, seria millonari.

«Nosaltres» . La gent no usa esta paraula en cap comarca. Tots els valencians diuen o natros (en el nort), o mosatros / nosatros (en el restant del territori). No obstant, només «nosaltres» apareix en els diccionaris de valencià. Pero si un diccionari no arreplega les paraules que ampren tots i registra les que no fa servir ningú, eixe diccionari està mal fet.

Porten quaranta anys vinculant el valencià a Joan Fuster, a la bandera dels països catalans, a l’anticapitalisme, a ser catalans del sur. Porten quaranta anys ensenyant als chiquets un català artificial, ortopèdic i de laboratori en el qual ningú es sent identificat. Porten quaranta anys ensenyant una llenguaproblema que la societat, naturalment, rebuja.

El valencià s’ha convertit en el nou llatí. Cada vegada es coneix més, cada vegada s’estudia més i cada vegada es parla menys. El valencià s’ha convertit en l’idioma dels fullets institucionals, de les marquesines, de les oposicions, dels diplomes de la Junta Qualificadora i dels deures escolars. Pero en el pati, en el carrer i en la casa es parla el castellà.

Ara l’Acadèmia de Zaplana -acadèmia de comissaris polítics creada per filòlecs de la talla de José María Aznar, Eduardo Zaplana i Jordi Pujol– lamenta que l’us social del valencià no para de retrocedir. Que s’estudia molt i no el parla ningú. Volen revertir este problema. ¿Qué tal si proven a fer tot lo contrari a lo que han fet en els últims quaranta anys?

Un any de l’invasió d’Ucrània.

Ara fa un any que la Federació Russa invadí Ucrània. Tots els qui deyen que açò seria una desfilada militar, una guerra rellamp que acabaria en un més instalant un règim porrito en Kiev s’equivocaren. També erraren tots els qui asseguraven que les sancions occidentals destruirien el rublo. La propaganda ha fallat. Ni el president d’Ucrània, Volodímir Zelenski, va pegar a fugir ni el de Rússia, Vladímir Putin, estava malalt i en fase terminal. Ans al contrari; tots dos han demostrat ser uns líders molt capaços i dignes oponents.

L’imperialisme rus està fòra de tot dubte. En 2014, com a resposta a l’Euromaidan, Moscou s’anexionà la península de Crimea; entre 2014 i 2022 alimentà una guerra a baixa escala en el Donbàs; i fa uns mesos s’anexionà les Repúbliques de Donestk i Lugansk. És una llarga tradició de Moscou -primer en l’Imperi Rus i en acabant de l’Unió Soviètica- la de considerar a Ucrània com una part integral del seu territori que no té dret a existir ni a decidir. Els ucranians patixen als seus germans majors com a mínim des del sigle XVII.

Pero per a ser honests, esta invasió és fruit d’una estratagema americana. Han arraconat a Putin fins que no ha tingut més alternativa que atacar Ucrània. Perque Kiev planejava ingressar en la OTAN i instalar en la frontera ab Rússia llançaderes de missils nuclears que podrien fer de Moscou un holocaust atòmic només cinc minuts despuix d’apretar el botó. Putin no podia permetre açò, igual que John F. Kennedy no podia permetre la crisis dels missils de Cuba de 1962. Si et posen entre l’espasa i la paret, simplement o mates o mors.

Si som realistes, no pareix gens provable que Ucrània -que ha perdut el 20% de la seua població des del començament de l’invasió- puga véncer a Rússia, que, en més de 6.000 caps nuclears, és la primera potència atòmica del món. Més be, dona la sensació de que, si Rússia se sent extremadament acorralada per Occident, es capaç de marcar-se el seu propi Hiroshima i Nagasaki particulars per a posar punt i final a este joc abans d’hora. I dubte que la OTAN estiga disposta a arrossegar al món a la Tercera Guerra Mundial per salvar Ucrània.

De fet, pareix que a Ucrània li ha tocat el paper de corder de sacrifici que cal degollar en l’altar. Un simple peó en una partida d’escacs al que Washington abandonarà quan deixe de ser útil. De moment la guerra l’està guanyant Estats Units i l’està perdent Europa. Perque ara que Rússia és el roïn de la película, Europa ya no li compra gas natural a Moscou sino a Estats Units, liquat i molt més car, això sí. Perque d’açò va esta película. Del gas. Obliden les banderes. Ací no hi ha ni bons ni roïns. Ací tots es mouen pel vil metal.

Nosaltres, els ucranians.

«Els ucranians i els russos mos entenem, això és perque parlem el mateix idioma». «L’ucranià és un dialecte del rus: ho diuen totes les Universitats del món». «Dir que l’ucranià és una llengua és com dir que la Terra és plana». «Els ucranians feu servir un rus mal parlat». «Els vostres pares i els vostres yayos parlen malament». «L’ucranià està farcit de barbarismes: cal amprar l’estàndard rus». «Qui pense diferent és d’extrema dreta».

Mos sona la cançó, ¿veritat? Durant vora quatrecents anys els ucranians patiren la seua particular normalització lingüística, en la que totes les paraules i expressions típiques ucranianes eren, coses de la ciència, incorrectes i vulgars (col·loquials diuen ara els que saben) i havien de ser urgentment substituïdes per paraules i expressions moscovites que eixes sí, mira tu quina casualitat, totes eren cultes, científiques i elegants.

L’ucranià era, per supost, un rus mal parlat infectat de polonesismes que calia porgar i, al remat, substituir per un estàndard rus -centralisat en la ciutat de Moscou- que, paradòxicament, estava moltíssim més contaminat de barbarismes (per la subjugació de les tribus ugrofineses i túrquiques). Això, curiosament, no suponia cap problema per als puristes de la nostra llengua. ¿Que quina llengua? Parlem de la russa. ¿De quina si no?

En el pas del temps, els ucranians reivindicaren més i més un idioma propi (secessionisme, diuen ara els que saben) i els filòlegs russos feren de la unitat de la llengua tot un dogma de fe. L’ucranià es considerà el breçol del rus i amputar-lo seria com amputar un Sigle d’Or a un idioma. No es podia consentir, i punt. Encara hui, en ple 2022, podem vore a Moscou tractant de que Ucrània s’incorpore als Països Russos.

Russos i ucranians ¿cosins o germans? La normalització comença -almenys- en 1627, quan Miquel I de Rússia ordena cremar totes les còpies dels evangelis didàctics en ucranià i acaba en 1991, quan cau l’Unió Soviètica i l’ucranià passa a ser la llengua oficial d’una Ucrània independent. Prohibició de l’ucranià en les escoles, censura d’autors i molt més. ¡364 anys de germanor! I fins ací arriba el conte de hui. Qui vullga entendre, que entenga.

La «imposición» del valencià.

En els últims dies és notícia que, a partir de 2025, la Generalitat Valenciana exigirà el coneiximent del valencià com un requisit indispensable per a poder ser funcionari en l’administració autonòmica i local. L’excepció serà l’educació, que té el seu propi sistema, i la sanitat, a on no serà requisit pero sí un mèrit fonamental (el valencià puntuarà el triple que una tesis doctoral). És dir, que es reclama una cosa tan normal com que un servidor públic conega la llengua dels ciutadans als qui diu servir. Açò podria haver segut notícia en 1978 pero que ho siga en 2022 evidencia que som una societat anormal. Encara que no compartixc el model de valencià de l’administració –preferixc el de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana al de l’Acadèmia de Zaplana– trobe que és un pas positiu.

Alguns denuncien que és una «imposición del valenciano». Puix sí, senyor. És una imposició. Igual que és una imposició conéixer el castellà (Constitució de 1978 artícul 3.1). Igual que és una imposició saber anglés si vol ser cambrer en Benidorm (i ningú es queixa d’això). Igual que és una imposició tindre un màster docent per a treballar en l’ensenyança secundària. Igual que és una imposició que per a ser mege u haja de fer la carrera de Medicina i el MIR… ¿O preferim que mos opere algú que ha estudiat «en la Universidad de la vida»? ¿Sap qué més és una imposició? La fiscalitat. Mire que la paraula «imposts» ve directament d’ «imposició», perque pagar-los no és, en absolut, voluntari. I si pague els mateixos imposts que un castellaparlant, reclame els mateixos drets.

Referent a si açò discrimina als aspirants a funcionari que venen d’unes atres comunitats (forasters vindran que de casa mos trauran) la resposta és que no. Els valencians no naixem sabent parlar valencià. L’hem de deprendre. Els forasters poden fer lo mateix. «Es que soy de Jaén y en Jaén no se habla valenciano». Per la mateixa regla de tres, suponc que ningú en Jaén sabrà parlar anglés o francés. Yo treballe en el sector de la docència i tinc o he tingut companyers de Navarra, Andalusia, Castella-La Mancha, Castella i Lleó, Canàries… ¡inclús de Romania! que saben parlar el valencià. ¿Cóm ho han fet? ¿Serà qüestió de bruixeria? Si vosté no sap castellà, no pot ser funcionari en Madrit. Si vosté no sap castellà i valencià no pot ser funcionari en Valéncia. No costa tant d’entendre.

El Bronx d’Europa.

Lligc en la prensa que la mitat dels okupes d’Espanya es troba en Catalunya. Catalunya s’ha convertit en un autèntic iman per als hippis i desfaenats de tota Europa. No tenim dubte de que açò no és cap casualitat sino més be una causalitat fruit de les polítiques d’uns dirigents que consideren víctimes als okupes i explotadors als propietaris, héroes als delinqüents i vilans als agents policials, i que entenen que dret a la vivenda significa dret a okupació.

Menció especial mereix la ciutat de Barcelona, que s’ha convertit, per mèrits propis, en El Bronx d’Europa. Furts, estirons, butrons, agressions de tota classe, baralles en ganivets i astrals en mitat del carrer, inclús dispars a plena llum del dia. Els delinqüents miren per damunt del muscle i els ciutadans baixen la mirada. Els pandillers s’han fet els amos dels parcs i carrers de la ciutat. Els clans mafiosos venen droga en impunitat en el barri de La Mina.

Cada dia més gent dorm en el carrer. Els manters accedixen a vivendes públiques mentres la joventut no es pot emancipar a causa dels elevats preus dels lloguers. Brutícia i fem per totes bandes. Xeringues tirades junt a jardins d’infància. Borracheres i festes sorolloses que no deixen dormir als veïns. Delinqüents multirreincidents que entren per una porta de la comissaria i ixen per l’atra perque se les saben totes. Salafistes que prediquen pau i amor.

Carteristes que es llancen com a voltors sobre els turistes en La Rambla i El Raval. Gent que corre darrere del lladre que li ha furtat el mòvil en La Barceloneta. Màfies de la mendicitat a les portes dels supermercats. Gorretes que cobren l’impost revolucionari al conductor per aparcar. Prostitució de dia. Autoritat és autoritarisme. Policia és fascisme. Seguim avançant a través de l’agenda bonista, xenòfila i multicultural, cap al paraís en la Terra.

Per lo que a mosatros respecta, no podem sino felicitar efusivament a les autoritats catalanes, en especial a les de Barcelona, per la seua brillant gestió i les convidem a seguir recorrent esta bona senda. Els èxits són brillants pero encara queda un bon camí fins a arribar a ser Veneçuela o El Salvador preBukele. Els diem també, als nostres germans del nort, que si necessiten encara més okupes, carteristes i cobrapaguetes poden endur-se els nostres.

Stop valencianofòbia.

Forasters vindran que de casa mos trauran. La valencianofòbia ha calat en la nostra societat. Els casos de discriminació llingüística contra els valenciaparlants es multipliquen. En Gandia un operari de Renfe es va negar a atendre a un client perque parlava valencià i este va perdre el tren. No és un cas aïllat: les taquilleres de Renfe, en este cas de Xàtiva, es negaren a atendre a un atre valenciaparlant en les soflames de tota la vida: «Estamos en España y me tienes que hablar en español». Per lo vist, el valencià es parla en Alemanya. El conte, que ya mos el sabem de memòria, s’ha repetit en Castelló de la Plana (sí, Renfe de nou). Els usuaris denuncien també que els trens entre Valéncia i Vinaròs exclouen el valencià en la megafonia. Renfe… tu compañía amiga.

Pero la cosa no acaba ahí. La valencianofòbia està en totes bandes. En Alfafar un home ha rebut una sanció de 600 euros amparada en la llei mordaça per voler expressar-se en valencià en el centre de salut. En Alacant, en un ambulatori, la treballadora advertí als pares: «O me hablas en castellano o no podremos atender a tu hija». Que conste en acta que en tots estos casos les víctimes no exigien que l’atra persona canviara d’idioma i els atenguera en valencià: només exigien que eixa persona entenguera el valencià i els prestara un servici. Que alce la mà a qui no li haja passat açò mai. A mi mateix, en Elda, una funcionaria «no me entendía» perque era «de Jaén» i només portava «veinticinco años viviendo en la Comunidad Valenciana». ¡Pobreta meua!

¿Som conscients els valencians de la gravetat de la situació? Pensem per un moment. ¿Qué passaria si un funcionari públic es negara a atendre a un negre per ser negre, a una dòna per ser dòna, a un gai per ser gai o a un judeu per ser judeu? ¿Per qué en el sigle XXI considerem intolerable discriminar a algú per la seua raça, sexe, orientació sexual o religió pero acceptable per raons de llengua? ¿Mos juguem alguna cosa a que suspenem de faena i sòu al funcionari que en vinticinc anys no li ha donat temps a entendre el valencià i de sobte, màgicament, l’entén en vintiquatre hores? Pero clar, mentres no es sancionen estes conductes, perduraran. Per a açò aprofita ofrenar noves glòries a Espanya. Per a patir un apartheid llingüístic en la nostra pròpia terra per part d’un Estat vil i miserable.

Titanic Valéncia C.F.

El Valéncia C.F. es troba en una situació crítica. Des de que Meriton (Peter Lim) es va fer en l’accionariat en 2014 la gestió deportiva, institucional i social del club és simplement catastròfica. Peter Lim és un home que sap de números, d’economia, pero no de fútbol ni tampoc es rodeja de gent que sàpia. Des de que arribà Meriton ya hi hagut quatre presidents, quin dels quatre més odiat per una afició que no para de cridar «Lim go home».

La direcció deportiva no existix, o pijor encara, existix i es diu Jorge Mendes. Els jugadors formats en el club es neguen a renovar i es van només poden (com ara Joan Bernat o Ferran Torres). Les nostres estreles les venem a preu de saldo (Rodrigo Moreno) si no és que directament les regalem, com Daniel Parejo o Kang-in Lee. Ara es parla de vendre a Carles Soler, Josep Lluís Gayà o Gonçalo Guedes per un paquet de pipes.

El club és una trituradora d’entrenadors (onze, si contem a Gennaro Gattuso) dels quals només tres ho han fet be: Nuno Espírito Santo, Marcelino García i Voro. El proyecte del Nou Mestalla porta paralisat durant anys i de la promesa de fer un estadi olímpic de més de 70.000 espectadors ara es parla d’un estadi més menut inclús que l’actual. A pesar de Lim, el Valéncia miraculosament ha arribat a dos finals de Copa i inclús ha guanyat una.

El club recula posicions deportives cada temporada. Hem passat d’aspirar a entrar en la Champions, a en acabant l’Europa League i finalment conformar-mos en estar en mija taula. I cada any el club està més endeutat. Si seguim aixina, en un futur pròxim el Valéncia C.F. podria baixar a segona. O inclús desaparéixer, com el Glasgow Rangers. El Titanic s’afona pero Lim es nega a vendre’l a algú que el puga reflotar. ¡Que Deu mos ampare!

Anteriores Entradas antiguas