¿Sabías que Tirant lo Blanch es “el mejor libro del mundo”?

002 Tirant_lo_Blanch_I

Tirant lo Blanch (Tirante el Blanco en lengua castellana) es la obra capital de las Letras Valencianas y el gran superventas de la Edad Media. Se publicó originalmente en valenciano en el año 1490 y sus autores son los valencianos Joanot Martorell y Martí Joan de Galba. Se cree que Martorell redactó el grueso de la novela y, una vez fallecido, Galba escribió los capítulos finales y la publicó.

Se trata de una novela de caballerías en la que el protagonista, Tirant, vive diversas aventuras a lo largo de Europa, combate a los turcos y se enamora de la joven Carmesina. Lo que lo diferencia del resto de libros de su género, es que aquí se presentan tramas realistas y personajes que aman, sufren, enferman o mueren, muy alejados de los estereotipos de la época, que mostraban unos personajes perfectos.

Esta obra está considerada la primera novela moderna de la historia y ha recibido elogios de los más grandes escritores. El literato Miguel de Cervantes la tildó de “el mejor libro del mundo”, el erudito Marcelino Menéndez Pelayo de “uno de los mejores libros de caballerías”, el poeta Dámaso Alonso de “el mejor libro europeo del siglo XV” y por último el Nobel Mario Vargas Llosa de “novela total”.

El mismo Joanot Martorell escribió de su puño y letra en la dedicatoria de la novela haberla hecho en lengua valenciana para que la nación de la que él era natural se pudiera alegrar.  Es motivo de orgullo para nuestro pueblo y una gran fortuna que el considerado “mejor libro del mundo” se redactara en el Reino de Valencia por autores valencianos en lengua valenciana durante nuestro Siglo de Oro.

Anuncios

El Regne de Valencia: una nacio més que milenaria.

Inaugurem dos noves seccions en la nostra web: la d’Agenda i la de Docuteca. Visiteu-les.

————————————————————————————————

Una de les coses que no m’agrada dels nacionalismes és que a sovint es basen en la mitologia per a justificar l’existencia d’un poble. Aixina, molts vascs ensenyen als seus fills que Deu creà a Adam i Eva i que ells parlaven euskera, que l’euskera fon la primera llengua del món i que despres vingueren totes les demes a partir de l’incident de la Torre de Babel. Pareix de chiste pero parle completament en serio; ne conec varis casos en nom i llinages. Com tampoc és cap broma que per als catalans Catalunya ha existit des de sempre, inclus quan encara no existia, inclus quan era un grapat de comtats  (Barcelona, Girona, Ausona, Urgell, Besalu, Cerdanya, Els dos Pallars, Ampuries i Rossello) completament dividits i emfrontats entre si. Abans d’unir-se estos comtats per a formar lo que hui coneixem com a Catalunya, ya existia Catalunya per a alguns fantasmes sense trellat.

Pero el que s’emporta la palma és el nacionalisme espanyol. Per a alguns romantics, Espanya és la reserva espiritual d’Occident, la nacio més antiga d’Europa, una realitat immanent que desborda els llimits del temps i de l’espai. Aixina se busca un orige mitic: la nacio espanyola arranca ab la provincia romana d’Hispania, si no ab els fenicis. Encara que Hispania vol dir unicament “terra de conills”, encara que era tan sols una provincia d’un païs nomenat Imperi de Roma, encara que no hi ha absolutament cap constancia documental de que en eixa epoca algu parlara d’una “nacio espanyola” diferenciada de Roma, encara que Hispania englobava tambe Andorra, Portugal, Gibraltar i Marroc, encara que hi hague inclus varies Hispanies, aixina i tot alguns s’encaboten en considerar que Lucio Anneo Seneca era un filosof espanyol i no un romà. No sé si riure o si plorar.

A diferencia d’uns atres, els valencians no necessitem inventar mits. No cal ser un nacionaliste valencià -molts de fet no ho són- per a constatar l’existencia historica d’una nacio valenciana, a la que el propi escritor Joanot Martorell apela en la seua novela Tirant lo Blanch. Els origens del Regne de Valencia són més remots de lo pensat. Nos havien dit que el rei Jaume I el Conquistador el fundà en 1238. Posteriorment, saberem que abans d’ell els reis Mudafar i Mubarak fundaren en 1009 el Regne moro de Valencia. Pero és que recentment l’arqueolec Miquel Ramon Marti ha demostrat que el primer rei documentat de Valencia fon el cristia visigot Leovigilit -a partir del descobriment d’una moneda en la cara i nom d’este monarca i l’inscripcio Rex Valenta-, lo qual  fa que nos hajam de remontar -com a minim- al segle VI per a parlar de la fundacio del Regne de Valencia.

Hi ha proves documentals -no explicacions mitologiques- que demostren que Valencia fon un regne independent (lo que hui considerariem una nacio politica) des de fa més de mil anys. Esta independencia com a ciutat-estat (tan tipica en l’Europa migeval) va perdurar durant molts segles fins que, en l’arribada de Jaume I, el Regne de Valencia s’anexionà numeroses terres per a conformar un regne (una nacio) més gran, de dimensions similars a les actuals. Alguns pensen que en temps de Jaume I Valencia era una especie de comunitat autonoma dins d’una nacio politica nomenada Arago. És fals. Valencia, Mallorca i Arago eren tres regnes independents en un sol rei. Tres estats sobirans en un sol cap d’estat. Exactament igual que en l’actualitat la regina d’Anglaterra, Isabel II, ho és tambe de Canada i d’Australia i ningu discutix l’independencia d’estes dos nacions.

Com l’historia sempre la conten els vencedors, hui se nos vol fer creure que els distints regnes peninsulars (en l’excepcio de Portugal) se fusionaren a partir de la boda dels Reis Catolics, nos volen vendre eixa versio nacionalcatolica de l’historia que nos conta que des d’un principi tots erem espanyols, tots erem catolics i tots parlavem castellà. Mentira. Ab la boda d’Isabel de Castella i Ferran d’Arago se fusionaren les corones, pero no els territoris. Ells eren els reis de les Espanyes (en plural), no d’Espanya (en singular). Els distints regnes (Arago, Valencia, Castella, Mallorca, etc.)  seguiren conservant la seua independencia nacional ab la sola novetat de que a partir d’aquell moment hi havia un sol monarca per a governar-los a tots (igual que hui Isabel II és regina -és dir, cap d’estat- de setze regnes -setze estats independents- i aixo no implica la fusio de tots ells en un unic païs).

És ya en el segle XVIII, quan varem patir la Guerra de Succesio (1701-1715) que el rei Felip V de Borbo va abolir els nostres Furs i aixo comportà l’extermini del Regne de Valencia com a nacio lliure i sobirana i com a estat independent en Europa i en el món. A partir de la Batalla d’Almansa de 1707 els valencians passem a ser nacionalment espanyols. Per “just dret de conquista” Felip V usà el Regne com a cap de turc i la repressio fon moltissim pijor que en Arago o Catalunya. Xativa fon incendiada tota. El valencià passà a ser perseguit. El dret castellà substitui al  valencià en totes les arees. L’Esglesia Catolica prohibi batejar bebes en noms valencians. Aixina es com es passà d’un conjunt de regnes vinculats por la corona a ser un unic estat unificat, de l’unitat en la diversitat al centralisme homogeneïsador, de les Espanyes en plural a l’Espanya en singular de hui.

¿Pero existix hui una Nacio Valenciana? Lo primer que cal preguntar-nos és qué és una nacio. Segons el prestigios historiador alema Friedrich Meinecke hi ha dos tipos distints de nacio. Una nacio cultural, que és un poble que compartix una cultura en comu. I una nacio politica, que és un estat independent. Segons Meinecke, lo més natural és que la nacio cultural acabe derivant en una nacio politica. Per eixemple, durant 2000 anys els judeus anaren errants d’aci cap alla. Encara que no disponien d’una patria propia, ells eren una nacio cultural (puix conservaven una cultura que els unia) fins que en 1948 es dotaren d’un estat sobira (és dir, una nacio politica). No  hi ha cap dubte de que els valencians forem una nacio politica durant molts segles. Com no es pot negar que actualment som un poble que compartix una llengua, cultura i tradicions propies que nos fan distints.

Sí, els valencians som un poble en cultura propia i un sentiment de pertinença a una comunitat humana concreta. Som, per tant, una nacio en el sentit cultural de la paraula. I com a tal, tenim dret a dotar-nos d’una nacio politica, és dir, d’un estat independent: un Estat Valencià. Els valencians tenim dret a la lliure determinacio. Ho diu el Pacte Internacional de Drets Civils i Politics adoptat per l’Assamblea General de l’Organisacio de Nacions Unides (ONU) el 16 de decembre de 1966. Ho diu el Tribunal Internacional de Justicia -conegut com a Tribunal de La Haya- que permet la declaracio unilateral d’independencia d’un territori (aixina ho sentencià el 22 de juliol de 2010 en el juï de Servia contra Kosovo). Pero per damunt de tot ho diu l’historia. Els valencians som una nacio i tenim dret a decidir el nostre futur, a ser lo que nosatres vullgam. És l’irrenunciable dret a ser lliures.

FONT: SOM nº 249. Novembre-Decembre 2010.

A mí me gusta descargar libros gratis ¿soy un delincuente?

Lo reconozco. Descargo libros electrónicos gratis de internet. Me encanta la lectura y los libros-e abren un inmenso panorama repleto de posibilidades.  Los que creemos en la cultura libre somos tildados por los chupópteros y apesebrados oficiales de ser “piratas”, “ladrones”, “delincuentes”  y hasta “terroristas”.  Flipas. Yo no tengo un parche en el ojo ni tampoco una pata de palo pero si quieren llamarme pirata… Pues vale. Está bien, soy un pirata ¿y qué? Leer no es ningún delito.

Es una barbaridad que se pretenda cobrar 15 ó 20 euros por un libro-e. Algunos libros digitales se están vendiendo sólo un 10% más barato que su homónimo en papel. Eso es un atraco a mano armada ya que un PDF (o cualquier otro formato alternativo) carece de gastos de impresión y distribución y los costes de la maquetación son casi inexistentes. Los editores están ciegos si piensan que harán negocio porque la gente tampoco es tonta y antes de dejarse robar, lo descargará gratis.

Es más, yo mismo soy autor y como tal, quizás no debería decir esto porque es como tirar piedras contra mi propio tejado, pero es que aparte de escribir también creo en el comercio justo. Yo animo a la gente a que antes de pagar un precio abusivo por un libro-e se lo descargue gratis de internet. Incluso si son los míos y no gano dinero con ello. Me da igual, porque lo realmente importante  para un autor es (o debería) ser leído, no vender más o menos. Eso ya es “vanidad de vanidades”.

Además, un escritor debería sentirse  halagado de que pirateen su libro. Primero, porque eso supone que despierta interés entre el público. Y segundo, porque de esta forma puede llegar a una comunidad de lectores mucho mayor. Entonces ¿cuál es el problema? El problema es que los intermediarios no pueden chupar del bote. Por lo demás yo me siento sumamente honrado cuando todos los días llega gente a mi bloc tras haber tecleado en Google “descargar gratis por qué dejé de ser ateo”.

Parece mentira que un escritor tenga que decir esto pero si las editoriales no espabilan se van a pegar una hostia como las discográficas. Por cierto, es curioso que las mismas empresas que se quejan de que pirateas sus discos son las que luego te venden grabadoras de DVD y discos vírgenes para que te copies lo que te venga en gana. Hatajo de hipócritas. Ya vale de criminalizar a los amantes de la cultura: hacerse una copia para uso personal sin ánimo de lucro jamás es un delito.

Los mejores libros de la historia de la humanidad fueron escritos antes de que existieran las grandes editoriales o los derechos de autor. Homero no escribió La Ilíada pensando en hacerse rico. Joanot Martorell no redactó el Tirant lo Blanch pensando en vender más o menos ejemplares. Casualidad o no, las mejores obras fueron escritas en un tiempo donde lo que importaba de verdad  era la literatura y no la mercadotecnia y otras absurdas zarandajas de nuestros días.

Hoy el panorama literario se ha convertido en una triste feria de vanidades donde muchas editoriales (casi todas, a decir verdad) se ríen de los autores y no atienden a las necesidades reales de los lectores. Publicistas, maquetadores, distribuidores y una legión de intermediarios han eclipsado a los autores durante demasiado tiempo. Quizás el libro digital pueda venir bien para poner un poco de cordura en todo este desconcierto. Mientras tanto aprovecha; descarga todo lo que puedas y lee.

Fins als collons del Quixot.

092 cervantes

Els collons se’m comencen a unflar ya en lo del quart centenari d’En Quixot de la Mancha. Sents la radio o veus la tele i tot és El Quixot cap amunt, El Quixot cap avall… Que no se m’entenga mal. Està clar que El Quixot és una obra lliteraria universal, en un potencial narratiu veritablement titanic. I està clar que és tot un orgull per a la Lliteratura en llengua espanyola i en general per a la gent que mos agrada llegir. I que Miguel de Cervantes és tot un deu de la lliteratura ningu ho discutix… Tot aço no vaig a ser yo qui ho descobrixca ara.

I està clar tambe que cal promocionar l’obra en l’any del seu centenari. Fins ahi tot be. Lo que me fot és que l’Estat Espanyol pareix que siga l’Estat Castellà puix mai promociona obres lliteraries en uns atres idiomes que no siguen l’espanyol. En el 500 aniversari de l’epic Tirant lo Blanch (fon en 1990) l’Estat Espanyol no el va promocionar ni el donà a coneixer al conjunt dels espanyols, ni els digue en cap moment que tambe es pot fer excelent lliteratura en unes atres llengües de l’Estat com ara el Valencià. I tal tracte discriminatori no em pareix just.

Encara que, ben pensat, quasi es preferible que siga aixina… Perque en cas de promocionar el Tirant de segur que dirien coses tan cientifiques com que Joanot Martorell era un autor catala naixcut en Gandia i que escrivia en catala, a pesar de que Joanot dixà firmat del seu propi puny: “Mas encara, de portoguesa en vulgar lengua valenciana perço de la nacio don yo so natural se puxa alegrar e molt auidar (…)” O siga que la cultura valenciana es debat entre ser presentada en el món com cultura catalana o simplement no ser presentada al món.

Tampoc el president d’Espanya, José  Luis Rodríguez Zapatero, se’n recorda de que fon precisament el propi Miguel de Cervantes al que tant idolatra el qui casualment en En Quixot de la Mancha va dir del Tirant que era “el millor llibre del món”. Tampoc se’n recorda la RAE ni els promotors del Premi Cervantes que fon precisament Miguel de Cervantes el qui enaltí la Llengua Valenciana (no la catalana), a la qual considerava una “graciosa llengua en la qual nomes la portuguesa pot competir en ser dolça i agradable”, etc.

Aixina és que, i molt al meu pesar, continuarém com estem. Continuarém en un estat en que nomes importa la candidatura de Madrit 2012 als Jocs Olimpics pero no la Copa America 2007 de Valencia, un estat a on nomes conta l’idioma de Cervantes pero no l’idioma de Martorell, un estat a on nomes conta El Quixot pero no el Tirant. I mentres que el Quixot s’enfronta als molins, els valencians continuarém enfrontant-mos en les rodes de moli del catalanoespanyolisme, en Paquito Camps, Josep Lluïs Carod-Rovira i, com no, l’amic ZP.

 

FONT: Llengua Valenciana Sí. 7-3-2005.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

 

¿Qué pot voler significar la frase “Soc valencià i escric en valencià”?

033 tirantloblanch

“…me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portoguesa. Mas encara de portoguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo so natural sen puxa alegrar…”

JOANOT MARTORELL. Valencià. Escritor.
Joanot Martorell és un classic del Segle d’Or de les
Lletres Valencianes i el millor lliterat valencià de l’historia.

Autor del Tirant lo Blanch.
FONT: Dedicatoria del Tirant lo Blanch. 1490.

Els catalanufos, obsessionats per inventar i reescriure l’historia, afirmen que Joanot Martorell en esta frase vol dir-mos que es valencià i que escriu en catala. És ben curios aixo; sobretot perque en el segle XV tot lo món acceptava de forma generalisada que el Valencià era una llengua independent i el catala un dialecte de l’occita. Pero sigam serios, si el dramaturc William Shakespeare firma del seu propi puny i lletra “Escric en angles”… ¿Qué pot voler significar eixa frase? Puix que escriu en angles, ¿no? Dic yo. Lo que sería ridicul és que algu vinguera cinccents anys despres i diguera: “Lo que realment volia dir Shakespeare és que escrivia en alema”. ¡Sigam serios, per favor! ¡U vol dir lo que v ol dir! I si Martorell dixà firmat que escrivia en Valencià vol dir aixo; que escrivia en Valencià. ¿O van a dir-me que era tan tonto que escrivia en catala i no ho sabia ni ell?

Lo cert és que Martorell mai de la vida afirmà escriure en catala. Mai. I llavors és quan el catalanufo de torn et diu: “És veritat, pero tampoc ho negà mai”. És cert. Joanot Martorell no negà mai escriure en catala, com no negà mai tampoc escriure en chinenc o ser un extraterrestre provinent d’Orio. Aço no ho negà mai tampoc. I yo no he negat mai tindre huit braços. Pero que no se negue una cosa no vol dir que s’estiga d’acort en ella. Les coses no funcionen aixina. Les coses es demostren en base al principi d’afirmacio i no al de negacio. Aixo tot lo món ho sap. I si nos basem en el principi d’afirmacio ¿qué es lo que trobem? ¿Afirmà Martorell ser valencià? Sí. ¿Afirmà Martorell escriure en Valencià? Sí. ¿Afirmà Martorell ser catala? Mai. ¿Afirmà Martorell escriure en catala? Mai. ¿Afirmà Martorell que el Valencià i el catala foren la mateixa llengua? Mai. Més claret, aigua, ¿no?

FONT: Llengua Valenciana Sí. 23-7-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

A %d blogueros les gusta esto: