Make Valencia great again!

L’última gran traïció de la classe política al nostre poble ha passat per entregar Bankia a Caixabank per a penes 4.300 millons d’euros. Tot un regal si tenim en conte que els contribuents hem posat 23.000 millons de diners públics per a sanejar l’entitat, dels quals Caixabank no tornarà ni un gallet. Hi hagué un moment en que alguns ensomiàvem en una fusió de Bancaixa i CAM. Al final Bancaixa, CAM i Banco de Valencia han acabat en les mans dels catalans. I Ruralcaixa en mans de l’andalusa Cajamar. Llevat d’unes poques caixes menudes, el centenari sistema financer valencià ha segut vaporisat d’una forma total.

Des dels mijos de comunicació inclús se mos ha volgut vendre l’idea de que tot açò és positiu per als valencians. Per eixemple, se mos conta la gran sòrt que tenim de que la sèu social de Caixabank estiga en Valéncia (quan tots sabem que només és qüestió de temps que torne a Barcelona). I el problema està en que no existixen a penes mijos de comunicació valencians. Llevat d’À punt, Valenciaplaza i poc més tots els demés mijos (El Periódico Mediterráneo, Levante-EMV, Información, Las Provincias, La 8 Mediterráneo, etcétera) no estan en mans de valencians i això es nota.

Fa molts anys ya que Valéncia ha deixat de ser rica. El nostre nivell de renda està per baix de la mija espanyola. Som l’autonomia pijor finançada de l’Estat. Segons la Constitució i el seu famós principi de solidaritat interregional (artícul 158.2) Valéncia deuria tindre saldo positiu respecte de l’Estat. És dir, deurien ajudar-mos per ser pobres. La realitat és que som l’única comunitat pobra d’Espanya que en lloc de cobrar, paga. I si demanem un concert fiscal com el de Navarra -per a que no mos donen res pero que tampoc mos lleven i ya mos apanyarem mosatros com pugam en lo nostre- mos acusen de querer romper España.

I finalment tenim el tema de la llengua. Potser l’arrel de tots els problemes anteriorment descrits. En les aules se’ls ensenya als nostres chiquets que som països catalans perque parlem català ya que uns repobladors catalans s’instalaren en lo Regne de la mà del rei Jaume I. Sabem que tot això és un frau històric de l’archiver Prósper de Bofarull i hi ha tres estudis genètics que desmenten la falsa repoblació. A pesar de tot s’educa als nostres fills per a que no tinguen estima i es conformen en ser un satèlit de Catalunya o u de Madrit. Cal recuperar l’amor propi, la consciència de ser poble, l’orgull de sentir-nos valencians.

L’insoportable uniformitat de la llengua catalana.

Fa un temps aní a la presentació del llibre Els parlars valencians, un estudi molt interessant sobre dialectologia valenciana a càrrec de Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes a on s’analisen les nostres maneres de parlar. Que si borles, bufes, roses, monges, palomites… Que si mosatros, nosatros, natros… Que si tomata, tomaca, etcétera, etcétera.

Estos dos professors universitaris feren una encesa lloança sobre la gran riquea i diversitat lèxica en la nostra terra… per a en acabant finalisar en la consabuda conclusió de sempre: que sí, que tota eixa pluralitat i riquea està molt be, pero per si de cas tanquem-la en sèt candats en el calaix de les paraules coloquials perque cal amprar el normalitzat.

Els catalanistes -d’ací i d’allà- estan molt preocupats, en teoria, per l’unitat de la llengua catalana pero, en realitat, lo que perseguixen a tota costa és l’uniformitat de la llengua. Fràgil unitat si els molesta que els valencians utilisem les nostres paraules típiques en lloc de les barcelonines, o si preferim dir-li “valencià” a la nostra llengua per raons històriques.

Quan yo estudiava en el colege la mestra m’explicava que “quint”, “sext”, “sèptim” estaven malament i que calia dir “cinqué”, “sisé”, seté”. Ara ya no són incorrectes sino només coloquials (els científics han decidit pujar-les de categoria) pero els chiquets sí o sí han de continuar posant en l’examen tots eixos calcs del francés si és que volen aprovar.

Perque eixa és una atra. Els professors de valencià contínuament lloen la “pluralitat”,  la “diversitat”, la “riquea” de la llengua, pero als estudiants que ni se’ls ocórrega fer-la servir. Inclús ne conec de professors que quan parlen en tu usen paraules com “natros” o “mosatros” pero que suspenen als seus alumnes si les posen en un examen. Tot molt coherent.

És com si en Amèrica Llatina els docents prohibiren als seus alumnes dir “pibe”, “chamo”, “chamaco”, etcétera, alegant que són incorrectes i que l’única forma vàlida és “muchacho”, encara que allí no la gaste ningú. Totes les paraules valencianes són incorrectes, totes les barcelonines són científiques i especials. No li peguen més voltes al cap.

Si viages per la geografia valenciana escoltaràs veus com “natros”, “mosatros”, “nosatros”… En cap comarca la forma genuïna és “nosaltres”. Pero esta és l’única que accepta el Diccionari de l’Acadèmia de Zaplana. Quan un diccionari no arreplega paraules que usa tot lo món pero registra les que no usa ningú, eixe diccionari està mal fet.

Ací lo únic que importa és el normalitzat, eufemisme de dialecte barceloní. Perque vullc recordar que Pompeu Fabra, el senyor que va normalitzar el valencià ni era valencià ni era filòlec, i lo únic que va fer és arreplegar la forma de parlar de Barcelona i rodalies i voler impondre-la a tots, que és com forçar als mexicans a parlar igual que en Madrit.

Pero en paraules de l’erudit català Miquel Batllori: “El català de Barcelona que s’intenta impondre en Valéncia és un dialecte infame i infecte”. Potser per això és que quaranta anys d’immersió en normalitzat en Valéncia han segut un fracàs i cada vegada es parla més el castellà. Són els fruits amarcs d’esta insoportable uniformitat de la llengua.

La majoria de Catalunya és blavera i secessionista.

Diu una enquesta de la gens sospitosa Plataforma per la Llengua que la majoria de catalans “nega la unitat de la llengua”. Concretament, el 51% de catalans pensa que català, valencià i mallorquí són tres idiomes diferents front al 44’5% que considera que són la mateixa llengua. Es tracta d’una enquesta feta a 1.600 persones de totes les edats, nivells culturals i socioeconòmics, tant si tenen com a primera llengua castellà o català.

Per supost als sectaris que creuen en el dogma de la indisoluble unidad de la lengua els ha faltat el temps per a esgarrar-se les vestidures, fer-se creus, posar el crit en el cel i jurar en arameu. No sabem si ara diran també que la majoria de Catalunya és “blavera”, “secessionista”, “anticientífica” i “ultradretana”, bonics epítets que a sovint utilisen per a descalificar als valencians que pensem diferent. O als qui, simplement, pensem.

Perque per ad ells negar la sacrosanta unidad de la lengua és com negar que 2+2=4. Perque clar, tot lo món sap que la llingüística és una ciència exacta com les matemàtiques a on per supost ni la societat ni la política fan cap paper. Em pregunte quants d’estos científics li dirien a la cara al primer ministre de Portugal que ell parla un dialecte del gallec i que negar una veritat tan evident és com afirmar que la Terra és plana.

Crida l’atenció que ni tan sols els catalans pensen que valencià i català siguen lo mateix. I això a pesar de décades d’adoctrinament en les escoles, propaganda institucional i subvencions milmillonàries. Suponc que els nostres “natros”, “mante”, “arruixó”, “astò”, “bascoll” o “les huit i quart” els sonen tan aliens, tan exòtics i artificials com a mosatros els seus “gairebé”, “merci”, “si us plau”, “clatellada” o “a tres quarts de nou”.

Si preguntem sobre la indisoluble unidad de la lengua en el Regne de Valéncia els resultats són més escandalosos. Una de les últimes enquestes que va fer el CIS sobre el tema (abril de 2004) diu que el 64,5% de valencians considera que el valencià és un idioma diferent del català i el 29,3% que és el mateix. Em pregunte qué dirien els defensors del dret a decidir si convocàrem un referèndum per a triar llengua valenciana o llengua catalana.

En el passat el sar de Rússia volgué convertir l’ucranià en dialecte del rus pero els usos són més poderosos que els césars i l’ucranià ha sobrevixcut al sar i al comunisme. I és que a pesar de tant de rentat de cervell en les aules encara hui  “la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca, és més bé un punt d’arribada que no pas un punt de partida”. La cita és de Manuel Sanchis Guarner.

¿Sabías que la Selección Valenciana de fútbol jugó su primer partido en 1918?

La Selección Valenciana de fútbol se nutre de los mejores futbolistas desde Vinaròs a Pilar de la Horadada. Aunque no ha podido disputar partidos oficiales sí que ha jugado varios encuentros amistosos. Y se trata de un equipo centenario porque su primer partido lo disputó contra Aragón en 1918, con una victoria para los valencianos por cinco goles a cero.

Históricamente ha tenido dos etapas claramente diferenciadas. La primera va desde 1918 a 1944 cuando las selecciones de nacionalidades históricas de España comenzaron a disputar partidos entre sí, o incluso contra países extranjeros. La segunda etapa, más breve, fue de 2001 a 2006 con un amistoso al año que se disputaba por las fechas de Navidad.

En total, los valencianos habrían jugado 13 partidos (7 ganados, 1 empatado y 5 perdidos) con 31 goles a favor y 20 en contra. Los rivales: Aragón, Cataluña, Andalucía, Lituania, Yugoslavia, Camerún, Bulgaria, Colombia y Perú. El último partido de los valencianos fue el 27 de diciembre de 2006, en Elche, frente al Perú, al que venció por 3-1.

La mejor victoria fue precisamente en el partido de debut: contra Aragón en 1918 (5-0), y la peor derrota contra Andalucía, en 1928 (4-1). Nuestra mayor rivalidad ha sido con Cataluña (cuatro encuentros en total repartidos entre las décadas de 1930 y 1940) y el rival de mayor entidad fue el Camerún, nada menos que un cinco veces campeón de África.

Todo esto en teoría porque el tema apenas está documentado. Casi no hay fuentes y las pocas que hay ofrecen informaciones incompletas. Nos atrevemos a decir que el presente artículo es el que ofrece la información más exacta de entre los pocos que hay, pero no nos extrañaría que se nos hubiera escapado algún dato. Si es así que el lector nos lo haga saber.

Lo seguro es que la Selección es absolutamente competitiva. Por ella han pasado grandes figuras que han derrotado a rivales de entidad. Las selecciones autonómicas están lejos de disputar torneos oficiales (para ello deberían tener estados independientes o imitar la fórmula escocesa). Por ahora nos conformamos con que vuelva a jugar. Aunque sea amistosos.

Fuentes consultadas:

-Federación de Fútbol de la Comunidad Valenciana (página web oficial).

Lain. Selección Andaluza, 4. — Selección Valenciana, 1El Mercantil Valenciano. 9-1-1928.

Pallarés, Vicente. La actual Selección valenciana sería absolutamente competitiva. Plusfutbol. 28-10-2014.

-Selección de fútbol de la Comunidad Valenciana. Wikipedia.

La gran novela valenciana.

Pràcticament totes les grans llengües lliteràries tenen la seua gran novela. En castellà està En Quixot de la Mancha de Miguel de Cervantes. En francés Madame Bobary de Gustave Flaubert. En rus Crim i Castic de Fiodor Dostoievksky. Els valencians, per supost, tenim el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell. Encara que alguns pobles han trobat la seua obra més representativa en el teatre (Hamlet de William Shakespeare per als anglesos), la poesia (L’Odissea d’Homer per als grecs) o el conte (Les mil i una nits d’ Abu Abd-Allah Muhammad el-Gahshigar en llengua àrap) és del tot innegable que la fòrmula més reconeguda és la de la novela, que sense cap tipo de dubte encarna l’indiscutible subgènero estrela dels últims siscents anys.

En el sigle XIX existia en Estats Units la pretensió d’escriure “la gran novela americana”, una obra magna que fora el buc insígnia lliterari dels Estats Units en el món i que marcara distàncies respecte de l’ex-metropoli, Regne Unit. Tot lo món parlava d’escriure eixa gran novela i ningú es va donar conte de que ya estava escrita: Moby Dick de Herman Melville. Al bo de Melville, que va faltar sent un autor absolutament desconegut, li arribà la glòria algunes décades despuix de mort. Un sigle més tart, i a imitació dels seus veïns del nort, en Amèrica del Sur es parlava d’escriure la gran novela llatino-americana. Gabriel García Márquez ho conseguí en Cent anys de soletat, cim del boom llatino-americà i del realisme màgic i possiblement la millor novela del XX.

Si veem el panorama lliterari contemporàneu en valencià no és molt alegre, com correspon a una llengua minorisada i en perill d’extinció com és la nostra. No obstant això trobem que la producció teatral i poètica és molt fructífera i que l’ensaig està, com no podria ser d’una atra manera, centrat en el conflicte llingüístic i identitari valencià. Pero referent a la narrativa la producció és ben frugal. La majoria dels autors valencians es decanta pel castellà en la narrativa -cas de Vicent Blasco Ibáñez– i pràcticament mos hem de remontar a la primera mitat del sigle XX per a trobar una novela referent en valencià: Tombatossals de Pasqual Tirado. Les intromissions del pancatalanisme i l’analfabetisme dels valencians en la seua pròpia llengua deixen al castellà com a eixida natural.

Cal escriure una nova gran novela valenciana que mos situe en el mapa. Fàcil de dir i difícil de fer, especialment per als usuaris d’una llengua que no existix. Pero quan parle de fer la gran novela valenciana no m’estic referint a un atre Tirant si no a una obra que trascendira les nostres fronteres i fora representativa de la lliteratura valenciana contemporànea. Parle d’un referent, com Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo en català, Obabakoak de Bernardo Atxaga en euskera o Merlín e familia d’Álvaro Cunqueiro en gallec. Hui molts autors escriuen en la seua llengua pròpia i en acabant ells mateixos fan la traducció al castellà, en èxit, com Manuel Rivas o el propi Atxaga. Si uns atres pobles poden tindre la seua gran novela, els valencians també.

¿El montenegrí és una llengua pero el valencià no?

¿Qué és una llengua i qué és un dialecte? És més, ¿quí diu qué és una llengua i qué un dialecte? És tracta d’una qüestió altament complexa i subjectiva. No és tan senzill com definir qué és un círcul o un triàngul per eixemple. La definició més certera de llengua la va fer el llingüiste Max Weinreich: “Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”.

Fa poc la llengua montenegrina ha obtingut un còdic ISO, lo que significa, en la pràctica, el reconeiximent internacional del montenegrí com a idioma independent. Esta era una reivindicació històrica dels montenegrins, que declararen el montenegrí idioma oficial de la República immediatament en acabant d’independisar-se de Sèrbia, allà per l’any 2006.

No soc un expert en montenegrí pero sé que és casi igual que el serbi. De fet, és tan paregut que fins a 2006 estava considerat un dialecte del serbi. I en la década de 1990 el montenegrí era -com el bosni- un subdialecte del serbi, que a l’ahora era un dialecte d’aquell engendre que es deya serbo-croat. Hui serbi, montenegrí, croat i bosni són llengües.

És ben curiós que el montenegrí, que a penes es diferencia del serbi ni té tradició lliterària, siga una llengua pero el valencià siga un dialecte del català. El valencià, que ha tingut el Sigle d’Or que mai ha tingut el català, que ha tingut vocabulari, diccionari, gramàtica, ortografia i Bíblia pròpies abans que el català no és llengua sino dialecte. Val.

Max Weinreich tenia raó. Lo que fa que una parla siga llengua o siga dialecte no és un argumentari científic sino una voluntat política. Si el valencià no pot ser una llengua dins d’Espanya, llavors que ho siga fòra d’ella. Si ser espanyols comporta ser la quinta província de Catalunya, en eixe cas seguim l’eixemple de Montenegro i independisem-nos.

Ser valencians no és la nostra manera de ser espanyols. Ni la nostra manera de ser catalans. Ni tan sols de ser europeus. Ser valencians és la nostra manera de ser persones. Deixem de votar per partits dependentistes; els que volen que depengam de Madrit, Barcelona o Brusseles. És hora d’ofrenar noves glòries a Valéncia. És hora de tornar a ser lliures.

La Valéncia de Vichy i els Països Alemans.

Al final els nazis guanyaren la Guerra. Encara que eren pocs estaven ben organisats i millor finançats. La passivitat de la majoria va ser clau en la victòria. Novament es complí allò de que lo únic que cal per a que el mal triumfe és que els hòmens bons no facen res.

Començaren en l’excusa de la llengua. “Si parlen alemà, són alemans”, deyen. En eixa excusa acabaren invadint un país que parla valencià. Com que “la Gran Alemanya” sonava massa imperialiste li digueren “Països Alemans”. El País Valencià ara forma part d’ells.

Ací en la Valéncia de Vichy, més coneguda per País Valencià, tenim un govern títaro que actua a les ordes de Berlín. El nostre Gens Honorable només és un simple vassall que fa lo que li manen els de dalt. A sovint parla de valencianisme pero defén els Països Alemans.

En les aules els alumnes són adoctrinats en la valencianofòbia i la germanofília. El valencià és un simple dialecte de l’alemà. Qüestionar-ho és anar contra la ciència i com dir que la Terra és plana, diuen. També que els valencians fem servir un alemà mal parlat.

Han reescrit l’història i la conten al seu gust. El Tirant lo Blanch fon escrit en alemà. Ausias March era un poeta alemà naixcut en Gandia (o Beniarjó). Ramon Llull, Miguel de Cervantes, Cristófol Colon… Per supost tots eren alemans. Per supost tots de sanc ària.

Estos inquisidors ya no fusilen a ningú. No t’envien a cap camp de concentració. Això hui no és políticament correcte. Únicament et vituperen, et censuren i et silencien si no penses com ells. Em pregunte quin dia la Valéncia de Vichy tornarà a ser simplement Valéncia.

 

¿Parlem de valencianofòbia?

Vivim en el temps de les fòbies. Xenofòbia. Gitanofòbia. Islamofòbia. Homofòbia. Transfòbia. LGTBIfòbia. Etcétera. ¿I qué tal si parlem de la valencianofòbia? Segons el Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) valencianofòbia és “Odi a tot lo valencià”. El Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua [Catalana] (AVL) la definix com “Animadversió a la Comunitat Valenciana, als valencians o a tot allò que siga valencià”. El Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) no arreplega la veu  “valencianofòbia” pero, en canvi, sí que arreplega “hispanofòbia”.

¿Pero qué és valencianofòbia? Valencianofòbia és dir-li “Levante” a la nostra terra perque ni mosatros som “Levante” ni Portugal és “Poniente”.  Valencianofòbia és retratar-mos als valencians com lladres i corruptes quan no som, ni de bon tros, l’autonomia més corrupta d’Espanya. Valencianofòbia és que la policia multe a un ciutadà en Benidorm per expressar-se en valencià, que és una llengua cooficial. Valencianofòbia és que un funcionari t’exigixca que li parles en castellà perque ell és andalús i com que només fa trenta anys que viu en Valéncia el pobret “no entiende el valenciano”.

Valencianofòbia és que la Diputació de Valéncia li negue el Teatre Principal a Lo Rat Penat per a que puga celebrar els seus Jocs Florals. Valencianofòbia és afirmar que la primera llengua neollatina en tindre un Sigle d’Or és un simple dialecte. Valenciafòbia és rentar-li el cervell als escolars valencians dient-los que la llengua, la cultura i l’història de Catalunya són molt superiors a les de Valéncia quan la realitat és l’inversa. Valencianofòbia és afirmar que les Falles són una festa catalana i la paella gastronomia catalana. Valencianofòbia és lo que publica Eliseu Climent. Valencianofòbia és països catalans.

El Diccionari de la RACV cataloga la paraula “valencianofòbia” com a “inusual”. I és veritat. Pero no perque els fets denunciats en els paràgrafs anteriors siguen casos aïllats sino perque la valencianofòbia està tan assimilada per la societat valenciana que ni tan sols és conscient d’estar patint-la, d’igual manera que en el sigle XIX els judeus veyen tan normal ser perseguits que ni se’ls passava pel cap que això poguera ser judeofòbia. Discriminar a un valenciaparlant per sa llengua és com discriminar a un judeu per sa religió o a un negre per sa raça. Els valencians som persones. Tenim drets. Mereixem respecte.

El catalanisme és una secta (i de les perilloses).

Diu Escola Valenciana que “negar l’unitat de la llengua és com afirmar que la Terra és plana”. És ben curiós que diga això perque ella nega l’unitat de la llengua… llemosina. Recordem que fon en 1906, en el I Congrés de la Llengua Catalana, quan els catalans decidiren que el català ya no era més un dialecte del llemosí sino un idioma diferenciat. Que els catalans parlaven llemosí ho testimonia per eixemple el mític poema Oda a la pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau a on afirmà ¡cinc vegades! escriure en llemosí. És paradoxal que mos diguen “secessionistes” als valencians en acabant de tot açò.

Que el catalanisme és una secta ho evidencia el to dogmàtic de les seues afirmacions i la seua prèdica esotèrica de països catalans. Una legió de filòlecs-inquisidors et cremarà en la foguera si els discutixes lo que ells en diuen “unitat de la llengua”. Yo no negue l’unitat de la llengua catalana, yo lo que negue és que siga la mateixa que la valenciana. “¡Heregia! ¡Heregia! ¡A la foguera!”, bramen. Per ad ells lo que acabe de dir és una barbaritat anticientífica. Clar, perque negar que en Valéncia es parla català és com negar que en Portugal es parla gallec. Perque en Portugal es parla gallec ¿veritat, senyor Torquemada?

Si no combregues en les rodes de molí dels pancatalanistes eres un “anticientífic”, “vas contra totes les Universitats del món”, “afirmes que la Terra és plana”, etcétera. Cap argument científic, només bramits histèrics. El món continua girant a pesar de tot i hui inclús la Generalitat de Catalunya reconeix que l’aranés, per eixemple, és una llengua diferent de la catalana. No fa massa anys açò també era anar contra la romanística intergalàctica perque l’aranés era un dialecte del català i negar-ho era com dir que la Terra és plana. Be, hui la Generalitat Catalana diu que la Terra és plana. Quines coses.

Pero discutir en pancatalanistes és inútil. No pensen, no raonen. Només són sectaris en el cervell rentat. Segons ells només pots opinar sobre la llengua si eres filòlec… pero en acabant seguixen a Pompeu Fabra, que ni era filòlec ni era valencià. Si no els dones la raó això et convertix automàticament en “feixista(encara que sigues republicà i d’esquerres com Vicent Blasco Ibáñez). Ells “no fan política”… per això recolzen als comissaris polítics de l’Acadèmia de Zaplana. Si negues els països catalans “perts els orígens i perts l’identitat”. ¿Països catalans?  La secció de ciència-ficció al fondo a la dreta.

Els catalanistes abominen el nom de “Regne de Valéncia” (encara que inclús ells admeten que és la denominació històrica de la nostra pàtria) i preferixen “país valencià” (un paiset més dins dels seus païsus imaginaris). Es pregunten, burlonament, qui és el rei de Valéncia. Segons l’artícul 56.2 de la Constitució Espanyola Felip VI ostenta, ademés del títul de rei d’Espanya, el títul de rei de Valéncia. Lo més curiós és que als catalanistes se’ls ompli la boca parlant de “Principat de Catalunya”, un principat de màgia i fantasia. I yo els torne la pregunta: ¿Quí és el príncip de Catalunya? ¿Jordi Pujol?

Com que no s’atrevixen a dir-se obertament catalanistes es disfrassen de “nacionalistes valencians”. Un nacionalisme valencià ben curiós perque defén la llengua catalana, la cultura catalana, la bandera catalana, els països catalans i és del Barça. A vore, Joan Fuster era un valencià nacionaliste pero no un nacionaliste valencià igual que Adolf Hitler era un austríac nacionaliste pero no un nacionaliste austríac. Finalment el seu concepte d’independentisme és de traca: sostenen que els valencians serem independents el dia que depengam de Barcelona. Eixe dia serem independents… ¡Clar que sí, guapi!

Parlar valencià és de mala educació.

El valenciano no vale para nada porque sólo se habla en Valéncia… el castellà en canvi és molt més útil perque et permet morir-te de fam en 22 països diferents. Es de mala educación responder en valenciano cuando te hablan en castellano… ¡puix deixa que inicie yo la conversació a vore qui és el maleducat! Hablar valenciano en Valéncia es de mala educación… i parlar castellà en Castella també. No vale la pena aprender el valenciano porque sólo es útil en Valéncia… i els qui es queixen d’açò solen viure en Alaska. Un andaluz no puede entender el valenciano después de estar veinte años viviendo en Valéncia…pero sí que entén als polítics que ixen per la TV parlant en gallec encara que mai haja posat un peu en Galícia. Los funcionarios castellanos no pueden opositar en Valéncia porque no saben valenciano… és que, pobrets, són discapacitats i no poden deprendre un idioma. Para perder el tiempo estudiando valenciano es preferible aprender inglés… ¡quína llàstima que els qui diuen açò no sàpien parlar ni lo un ni lo atre!

 

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: