El Bronx d’Europa.

Lligc en la prensa que la mitat dels okupes d’Espanya es troba en Catalunya. Catalunya s’ha convertit en un autèntic iman per als hippis i desfaenats de tota Europa. No tenim dubte de que açò no és cap casualitat sino més be una causalitat fruit de les polítiques d’uns dirigents que consideren víctimes als okupes i explotadors als propietaris, héroes als delinqüents i vilans als agents policials, i que entenen que dret a la vivenda significa dret a okupació.

Menció especial mereix la ciutat de Barcelona, que s’ha convertit, per mèrits propis, en El Bronx d’Europa. Furts, estirons, butrons, agressions de tota classe, baralles en ganivets i astrals en mitat del carrer, inclús dispars a plena llum del dia. Els delinqüents miren per damunt del muscle i els ciutadans baixen la mirada. Els pandillers s’han fet els amos dels parcs i carrers de la ciutat. Els clans mafiosos venen droga en impunitat en el barri de La Mina.

Cada dia més gent dorm en el carrer. Els manters accedixen a vivendes públiques mentres la joventut no es pot emancipar a causa dels elevats preus dels lloguers. Brutícia i fem per totes bandes. Xeringues tirades junt a jardins d’infància. Borracheres i festes sorolloses que no deixen dormir als veïns. Delinqüents multirreincidents que entren per una porta de la comissaria i ixen per l’atra perque se les saben totes. Salafistes que prediquen pau i amor.

Carteristes que es llancen com a voltors sobre els turistes en La Rambla i El Raval. Gent que corre darrere del lladre que li ha furtat el mòvil en La Barceloneta. Màfies de la mendicitat a les portes dels supermercats. Gorretes que cobren l’impost revolucionari al conductor per aparcar. Prostitució de dia. Autoritat és autoritarisme. Policia és fascisme. Seguim avançant a través de l’agenda bonista, xenòfila i multicultural, cap al paraís en la Terra.

Per lo que a mosatros respecta, no podem sino felicitar efusivament a les autoritats catalanes, en especial a les de Barcelona, per la seua brillant gestió i les convidem a seguir recorrent esta bona senda. Els èxits són brillants pero encara queda un bon camí fins a arribar a ser Veneçuela o El Salvador preBukele. Els diem també, als nostres germans del nort, que si necessiten encara més okupes, carteristes i cobrapaguetes poden endur-se els nostres.

¿Y si Dios fuera del Barça?

messior

Para los cristianos el domingo es un día especial, el día del Señor, una fiesta. Pero para el grueso de la sociedad el domingo es el día del fútbol. Y hablando del deporte rey, un club  ha sobresalido de forma especial en las últimas campañas y es el FC Barcelona. Es innegable que en las últimas temporadas el Barça ha conquistado muchos títulos, ha ganado muchos partidos, ha cosechado grandes éxitos. No comento todo esto porque yo sea del Barça ni muchísimo menos (ojo, yo soy del Valencia, como cualquier persona decente), pero no cabe la menor duda de que el Barça ha sido el gran dominador del fútbol europeo los últimos años.

Cuando analizamos los éxitos de este club nos preguntamos cuál es el porcentaje de responsabilidad de los jugadores y cuál el del entrenador. ¿Gana el Barça porque tiene una plantilla conformada por una gran constelación de estrellas o porque ha tenido un magnífico entrenador como Josep Guardiola? ¿De quién es el mérito? ¿Un 60% de los jugadores y un 40% del entrenador? ¿Un 50%-50%? ¿Un 90%-10%? Yo a veces me pregunto qué hubiera pasado si Jesucristo en lugar de haber sido un carpintero hace miles de años fuera un entrenador de fútbol en nuestros días y finalmente hubiese acabado entrenando al conjunto catalán.

Jesucristo-entrenador tendría una filosofía deportiva completamente diferente. Jesús le pediría al presidente del Barça que vendiera todas las estrellas (Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Leo Messi, David Villa, etc.) y en su lugar haría extraños fichajes: este gordo que se queda sin aliento a los cinco minutos para subir y bajar la banda, aquel jugador de balonmano para la defensa, ese chaparro que mide 1,50m de portero, aquel delantero de primera regional será el goleador del equipo y el fichaje estrella será ese paralítico que ahora mismo ni siquiera camina porque está en silla de ruedas.

Posiblemente el presidente del Barça pensaría que Jesús es un loco o peor; un infiltrado del Real Madrid para sabotear el equipo desde dentro. Pero aún así, incluso con unos jugadores tan lamentables, el Barça ganaría los títulos igualmente… porque ahí estaría actuando el poder de Dios. Y cuando esto ocurriera ya nadie se preguntaría lo que ahora nos preguntamos: «¿gana el equipo porque los jugadores son muy buenos o porque el entrenador es muy bueno?» Ya nadie tendría dudas… Habría total unanimidad por parte de prensa y aficionados al afirmar que el entrenador es el único responsable de todos los éxitos.

Pues bien, ésta es la forma de actuar que tiene Dios. Cuando Jesús vino al mundo no se rodeó de los más sabios, los más valientes, los que mejor conocían las Escrituras, sino que eligió a Pablo, un asesino; Pedro, un cobarde que le negó por tres veces; Judas Iscariote, un traidor; Mateo, un traidor a su país; María Magdalena, una adúltera; Tomás, un incrédulo y en definitiva unos apóstoles que no eran sino rudos pescadores. Antes Yahveh eligió a Abraham, un anciano; Moisés, un líder sin facilidad de palabra; David, un pastorcillo; Salomón, un jovencillo inexperto cuando subió al trono;  Josué y Gedeón, unos militares patéticos.

Dos cosas debemos aprender de todo esto. Primera: Dios no quiere superhéroes. No busca a Superman ni a Batman sino a gente normal y corriente, con sus pecados y defectos, gente como tú o como yo. Dios busca gente que se reconozca pecadora y que esté dispuesta a dar a su vida un giro de 180º y seguirle y aceptar a Jesús como su Señor y Salvador. Y  segunda, Dios no llama a los capacitados sino que capacita a los llamados. Si tú eres creyente y anhelas firmemente servir a Dios, Él te va a capacitar con las cualidades y dones necesarios. No importa cuáles sean tus limitaciones. Puedes lograr cosas increíbles cuando el Señor está de tu lado.

LFP: esta liga es una farsa.

Con el triunfo del Real Madrid los medios de comunicación de la Meseta vuelven a agitar el mantra de que la española es la mejor liga de fútbol del mundo. Siempre es la mejor liga del mundo cuando gana el Real Madrid. Pero lo cierto es que esta liga es una farsa: no tiene ninguna emoción porque el desnivel existente entre Real Madrid y Barcelona respecto del resto de clubs es abismal. Esto es la liga escocesa sólo que con más presupuesto. ¿Dónde si no los dos primeros equipos rondan los cien puntos y el tercer clasificado queda 30 ó 40 puntos atrás o el máximo goleador supera los 40 goles como si tal cosa? Pues en Escocia y en España.

Veamos algunos datos de la finalizada liga 2011-2012. Puntos: 1º Real Madrid (100 puntos), 2º Barcelona (91), 3º Valencia (61). Del tercer clasificado (Valencia, 61 puntos) al último (Racing, 27) hay casi la misma diferencia que entre el segundo y el tercero. Equipos más goleadores: 1º Real Madrid (121 goles), 2º Barcelona (114), 3º Valencia (59). Pichichi: 1º Leo Messi, Barcelona, 50 goles; 2º Cristiano Ronaldo, Real Madrid, 46; 3º Falcao, Atlético de Madrid, 24.  Campeones en la última década: Barcelona (5 ligas), Madrid (4), Valencia (1). Juzguen si existe algún tipo de rivalidad deportiva en la llamada mejor liga del mundo.

¿Cómo se ha llegado a este punto? Por el desigual reparto de los derechos televisivos. En la liga inglesa el equipo que más dinero ingresa percibe 68 millones de euros y el que menos cobra 44, en la francesa el que más cobra 50 y el que menos 14 y en la alemana al mayor le dan 28 y al menor 14. Comparen estas cifras con España: Madrid y Barcelona perciben 140 millones cada uno, le siguen Atlético de Madrid y Valencia, con 42 cada uno y el que menos gana de toda la liga cobra 12. Es decir, Real Madrid y Barcelona ganan casi 100 millones más que el tercero y múltiplican por casi doce veces la cantidad monetaria que percibe el último.

No es de extrañar pues que más que una liga de fútbol profesional esto parezca una pachanga de solteros contra casados. ¿Cómo se resolvería esto? Muy sencillo. Bastaría con que cuatro o cinco equipos fuertes se pusieran de acuerdo y que cada vez que fueran a jugar contra Madrid o Barça se llevaran a la plantilla de juveniles. Cuando la TV fuera a ofrecer un Real Madrid-Valencia B o un Barça-Sevilla B los anunciantes huirían como de la peste de semejante fraude y las televisiones sufrirían pérdidas millonarias. Al año siguiente, ofrecerían a todo el mundo una porción del pastel mucho más equitativa y justa y no la vergüenza de ahora.

Estatut català: que Madrit i Barcelona es maten mútuament i dixen en pau a Valéncia.

La sentència del Tribunal Constitucional ha significat  importants retalls a l’Estatut català perque encara que permet la definició de Catalunya com a nació en el seu preàmbul sense validea jurídica en la pràctica es llimiten molt les competències autonòmiques. Es posa fi a les vegueries, s’entén que els poders públics estan obligats a atendre en català al ciutadà pero no una empresa privada i es contempla que tant el castellà com el català  poden ser llengües vehiculars en l’educació i l’administració (encara que el català ho és en la pràctica). Ademés, el Tribunal nega també a la Generalitat Catalana la capacitat per a regular i establir referèndums, que tinga l’exclusivitat en matèria de primera acollida d’immigrants, nega que el Consell de Justícia de Catalunya o el Síndic de Greuges siguen els òrgans exclusius en territori català en les seues respectives àrees de treball, nega al Consell de Garanties Estatutàries la capacitat d’emetre dictàmens vinculants i anula la exigència de que unes atres autonomies de l’Estat hagen de fer un esforç fiscal similar al de Catalunya si volen beneficiar-se dels fondos destinats a la solidaritat ab les regions.

Les meues impressions sobre la sentència són contradictòries. Si en lloc de Catalunya es tractara de qualsevol atra autonomia, possiblement em manifestaria en contra de la sentència i entendria que és un atac en tota regla a l’autonomisme. Potser inclús em seria igual al comprendre que es tracta d’una atra terra que no és la meua i per tant  no soc ningú per a clavar els nassos a on no em criden. Pero tractant-se del nacionalisme expansioniste imperialiste català, que sempre vol anexionar-se la nostra llengua, cultura i  terra valencianes, m’alegre i molt de la retallada de l’Estatut perque sempre que hi hagut bona sintonia entre Madrit  i Barcelona els valencians hem acabat ben fotuts.  Per això preferixc que s’alimente el foc i el conflicte entre Madrit  i Barcelona, entre el centralisme ranci dels uns i l’imperialisme sectari dels atres, per a que dixen a lo Regne de costat. Mentres es maten Madrit i Barcelona, no tindran temps per a vindre a matar-mos a mosatros. Esperem que açò servixca per a tensar la corda entre els uns i els atres a vore si un dia esta comedia d’Estat, la grotesca pantomima que és Espanya, acaba botant pels aires.

Ganadores en el fútbol y perdedores en la vida.

Las aficiones del Real Madrid y el Barcelona en el caso de España -y de los equipos grandes en general- son las peores. Aparte de que están compuestas por gente que se cree superior al resto de mortales sólo por ser de un equipo (poco importa que un individuo tenga un trabajo basura donde están explotándole diariamente como a un esclavo, para que éste te contemple con arrogancia por el solo hecho de pertenecer a un club que nada hace por ellos), aparte de eso -repito- está el problema de que son unos aficionados falsos, hipócritas, carentes de dignidad y amor propio.

Un aficionado auténtico es seguidor de un club porque se identifica con él, con sus colores, porque siente que ése es el club que le representa; es el caso de aficiones como las del Atlético de Madrid, Deportivo, Real Sociedad, Betis o Valencia. Pero mucho me temo que el 90% de los seguidores merengues y culés no son seguidores del Madrid y del Barça sino del equipo que gana.

Si fueran el Real Burgos y el Melilla los clubs que todos los años ganaran la liga y la Copa de Europa, toda esa gente que tanto presume de defender los colores azulgrana o blanco, animaría al Real Burgos y al Melilla con la misma intensidad con la que ahora lo hace con el Madrid y el Barça. Eso son hinchas del tres al cuarto.

Aficionados del Real Madrid y del Barcelona: ganadores en el fútbol y perdedores en la vida.

Esteban González Pons, un «catalaniste faciste» a favor dels PPCC.

128 noucamp

El darrer dissabte 22-10-2005 tota Espanya assisti a un repugnant espectacul d’imperialisme catalanufo. En el Nou Camp, abans del partit de futbol Barcelona-Osasuna, es dugue a terme un acte politic d’exaltacio a favor de l’unitat de les llengües en la participacio de l’actor Joel Joan i un mapa jagant dels països catalans. Tot aço contà ademes en l’efecte multiplicador que constituïx la retransmissio en directe del partit de futbol per la FORTA.

El portaveu del Consell Valencià i Conseller de Relacions Institucionals, Esteban González Pons, digue en el seu habitual to de cinisme: “El deport no pot utilisar-se per a ofendre els sentiments de cap poble ni per a fer propaganda politica del catalanisme fasciste. Un catalanisme que fa de la Comunitat Valenciana i Balears els seus objectius com un dia Alemanya ho feu de Checoslovaquia, Austria i Polonia”. ¡Que valencianiste el noi Pons!

I dic yo que si igual que l’Alemanya nazi tenía el seus colaboradors filonazis en els països ocupats, tambe en Valencia i Balears hi ha colaboracionistes d’eixe “catalanisme fasciste” que diu Pin i Pons. I u d’ells és el propi Pons perque dic yo que en el Nou Camp no podrien fer actes a favor de l’unitat de catala i valencià si no fora perque el PP valencià ha oficialisat el catala en Valencia. I aço convertix en “catalaniste fasciste” al noi Pons.

¿De qué s’escandalisa el noi González Pons? ¿D’un mapa dels Països Catalans en el Nou Camp? Che Pons ¿no t’escandalises de que hi haja mapes dels Països Catalans en els llibres de text de les escoles valencianes? ¿De que en l’assignatura de “Valencià” s’ensenye catala? ¡Pero si en el Canal Noi dixen ben clar que parlem catala! Ya veus, Pons escandalisant-se per un “catalanisme fasciste” que ell és el primer en propagar en la nostra terra.

Suponc que tambe s’escandalisarà de l’acte al Camp Nou, José María Aznar. Sí, sí, és eixe que parla catala en l’intimitat. El mateix. I segur que tambe es troba profundament afectat Eduardo Zaplana, el que creà l’Academia Valenciana de la Llengua Catalana (AVLLC). I per supost Paquito Camps, que ha fet oficial el catala en l’Estatut Valencià. I és clar, Mariano Rajoy, qui digue publicament que l’Estatutet Valencià el fa seu.

Ya que tan escandalisats estan en el PP ¿esborraran el “catalanisme fasciste” i oficialisaran l’Idioma Valencià? ¿I els clubs de futbol valencians declararan persona non grata al president del Barcelona, Joan Laporta? ¿Prendra cartes en l’assunt el Comite Antiviolencia o eixe sols pren mides en contra dels equips menuts? ¿O més be tots estos faran com els fariseus que s’escandalisen per una cosa que ells mateixos són els primers en fer?

 

FONT: Llengua Valenciana Sí. 25-10-2005.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

 

A %d blogueros les gusta esto: