Olivas: el meu Gens Honorable favorit.

expresidente-bancaja-olivas-juzgado-falsedad_ediima20161016_0131_23

Sempre m’han agradat els presidents de mandats curts. Encara que molts governants volen perpetuar-se per l’eternitat en el poder perque es pensen imprescindibles yo crec que en realitat açò no és qüestió de quantitat sino de més be de qualitat. Adolfo Suárez, Abraham Lincoln, John F. Kennedy o Nelson Maldela són bons eixemples de que si se volen fer be les coses, uns pocs anys a vegades poden resultar més que de sobra.

Per supost, en Valéncia tot cobra un matís diferencial. Este pareix un regne embruixat que ha de patir la malaïció de que cada president siga pijor que l’anterior, aixina que quan més curt siga el seu mandat menys temps tindrà per a fer barbaritats. De la llista de Gens Honorables que mos han presidit -des de Joan Lerma fins a Chimo Puig– el meu preferit és José Luis Olivas. La seua gran aportació: que només fon president un any.

No és que Olivas haja segut un bon president. No, clar que no. Pero si Eduardo Zaplana fon un càncer i Paco Camps un Sida, Olivas es queda a l’altura d’una simple malària. Em cau simpàtic. Un ninot castellà posat a dit al qui ningú va votar i que governà la nostra terra encara que ni sabia parlar la llengua dels seus governats. Sense dubte, molt apropiat per a aquella Colònia Autònoma Valenciana del Partido Popular (PP).

Olivas -que em recorda pel seu carisma i aspecte físic a Isabel Bonig– feu un treball extraordinari com a president de Bancaixa. Agafar la tercera caixa d’estalvis de l’Estat i dur-la a la bancarrota en uns pocs anys té molt de mèrit. Ara la justícia ha condenat a a Olivas a un any i mig de presó per falsificar una factura de 580.000 euros per un treball que mai va realisar i per cometre frau fiscal. Possiblement el nostre millor president.

Bones notícies: Bancaixa es menja a Caja Madrid.

Bancaixa i Caja Madrid han arribat a un sorprenent acort per a sumar les seues forces a través d’una fusió freda a la qual s’afegiran també unes atres caixes més menudes com Caja Insular de Canarias, Rioja, Ávila, Segovia i Laietana. Es crea aixina el major grup de caixes d’aforros de tot l’Estat, per damunt de La Caixa i tercera entitat financera, superada únicament pel Santander i BBVA. La corporació tindrà un volum d’actius de 340.000 millons d’euros, més  de 27.000 empleats i 5.000 oficines.

El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP), lo qual comporta que més que una caixa en si mateixa siga una aliança d’elles. Cadascuna de les entitats financeres participants podrà conservar la seua marca, personalitat jurídica i identitat. El president de Caja Madrid, Rodrigo Rato, serà  també el del SIP i la vicepresidència recaurà en el màxim mandatari de Bancaixa i Banco Valencia, José Luis Olivas. En les grans decisions, Caja Madrid i Bancaixa hauran de consensuar postures per a arribar a acorts.

La meua primera opció sempre ha segut una fusió Bancaixa-CAM-Caixa Ontinyent en sèu social en Alacant que haguera donat pas a una de les entitats financeres més poderoses d’Europa. Pero, aixina i tot, esta aliança de Bancaixa-Caja Madrid m’agrada molt per la senzilla raó de que la sèu social estarà en Valéncia. I això és clau perque significa que este SIP és oficialment valencià, que els imposts es tributaran en Valéncia i que el nou grup estarà regulat per les lleis autonòmiques del nostre Regne. És una bona jugada.

En contraprestació la sèu operativa estarà en Madrit. Poc importa  això si tenim en conte que les grans decisions hauran de contar en el consens de les dos grans caixes, possiblement a través d’una majoria qualificada d’un 75% de l’accionariat. Tots eixim guanyant: Rodrigo Rato presidirà el més gran grup de caixes de l’Estat, este grup serà de titularitat valenciana i per damunt de tot, s’evita el perill d’una absorció a mans de La Caixa, que té uns interessos  totalment contraposts als del nostre sufrit poble.

En els últims mesos s’ha procedit a una frenètica fusió de caixes d’aforros, per lo que en poc de temps potser es passe de 45 caixes a només 15. Dit procés resulta inevitable per a poder enfrontar la tan temuda crisis i aumentar la competitivitat a nivell europeu pero pot produïr un oligopoli financer que reduïxca l’oferta per al client d’a peu i ser el primer pas de la privatisació de les caixes. Esperem, almenys, que esta ona de fusions ajude a obrir de nou l’aixeta del crèdit, tan necessari per a les empreses… El temps dirà.

A %d blogueros les gusta esto: