El trage nou de l’emperador.

El que en els últims huit anys ha segut president de la Colònia Autònoma Valenciana, Francesc Camps, no ha tengut més remei que dimitir del seu càrrec després de que li haja tocat assentar-se en la banqueta dels acusats. Tot apunta a que l’ex-emperador es deixà sobornar a l’acceptar els trages que li suministrà la trama de l’empresari Francisco Correa. El president del Partido Popular (PP), Mariano Rajoy, diu que la crisis es solventa “ab confiança” pero ¿quina confiança poden tindre els inversors quan s’enteren de que un president és jujat per soborn només quatre mesos després d’haver firmat un manifest “per una gestió lliure de pràctiques corruptes” com feu Camps junt als barons regionals del PP?

A l’hora de donar explicacions, l’emperador presumit ha tengut tants dubtes com quan seleccionava les prendes suministrades per la trama corrupta. Primer començà negant-ho tot i tirant les culpes a alguna conspiració judeomasònica. Després va fundar la seua defensa en l’impunitat -que no en l’inocència-, per lo que si algun valencià l’haguera cregut inocent dels delits que se li imputen, hauria segut un agravi personal per al propi Camps. Finalment, el gens honorable va declarar que no han pogut demostrar res el mateix dia en que estigué a punt de confesar i en que dos companyers de partit, Víctor Campos i Rafel Betoret, rubricaren les respectives autoinculpacions. ¡Ací en Valéncia tot és d’autèntica traca!

Gürtel va vestir a Camps i l’instrucció judicial ha despullat al gens honorable ab un auto demoledor. L’instructor del cas ha dixat clar que Camps no s’ha confeccionat un vestuari ab uns regals incòmodes que són acceptats per no fer un lleig. L’instructor recorda que el president valencià i els seus acòlits no reberen roba treta de la chistera, sino que s’obrí un conte específic per ad ells en una botiga i des d’allí es pagaven les prendes que els corruptes cuidadosament triaven. I açò és només la punta de l’iceberg perque si esta pudor està aflorant en un país de caspa i pandereta com Valéncia a on tot lo món sap que no existix la separació de poders, és que el merder que s’oculta darrere dels trages pot ser dels que fan època.

Segons el juge Josep Flors, Camps no es la víctima d’un obsequi sino el seu propiciador. Encarregar un regal no equival a rebre’l puix implica un compromís major ab els “amiguets de l’ànima”. Els polítics sobornats encarregaren personalment trages de lux en distints llocs i diferents ocasions. Els sastres es desplaçaren per a prendre mida i els agraciats triaren sense pagar un cèntim perque sabien qui pagava la festa, que casualment era algú interessat en l’adjudicació de contrats per part de la Generalitat sifrats en cinc golosos millons d’euros. I casualment (una atra volta) el beneficiari dels contrats fon el mateix que pagava els regals. Pero segur que per la seua gran professionalitat, ¡no tinc cap dubte!

Sense la pressió de la societat civil per coneixer la veritat, tot haguera quedat en res. L’ex-president del Tribunal Superior de Justícia de Valéncia, Juan Luis de la Rúa, “íntim amic” de Camps en paraules del gens honorable, haguera impedit de totes totes que el seu amiguet haguera segut jujat  per haver rebut obsequis dels seus amics corruptes. I Canal NO-DO, Las Provincias i demés prensa vertical afecta al règim hagueren agranat la merda baix l’estora i li hagueren fet la ya habitual felació mediàtica al cureta. Camps no està imputat. Està imputadíssim. Que Paquito parle de “gran president” referint-se ad ell mateix o que just després de dimitir, Rajoy li augure “un gran futur” prova que cap dels dos té els peus en terra.

Camps ha causat un gran mal a la política, ha embarrat la dignitat democràtica, ha tacat el nom de Valéncia i deu demanar perdó.  Que parle insistentment de “sacrifici” causa estupor en boca d’algú que ha utilisat el seu càrrec per a lucrar-se personalment i no per a servir al poble que li paga el sou. Ningú li ha obligat a dixar-se vestir per la trama Gürtel, pero, com si del penúltim episodi del culebró es tractara, Camps, després de molt de meditar, s’ha presentat en públic ab el blanc del martiri.  Pel camí, dos cirineus del clan popular confesaren culpabilitat i es condenaren de bestreta, pero que açò no mos distraga de que, segons este poble de borregos, hui Paquito continua sent “un gran president”. Inclús després de dimitir.

Ha dimitit un malparit, i que em perdonen la rima. L’emperador se’n va pero dixa 600.000 desocupats, 24% de paro i 32.000 millons d’euros de deute. És el mateix rei que es fea la foto en els bisbes i anava a totes les provessons mentres s’abortaven chiquets a diari, el que blindà una acadèmia que diu que la llengua dels seus súbdits no existix, el monarca que pogué haver governat un regne i preferí governar una colònia. El juge ha despullat a l’emperador pero ell continua caminant orgullós pel seu regne bananer. Va en pilota picada pero ningú ho veu. Este regne d’apardalats li aplaudix al vore’l passar i admira el trage màgic que diu portar. Encara que en el fondo es passeje com sa mare el portà al món… ¡Vixca el rei!

Una societat encanallada.

Una Universitat d’Estats Units ha fet recentment un estudi que apunta a que en Valéncia els polítics imputats per corrupció no sols no dimitixen sino que damunt la gent encara els vota més. Els nortamericans es fan creus i no entenen cóm pot ocórrer açò. Clar, la diferència radica en que Estats Units és del Primer Món pero Valéncia cada dia es pareix més a Argentina i a les repúbliques bananeres de Subamèrica. Quan un poble tria polítics embrutats per la corrupció, mos trobem davant d’una societat encanallada, que és complice del latrocini i a la que no importa gens que li furten, sempre que els canalles que li espolien siguen dels seus.

Falten hores per a les eleccions autonòmiques i locals i totes les enquestes apunten a que el Partido Popular (PP) tornarà a arrasar, incrementant inclús el número de vots i diputats. Açò no deixa de sorprendre tenint en conter que som l’autonomia més endeutada de tot l’Estat, que els casos de corrupció afloren per totes bandes i que la situació econòmica és crítica, ab la desfeta del teixit empresarial valencià, del sistema financer -que es ven al millor postor-, i de les famílies que es percipiten a l’abisme. I açò és res comparat en els retalls en sanitat i educació que faran els peperos al sandemà de les eleccions. Sempre hi hagut societats en vocació de suicidi.

Este és un poble meninfot que ha perdut l’identitat i que va camí a la desintegració. Ací només hi ha complex d’inferioritat i pasotisme. És un poble sense collons, que ni llig ni coneix l’història ni defén lo seu. És el poble que tot dictador somia governar, tan mans i sumís com un corderet al que pots portar al matader i ni tan sols s’atrevix a rechistar. El poble valencià està enamorat, enchisat, hipnotisat pels cants de sirena del PP. En una democràcia un poble té lo que es mereix i els valencians mos mereixem totes les catàstrofes i bancarrotes que lliurement demà triarem per majoria absoluta. És el fi de festa… el cataclisme final.

Soprén encara més que no hi haja cap força valencianista capaç d’irrompre en les Corts, quan no sols Galícia, Euskadi i Catalunya disponen de forts partits autonomistes sino també Navarra, Astúries, Cantàbria o Canàries per posar alguns eixemples. Pero el valencianisme es troba atomisat en mil capelletes i cadascuna d’elles té el seu particular profeta. Hi ha egos massa grans en un moviment massa menut. La salvació no la portarà cap mesíes sino el treball en equip. Primer cal unir tot el valencianisme cultural, dividit des de la reintroducció dels accents, si volem tornar a tindre algun dia un valencianisme polític i social fort.

Unió Valenciana: l’enculament final.

Unió Valenciana (UV) ha escenificat un atre vergonyant capítul en la seua infame història de traïcions al poble valencià. El seu president nacional, Josep Manuel Miralles, ha anunciat recentment que UV no es presentarà ad estes eleccions autonòmiques i ha demanat el vot per al Partido Popular (PP) perque, diu Miralles, “la defensa de les senyes d’identitat del poble valencià està en mans del PP i més concretament de Francesc Camps”. I tot això, després de mesos d’enviar decenes de comunicats de prensa a on s’acusava de traïdor i catalaniste al PP.

¿Cóm haurà sentat tot açò als valencianistes que, ingènuament, encara recolzen a UV? Yo tinc clar des de fa anys que votar per UV és votar pel PP, i, per extensió, pel pancatalanisme. No m’esperava res diferent. Vicent González Lizondo, Ferran Giner, Mari Àngels Ramon-Llin, Rafael Ferraro, Vicent Ferrer, Alfons Novo, Vicent González-Lizondo fill, Valer Eustaquio, Chimo Galcerà, Joaquim Ballester… És històrica la submissió dels unionistes a eixe partit teledirigit des de Madrit. Sol passar quan les noves glòries no s’oferixen a Valéncia.

Lo de UV és l’enculament final, la sodomia definitiva. Després d’açò, ya només falta anunciar la desaparició oficial de lo que queda de partit i la seua inclusió dins d’un PP rebosant de catalanisme, Gürtels, Brugals i uns atres escandalosos casos de corrupció. L’opció d’Units per Valéncia de Carles Choví, un satèlit de Convergència i Unió (CIU) i el Bloc Nacionaliste Català (BNC) no resulta molt més alentadora. Es confirma per tant que l’únic partit que defén un Idioma Valencià independent del català és Coalició Valenciana (CV)… Li pique a qui li pique.

Policia Autonòmica Valenciana.

policia_autonmica_1

El conseller de Gobernació, Serafín Castellano, ha anunciat l’impuls d’un cos autonòmic de policia, que contarà en un mínim de 6.000 agents a finals de 2010. Segons Castellano, esta policia valenciana no serà un cos hegemònic dins de lo Regne com ara la Ertzaintza vasca o els Mossos d’Esquadra catalans sino que tindrà unes competències molt delimitades i haurà de coordinar-se en la Policia Nacional i la Guardia Civil en la seua lluita diària contra el crim.

Ya era hora de que els valencians disponguerem d’una policia autonòmica pròpia en un mínim de potencial. Fins ara havia existit com un mer adorn, tan testimonial en el seu número d’agents i competències que la majoria de la població ignora la seua existència. El sol fet de que conte, de moment, en 6.000 agents ya és un primer pas, a l’espera de que uns futurs governs menys sucursalistes la doten de més recursos i competències pel be del país.

Que els valencians dispongam d’una policia autonòmica en condicions m’ompli de satisfacció. És una cosa que deuria haver-se fet fa més de 20 anys pero més val tart que mai. Ara be ¿per qué el govern del centraliste Partido Popular (PP) impulsa una policia autonòmica precisament en estos moments? No crec que siga per una qüestió d’autonomisme, ni molt manco de valencianisme, tenint en conte l’Estatut de mínims que mos vengueren en l’any 2006.

Tampoc crec que siga perque al PP li preocupe l’aument de la delinqüència. La prova és que els gorretes extorsionen als conductors que aparquen just en front de la Conselleria d’Educació i els policies locals miren a una atra banda. Ho fan just davant de la Generalitat Valenciana… pero ¿qué importarà això als peperos, si van en coche oficial i no hi ha ni rastre de delinqüencia comuna, mendicitat ni atres molèsties en els luxosos barris burguesos a on viuen?

Ni pense tampoc que siga per que l’Estat mos discrimine als valencians, que ho fa,  en quant a dotació d’infraestructures i agents de la Policia Nacional i Guardia Civil. Al president de la Generalitat, Paco Camps, això li va molt be per a fomentar el seu discurs victimiste. Discurs que Camps no fea quan el popular José Maria Aznar era president d’Espanya i retallava el número d’agents per a que les empreses de seguritat privada feren el seu agost.

Que curiós que just ara que Camps ha segut espiat per la Policia Nacional i s’ha descobert una trama de corrupció, vullga crear una policia que estiga baix el seu control. ¿Serà per a espiar a partits incòmodos com Coalició Valenciana (CV) o els socialistes? ¿Per a espiar als propis companyers de partit, com sembla haver passat en el PP de Madrit? Per supost, només són suposicions. I no és que m’agrade pensar malament pero tractant-se del PP no puc pensar be.

El crepuscul de Zaplana.

019 zaplanacapabaix2
No sé si l’amic llector haura vist El crepuscul dels deus de Billy Wilder. És un classic de Hollywood que mos relata l’historia d’una diva del cine mut que entra en decadencia en l’arribada del cine sonor, pero que està tan trastornada que no veu que ya no és l’actriu estelar d’abans i que ara és sols una vella gloria que ya no conta per a ningu. Els seus amics decidixen seguir-li la corrent i li fan creure que encara és la millor del món.

U, quan veu la trayectoria politica de l’ex-president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, no pot dixar de recordar l’obra mestra de Wilder. Zaplana era un deu en Valencia. Confessà “estar en la politica per a forrar-se” i un millo de valencians li donà la majoria absoluta com a premi. ¡Vixca l’ignorancia! Monopolisà RTTV, triturà UV i PSPC i a pesar d’oficialisar el catala es feu passar per valencianiste. L’actor del sigle. ¡Un geni, tu!

Pero Edu volia més, i el chic de provincies decidi anar-se’n a Madrit a provar sort. Abandonà la Generalitat (¿qué importen els valencians?) i acceptà el carrec de Ministre de Treball i Assunts Socials i el de Portaveu del Govern. I qui sap si podia aspirar a més… Potser a la vicepresidencia… O inclus la presidencia ¿per qué no? Al cap i a la fi, mireusté encara no havia designat un successor i ¿per qué no podria ser ell? Somiar no costava res.

Pero el 11-M el despullà de sa divinitat. Ara patix fret en l’oposicio. I el seu galfi en Valencia, Paco Camps, no resultà l’home de palla que aparentava. Zaplana anhelava ser candidat a la Generalitat en 2007 (¿i quí no? ¡El valencià és el poble docil i indolent que tot dictador desijaria!). No pogue ser. Fa poc pergue la presidencia del PP valencià. Ta bona fortuna i carrera ascendent han passat a millor vida. T’acompanye en el sentiment, Edu.

FONT: El Palleter. 6-6-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

Guerra Civil en el PP valencià.

017 aznar

Lo del Titanic és una broma en comparacio en lo del Partido Popular (PP), que s’afona per moments. La crisis de la succesio en el PP valencià ha desplegat unes lluites tribals que riu-te tu de les guerres fraticides del PSPC. L’ex–president de la Generalitat Eduardo Zaplana trià a Paco Camps com el seu galfi en l’intencio de que fora un home de palla tipo José Luis Olivas, un ninot al que poder dirigir per control remot des de la Meseta, pero Camps resultà ser com eixa serp traïcionera que mossega la mà de qui li dona de menjar… ¡Pobre Edu!

En pocs mesos passarem de la tricefalia a una lluita encarnissada pel poder. Com en un duel de l’Oest, Edu i Paquito es batiren per la presidencia nacional del PP valencià. Com que no la podia retindre més temps, Edu va propondre a un vassall docil i obedient com Joaquim Ripoll per a succeir-lo en el carrec. Pero al final, sense eleccions democratiques ni res, i despres de mesos de ganivetades per l’esquena i somriures en la tele, Camps fon triat president del partit al ser senyalat pel dit cosmic de Mariano Rajoy i la cabotada general del PP.

La crisis de la succesio no és sols un tema de personalismes sino una qüestio més complexa de lo que pareix. I és que supon el choc de la vella dreta catolica de Camps (Deu, patria, rei, furs) en la nova dreta neolliberal que és la de Zaplana (la globalisacio, el mercat, el deu dolar, el meco d’or). Són dos visions antagoniques de la vida i d’acometre la politica, puix en tan sols un any de govern, Paquito Camps ha dixat morir els proyectes mercantilistes i especuladors d’Edu: Terra Mitica, PHN, pseudoprivatisacio del Canal Nueve i la sanitat, etc, etc.

La ferida sagna i li tiren sal. Camps és ara president del PP pero està rodejat per zaplaneros. El 70% del partit recolza al murcià; com Ripoll, el nou secretari general. Rita Barberà i Carles Fabra són els unics bastions forts de Camps. El trepa de Vicent Ferrer ya sembra margall per si hi hi ha cessacions generals i moviments de sillons, com els que perdrien zaplaneros de la talla de Ferran Giner o Juli de Espanya. El PP valencià ya es troba quebrat i la guerra civil en el seu sí no ha fet sino començar. Aci encara hem de vore més sanc que en el 36.

FONT: El Palleter. 29-5-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

A %d blogueros les gusta esto: