El comunisme, la major desgràcia de l’història.

Quan pense en totes les calamitats que ha patit el món a lo llarc de l’història, la més gran de totes segurament siga el comunisme. Cent millons de morts únicament en el sigle XX. Això són més morts que els causats pel fascisme, pel nazisme, per les monarquies absolutistes, per les teocràcies, per les creuades, per l’Inquisició, pel terrorisme, per les bombes atòmiques, per les dos Guerres Mundials juntes… i poden vostés continuar la llista. El comunisme és un moviment lliberticida destinat al fracàs perque esclafa l’esperit, elimina l’iniciativa personal, sembra de cadàvers la terra i viu d’esquenes a Deu.

La nòmina de dictadors és realment digna de la galeria dels mònstruos. Josip Stalin matà 20 millons de soviètics (ni tan sols Adolf Hitler matà tants) per coses tan greus com no tindre durícies en les mans. Pol Pot assessinà a tres millons de camboyans (50% de la població) per, entre unes atres coses, dur ulleres. Mao Tse-tung, el major carnicer de l’història, fusilà entre 60 i 80 millons de chinencs (per a fer-mos una idea: en la Segona Guerra Mundial moriren 50 millons de persones entre tots els bandos). I la llista de criminals és ben llarga: Fidel Castro, Enver Hoxha, Nicolae Ceaucescu, Kim Jong-Il

Durant el sigle XX el comunisme s’implantà fàcilment en xixanta o setanta països. No hi ha ni tan sols u d’ells que haja segut un model d’èxit. En l’actualitat els pocs països comunistes que encara queden, com Cuba o Corea del Nort, es moren de fam. Inclús els recents experiments neocomunistes -com la Veneçuela d’Hugo Chávez o el Zimbabue de Robert Mugabe– han resultat ser un desastre total. Els seguidors de la secta, no obstant, defenen lo indefendible: la culpa és del bloqueig comercial, de l’imperialisme yanqui o en el passat no es va aplicar correctament el sistema comuniste en cap país del món.

El comunisme -com a bon sistema totalitari- no creu en la llibertat ni en l’individu. Aixina és que dividix a la societat en bandos enemics: mosatros i ells, els bons i els roïns. No existix -per als marxistes- una societat d’individus lliures, cadascú d’ells en les seues pròpies idees, somis, metes i ambicions. No. Lo que hi ha són blocs enfrontats -d’opressors i d’oprimits, de bons i de roïns- en un conflicte maniqueu que ralla el deliri. Com sempre, es tracta de derrocar a la vella aristocràcia per a substituir-la per una de nova -el Partit- en una societat a on tots som iguals pero uns són més iguals que uns atres.

El concepte de “lluita de classes” ha perdut crèdit en una societat de classe mija i ara el marxisme cultural juga en uns atres còdics que substituïxen als anteriors. Aixina és que si abans els patrons eren els explotadors i els treballadors els explotats hui els blancs som racistes i xenòfops i les demés races unes pobres víctimes que són tot pau i amor; ser homosexual és progressiste i defendre la família tradicional carca; els hòmens som potencials maltractadors i violadors i les dònes sers de llum. La retòrica femicomunista apela a un “sistema explotador heteropatriarcal” que no és si no un eufemisme de “capitalisme”.

Yo soc un demócrata convençut i soc dels qui pensa que l’únic dictador bo és el dictador mort pero si em donaren a triar entre viure baix el jou d’una dictadura fascista o el d’una comunista em quede, com a mal menor, en la primera perque almenys manté les fronteres obertes i et permet anar-te’n d’alli, si vols. Pero les dictadures comunistes són càrcels a cel obert que en lloc de ciutadans tenen presoners. Només cal recordar la vergonya del Mur de Berlin. Si un estat ha de construir un mur en fil d’aram en punches i ametralladores per a impedir que escapen els seus propis ciutadans és que alguna cosa falla.

 

Anuncios

Un “Premi Nobel” de les llengües minoritàries.

¿Discrimina l’Acadèmia Sueca als autors en llengües minoritàries? Tot pareix indicar que sí. Quan examinem la llengua dels autors guardonats en el Nobel de Lliteratura veem que l’anglés és el líder destacat en molta diferència (27 guardonats), seguit de francés (15), alemà (14) i castellà (11). Estes quatre llengües acaparen la pràctica totalitat dels premis. Les demés llengües queden reduïdes a l’insignificància. Per eixemple les orientals, que a penes tenen guanyadors (com l’àrap, el persa, el chinenc, l’hindi, el japonés o el coreà). Inclús algunes occidentals de gran tradició, com ara el portugués. Pero sense dubte la pijor part és per als idiomes minoritaris, que són l’immensa majoria de les 7.000 llengües del món pero que són sistemàticament marginats en els Premis Nobel.

L’Acadèmia Sueca no sol enrecordar-se de les llengües minoritàries, i les poques vegades que ho ha fet ha segut, sobretot, de les nòrdiques (la qual cosa, per cert, li ha valgut a l’Acadèmia la crítica de casolana). Siga com siga, el suec té sèt guanyadors (Selma LagerlöfVerner von Heidenstam, Erik Axel Karlfeldt, Pär Lagerkvist, Eyvind Johnson, Harry Martinson i Tomas Tranströmer), el danés tres (Karl Adolph Giellerup, Henrik Pontoppidan, Johannes Vilhelm Jensen), el noruec tres (Biørnstierne Bjørnson, Knut Hamsun, Sigrid Undset), el finés u (Frans Eemil Sillanpää) i l’islandés u (Halldór Laxness). Este últim cas és absolutament extraordinari si tenim en conte que l’islandés és parlat per només 300.000 persones en el món.

Fòra de les llengües nòrdiques, a penes hi ha representants dels idiomes menys parlats entre els guardonats. Únicament tenim el cas del grec (Yorgos Seferis i Odysseas Elytis), l’hongarés (Imre Kertész), el chec (Jaroslav Seifert), el serbocroat (Ivo Andrić), l’hebreu (Shmuel Yosef Agnón), el yidis (Isaac Bashevis Singer) i el provençal (Frédéric Mistral). I para de contar. Si no escrius en anglés o francés no existixes. Certament escriure en un idioma minoritari penalisa a l’autor perque no tindrà ni el reconeiximent ni la repercussió ni la distribució que puguera tindre si escriu en una llengua massiva, per la qual cosa tendirà a abandonar la seua llengua pròpia si és que vol que el seu treball transcendixca les fronteres locals i no ser invisible per a l’Acadèmia Sueca.

És per això que proponc la creació d’un guardó alternatiu, una espècie de “Premi Nobel” de les llengües minoritàries que hauria de posar en valor no només la tasca estrictament lliterària (narrativa, poesia, teatre, ensaig…) sino també la del conreu de la llengua pròpiament dita (traduccions, diccionaris, gramàtiques…) seguint l’eixemple admirable de Eliezer Ben Yehuda, qui va resucitar l’hebreu. Alguns autors que mereixen -o varen meréixer- un premi com este podrien ser, ademés del propi Eliezer Ben Yehuda, Anfós Ramon, Xavier Casp, Voro López, Ngugi Wa Thiong’o, Boubacar Boris Diop, Alexandre Alapont, Milan Kundera, Bernardo Atxaga, Amos Oz, Ismail Kandare, Josep Pla, Álvaro Cunqueiro o Manuel Rivas entre molts atres escritors d’innegable talent.

La gran novela valenciana.

Pràcticament totes les grans llengües lliteràries tenen la seua gran novela. En castellà està En Quixot de la Mancha de Miguel de Cervantes. En francés Madame Bobary de Gustave Flaubert. En rus Crim i Castic de Fiodor Dostoievksky. Els valencians, per supost, tenim el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell. Encara que alguns pobles han trobat la seua obra més representativa en el teatre (Hamlet de William Shakespeare per als anglesos), la poesia (L’Odissea d’Homer per als grecs) o el conte (Les mil i una nits d’ Abu Abd-Allah Muhammad el-Gahshigar en llengua àrap) és del tot innegable que la fòrmula més reconeguda és la de la novela, que sense cap tipo de dubte encarna l’indiscutible subgènero estrela dels últims siscents anys.

En el sigle XIX existia en Estats Units la pretensió d’escriure “la gran novela americana”, una obra magna que fora el buc insígnia lliterari dels Estats Units en el món i que marcara distàncies respecte de l’ex-metropoli, Regne Unit. Tot lo món parlava d’escriure eixa gran novela i ningú es va donar conte de que ya estava escrita: Moby Dick de Herman Melville. Al bo de Melville, que va faltar sent un autor absolutament desconegut, li arribà la glòria algunes décades despuix de mort. Un sigle més tart, i a imitació dels seus veïns del nort, en Amèrica del Sur es parlava d’escriure la gran novela llatino-americana. Gabriel García Márquez ho conseguí en Cent anys de soletat, cim del boom llatino-americà i del realisme màgic i possiblement la millor novela del XX.

Si veem el panorama lliterari contemporàneu en valencià no és molt alegre, com correspon a una llengua minorisada i en perill d’extinció com és la nostra. No obstant això trobem que la producció teatral i poètica és molt fructífera i que l’ensaig està, com no podria ser d’una atra manera, centrat en el conflicte llingüístic i identitari valencià. Pero referent a la narrativa la producció és ben frugal. La majoria dels autors valencians es decanta pel castellà en la narrativa -cas de Vicent Blasco Ibáñez– i pràcticament mos hem de remontar a la primera mitat del sigle XX per a trobar una novela referent en valencià: Tombatossals de Pasqual Tirado. Les intromissions del pancatalanisme i l’analfabetisme dels valencians en la seua pròpia llengua deixen al castellà com a eixida natural.

Cal escriure una nova gran novela valenciana que mos situe en el mapa. Fàcil de dir i difícil de fer, especialment per als usuaris d’una llengua que no existix. Pero quan parle de fer la gran novela valenciana no m’estic referint a un atre Tirant si no a una obra que trascendira les nostres fronteres i fora representativa de la lliteratura valenciana contemporànea. Parle d’un referent, com Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo en català, Obabakoak de Bernardo Atxaga en euskera o Merlín e familia d’Álvaro Cunqueiro en gallec. Hui molts autors escriuen en la seua llengua pròpia i en acabant ells mateixos fan la traducció al castellà, en èxit, com Manuel Rivas o el propi Atxaga. Si uns atres pobles poden tindre la seua gran novela, els valencians també.

Top 10 Noveles Distòpiques.

Els qui em coneixeu be sabeu que soc un autèntic yonki de la llectura i que els llibres són com droga per a mi. He aprofitat esta ocasió per a elaborar una classificació de les que, per a mi, són les dèu millors noveles distòpiques de tots els temps. ¿Esteu d’acort en esta llista? ¿Quins llibres posarieu i quins llevarieu? Podeu deixar els vostres comentaris al final.

1) 1984 de George Orwell. En el futur el món està dividit en tres superpotències sumides en una guerra eterna. En una d’elles, la societat viu somesa a un estat policial i és espiada constantment per un dictador totalitari conegut com el Gran Germà. Hi ha càmares de vigilància per totes bandes, la policia del pensament fa desaparéixer a qualsevol que critique al govern i la neollengua ha reduït les paraules i transformat el seu significat per a que no puga pensar-se res fòra de lo establit. Front ad això una parella pretén trobar un lloc sense càmares per a tindre intimitat… ¿Hi haurà un racó de llibertat?

 

2) Un mundo feliz d’Aldous Huxley. En el futur s’ha conseguit l’utopia. S’ha acabat en la guerra i en la pobrea pero també en la llibertat. La gent naix en un sistema de castes en el qual el teu ofici i el teu destí venen predeterminats. Els individus són mers compradors dels artículs de les grans multinacionals i si algú està deprimit pren una droga nomenada soma per a oblidar les seues penúries. S’ha conseguit la dictadura perfecta a on la gent no es rebela perque és esclava dels plaers i la felicitat. Els pocs sers humans que encara viuen lliures (a l’estil del sigle XX) són vists com a primitius i salvages.

 

3) Nosotros d’Evgueni Zamiatin. Potser siga la mare de les noveles distòpiques i en tota seguritat inspirà als autors de 1984 i Un mundo feliz. L’Estat ha colectivisat tot: ya no existix el “yo” sino el “mosatros”; els hòmens i dònes no tenen nom sino número de l’estil de D-503 o I-330; i els edificis són de cristal perque ningú té res a amagar. La població viu atemorida dins d’una ciutat fortificada i té prohibit eixir perque fòra dels murs hi ha un món salvage. Es publicà en 1924 en els Estats Units en anglés. Fon censurada en l’Unió Soviètica, i la versió original (en rus) no va vore la llum fins a l’any 1988.

 

4) Ensayo sobre la ceguera de José Saramago. Una estranya epidèmia de ceguera s’escampa entre la població. Ningú sap cóm ni per qué es contrau, aixina que l’eixèrcit decidix recloure als cegos en un camp de concentració per a evitar que contagien al restant de la societat. Els cegos llunt de colaborar entre sí es comporten de forma egoista i abusen els uns dels atres. Misteriosament una dòna no s’ha vist afectada per l’epidèmia i encara conserva la visió. Cap dels personages té nom propi: són la dòna del mege, la dòna de les ulleres de sol,  el chiquet estràbic… Saramago guanyà el Premi Nobel en 1998.

 

5) Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. En el futur els bombers es dediquen a provocar incendis en lloc d’apagar-los. Els llibres estan prohibits, es cremen només descobrir-los, i el protagoniste, que és bomber, no té cap remordiment per acabar en ells. Pero un dia coneix a una chicona bohèmia que li canvia el punt de vista i escomença a preguntar-se a sí mateix si realment els llibres són tan roïns com se diu d’ells i inclús arriba a furtar u d’una casa que ell crema fins a reduir-la a cendra. Finalment este home passarà a ser un fòra de la llei que salva llibres en lloc de destruir-los. Tot un clàssic de la novela distòpica.

 

6) El señor de las moscas de William Golding. Un avió que transporta estudiants britànics s’estrela en una illa deshabitada. Tots els adults moren i els únics supervivents són uns chiquets que deuen cuidar els uns dels atres. Un dia u d’ells diu que no estan sols en l’illa, que hi ha algú més: una bèstia. Les discusions dels chiquets van en aument segons passen els dies i els enfrontaments creixen fins al punt d’acabar matant-se entre sí. ¿Hi ha un dimoni en l’illa que els manipula o potser el dimoni està en el nostre interior? El títul de l’obra fa referència a Belcebú. Golding guanyà el Premi Nobel en 1983.

 

7) Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Despuix d’un atac alienígena pràcticament tota l’humanitat ha segut erradicada. L’història es centra en Alba i Dídac, de 14 i 9 anys, com a únics habitants del planeta. Se les hauran d’ingeniar per a sobreviure i per a repoblar la Terra, com si foren uns nous Adam i Eva. L’obra s’inspira en La Guerra de los mundos de H.G. Wells pero el Mecanoscrit no es centra en la guerra sino en ses conseqüències i explora les possibilitats que supondria crear un nou món en comparació en l’actual. És el gran supervendes de la llengua catalana.

 

8) La carretera de Cormac McCarthy. Narra una trama post-apocalíptica sobre un viage mamprés per un pare i son fill a través de parages que foren arrasats fa anys durant un cataclisme no especificat que aniquilà tota la civilisació i la major part de la vida en el planeta. És una commovedora història d’amor d’un pare cap al seu fillet, al que tracta de cuidar en un món replet de perills i canibalisme. Està escrita en un llenguage deliberadament fosc, angoixós i depriment que descriu a la perfecció el món gelat, trist i gris en el que han de sobreviure els protagonistes. El llibre guanyà el Premi Pulitzer 2007.

 

9) V de Vendetta d’Allan Moore i David Lloyd. Es tracta d’una novela gràfica ambientada en una Gran Bretanya futurista despuix d’una guerra nuclear parcial que ha arrasat bona part del món. El Regne Unit és un estat policial dirigit per un règim fasciste que governa sense cap oposició. Pero un misteriós individu, nomenat “V” i ocult darrere d’una caraceta de Guy Fawkes, comença una elaborada campanya terrorista contra este férreu règim dictatorial. El seu propòsit és dinamitar el Parlament anglés i incitar al poble a una revolució. És la lluita per la llibertat d’un individu aïllat contra un estat repressor.

 

10) En un temps llunta i un païs desconegut de Federic Feases. Escrita en llengua valenciana, és l’obra pòstuma d’un molt prometedor autor que desgraciadament va faltar als 21 anys. En el futur l’humanitat viu baix un únic govern, una única religió i una única llengua. En les Universitats una legió de professors-inquisidors ensenya que totes les llengües primitives (anglés, castellà, chinenc…) mai produïren lliteratura de qualitat i que tota la cultura l’ha generada el Gran Llenguage Interestelar (GLI). L’obra es centra sobretot en el llenguage com a ferramenta d’adotrinament i de reescritura de l’història.

¿El montenegrí és una llengua pero el valencià no?

¿Qué és una llengua i qué és un dialecte? És més, ¿quí diu qué és una llengua i qué un dialecte? És tracta d’una qüestió altament complexa i subjectiva. No és tan senzill com definir qué és un círcul o un triàngul per eixemple. La definició més certera de llengua la va fer el llingüiste Max Weinreich: “Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”.

Fa poc la llengua montenegrina ha obtingut un còdic ISO, lo que significa, en la pràctica, el reconeiximent internacional del montenegrí com a idioma independent. Esta era una reivindicació històrica dels montenegrins, que declararen el montenegrí idioma oficial de la República immediatament en acabant d’independisar-se de Sèrbia, allà per l’any 2006.

No soc un expert en montenegrí pero sé que és casi igual que el serbi. De fet, és tan paregut que fins a 2006 estava considerat un dialecte del serbi. I en la década de 1990 el montenegrí era -com el bosni- un subdialecte del serbi, que a l’ahora era un dialecte d’aquell engendre que es deya serbo-croat. Hui serbi, montenegrí, croat i bosni són llengües.

És ben curiós que el montenegrí, que a penes es diferencia del serbi ni té tradició lliterària, siga una llengua pero el valencià siga un dialecte del català. El valencià, que ha tingut el Sigle d’Or que mai ha tingut el català, que ha tingut vocabulari, diccionari, gramàtica, ortografia i Bíblia pròpies abans que el català no és llengua sino dialecte. Val.

Max Weinreich tenia raó. Lo que fa que una parla siga llengua o siga dialecte no és un argumentari científic sino una voluntat política. Si el valencià no pot ser una llengua dins d’Espanya, llavors que ho siga fòra d’ella. Si ser espanyols comporta ser la quinta província de Catalunya, en eixe cas seguim l’eixemple de Montenegro i independisem-nos.

Ser valencians no és la nostra manera de ser espanyols. Ni la nostra manera de ser catalans. Ni tan sols de ser europeus. Ser valencians és la nostra manera de ser persones. Deixem de votar per partits dependentistes; els que volen que depengam de Madrit, Barcelona o Brusseles. És hora d’ofrenar noves glòries a Valéncia. És hora de tornar a ser lliures.

Una joventut corrompuda i egoista.

Per llei els circs ya no poden oferir espectàculs en animals. Encara que els polítics no s’atrevixquen -de moment- en les corregudes de bous, estes tenen els dies contats perque acabaran desapareixent per pur relleu generacional. Molts demanen també la prohibició dels bous embolats, els bous al carrer i els bous a la mar en l’argumentació (discutible) de que suponen tortura. Es clama contra les pells animals. No falten els qui inclús troben condenable montar a cavall. La joventut cada vegada està més conscienciada contra el maltracte animal i la pressió social obliga als llegisladors a moure ficha per a no perdre vots.

Diuen que la nostra joventut és molt sensible i solidària. Yo no estic d’acort. Els mateixos jóvens que reclamen defendre la vida animal estan a favor de matar persones. ¿Cóm és possible que una bactèria en Mart siga vida pero l’embrió en el ventre de la mare no ho siga? ¿Si un embrió no és un ser humà qué és, un ser animal o un ser vegetal? ¿Per qué els antitaurins i els animalistes tenen més vots que els provida? ¿Cóm és possible que un vegetarià o un vegà puga estar a favor de l’abort? Tenim la joventut més corrompuda i egoista de l’història… la que preferix la vida d’un bou abans que la d’un chiquet.

Junts pel Paripé.

Carles Puigdemont proclama l’independència i suspén els seus efectes cinc segons més tart. El Parlament vota una suposta declaració d’independència a on només el preàmbul -que no es vota- parla estrictament del tema. Quarantahuit hores més tart Puigdemont pega a fugir a Brusseles i deixa este merder als qui es queden. Oriol Junqueras en la presó, que en Espanya és, en realitat, un hotel. L’ilusió de creure’s una república sobirana quan realment únicament s’és una autonomia intervinguda des de Madrit. La cabuderia de voler fer president de la Generalitat a un pròfuc de la justícia com Puigdemont, a un empresonat com Jordi Sánchez o a un imputat com Jordi Turull. Anna Gabriel i Marta Rovira que peguen a fugir i banalisen el concepte d’exili. El famós procés ha estat a l’altura de la més important obra de la lliteratura catalana: Mortadelo y Filemón.

Ha quedat meridianament clar que quan jugues al pòquer si vas de farol i l’atre et descobrix tens la partida perduda. Inclús el més fava sap que una Catalunya independent podria arribar a ser com Holanda i Madrit és conscient de que si Catalunya se’n va això seria com obrir les portes d’esta masmorra de nacions que es diu Espanya. Ací només la CUP ha segut coherent en els seus ideals independentistes pero tant ERC com PdeCat li han pres el pèl als seus votants perque només han jugat a allargar un procés que mai arriba al seu punt final. ¿Qué passarà ara? ¿Es jugarà al processisme durant els pròxims 150 anys? ¿Es tornarà al regionalismo bien entendido com ha fet el PNV? ¿Es deixaran ya de farols i començaran a jugar de veritat per a guanyar la partida? ¿El poble català li retirarà la confiança als de Junts del Paripé o encara no s’ha fartat de tant de teatre?

Lo pijor de tot és que Catalunya podria ser independent… Si realment volguera. Tot havia funcionat relativament be fins que Puigdemont abandonà el barco com si fora una rata en lloc del capità. Només faltava un últim pas. Un últim esforç. Traure a la gent al carrer i, com deya Gandhi, quan vos peguen no vos defengau. Si dos millons de catalans ixen al carrer ¿qué pot fer l’Estat Espanyol? ¿Enviar els tancs? ¿Disparar contra civils desarmats en les càmares de la BBC davant? En només quinze o vint morts al carrer totes les nacions del món reconeixerien la República Catalana. Desgraciadament quan un Estat opressor no entén de raons sino únicament de força només la sanc dels màrtirs pot trencar les cadenes d’un poble oprimit. Pero no hi ha independència sense Guerra de l’Independència. Que li pregunten si no a Veneçuela, Irlanda, Índia o els Estats Units.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: