Per qué tota Espanya deuria recolzar l’independència de Catalunya.

Espanya està podrida i la Revolució dels Somriures que està tenint lloc en Catalunya en estos dies no ha fet sino deixar eixir tota la pudor d’este sepulcre emblanquinat que és l’Estat. El règim del 78 recorda massa al sistema de torns de la Restauració i la Transició fon una farsa, fins al punt de que si ben be resulta innegable que la secessió catalana seria negativa per a Espanya a curt determini, podria resultar molt beneficiosa a llarc terme.

Mos hem acostumat a vore com una cosa normal a polítics corruptes, fiscals títaros, juges prevaricadors i policies repressors… Mos hem acostumat a vore cóm se regalen mils de millons d’euros de diners públics als mateixos bancs que li lleven les vivendes a les famílies i les tiren als carrers. La casta dels intocables de sempre guarda la pasta en Suïssa mentres que els jóvens han d’emigrar a l’estranger i es retallen les pensions als majors.

Mos volen fer creure que la porra és sinònim de democràcia i votar ho és de dictadura. Que convocar un referèndum és perpetrar un colp d’estat. Que obrir-li el cap a ancians i llançar gasos lacrimògens contra famílies és de llei. Hem assistit a l’espectàcul grotesc de vore unitats antiterroristes buscant urnes mentrimentres els grans lladres prenen el Sol tranquilament en els yats. ¿I encara es pregunten per qué volen l’independència els catalans?

Espanya està podrida de dalt a baix. Trobe que la situació de podrimenta que vivim és tan sumament alarmant que resulta comparable a la que patia l’Espanya de 1898. En aquella época la pèrdua de Cuba fon un drama nacional, pero també actuà com un necessari electroshock que despertà les consciències de la gent i que va servir per a iniciar un moviment de regeneració intelectual i moral encapçalat per la Generació del 98.

La secessió catalana podria actuar com un nou catalisador que espentara a la ciutadania a exigir canvis que anaren més allà de lo cosmètic. Potser una república federal, potser més democràcia… Pero si Catalunya fracassa tot continuarà igual. Seguirem en este fangar corrupte conformat per la monarquia, els bisbes i l’aristocràcia i no hi haurà cap regeneració. Per açò és que tots els espanyols deurien recolzar l’independència de Catalunya.

Anuncios

Lo millor que mos podria passar.

Imaginem només per un moment que Catalunya s’independisa d’Espanya. Esta acció que, de bones a primeres, resultaria sumament perjudicial per a Espanya, podria ser, en canvi, extraordinàriament beneficiosa per als valencians. De fet, una Catalunya independent obriria un escenari inèdit que comportaria numeroses ventages per al nostre poble.

En una Espanya en la que no estiguera Catalunya, la Ciutat de Valéncia es convertiria, en els seus 800.000 habitants, en la segona urbs més gran de l’Estat, per darrere de Madrit i per davant de Sevilla i Saragossa. A causa del seu nou pes demogràfic, tindria molta més rellevància política, cultural i social que ara i els mijos de comunicació li prestarien més atenció.

Les multinacionals que tenen sèu en Barcelona haurien de buscar una atra sèu adicional per a seguir mantenint el seu negoci en lo que quedara d’Espanya. La majoria, segurament, s’instalaria en Madrit, pero Valéncia podria ser també una opció atractiva. La capital del Túria passaria a tindre un pes considerablement major en l’economia estatal.

Referent al comerç, fins ara l’Estat té dos grans eixides al Mediterràneu: el Port de Valéncia i el de Barcelona, i, a sovint, finança millor este últim pels chantages dels catalanistes. Pero en una República Catalana independent, Espanya centraria tots els seus esforços en potenciar el Port de Valéncia, que es convertiria en la seua eixida natural per mar.

Igualment l’eixida natural per terra passaria a ser Aragó, que podria absorbir una bona part de les mercaderies que ara passen físicament per les carreteres i ferrocarrils catalans. Això comportaria, de rebot, reforçar les conexions de Valéncia en Aragó. Podriem arribar a Europa més fàcilment i sense cap necessitat de pagar peages als catalans.

Si el Barça se n’anara de la Lliga (cosa que està per vore, perque en la Lliga ya participa un club estranger -l’Andorra- i igualment es podria arribar a un acort en els catalans), el Valéncia C.F. podria optar a ser la gran alternativa al Real Madrit (clar, en el permís de l’Atlètic de Madrit). El Valéncia Basket ho tindria encara molt més fàcil en la Lliga ACB.

El Partido Popular (PP), que ara defén l’unitat de valencià i català per interessos polítics, podria passar a defendre lo contrari com a represàlia per la secessió. Una gran ona d’anticatalanisme podria fer que la gent vera als de Compromís com a lo que realment són: els quintacolumnistes dels catalans. O que el valencianisme polític tornara a les Corts.

En una Espanya sense Catalunya seria intolerable que en el nostre territori hi haguera repetidors de TV3, és dir, d’una televisió estrangera o que el Govern d’un país estranger finançara a Eliseu Climent. Les autoritats valencianes, fins ara còmplices d’este merder, tindrien molt difícil de justificar de cara a la societat les ingerències externes d’un atre estat.

Òbviament l’escenari que dibuixe és només una hipòtesis. No passe per alt els riscs per als valencians, com que per eixemple Madrit mos espoliara fiscalment (encara més), per a compensar la pèrdua catalana, o que l’Estat iniciara una estratègia recentralisadora i llevara algunes competències a les autonomies. Eixe perill està ahí i no el podem descartar.

Una hipotètica independència catalana obriria un escenari inèdit replet d’oportunitats per als valencians. Estaria per vore si tenim l’inteligència suficient com per a aprofitar-les. Pero si tenim en conte que des de Barcelona mos tracten als valencians com a una colònia d’ultramar,  que s’independise Catalunya és ara per ara lo millor que mos podria passar.

El país dels idiotes.

En el país dels idiotes afirmen en rotunditat que és impossible que Catalunya s’independise perque la Constitució ho prohibix i un minut més tart pronostiquen que si s’arriba a independisar li ocorreria tal o qual calamitat. A vore, ¿pero no havien dit que era impossible? ¿Pero en qué quedem? ¿Pot independisar-se o no pot?

En el país dels idiotes diuen que Donald Trump és raciste perque vol construir un mur en la frontera en Mèxic. Pero el país dels idiotes té tres murs: en Ceuta, en Melilla i en Gibraltar. Caldria derribar-los i deixar entrar a cinccents millons d’africans. Fronteras abiertas, papeles pa tos, tos pa dentro. Lo contrari és racisme.

En el país dels idiotes la gent diu que els polítics són uns lladres i que no tenen vergonya. Els votants es queixen com si els governants estigueren en el poder per haver perpetrat un colp d’estat o com si no els haguera triat ningú. Quan els idiotes per fi et confessen per qui han votat, et dones conte que encara els furten poc.

En el país dels idiotes la gent es posa un llacet rosa en solidaritat en les dònes en càncer de mama i acte seguit vota per una dreta casposa i mafiosa que privatisa la sanitat. ¿I qué será millor per a curar el càncer? ¿Una sanitat pública forta i gratuïta o un llacet rosa? ¡El llacet resulta més curatiu! ¡No tinga vosté cap de dubte!

En el país dels idiotes els de la religió de la pau cometen atentats terroristes. Quan hi ha una matança la gent es posa un perfil en Facebook:  “Tots som Barcelona”, “Tots som Madrit”, etc. En acabant vota per una esquerra chupiguay que permet les mesquites salafistes. La yihad es combat en perfils de Facebook en el país dels idiotes.

 

Valencians de cor, de cap i mans.

Gary Eteo (Malabo, Guinea Equatorial, 1976) va nàixer en Àfrica pero al sèt anys d’edat se’n va vindre a viure a Valéncia. Des de ben menut este afrovalencià era seguidor del Valéncia C.F. En certa ocasió, gràcies a un amic, descobrí que el valencià que li havien ensenyat en l’escola era en realitat català i s’interessà per deprendre el valencià autèntic, al que considera una llengua molt dolça. Ademés, es va fer militant de Som Valencians (SV) per a defendre els interessos de la nostra terra.

Guillem Bonarrossar (Sao Paulo, Brasil, 1979), fill de pare valencià i mare japonesa, va nàixer al Brasil pero passà part de la seua infància en Valéncia. Residix i treballa en Brasil pero es considera valencià. Si li preguntes cóm és possible això et respon que el fill d’un colom no deixa de ser un colomet i que ser valencià és una cosa que es du en el cor. Parla la nostra llengua, està vinculat a associacions valencianistes i encara des de la distància fa tot el valencianisme que pot.

Bojan Dubljevic (Niksic, Montenegro, 1991) és el màxim artífex de que Valéncia Basket guanyara la Lliga la temporada passada i va camí de convertir-se en el millor jugador de l’història del club. En repetides ocasions ha manifestat que no vol jugar en Real Madrit, Barcelona o la NBA, que la seua primera opció sempre ha segut continuar en el Valéncia Basket, al que considera el millor equip del món, que vol estar ací tota la vida perque els valencians li han donat tot des del primer dia.

Thien Nguyen (Gia Kiem, Vietnam, 1995) és un estudiant vietnamita resident en Texas. Thien és catòlic i el seu sant patró és Sant Vicent Ferrer i a partir d’esta curiosa circumstància és que es va interessar per la nostra llengua, el valencià, idioma que domina. Este jove políglota es considera un enamorat de la llengua i cultura valencianes i creu fermament que el valencià no és català, encara que també li agrada este últim. Encara no ha visitat Valéncia. Li agradaria poder fer-ho en un futur.

Este tipo de persones sensibles, d’extraordinaris sers humans, és el que de veritat li cal a la societat valenciana. A mosatros no mos interessen eixos forasters del a mí me habla usted en cristiano ni suposts valencians que defenguen els països catalans o que s’alegren quan el Real Madrit li guanya al Vilarreal. Preferixc mil voltes a algú que vullga integrar-se en la nostra cultura i que estime la nostra terra; per a mi sempre serà u dels nostres, encara que siga vert i haja naixcut en Mart.

Els valencians, més rics que els britànics.

Existix la falsa creença de que els britànics són més rics que els valencians. ¡Pero qué va, és tot lo contrari! Els britànics no poden permetre’s formar part d’eixa elefantiàsica i caríssima administració que és l’Unió Europea (UE), per això han iniciat el Brexit. Mosatros en canvi sí que podem. Damunt, sabem que fòra de la UE només hi ha fam i misèria: que li ho pregunten si no a Andorra, Israel o Suïssa.

Encara més: els valencians mos podem permetre ser l’autonomia pijor finançada d’Espanya i a l’hora pagar el PER dels andalusos, l’ordenador per aula dels extremenys, l’Aeroport de Barajas… ¡Che, això ho pague yo, collons! Els britànics mai de la vida es plantejarien tindre diputacions provincials. Mosatros en canvi en tenim no una ni dos sino ¡tres! i estudiem, adicionalment, afegir administracions comarcals.

Regne Unit té 65 millons d’habitants i 406 Ajuntaments. Regne de Valéncia 5 millons d’habitants i 542 Ajuntaments. ¡Els diners i els collons per a les ocasions! En Regne Unit és impossible un consistori per a 17 veïns. Pero ací tenim Castell de Cabres, que en eixos habitants té Ajuntament propi. Suprimir-lo és impensable perque, clar, és un poble en molta història: allí naixqueren Cleopatra i Juli César.

En Regne Unit no es poden permetre sostindre consistoris insostenibles, per això és que procediren a fusionar molts d’ells en la década dels huitanta. Ací per contra tenim casos com el de Manuel i L’Énova, uns pobles lliteralment apegats que entre els dos sumen tresmil habitants. Hi ha dos Ajuntaments. Impossible fusionar-los: en un municipi són catòlics i parlen valencià i en el del costat són budistes i parlen cantonés.

En fi, que la pròxima vegada que et diguen que fulano se’n va a Manchester a treballar perque allí nuguen els gossos en llonganises, dis-li que no, que això és una simple llegenda urbana. Els britànics són un voler i no poder, no com mosatros que no mos privem de res: diputats, alcaldes, regidors, secretaris, vicesecretaris, assessors, administratius, funcionaris… ¡Ací mos sobren els diners, che!

Van molts anys per davant (els nigerians).

Diu el periodiste Josep Lluís Ferri que els valencians som uns desgraciats, i és veritat perque no som ni tan sols un gueto en la nostra pròpia terra. Els valencians trobem normal el fet de no poder fruir de la nostra llengua i cultura en la nostra pròpia nació. Recentment he tingut la sòrt de visitar Àfrica i més concretament l’Estat Edo, en Nigèria, la terra natal de la meua esposa. Posaré alguns eixemples comparant la situació cultural d’ací i d’allà per a demostrar que Ferri té tota la raó.

L’Estat Edo és un estat federat dins de la República de Nigèria. Allí es parla una vintena de llengües, entre elles l’anglés i la llengua edo. He observat que generalment els edo parlen en edo entre ells i només recorren a l’anglés quan han de parlar en uns atres grups ètnics. És com si diguerem que els valencians sempre parlen valencià entre ells i només recorren al castellà per a parlar en castellans, gallecs o vascs per eixemple. Ya m’agradaria a mi poder fruir d’eixa normalitat ací.

¿Has provat a fer una cosa tan senzilla com anar a una missa catòlica o un cult evangèlic en valencià? És més fàcil que te toque la loteria que trobar una iglésia en valencià en la nostra pròpia terra. Pero els edo tenen iglésies a on es parla només en edo, i unes atres bilingües (encara que la majoria d’iglésies parla en anglés). També disponen de la Bíblia en edo. Per contra, mosatros hem de llegir la Paraula de Deu en castellà (o en català) a falta d’una traducció a la llengua valenciana.

¿Quantes televisions tenim en valencià? Cap ni una. ¿I ràdios en valencià? Em referixc a que siguen realment en valencià; no val parlar dèu minuts en valencià en un programa d’una hora de música en anglés. Els edo tenen les seues pròpies televisions i ràdios a on parlen en edo i fan continguts propis de la seua cultura. Ells tenen els seus cantants típics, trages típics, menjars típics, festes típiques i els encanta raonar de les seues coses. És dir, que els enchisa ser i viure diàriament en edo.

¿Has provat a anar un dia al cine i tractar de vore una película en valencià? Missió impossible ¿veritat? Els edo, no obstant, conten en una potent indústria audiovisual que produïx moltes películes en llengua pròpia. Películes de baix presupost, és cert, pero que interessen més a la població que les produccions de Hollywood. Estos films, per lo general, conten drames basats en casos reals, semblants als culebrons d’Amèrica Llatina, pero condensats en una cinta de dos hores.

La música en edo sona pràcticament en totes les cases. I toquen tots els estils: des de la folclòrica a la cristiana, el pop o el rap. Hi ha moltes bandes que componen i interpreten les seues pròpies cançons en edo i la gent les contracta quan han de fer una festa (i les festes són molt habituals en Àfrica). No se fan rics, pero poden viure únicament de la seua música i no necessiten recórrer a uns atres treballs per a sobreviure. Alguns inclús guanyen prou be. Lo mateix passa en els actors de cine.

Nígèria és el primer estat d’Àfrica i tercer del món en número de llengües. Oficialment 525 (encara que n’hi han moltes més). Lo que he contat ací de l’edo és extensible a molts atres idiomes: yorubà, haumza, igbo, etc. Per a Nigèria és un orgull contar en un patrimoni llingüístic tan ric, i per això el promou. Pero en Espanya el qui se n’ixca del Quijote i del a mí me habla usted en cristiano ya és sospitós de ser un mal espanyol. Van molts anys per davant. Els nigerians, clar.

¡Deixeu votar als catalans!

El procés català ha pegat un gir molt interessant en els últims mesos. El president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont, ha introduït una ficha nova que fins ara no havia aparegut en esta partida d’escacs entre Madrit i Barcelona: la declaració unilateral d’independència. Si en el referèndum que Puigdemont té previst fer el pròxim 1 d’Octubre guanya la secessió, el president es compromet a proclamar-la en les Corts. I és que, sense este factor, totes les manifestacions, eleccions autonòmiques i consultes populars del món es queden en meres bufes de pato. Atenció, perque podem estar a les portes del naiximent d’un nou estat en Europa.

Per supost, el president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, ya ha avisat que no hi haurà referèndum ni tampoc secessió. Vorem al final qué ocorre. En tot cas l’actuació de l’Estat no és democràtica. Cal recordar-li a Rajoy lo que diu Nacions Unides: “Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. En virtut d’este dret establixen la seua condició política i procuren també pel seu desenroll econòmic, social i cultural”. Açò diu l’artícul 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics firmat per Nacions Unides el 16 de decembre de 1966. Este tractat està reconegut per l’Estat, segons establix l’artícul 10.2 de la Constitució Espanyola de 1978.

Recorde també la sentència de 2010 del Tribunal de La Haya del cas Sèrvia contra Kosovo. Este tribunal donà la raó a Kosovo en fallar que una declaració unilateral d’independència és un acte polític, no un de jurídic, per tant no pot ser considerat illegal -encara que contravinga inclús la Constitució de Sèrvia, que parla de l’indivisibilitat de l’Estat- i que l’Eixèrcit (Servi) està per a salvaguardar les fronteres de l’Estat, sí, pero de cara a l’invasió d’una potència estrangera, no de cara a la secessió d’una de les seues regions internes. Molt d’ull perque lo que Sèrvia argumentà és exactament lo mateix que argumenta Espanya. I Sèrvia va perdre.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: