Top 10 Noveles Distòpiques.

Els qui em coneixeu be sabeu que soc un autèntic yonki de la llectura i que els llibres són com droga per a mi. He aprofitat esta ocasió per a elaborar una classificació de les que, per a mi, són les dèu millors noveles distòpiques de tots els temps. ¿Esteu d’acort en esta llista? ¿Quins llibres posarieu i quins llevarieu? Podeu deixar els vostres comentaris al final.

1) 1984 de George Orwell. En el futur el món està dividit en tres superpotències sumides en una guerra eterna. En una d’elles, la societat viu somesa a un estat policial i és espiada constantment per un dictador totalitari conegut com el Gran Germà. Hi ha càmares de vigilància per totes bandes, la policia del pensament fa desaparéixer a qualsevol que critique al govern i la neollengua ha reduït les paraules i transformat el seu significat per a que no puga pensar-se res fòra de lo establit. Front ad això una parella pretén trobar un lloc sense càmares per a tindre intimitat… ¿Hi haurà un racó de llibertat?

 

2) Un mundo feliz d’Aldous Huxley. En el futur s’ha conseguit l’utopia. S’ha acabat en la guerra i en la pobrea pero també en la llibertat. La gent naix en un sistema de castes en el qual el teu ofici i el teu destí venen predeterminats. Els individus són mers compradors dels artículs de les grans multinacionals i si algú està deprimit pren una droga nomenada soma per a oblidar les seues penúries. S’ha conseguit la dictadura perfecta a on la gent no es rebela perque és esclava dels plaers i la felicitat. Els pocs sers humans que encara viuen lliures (a l’estil del sigle XX) són vists com a primitius i salvages.

 

3) Nosotros d’Evgueni Zamiatin. Potser siga la mare de les noveles distòpiques i en tota seguritat inspirà als autors de 1984 i Un mundo feliz. L’Estat ha colectivisat tot: ya no existix el “yo” sino el “mosatros”; els hòmens i dònes no tenen nom sino número de l’estil de D-503 o I-330; i els edificis són de cristal perque ningú té res a amagar. La població viu atemorida dins d’una ciutat fortificada i té prohibit eixir perque fòra dels murs hi ha un món salvage. Es publicà en 1924 en els Estats Units en anglés. Fon censurada en l’Unió Soviètica, i la versió original (en rus) no va vore la llum fins a l’any 1988.

 

4) Ensayo sobre la ceguera de José Saramago. Una estranya epidèmia de ceguera s’escampa entre la població. Ningú sap cóm ni per qué es contrau, aixina que l’eixèrcit decidix recloure als cegos en un camp de concentració per a evitar que contagien al restant de la societat. Els cegos llunt de colaborar entre sí es comporten de forma egoista i abusen els uns dels atres. Misteriosament una dòna no s’ha vist afectada per l’epidèmia i encara conserva la visió. Cap dels personages té nom propi: són la dòna del mege, la dòna de les ulleres de sol,  el chiquet estràbic… Saramago guanyà el Premi Nobel en 1998.

 

5) Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. En el futur els bombers es dediquen a provocar incendis en lloc d’apagar-los. Els llibres estan prohibits, es cremen només descobrir-los, i el protagoniste, que és bomber, no té cap remordiment per acabar en ells. Pero un dia coneix a una chicona bohèmia que li canvia el punt de vista i escomença a preguntar-se a sí mateix si realment els llibres són tan roïns com se diu d’ells i inclús arriba a furtar u d’una casa que ell crema fins a reduir-la a cendra. Finalment este home passarà a ser un fòra de la llei que salva llibres en lloc de destruir-los. Tot un clàssic de la novela distòpica.

 

6) El señor de las moscas de William Golding. Un avió que transporta estudiants britànics s’estrela en una illa deshabitada. Tots els adults moren i els únics supervivents són uns chiquets que deuen cuidar els uns dels atres. Un dia u d’ells diu que no estan sols en l’illa, que hi ha algú més: una bèstia. Les discusions dels chiquets van en aument segons passen els dies i els enfrontaments creixen fins al punt d’acabar matant-se entre sí. ¿Hi ha un dimoni en l’illa que els manipula o potser el dimoni està en el nostre interior? El títul de l’obra fa referència a Belcebú. Golding guanyà el Premi Nobel en 1983.

 

7) Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Despuix d’un atac alienígena pràcticament tota l’humanitat ha segut erradicada. L’història es centra en Alba i Dídac, de 14 i 9 anys, com a únics habitants del planeta. Se les hauran d’ingeniar per a sobreviure i per a repoblar la Terra, com si foren uns nous Adam i Eva. L’obra s’inspira en La Guerra de los mundos de H.G. Wells pero el Mecanoscrit no es centra en la guerra sino en ses conseqüències i explora les possibilitats que supondria crear un nou món en comparació en l’actual. És el gran supervendes de la llengua catalana.

 

8) La carretera de Cormac McCarthy. Narra una trama post-apocalíptica sobre un viage mamprés per un pare i son fill a través de parages que foren arrasats fa anys durant un cataclisme no especificat que aniquilà tota la civilisació i la major part de la vida en el planeta. És una commovedora història d’amor d’un pare cap al seu fillet, al que tracta de cuidar en un món replet de perills i canibalisme. Està escrita en un llenguage deliberadament fosc, angoixós i depriment que descriu a la perfecció el món gelat, trist i gris en el que han de sobreviure els protagonistes. El llibre guanyà el Premi Pulitzer 2007.

 

9) V de Vendetta d’Allan Moore i David Lloyd. Es tracta d’una novela gràfica ambientada en una Gran Bretanya futurista despuix d’una guerra nuclear parcial que ha arrasat bona part del món. El Regne Unit és un estat policial dirigit per un règim fasciste que governa sense cap oposició. Pero un misteriós individu, nomenat “V” i ocult darrere d’una caraceta de Guy Fawkes, comença una elaborada campanya terrorista contra este férreu règim dictatorial. El seu propòsit és dinamitar el Parlament anglés i incitar al poble a una revolució. És la lluita per la llibertat d’un individu aïllat contra un estat repressor.

 

10) En un temps llunta i un païs desconegut de Federic Feases. Escrita en llengua valenciana, és l’obra pòstuma d’un molt prometedor autor que desgraciadament va faltar als 21 anys. En el futur l’humanitat viu baix un únic govern, una única religió i una única llengua. En les Universitats una legió de professors-inquisidors ensenya que totes les llengües primitives (anglés, castellà, chinenc…) mai produïren lliteratura de qualitat i que tota la cultura l’ha generada el Gran Llenguage Interestelar (GLI). L’obra es centra sobretot en el llenguage com a ferramenta d’adotrinament i de reescritura de l’història.

Anuncios

Els okupes del valencianisme.

Des de fa unes décades cap ací s’ha produït un autèntic desembarc de botiflers en el món valencianiste. Podríem nomenar-los els okupes del valencianisme. Es tracta de gent profundament antivalenciana que no obstant fingix més valenciania que ningú per tal d’obtindre un rèdit electoral. Els dos eixemples més clars d’este valencinisme són la màfia del Partido Popular (PP) per la dreta i els nois de Compromís pel País Català, per l’esquerra.

L’última okupació correspon a Vox. S’emboliquen en la Real Senyera pero volen eliminar el nostre Estatut d’autonomia. Viuen del fantasma de ETA igual que uns atres viuen del fantasma de Franco: perque perseguir fantasmes és més senzill que denunciar que Valéncia és l’autonomia pijor finançada [més espoliada] d’Espanya. Reclamen un model territorial del sigle XIX. Voldrien ser El Palleter pero no passen de ser Martínez el Facha.

Diuen en Vox que 17 comunitats autònomes suponen un gran balafiament i que per tant cal suprimir-les. I dic yo… si es tracta de no balafiar ¿per qué no proponen eliminar les 50 províncies? ¿Qué és més? ¿17 o 50? I si cal estalviar diners ¿per qué no reduir el número d’ajuntaments? El Regne Unit té 400 ajuntaments i Espanya vora 9.000 (en 20 millons d’habitants menys que Regne Unit) pero clar, el problema són les 17 comunitats autònomes.

Vox vol un atre Decret de Nova Planta com el que va fer Felip V per a que els valencians tingam zero autogovern. Evidentment, cal ser molt imbècil, molt cínic o molt traïdor per a dir que això és bo per al poble valencià. El sol fet de votar per Vox ya és un contrafur en sí mateix, pero lo que és molt més gros encara: que algú puga afirmar públicament que és valencianiste i a l’hora defendre este partit polític implica una falta de coherència total.

Diu la Santa Bíblia que si la sal pert el seu sabor ya no val per a res. Lo mateix passa en el valencianisme. Si el valencinisme reclama eliminar l’autonomia valenciana i que mos dirigixquen per control remot des de Madriz… en eixe cas no és valencianisme; és centralisme madrileny, per més que s’embolique en la Senyera. Si la sal no sala, si el valencianisme no valencianisa ¿de qué mos valdrà? ¡Vox és botifler i traïdor el qui el vote!

¿El montenegrí és una llengua pero el valencià no?

¿Qué és una llengua i qué és un dialecte? És més, ¿quí diu qué és una llengua i qué un dialecte? És tracta d’una qüestió altament complexa i subjectiva. No és tan senzill com definir qué és un círcul o un triàngul per eixemple. La definició més certera de llengua la va fer el llingüiste Max Weinreich: “Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”.

Fa poc la llengua montenegrina ha obtingut un còdic ISO, lo que significa, en la pràctica, el reconeiximent internacional del montenegrí com a idioma independent. Esta era una reivindicació històrica dels montenegrins, que declararen el montenegrí idioma oficial de la República immediatament en acabant d’independisar-se de Sèrbia, allà per l’any 2006.

No soc un expert en montenegrí pero sé que és casi igual que el serbi. De fet, és tan paregut que fins a 2006 estava considerat un dialecte del serbi. I en la década de 1990 el montenegrí era -com el bosni- un subdialecte del serbi, que a l’ahora era un dialecte d’aquell engendre que es deya serbo-croat. Hui serbi, montenegrí, croat i bosni són llengües.

És ben curiós que el montenegrí, que a penes es diferencia del serbi ni té tradició lliterària, siga una llengua pero el valencià siga un dialecte del català. El valencià, que ha tingut el Sigle d’Or que mai ha tingut el català, que ha tingut vocabulari, diccionari, gramàtica, ortografia i Bíblia pròpies abans que el català no és llengua sino dialecte. Val.

Max Weinreich tenia raó. Lo que fa que una parla siga llengua o siga dialecte no és un argumentari científic sino una voluntat política. Si el valencià no pot ser una llengua dins d’Espanya, llavors que ho siga fòra d’ella. Si ser espanyols comporta ser la quinta província de Catalunya, en eixe cas seguim l’eixemple de Montenegro i independisem-nos.

Ser valencians no és la nostra manera de ser espanyols. Ni la nostra manera de ser catalans. Ni tan sols de ser europeus. Ser valencians és la nostra manera de ser persones. Deixem de votar per partits dependentistes; els que volen que depengam de Madrit, Barcelona o Brusseles. És hora d’ofrenar noves glòries a Valéncia. És hora de tornar a ser lliures.

Una joventut corrompuda i egoista.

Per llei els circs ya no poden oferir espectàculs en animals. Encara que els polítics no s’atrevixquen -de moment- en les corregudes de bous, estes tenen els dies contats perque acabaran desapareixent per pur relleu generacional. Molts demanen també la prohibició dels bous embolats, els bous al carrer i els bous a la mar en l’argumentació (discutible) de que suponen tortura. Es clama contra les pells animals. No falten els qui inclús troben condenable montar a cavall. La joventut cada vegada està més conscienciada contra el maltracte animal i la pressió social obliga als llegisladors a moure ficha per a no perdre vots.

Diuen que la nostra joventut és molt sensible i solidària. Yo no estic d’acort. Els mateixos jóvens que reclamen defendre la vida animal estan a favor de matar persones. ¿Cóm és possible que una bactèria en Mart siga vida pero l’embrió en el ventre de la mare no ho siga? ¿Si un embrió no és un ser humà qué és, un ser animal o un ser vegetal? ¿Per qué els antitaurins i els animalistes tenen més vots que els provida? ¿Cóm és possible que un vegetarià o un vegà puga estar a favor de l’abort? Tenim la joventut més corrompuda i egoista de l’història… la que preferix la vida d’un bou abans que la d’un chiquet.

Junts pel Paripé.

Carles Puigdemont proclama l’independència i suspén els seus efectes cinc segons més tart. El Parlament vota una suposta declaració d’independència a on només el preàmbul -que no es vota- parla estrictament del tema. Quarantahuit hores més tart Puigdemont pega a fugir a Brusseles i deixa este merder als qui es queden. Oriol Junqueras en la presó, que en Espanya és, en realitat, un hotel. L’ilusió de creure’s una república sobirana quan realment únicament s’és una autonomia intervinguda des de Madrit. La cabuderia de voler fer president de la Generalitat a un pròfuc de la justícia com Puigdemont, a un empresonat com Jordi Sánchez o a un imputat com Jordi Turull. Anna Gabriel i Marta Rovira que peguen a fugir i banalisen el concepte d’exili. El famós procés ha estat a l’altura de la més important obra de la lliteratura catalana: Mortadelo y Filemón.

Ha quedat meridianament clar que quan jugues al pòquer si vas de farol i l’atre et descobrix tens la partida perduda. Inclús el més fava sap que una Catalunya independent podria arribar a ser com Holanda i Madrit és conscient de que si Catalunya se’n va això seria com obrir les portes d’esta masmorra de nacions que es diu Espanya. Ací només la CUP ha segut coherent en els seus ideals independentistes pero tant ERC com PdeCat li han pres el pèl als seus votants perque només han jugat a allargar un procés que mai arriba al seu punt final. ¿Qué passarà ara? ¿Es jugarà al processisme durant els pròxims 150 anys? ¿Es tornarà al regionalismo bien entendido com ha fet el PNV? ¿Es deixaran ya de farols i començaran a jugar de veritat per a guanyar la partida? ¿El poble català li retirarà la confiança als de Junts del Paripé o encara no s’ha fartat de tant de teatre?

Lo pijor de tot és que Catalunya podria ser independent… Si realment volguera. Tot havia funcionat relativament be fins que Puigdemont abandonà el barco com si fora una rata en lloc del capità. Només faltava un últim pas. Un últim esforç. Traure a la gent al carrer i, com deya Gandhi, quan vos peguen no vos defengau. Si dos millons de catalans ixen al carrer ¿qué pot fer l’Estat Espanyol? ¿Enviar els tancs? ¿Disparar contra civils desarmats en les càmares de la BBC davant? En només quinze o vint morts al carrer totes les nacions del món reconeixerien la República Catalana. Desgraciadament quan un Estat opressor no entén de raons sino únicament de força només la sanc dels màrtirs pot trencar les cadenes d’un poble oprimit. Pero no hi ha independència sense Guerra de l’Independència. Que li pregunten si no a Veneçuela, Irlanda, Índia o els Estats Units.

La Valéncia de Vichy i els Països Alemans.

Al final els nazis guanyaren la Guerra. Encara que eren pocs estaven ben organisats i millor finançats. La passivitat de la majoria va ser clau en la victòria. Novament es complí allò de que lo únic que cal per a que el mal triumfe és que els hòmens bons no facen res.

Començaren en l’excusa de la llengua. “Si parlen alemà, són alemans”, deyen. En eixa excusa acabaren invadint un país que parla valencià. Com que “la Gran Alemanya” sonava massa imperialiste li digueren “Països Alemans”. El País Valencià ara forma part d’ells.

Ací en la Valéncia de Vichy, més coneguda per País Valencià, tenim un govern títaro que actua a les ordes de Berlín. El nostre Gens Honorable només és un simple vassall que fa lo que li manen els de dalt. A sovint parla de valencianisme pero defén els Països Alemans.

En les aules els alumnes són adoctrinats en la valencianofòbia i la germanofília. El valencià és un simple dialecte de l’alemà. Qüestionar-ho és anar contra la ciència i com dir que la Terra és plana, diuen. També que els valencians fem servir un alemà mal parlat.

Han reescrit l’història i la conten al seu gust. El Tirant lo Blanch fon escrit en alemà. Ausias March era un poeta alemà naixcut en Gandia (o Beniarjó). Ramon Llull, Miguel de Cervantes, Cristófol Colon… Per supost tots eren alemans. Per supost tots de sanc ària.

Estos inquisidors ya no fusilen a ningú. No t’envien a cap camp de concentració. Això hui no és políticament correcte. Únicament et vituperen, et censuren i et silencien si no penses com ells. Em pregunte quin dia la Valéncia de Vichy tornarà a ser simplement Valéncia.

 

¿Parlem de valencianofòbia?

Vivim en el temps de les fòbies. Xenofòbia. Gitanofòbia. Islamofòbia. Homofòbia. Transfòbia. LGTBIfòbia. Etcétera. ¿I qué tal si parlem de la valencianofòbia? Segons el Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) valencianofòbia és “Odi a tot lo valencià”. El Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua [Catalana] (AVL) la definix com “Animadversió a la Comunitat Valenciana, als valencians o a tot allò que siga valencià”. El Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) no arreplega la veu  “valencianofòbia” pero, en canvi, sí que arreplega “hispanofòbia”.

¿Pero qué és valencianofòbia? Valencianofòbia és dir-li “Levante” a la nostra terra perque ni mosatros som “Levante” ni Portugal és “Poniente”.  Valencianofòbia és retratar-mos als valencians com lladres i corruptes quan no som, ni de bon tros, l’autonomia més corrupta d’Espanya. Valencianofòbia és que la policia multe a un ciutadà en Benidorm per expressar-se en valencià, que és una llengua cooficial. Valencianofòbia és que un funcionari t’exigixca que li parles en castellà perque ell és andalús i com que només fa trenta anys que viu en Valéncia el pobret “no entiende el valenciano”.

Valencianofòbia és que la Diputació de Valéncia li negue el Teatre Principal a Lo Rat Penat per a que puga celebrar els seus Jocs Florals. Valencianofòbia és afirmar que la primera llengua neollatina en tindre un Sigle d’Or és un simple dialecte. Valenciafòbia és rentar-li el cervell als escolars valencians dient-los que la llengua, la cultura i l’història de Catalunya són molt superiors a les de Valéncia quan la realitat és l’inversa. Valencianofòbia és afirmar que les Falles són una festa catalana i la paella gastronomia catalana. Valencianofòbia és lo que publica Eliseu Climent. Valencianofòbia és països catalans.

El Diccionari de la RACV cataloga la paraula “valencianofòbia” com a “inusual”. I és veritat. Pero no perque els fets denunciats en els paràgrafs anteriors siguen casos aïllats sino perque la valencianofòbia està tan assimilada per la societat valenciana que ni tan sols és conscient d’estar patint-la, d’igual manera que en el sigle XIX els judeus veyen tan normal ser perseguits que ni se’ls passava pel cap que això poguera ser judeofòbia. Discriminar a un valenciaparlant per sa llengua és com discriminar a un judeu per sa religió o a un negre per sa raça. Els valencians som persones. Tenim drets. Mereixem respecte.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: