¿El montenegrí és una llengua pero el valencià no?

¿Qué és una llengua i qué és un dialecte? És més, ¿quí diu qué és una llengua i qué un dialecte? És tracta d’una qüestió altament complexa i subjectiva. No és tan senzill com definir qué és un círcul o un triàngul per eixemple. La definició més certera de llengua la va fer el llingüiste Max Weinreich: “Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”.

Fa poc la llengua montenegrina ha obtingut un còdic ISO, lo que significa, en la pràctica, el reconeiximent internacional del montenegrí com a idioma independent. Esta era una reivindicació històrica dels montenegrins, que declararen el montenegrí idioma oficial de la República immediatament en acabant d’independisar-se de Sèrbia, allà per l’any 2006.

No soc un expert en montenegrí pero sé que és casi igual que el serbi. De fet, és tan paregut que fins a 2006 estava considerat un dialecte del serbi. I en la década de 1990 el montenegrí era -com el bosni- un subdialecte del serbi, que a l’ahora era un dialecte d’aquell engendre que es deya serbo-croat. Hui serbi, montenegrí, croat i bosni són llengües.

És ben curiós que el montenegrí, que a penes es diferencia del serbi ni té tradició lliterària, siga una llengua pero el valencià siga un dialecte del català. El valencià, que ha tingut el Sigle d’Or que mai ha tingut el català, que ha tingut vocabulari, diccionari, gramàtica, ortografia i Bíblia pròpies abans que el català no és llengua sino dialecte. Val.

Max Weinreich tenia raó. Lo que fa que una parla siga llengua o siga dialecte no és un argumentari científic sino una voluntat política. Si el valencià no pot ser una llengua dins d’Espanya, llavors que ho siga fòra d’ella. Si ser espanyols comporta ser la quinta província de Catalunya, en eixe cas seguim l’eixemple de Montenegro i independisem-nos.

Ser valencians no és la nostra manera de ser espanyols. Ni la nostra manera de ser catalans. Ni tan sols de ser europeus. Ser valencians és la nostra manera de ser persones. Deixem de votar per partits dependentistes; els que volen que depengam de Madrit, Barcelona o Brusseles. És hora d’ofrenar noves glòries a Valéncia. És hora de tornar a ser lliures.

Anuncios

Una joventut corrompuda i egoista.

Per llei els circs ya no poden oferir espectàculs en animals. Encara que els polítics no s’atrevixquen -de moment- en les corregudes de bous, estes tenen els dies contats perque acabaran desapareixent per pur relleu generacional. Molts demanen també la prohibició dels bous embolats, els bous al carrer i els bous a la mar en l’argumentació (discutible) de que suponen tortura. Es clama contra les pells animals. No falten els qui inclús troben condenable montar a cavall. La joventut cada vegada està més conscienciada contra el maltracte animal i la pressió social obliga als llegisladors a moure ficha per a no perdre vots.

Diuen que la nostra joventut és molt sensible i solidària. Yo no estic d’acort. Els mateixos jóvens que reclamen defendre la vida animal estan a favor de matar persones. ¿Cóm és possible que una bactèria en Mart siga vida pero l’embrió en el ventre de la mare no ho siga? ¿Si un embrió no és un ser humà qué és, un ser animal o un ser vegetal? ¿Per qué els antitaurins i els animalistes tenen més vots que els provida? ¿Cóm és possible que un vegetarià o un vegà puga estar a favor de l’abort? Tenim la joventut més corrompuda i egoista de l’història… la que preferix la vida d’un bou abans que la d’un chiquet.

Junts pel Paripé.

Carles Puigdemont proclama l’independència i suspén els seus efectes cinc segons més tart. El Parlament vota una suposta declaració d’independència a on només el preàmbul -que no es vota- parla estrictament del tema. Quarantahuit hores més tart Puigdemont pega a fugir a Brusseles i deixa este merder als qui es queden. Oriol Junqueras en la presó, que en Espanya és, en realitat, un hotel. L’ilusió de creure’s una república sobirana quan realment únicament s’és una autonomia intervinguda des de Madrit. La cabuderia de voler fer president de la Generalitat a un pròfuc de la justícia com Puigdemont, a un empresonat com Jordi Sánchez o a un imputat com Jordi Turull. Anna Gabriel i Marta Rovira que peguen a fugir i banalisen el concepte d’exili. El famós procés ha estat a l’altura de la més important obra de la lliteratura catalana: Mortadelo y Filemón.

Ha quedat meridianament clar que quan jugues al pòquer si vas de farol i l’atre et descobrix tens la partida perduda. Inclús el més fava sap que una Catalunya independent podria arribar a ser com Holanda i Madrit és conscient de que si Catalunya se’n va això seria com obrir les portes d’esta masmorra de nacions que es diu Espanya. Ací només la CUP ha segut coherent en els seus ideals independentistes pero tant ERC com PdeCat li han pres el pèl als seus votants perque només han jugat a allargar un procés que mai arriba al seu punt final. ¿Qué passarà ara? ¿Es jugarà al processisme durant els pròxims 150 anys? ¿Es tornarà al regionalismo bien entendido com ha fet el PNV? ¿Es deixaran ya de farols i començaran a jugar de veritat per a guanyar la partida? ¿El poble català li retirarà la confiança als de Junts del Paripé o encara no s’ha fartat de tant de teatre?

Lo pijor de tot és que Catalunya podria ser independent… Si realment volguera. Tot havia funcionat relativament be fins que Puigdemont abandonà el barco com si fora una rata en lloc del capità. Només faltava un últim pas. Un últim esforç. Traure a la gent al carrer i, com deya Gandhi, quan vos peguen no vos defengau. Si dos millons de catalans ixen al carrer ¿qué pot fer l’Estat Espanyol? ¿Enviar els tancs? ¿Disparar contra civils desarmats en les càmares de la BBC davant? En només quinze o vint morts al carrer totes les nacions del món reconeixerien la República Catalana. Desgraciadament quan un Estat opressor no entén de raons sino únicament de força només la sanc dels màrtirs pot trencar les cadenes d’un poble oprimit. Pero no hi ha independència sense Guerra de l’Independència. Que li pregunten si no a Veneçuela, Irlanda, Índia o els Estats Units.

La Valéncia de Vichy i els Països Alemans.

Al final els nazis guanyaren la Guerra. Encara que eren pocs estaven ben organisats i millor finançats. La passivitat de la majoria va ser clau en la victòria. Novament es complí allò de que lo únic que cal per a que el mal triumfe és que els hòmens bons no facen res.

Començaren en l’excusa de la llengua. “Si parlen alemà, són alemans”, deyen. En eixa excusa acabaren invadint un país que parla valencià. Com que “la Gran Alemanya” sonava massa imperialiste li digueren “Països Alemans”. El País Valencià ara forma part d’ells.

Ací en la Valéncia de Vichy, més coneguda per País Valencià, tenim un govern títaro que actua a les ordes de Berlín. El nostre Gens Honorable només és un simple vassall que fa lo que li manen els de dalt. A sovint parla de valencianisme pero defén els Països Alemans.

En les aules els alumnes són adoctrinats en la valencianofòbia i la germanofília. El valencià és un simple dialecte de l’alemà. Qüestionar-ho és anar contra la ciència i com dir que la Terra és plana, diuen. També que els valencians fem servir un alemà mal parlat.

Han reescrit l’història i la conten al seu gust. El Tirant lo Blanch fon escrit en alemà. Ausias March era un poeta alemà naixcut en Gandia (o Beniarjó). Ramon Llull, Miguel de Cervantes, Cristófol Colon… Per supost tots eren alemans. Per supost tots de sanc ària.

Estos inquisidors ya no fusilen a ningú. No t’envien a cap camp de concentració. Això hui no és políticament correcte. Únicament et vituperen, et censuren i et silencien si no penses com ells. Em pregunte quin dia la Valéncia de Vichy tornarà a ser simplement Valéncia.

 

¿Parlem de valencianofòbia?

Vivim en el temps de les fòbies. Xenofòbia. Gitanofòbia. Islamofòbia. Homofòbia. Transfòbia. LGTBIfòbia. Etcétera. ¿I qué tal si parlem de la valencianofòbia? Segons el Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) valencianofòbia és “Odi a tot lo valencià”. El Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua [Catalana] (AVL) la definix com “Animadversió a la Comunitat Valenciana, als valencians o a tot allò que siga valencià”. El Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) no arreplega la veu  “valencianofòbia” pero, en canvi, sí que arreplega “hispanofòbia”.

¿Pero qué és valencianofòbia? Valencianofòbia és dir-li “Levante” a la nostra terra perque ni mosatros som “Levante” ni Portugal és “Poniente”.  Valencianofòbia és retratar-mos als valencians com lladres i corruptes quan no som, ni de bon tros, l’autonomia més corrupta d’Espanya. Valencianofòbia és que la policia multe a un ciutadà en Benidorm per expressar-se en valencià, que és una llengua cooficial. Valencianofòbia és que un funcionari t’exigixca que li parles en castellà perque ell és andalús i com que només fa trenta anys que viu en Valéncia el pobret “no entiende el valenciano”.

Valencianofòbia és que la Diputació de Valéncia li negue el Teatre Principal a Lo Rat Penat per a que puga celebrar els seus Jocs Florals. Valencianofòbia és afirmar que la primera llengua neollatina en tindre un Sigle d’Or és un simple dialecte. Valenciafòbia és rentar-li el cervell als escolars valencians dient-los que la llengua, la cultura i l’història de Catalunya són molt superiors a les de Valéncia quan la realitat és l’inversa. Valencianofòbia és afirmar que les Falles són una festa catalana i la paella gastronomia catalana. Valencianofòbia és lo que publica Eliseu Climent. Valencianofòbia és països catalans.

El Diccionari de la RACV cataloga la paraula “valencianofòbia” com a “inusual”. I és veritat. Pero no perque els fets denunciats en els paràgrafs anteriors siguen casos aïllats sino perque la valencianofòbia està tan assimilada per la societat valenciana que ni tan sols és conscient d’estar patint-la, d’igual manera que en el sigle XIX els judeus veyen tan normal ser perseguits que ni se’ls passava pel cap que això poguera ser judeofòbia. Discriminar a un valenciaparlant per sa llengua és com discriminar a un judeu per sa religió o a un negre per sa raça. Els valencians som persones. Tenim drets. Mereixem respecte.

El pijor eixèrcit d’Europa.

¿Sabeu quin és l’eixèrcit del món que més vegades ha atacat Espanya a lo llarc de l’història? No és l’eixèrcit anglés ni el francés… ¡És l’espanyol! Cinc guerres civils en tres sigles, incontables colps d’estat, incontables pronunciaments militars… ¡Sempre que hi hagut una dictadura allí han estat els nostres valerosos héroes per a donar-li soport!

Lo més sabi que podria haver fet Espanya és desmilitarisar-se com va fer Costa Rica. ¿I si mos ataca algun país veí? Atenent a les estadístiques lo més provable és que mos ataquen els nostres heroics militars. ¡Tot lo món a terra que venen els nostres! L’eixèrcit espanyol actua com unes verdaderes forces d’ocupació contra el seu propi poble.

Mentres que els soldats estatunidencs són ben valorats pels seus propis ciutadans, els soldats espanyols són uns empestats per als seus propis compatriotes. No ha d’estranyar gens ni mica puix els primers han donat sa vida per defendre la llibertat i els segons l’han donada per a acabar en ella. L’eixèrcit sempre al costat del dictador d’opereta de torn.

Fa més de cent anys que és incapaç de guanyar una guerra a ningú que no siga els seus propis ciutadans desarmats. Ha exportat el seu fracassat model a Hispanoamèrica. Inclús en els temps actuals, en tantes campanyes d’image disfrassades d’accions humanitàries, l’eixèrcit seguix sent atractiu només per a jóvens ni-nis que no aprofiten per a res més en la vida.

Des de permetre l’entrada de les tropes napoleòniques al desastre d’Annual. Des de la Guerra de Cuba a la frustració eterna de ser incapaços de conquistar Gibraltar. Un rosari de fracassos. La major medalla que es pot penjar el nostre brau eixèrcit és haver comés un genocidi en Amèrica contra uns pobres indígenes pacífics que no els havien fet cap mal.

Més generals que l’èixèrcit chinenc, que és el més gran del món. Una multitut d’oficials plens de condecoracions quan mai han eixit d’un despaig. Una cúpula tota plena de franquistes inclús més de quaranta anys despuix de la mort del dictador. Unes corrupteles impressionants que han fet de les forces armades un modus vivendi per a paràsits.

Soldats que no tenen ni el Graduat de la ESO i van de salvadors de la pàtria. Només cal vore als legionaris en el dia de la desfilada de les forces armades… El que aparenta tindre més cervell de tots és la cabra. ¿En quin eixèrcit del Primer Món es consideraria héroe un colpiste com José Millán-Astray? ¡L’eixèrcit espanyol és el més vergonyós d’Europa!

El catalanisme és una secta (i de les perilloses).

Diu Escola Valenciana que “negar l’unitat de la llengua és com afirmar que la Terra és plana”. És ben curiós que diga això perque ella nega l’unitat de la llengua… llemosina. Recordem que fon en 1906, en el I Congrés de la Llengua Catalana, quan els catalans decidiren que el català ya no era més un dialecte del llemosí sino un idioma diferenciat. Que els catalans parlaven llemosí ho testimonia per eixemple el mític poema Oda a la pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau a on afirmà ¡cinc vegades! escriure en llemosí. És paradoxal que mos diguen “secessionistes” als valencians en acabant de tot açò.

Que el catalanisme és una secta ho evidencia el to dogmàtic de les seues afirmacions i la seua prèdica esotèrica de països catalans. Una legió de filòlecs-inquisidors et cremarà en la foguera si els discutixes lo que ells en diuen “unitat de la llengua”. Yo no negue l’unitat de la llengua catalana, yo lo que negue és que siga la mateixa que la valenciana. “¡Heregia! ¡Heregia! ¡A la foguera!”, bramen. Per ad ells lo que acabe de dir és una barbaritat anticientífica. Clar, perque negar que en Valéncia es parla català és com negar que en Portugal es parla gallec. Perque en Portugal es parla gallec ¿veritat, senyor Torquemada?

Si no combregues en les rodes de molí dels pancatalanistes eres un “anticientífic”, “vas contra totes les Universitats del món”, “afirmes que la Terra és plana”, etcétera. Cap argument científic, només bramits histèrics. El món continua girant a pesar de tot i hui inclús la Generalitat de Catalunya reconeix que l’aranés, per eixemple, és una llengua diferent de la catalana. No fa massa anys açò també era anar contra la romanística intergalàctica perque l’aranés era un dialecte del català i negar-ho era com dir que la Terra és plana. Be, hui la Generalitat Catalana diu que la Terra és plana. Quines coses.

Pero discutir en pancatalanistes és inútil. No pensen, no raonen. Només són sectaris en el cervell rentat. Segons ells només pots opinar sobre la llengua si eres filòlec… pero en acabant seguixen a Pompeu Fabra, que ni era filòlec ni era valencià. Si no els dones la raó això et convertix automàticament en “feixista(encara que sigues republicà i d’esquerres com Vicent Blasco Ibáñez). Ells “no fan política”… per això recolzen als comissaris polítics de l’Acadèmia de Zaplana. Si negues els països catalans “perts els orígens i perts l’identitat”. ¿Països catalans?  La secció de ciència-ficció al fondo a la dreta.

Els catalanistes abominen el nom de “Regne de Valéncia” (encara que inclús ells admeten que és la denominació històrica de la nostra pàtria) i preferixen “país valencià” (un paiset més dins dels seus païsus imaginaris). Es pregunten, burlonament, qui és el rei de Valéncia. Segons l’artícul 56.2 de la Constitució Espanyola Felip VI ostenta, ademés del títul de rei d’Espanya, el títul de rei de Valéncia. Lo més curiós és que als catalanistes se’ls ompli la boca parlant de “Principat de Catalunya”, un principat de màgia i fantasia. I yo els torne la pregunta: ¿Quí és el príncip de Catalunya? ¿Jordi Pujol?

Com que no s’atrevixen a dir-se obertament catalanistes es disfrassen de “nacionalistes valencians”. Un nacionalisme valencià ben curiós perque defén la llengua catalana, la cultura catalana, la bandera catalana, els països catalans i és del Barça. A vore, Joan Fuster era un valencià nacionaliste pero no un nacionaliste valencià igual que Adolf Hitler era un austríac nacionaliste pero no un nacionaliste austríac. Finalment el seu concepte d’independentisme és de traca: sostenen que els valencians serem independents el dia que depengam de Barcelona. Eixe dia serem independents… ¡Clar que sí, guapi!

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: