Nosaltres, els ucranians.

«Els ucranians i els russos mos entenem, això és perque parlem el mateix idioma». «L’ucranià és un dialecte del rus: ho diuen totes les Universitats del món». «Dir que l’ucranià és una llengua és com dir que la Terra és plana». «Els ucranians feu servir un rus mal parlat». «Els vostres pares i els vostres yayos parlen malament». «L’ucranià està farcit de barbarismes: cal amprar l’estàndard rus». «Qui pense diferent és d’extrema dreta».

Mos sona la cançó, ¿veritat? Durant vora quatrecents anys els ucranians patiren la seua particular normalització lingüística, en la que totes les paraules i expressions típiques ucranianes eren, coses de la ciència, incorrectes i vulgars (col·loquials diuen ara els que saben) i havien de ser urgentment substituïdes per paraules i expressions moscovites que eixes sí, mira tu quina casualitat, totes eren cultes, científiques i elegants.

L’ucranià era, per supost, un rus mal parlat infectat de polonesismes que calia porgar i, al remat, substituir per un estàndard rus -centralisat en la ciutat de Moscou- que, paradòxicament, estava moltíssim més contaminat de barbarismes (per la subjugació de les tribus ugrofineses i túrquiques). Això, curiosament, no suponia cap problema per als puristes de la nostra llengua. ¿Que quina llengua? Parlem de la russa. ¿De quina si no?

En el pas del temps, els ucranians reivindicaren més i més un idioma propi (secessionisme, diuen ara els que saben) i els filòlegs russos feren de la unitat de la llengua tot un dogma de fe. L’ucranià es considerà el breçol del rus i amputar-lo seria com amputar un Sigle d’Or a un idioma. No es podia consentir, i punt. Encara hui, en ple 2022, podem vore a Moscou tractant de que Ucrània s’incorpore als Països Russos.

Russos i ucranians ¿cosins o germans? La normalització comença -almenys- en 1627, quan Miquel I de Rússia ordena cremar totes les còpies dels evangelis didàctics en ucranià i acaba en 1991, quan cau l’Unió Soviètica i l’ucranià passa a ser la llengua oficial d’una Ucrània independent. Prohibició de l’ucranià en les escoles, censura d’autors i molt més. ¡364 anys de germanor! I fins ací arriba el conte de hui. Qui vullga entendre, que entenga.

La «imposición» del valencià.

En els últims dies és notícia que, a partir de 2025, la Generalitat Valenciana exigirà el coneiximent del valencià com un requisit indispensable per a poder ser funcionari en l’administració autonòmica i local. L’excepció serà l’educació, que té el seu propi sistema, i la sanitat, a on no serà requisit pero sí un mèrit fonamental (el valencià puntuarà el triple que una tesis doctoral). És dir, que es reclama una cosa tan normal com que un servidor públic conega la llengua dels ciutadans als qui diu servir. Açò podria haver segut notícia en 1978 pero que ho siga en 2022 evidencia que som una societat anormal. Encara que no compartixc el model de valencià de l’administració –preferixc el de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana al de l’Acadèmia de Zaplana– trobe que és un pas positiu.

Alguns denuncien que és una «imposición del valenciano». Puix sí, senyor. És una imposició. Igual que és una imposició conéixer el castellà (Constitució de 1978 artícul 3.1). Igual que és una imposició saber anglés si vol ser cambrer en Benidorm (i ningú es queixa d’això). Igual que és una imposició tindre un màster docent per a treballar en l’ensenyança secundària. Igual que és una imposició que per a ser mege u haja de fer la carrera de Medicina i el MIR… ¿O preferim que mos opere algú que ha estudiat «en la Universidad de la vida»? ¿Sap qué més és una imposició? La fiscalitat. Mire que la paraula «imposts» ve directament d’ «imposició», perque pagar-los no és, en absolut, voluntari. I si pague els mateixos imposts que un castellaparlant, reclame els mateixos drets.

Referent a si açò discrimina als aspirants a funcionari que venen d’unes atres comunitats (forasters vindran que de casa mos trauran) la resposta és que no. Els valencians no naixem sabent parlar valencià. L’hem de deprendre. Els forasters poden fer lo mateix. «Es que soy de Jaén y en Jaén no se habla valenciano». Per la mateixa regla de tres, suponc que ningú en Jaén sabrà parlar anglés o francés. Yo treballe en el sector de la docència i tinc o he tingut companyers de Navarra, Andalusia, Castella-La Mancha, Castella i Lleó, Canàries… ¡inclús de Romania! que saben parlar el valencià. ¿Cóm ho han fet? ¿Serà qüestió de bruixeria? Si vosté no sap castellà, no pot ser funcionari en Madrit. Si vosté no sap castellà i valencià no pot ser funcionari en Valéncia. No costa tant d’entendre.

El Bronx d’Europa.

Lligc en la prensa que la mitat dels okupes d’Espanya es troba en Catalunya. Catalunya s’ha convertit en un autèntic iman per als hippis i desfaenats de tota Europa. No tenim dubte de que açò no és cap casualitat sino més be una causalitat fruit de les polítiques d’uns dirigents que consideren víctimes als okupes i explotadors als propietaris, héroes als delinqüents i vilans als agents policials, i que entenen que dret a la vivenda significa dret a okupació.

Menció especial mereix la ciutat de Barcelona, que s’ha convertit, per mèrits propis, en El Bronx d’Europa. Furts, estirons, butrons, agressions de tota classe, baralles en ganivets i astrals en mitat del carrer, inclús dispars a plena llum del dia. Els delinqüents miren per damunt del muscle i els ciutadans baixen la mirada. Els pandillers s’han fet els amos dels parcs i carrers de la ciutat. Els clans mafiosos venen droga en impunitat en el barri de La Mina.

Cada dia més gent dorm en el carrer. Els manters accedixen a vivendes públiques mentres la joventut no es pot emancipar a causa dels elevats preus dels lloguers. Brutícia i fem per totes bandes. Xeringues tirades junt a jardins d’infància. Borracheres i festes sorolloses que no deixen dormir als veïns. Delinqüents multirreincidents que entren per una porta de la comissaria i ixen per l’atra perque se les saben totes. Salafistes que prediquen pau i amor.

Carteristes que es llancen com a voltors sobre els turistes en La Rambla i El Raval. Gent que corre darrere del lladre que li ha furtat el mòvil en La Barceloneta. Màfies de la mendicitat a les portes dels supermercats. Gorretes que cobren l’impost revolucionari al conductor per aparcar. Prostitució de dia. Autoritat és autoritarisme. Policia és fascisme. Seguim avançant a través de l’agenda bonista, xenòfila i multicultural, cap al paraís en la Terra.

Per lo que a mosatros respecta, no podem sino felicitar efusivament a les autoritats catalanes, en especial a les de Barcelona, per la seua brillant gestió i les convidem a seguir recorrent esta bona senda. Els èxits són brillants pero encara queda un bon camí fins a arribar a ser Veneçuela o El Salvador preBukele. Els diem també, als nostres germans del nort, que si necessiten encara més okupes, carteristes i cobrapaguetes poden endur-se els nostres.

Stop valencianofòbia.

Forasters vindran que de casa mos trauran. La valencianofòbia ha calat en la nostra societat. Els casos de discriminació llingüística contra els valenciaparlants es multipliquen. En Gandia un operari de Renfe es va negar a atendre a un client perque parlava valencià i este va perdre el tren. No és un cas aïllat: les taquilleres de Renfe, en este cas de Xàtiva, es negaren a atendre a un atre valenciaparlant en les soflames de tota la vida: «Estamos en España y me tienes que hablar en español». Per lo vist, el valencià es parla en Alemanya. El conte, que ya mos el sabem de memòria, s’ha repetit en Castelló de la Plana (sí, Renfe de nou). Els usuaris denuncien també que els trens entre Valéncia i Vinaròs exclouen el valencià en la megafonia. Renfe… tu compañía amiga.

Pero la cosa no acaba ahí. La valencianofòbia està en totes bandes. En Alfafar un home ha rebut una sanció de 600 euros amparada en la llei mordaça per voler expressar-se en valencià en el centre de salut. En Alacant, en un ambulatori, la treballadora advertí als pares: «O me hablas en castellano o no podremos atender a tu hija». Que conste en acta que en tots estos casos les víctimes no exigien que l’atra persona canviara d’idioma i els atenguera en valencià: només exigien que eixa persona entenguera el valencià i els prestara un servici. Que alce la mà a qui no li haja passat açò mai. A mi mateix, en Elda, una funcionaria «no me entendía» perque era «de Jaén» i només portava «veinticinco años viviendo en la Comunidad Valenciana». ¡Pobreta meua!

¿Som conscients els valencians de la gravetat de la situació? Pensem per un moment. ¿Qué passaria si un funcionari públic es negara a atendre a un negre per ser negre, a una dòna per ser dòna, a un gai per ser gai o a un judeu per ser judeu? ¿Per qué en el sigle XXI considerem intolerable discriminar a algú per la seua raça, sexe, orientació sexual o religió pero acceptable per raons de llengua? ¿Mos juguem alguna cosa a que suspenem de faena i sòu al funcionari que en vinticinc anys no li ha donat temps a entendre el valencià i de sobte, màgicament, l’entén en vintiquatre hores? Pero clar, mentres no es sancionen estes conductes, perduraran. Per a açò aprofita ofrenar noves glòries a Espanya. Per a patir un apartheid llingüístic en la nostra pròpia terra per part d’un Estat vil i miserable.

Titanic Valéncia C.F.

El Valéncia C.F. es troba en una situació crítica. Des de que Meriton (Peter Lim) es va fer en l’accionariat en 2014 la gestió deportiva, institucional i social del club és simplement catastròfica. Peter Lim és un home que sap de números, d’economia, pero no de fútbol ni tampoc es rodeja de gent que sàpia. Des de que arribà Meriton ya hi hagut quatre presidents, quin dels quatre més odiat per una afició que no para de cridar «Lim go home».

La direcció deportiva no existix, o pijor encara, existix i es diu Jorge Mendes. Els jugadors formats en el club es neguen a renovar i es van només poden (com ara Joan Bernat o Ferran Torres). Les nostres estreles les venem a preu de saldo (Rodrigo Moreno) si no és que directament les regalem, com Daniel Parejo o Kang-in Lee. Ara es parla de vendre a Carles Soler, Josep Lluís Gayà o Gonçalo Guedes per un paquet de pipes.

El club és una trituradora d’entrenadors (onze, si contem a Gennaro Gattuso) dels quals només tres ho han fet be: Nuno Espírito Santo, Marcelino García i Voro. El proyecte del Nou Mestalla porta paralisat durant anys i de la promesa de fer un estadi olímpic de més de 70.000 espectadors ara es parla d’un estadi més menut inclús que l’actual. A pesar de Lim, el Valéncia miraculosament ha arribat a dos finals de Copa i inclús ha guanyat una.

El club recula posicions deportives cada temporada. Hem passat d’aspirar a entrar en la Champions, a en acabant l’Europa League i finalment conformar-mos en estar en mija taula. I cada any el club està més endeutat. Si seguim aixina, en un futur pròxim el Valéncia C.F. podria baixar a segona. O inclús desaparéixer, com el Glasgow Rangers. El Titanic s’afona pero Lim es nega a vendre’l a algú que el puga reflotar. ¡Que Deu mos ampare!

El boom africà.

La lliteratura africana està d’enhorabona. En el moment d’escriure estes llínies ya són cinc els Nobel de lliteratura africans. El nigerià Wole Soyinka fon el primer (1986); el seguiren l’egipci Naguib Mahfuz (1988); la surafricana Nadine Gordimer -primera dòna- (1991); el surafricà J.M. Coetzee (2003) i finalment el sorprenent tanzà Abdulrazak Gurnah (2021). La cosa no acaba ahí perque la nòmina de premiats no para d’aumentar: el noveliste senegalés Mohamed Mbougar Sar ha guanyat el Goncourt este mateix 2021; i l’escritora Paulina Chiziane el Camoes, també l’any passat. I no contem com africans a autors com ara el francés Albert Camus (naixcut en Argèlia); l’anglesa Doris Lessing (criada en Zimbabue) o l’espanyol Benito Pérez Galdós (natural de Canàries).

¿Pero qué és la lliteratura africana? ¿L’escrita per autors africans? ¿La que versa sobre Àfrica? La realitat és molt més complexa perque lo primer de tot que cal tindre en conte és que Àfrica no és un país sino un continent extremadament divers i això es reflexa en els seus escrits. De fet, hi ha un corrent que defén que només es pot considerar lliteratura africana pròpiament dita aquella que està escrita en llengües africanes. Els dos autors més destacats serien Ngũgĩ wa Thiongo’o -el García Márquez africà- qui va fer El bruix del corp, redactat originalment en kikuyu, i el senegalés Boubacar Boris Diop, qui va publicar El llibre dels secrets en wolof. Destaquen també Grace Ogot (escriu en luo), Richard Ali (en lingala), Glaydah Namukasa (luganda) o Mohamed Yunus Rafiq (kiswahili).

El segon corrent és el d’autors que usen les llengües colonials (anglés, francés, portugués, castellà) sense que per això consideren estar fent una lliteratura pseudoafricana. Inclouriem també ací a l’àrap, profundament arrelat en el Magreb pero d’indubtable orige asiàtic. Ací l’autor més destacat és el nigerià Chinua Achebe, famós per la seua novela Tot es desmorona, i la més coneguda en Occident és la també nigeriana Chimamanda Adichie (Americanah). Pero hi ha moltíssims més: Léopold Senghor (Obra poètica); Aminata Sow Fall (La folga dels mendicants); Mariama Bâ (La meua carta més llarga); Mia Couto (Terra sonàmbula); Ahmadou Kourouma (Alà no està obligat); Théo Ananissoh (Un reptil per habitant) o Tade Thompson (Rosalera).

En Àfrica es cuina un boom lliterari que prendrà el relleu del boom d’Amèrica Llatina en el sigle XX i que mos donà autors de la talla de Gabriel García Márquez, Juan Rulfo, Mario Vargas Llosa, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Miguel Ángel Asturias, Carlos Fuentes… No és aventurat parlar de boom africà o vaticinar que el sigle XXI serà el gran sigle de les lletres africanes. ¿Per qué? Primer, perque Àfrica espera una autèntica explosió demogràfica (4.500 millons d’habitants per a 2100) que multiplicarà el número d’autors, llectors i editorials. Segon, perque és un lloc màgic i fascinant, una mina d’històries semblant a les antigues mines d’or. I tercer, perque encara és un continent jove que busca trencar en el passat colonial, relatar la seua història i trobar el seu lloc en el món.

Sánchez: un president més tronat que el Quixot.

Espanya pareix un país embruixat. Cada president és pijor que l’anterior. És com si hi haguera una malaïció. Quan va arribar José Luis Rodríguez Zapatero pensava que no podia haver un president més inútil i més incompetent que ell. Pero al poc de temps Mariano Rajoy el va fer bo, en uns nivells de corrupció que deixen en res als pijors anys del felipisme. Quan creus que ya no es pot caure més baix arriba Pedro Sánchez, qui possiblement siga el pijor president de l’història recent d’Espanya (de moment). Pero com la classe política es degrada a la velocitat de la llum pronte arribarà un atre que valide al ninot.

Sánchez bàsicament és un Zapatero II. És dir, guerracivilisme i feminazisme. Ell i el seu vicepresident Pablo Iglesias em recorden a En Quixot i Sancho Panza, perque bàsicament es passen el dia combatent contra enemics imaginaris. D’una banda Francisco Franco, un dictador que es va morir fa 45 anys. D’una atra el fantasma del patriarcat que, al igual que la guerra contra el terror de George W. Bush, és un enemic sense rostre. Per cert, un patriarcat és per definició un sistema de govern dirigit per un patriarca. Si Espanya és un patriarcat haurem de concloure que el patriarca és Pedro Sánchez i el vicepatriarca Pablo Iglesias.

Perque clar, en 2020 és més senzill traure a Franco del Valle de los Caídos que demanar-li a Caixabank que torne els 23.000 millons d’euros de diners públics que hem pagat de les nostres bojaques per a sanejar Bankia. És més fàcil combatre «el virus del masclisme» que el Covid-19 (per això animaren a la població a acodir a la manifa del 8-M a pesar de ser una bomba biològica). És més fàcil abolir la prostitució o aprovar l’eutanàsia que traure a l’Estat de la bancarrota. En els pròxims anys vorem espanyols buscant menjar en els contenidors del fem mentres Sánchez i Iglesias continuen combatent contra jagants imaginaris.

Make Valencia great again!

L’última gran traïció de la classe política al nostre poble ha passat per entregar Bankia a Caixabank per a penes 4.300 millons d’euros. Tot un regal si tenim en conte que els contribuents hem posat 23.000 millons de diners públics per a sanejar l’entitat, dels quals Caixabank no tornarà ni un gallet. Hi hagué un moment en que alguns ensomiàvem en una fusió de Bancaixa i CAM. Al final Bancaixa, CAM i Banco de Valencia han acabat en les mans dels catalans. I Ruralcaixa en mans de l’andalusa Cajamar. Llevat d’unes poques caixes menudes, el centenari sistema financer valencià ha segut vaporisat d’una forma total.

Des dels mijos de comunicació inclús se mos ha volgut vendre l’idea de que tot açò és positiu per als valencians. Per eixemple, se mos conta la gran sòrt que tenim de que la sèu social de Caixabank estiga en Valéncia (quan tots sabem que només és qüestió de temps que torne a Barcelona). I el problema està en que no existixen a penes mijos de comunicació valencians. Llevat d’À punt, Valenciaplaza i poc més tots els demés mijos (El Periódico Mediterráneo, Levante-EMV, Información, Las Provincias, La 8 Mediterráneo, etcétera) no estan en mans de valencians i això es nota.

Fa molts anys ya que Valéncia ha deixat de ser rica. El nostre nivell de renda està per baix de la mija espanyola. Som l’autonomia pijor finançada de l’Estat. Segons la Constitució i el seu famós principi de solidaritat interregional (artícul 158.2) Valéncia deuria tindre saldo positiu respecte de l’Estat. És dir, deurien ajudar-mos per ser pobres. La realitat és que som l’única comunitat pobra d’Espanya que en lloc de cobrar, paga. I si demanem un concert fiscal com el de Navarra -per a que no mos donen res pero que tampoc mos lleven i ya mos apanyarem mosatros com pugam en lo nostre- mos acusen de querer romper España.

I finalment tenim el tema de la llengua. Potser l’arrel de tots els problemes anteriorment descrits. En les aules se’ls ensenya als nostres chiquets que som països catalans perque parlem català ya que uns repobladors catalans s’instalaren en lo Regne de la mà del rei Jaume I. Sabem que tot això és un frau històric de l’archiver Prósper de Bofarull i hi ha tres estudis genètics que desmenten la falsa repoblació. A pesar de tot s’educa als nostres fills per a que no tinguen estima i es conformen en ser un satèlit de Catalunya o u de Madrit. Cal recuperar l’amor propi, la consciència de ser poble, l’orgull de sentir-nos valencians.

La millor manera de normalisar el valencià.

Trobe que una de les maneres més efectives de normalisar la llengua valenciana -potser la que més- seria crear un canal temàtic tot de dibuixos animats 100% en valencià. Este mig seria molt més profitós que un canal de televisió tot de notícies, tot de deports o tot de cultura. I per supost molt més que obligar a llegir en les escoles a autors infames com Joan Fuster o Isabel Clara-Simó que només valen per a que els estudiants es passen al castellà.

Un canal d’estes característiques costaria quatre gallets perque a penes necessitaria tindre plantilla i bàsicament les despeses es llimitarien a comprar els drets de les séries i en acabant doblar-les a la llengua valenciana. Això resultaria clau per a que molts jóvens d’Oriola, Elda, Villena, Utiel, Requena i unes atres poblacions castellaparlants mamaren el valencià des de ben menuts i combatria la valencianofòbia existent en moltes d’estes regions.

Es podrien recuperar séries mítiques del passat (Mazinger Z, Heidi, Bola de Drac, Tortugues Ninja, Transformers…), combinar-les en atres actuals (Pokemon, Naruto…) i especialment donar prioritat a séries educatives (Historias de la Biblia, David el Gnomo, Érase una vez la vida, Érase una vez el hombre…). Ara per ara els dibuixos animats possiblement siguen la millor manera de normalisar el valencià.

Catalans, ni cosins ni germans.

Fa poc els germans d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) han reclamat al Govern Central que paralise l’ampliació del Port de Valéncia, en teoria per qüestions ecològiques. Al mateix temps el Port de Barcelona continua la seua ampliació que ya se sap que eixe no contamina gens ni miqueta. Per supost els nois de Compromís, com a bons catalanets del sur, ni saben ni contesten ni tenen cap opinió formada ni tampoc res a dir.

Plou sobre banyat. En temps de Jordi Pujol, Convergència i Unió (CiU) ya va conseguir que el Govern Central destinara fins a cinc vegades més diners al Port de Barcelona que al de Valéncia per tal de que el nostre no el superara. No se mos oblida tampoc que gràcies a Pujol és que José María Aznar i Eduardo Zaplana consentiren en crear una acadèmia de comissaris polítics en la missió de destruir l’idioma valencià. L’Acadèmia de Zaplana, li diuen.

¿Se’n recorden fa uns anys quan estava estudiant-se fer un transvàs dels excedents de l’Ebre cap a terres valencianes que el president català Pasqual Maragall amollà allò de «Ni una gota d’aigua per als valencians»? ¡En acabant mos volia vendre la moto de l’Eurorregió! Més o menys d’aquella época és quan Joan Clos, alcalde de Barcelona, va dir públicament que preferia que la Copa Amèrica de Vela l’organisara Nàpols abans que Valéncia.

Pero els eixemples que podríem afegir són quasi infinits. Com quan la pàgina-web de la Generalitat de Catalunya destacà les Falles de Valéncia com una «festa catalana». O com quan el president espanyol Pedro Sánchez, a instàncies de certs grups de pressió, paralisà l’aument de producció de cava en Requena per a que no li fera la competència al cava català (¿algú sap si el nostre Gens Honorable, el senyor Ximo Puig, ha piulat alguna cosa?)

Mos volen molt els nostres germans del nort. Les seues accions, les seues ingerències i el seu imperialisme ho corroboren tots els dies. Millor seria que no mos volgueren tant perque hi ha amors que maten. Cada vegada que escolte des de Barcelona a gent que parla de «germanor» entre Catalunya i Valéncia, em recorda a la germanor que existia entre Espanya i Cuba abans de l’any 1898. Catalans, ni cosins ni germans… ¡Valéncia és filla única!

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: