El procés català: història d’una estafa.

¿Serà Catalunya un estat independent pròximament? Molt s’està parlant d’este tema. I des de fa temps. Yo trobe, no obstant, que estem davant d’una calculada escenificació teatral que no durà a cap banda. No a curt determini. Hem assistit en poc de temps a moltes elecciones autonòmiques (2010, 2012, 2015). En totes hi havia una majoria nacionalista en el Parlament. Pero en cap d’elles s’ha proclamat el tan anhelat Estat Català.

En els últims anys hem assistit a enormes manifestacions sobiranistes en Catalunya. Algunes de més d’un milló de persones. Potser de més de dos. També hi ha hagut manifestacions contràries al dret a decidir i l’independència de Catalunya, pero estes han segut molt més reduïdes en participants. És evident que en el carrer hi ha una majoria independentista. ¿Potser s’ha aprofitat això per a proclamar l’independència? No.

Des de 2009 fins a l’actualitat hi ha hagut diverses consultes populars. La primera fon la d’Arenys de Munt, al 2009. Molts Ajuntaments han celebrat consultes semblants. En 2014 se feu una a nivell de tota Catalunya. El resultat sempre ha segut el mateix: sí a l’independència. Aixina i tot, en lloc de proclamar-la, l’actual administració catalana opta, com un deja-vu, per tornar a convocar una nova consulta. Torna-li la trompa al chic.

Catalunya ha entrat en un bucle que es repetix fins a l’infinit. Eleccions autonòmiques –> Manifestacions independentistes –> Consulta popular –> Demanar l’independència a Espanya –> Espanya diu que no –> Eleccions autonòmiques. De manifestació en manifestació, en consulta en consulta, d’eleccions en eleccions. Si tenen majoria en el carrer, en les urnes i en el Parlament… ¿per qué no proclamen l’independència ya d’una?

Trobe que el Govern català no pensa en proclamar l’independència unilateralment. I eixa és l’única manera, perque si has d’esperar a que el Govern de Mariano Rajoy et diga que sí, com diu la cançò dels Panchos: pasarán más de mil años, muchos más…  Junts pel Sí (JxSí) fa servir el tema de l’independència únicament per a perpetuar-se en el poder i per a tapar les seues vergonyes, els seus imputats, els seus 3%.

Els catalans van de farol i en Madrit ho saben. Estos patriotes són catalans de cor pero andorrans de bojaca. ¿Algú s’imagina a esta tropa fent una declaració unilateral d’independència sabent que des de Madrit enviaran la Guàrdia Civil i els tancs? ¿Algú s’imagina a Jordi Pujol, a Artur Mas, a Carles Puigdemont o a Oriol Junqueras disposts a martirisar-se i anar a presó per la causa, a l’estil Nelson Mandela? Yo tampoc.

Olivas: el meu Gens Honorable favorit.

expresidente-bancaja-olivas-juzgado-falsedad_ediima20161016_0131_23

Sempre m’han agradat els presidents de mandats curts. Encara que molts governants volen perpetuar-se per l’eternitat en el poder perque es pensen imprescindibles yo crec que en realitat açò no és qüestió de quantitat sino de més be de qualitat. Adolfo Suárez, Abraham Lincoln, John F. Kennedy o Nelson Maldela són bons eixemples de que si se volen fer be les coses, uns pocs anys a vegades poden resultar més que de sobra.

Per supost, en Valéncia tot cobra un matís diferencial. Este pareix un regne embruixat que ha de patir la malaïció de que cada president siga pijor que l’anterior, aixina que quan més curt siga el seu mandat menys temps tindrà per a fer barbaritats. De la llista de Gens Honorables que mos han presidit -des de Joan Lerma fins a Chimo Puig– el meu preferit és José Luis Olivas. La seua gran aportació: que només fon president un any.

No és que Olivas haja segut un bon president. No, clar que no. Pero si Eduardo Zaplana fon un càncer i Paco Camps un Sida, Olivas es queda a l’altura d’una simple malària. Em cau simpàtic. Un ninot castellà posat a dit al qui ningú va votar i que governà la nostra terra encara que ni sabia parlar la llengua dels seus governats. Sense dubte, molt apropiat per a aquella Colònia Autònoma Valenciana del Partido Popular (PP).

Olivas -que em recorda pel seu carisma i aspecte físic a Isabel Bonig– feu un treball extraordinari com a president de Bancaixa. Agafar la tercera caixa d’estalvis de l’Estat i dur-la a la bancarrota en uns pocs anys té molt de mèrit. Ara la justícia ha condenat a a Olivas a un any i mig de presó per falsificar una factura de 580.000 euros per un treball que mai va realisar i per cometre frau fiscal. Possiblement el nostre millor president.

Un MIR per a pares.

captura-de-pantalla-2015-03-10-a-las-12-24-52

Li pregunte a un estudiant de secundària qué tal li han anat les notes esta evaluació. “Molt be” -em respon satisfet- “Només m’han caigut onze assignatures”. Li retruque: “I els teus pares ¿qué et diuen?”. “¡M’han comprat una moto!”, em contesta.

Un atre alumne puja per les taules, es lleva els sabates i els calcetins en classe i inclús es tira en terra per a fer flexions. Informe del seu comportament incívic als seus progenitors. Al sendemà li pregunte: ¿Qué t’han dit en casa?”. “No res”, em respon.

Una professora es queixa de que té una alumna que passa de tot. No estudia, no s’esforça, i ho dona tot per perdut. Falta a classe de forma habitual. La professora telefona repetidament a la mare per a informar-la i ¡esta sempre li penja el teléfon!

Una atra alumna va borracha per les nits i fornica en el primer que se li passa per davant. Diuen que ya s’ha gitat en mig poble. La fam d’esta tigresa la porta inclús a llançar-se sobre el nóvio de la seua millor amiga. La chiqueta té només catorze anys.

El pensador José Antonio Marina dia fa poc que la solució per als problemes del sistema educatiu en este país passa per fer un MIR per a professors. Que em disculpe l’ilustre filòsof si discrepe de la seua sapiència pero yo faria un MIR per a pares.

Els morts de Síria.

edificaciones-Kobane-severamente-BBC-MUNDO_NACIMA20150214_0009_6

La Guerra Civil de Síria esclatà en 2011, fa cinc anys ya. Tractarem d’explicar les raons per les quals este país àrap ha acabat en ruïnes. Lo primer que cal tindre en conte que este conflicte és el penúltim episodi de la guerra interminable entre sunites i chiites que començà en el segle VII i que encara continua a dia de hui. Aràbia Saudita (breçol del sunisme) i Iran (santuari del chiisme) estan fent un pols per controlar Síria, un país de majoria sunita pero governat per un dictador prochiita.

Ara anem a la part econòmica. Els motius de l’actual guerra arranquen en 2009, quan Qatar oferí construir un gasoducte per valor de 10.000 millons de dólars que travessara Aràbia Saudita, Jordània, Síria i Turquia. El dictador siri Bashar Al-Asad contestà que no, i només un any en acabant començà a negociar en Iran un atre gasoducte alternatiu que  passaria per Iraq, Síria i Líban. A partir d’ahí, les petromonarquies sunites decidiren armar a l’oposició síria i crear el grup terroriste ISIS.

¿I per qué hi ha tantes potències implicades en el conflicte? L’Unió Europea necessita un proveïdor de gas fiable diferent de Rússia. Rússia acceptaria que eixe gasoducte fora l’iraní, perque tant Iran com Síria son aliats de Moscú, qui tutelaria el proyecte. Estats Units i Regne Unit s’emportarien una bona part del pastiç si ix avant el gasoducte qatarí. Israel i Turquia volen el derrocament d’Al-Asad perque tenen mala relació en ell. Iran i Líban són els grans aliats del règim siri.

Com es pot vore, és un problema molt complex a on hi ha molts interessos i ningú és inocent. Tampoc els siris, que recordem que en el seu dia li armaren una guerra civil a Líban des de fòra. La Guerra Civil Libanesa durà quinze anys (1975-1990) i va acabar en la derrota dels cristians (els quals havien fet del Líban la Suïssa mediterrània), i en l’ascens al poder de l’organisació terrorista islamista Hezbolà, tutelada per Damasc. Com un bumerang, la maldat de Síria s’ha tornat contra ella.

Veig en internet un vídeo de lo de Síria. Un helicòpter llança dos proyectils. Són menuts i tarden en caure pero quan arriben a terra causen una gran fumaguera. Un grapat d’hòmens entren en les ruïnes de l’edifici derrocat i comencen a excavar en les mans nues. Estan molt nerviosos i bramen sense parar. Despuix de sis minuts d’excavar frenèticament en les mans nues, trauen a una chiqueta. Està plena de pols pero viu. Hi ha goig general. La chiqueta té la mateixa edat que ma filla.

La casella de l’Iglésia Catòlica.

xtantos_600-680x365_c

Cada any per estes dates, quan s’acosta el moment de pagar els tributs, mos trobem en una situació d’injustícia manifesta. I és la famosa casella a favor de l’Iglésia Catòlica en la declaració de la renda. Només esta confessió religiosa dispon d’esta casella, cosa que supon un privilegi propi de temps passats i un agravi comparatiu en unes atres confessions, que no tenen esta opció. L’única alternativa és la de “uns atres fins socials”, casella que inclou a numeroses ONG, moltes d’elles catòliques, lo que implica una doble via de finançament per ad esta iglésia.

Fins a dia de hui, els protestants no tenim una casella pròpia en la declaració de la renda. Pero és que tampoc la volem tindre. Primer, perque pensem que els sosteniment de l’obra de l’iglésia deu recaure en els fidels, que deuen depositar la seua fe en Deu i no en l’Estat. Segon, perque creem en la separació d’Iglésia i Estat; al César lo del César i a Deu lo de Deu. Tercer, perque només hi ha un motiu real per a que l’Estat done diners públics a una organisació religiosa: i és controlar-la; perque resulta evident que ningú mossega la mà que li dona de  menjar.

La perversió d’este Estat ha fet que una legió d’entitats privades vixquen dels diners públics. Organisacions religioses, ONG, partits polítics, organisacions empresarials, sindicats, clubs deportius, cineastes, jornalers del PER o entitats financeres, entre unes atres, són organisacions privades que tenen activitats privades i que per tant deurien mantindre’s en fondos privats. Si totes estes entitats s’autofinançaren es podrien baixar els imposts considerablement, la qual cosa ajudaria als empresaris a invertir en els seus negocis i als treballadors a consumir més.

Açò no comportaria un estrangulament econòmic d’estes entitats sino explorar una atra via de finançament. Per eixemple, els donatius de particulars i empreses podrien desgravar un 100% a l’hora de tributar, fins a una quantitat total màxima.  Igualment, aquells locals destinats al cult o a una llabor social o cultural no deuen pagar imposts. Es tracta d’avançar cap a un autofinançament, cap a la plena responsabilitat de la pròpia gestió i que les grans fortunes i capitals s’acostumen a donar, cosa que ara mateix no fan perque simplement no els compensa.

Carlisme en el sigle XXI.

11 El Carlismo La Flaca 2 de septiembre de 1870

“El carlisme és un moviment lliberticida i migeval que somia en una Arcàdia catòlica que, en realitat, no existí mai”. La cita és de l’escritor César Vidal. Recorde que quan era adolescent, observava el carlisme en la simpatia que desperten en mi les causes perdudes, pero ara, passats els anys, no puc sino contemplar-ho com un anacronisme, com un fòssil extemporàneu que no té raó de ser en ple sigle XXI. Són dinosauris: ¡ya s’han extinguit pero encara no ho saben!

Conec algunes persones que es declaren obertament carlistes, contra les qui res tinc en contra. Lo que em sembla alucinant és no ya que existixca el carlisme hui en dia, sino que hi haja persones que manifesten en orgull la seua pertinença a una ideologia que només ha portat desgràcies a Espanya. No una ni dos sino tres guerres civils ha portat el carlisme i per causes tan absurdes com si ha de regnar Antoniet o Marieta. ¡Qué m’importarà a mi això si cap dels dos m’ha de donar de menjar!

Si pels carlistes fora, el retors encara oficiarien missa en llatí, d’esquena al públic. Els inquisidors encara cremarien en mitat de la plaça als protestants per hereges i a les feministes per bruixes. Encara es botaria fòc a Bíblies traduïdes a llengües vernàcules, perque l’Iglésia Catòlica ha cremat més Bíblies a lo llarc de l’història que el comunisme. Encara es seguirien recolzant colps d’estat, guerres civils, dictadors d’opereta, genocidis i en definitiva que Àfrica comença darrere dels Pirineus.

No mos hem d’estranyar per açò ya que el carlisme no dixa de ser un reflex de cóm era l’Iglésia Catòlica fins fa quatre dies. Mentres que en unes atres nacions el triumf de la Reforma Protestant, de la Revolució Americana o de la Revolució Francesa va servir per a llimitar el poder omnímodo de l’Iglésia Catòlica i fer prosperar la llibertat, en Espanya la victòria de la Contrarreforma va comportar  ser un país en blanc i negre a on tot lo món era analfabet i portava boina en el cap.

L’Iglésia Catòlica ha acabat acceptant la democràcia, encara que siga de mala gana, pero el carlisme encara no ha donat el pas. Estes idees ràncies són contràries a la voluntat de Deu. El Senyor podria haver-se erigit en un dictador feudal pero donà lliure albir a l’home. El propi Jesucrist insistia en que el seu Regne no era d’este món i que calia donar al César lo del César i a Deu lo de Deu.  Pero per desgràcia, l’única diferència entre els ayatolàs ibèrics i els d’Iran és la boina.

L’esclavitut, a les portes.

L’esclavitut està tocant a les portes i lo pijor de tot és que serà la població la que li demane al govern que l’esclavise. Cada vegada més governs i més economistes oficials defenen les supostes ventages que tindria acabar en els diners físics (monedes i billets). El Deutsche Bank alemà i el DNB, el major banc de Noruega, han urgit a acabar en els diners físics en els pròxims anys. En Dinamarca la llei preveu acabar en el diners en efectiu en 2030. En Suècia només el 2% de transaccions s’efectua en monedes i billets i inclús pots fer donatius a la parròquia a través del mòvil . França ha llimitat els pagaments en metàlic fins a un màxim de mil euros, teòricament per a evitar el blanqueig de capitals. Els pagaments a través del mòvil s’han popularisat enormement en els últims anys pertot. Inclús les nacions del Tercer Món, com Nigèria, estan restringint tant la quantitat de diners que es poden retirar dels bancs, com llimitant lo que és pot comprar en diners en efectiu. Estem vivint la major creuada contra els diners físics de tota l’història de l’humanitat.

Els partidaris de l’eliminació dels diners físics argüixen molts beneficis reals i imaginaris. Entre ells, acabar en els atracaments a mà armada, els costs d’impressió de monedes i billets, i acabar en el mercat negre, el tràfic de drogues i armes, la prostitució, la pornografia infantil i evidentment l’evasió fiscal. Sona molt be, si no fora perque els qui defenen estes bondats són els mateixos que en acabant evadixen capitals en els paraísos fiscals i financen als terroristes. La propaganda oficial mos somet a un continu bombardeig en el qual rentar-mos el cervell per a que tots mos passem massivament als diners electrònics. Per supost, no s’acabarà en els diners físics per decret i de la nit al matí perque això provocaria una revolució. Simplement, s’aniran creant les condicions necessàries per a que el seu us siga cada volta més difícil i incómodo, fins que siga possible decretar la seua mort oficial per tindre un us marginal. Quan arribe eixe moment, la gent no s’opondrà puix simplement ho vorà com una evolució natural cap a la modernor.

Ningú pareix donar-se conte de que acabar en els diners en efectiu supon acabar en la llibertat i la democràcia. Si el 100% dels meus diners estan en un conte bancari, el banc o el govern pot bloquejar el meu conte corrent o inclús furtar-me el 100% de lo que tinc simplement apretant un botó. Seria com el corralito d’Argentina, pero a una escala molt superior. No tindria cap intimitat, ya que el 100% dels meus pagaments estarien registrats i per tant, el Govern sabria perfectament a on vaig i a on dixe d’anar. Tota la població es voria obligada a tindre conte bancari, inclús els captadors ya que seria impossible donar-los una almoina. El banc podria impondre tarifes i comissions per totes les teues transaccions. L’Estat podria aplicar imposts de forma arbitrària o ordenar el rescat dels bancs en els diners dels ciutadans i la gent no podria fer res per a evitar-ho. El final passa per estar observat constantment per càmares de vigilància, internet, teléfons, ordenadors, tabletes i fins i tot des dels nostres contes bancaris.

En una entrevista d’Alex Jones, el cineasta Aaron Russo parlava de la seua amistat en Nicholas Rockefeller. Russo explicava cóm este banquer li havia confessat que les èlits planejaven implantar un microchip a toda la població mundial, en el qual es podria controlar tots els nostres passos, senyes i diners. En cas de que algú es rebelara contra el Govern, las èlits desconectarien el seu microchip i no podria ni tan sols comprar menjar. Pocs mesos més tart, Aaron Russo sospitosament moria de càncer. Ya tenim el microchip en el DNI, el passaport, la targeta de crèdit i en les mascotes… Els pròxims som mosatros. De fet, en Estats Units ya hi ha famílies que s’han implantat de forma voluntària el microchip, en teoria per la seua seguritat. Diu Apocalipsis 13:16-18 que la marca de la bèstia es posarà en la mà dreta o en el front, o que ningú podrà comprar ni vendre, llevat del qui tinga la marca de la bèstia o el seu número, que és siscents sixantasis. Les profecies una vegada més semblen complir-se davant dels nostres nassos.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: