La millor manera de normalisar el valencià.

01 Sep 2020 3 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , ,

Trobe que una de les maneres més efectives de normalisar la llengua valenciana -potser la que més- seria crear un canal temàtic tot de dibuixos animats 100% en valencià. Este mig seria molt més profitós que un canal de televisió tot de notícies, tot de deports o tot de cultura. I per supost molt més que obligar a llegir en les escoles a autors infames com Joan Fuster o Isabel Clara-Simó que només valen per a que els estudiants es passen al castellà.

Un canal d’estes característiques costaria quatre gallets perque a penes necessitaria tindre plantilla i bàsicament les despeses es llimitarien a comprar els drets de les séries i en acabant doblar-les a la llengua valenciana. Això resultaria clau per a que molts jóvens d’Oriola, Elda, Villena, Utiel, Requena i unes atres poblacions castellaparlants mamaren el valencià des de ben menuts i combatria la valencianofòbia existent en moltes d’estes regions.

Es podrien recuperar séries mítiques del passat (Mazinger Z, Heidi, Bola de Drac, Tortugues Ninja, Transformers…), combinar-les en atres actuals (Pokemon, Naruto…) i especialment donar prioritat a séries educatives (Historias de la Biblia, David el Gnomo, Érase una vez la vida, Érase una vez el hombre…). Ara per ara els dibuixos animats possiblement siguen la millor manera de normalisar el valencià.

¿El montenegrí és una llengua pero el valencià no?

25 Abr 2018 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , ,

¿Qué és una llengua i qué és un dialecte? És més, ¿quí diu qué és una llengua i qué un dialecte? És tracta d’una qüestió altament complexa i subjectiva. No és tan senzill com definir qué és un círcul o un triàngul per eixemple. La definició més certera de llengua la va fer el llingüiste Max Weinreich: «Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota».

Fa poc la llengua montenegrina ha obtingut un còdic ISO, lo que significa, en la pràctica, el reconeiximent internacional del montenegrí com a idioma independent. Esta era una reivindicació històrica dels montenegrins, que declararen el montenegrí idioma oficial de la República immediatament en acabant d’independisar-se de Sèrbia, allà per l’any 2006.

No soc un expert en montenegrí pero sé que és casi igual que el serbi. De fet, és tan paregut que fins a 2006 estava considerat un dialecte del serbi. I en la década de 1990 el montenegrí era -com el bosni- un subdialecte del serbi, que a l’ahora era un dialecte d’aquell engendre que es deya serbo-croat. Hui serbi, montenegrí, croat i bosni són llengües.

És ben curiós que el montenegrí, que a penes es diferencia del serbi ni té tradició lliterària, siga una llengua pero el valencià siga un dialecte del català. El valencià, que ha tingut el Sigle d’Or que mai ha tingut el català, que ha tingut vocabulari, diccionari, gramàtica, ortografia i Bíblia pròpies abans que el català no és llengua sino dialecte. Val.

Max Weinreich tenia raó. Lo que fa que una parla siga llengua o siga dialecte no és un argumentari científic sino una voluntat política. Si el valencià no pot ser una llengua dins d’Espanya, llavors que ho siga fòra d’ella. Si ser espanyols comporta ser la quinta província de Catalunya, en eixe cas seguim l’eixemple de Montenegro i independisem-nos.

Ser valencians no és la nostra manera de ser espanyols. Ni la nostra manera de ser catalans. Ni tan sols de ser europeus. Ser valencians és la nostra manera de ser persones. Deixem de votar per partits dependentistes; els que volen que depengam de Madrit, Barcelona o Brusseles. És hora d’ofrenar noves glòries a Valéncia. És hora de tornar a ser lliures.

Parlar valencià és de mala educació.

01 Dic 2017 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , ,

El valenciano no vale para nada porque sólo se habla en Valéncia… el castellà en canvi és molt més útil perque et permet morir-te de fam en 22 països diferents. Es de mala educación responder en valenciano cuando te hablan en castellano… ¡puix deixa que inicie yo la conversació a vore qui és el maleducat! Hablar valenciano en Valéncia es de mala educación… i parlar castellà en Castella també. No vale la pena aprender el valenciano porque sólo es útil en Valéncia… i els qui es queixen d’açò solen viure en Alaska. Un andaluz no puede entender el valenciano después de estar veinte años viviendo en Valéncia…pero sí que entén als polítics que ixen per la TV parlant en gallec encara que mai haja posat un peu en Galícia. Los funcionarios castellanos no pueden opositar en Valéncia porque no saben valenciano… és que, pobrets, són discapacitats i no poden deprendre un idioma. Para perder el tiempo estudiando valenciano es preferible aprender inglés… ¡quína llàstima que els qui diuen açò no sàpien parlar ni lo un ni lo atre!

 

Van molts anys per davant (els nigerians).

19 Sep 2017 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

Diu el periodiste Josep Lluís Ferri que els valencians som uns desgraciats, i és veritat perque no som ni tan sols un gueto en la nostra pròpia terra. Els valencians trobem normal el fet de no poder fruir de la nostra llengua i cultura en la nostra pròpia nació. Recentment he tingut la sòrt de visitar Àfrica i més concretament l’Estat Edo, en Nigèria, la terra natal de la meua esposa. Posaré alguns eixemples comparant la situació cultural d’ací i d’allà per a demostrar que Ferri té tota la raó.

L’Estat Edo és un estat federat dins de la República de Nigèria. Allí es parla una vintena de llengües, entre elles l’anglés i la llengua edo. He observat que generalment els edo parlen en edo entre ells i només recorren a l’anglés quan han de parlar en uns atres grups ètnics. És com si diguerem que els valencians sempre parlen valencià entre ells i només recorren al castellà per a parlar en castellans, gallecs o vascs per eixemple. Ya m’agradaria a mi poder fruir d’eixa normalitat ací.

¿Has provat a fer una cosa tan senzilla com anar a una missa catòlica o un cult evangèlic en valencià? És més fàcil que te toque la loteria que trobar una iglésia en valencià en la nostra pròpia terra. Pero els edo tenen iglésies a on es parla només en edo, i unes atres bilingües (encara que la majoria d’iglésies parla en anglés). També disponen de la Bíblia en edo. Per contra, mosatros hem de llegir la Paraula de Deu en castellà (o en català) a falta d’una traducció a la llengua valenciana.

¿Quantes televisions tenim en valencià? Cap ni una. ¿I ràdios en valencià? Em referixc a que siguen realment en valencià; no val parlar dèu minuts en valencià en un programa d’una hora de música en anglés. Els edo tenen les seues pròpies televisions i ràdios a on parlen en edo i fan continguts propis de la seua cultura. Ells tenen els seus cantants típics, trages típics, menjars típics, festes típiques i els encanta raonar de les seues coses. És dir, que els enchisa ser i viure diàriament en edo.

¿Has provat a anar un dia al cine i tractar de vore una película en valencià? Missió impossible ¿veritat? Els edo, no obstant, conten en una potent indústria audiovisual que produïx moltes películes en llengua pròpia. Películes de baix presupost, és cert, pero que interessen més a la població que les produccions de Hollywood. Estos films, per lo general, conten drames basats en casos reals, semblants als culebrons d’Amèrica Llatina, pero condensats en una cinta de dos hores.

La música en edo sona pràcticament en totes les cases. I toquen tots els estils: des de la folclòrica a la cristiana, el pop o el rap. Hi ha moltes bandes que componen i interpreten les seues pròpies cançons en edo i la gent les contracta quan han de fer una festa (i les festes són molt habituals en Àfrica). No se fan rics, pero poden viure únicament de la seua música i no necessiten recórrer a uns atres treballs per a sobreviure. Alguns inclús guanyen prou be. Lo mateix passa en els actors de cine.

Nígèria és el primer estat d’Àfrica i tercer del món en número de llengües. Oficialment 525 (encara que n’hi han moltes més). Lo que he contat ací de l’edo és extensible a molts atres idiomes: yorubà, haumza, igbo, etc. Per a Nigèria és un orgull contar en un patrimoni llingüístic tan ric, i per això el promou. Pero en Espanya el qui se n’ixca del Quijote i del a mí me habla usted en cristiano ya és sospitós de ser un mal espanyol. Van molts anys per davant. Els nigerians, clar.

Els assessinats de la rue Morgue (edició en paper).

25 May 2017 2 comentarios

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , ,

És un plaer anunciar-vos que per fi està disponible en versió paper la traducció al valencià de Els assessinats de la rue Morgue, la gran obra mestra d’Edgar Allan Poe. ¡La podeu encomanar en Amazon! ¡Vos deixe ací la sinopsis i les primeres pàgines!

 

SINOPSIS.

Es produïx el bàrbar assessinat de dos dònes, mare i filla, en un apartament d’un populós carrer de París. Les primeres pesquises de la brigada d’investigacions no donen cap resultat, evidenciant-se  l’impotència de la policia per a aclarir els fets. Finalment es fa càrrec de l’assunt un detectiu aficionat, C.Auguste Dupin, qui després d’una intensa i brillant investigació, oferix una explicació extraordinària.

Els assessinats de la rue Morgue (1841) és la primera novela negra de l’història i una obra de cult venerada en tot lo món i traduïda a incontables idiomes. El seu protagoniste, el detectiu C. Aguste Dupin, és l’antecessor de Sherlock Holmes. Un llibre aixina calia que estiguera disponible en una llengua culta com la nostra: en llengua valenciana.

 

Els assessinats de la rue Morgue.

Quina cançó cantaven les sirenes o quin nom adoptà Aquiles quan s’amagà entre les dònes, són preguntes enigmàtiques, pero no es troben per damunt de tota conjectura.

Sir Thomas Browne.

Les qualitats mentals considerades com analítiques són, en sí mateixes, poc susceptibles d’anàlisis. Les apreciem només pels seus efectes. Sabem d’elles, entre unes atres coses, que sempre són per al seu posseïdor, quan les posseïx de forma extraordinària, una font del més vivíssim goig. Del mateix modo que l’home fort es recrea en la seua destrea física i fruïx d’aquells eixercicis que posen en acció els seus músculs, aixina es gauba l’analiste en l’activitat moral que desentranya. Extrau plaer inclús de les ocupacions trivials que posen el seu talent en joc. És aficionat als enigmes, a les endevinalles, als jeroglífics, i exhibix en les solucions dels mateixos un grau de perspicàcia que pareix sobrenatural al costat de la percepció ordinària. Els seus resultats, causats per l’ànima i l’essència mateixes del método, tenen, en realitat, tota l’apariència d’una intuïció. La facultat de resolució està possiblement molt estimulada per l’estudi matemàtic i especialment per eixa branca superior del mateix que, injustificadament i simplement degut a les seues operacions retrògrades, ha segut nomenada, par excellence, anàlisis. No obstant, calcular no és en sí mateix analisar. Un jugador d’escacs, per eixemple, realisa lo primer sense esforçar-se en lo segon. De lo que es desprén que el joc dels escacs, en quant al seu efecte sobre la capacitat mental, ha segut molt mal interpretat. No estic ara escrivint un tractat, sino simplement prologant una narració un poc peculiar per mig d’observacions realisades a la ventura; per tant aprofitaré l’oportunitat per a afirmar que els poders més alts de l’inteligència reflexiva actuen d’una manera més decidida i profitosa en el senzill joc de les dames que en tota l’elaborada frivolitat dels escacs. En est últim, a on les peces tenen diferents i estranys moviments, en valors variats i variables, lo que únicament resulta complex s’interpreta equivocadament (erro gens insòlit) com a profunt. Ací es posa en joc principalment l’atenció. Si esta flaqueja per un sol instant, es comet un descuit que dona com a resultat un perjuí o una derrota. Al ser els possibles moviments no sols numerosos sino complicats, es multipliquen les ocasions per a cometre tals descuits, i en nou de cada dèu casos és el jugador més concentrat, i no el més agut, el que guanya. En el joc de les dames, pel contrari, a on els moviments són únics i les variacions són escasses, les provabilitats d’omissió són reduïdes i, al deixar la mera atenció relativament ociosa, les ventages que obtenen abdós adversaris es conseguixen per mig d’una superior perspicàcia.

Per a ser menys abstracte, supongam una partida de dames en la qual el número de fiches es reduïx a quatre i a on, per supost, no és d’esperar cap descuit. És obvi que ací la victòria es pot decidir (sent els jugadors totalment iguals) sols per algun moviment recherché, resultat d’un esforç poderós de l’intelecte. Despullat dels recursos normals, l’analiste penetra en l’esperit del seu adversari, s’identifica després en ell, i en freqüència, percep aixina, d’una ullada, l’única manera (a vegades, en realitat, destrellatadament senzilla) de poder induir-lo a l’erro o de provocar-li un càlcul equivocat.

Si vols saber més, puncha ací:

-Els assessinats de la rue Morgue (edició en paper).

 

Si en Valéncia es parla català, en Portugal es parla gallec.

20 Oct 2015 6 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , ,

valenciano

“Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”. Max Weinreich (llingüiste).

Dir que en Valéncia es parla catala és com dir que en Portugal es parla gallec. I és que sense eixir de la Península Ibèrica, trobem un cas que resulta equiparable al de valencià-català que és el del gallec i portugués, dos llengües recordem oficialment independents i distintes a pesar de la mútua inteligibilitat. Pero no deixem encara el cas del gallec. Un valencià pot comunicar-se en un gallec sense necessitat de recórrer a la llengua comuna que és l’espanyol. És dir, que un valencià pot parlar en valencià i el gallec respondre-li en gallec i s’entenen si no perfectament, sí suficientment. L’inteligibilitat és encara molt major si s’interactua per escrit. I un valencià, pel fet de ser hispanoparlant, també pot entendre’s en un italià. Segons la llògica delirant del catalanisme, podríem arribar a pensar inclús que valencià, gallec, portugués, castellà i italià són tots dialectes…  del català.

Que dos llengües es pareguen no vol dir que siguen una sola sino que provenen d’un tronc comú. Prova d’això és el chec i l’eslovac o el rus i l’ucranià o el macedoni i el búlgar o el cors i l’italià, etc. Totes elles són llengües molt semblants –i inclús inteligibles– pero oficialment independents i distintes entre sí. No existixen criteris definitius per a determinar si una parla és llengua o dialecte, a pesar dels dogmes de fe dels pancatalanistes. De fet, hui l’euskera és un idioma unitari a pesar de que entre els seus sèt dialectes hi ha més diferències que entre l’espanyol i l’italià, que sent com són més similars, són idiomes distints. La llengua armènia es considerà un dialecte persa durant molt de temps. Igual que el venecià respecte de l’italià; el català del llemosí o l’aranés del català. Hui tots ells són independents. I recordem que el serbo-croat es dividí en serbi, croat, montenegrí i bosni.

Hi ha moltes llengües que són molt paregudes i els seus usuaris s’entenen entre sí, pero que són independents. Ahí tenim el diasistema escandinau (compost pels idiomes islandés, noruec, suec, danés i feroés), el britònic (idiomes bretó, còrnic i galés) o el gaèlic (escocés, lalland, manés, irlandés). L’alsacià, el bàvar o el suís-alemà són dialectes de l’alemà, a pesar de que diferixen lo suficient com per considerar-se idiomes. Pero el luxemburgués, abans dialecte de l’alemà, és hui una llengua. L’holandés es pareix molt al baix saxó, al flamenc i a l’afrikaans. I l’anglés al frisó. ¿És que són tots la mateixa llengua? No, pero sí formen part de famílies de llengües. És el cas del bable, càntabre, lleonés, castúo i la fala galaico-extremenya. Igualment, occità, llemosí, provençal, auvernés, gascó, aranés, català, aragonés, valencià o balear són vàries llengües independents dins d’una sola família.

L’història mos diu que el destí de les llengües té més a vore en criteris socials i polítics que no filològics o científics.  Són innumerables el casos de llengües que durant un temps de la seua existència han segut anexionades per unes atres llengües veïnes, i reduïdes a la mera condició de dialectes, pero finalment han tornat a ser novament idiomes independents. Per eixemple bosni, serbi, croat, montenegrí, islandés, noruec, suec, luxemburgués, ucranià, bielorrús, moldau, armeni, urdu… És molt curiós, perque tots estos idiomes han passat el seu calvari durant llarc temps -normalment en torn a un segle, a vegades més-, pero tan sols han conseguit el reconeiximent de llengua en acabant d’una independència nacional. De fet, són molt pocs el casos d’idiomes anexionats que s’han pogut emancipar sense contar en un estat propi, com per eixemple feroés, venecià o aranés.

És dir, si Islàndia fora de Noruega o Luxemburc d’Alemanya l’islandés i el luxemburgués hui serien dialectes del noruec i de l’alemà. Pero quan un poble es dota d’un estat propi, junt ab l’independència nacional sol arribar també la llingüística. D’una atra banda quan dos pobles tenen idiomes germans pero viuen en regions distintes d’estats distints també tenen més opcions de diferenciar-se oficialment que si abdós formen part del mateix estat: si Galícia pertanyera a Portugal o Catalunya a França quasi en tota seguritat el gallec seria oficialment un dialecte del portugués i el català de l’occità. I esta és la desgràcia que patim els valencians: conviure en els catalans dins d’Espanya. És més provable que el valencià torne a ser una llengua independent si s’independisa Catalunya, o Valéncia, o les dos, que si abdós vivim junts dins del mateix estat. A l’història em remet.

Pròlec a Franja Blava de Joan Benet.

03 Jul 2015 1 comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , ,

joanbenet

Vaig conéixer a Joan Benet Rodríguez i Manzanares en 2004. Llavors yo era un inquiet i jove periodiste recent llicenciat que havia pres consciència de la seua valenciania i que, alarmat pel perill català, volia ajudar en la defensa de la nostra terra. En aquella época Joan Benet era -i encara és- l’administrador d’una web cultural – Llenguavalencianasi.com – en la qual em va permetre publicar alguns dels meus primers artículs d’opinió, cosa que aprofite l’ocasió per a agrair-li públicament. Des de llavors, Rodríguez ha evolucionat molt i en molt poc de temps.

El cas de Joan Benet és un dels més curiosos i sorprenents en el panorama de les lletres valencianes. Publicà el seu primer llibre en 2009. Tart, molt tart. A l’edat de 47 anys. En només un lustre -escric estes llínies en 2014- ha publicat quinze llibres propis, ha participat en vinticinc antologies i ha guanyat més de trenta premis i guardons. No es pot negar que li ha cundit el temps. Escriu en castellà i en valencià, i en la seua obra trobem poesia, novela, novela curta, relats curts, ensaig, teatre, refraners, llibres de text, llibrets de falla… Toca tots els pals i tots els toca be.

En l’obra que mos pertoca –Franja Blava- igual te topetes en unes històries commovedores que et posen un nuc en la gola que en poesies lúdico-festives que t’arranquen una carcallada. Els seus versos et fan sentir de tot: l’impronta del catolicisme, la devoció a la Verge Maria, la nostàlgia de la yaya i de la família, les Falles, la riuada de 1957, la poesia patriòtica, la passió pel Regne de Valéncia, l’admiració al gran poeta Ausias March, decepcions, desamors i traïcions, inclús l’originalitat de ser el punt de la i. I per supost, no podia faltar l’inconfonible rima Jotabe.

És este un poemari tan polivalent, multidisciplinar i sorprenent com el seu propi autor. Ací trobem un joanbenetisme -si Joan em permet la paraula- en estat pur. La flamant irrupció de Rodríguez en les lletres valencianes té molt de mèrit, sobretot si tenim en conte que este professor de llengua valenciana per Lo Rat Penat procedix d’una família castellaparlant. És este un poemari que no dixarà indiferent al llector. Pel que fa a Joan, només em resta donar-te l’enhorabona per este nou treball lliterari i despedir-me. Com tu mateix dius sempre: un abraç molt blau.

Josué Ferrer.

Som Valencians.

26 Abr 2015 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , ,

SOM V LOGO NET

Som Valencians (SV) es un partit politic que naix en decembre de 2014. El va crear un conjunt de gent molt preocupada per la situacio de la nostra terra. Es tracta d’un partit valencianiste, obert i plural com ho es el propi poble valencià. Alli hi ha catolics, protestants, ateus, conservadors, progressistes, tradicionalistes, lliberals, republicans… Pero tots tenim una cosa en comu: que volem la nostra terra per damunt de tot. Tambe es un partit obert als immigrants que amen Valencia. Al cap i a la fi, valencià es tot el qui viu en el Regne de Valencia en voluntat integradora. Volem una societat mes democratica i justa, de tots i per a tots.

En Som Valencians volem una Agencia Tributaria propia, com la que te Navarra, per a que els diners dels valencians es queden en casa. De conseguir-ho, recuperariem 6000 millons d’euros anuals que ara es perden tots els anys. Volem rebaixar la quota mensual dels autonoms, que els autonoms i les pimes paguen zero euros d’imposts durant el seu primer any d’activitat economica. Volem baixar els imposts a treballadors i empresaris per a poder crear riquea i puestos de treball. Volem un transvas de l’aigua sobrant de l’Ebre. Volem una societat mes prospera i lliure, llistes obertes i la desaparicio de l’injusta barrera electoral del  5%.

Apostem per un model d’educacio trilingüe en un terç d’assignatures en castellà, un terç en llengua valenciana i un terç en angles. Volem guarderies publiques debades, i que els llibres de text siguen gratuïts en primaria i secundaria. Volem aprovar la dacio en pagament de la vivenda per a poder cancelar l’hipoteca en el banc i prohibir per llei que es talle la llum a les families pobres en hivern.  Volem l’horari laboral europeu per a compatibilisar vida laboral i familiar. Volem una radiotelevisio valenciana lliure i independent inspirada en la BBC. Volem oficialisar les Normes d’El Puig i desterrar el catalanisme de la nostra terra per a sempre.

No es tracta de que guanye l’esquerra o la dreta sino de que guanyem els valencians. ¿De qué mos val que guanye Podemos si no lleva el catala de les escoles? ¿De qué mos val que guanye el Partido Popular (PP) si som la quarta autonomia mes pobra d’Espanya? El mal nomenat vot util tan sols ha servit per a estafar als jubilats en les preferents, pujar els imposts i baixar els salaris als treballadors i per a que la gent jove, en acabant d’haver estudiat una carrera, no puga trobar faena. Si et sents unicament  valencià o mes valencià que espanyol, si penses que cal defendre el Regne de Valencia per damunt de tot, este es el teu partit.

El llibre electronic, la salvacio de l’idioma valencià.

03 Abr 2013 3 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , ,

amazon-kindle-ebook

Els llibres electronics, llibres-e o e-books, com vullgam dir-los, ya han superat en numero de vendes als llibres en paper en Estats Units. El futur passa perque els escolars tinguen els seus llibres de text en una llaugera pantalla en lloc d’anar carregats com a burros al colege en una mochila que reventa del pes. El desti final del llibre-e és desplaçar al llibre tradicional com el telefon movil ha arraconat al fix.

Estem vivint una autentica revolucio cultural de dimensions historiques, a la qual el valencianisme -que sempre reacciona tart- encara no s’ha sumat. En estos temps de crisis economica en que la nostra causa a penes té diners per a traure publicacions, Amazon -la major llibreria del planeta- és una ferramenta perfecta per als nostres interessos i pot supondre la salvacio del valencià. Vejam algunes ventages:

1) Facilitat per a publicar. El valencianisme conta en escasos recursos pecuniaris. Les editorials són menudes, no poden competir contra les editorials en catala (que tenen les subvencions) ni contra les del castellà (que tenen el mercat). Traure una tirada de 500 eixemplars pot costar entre 1500 i 2000 euros. ¿Quin sentit té gastar els diners que no se tenen quan simplement pots publicar un llibre-e a cost zero?

2) Facilitat de distribucio. Les editorials valencianistes casi no tenen distribucio més alla d’uns pocs punts de venda (Paris Valencia, algunes entitats culturals i para de contar). I a mida que t’alluntes del Cap i Casal més dificil és trobar este tipo de materials. En canvi, en format digital, pots estar vivint en Japo i descarregar-te un llibre en valencià i tindre’l llest per a llegir-lo en menys d’un minut.

3) Aprofitament de l’espai. Els que som llectors empedernits tenim el problema de que no sabem a on clavar tant de llibre. En lloc d’anar posant més i més estanteries en una vivenda per a finalment acabar discutint en la nostra parella perque no hi ha espai per a unes atres coses, si tens un llector electronic pots guardar-te mils de texts en un chicotet aparatet que cap en qualsevol raco de la casa.

4) Proximitat autor-editor. Una editorial en paper sol oferir a l’autor el 5% dels ingressos per la venda del llibre. Pero en Amazon l’escritor pot arribar a guanyar fins a un 70%. El llector tambe es beneficia ya que troba decenes de mils de llibres per un euro i aixina i tot el lliterat guanya diners ya que els intermediaris (editor, maquetador, distribuïdor…) han segut eliminats i ya no poden chuplar més del pot.

Encara hi ha gent reticent al canvi. Suponc que per ignorancia. Te pots comprar un llector Amazon Kindle per nomes 80 euros. ¿Car? En absolut si tens en conte te permet la descarrega de més de 20.000 llibres completament debades i molts atres a preus simbolics. Tambe els pots llegir en el teu ordenador o en uns atres dispositius movils gracies a les aplicacions que te pots instalar completament debades.

Ya tenim els primers llibres-e en valencià en Amazon (Els assessinats de la rue Morgue d’Edgar Allan Poe i L’Estat Valencià, La consciencia de ser valencians, Per a ofrenar noves glories a Valencia i Nihil, els quatre d’un servidor). Pero cal més. Els autors valencianistes deuen pujar-se al carro de publicar llibres-e i la societat al de llegir-los. És un tren que no podem dixar passar.

FONT: SOM nº 257. Març 2013.

Nihil (Amazon).

21 Oct 2012 1 comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , , , , ,

Títul: Nihil.

Autor: Josué Ferrer.

Edició: Josué Ferrer.

Correcció: Josué Ferrer.

Portada: Josué Ferrer.

Primera edició: Almassora, Regne de Valéncia, octubre de 2012 (Amazon).

ISBN: 978-84-615-6322-7.

Format: Mobi.

Preu: 1,59 € (Amazon Espanya, Itàlia, França i Alemanya), 1,28 £ (Amazon Regne Unit), 2,07 $ (Amazon Estats Units i Índia).

Sinopsis:

Nihil és una narració que aborda l’angoixa existencial que fa sentir-mos buits als sers humans, ademés d’una crítica al nihilisme que mos aparta de Deu i que nega un sentit trascendent a la vida. Els llectors més desperts sabran trobar en ella una metàfora d’esta societat postmoderna buida de valors morals, espirituals, culturals i artístics en la que estem vivint.

Es tracta d’una novela curta, o millor dit d’una antinovela, que desenrolla la seua trama a lo llarc d’un tractament clàssic de plantejament, nuc i desenllaç; un llibre de llectura àgil que transmet desassossec des de la primera pàgina fins a l’última. Nihil és una profunda reflexió sobre este nihilisme que sempre mos deixa una amarga sensació de buidor en l’ànima.

És esta una obra carregada de contingut simbòlic i filosòfic pero escrita en una tinta màgica que únicament les persones inteligents són capaces de vore i que resulta invisible per als estúpits. Només els inteligents podran llegir el mensage entre llínies. Els demés diran que tan sols es tracta d’un llibre en les fulles en blanc ya que no podran vore absolutament res.

Per a adquirir-lo puncha ací:

–> Nihil (Amazon Espanya).

–> Nihil (Amazon Itàlia).

–> Nihil (Amazon França).

–> Nihil (Amazon Alemanya).

–> Nihil (Amazon Regne Unit).

–> Nihil (Amazon Estats Units).

nihilportada6

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: