Bancaixa i Caja Madrid han arribat a un sorprenent acort per a sumar les seues forces a través d’una fusió freda a la qual s’afegiran també unes atres caixes més menudes com Caja Insular de Canarias, Rioja, Ávila, Segovia i Laietana. Es crea aixina el major grup de caixes d’aforros de tot l’Estat, per damunt de La Caixa i tercera entitat financera, superada únicament pel Santander i BBVA. La corporació tindrà un volum d’actius de 340.000 millons d’euros, més de 27.000 empleats i 5.000 oficines.
El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP), lo qual comporta que més que una caixa en si mateixa siga una aliança d’elles. Cadascuna de les entitats financeres participants podrà conservar la seua marca, personalitat jurídica i identitat. El president de Caja Madrid, Rodrigo Rato, serà també el del SIP i la vicepresidència recaurà en el màxim mandatari de Bancaixa i Banco Valencia, José Luis Olivas. En les grans decisions, Caja Madrid i Bancaixa hauran de consensuar postures per a arribar a acorts.
La meua primera opció sempre ha segut una fusió Bancaixa-CAM-Caixa Ontinyent en sèu social en Alacant que haguera donat pas a una de les entitats financeres més poderoses d’Europa. Pero, aixina i tot, esta aliança de Bancaixa-Caja Madrid m’agrada molt per la senzilla raó de que la sèu social estarà en Valéncia. I això és clau perque significa que este SIP és oficialment valencià, que els imposts es tributaran en Valéncia i que el nou grup estarà regulat per les lleis autonòmiques del nostre Regne. És una bona jugada.
En contraprestació la sèu operativa estarà en Madrit. Poc importa això si tenim en conte que les grans decisions hauran de contar en el consens de les dos grans caixes, possiblement a través d’una majoria qualificada d’un 75% de l’accionariat. Tots eixim guanyant: Rodrigo Rato presidirà el més gran grup de caixes de l’Estat, este grup serà de titularitat valenciana i per damunt de tot, s’evita el perill d’una absorció a mans de La Caixa, que té uns interessos totalment contraposts als del nostre sufrit poble.
En els últims mesos s’ha procedit a una frenètica fusió de caixes d’aforros, per lo que en poc de temps potser es passe de 45 caixes a només 15. Dit procés resulta inevitable per a poder enfrontar la tan temuda crisis i aumentar la competitivitat a nivell europeu pero pot produïr un oligopoli financer que reduïxca l’oferta per al client d’a peu i ser el primer pas de la privatisació de les caixes. Esperem, almenys, que esta ona de fusions ajude a obrir de nou l’aixeta del crèdit, tan necessari per a les empreses… El temps dirà.
Josué Ferrer. 
Comentarios recientes