Junts pel Paripé.

24 Mar 2018 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , ,

Carles Puigdemont proclama l’independència i suspén els seus efectes cinc segons més tart. El Parlament vota una suposta declaració d’independència a on només el preàmbul -que no es vota- parla estrictament del tema. Quarantahuit hores més tart Puigdemont pega a fugir a Brusseles i deixa este merder als qui es queden. Oriol Junqueras en la presó, que en Espanya és, en realitat, un hotel. L’ilusió de creure’s una república sobirana quan realment únicament s’és una autonomia intervinguda des de Madrit. La cabuderia de voler fer president de la Generalitat a un pròfuc de la justícia com Puigdemont, a un empresonat com Jordi Sánchez o a un imputat com Jordi Turull. Anna Gabriel i Marta Rovira que peguen a fugir i banalisen el concepte d’exili. El famós procés ha estat a l’altura de la més important obra de la lliteratura catalana: Mortadelo y Filemón.

Ha quedat meridianament clar que quan jugues al pòquer si vas de farol i l’atre et descobrix tens la partida perduda. Inclús el més fava sap que una Catalunya independent podria arribar a ser com Holanda i Madrit és conscient de que si Catalunya se’n va això seria com obrir les portes d’esta masmorra de nacions que es diu Espanya. Ací només la CUP ha segut coherent en els seus ideals independentistes pero tant ERC com PdeCat li han pres el pèl als seus votants perque només han jugat a allargar un procés que mai arriba al seu punt final. ¿Qué passarà ara? ¿Es jugarà al processisme durant els pròxims 150 anys? ¿Es tornarà al regionalismo bien entendido com ha fet el PNV? ¿Es deixaran ya de farols i començaran a jugar de veritat per a guanyar la partida? ¿El poble català li retirarà la confiança als de Junts del Paripé o encara no s’ha fartat de tant de teatre?

Lo pijor de tot és que Catalunya podria ser independent… Si realment volguera. Tot havia funcionat relativament be fins que Puigdemont abandonà el barco com si fora una rata en lloc del capità. Només faltava un últim pas. Un últim esforç. Traure a la gent al carrer i, com deya Gandhi, quan vos peguen no vos defengau. Si dos millons de catalans ixen al carrer ¿qué pot fer l’Estat Espanyol? ¿Enviar els tancs? ¿Disparar contra civils desarmats en les càmares de la BBC davant? En només quinze o vint morts al carrer totes les nacions del món reconeixerien la República Catalana. Desgraciadament quan un Estat opressor no entén de raons sino únicament de força només la sanc dels màrtirs pot trencar les cadenes d’un poble oprimit. Pero no hi ha independència sense Guerra de l’Independència. Que li pregunten si no a Veneçuela, Irlanda, Índia o els Estats Units.

Lo millor que mos podria passar.

20 Oct 2017 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

Imaginem només per un moment que Catalunya s’independisa d’Espanya. Esta acció que, de bones a primeres, resultaria sumament perjudicial per a Espanya, podria ser, en canvi, extraordinàriament beneficiosa per als valencians. De fet, una Catalunya independent obriria un escenari inèdit que comportaria numeroses ventages per al nostre poble.

En una Espanya en la que no estiguera Catalunya, la Ciutat de Valéncia es convertiria, en els seus 800.000 habitants, en la segona urbs més gran de l’Estat, per darrere de Madrit i per davant de Sevilla i Saragossa. A causa del seu nou pes demogràfic, tindria molta més rellevància política, cultural i social que ara i els mijos de comunicació li prestarien més atenció.

Les multinacionals que tenen sèu en Barcelona haurien de buscar una atra sèu adicional per a seguir mantenint el seu negoci en lo que quedara d’Espanya. La majoria, segurament, s’instalaria en Madrit, pero Valéncia podria ser també una opció atractiva. La capital del Túria passaria a tindre un pes considerablement major en l’economia estatal.

Referent al comerç, fins ara l’Estat té dos grans eixides al Mediterràneu: el Port de Valéncia i el de Barcelona, i, a sovint, finança millor este últim pels chantages dels catalanistes. Pero en una República Catalana independent, Espanya centraria tots els seus esforços en potenciar el Port de Valéncia, que es convertiria en la seua eixida natural per mar.

Igualment l’eixida natural per terra passaria a ser Aragó, que podria absorbir una bona part de les mercaderies que ara passen físicament per les carreteres i ferrocarrils catalans. Això comportaria, de rebot, reforçar les conexions de Valéncia en Aragó. Podriem arribar a Europa més fàcilment i sense cap necessitat de pagar peages als catalans.

Si el Barça se n’anara de la Lliga (cosa que està per vore, perque en la Lliga ya participa un club estranger -l’Andorra- i igualment es podria arribar a un acort en els catalans), el Valéncia C.F. podria optar a ser la gran alternativa al Real Madrit (clar, en el permís de l’Atlètic de Madrit). El Valéncia Basket ho tindria encara molt més fàcil en la Lliga ACB.

El Partido Popular (PP), que ara defén l’unitat de valencià i català per interessos polítics, podria passar a defendre lo contrari com a represàlia per la secessió. Una gran ona d’anticatalanisme podria fer que la gent vera als de Compromís com a lo que realment són: els quintacolumnistes dels catalans. O que el valencianisme polític tornara a les Corts.

En una Espanya sense Catalunya seria intolerable que en el nostre territori hi haguera repetidors de TV3, és dir, d’una televisió estrangera o que el Govern d’un país estranger finançara a Eliseu Climent. Les autoritats valencianes, fins ara còmplices d’este merder, tindrien molt difícil de justificar de cara a la societat les ingerències externes d’un atre estat.

Òbviament l’escenari que dibuixe és només una hipòtesis. No passe per alt els riscs per als valencians, com que per eixemple Madrit mos espoliara fiscalment (encara més), per a compensar la pèrdua catalana, o que l’Estat iniciara una estratègia recentralisadora i llevara algunes competències a les autonomies. Eixe perill està ahí i no el podem descartar.

Una hipotètica independència catalana obriria un escenari inèdit replet d’oportunitats per als valencians. Estaria per vore si tenim l’inteligència suficient com per a aprofitar-les. Pero si tenim en conte que des de Barcelona mos tracten als valencians com a una colònia d’ultramar,  que s’independise Catalunya és ara per ara lo millor que mos podria passar.

¡Deixeu votar als catalans!

11 Sep 2017 5 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , ,

El procés català ha pegat un gir molt interessant en els últims mesos. El president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont, ha introduït una ficha nova que fins ara no havia aparegut en esta partida d’escacs entre Madrit i Barcelona: la declaració unilateral d’independència. Si en el referèndum que Puigdemont té previst fer el pròxim 1 d’Octubre guanya la secessió, el president es compromet a proclamar-la en les Corts. I és que, sense este factor, totes les manifestacions, eleccions autonòmiques i consultes populars del món es queden en meres bufes de pato. Atenció, perque podem estar a les portes del naiximent d’un nou estat en Europa.

Per supost, el president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, ya ha avisat que no hi haurà referèndum ni tampoc secessió. Vorem al final qué ocorre. En tot cas l’actuació de l’Estat no és democràtica. Cal recordar-li a Rajoy lo que diu Nacions Unides: «Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. En virtut d’este dret establixen la seua condició política i procuren també pel seu desenroll econòmic, social i cultural». Açò diu l’artícul 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics firmat per Nacions Unides el 16 de decembre de 1966. Este tractat està reconegut per l’Estat, segons establix l’artícul 10.2 de la Constitució Espanyola de 1978.

Recorde també la sentència de 2010 del Tribunal de La Haya del cas Sèrvia contra Kosovo. Este tribunal donà la raó a Kosovo en fallar que una declaració unilateral d’independència és un acte polític, no un de jurídic, per tant no pot ser considerat illegal -encara que contravinga inclús la Constitució de Sèrvia, que parla de l’indivisibilitat de l’Estat- i que l’Eixèrcit (Servi) està per a salvaguardar les fronteres de l’Estat, sí, pero de cara a l’invasió d’una potència estrangera, no de cara a la secessió d’una de les seues regions internes. Molt d’ull perque lo que Sèrvia argumentà és exactament lo mateix que argumenta Espanya. I Sèrvia va perdre.

El procés català: història d’una estafa.

25 Abr 2017 6 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , ,

¿Serà Catalunya un estat independent pròximament? Molt s’està parlant d’este tema. I des de fa temps. Yo trobe, no obstant, que estem davant d’una calculada escenificació teatral que no durà a cap banda. No a curt determini. Hem assistit en poc de temps a moltes elecciones autonòmiques (2010, 2012, 2015). En totes hi havia una majoria nacionalista en el Parlament. Pero en cap d’elles s’ha proclamat el tan anhelat Estat Català.

En els últims anys hem assistit a enormes manifestacions sobiranistes en Catalunya. Algunes de més d’un milló de persones. Potser de més de dos. També hi ha hagut manifestacions contràries al dret a decidir i l’independència de Catalunya, pero estes han segut molt més reduïdes en participants. És evident que en el carrer hi ha una majoria independentista. ¿Potser s’ha aprofitat això per a proclamar l’independència? No.

Des de 2009 fins a l’actualitat hi ha hagut diverses consultes populars. La primera fon la d’Arenys de Munt, al 2009. Molts Ajuntaments han celebrat consultes semblants. En 2014 se feu una a nivell de tota Catalunya. El resultat sempre ha segut el mateix: sí a l’independència. Aixina i tot, en lloc de proclamar-la, l’actual administració catalana opta, com un deja-vu, per tornar a convocar una nova consulta. Torna-li la trompa al chic.

Catalunya ha entrat en un bucle que es repetix fins a l’infinit. Eleccions autonòmiques –> Manifestacions independentistes –> Consulta popular –> Demanar l’independència a Espanya –> Espanya diu que no –> Eleccions autonòmiques. De manifestació en manifestació, en consulta en consulta, d’eleccions en eleccions. Si tenen majoria en el carrer, en les urnes i en el Parlament… ¿per qué no proclamen l’independència ya d’una?

Trobe que el Govern català no pensa en proclamar l’independència unilateralment. I eixa és l’única manera, perque si has d’esperar a que el Govern de Mariano Rajoy et diga que sí, com diu la cançò dels Panchos: pasarán más de mil años, muchos más…  Junts pel Sí (JxSí) fa servir el tema de l’independència únicament per a perpetuar-se en el poder i per a tapar les seues vergonyes, els seus imputats, els seus 3%.

Els catalans van de farol i en Madrit ho saben. Estos patriotes són catalans de cor pero andorrans de bojaca. ¿Algú s’imagina a esta tropa fent una declaració unilateral d’independència sabent que des de Madrit enviaran la Guàrdia Civil i els tancs? ¿Algú s’imagina a Jordi Pujol, a Artur Mas, a Carles Puigdemont o a Oriol Junqueras disposts a martirisar-se i anar a presó per la causa, a l’estil Nelson Mandela? Yo tampoc.

Cataluña: de pueblo oprimido a pueblo opresor.

11 Sep 2011 15 comentarios

de J.Ferrer en Banderas, Banderas de Europa Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

De la fusión de una docena de condados nació Cataluña, históricamente vinculada al Reino de Aragón. Tras la Guerra de Sucesión (1701-1715), una Cataluña derrotada fue sometida a un feroz proceso centralista y castellanizador. Los regímenes autoritarios posteriores intentaron acabar con su identidad sin éxito.

A finales del siglo XIX, Europa era una caldera de nacionalismos y de aquella época nace el actual catalanismo como reacción a la opresión castellana. La República Catalana fue proclamada en 1640, 1873, 1931 y en 1934 pero tuvo una vida efímera ya que en todos los casos fue sofocada de inmediato por el Estado Español.

En el Congreso de la Lengua Catalana de 1906 nació el catalán como idioma independiente del lemosín. Ese año el ideólogo Enric Prat de la Riba estableció que el pancatalanismo debía ser un movimiento imperialista. En 1917 otro ideólogo, Antoni Rovira i Virgili, apuntó a la anexión lingüística previa a la territorial.

El nacionalismo expansionista catalán recuerda en voracidad a la Gran Serbia y la Gran Alemania. Cataluña reclama como suyas las tierras vecinas que hablen catalán o alguna lengua parecida (Rosellón, Andorra, Arán, Aragón Oriental, Valencia y Baleares) y las somete a un etnocidio que desata la ira de la población local.

La cultura catalana eclosionó en el siglo XX con cantantes como Joan Manuel Serrat, Montserrat Caballé o Josep Carreras, artistas como Salvador Dalí o Antoni Gaudí, o literatos como Josep Carner o Josep Pla. Pero el gran tesoro cultural, elemento diferenciador y símbolo de identidad nacional es la lengua.

El catalán es un pueblo trabajador y de hábiles negociantes que goza de una economía poderosa fruto de su tesón. Tiene una fuerte consciencia nacional y está llamado a independizarse. Pero también es un pueblo que ha pasado de oprimido a opresor, y que le hace a sus vecinos lo mismo que critica que España le hace a  él.

TV3: una televisió al servici de l’Imperi.

07 Mar 2011 11 comentarios

de J.Ferrer en Periodismo Etiquetas:, , , , , , , ,

Cada quatre anys els valencians assistim a un deja vu que es repetix en puntualitat britànica. Sempre que arriben les eleccions autonòmiques, el Partido Popular (PP) arbora la seua Real Senyera i comença a sancionar a Acció Cultural del País Català (ACPC) pels repetidors illegals de TV3 que té instalats en el nostre regne.

A voltes ocorren coses molt divertides: com impondre una multa i dies després concedir a Acció Cultural una subvenció que supera la quantia de la sanció. En el fondo, és tot una maniobra de pressió per part de la Generalitat Valenciana per a obtindre per part de l’Estat un nou múltiplex per a obtindre més canals afins al règim.

Alguns grupúsculs han clamat en contra del tancament dels repetidors i la prensa més sensacionalista ho ha tildat d’atac contra la llibertat d’expressió. Dic grupúsculs perque la catalana ací no la veu ningú. En giner de 2011 TV3 tingué una quota de pantalla del 0,3% en Valéncia. Canal 9 per contra no es pot vore per allà.

Com explica l’autor José Donís, TV3 s’ha emitit en Valéncia durant més de 25 anys. Canal 9 se va emetre en Catalunya durant un any i set mesos, desde el 19 d’Agost de 2008 fins al 19 de Març de 2010. Abans de que els catalans apagaren la senyal, Canal 9 tenia una audiència de 0,6% allà per un 0,5% de TV3 ací (Febrer 2010).

Pero la qüestió de fondo és que TV3 és una televisió colonial que no respecta les nostres senyes d’identitat i mos engloba en l’entelèquia imperialista dels països catalans. El mapa de l’orage a on TV3 mostra a Valéncia, Balears, Aragó Oriental, Andorra i El Rosselló com si foren parts integrants de Catalunya és senzillament delirant.

Ningú permetria que Marroc instalara repetidors en Ceuta i Melilla per a dir a estos pobles que són marroquins. ¿Per qué hem de consentir que els catalans posen la seua televisió colonial en el nostre territori per a que mos insulten des d’ella? ¿Per qué el PP no defén als valencians i únicament ataca TV3 quan toca votar?

¿Per qué els catalanistes, que van de demòcrates per la vida, no defenen l’instalació de repetidors de TeleMadrid en Catalunya?  ¿Ni denuncien que Canal 9 no es puga sintonisar allà dalt? Este malensomi és un deja vu que torna cada quatre anys. Pero als caradures que el protagonisen mos toca aguantar-los tots els dies.

Valencia: antes muertos que catalanes.

11 Ene 2011 27 comentarios

de J.Ferrer en Banderas, Banderas de Europa Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , ,

Valencia es un reino muy antiguo. El primer rey de Valencia documentado fue el visigodo Leovigildo allá en el siglo VI, aunque popularmente se ve en la figura del rey  Jaime I el Conquistador al padre de la nación ya que él arrebató el país a los musulmanes en el año 1238 liberando al pueblo del yugo perverso del islam.

En el siglo XV el Reino de Valencia tuvo su máximo esplendor. Por entonces era el faro de la civilización, la Nueva York de la época. Pero fue entablar relación con los castellanos y llegar la decadencia. En 1707 el rey Felipe V de Borbón suprimió los fueros y así Valencia despareció como un estado soberano en el mundo.

El valenciano fue la primera lengua neolatina en tener un siglo de oro literario, un diccionario y una Biblia. En valenciano se escribió el primer libro impreso en la Península Ibérica. En la ciudad de Xàtiva se instaló la primera fábrica de papel de Europa y en Elche se logró el hallazgo del busto ibérico de la sin par Dama de Elche.

Su legado cultural es colosal: el colegio más antiguo del planeta, el tribunal más añoso de Europa, inventos como la banca y el comercio modernos, el defensor del pueblo, el derecho marítimo internacional, el ajedrez moderno, la radio, la Coca-Cola, el manicomio, el descubrimiento de la Antártida, la pelota valenciana, etc.

Es un pueblo próspero, conservador, liberal y emprendedor pero demasiado abierto, individualista y pasota. Su falta de unidad y patriotismo le ha hecho caer en las garras del pancatalanismo. Pese a ello, existe la consciencia de que el idioma valenciano no es catalán. «¡Antes muertos que catalanes!» -claman en el reino-.

Ausias March, Joanot Martorell, Lluís Vives, Sant Vicent Ferrer, Josep Ribera, Joaquim Sorolla, Lluís García Berlanga… Fábrica de genios, Valencia es hoy la sombra de lo que fue: un país acomplejado, dividido y sometido desde Madrid y Barcelona; un pueblo noble y herido que necesita recobrar su identidad.

Estatut català: que Madrit i Barcelona es maten mútuament i dixen en pau a Valéncia.

13 Jul 2010 11 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , ,

La sentència del Tribunal Constitucional ha significat  importants retalls a l’Estatut català perque encara que permet la definició de Catalunya com a nació en el seu preàmbul sense validea jurídica en la pràctica es llimiten molt les competències autonòmiques. Es posa fi a les vegueries, s’entén que els poders públics estan obligats a atendre en català al ciutadà pero no una empresa privada i es contempla que tant el castellà com el català  poden ser llengües vehiculars en l’educació i l’administració (encara que el català ho és en la pràctica). Ademés, el Tribunal nega també a la Generalitat Catalana la capacitat per a regular i establir referèndums, que tinga l’exclusivitat en matèria de primera acollida d’immigrants, nega que el Consell de Justícia de Catalunya o el Síndic de Greuges siguen els òrgans exclusius en territori català en les seues respectives àrees de treball, nega al Consell de Garanties Estatutàries la capacitat d’emetre dictàmens vinculants i anula la exigència de que unes atres autonomies de l’Estat hagen de fer un esforç fiscal similar al de Catalunya si volen beneficiar-se dels fondos destinats a la solidaritat ab les regions.

Les meues impressions sobre la sentència són contradictòries. Si en lloc de Catalunya es tractara de qualsevol atra autonomia, possiblement em manifestaria en contra de la sentència i entendria que és un atac en tota regla a l’autonomisme. Potser inclús em seria igual al comprendre que es tracta d’una atra terra que no és la meua i per tant  no soc ningú per a clavar els nassos a on no em criden. Pero tractant-se del nacionalisme expansioniste imperialiste català, que sempre vol anexionar-se la nostra llengua, cultura i  terra valencianes, m’alegre i molt de la retallada de l’Estatut perque sempre que hi hagut bona sintonia entre Madrit  i Barcelona els valencians hem acabat ben fotuts.  Per això preferixc que s’alimente el foc i el conflicte entre Madrit  i Barcelona, entre el centralisme ranci dels uns i l’imperialisme sectari dels atres, per a que dixen a lo Regne de costat. Mentres es maten Madrit i Barcelona, no tindran temps per a vindre a matar-mos a mosatros. Esperem que açò servixca per a tensar la corda entre els uns i els atres a vore si un dia esta comedia d’Estat, la grotesca pantomima que és Espanya, acaba botant pels aires.

Heineken i l’Estat Valencià de 1992.

04 Jun 2010 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

El multimillonari empresari holandés Freddy Heineken no només fon el president de l’empresa cervesera més famosa del món-a la qual el seu llinage dona nom-, sino que ademés fon també un declarat europeiste i un apassionat de les cultures. En 1992 publicà un panflet titulat Els Estats Units d’Europa ¿una eurotopia? en la que proponia una Europa federal -els Estats Units d’Europa- composta per dozenes de chicotets estats europeus (la majoria d’entre uns 5 i 10 millons d’habitants), en una història comuna, una cultura pròpia i una homogeneïtat ètnica.

A principi dels 90 hi hagué una forta eclosió de nacionalismes en Europa que va donar pas a una vintena de nous estats després de la desintegració de l’Unió Soviètica, Yugoslàvia i Checoslovàquia. També en 1992 se firmà el Tractat de Maastrich que significava el pas d’un mercat comú  exlusivament econòmic com la Comunitat Econòmica Europea (CEE) a un ambiciós proyecte polític com l’actual Unió Europea (UE). Heineken pensà que eixa explosió de noves nacions-estat d’Europa Oriental podia traslladar-se a tot el continent i ajudar al mateix temps a forjar una gran aliança de pobles.

L’idea era que seria més fàcil construir una gran nació europea si es componia d’estats menuts que no perderen el temps competint entre ells per l’hegemonia de la UE com fan els grans. Els actuals estats europeus són massa menuts per als assunts internacionals i massa grans per a la vida del dia a dia. Per tant, calia construir una superpotència europea que a nivell exterior abordara els reptes internacionals i a nivell interior estiguera composta per estats menuts que acostaren l’administració al ciutadà i formaren una unió molt més equilibrada al tindre tots un tamany molt paregut.

Heineken, inspirat potser per pensadors com Leopold Kohr o Friedrich Meinecke, dividí el mapa europeu en 75 estats de chicotetes dimensions. Per supost no era més que una proposta i la reordenació territorial resultava, en alguns casos, prou discutible. Pero la qüestió és que dins d’eixe mapa figurava un Estat Valencià sobirà, independent i diferenciat d’Espanya i de Catalunya. Heineken sabia be que el nostre poble té identitat pròpia. Més allà d’esta eurotopia, l’idea d’una Europa dels pobles en la que els valencians tingam veu i vot continua viva a dia de  hui.

Hacia la desaparición de España.

14 Dic 2009 4 comentarios

de J.Ferrer en Mundo Etiquetas:, , , , , , , , , ,

El espíritu de Arenys de Munt se abre paso en España. Esta localidad catalana celebró el pasado 13 de septiembre una consulta popular sin precedentes. A la pregunta de «¿Está de acuerdo que Cataluña devenga un Estado de derecho, independiente, democrático y social, integrado a la Unión Europea?» el 96% de los votantes se decantó por el sí, con una participación del 41% del padrón, similar a la de los comicios europeos o a la del referéndum que aprobó el Estatuto catalán de 2006.

Ayer, 13 de diciembre de 2009, se volvió a formular la pregunta a la ciudadanía de 166 localidades catalanas. El sí a la independencia ganó de calle con un 94% del total del voto. Como partidario que soy del derecho a la autodeterminación y de la democracia directa, considero esta consulta popular una auténtica fiesta de la democracia que, si bien no tiene valor legal alguno, sí contiene un indudable peso moral y social que debiera hacer reflexionar y mucho a la casta política y a la prensa de Madrid.

El actual Estado Español tiene los días contados. Con el avance imparable de la democracia  y las libertades nacionales, cada vez va a ser más difícil para España tener argumentos de cara a una hipotética secesión catalana. Especialmente, a partir del precedente jurídico internacional que supuso la independencia de Kosovo en 2008, la cual sienta un cambio en las reglas del juego: la secesión puede ser unilateral en tiempos de paz mientras cuente con apoyo de un grupo de países que reconozca al nuevo estado.

En los últimos tiempos un sinfín de nuevos estados se ha abierto paso en las entrañas de Europa: Ucrania, Lituania, Eslovaquia, Croacia, Montenegro, etc. España siempre argumenta lo mismo: que no es un caso comparable, que Cataluña no es Montenegro, que son casos distintos, etc. Y puede que tenga razón. Pero yo me pregunto: ¿qué inverosímil excusa pondrán los españoles el día que se independicen Flandes o Escocia? Porque ahí ya estamos hablando de Europa occidental, con una tesitura muy similar a la nuestra.

Yo auguro la desaparición de la actual España. Es cuestión de tiempo que Euskadi y Cataluña sean estados soberanos. Eso no tiene por qué significar la desaparición de España como tal. España puede sobrevivir a esto igual que sobrevivió a la pérdida de Cuba o de Argentina. Pero afectará a las fronteras del actual Estado Español y puede ocasionar un importante efecto dominó en otras autonomías, especialmente si éstas perciben que a Cataluña o a Euskadi les va mejor fuera de España que dentro de ella.

Anteriores Entradas antiguas