Franco, ETA i uns atres fantasmes.

La Guerra Civil acabà fa huitanta anys. El dictador va morir va quaranta. Pero pareix que per a l’esquerra és impossible passar pàgina. Té massa resentiment, massa odi. Durant quaranta anys no li ha importat absolutament a ningú a on estiguera enterrat Francisco Franco. Ni tan sols al Partit Comuniste. Ara pareix que no hi ha res més important que fer en Espanya que exhumar el cadàver de Franco del Valle de los Caídos i soterrar-lo en un atre lloc. El guerracivilisme i la discòrdia és una constant pròpia d’esta Espanya caïnita.

La dreta tampoc és gens diferent. M’avorrix molt… ¡Sempre parlant de ETA! Una banda terrorista que afortunadament ya no és cap problema perque fa anys que no existix. A vegades pense que voldrien que ETA encara existira. I en estiu toca bramar “¡Gibraltar español!” com si l’Estat tinguera alguna remota possibilitat de recuperar el disputat penó. Tot són cortines de fum per a enganyar als simples, per a entretindre als votants en els fantasmes del passat mentres es callen els problemes del present.

¿Per qué no parlem de que tenim l’electricitat i el carburant més cars d’Europa? ¿O dels sous de fam i els preus abusius de la vivenda? ¿O de que Valéncia és l’única comunitat pobra d’Espanya que en lloc de cobrar paga? ¿O de que sense l’ampliació del Port de Valéncia no hi ha futur? ¿O de les taronges marroquines i surafricanes que arruïnen als nostres agricultors? ¿O dels 300.000 millons de diners públics que s’han emportat els bancs i que no pensen tornar mai? ¡Per favor no em parlen més de 1936, que estem en 2019!

Anuncios

Nacionalisme, patriotisme i globalisme.

Des de fa molts anys els partidaris de la neollengua mos volen fer creure que el “nacionalisme” és una cosa terrible. Diuen que el qui és nacionaliste odia als que no són de la seua nació, pero això es correspon més en la “xenofòbia” que en una atra cosa. O et volen fer creure que nacionaliste és el qui es creu superior a les atres nacions i que això li dona el dret de chafar-les. Això és en realitat “supremacisme”. ¿Pero qué és el nacionalisme?

Si busques en qualsevol diccionari de qualsevol llengua occidental trobaràs que pràcticament tots et transmeten, en diferents paraules, definicions i expressions, la mateixa idea general: “nacionalisme” és amor per la nació a l’igual que “patriotisme” és amor per la pàtria, sent “nació” i “pàtria” sinònims. “Nacionalisme” i “patriotisme” són en realitat lo mateix. És amar el teu país, sentir devoció per la pàtria… ¿Cóm pot ser roïn això?

El nacionalisme busca posar els interessos del nostre país per damunt dels interessos estrangers. Per contra per a un internacionaliste el món millora si permetem que les taronges africanes i els textils asiàtics es comercialisen en Europa. No importa que això comporte la ruïna per als empresaris i agricultors del nostre país puix només importa l’interés general i no el particular. Falsos cosmopolites que són els venpàtries de tota la vida.

Per supost, ser nacionaliste no et fa millor o pijor persona. Nacionaliste era Adolf Hitler pero també Mahatma Gandhi. I és innegable que a lo llarc de l’història hi hagut persones que han comés crims abominables en nom del nacionalisme, a l’igual que hi hagut també reis tirànics o republicans sanguinolents. Pero igual que açò no fa roïna per se ni a la corona ni a la república, tampoc el nacionalisme deixa de ser sentir amor per la nació.

El nacionalisme resulta indispensable per a que existixca la democràcia. Una nació sense fronteres no és una nació en absolut. Una nació ha de tindre ben delimitades les seues fronteres i el seu territori perque només allí dins es podrà posar en pràctica la democràcia ya que els ciutadans poden triar els seus governs nacionals pero, per contra, no se’ls permet triar els membres de les entitats supranacionals que de facto governen el món.

Yo vullc una nació a on el poble puga votar als seus governants i estos rendixquen contes a la ciutadania. El globalisme per contra vol que les pàtries de la Terra es difuminen fins a desaparéixer per a ser governades per certes famílies (Rothschild, Rockefeller, Soros…) que mos donen órdens a tots sense que ningú els haja votat. Som nacionalistes perque som patriotes i som patriotes perque som nacionalistes… Perque amem a la nostra nació.

¿Sabías que el único museo de la Península Ibérica dedicado a la aceituna rellena está en Alcoy?

El Reino de Valéncia está repleto de museos singulares. Uno de ellos es el Museo de la Aceituna Rellena de Alcoy (en la comarca de L’Alcoyà). No hay otro dedicado a esta temática en toda la Península Ibérica. Este centro se inauguró en 2007, cuando la factoría de aceitunas rellenas El Serpis se trasladó a las nuevas instalaciones, en el alcoyano barrio de Batoy, e incorporó, como novedad, el “Expomuseo”, un espacio cultural en el que se explica al visitante la historia de la fábrica, remontándose a su fundación, en 1926.

No se trata sólo de la historia de una factoría sino de la historia en sí de la aceituna rellena pues El Serpis es la primera fábrica que las produjo. Fue en 1926 que Càndit Miró Rabasa, fundador de El Serpis, tuvo idea de deshuesar una aceituna y rellenarla con anchoa de forma mecánica (antes se hacía en Alcoy de forma manual). Esta innovación supuso un nuevo producto típico en los aperitivos y tapas. El Serpis es una histórica empresa familiar, pionera en la fabricación de las aceitunas rellenas de anchoas.

El museo muestra el progreso tanto del producto como del proceso de producción, que incluye la maquinaria y los carteles publicitarios de las distintas épocas. También hay vídeos explicativos, e incluso se puede acceder a una parte de la fábrica y ver, desde unas cristaleras, cómo trabajan sus 80 empleados. Finalmente hay una pequeña tienda en la que los visitantes pueden comprar todos los productos elaborados por la empresa, tanto envasados como a granel, así como otros productos típicos de la comarca, como licores o patés.

Fuentes consultadas:

Serrano, C. Aceitunas rellenas de historia en Alcoy. Información (edición Alcoy / Comtat / Foia). 19-12-2010.

¿Sabías que la aceituna rellena de anchoa se inventó en Alcoy?

Agradecimientos a Joan Valls (Atzeneta d’Albaida).

La aceituna rellena de anchoa se ha convertido en un aperitivo mundialmente famoso. Su origen radica en Alcoy (en la comarca de L’Alcoyà). Alcoy se había convertido en una ciudad industrial que destacaba en el sector del papel y del textil. Fue precisamente un empresario del textil, Càndit Miró Rabasa, quien adaptó una de estas máquinas para que fuera capaz de quitar el hueso a las aceitunas y rellenarlas con un trozo de anchoa de manera automática. Corría el año 1926 y comenzaba así la producción industrial de aceitunas rellenas de anchoa, que hasta entonces se elaboraban en Alcoy de manera artesanal.

La empresa de Miró Rabasa se llamaba El Serpis, en honor al río que pasa por la ciudad de Alcoy. El río además tiene la clave de por qué se elaboran las mejores aceitunas rellenas en Alcoy, una ciudad que curiosamente carece de olivos y anchoas. El secreto del éxito es el agua local con la que se tratan las aceitunas en el proceso de elaboración: es agua dura (rica en cal) que hace que las aceitunas adquieran una textura muy especial. El Serpis es la empresa creadora de la producción industrial de aceituna rellena de anchoa -que data del año 1926- y en 2007 inauguró en sus instalaciones un museo temático.

En 1941 Alfred Alberola Balaguer abrió otra empresa aceitunera, también en Alcoy. Se trata de La Española, que creó un personaje icónico: una lata con una aceituna por cabeza, al igual que manos y pies, dos palillos como brazos y dos botellas como piernas. Su eslogan (“Es La Española una aceituna como ninguna y está rellena de rica anchoa”) la hizo terriblemente popular. La Española se consolidó como la marca de aceitunas más importante de España y penetró con fuerza en los mercados internacionales. Actualmente produce, además de una amplia variedad de aceitunas, vinagres balsámicos, gazpachos o cerveza.

No obstante, El Serpis y La Española no eran -ni son- las únicas productoras alcoyanas de aceitunas rellenas. Debemos mencionar también Aceitunas La Huerta (aún en activo desde 1929), o dos históricas tristemente desaparecidas como Aceitunas La Concha y Aceitunas Aitana. Además de las dos grandes marcas alcoyanas, en las comarcas del sur también existen otras empresas dedicadas a la fabricación de aceitunas y encurtidos, como Aceitunas Bernal (Callosa de Segura) o Aceitunas Cazorla (Alacant). La aceituna rellena de anchoa, un histórico invento valenciano que sin duda nos dejará buen sabor de boca.

Fuentes consultadas:

López, Pedro. Las aceitunas rellenas de anchoa es inventaron en Alcoy. GastroBlog Alicante. 16-5-2017.

El comunisme, la major desgràcia de l’història.

Quan pense en totes les calamitats que ha patit el món a lo llarc de l’història, la més gran de totes segurament siga el comunisme. Cent millons de morts únicament en el sigle XX. Això són més morts que els causats pel fascisme, pel nazisme, per les monarquies absolutistes, per les teocràcies, per les creuades, per l’Inquisició, pel terrorisme, per les bombes atòmiques, per les dos Guerres Mundials juntes… i poden vostés continuar la llista. El comunisme és un moviment lliberticida destinat al fracàs perque esclafa l’esperit, elimina l’iniciativa personal, sembra de cadàvers la terra i viu d’esquenes a Deu.

La nòmina de dictadors és realment digna de la galeria dels mònstruos. Josip Stalin matà 20 millons de soviètics (ni tan sols Adolf Hitler matà tants) per coses tan greus com no tindre durícies en les mans. Pol Pot assessinà a tres millons de camboyans (50% de la població) per, entre unes atres coses, dur ulleres. Mao Tse-tung, el major carnicer de l’història, fusilà entre 60 i 80 millons de chinencs (per a fer-mos una idea: en la Segona Guerra Mundial moriren 50 millons de persones entre tots els bandos). I la llista de criminals és ben llarga: Fidel Castro, Enver Hoxha, Nicolae Ceaucescu, Kim Jong-Il

Durant el sigle XX el comunisme s’implantà fàcilment en xixanta o setanta països. No hi ha ni tan sols u d’ells que haja segut un model d’èxit. En l’actualitat els pocs països comunistes que encara queden, com Cuba o Corea del Nort, es moren de fam. Inclús els recents experiments neocomunistes -com la Veneçuela d’Hugo Chávez o el Zimbabue de Robert Mugabe– han resultat ser un desastre total. Els seguidors de la secta, no obstant, defenen lo indefendible: la culpa és del bloqueig comercial, de l’imperialisme yanqui o en el passat no es va aplicar correctament el sistema comuniste en cap país del món.

El comunisme -com a bon sistema totalitari- no creu en la llibertat ni en l’individu. Aixina és que dividix a la societat en bandos enemics: mosatros i ells, els bons i els roïns. No existix -per als marxistes- una societat d’individus lliures, cadascú d’ells en les seues pròpies idees, somis, metes i ambicions. No. Lo que hi ha són blocs enfrontats -d’opressors i d’oprimits, de bons i de roïns- en un conflicte maniqueu que ralla el deliri. Com sempre, es tracta de derrocar a la vella aristocràcia per a substituir-la per una de nova -el Partit- en una societat a on tots som iguals pero uns són més iguals que uns atres.

El concepte de “lluita de classes” ha perdut crèdit en una societat de classe mija i ara el marxisme cultural juga en uns atres còdics que substituïxen als anteriors. Aixina és que si abans els patrons eren els explotadors i els treballadors els explotats hui els blancs som racistes i xenòfops i les demés races unes pobres víctimes que són tot pau i amor; ser homosexual és progressiste i defendre la família tradicional carca; els hòmens som potencials maltractadors i violadors i les dònes sers de llum. La retòrica femicomunista apela a un “sistema explotador heteropatriarcal” que no és si no un eufemisme de “capitalisme”.

Yo soc un demócrata convençut i soc dels qui pensa que l’únic dictador bo és el dictador mort pero si em donaren a triar entre viure baix el jou d’una dictadura fascista o el d’una comunista em quede, com a mal menor, en la primera perque almenys manté les fronteres obertes i et permet anar-te’n d’alli, si vols. Pero les dictadures comunistes són càrcels a cel obert que en lloc de ciutadans tenen presoners. Només cal recordar la vergonya del Mur de Berlin. Si un estat ha de construir un mur en fil d’aram en punches i ametralladores per a impedir que escapen els seus propis ciutadans és que alguna cosa falla.

 

Un “Premi Nobel” de les llengües minoritàries.

¿Discrimina l’Acadèmia Sueca als autors en llengües minoritàries? Tot pareix indicar que sí. Quan examinem la llengua dels autors guardonats en el Nobel de Lliteratura veem que l’anglés és el líder destacat en molta diferència (27 guardonats), seguit de francés (15), alemà (14) i castellà (11). Estes quatre llengües acaparen la pràctica totalitat dels premis. Les demés llengües queden reduïdes a l’insignificància. Per eixemple les orientals, que a penes tenen guanyadors (com l’àrap, el persa, el chinenc, l’hindi, el japonés o el coreà). Inclús algunes occidentals de gran tradició, com ara el portugués. Pero sense dubte la pijor part és per als idiomes minoritaris, que són l’immensa majoria de les 7.000 llengües del món pero que són sistemàticament marginats en els Premis Nobel.

L’Acadèmia Sueca no sol enrecordar-se de les llengües minoritàries, i les poques vegades que ho ha fet ha segut, sobretot, de les nòrdiques (la qual cosa, per cert, li ha valgut a l’Acadèmia la crítica de casolana). Siga com siga, el suec té sèt guanyadors (Selma LagerlöfVerner von Heidenstam, Erik Axel Karlfeldt, Pär Lagerkvist, Eyvind Johnson, Harry Martinson i Tomas Tranströmer), el danés tres (Karl Adolph Giellerup, Henrik Pontoppidan, Johannes Vilhelm Jensen), el noruec tres (Biørnstierne Bjørnson, Knut Hamsun, Sigrid Undset), el finés u (Frans Eemil Sillanpää) i l’islandés u (Halldór Laxness). Este últim cas és absolutament extraordinari si tenim en conte que l’islandés és parlat per només 300.000 persones en el món.

Fòra de les llengües nòrdiques, a penes hi ha representants dels idiomes menys parlats entre els guardonats. Únicament tenim el cas del grec (Yorgos Seferis i Odysseas Elytis), l’hongarés (Imre Kertész), el chec (Jaroslav Seifert), el serbocroat (Ivo Andrić), l’hebreu (Shmuel Yosef Agnón), el yidis (Isaac Bashevis Singer) i el provençal (Frédéric Mistral). I para de contar. Si no escrius en anglés o francés no existixes. Certament escriure en un idioma minoritari penalisa a l’autor perque no tindrà ni el reconeiximent ni la repercussió ni la distribució que puguera tindre si escriu en una llengua massiva, per la qual cosa tendirà a abandonar la seua llengua pròpia si és que vol que el seu treball transcendixca les fronteres locals i no ser invisible per a l’Acadèmia Sueca.

És per això que proponc la creació d’un guardó alternatiu, una espècie de “Premi Nobel” de les llengües minoritàries que hauria de posar en valor no només la tasca estrictament lliterària (narrativa, poesia, teatre, ensaig…) sino també la del conreu de la llengua pròpiament dita (traduccions, diccionaris, gramàtiques…) seguint l’eixemple admirable de Eliezer Ben Yehuda, qui va resucitar l’hebreu. Alguns autors que mereixen -o varen meréixer- un premi com este podrien ser, ademés del propi Eliezer Ben Yehuda, Anfós Ramon, Xavier Casp, Voro López, Ngugi Wa Thiong’o, Boubacar Boris Diop, Alexandre Alapont, Milan Kundera, Bernardo Atxaga, Amos Oz, Ismail Kandare, Josep Pla, Álvaro Cunqueiro o Manuel Rivas entre molts atres escritors d’innegable talent.

¿Sabías que el único museo del abanico de la Península Ibérica está en Aldaya?

En la ciudad de Aldaya (L’Horta Oest) encontramos el Museu del Palmito (MUPA) (o Museo del Abanico en idioma castellano), concretamente en el edificio Casa de la Llogeta (Casa de la Lonjita), un edificio señorial de estilo renacentista de finales del siglo XVI y principios del XVII. Es el único museo del abanico en toda la Península Ibérica y el único de titularidad pública en toda Europa (es una iniciativa del Ayuntamiento). Aldaya es la cuna del abanico, y por lo tanto un lugar idóneo para este museo. Y es que el palmito es un elemento profundamente arraigado en la cultura valenciana.

El MUPA se inauguró en 2015 con una muestra de más de 150 abanicos cedidos por artesanos y coleccionistas, y de otras donaciones. Este edificio alberga toda la historia de los abanicos, desde sus orígenes hasta la actualidad, con los numerosos cambios que han experimentado a lo largo de los siglos. Pero además, también se puede ver el proceso que precisa la fabricación de un abanico, las herramientas y maquinarias que se utilizaban antiguamente y cómo han evolucionado hasta la fecha. ¡Sin duda una colección extraordinaria que repasa los distintos estilos, modas y materiales usados a lo largo de la historia!

Fuentes consultadas:

-Museu del Palmito d’Aldaia. Museu Valencià d’Etnologia.

Aldaia inaugura el primer Museo del Abanico de toda España. Ajuntament d’Aldaia. 28-3-2015.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: