Valencià, el nou llatí.

03 Mar 2023 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , ,

Porten quaranta anys ensenyant als valencians que ells parlen malament. Que sos pares parlen malament. Que sos yayos parlen malament. Que en el carrer es parla malament. Quaranta anys de corregir-los. No es diu «en», es diu «amb» . No es diu «este», és «aquest» . No es diu «llengua valenciana», cal dir «la nostra llengua» . I un infinit etcétera.

Porten quaranta anys ensenyant als valencians que totes les paraules i expressions típiques valencianes són incorrectes, vulgars o, en el millor dels casos, coloquials, i que totes elles han de ser substituïdes per paraules i expressions típiques barcelonines que, eixes sí, che, mira tu quina casualitat, totes són cultes, científiques i elegants. ¡Quines coses té la ciència!

Porten quaranta anys ensenyant «clatell», «àdhuc», «quelcom» , «si us plau» , «Déu n’hi do» , «nogenysmenys» , «gairebé» . Al remat, quan un valencià intenta parlar en la seua llengua t’acaba dient: «Mira, te lo digo en castellano que me aclaro más» . Si m’hagueren pagat un cèntim cada vegada que he sentit esta frase, seria millonari.

«Nosaltres» . La gent no usa esta paraula en cap comarca. Tots els valencians diuen o natros (en el nort), o mosatros / nosatros (en el restant del territori). No obstant, només «nosaltres» apareix en els diccionaris de valencià. Pero si un diccionari no arreplega les paraules que ampren tots i registra les que no fa servir ningú, eixe diccionari està mal fet.

Porten quaranta anys vinculant el valencià a Joan Fuster, a la bandera dels països catalans, a l’anticapitalisme, a ser catalans del sur. Porten quaranta anys ensenyant als chiquets un català artificial, ortopèdic i de laboratori en el qual ningú es sent identificat. Porten quaranta anys ensenyant una llengua–problema que la societat, naturalment, rebuja.

El valencià s’ha convertit en el nou llatí. Cada vegada es coneix més, cada vegada s’estudia més i cada vegada es parla menys. El valencià s’ha convertit en l’idioma dels fullets institucionals, de les marquesines, de les oposicions, dels diplomes de la Junta Qualificadora i dels deures escolars. Pero en el pati, en el carrer i en la casa es parla el castellà.

Ara l’Acadèmia de Zaplana -acadèmia de comissaris polítics creada per filòlecs de la talla de José María Aznar, Eduardo Zaplana i Jordi Pujol– lamenta que l’us social del valencià no para de retrocedir. Que s’estudia molt i no el parla ningú. Volen revertir este problema. ¿Qué tal si proven a fer tot lo contrari a lo que han fet en els últims quaranta anys?

Un any de l’invasió d’Ucrània.

24 Feb 2023 Deja un comentario

de J.Ferrer en Mundo, Valencia Etiquetas:, , , ,

Ara fa un any que la Federació Russa invadí Ucrània. Tots els qui deyen que açò seria una desfilada militar, una guerra rellamp que acabaria en un més instalant un règim porrito en Kiev s’equivocaren. També erraren tots els qui asseguraven que les sancions occidentals destruirien el rublo. La propaganda ha fallat. Ni el president d’Ucrània, Volodímir Zelenski, va pegar a fugir ni el de Rússia, Vladímir Putin, estava malalt i en fase terminal. Ans al contrari; tots dos han demostrat ser uns líders molt capaços i dignes oponents.

L’imperialisme rus està fòra de tot dubte. En 2014, com a resposta a l’Euromaidan, Moscou s’anexionà la península de Crimea; entre 2014 i 2022 alimentà una guerra a baixa escala en el Donbàs; i fa uns mesos s’anexionà les Repúbliques de Donestk i Lugansk. És una llarga tradició de Moscou -primer en l’Imperi Rus i en acabant de l’Unió Soviètica- la de considerar a Ucrània com una part integral del seu territori que no té dret a existir ni a decidir. Els ucranians patixen als seus germans majors com a mínim des del sigle XVII.

Pero per a ser honests, esta invasió és fruit d’una estratagema americana. Han arraconat a Putin fins que no ha tingut més alternativa que atacar Ucrània. Perque Kiev planejava ingressar en la OTAN i instalar en la frontera ab Rússia llançaderes de missils nuclears que podrien fer de Moscou un holocaust atòmic només cinc minuts despuix d’apretar el botó. Putin no podia permetre açò, igual que John F. Kennedy no podia permetre la crisis dels missils de Cuba de 1962. Si et posen entre l’espasa i la paret, simplement o mates o mors.

Si som realistes, no pareix gens provable que Ucrània -que ha perdut el 20% de la seua població des del començament de l’invasió- puga véncer a Rússia, que, en més de 6.000 caps nuclears, és la primera potència atòmica del món. Més be, dona la sensació de que, si Rússia se sent extremadament acorralada per Occident, es capaç de marcar-se el seu propi Hiroshima i Nagasaki particulars per a posar punt i final a este joc abans d’hora. I dubte que la OTAN estiga disposta a arrossegar al món a la Tercera Guerra Mundial per salvar Ucrània.

De fet, pareix que a Ucrània li ha tocat el paper de corder de sacrifici que cal degollar en l’altar. Un simple peó en una partida d’escacs al que Washington abandonarà quan deixe de ser útil. De moment la guerra l’està guanyant Estats Units i l’està perdent Europa. Perque ara que Rússia és el roïn de la película, Europa ya no li compra gas natural a Moscou sino a Estats Units, liquat i molt més car, això sí. Perque d’açò va esta película. Del gas. Obliden les banderes. Ací no hi ha ni bons ni roïns. Ací tots es mouen pel vil metal.

Nosaltres, els ucranians.

16 Dic 2022 2 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , ,

«Els ucranians i els russos mos entenem, això és perque parlem el mateix idioma». «L’ucranià és un dialecte del rus: ho diuen totes les Universitats del món». «Dir que l’ucranià és una llengua és com dir que la Terra és plana». «Els ucranians feu servir un rus mal parlat». «Els vostres pares i els vostres yayos parlen malament». «L’ucranià està farcit de barbarismes: cal amprar l’estàndard rus». «Qui pense diferent és d’extrema dreta».

Mos sona la cançó, ¿veritat? Durant vora quatrecents anys els ucranians patiren la seua particular normalització lingüística, en la que totes les paraules i expressions típiques ucranianes eren, coses de la ciència, incorrectes i vulgars (col·loquials diuen ara els que saben) i havien de ser urgentment substituïdes per paraules i expressions moscovites que eixes sí, mira tu quina casualitat, totes eren cultes, científiques i elegants.

L’ucranià era, per supost, un rus mal parlat infectat de polonesismes que calia porgar i, al remat, substituir per un estàndard rus -centralisat en la ciutat de Moscou- que, paradòxicament, estava moltíssim més contaminat de barbarismes (per la subjugació de les tribus ugrofineses i túrquiques). Això, curiosament, no suponia cap problema per als puristes de la nostra llengua. ¿Que quina llengua? Parlem de la russa. ¿De quina si no?

En el pas del temps, els ucranians reivindicaren més i més un idioma propi (secessionisme, diuen ara els que saben) i els filòlegs russos feren de la unitat de la llengua tot un dogma de fe. L’ucranià es considerà el breçol del rus i amputar-lo seria com amputar un Sigle d’Or a un idioma. No es podia consentir, i punt. Encara hui, en ple 2022, podem vore a Moscou tractant de que Ucrània s’incorpore als Països Russos.

Russos i ucranians ¿cosins o germans? La normalització comença -almenys- en 1627, quan Miquel I de Rússia ordena cremar totes les còpies dels evangelis didàctics en ucranià i acaba en 1991, quan cau l’Unió Soviètica i l’ucranià passa a ser la llengua oficial d’una Ucrània independent. Prohibició de l’ucranià en les escoles, censura d’autors i molt més. ¡364 anys de germanor! I fins ací arriba el conte de hui. Qui vullga entendre, que entenga.

La «imposición» del valencià.

01 Dic 2022 8 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, ,

En els últims dies és notícia que, a partir de 2025, la Generalitat Valenciana exigirà el coneiximent del valencià com un requisit indispensable per a poder ser funcionari en l’administració autonòmica i local. L’excepció serà l’educació, que té el seu propi sistema, i la sanitat, a on no serà requisit pero sí un mèrit fonamental (el valencià puntuarà el triple que una tesis doctoral). És dir, que es reclama una cosa tan normal com que un servidor públic conega la llengua dels ciutadans als qui diu servir. Açò podria haver segut notícia en 1978 pero que ho siga en 2022 evidencia que som una societat anormal. Encara que no compartixc el model de valencià de l’administració –preferixc el de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana al de l’Acadèmia de Zaplana– trobe que és un pas positiu.

Alguns denuncien que és una «imposición del valenciano». Puix sí, senyor. És una imposició. Igual que és una imposició conéixer el castellà (Constitució de 1978 artícul 3.1). Igual que és una imposició saber anglés si vol ser cambrer en Benidorm (i ningú es queixa d’això). Igual que és una imposició tindre un màster docent per a treballar en l’ensenyança secundària. Igual que és una imposició que per a ser mege u haja de fer la carrera de Medicina i el MIR… ¿O preferim que mos opere algú que ha estudiat «en la Universidad de la vida»? ¿Sap qué més és una imposició? La fiscalitat. Mire que la paraula «imposts» ve directament d’ «imposició», perque pagar-los no és, en absolut, voluntari. I si pague els mateixos imposts que un castellaparlant, reclame els mateixos drets.

Referent a si açò discrimina als aspirants a funcionari que venen d’unes atres comunitats (forasters vindran que de casa mos trauran) la resposta és que no. Els valencians no naixem sabent parlar valencià. L’hem de deprendre. Els forasters poden fer lo mateix. «Es que soy de Jaén y en Jaén no se habla valenciano». Per la mateixa regla de tres, suponc que ningú en Jaén sabrà parlar anglés o francés. Yo treballe en el sector de la docència i tinc o he tingut companyers de Navarra, Andalusia, Castella-La Mancha, Castella i Lleó, Canàries… ¡inclús de Romania! que saben parlar el valencià. ¿Cóm ho han fet? ¿Serà qüestió de bruixeria? Si vosté no sap castellà, no pot ser funcionari en Madrit. Si vosté no sap castellà i valencià no pot ser funcionari en Valéncia. No costa tant d’entendre.

El Bronx d’Europa.

11 Nov 2022 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , ,

Lligc en la prensa que la mitat dels okupes d’Espanya es troba en Catalunya. Catalunya s’ha convertit en un autèntic iman per als hippis i desfaenats de tota Europa. No tenim dubte de que açò no és cap casualitat sino més be una causalitat fruit de les polítiques d’uns dirigents que consideren víctimes als okupes i explotadors als propietaris, héroes als delinqüents i vilans als agents policials, i que entenen que dret a la vivenda significa dret a okupació.

Menció especial mereix la ciutat de Barcelona, que s’ha convertit, per mèrits propis, en El Bronx d’Europa. Furts, estirons, butrons, agressions de tota classe, baralles en ganivets i astrals en mitat del carrer, inclús dispars a plena llum del dia. Els delinqüents miren per damunt del muscle i els ciutadans baixen la mirada. Els pandillers s’han fet els amos dels parcs i carrers de la ciutat. Els clans mafiosos venen droga en impunitat en el barri de La Mina.

Cada dia més gent dorm en el carrer. Els manters accedixen a vivendes públiques mentres la joventut no es pot emancipar a causa dels elevats preus dels lloguers. Brutícia i fem per totes bandes. Xeringues tirades junt a jardins d’infància. Borracheres i festes sorolloses que no deixen dormir als veïns. Delinqüents multirreincidents que entren per una porta de la comissaria i ixen per l’atra perque se les saben totes. Salafistes que prediquen pau i amor.

Carteristes que es llancen com a voltors sobre els turistes en La Rambla i El Raval. Gent que corre darrere del lladre que li ha furtat el mòvil en La Barceloneta. Màfies de la mendicitat a les portes dels supermercats. Gorretes que cobren l’impost revolucionari al conductor per aparcar. Prostitució de dia. Autoritat és autoritarisme. Policia és fascisme. Seguim avançant a través de l’agenda bonista, xenòfila i multicultural, cap al paraís en la Terra.

Per lo que a mosatros respecta, no podem sino felicitar efusivament a les autoritats catalanes, en especial a les de Barcelona, per la seua brillant gestió i les convidem a seguir recorrent esta bona senda. Els èxits són brillants pero encara queda un bon camí fins a arribar a ser Veneçuela o El Salvador preBukele. Els diem també, als nostres germans del nort, que si necessiten encara més okupes, carteristes i cobrapaguetes poden endur-se els nostres.

Stop valencianofòbia.

01 Nov 2022 4 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , ,

Forasters vindran que de casa mos trauran. La valencianofòbia ha calat en la nostra societat. Els casos de discriminació llingüística contra els valenciaparlants es multipliquen. En Gandia un operari de Renfe es va negar a atendre a un client perque parlava valencià i este va perdre el tren. No és un cas aïllat: les taquilleres de Renfe, en este cas de Xàtiva, es negaren a atendre a un atre valenciaparlant en les soflames de tota la vida: «Estamos en España y me tienes que hablar en español». Per lo vist, el valencià es parla en Alemanya. El conte, que ya mos el sabem de memòria, s’ha repetit en Castelló de la Plana (sí, Renfe de nou). Els usuaris denuncien també que els trens entre Valéncia i Vinaròs exclouen el valencià en la megafonia. Renfe… tu compañía amiga.

Pero la cosa no acaba ahí. La valencianofòbia està en totes bandes. En Alfafar un home ha rebut una sanció de 600 euros amparada en la llei mordaça per voler expressar-se en valencià en el centre de salut. En Alacant, en un ambulatori, la treballadora advertí als pares: «O me hablas en castellano o no podremos atender a tu hija». Que conste en acta que en tots estos casos les víctimes no exigien que l’atra persona canviara d’idioma i els atenguera en valencià: només exigien que eixa persona entenguera el valencià i els prestara un servici. Que alce la mà a qui no li haja passat açò mai. A mi mateix, en Elda, una funcionaria «no me entendía» perque era «de Jaén» i només portava «veinticinco años viviendo en la Comunidad Valenciana». ¡Pobreta meua!

¿Som conscients els valencians de la gravetat de la situació? Pensem per un moment. ¿Qué passaria si un funcionari públic es negara a atendre a un negre per ser negre, a una dòna per ser dòna, a un gai per ser gai o a un judeu per ser judeu? ¿Per qué en el sigle XXI considerem intolerable discriminar a algú per la seua raça, sexe, orientació sexual o religió pero acceptable per raons de llengua? ¿Mos juguem alguna cosa a que suspenem de faena i sòu al funcionari que en vinticinc anys no li ha donat temps a entendre el valencià i de sobte, màgicament, l’entén en vintiquatre hores? Pero clar, mentres no es sancionen estes conductes, perduraran. Per a açò aprofita ofrenar noves glòries a Espanya. Per a patir un apartheid llingüístic en la nostra pròpia terra per part d’un Estat vil i miserable.

Titanic Valéncia C.F.

01 Jun 2022 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , ,

El Valéncia C.F. es troba en una situació crítica. Des de que Meriton (Peter Lim) es va fer en l’accionariat en 2014 la gestió deportiva, institucional i social del club és simplement catastròfica. Peter Lim és un home que sap de números, d’economia, pero no de fútbol ni tampoc es rodeja de gent que sàpia. Des de que arribà Meriton ya hi hagut quatre presidents, quin dels quatre més odiat per una afició que no para de cridar «Lim go home».

La direcció deportiva no existix, o pijor encara, existix i es diu Jorge Mendes. Els jugadors formats en el club es neguen a renovar i es van només poden (com ara Joan Bernat o Ferran Torres). Les nostres estreles les venem a preu de saldo (Rodrigo Moreno) si no és que directament les regalem, com Daniel Parejo o Kang-in Lee. Ara es parla de vendre a Carles Soler, Josep Lluís Gayà o Gonçalo Guedes per un paquet de pipes.

El club és una trituradora d’entrenadors (onze, si contem a Gennaro Gattuso) dels quals només tres ho han fet be: Nuno Espírito Santo, Marcelino García i Voro. El proyecte del Nou Mestalla porta paralisat durant anys i de la promesa de fer un estadi olímpic de més de 70.000 espectadors ara es parla d’un estadi més menut inclús que l’actual. A pesar de Lim, el Valéncia miraculosament ha arribat a dos finals de Copa i inclús ha guanyat una.

El club recula posicions deportives cada temporada. Hem passat d’aspirar a entrar en la Champions, a en acabant l’Europa League i finalment conformar-mos en estar en mija taula. I cada any el club està més endeutat. Si seguim aixina, en un futur pròxim el Valéncia C.F. podria baixar a segona. O inclús desaparéixer, com el Glasgow Rangers. El Titanic s’afona pero Lim es nega a vendre’l a algú que el puga reflotar. ¡Que Deu mos ampare!

El boom africà.

01 Ene 2022 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , ,

La lliteratura africana està d’enhorabona. En el moment d’escriure estes llínies ya són cinc els Nobel de lliteratura africans. El nigerià Wole Soyinka fon el primer (1986); el seguiren l’egipci Naguib Mahfuz (1988); la surafricana Nadine Gordimer -primera dòna- (1991); el surafricà J.M. Coetzee (2003) i finalment el sorprenent tanzà Abdulrazak Gurnah (2021). La cosa no acaba ahí perque la nòmina de premiats no para d’aumentar: el noveliste senegalés Mohamed Mbougar Sar ha guanyat el Goncourt este mateix 2021; i l’escritora Paulina Chiziane el Camoes, també l’any passat. I no contem com africans a autors com ara el francés Albert Camus (naixcut en Argèlia); l’anglesa Doris Lessing (criada en Zimbabue) o l’espanyol Benito Pérez Galdós (natural de Canàries).

¿Pero qué és la lliteratura africana? ¿L’escrita per autors africans? ¿La que versa sobre Àfrica? La realitat és molt més complexa perque lo primer de tot que cal tindre en conte és que Àfrica no és un país sino un continent extremadament divers i això es reflexa en els seus escrits. De fet, hi ha un corrent que defén que només es pot considerar lliteratura africana pròpiament dita aquella que està escrita en llengües africanes. Els dos autors més destacats serien Ngũgĩ wa Thiongo’o -el García Márquez africà- qui va fer El bruix del corp, redactat originalment en kikuyu, i el senegalés Boubacar Boris Diop, qui va publicar El llibre dels secrets en wolof. Destaquen també Grace Ogot (escriu en luo), Richard Ali (en lingala), Glaydah Namukasa (luganda) o Mohamed Yunus Rafiq (kiswahili).

El segon corrent és el d’autors que usen les llengües colonials (anglés, francés, portugués, castellà) sense que per això consideren estar fent una lliteratura pseudoafricana. Inclouriem també ací a l’àrap, profundament arrelat en el Magreb pero d’indubtable orige asiàtic. Ací l’autor més destacat és el nigerià Chinua Achebe, famós per la seua novela Tot es desmorona, i la més coneguda en Occident és la també nigeriana Chimamanda Adichie (Americanah). Pero hi ha moltíssims més: Léopold Senghor (Obra poètica); Aminata Sow Fall (La folga dels mendicants); Mariama Bâ (La meua carta més llarga); Mia Couto (Terra sonàmbula); Ahmadou Kourouma (Alà no està obligat); Théo Ananissoh (Un reptil per habitant) o Tade Thompson (Rosalera).

En Àfrica es cuina un boom lliterari que prendrà el relleu del boom d’Amèrica Llatina en el sigle XX i que mos donà autors de la talla de Gabriel García Márquez, Juan Rulfo, Mario Vargas Llosa, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Miguel Ángel Asturias, Carlos Fuentes… No és aventurat parlar de boom africà o vaticinar que el sigle XXI serà el gran sigle de les lletres africanes. ¿Per qué? Primer, perque Àfrica espera una autèntica explosió demogràfica (4.500 millons d’habitants per a 2100) que multiplicarà el número d’autors, llectors i editorials. Segon, perque és un lloc màgic i fascinant, una mina d’històries semblant a les antigues mines d’or. I tercer, perque encara és un continent jove que busca trencar en el passat colonial, relatar la seua història i trobar el seu lloc en el món.

Matad a vuestros hijos y matad a vuestros padres pero dejad vivir en paz a los toros.

01 Ene 2021 4 comentarios

de J.Ferrer en Cristianismo Etiquetas:, ,

La cultura de la muerte siempre emplea la misma estrategia. Se dibuja el escenario más trágico posible para dar lástima y luego legalizar la muerte. Ya lo hicieron con el aborto hace años. ¿Te imaginas una niña de doce años que ha sido violada? Y la niña va en silla de ruedas. Y encima el violador es su propio padre. Y además, el bebé que va a traer al mundo nacerá discapacitado. Y por si fuera poco la niña en silla de ruedas, como sólo tiene doce años, va a morir en el parto. Pobrecita. ¿No te da lástima? ¿Cómo puedes ser tan insensible como para obligarla a ser madre? ¿Es que no ves que el aborto debe ser legal? Con este tipo de ejemplos, que no llegan ni al 0,1% del total de casos, se ha acabado legalizando la barra libre de abortos. Porque el 99% de abortos corresponde a una chica que va a una discoteca, se emborracha, se acuesta con uno que no sabe ni cómo se llama y unas semanas después: «Oh, oh, no me baja la regla. Pues abortamos y problema resuelto».

Ahora le ha llegado el turno a la eutanasia, recientemente legalizada en España. Una ley garantista, nos dicen, por la cual la persona que desee la muerte digna debe ser mayor de edad, un paciente terminal, incurable o sufrir dolor intolerable y solicitar el suicidio asistido de forma libre y voluntaria. Suena como el caso de la niña en silla de ruedas… ¿Quién se podría oponer, verdad? Así empezaron en Holanda y Bélgica y ahora ya están discutiendo la eutanasia para niños, bebés incluidos. También para ancianos sanos que no tienen mayor problema que los achaques normales de la vejez. Ampliación de derechos, lo llaman. ¿Y qué pasará cuando el paciente que debe decidir no pueda decidir? ¿Qué pasará con ese anciano con Alzhéimer o demencia senil? ¿Decidirá él? ¿O decidirán otros por él? ¿Unos hijos que desean cobrar la herencia? ¿Un médico bondadoso que quiere aliviar el sufrimiento de sus pacientes? ¿Un Estado al que le vendría bien ahorrarse pensiones?

Si ustedes quieren conocer el futuro, miren lo que pasó con el aborto y sabrán lo que pasará con la eutanasia. Lo más curioso de todo es que la gente que está dispuesta a matar a sus propios hijos o a sus propios padres suele ser la misma gente que pone el grito en el cielo porque se matan toros en las corridas, porque las gallinas sufren en las granjas o porque los chimpancés carecen de derechos humanos. Y no me extraña, porque Hitler también quería mucho a los perros. Una sociedad en donde el huevo de una cigüeña o la cría de un lince merecen más protección legal que el hijo que está en el vientre de su madre o el anciano que ha hecho mil sacrificios para criarte es una sociedad profundamente enferma con unos valores profundamente equivocados. Toca elegir entre la cultura de la vida y la de la muerte, si estamos con la luz o con las tinieblas, con Dios o con el diablo. Porque nadie puede servir a dos señores. Que cada uno escoja libremente el suyo.

¿Sabías que Requena es el municipio más grande del Reino de Valéncia?

01 Dic 2020 Deja un comentario

de J.Ferrer en Cultura Valenciana Etiquetas:, , , ,

¿Alguna vez te has preguntado cuál es el municipio valenciano más grande? Se trata de Requena (en la comarca de Utiel-Requena), que con sus 814,21 km2 es el más extenso de todo el Reino de Valencia. Para hacernos una idea, es ocho veces más grande que Barcelona, seis más que Valéncia y supera por 200 km2 a Madrid.

No sólo eso: es más grande que algunos estados europeos. Por ejemplo es 1850 veces más grande que el Vaticano, 417 veces mayor que Mónaco, trece veces más que San Marino, cinco que Liechtenstein, el doble que Malta y casi duplica el Principado de Andorra. Pese a ello sólo cuenta con 20.510 habitantes (datos de 2016).

Pero si Rquena nos parece grande hoy, eso no es nada. Hay que decir que este municipio, famoso por sus excelentes vinos y embutidos, llegó a abarcar casi 1800 km2, cuando formaban parte de él los actuales pueblos de Utiel, Mira, Villagordo de Cabriel, Camporrobles, Venta del Moro, Fuenterrobles y Caudete de las Fuentes.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: