Catalans, ni cosins ni germans.

Fa poc els germans d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) han reclamat al Govern Central que paralise l’ampliació del Port de Valéncia, en teoria per qüestions ecològiques. Al mateix temps el Port de Barcelona continua la seua ampliació que ya se sap que eixe no contamina gens ni miqueta. Per supost els nois de Compromís, com a bons catalanets del sur, ni saben ni contesten ni tenen cap opinió formada ni tampoc res a dir.

Plou sobre banyat. En temps de Jordi Pujol, Convergència i Unió (CiU) ya va conseguir que el Govern Central destinara fins a cinc vegades més diners al Port de Barcelona que al de Valéncia per tal de que el nostre no el superara. No se mos oblida tampoc que gràcies a Pujol és que José María Aznar i Eduardo Zaplana consentiren en crear una acadèmia de comissaris polítics en la missió de destruir l’idioma valencià. L’Acadèmia de Zaplana, li diuen.

¿Se’n recorden fa uns anys quan estava estudiant-se fer un transvàs dels excedents de l’Ebre cap a terres valencianes que el president català Pasqual Maragall amollà allò de “Ni una gota d’aigua per als valencians”? ¡En acabant mos volia vendre la moto de l’Eurorregió! Més o menys d’aquella época és quan Joan Clos, alcalde de Barcelona, va dir públicament que preferia que la Copa Amèrica de Vela l’organisara Nàpols abans que Valéncia.

Pero els eixemples que podríem afegir són quasi infinits. Com quan la pàgina-web de la Generalitat de Catalunya destacà les Falles de Valéncia com una “festa catalana”. O com quan el president espanyol Pedro Sánchez, a instàncies de certs grups de pressió, paralisà l’aument de producció de cava en Requena per a que no li fera la competència al cava català (¿algú sap si el nostre Gens Honorable, el senyor Ximo Puig, ha piulat alguna cosa?)

Mos volen molt els nostres germans del nort. Les seues accions, les seues ingerències i el seu imperialisme ho corroboren tots els dies. Millor seria que no mos volgueren tant perque hi ha amors que maten. Cada vegada que escolte des de Barcelona a gent que parla de “germanor” entre Catalunya i Valéncia, em recorda a la germanor que existia entre Espanya i Cuba abans de l’any 1898. Catalans, ni cosins ni germans… ¡Valéncia és filla única!

Espanya discrimina per llei als negres.

En Espanya es discrimina per llei als negres. Si un negre i un blanc comencen a discutir i els dos alcen la veu, la llei diu que el blanc està chillant pero el negre està agredint. Si un blanc li diu a un negre “¡Ves-te’n a la merda!” i el negre li contesta al blanc “¡Ves-te’n a la merda!” el negre ha comés violència pero el blanc no. La llei diu que si un negre li pega una martellada al cap a un blanc és delit pero si un blanc li pega una martellada al cap a un negre és falta. La llei diu que els blancs tenen presunció d’inocència i els negres presunció de culpabilitat. Per eixemple, si acusen al negre de cometre un crim la nit anterior ell serà l’encarregat de demostrar que eixa nit ell estava mirant una película a soles en sa casa. Pero si acusen al blanc de lo mateix, haurà de ser el denunciant qui aporte proves de que ha comés un crim perque el blanc és inocent mentres no es demostre lo contrari. Finalment quan el negre va a juí se li oferix el “dilema del presoner”: acceptar la culpabilitat d’alguna cosa que no ha fet i evitar anar a presó o anar a juí i arriscar-se a anar a presó intentant demostrar que aquella nit ell estava tranquilament en sa casa mirant una película a soles, encara que no tinga testics ni proves de que corroboren la seua versió.

P.D. Canvien “el blanc” per “la dòna” i “el negre” per “l’home” i ya saben cóm funciona la Llei de Violència de Gènero en Espanya.

El papel de los artistas.

Pablo Neruda, creador de algunos de los versos más bellos de la historia, abandonó a su hija por tener hidrocefalia. El informático Steve Jobs, archimillonario, se negaba a ayudar a los pobres. El pintor Pablo Picasso era un narcisista patológico. Richard Strauss fue un nazi. Y todavía hoy muchos profesores ocultan deliberadamente a sus alumnos que Josep Pla fue franquista y Joan Fuster falangista.

Debe de ser duro conocer a un ídolo y comprobar que su persona no está a la altura de su obra. Según un estudio de la Universidad de Boston, el 65% de la población cree que la vida de los artistas debería ser un buen ejemplo para la juventud. Pero si es así, ¿con qué valores los juzgaremos? A Borges nunca le dieron el Nobel por apoyar la dictadura de Pinochet pero a García Márquez sí se lo dieron pese a apoyar la dictadura de Fidel. ¿No es esto una doble vara de medir?

Creo que no deberíamos juzgar a un artista por su vida (¿qué más me da a mí que fuera mujeriego, homosexual o fascista?) sino estrictamente por su obra. Pero la obra no puede ser exclusivamente estética sino principalmente ética. El intelectual debería huir del “arte por el arte” y entender que, como decía la Madre Teresa: “Quien no vive para servir no sirve para vivir”.

¿Contribuye la obra de un intelectual a un mundo más justo, más solidario, mejor? ¿O es un mero despliegue de fuegos artificiales con el que deslumbrar al público? La primera opción es preferible a la segunda. En cierta ocasión un periodista le preguntó al poeta dominicano Joaquín Balaguer (partidario de la dictadura de Trujillo): “¿Cómo puede usted escribir poesía sobre flores silvestres? ¿Es que no oye los gritos de dolor de los torturados?”. Pues en esas estamos.

Coronavirus ¿una pandèmia provocada?

La crisis del covid19 és un puzle a on hi ha peces que no encaixen. La clarividència d’alguns per a vore el futur és aborronadora. Fixe’s en este titular: “El món ha de preparar-se per a la pròxima gran pandèmia letal. Un comité d’experts entrega a la ONU un anàlisis sobre el risc d’una emergència sanitària global i qué cal fer per a previndre-la. ¿La major amenaça? Una grip massiva i mortal”. La notícia la va publicar el diari El País supostament el 5 d’octubre de 2019  -dic supostament perque l’enllaç indica 25-9-2019-.

Més clarividència encara varen demostrar en Nova York el 18 d’octubre de 2019 el Centre Johns Hopkins per a la Seguritat en la Salut, el Fòrum Econòmic Mundial i la Fundació Bill i Melinda Gates, els quals participaren del denominat Event 201, que consistix en un simulacre de pandèmia global en un nou coronavirus. El simulacre conclou en la mort de 65 millons de persones en el món. ¿Cóm sabia esta gent que es produiria una pandèmia en coronavirus mesos abans de que es detectara? ¿Sabien alguna cosa que ignorem els demés?

És significatiu que el foc de la pandèmia siga Wuhan. Wuhan és el Detroit de China. Allí estan Nissan, Honda, Renault, General Motors… Paralisar Wuhan és paralisar l’indústria automovilística de China. Wuhan ademés és una ciutat equidistant de Shanghai i Hong Kong, les dos capitals econòmiques de China. La pandèmia coincidix també en la celebració de l’Any Nou Chinenc, és dir, época de màximes aglomeracions. El lloc i el moment ideals per a colpejar l’economia chinenca en plena guerra comercial contra Estats Units.

De fa uns anys cap ací molts economistes advertixen d’una colossal bambolla de deute -la major de l’història- que està a punt d’explotar. Quan ho faça portarà a la ruïna a millons d’empreses i de famílies i caldrà buscar un culpable. ¿Podria ser el coronavirus el cap de turc al que tot lo món culparà de la crisis mentres que els verdaders responsables -banquers i polítics- fan una voladura controlada del sistema financer? El virus no només seria el culpable, sino també el factor que abortaria les protestes dels manifestants en el carrer.

¿Podria ser el covid19 una enorme maniobra de distracció? No crec que el virus s’haja creat en un laboratori perque està en la naturalea pero ¿podríem estar davant d’un contagi provocat al que poder culpar quan arribe la Gran Depressió? ¿És normal tindre en arrest domiciliari a dosmil millons de persones per un virus que mata menys gent que una grip normal?  ¿Per qué el Govern no ha pres mides abans si tenia informes d’epidemiòlecs des de fa mesos? Pense que són preguntes més que raonables. Els ciutadans mos mereixem respostes.

 

Fonts consultades:

-Event 201. A Global pandemic exercise. Center for Health Security. http://www.centerforhealthsecurity.org/event201/

Gimeno, Rebeca. El problema de la gigantesca montaña de deuda emerge con el coronavirus. Nius Diario. 5-3-2020. https://www.niusdiario.es/economia/mercados/burbuja-deuda-empresas-podria-estallar-impacto-coronavirus-actividad-economica_18_2909295245.html

-Libre Mercado. ¿La mayor burbuja de la historia? La deuda a tipos negativos supera los 15 billones de dólares. Libre Mercado. 11-8-2019. https://www.libremercado.com/2019-08-11/la-mayor-burbuja-de-la-historia-la-deuda-a-tipos-negativos-supera-los-15-billones-de-dolares-1276643132/

Montero, Carlos. ¿Cuánto dinero se perdería si estalla la burbuja de deuda? Un banco de inversión lo ha calculado y es para echarse a temblar. Bolsamanía / Capitalbolsa. 14-6-2019. https://www.bolsamania.com/capitalbolsa/noticias/gurus-de-mercado/cuanto-dinero-se-perderia-si-estalla-la-burbuja-de-deuda-un-banco-de-inversion-lo-ha-calculado-y-es-para-echarse-a-temblar–6718346.html

Peiró, Patricia. El mundo tiene que prepararse para la próxima gran pandemia global. El País. 5-10-2020. https://elpais.com/elpais/2019/09/25/planeta_futuro/1569435266_953355.html

Talegón, Beatriz. El simulacro <<evento 201>> y las recomendaciones que daban los expertos en octubre de 2019 ante una pandemia global. Diario 16. 13-3-2020. https://diario16.com/el-simulacro-evento-201-y-las-recomendaciones-que-daban-los-expertos-en-octubre-de-2019-ante-una-pandemia-global/

 

 

Por qué dejé de ser ateo (nueva edición en papel).

Varios lectores me lo habían pedido. Querían leer mi libro Por qué dejé de ser ateo en formato papel (estaba disponible en digital). Ahora que por fin he recuperado los derechos puedo publicar de nuevo el libro en papel. Aquí os dejo la sinopsis y el enlace a Amazon.

Sinopsis:

Este libro revolucionará completamente tu mundo. Las evidencias explícitas sobre la existencia de Dios y cómo comprobarlas son tan aplastantes, que no volverás a ser la misma persona al finalizar la última página. ¿Perdiste la fe y no sabes cómo recuperarla? ¿Tienes fe, pero te falta fundamento? ¿No tienes fe en nada ni en nadie? ¿Eres o conoces a alguien que dice ser ateo? Acepta hoy el desafío bajo la magistral pluma de Josué Ferrer y comprobarás que no todo es lo que parece. ¡Garantizado!

¡Nueva edición corregida y ampliada! ¡Incluye los cien mayores argumentos del ateísmo refutados por un ex-ateo!

Para adquirirlo pincha aquí.

Soc professor i el pin parental encara es queda curt.

Soc professor i sé que hi ha alguns coleges i instituts públics a on l’adoctrinament i la correcció política arriben a uns nivells de sectarisme alarmants. Si els pares saberen fins a quin punt s’adoctrina en les aules hi haurien manifestacions a les portes dels centres docents tots els dies perque la propaganda i el rentat de cervell en les escoles és constant. Des de la meua experiència professional, el pin parental que propon Vox encara es queda curt.

Diu la ministra d’Educació Isabel Celaá que els fills no són propietat dels pares. No sé si potser insinua que són propietat de l’Estat. Si és aixina no estaria malament que Celaá mos fera de cangur alguna que atra fi de semana. Yo li recomanaria a la ministra que es llegira l’artícul 27 de la Constitució que diu, entre unes atres coses, que els pares tenen el dret a que els seus fills reben una educació religiosa i moral d’acort a les seues conviccions pròpies.

Els chiquets no pertanyen als pares pero sí a una família. I si els pares ya no poden educar als seus fills en els seus propis principis i valors és que hem arribat a un estat totalitari. ¿Quí decidix quins són els valors correctes?  ¿El senyor George Soros? Si vol governar una nació que es presente a eleccions a vore quanta gent el vota. ¿Potser l’Estat? Hey, teachers, leave those kids alone! All in all it’s just another brick in the wall.

Tinc una filla menuda  i quan l’envie al colege és per a que estudie anglés, llengua i matemàtiques, no per a que li ensenyen feminisme, ideologia de gènero, lesbianisme, masturbació o països catalans. Si vullc sentir un sermó vaig a l’iglésia, si vullc un mítin vaig al del partit que yo trie. El deure del docent és instruir, transmetre coneiximents, en cap cas rentar el cervell. I els dels pares educar. Un bon professor ensenya a pensar, no qué pensar.

Tampoc voldria que un professor de l’Opus li diguera que el sexe és exclusivament per a procrear o que un docent que siga testimoni de Jehovà li explique que no val la pena fer cap carrera perque l’Armageddon arribarà abans que ella acabe d’estudiar Dret. Gràcies, pero pot guardar-se les seues creences en sa casa. Gràcies, pero quan vullga conéixer la seua opinió li la preguntaré. Gràcies, millor llimite’s a fer classe, que és per a lo que li paguen.

La situació és tan delirant que els centres estan obligats per llei a demanar permís als pares per a fer fotos als seus fills i poder usar-les, pero no per a fer tallers de sexualitat o d’ideologia de gènero. Puc denunciar al centre si publica una foto de ma filla en l’excursió del cole, pero ningú em demana permís per a rentar-li el cervell. ¿Qué volem? ¿Que l’escola siga una fàbrica de zombis? ¿De borregos que no pensen? ¿De clons de Pàvlik Mórozov?

Deya abans que el pin parental de Vox encara es queda curt. Yo aniria més llunt. ¿Per qué considerem nociu el joc i el tabac per als menors pero admissible que els adoctrinen? ¿Per qué acceptar conferències i tallers sectaris que res tenen a vore en el currículum escolar? ¿Per qué no fer una llei integral que prohibixca l’adoctrinament i la propaganda ideològica als menors? I que quan siguen adults que trien lliurement i que vixquen la seua vida com vullguen.

Els escacs valencians, deport nacional valencià.

Molt pocs valencians saben que encara que els escacs és un joc que originalment va nàixer en Índia allà pel sigle VI, els escacs moderns són obra d’un valencià. Concretament de Francesch Vicent, natural de Sogorb, qui en 1475 va introduir la dama o reina en substitució de l’alferes, que era la peça original. La reina, en la seua ampla capacitat de moviments, passava a ser la més poderosa del tauler i la segona en importància en acabant del rei.

Francesch Vicent també fon l’autor del primer tractat d’escacs del món, escrit en llengua valenciana i imprés en Valéncia el 15 de maig de 1495. El seu títul és El llibre dels Jochs Partits dels Schacs en nombre de 100. Este manual fon capital perque exportà a tota Europa la figura de la reina i va donar a conéixer les regles d’este deport. Desgraciadament l’últim eixemplar conegut fon destruït per Napoleó en Montserrat en 1811.

També el primer poema de l’història dedicat als escacs és un poema valencià, escrit per valencians i en valencià i publicat en el Regne de Valéncia en el sigle XV.  El seu títul complet és Hobra intitulada scachs d’amor feta per don franci de Castelvi e Narcis vinyoles e mossen fenollar, pero és més conegut per  Scachs d’amor, i fon escrit pels poetes Francesc de Castellví, Bernat Fenollar i Narcís de Vinyoles

Alguna cosa haurem fet malament els valencians quan tants dels nostres desconeixen esta singular història o quan no hem conseguit que “els escacs valencians” siga la denominació d’este deport, a l’estil de la “paella valenciana” o la “pilota valenciana”, que clarament sí que mostren unes arrels clamorosament valencianes i que mos situen en el mapa. Ha arribat l’hora de reivindicar l’orige dels escacs i anunciar que són tan valencians com la paella.

Esta història deuria ensenyar-se en les escoles. És més, els escacs valencians deurien ser una assignatura en el currículum escolar, tal i com recomana la Unesco i que, cas de fer-se realitat, contaria inclús en subvencions de l’Unió Europea. Els escacs tenen múltiples aplicacions pedagògiques, són una barreja perfecta de deport i cultura, ajuden a desenrollar la llògica i matemàtiques i guarden relació en les llengües, la lliteratura, el cine…

¿Arribarà el dia en que tots els nostres chiquets ixquen del colege i de l’institut sabent jugar als escacs igual que saben jugar al fútbol o al bàsquet? Només donant a conéixer este joc entre els nostres fills és que podrem tindre en el futur un gran número de escaquistes i d’entre la quantitat eixirà la qualitat. ¿Arribarà el dia en que un(a) valencià(na) siga campeó(na) del món? Eixe dia mos haurem retrobat, per fi, en la nostra història.

 

L’insoportable uniformitat de la llengua catalana.

Fa un temps aní a la presentació del llibre Els parlars valencians, un estudi molt interessant sobre dialectologia valenciana a càrrec de Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes a on s’analisen les nostres maneres de parlar. Que si borles, bufes, roses, monges, palomites… Que si mosatros, nosatros, natros… Que si tomata, tomaca, etcétera, etcétera.

Estos dos professors universitaris feren una encesa lloança sobre la gran riquea i diversitat lèxica en la nostra terra… per a en acabant finalisar en la consabuda conclusió de sempre: que sí, que tota eixa pluralitat i riquea està molt be, pero per si de cas tanquem-la en sèt candats en el calaix de les paraules coloquials perque cal amprar el normalitzat.

Els catalanistes -d’ací i d’allà- estan molt preocupats, en teoria, per l’unitat de la llengua catalana pero, en realitat, lo que perseguixen a tota costa és l’uniformitat de la llengua. Fràgil unitat si els molesta que els valencians utilisem les nostres paraules típiques en lloc de les barcelonines, o si preferim dir-li “valencià” a la nostra llengua per raons històriques.

Quan yo estudiava en el colege la mestra m’explicava que “quint”, “sext”, “sèptim” estaven malament i que calia dir “cinqué”, “sisé”, seté”. Ara ya no són incorrectes sino només coloquials (els científics han decidit pujar-les de categoria) pero els chiquets sí o sí han de continuar posant en l’examen tots eixos calcs del francés si és que volen aprovar.

Perque eixa és una atra. Els professors de valencià contínuament lloen la “pluralitat”,  la “diversitat”, la “riquea” de la llengua, pero als estudiants que ni se’ls ocórrega fer-la servir. Inclús ne conec de professors que quan parlen en tu usen paraules com “natros” o “mosatros” pero que suspenen als seus alumnes si les posen en un examen. Tot molt coherent.

És com si en Amèrica Llatina els docents prohibiren als seus alumnes dir “pibe”, “chamo”, “chamaco”, etcétera, alegant que són incorrectes i que l’única forma vàlida és “muchacho”, encara que allí no la gaste ningú. Totes les paraules valencianes són incorrectes, totes les barcelonines són científiques i especials. No li peguen més voltes al cap.

Si viages per la geografia valenciana escoltaràs veus com “natros”, “mosatros”, “nosatros”… En cap comarca la forma genuïna és “nosaltres”. Pero esta és l’única que accepta el Diccionari de l’Acadèmia de Zaplana. Quan un diccionari no arreplega paraules que usa tot lo món pero registra les que no usa ningú, eixe diccionari està mal fet.

Ací lo únic que importa és el normalitzat, eufemisme de dialecte barceloní. Perque vullc recordar que Pompeu Fabra, el senyor que va normalitzar el valencià ni era valencià ni era filòlec, i lo únic que va fer és arreplegar la forma de parlar de Barcelona i rodalies i voler impondre-la a tots, que és com forçar als mexicans a parlar igual que en Madrit.

Pero en paraules de l’erudit català Miquel Batllori: “El català de Barcelona que s’intenta impondre en Valéncia és un dialecte infame i infecte”. Potser per això és que quaranta anys d’immersió en normalitzat en Valéncia han segut un fracàs i cada vegada es parla més el castellà. Són els fruits amarcs d’esta insoportable uniformitat de la llengua.

¿Sabías que el primer museo de videojuegos de España está en Ibi?

Existe en Ibi (Foya d’Alcoy) un centro singular. Se trata del Museo del Videjuego Arcade de Ibi. Hasta la fecha (año 2019) se trata del primer, único y mejor museo dedicado al videojuego de España. Nació en junio de 2019 de la mano de la Asociación Arcade Vintage de Petrer (Baix Vinalopó) y está ubicado en la antigua fábrica de Juguetes Rico, segunda fábrica de la ciudad, factoría que data de 1910. En el municipio de Ibi por cierto existe una gran tradición museística, con el famoso Museo Valenciano del Juguete a la cabeza.

El museo cuenta con una exposición permanente de 900 m2 con más de 300 piezas. Entre ellas 150 máquinas recreativas desde los años 70 al 2000 completamente restauradas en las que pueden jugar los visitantes (sin echar monedas). También hay ordenadores, consolas y exposiciones temporales. Y por supuesto juegos clásicos como Pac-Man, Donkey Kong, Tron, Street Fighter 2 o pinballs. Sin duda un museo ideal para pasar un buen rato y jugar a nuestras máquinas preferidas de los míticos años ochenta y noventa.

En el momento de escribir estas líneas -año 2019- el de Ibi es el primer, el único y el mejor museo de videojuegos de España. Madrid planea construir su propio Museo del Videojuego, pero aún no ha sido inaugurado. En España existen varios salones recreativos donde se puede jugar a máquinas -como el Arcade Planet, en Dos Hermanas, Sevilla-, pero son salones, no museos propiamente dichos. No obstante, el primer museo de videjuegos de la Península es Museu Nostalgica, en Oeiras, Portugal, que abrió en 2016.

Fuentes consultadas:

-Museo Arcade Vintage (página-web oficial). https://museoarcadevintage.com/

-Nostalgica Museu do Videojogos e Tecnologia (página-web oficial). https://nostalgica.pt/

Penalva, Javier. Visitamos el Museo del videojuego Arcade de Ibi: la eterna juventud se consigue con 300 máquinas arcade, pinballs y retroconsolas. Xataka. 29-6-2019 (actualizado el 2-7-2019). https://www.xataka.com/retro/visitamos-museo-videojuego-arcade-ibi-eterna-juventud-se-consigue-jugando-300-maquinas-arcade-pinballs-retroconsolas

Pestana, Manuel. Abriu o primeiro museu de videojogos em Portugal. Sábado. 17-7-2016. https://www.sabado.pt/ciencia—saude/tecnologia/detalhe/abriu-o-primeiro-museu-de-videojogos-em-portugal

La majoria de Catalunya és blavera i secessionista.

Diu una enquesta de la gens sospitosa Plataforma per la Llengua que la majoria de catalans “nega la unitat de la llengua”. Concretament, el 51% de catalans pensa que català, valencià i mallorquí són tres idiomes diferents front al 44’5% que considera que són la mateixa llengua. Es tracta d’una enquesta feta a 1.600 persones de totes les edats, nivells culturals i socioeconòmics, tant si tenen com a primera llengua castellà o català.

Per supost als sectaris que creuen en el dogma de la indisoluble unidad de la lengua els ha faltat el temps per a esgarrar-se les vestidures, fer-se creus, posar el crit en el cel i jurar en arameu. No sabem si ara diran també que la majoria de Catalunya és “blavera”, “secessionista”, “anticientífica” i “ultradretana”, bonics epítets que a sovint utilisen per a descalificar als valencians que pensem diferent. O als qui, simplement, pensem.

Perque per ad ells negar la sacrosanta unidad de la lengua és com negar que 2+2=4. Perque clar, tot lo món sap que la llingüística és una ciència exacta com les matemàtiques a on per supost ni la societat ni la política fan cap paper. Em pregunte quants d’estos científics li dirien a la cara al primer ministre de Portugal que ell parla un dialecte del gallec i que negar una veritat tan evident és com afirmar que la Terra és plana.

Crida l’atenció que ni tan sols els catalans pensen que valencià i català siguen lo mateix. I això a pesar de décades d’adoctrinament en les escoles, propaganda institucional i subvencions milmillonàries. Suponc que els nostres “natros”, “mante”, “arruixó”, “astò”, “bascoll” o “les huit i quart” els sonen tan aliens, tan exòtics i artificials com a mosatros els seus “gairebé”, “merci”, “si us plau”, “clatellada” o “a tres quarts de nou”.

Si preguntem sobre la indisoluble unidad de la lengua en el Regne de Valéncia els resultats són més escandalosos. Una de les últimes enquestes que va fer el CIS sobre el tema (abril de 2004) diu que el 64,5% de valencians considera que el valencià és un idioma diferent del català i el 29,3% que és el mateix. Em pregunte qué dirien els defensors del dret a decidir si convocàrem un referèndum per a triar llengua valenciana o llengua catalana.

En el passat el sar de Rússia volgué convertir l’ucranià en dialecte del rus pero els usos són més poderosos que els césars i l’ucranià ha sobrevixcut al sar i al comunisme. I és que a pesar de tant de rentat de cervell en les aules encara hui  “la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca, és més bé un punt d’arribada que no pas un punt de partida”. La cita és de Manuel Sanchis Guarner.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: