Lo millor que mos podria passar.

Imaginem només per un moment que Catalunya s’independisa d’Espanya. Esta acció que, de bones a primeres, resultaria sumament perjudicial per a Espanya, podria ser, en canvi, extraordinàriament beneficiosa per als valencians. De fet, una Catalunya independent obriria un escenari inèdit que comportaria numeroses ventages per al nostre poble.

En una Espanya en la que no estiguera Catalunya, la Ciutat de Valéncia es convertiria, en els seus 800.000 habitants, en la segona urbs més gran de l’Estat, per darrere de Madrit i per davant de Sevilla i Saragossa. A causa del seu nou pes demogràfic, tindria molta més rellevància política, cultural i social que ara i els mijos de comunicació li prestarien més atenció.

Les multinacionals que tenen sèu en Barcelona haurien de buscar una atra sèu adicional per a seguir mantenint el seu negoci en lo que quedara d’Espanya. La majoria, segurament, s’instalaria en Madrit, pero Valéncia podria ser també una opció atractiva. La capital del Túria passaria a tindre un pes considerablement major en l’economia estatal.

Referent al comerç, fins ara l’Estat té dos grans eixides al Mediterràneu: el Port de Valéncia i el de Barcelona, i, a sovint, finança millor este últim pels chantages dels catalanistes. Pero en una República Catalana independent, Espanya centraria tots els seus esforços en potenciar el Port de Valéncia, que es convertiria en la seua eixida natural per mar.

Igualment l’eixida natural per terra passaria a ser Aragó, que podria absorbir una bona part de les mercaderies que ara passen físicament per les carreteres i ferrocarrils catalans. Això comportaria, de rebot, reforçar les conexions de Valéncia en Aragó. Podriem arribar a Europa més fàcilment i sense cap necessitat de pagar peages als catalans.

Si el Barça se n’anara de la Lliga (cosa que està per vore, perque en la Lliga ya participa un club estranger -l’Andorra- i igualment es podria arribar a un acort en els catalans), el Valéncia C.F. podria optar a ser la gran alternativa al Real Madrit (clar, en el permís de l’Atlètic de Madrit). El Valéncia Basket ho tindria encara molt més fàcil en la Lliga ACB.

El Partido Popular (PP), que ara defén l’unitat de valencià i català per interessos polítics, podria passar a defendre lo contrari com a represàlia per la secessió. Una gran ona d’anticatalanisme podria fer que la gent vera als de Compromís com a lo que realment són: els quintacolumnistes dels catalans. O que el valencianisme polític tornara a les Corts.

En una Espanya sense Catalunya seria intolerable que en el nostre territori hi haguera repetidors de TV3, és dir, d’una televisió estrangera o que el Govern d’un país estranger finançara a Eliseu Climent. Les autoritats valencianes, fins ara còmplices d’este merder, tindrien molt difícil de justificar de cara a la societat les ingerències externes d’un atre estat.

Òbviament l’escenari que dibuixe és només una hipòtesis. No passe per alt els riscs per als valencians, com que per eixemple Madrit mos espoliara fiscalment (encara més), per a compensar la pèrdua catalana, o que l’Estat iniciara una estratègia recentralisadora i llevara algunes competències a les autonomies. Eixe perill està ahí i no el podem descartar.

Una hipotètica independència catalana obriria un escenari inèdit replet d’oportunitats per als valencians. Estaria per vore si tenim l’inteligència suficient com per a aprofitar-les. Pero si tenim en conte que des de Barcelona mos tracten als valencians com a una colònia d’ultramar,  que s’independise Catalunya és ara per ara lo millor que mos podria passar.

Anuncios

Valencians de cor, de cap i mans.

Gary Eteo (Malabo, Guinea Equatorial, 1976) va nàixer en Àfrica pero al sèt anys d’edat se’n va vindre a viure a Valéncia. Des de ben menut este afrovalencià era seguidor del Valéncia C.F. En certa ocasió, gràcies a un amic, descobrí que el valencià que li havien ensenyat en l’escola era en realitat català i s’interessà per deprendre el valencià autèntic, al que considera una llengua molt dolça. Ademés, es va fer militant de Som Valencians (SV) per a defendre els interessos de la nostra terra.

Guillem Bonarrossar (Sao Paulo, Brasil, 1979), fill de pare valencià i mare japonesa, va nàixer al Brasil pero passà part de la seua infància en Valéncia. Residix i treballa en Brasil pero es considera valencià. Si li preguntes cóm és possible això et respon que el fill d’un colom no deixa de ser un colomet i que ser valencià és una cosa que es du en el cor. Parla la nostra llengua, està vinculat a associacions valencianistes i encara des de la distància fa tot el valencianisme que pot.

Bojan Dubljevic (Niksic, Montenegro, 1991) és el màxim artífex de que Valéncia Basket guanyara la Lliga la temporada passada i va camí de convertir-se en el millor jugador de l’història del club. En repetides ocasions ha manifestat que no vol jugar en Real Madrit, Barcelona o la NBA, que la seua primera opció sempre ha segut continuar en el Valéncia Basket, al que considera el millor equip del món, que vol estar ací tota la vida perque els valencians li han donat tot des del primer dia.

Thien Nguyen (Gia Kiem, Vietnam, 1995) és un estudiant vietnamita resident en Texas. Thien és catòlic i el seu sant patró és Sant Vicent Ferrer i a partir d’esta curiosa circumstància és que es va interessar per la nostra llengua, el valencià, idioma que domina. Este jove políglota es considera un enamorat de la llengua i cultura valencianes i creu fermament que el valencià no és català, encara que també li agrada este últim. Encara no ha visitat Valéncia. Li agradaria poder fer-ho en un futur.

Este tipo de persones sensibles, d’extraordinaris sers humans, és el que de veritat li cal a la societat valenciana. A mosatros no mos interessen eixos forasters del a mí me habla usted en cristiano ni suposts valencians que defenguen els països catalans o que s’alegren quan el Real Madrit li guanya al Vilarreal. Preferixc mil voltes a algú que vullga integrar-se en la nostra cultura i que estime la nostra terra; per a mi sempre serà u dels nostres, encara que siga vert i haja naixcut en Mart.

Si en Valéncia es parla català, en Portugal es parla gallec.

valenciano

“Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”. Max Weinreich (llingüiste).

Dir que en Valéncia es parla catala és com dir que en Portugal es parla gallec. I és que sense eixir de la Península Ibèrica, trobem un cas que resulta equiparable al de valencià-català que és el del gallec i portugués, dos llengües recordem oficialment independents i distintes a pesar de la mútua inteligibilitat. Pero no deixem encara el cas del gallec. Un valencià pot comunicar-se en un gallec sense necessitat de recórrer a la llengua comuna que és l’espanyol. És dir, que un valencià pot parlar en valencià i el gallec respondre-li en gallec i s’entenen si no perfectament, sí suficientment. L’inteligibilitat és encara molt major si s’interactua per escrit. I un valencià, pel fet de ser hispanoparlant, també pot entendre’s en un italià. Segons la llògica delirant del catalanisme, podríem arribar a pensar inclús que valencià, gallec, portugués, castellà i italià són tots dialectes…  del català.

Que dos llengües es pareguen no vol dir que siguen una sola sino que provenen d’un tronc comú. Prova d’això és el chec i l’eslovac o el rus i l’ucranià o el macedoni i el búlgar o el cors i l’italià, etc. Totes elles són llengües molt semblants –i inclús inteligibles– pero oficialment independents i distintes entre sí. No existixen criteris definitius per a determinar si una parla és llengua o dialecte, a pesar dels dogmes de fe dels pancatalanistes. De fet, hui l’euskera és un idioma unitari a pesar de que entre els seus sèt dialectes hi ha més diferències que entre l’espanyol i l’italià, que sent com són més similars, són idiomes distints. La llengua armènia es considerà un dialecte persa durant molt de temps. Igual que el venecià respecte de l’italià; el català del llemosí o l’aranés del català. Hui tots ells són independents. I recordem que el serbo-croat es dividí en serbi, croat, montenegrí i bosni.

Hi ha moltes llengües que són molt paregudes i els seus usuaris s’entenen entre sí, pero que són independents. Ahí tenim el diasistema escandinau (compost pels idiomes islandés, noruec, suec, danés i feroés), el britònic (idiomes bretó, còrnic i galés) o el gaèlic (escocés, lalland, manés, irlandés). L’alsacià, el bàvar o el suís-alemà són dialectes de l’alemà, a pesar de que diferixen lo suficient com per considerar-se idiomes. Pero el luxemburgués, abans dialecte de l’alemà, és hui una llengua. L’holandés es pareix molt al baix saxó, al flamenc i a l’afrikaans. I l’anglés al frisó. ¿És que són tots la mateixa llengua? No, pero sí formen part de famílies de llengües. És el cas del bable, càntabre, lleonés, castúo i la fala galaico-extremenya. Igualment, occità, llemosí, provençal, auvernés, gascó, aranés, català, aragonés, valencià o balear són vàries llengües independents dins d’una sola família.

L’història mos diu que el destí de les llengües té més a vore en criteris socials i polítics que no filològics o científics.  Són innumerables el casos de llengües que durant un temps de la seua existència han segut anexionades per unes atres llengües veïnes, i reduïdes a la mera condició de dialectes, pero finalment han tornat a ser novament idiomes independents. Per eixemple bosni, serbi, croat, montenegrí, islandés, noruec, suec, luxemburgués, ucranià, bielorrús, moldau, armeni, urdu… És molt curiós, perque tots estos idiomes han passat el seu calvari durant llarc temps -normalment en torn a un segle, a vegades més-, pero tan sols han conseguit el reconeiximent de llengua en acabant d’una independència nacional. De fet, són molt pocs el casos d’idiomes anexionats que s’han pogut emancipar sense contar en un estat propi, com per eixemple feroés, venecià o aranés.

És dir, si Islàndia fora de Noruega o Luxemburc d’Alemanya l’islandés i el luxemburgués hui serien dialectes del noruec i de l’alemà. Pero quan un poble es dota d’un estat propi, junt ab l’independència nacional sol arribar també la llingüística. D’una atra banda quan dos pobles tenen idiomes germans pero viuen en regions distintes d’estats distints també tenen més opcions de diferenciar-se oficialment que si abdós formen part del mateix estat: si Galícia pertanyera a Portugal o Catalunya a França quasi en tota seguritat el gallec seria oficialment un dialecte del portugués i el català de l’occità. I esta és la desgràcia que patim els valencians: conviure en els catalans dins d’Espanya. És més provable que el valencià torne a ser una llengua independent si s’independisa Catalunya, o Valéncia, o les dos, que si abdós vivim junts dins del mateix estat. A l’història em remet.

Som Valencians.

SOM V LOGO NET

Som Valencians (SV) es un partit politic que naix en decembre de 2014. El va crear un conjunt de gent molt preocupada per la situacio de la nostra terra. Es tracta d’un partit valencianiste, obert i plural com ho es el propi poble valencià. Alli hi ha catolics, protestants, ateus, conservadors, progressistes, tradicionalistes, lliberals, republicans… Pero tots tenim una cosa en comu: que volem la nostra terra per damunt de tot. Tambe es un partit obert als immigrants que amen Valencia. Al cap i a la fi, valencià es tot el qui viu en el Regne de Valencia en voluntat integradora. Volem una societat mes democratica i justa, de tots i per a tots.

En Som Valencians volem una Agencia Tributaria propia, com la que te Navarra, per a que els diners dels valencians es queden en casa. De conseguir-ho, recuperariem 6000 millons d’euros anuals que ara es perden tots els anys. Volem rebaixar la quota mensual dels autonoms, que els autonoms i les pimes paguen zero euros d’imposts durant el seu primer any d’activitat economica. Volem baixar els imposts a treballadors i empresaris per a poder crear riquea i puestos de treball. Volem un transvas de l’aigua sobrant de l’Ebre. Volem una societat mes prospera i lliure, llistes obertes i la desaparicio de l’injusta barrera electoral del  5%.

Apostem per un model d’educacio trilingüe en un terç d’assignatures en castellà, un terç en llengua valenciana i un terç en angles. Volem guarderies publiques debades, i que els llibres de text siguen gratuïts en primaria i secundaria. Volem aprovar la dacio en pagament de la vivenda per a poder cancelar l’hipoteca en el banc i prohibir per llei que es talle la llum a les families pobres en hivern.  Volem l’horari laboral europeu per a compatibilisar vida laboral i familiar. Volem una radiotelevisio valenciana lliure i independent inspirada en la BBC. Volem oficialisar les Normes d’El Puig i desterrar el catalanisme de la nostra terra per a sempre.

No es tracta de que guanye l’esquerra o la dreta sino de que guanyem els valencians. ¿De qué mos val que guanye Podemos si no lleva el catala de les escoles? ¿De qué mos val que guanye el Partido Popular (PP) si som la quarta autonomia mes pobra d’Espanya? El mal nomenat vot util tan sols ha servit per a estafar als jubilats en les preferents, pujar els imposts i baixar els salaris als treballadors i per a que la gent jove, en acabant d’haver estudiat una carrera, no puga trobar faena. Si et sents unicament  valencià o mes valencià que espanyol, si penses que cal defendre el Regne de Valencia per damunt de tot, este es el teu partit.

Dos teories sobre el Valéncia C.F.

campeones0102

1. Teoria del tercer en discòrdia.

Tinc dos teories respecte del Valéncia C.F. La primera és que els autèntics rivals del club che no són Real Madrit i Barça perque degut al seu elevat presupost són d’una atra galaxia sino Athletic de Bilbao, Atlètic de Madrit i Sevilla FC. Valéncia és la tercera ciutat més important d’Espanya i pel seu pes demogràfic, econòmic i social deuria tindre el tercer equip més llorejat de l’Estat (pero té el quint). Llevat de que vinga un archimillonari com Rupert Murdoch, a lo màxim a lo que pot aspirar el Valéncia és a ser el tercer en discòrdia, a ser algo aixina com l’Arsenal en Anglaterra o l’Inter de Milà en Itàlia. Deuriem tindre dotze o tretze lligues, dotze o tretze copes i una o dos Copes d’Europa. Per això lo que a mosatros mos interessa és guanyar títuls i que el Bilbao, Atlètic de Madrit i Sevilla no guanyen res.

2. Teoria de l’equip menys golejat.

La meua segona teoria és que el Valéncia CF deu centrar-se en la defensa. Per les llimitacions del nostre presupost, és pràcticament impossible fichar al millor davanter del món. Una operació aixina et pot costar uns cent millons d’euros més dèu millons nets per temporada per al jugador. Això només ho pot pagar Real Madrit, Barça, Milà i Manchester United. Pero els porters i els defenses són prou més barats que els davanters i ahí sí que mos arriba el presupost. El Valéncia deu fichar als millors porters i defenses del món, deu aspirar a ser l’equip menys golejat del torneig, perque això et garantisa que a final de temporada estaràs en disposició de disputar campeonats. El Valéncia que entrenava Rafa Benítez tenia una porteria imbatible i una defensa inexpugnable. I sense apenes gol, fon campeó.

Una bona notícia per a la salut mental dels valencians.

tanca2

El tancament de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) decretat pel president de la Generalitat, Albert Fabra, és una bona notícia per al conjunt dels valencians. O si se preferix, un mal menor. Encara que des del punt de vista institucional és una hecatombe i que ho llamente de tot cor pels professionals (que són uns simples manats que ara es queden sense pa) hi ha indicadors que fan vore que açò és positiu.

Des del punt de vista llingüístic, estos defensors de “la nostra llengua” -la seua, clar, perque la dels valencians segur que no era- ampraven un idioma artificial i ortopèdic totalment alluntat del poble pla. I en segons quines franges horàries eixe ent que havia naixcut “per a potenciar la llengua valenciana” pareixia que estiguera retransmitint des de Madrit. Més que Canal Nou, podrien dir-li Canal Noi o Canal Nueve, com vullguen. Qualsevol cosa excepte “la televisió dels valencians”.

Des del punt de vista informatiu i periodístic no hi hagut res tan vomitiu des dels temps del No-Do. Canal Nou es convertí en Canal No-Do, en l’instrument de propaganda del règim, ab manipulacions vergonyants i silencis aborronadors, en la televisió que ni en una dictadura s’atrevirien a fer. Només quan han tancat RTVV és que estos periodistes “plurals”, “imparcials” i “transparents” és que han criticat al govern del Partido Popular (PP). ¿No varen tindre temps els últims 20 anys?

Des del punt de vista de la salut mental dels valencians, la desaparició de RTVV és una gran notícia perque simplement era infumable. La Conselleria de Sanitat deuria advertir de que mirar massa Canal Nou produïx Síndrome de Down.  Este “servici públic” inclús pagava en diners de les nostres bojaques a putes per a eixir per la TV a contar que s’havien gitat en tal o qual futboliste o actor. O a vidents per a fer els seus trucs de màgia i opereta i enganyar als més imbècils. Digne de nàusea.

Des del punt de vista econòmic, allò era  un mastodont impossible de mantindre per més temps. Una televisió d’àmbit autonòmic que tenia 1.700 empleats… ¡Més que Antena 3, Telecinco i La Sexta juntes! ¡I això que estes són de cobertura estatal! A voltes anaven a cobrir una notícia tres tios: el locutor, el càmera i un tercer per a portar el cable. Allò s’havia convetit en un niu de panchacontents pero els més de 1200 millons d’euros de deute acumulat fan que este cachalot siga inviable.

Tancar un ent audiovisual no és la fi del món. Tancar un hospital, un colege o una residència sí ho és. Sigam realistes: no podem mantindre quatre televisions públiques (Canal Nou, Nou Dos, Notícies Nou, Canal Nou Internacional) i dos ràdios públiques (Ràdio Nou, Sí Ràdio). Els billets no creixen en els arbres. I que ningú es preocupe perque algun dia podrem tornar a tindre televisions i ràdios valencianes i seran tan casposes o tan admirables com els valencians vullgam que siguen.

Parabola del bon catalaniste.

samaritano

Un interpret de la Llei s’alçà i digue, per a provar-lo:

-Mestre ¿fent quina cosa heretare la vida eterna?

Ell le digue:

-¿Qué està escrit en la Llei? ¿Cóm lliges?

Aquell, responent, va dir:

-Amaras al Senyor el teu Deu en tot el teu cor, en tota la teua anima, en totes les teues forces i en tota la teua ment; i al proxim com a tu mateix.

Li digue:

-Be has respost, fes aço i viuras.

Pero ell, volent justificar-se a si mateix, digue a Jesus:

-¿I quí és el meu proxim?

Responent Jesus, digue:

-Un home que descendia de Valencia a Alzira caigue en mans de lladres, els quals el despullaren, el feriren i se n’anaren dixant-lo mig mort. Ocorregue que descendi un membre del Grup d’Accio Valencianista (GAV) per aquell cami, i al vore’l passà de llarc. Tambe un soci de Lo Rat Penat, arribant prop d’aquell lloc, al vore’l va passar de llarc. Pero un catalaniste afiliat al Bloc i a Accio Cultural del Païs Valencià (ACPV) que anava de cami, vingue prop d’ell i, al vore’l, senti misericordia. Acostant-se, vendà les seues ferides tirant-li oli i vi, el pujà al seu coche, el portà a l’hospital i cuidà d’ell. Un atre dia, a l’anar-se’n, trague dosmil euros, li’ls donà al doctor i li digue: “Cuida-me’l, i tot lo que gastes de més yo t’ho pagare quan torne”. ¿Quí, per tant, d’estos tres et pareix que fon el proxim del que va caure en mans dels lladres?

Ell digue:

-El que va tindre misericordia en ell.

Llavors Jesus li va dir:

-Ves i fes tu lo mateix.

He trobat esta curiosa historia en la meua Biblia. Concretament en Lluc 10: 25-37. El catalanisme és un moviment odios i a voltes el seu odi pot arribar a contagiar-mos. Jesus mos ensenyà que cal odiar el pecat pero amar al pecador. I que cal amar al proxim, encara que siga algu tan detestable com un samarita. D’igual forma cal odiar el catalanisme pero amar als catalanistes. Jesus no fea acepcio de persones. Entre els seus apostols figuraven patriotes –valencianistes– com Simo pero tambe traïdors –catalanistes– com Mateu.  Sé que aço que dic pot sentar malament a més d’un llector, pero lo cert és que el dia que Deu mos haja de jujar, els valencianistes collirem lo que hajam sembrat. Si hem sembrat falta de perdo, no serem perdonats pels nostres pecats. Aixo no significa que hajam de ser uns panolis i dixar-mos chafar. Hem de defendre els nostres drets i la veritat, que  en este cas és el valencianisme. I pregar a Deu per la lliberacio de la nostra patria i la derrota definitiva dels nostres enemics, pero no perque mosatros sigam millors que ells, sino simplement  perque defenem una causa més noble i justa. Que Valencia i Catalunya estan en guerra és innegable. Mosatros som els invadits i Deu aprova el dret a la defensa propia. Pero no pergam de vista que mosatros, a ulls del Creador, no som millors que aquells contra qui combatem. Està be odiar una ideologia perversa i opressora -com el pancatalanisme- i millor encara destruir-la, pero és una gravissima equivocacio odiar a la persona, al ser huma.

FONT: SOM nº 259. Octubre 2013.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: