Olivas: el meu Gens Honorable favorit.

expresidente-bancaja-olivas-juzgado-falsedad_ediima20161016_0131_23

Sempre m’han agradat els presidents de mandats curts. Encara que molts governants volen perpetuar-se per l’eternitat en el poder perque es pensen imprescindibles yo crec que en realitat açò no és qüestió de quantitat sino de més be de qualitat. Adolfo Suárez, Abraham Lincoln, John F. Kennedy o Nelson Maldela són bons eixemples de que si se volen fer be les coses, uns pocs anys a vegades poden resultar més que de sobra.

Per supost, en Valéncia tot cobra un matís diferencial. Este pareix un regne embruixat que ha de patir la malaïció de que cada president siga pijor que l’anterior, aixina que quan més curt siga el seu mandat menys temps tindrà per a fer barbaritats. De la llista de Gens Honorables que mos han presidit -des de Joan Lerma fins a Chimo Puig– el meu preferit és José Luis Olivas. La seua gran aportació: que només fon president un any.

No és que Olivas haja segut un bon president. No, clar que no. Pero si Eduardo Zaplana fon un càncer i Paco Camps un Sida, Olivas es queda a l’altura d’una simple malària. Em cau simpàtic. Un ninot castellà posat a dit al qui ningú va votar i que governà la nostra terra encara que ni sabia parlar la llengua dels seus governats. Sense dubte, molt apropiat per a aquella Colònia Autònoma Valenciana del Partido Popular (PP).

Olivas -que em recorda pel seu carisma i aspecte físic a Isabel Bonig– feu un treball extraordinari com a president de Bancaixa. Agafar la tercera caixa d’estalvis de l’Estat i dur-la a la bancarrota en uns pocs anys té molt de mèrit. Ara la justícia ha condenat a a Olivas a un any i mig de presó per falsificar una factura de 580.000 euros per un treball que mai va realisar i per cometre frau fiscal. Possiblement el nostre millor president.

Anuncios

RIP pel sistema financer valencià.

Fa dos anys es va crear Bankia de la fusió de Bancaixa, Caja Madrid, Caja Insular de Canarias, Caja Rioja, Caja Ávila, Caja Segovia i Caixa Laietana. Bankia es perfilava com la tercera entitat financera de l’Estat, superada únicament per Santander i BBVA. I era un banc valencià  ya que la sèu social estava en el Cap i Casal. Ara sabem que es troba en la més espantosa de les bancarrotes i l’Estat l’ha nacionalisada. Per a reflotar-la necessitarà un crèdit d’uns 60.o00 millons d’euros, una cantitat superior al Producte Interior Brut (PIB) de nacions com Bolívia, Uruguay, Guatemala, República Dominicana, Luxemburc, Bulgària, Sèrvia o Bielorrúsia. És dir, que mos eixiria més barat comprar Uruguay que reflotar Bankia.

Banco Valencia fon el primer síntoma de que algo funcionava malament. L’ent, que era propietat de Bancaixa, havia arribat a ser el sext banc de l’Estat pero també estava quebrat. Bankia tractà de vendre’l  pero ningú es va interessar i al final fon nacionalisat per l’Estat. Una entitat centenària acabà en la bancarrota per una mala gestió. Voler salvar Bankia i Banco Valencia ara és com pretendre traure al Titanic del fondo de l’oceà i encabotar-se en que torne a navegar. L’opció més barata seria fer una quebra ordenada pero en lloc d’això entre tots pagarem un Potosí per a que, una volta sanejats, abdós bancs se venguen a preu de saldo a Santander, CaixaBank o BBVA. Es socialisen les pèrdues, es privatisen els beneficis.

Un atre cas digne d’esperpent fon Caixa d’Aforros del Mediterràneu (CAM). La quarta caixa de l’Estat anava a formar part d’un procés de fusió juntament en Cajastur, Caja Extremadura i Caja Cantabria, del qual es desentengué en l’últim segon. La CAM, que tants pretendents havia tengut, al final es quedà com nóvia abandonada en l’altar. En acabant de ser nacionalisada, la CAM fon comprada per Banco Sabadell pel preu d’un euro. Caixa Mediterràneu fon bandejada pels seus propis directius i finalment controlada per catalans. Lo més gros de tot açò és que quan arriben les eleccions els responsables de tota esta hecatombe tornaran a revalidar la majoria absoluta. En Valéncia quan més lladre és un polític més li voten.

Pero no sols els gestors públics han fracasat, també els privats. Ruralcaixa conformà, juntament en 13 caixes més, el Grup Caixes Rurals del Mediterràneu (CRM), un grup 100% valencià. Pero en posterioritat firmà una aliança en Caja Mar. Abdós es fusionaran per a crear el grup Cajas Rurales Unidas, que, i ahí ve lo greu, tindrà la sèu social (a on se paguen els imposts, per a entendre’ns) en Almeria i no en Valéncia. Tota esta debacle ha ocorregut en només dos anys. En 2010 els valencians teniem Bancaixa, Banco Valencia, CAM i Ruralcaixa i ara no tenim res a banda dels deutes. Uns atres prendran les decisions per mosatros des de fòra i damunt serem els valencians els qui paguem la festa. O siga, l’història de sempre.

Més bones notícies: Ruralcaixa impulsa un grup financer 100% valencià.

Després dels procesos de fusió mampresos per Caixa d’Aforros del Mediterraneu (CAM) i Bancaixa, ara li ha arribat el torn a l’atra gran entitat autòctona: Ruralcaixa. L’empresa valenciana, junt a unes atres 13 caixes rurals, conformarà el Grup Caixes Rurals del Mediterràneu (CRM), que serà un grup financer 100% valencià. Formaran part del grup les entitats Ruralcaixa,  Crèdit Valéncia, Torrent, Altea, Burriana, Callosa d’En Sarrià, Nules, Alqueries, Chest, Alginet, Vilavella, Almenara, Chilches i Vilafamés.

El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP), lo qual comporta que cadascuna de les entitats adherides conservarà la seua marca, personalitat jurídica, identitat, independència i gestió. No només serà el gran grup cooperatiu valencià sino una de les dos grans empreses de referència en l’Estat en el sector de les caixes rurals, juntament en Cajamar. Contarà en una xàrcia de 600 oficines, 2.500 empleats i uns actius de 12.000 millons d’euros. El president del grup serà Eduart Ferrer.

A mi el Grup CRM em transmet molt bones sensacions. Primer, perque és un grup financer en capital 100% valencià, molt pròxim al ciutadà i que promou la cultura autòctona, per eixemple ab el patrocini de la pilota valenciana. Si be és cert que el cooperativisme financer està present en tota Europa, per eixemple a través de societats com Crédit Lyonnais o Rabobank, en el Regne de Valéncia conta en una gran tradició que accentua el fet diferencial valencià en respecte a unes atres autonomies de l’Estat.

El segon motiu, perque encara més menudes que molts grans bancs i caixes de l’Estat, les caixes rurals tenen una presència molt forta en el Regne i sempre s’han caracterisat per treballar  en serietat, rigor i professionalitat, per lo que resulten més solvents que unes atres entitats financeres de més renom. El seu menor tamany  llunt de ser un inconvenient és una ventaja per a l’usuari puix quan més gran és l’empresa més menut és el client  i viceversa. Com afirma l’autor Leopold Kohr: lo chicotet és preciós.

I el tercer motiu és perque les caixes rurals són hui per hui les més bolcades en l’obra social. A sovint ajuden a autònoms i chicotetes empreses, donen prèstams als treballadors, cobrixen un descobert a final de mes, alvancen la pensió als jubilats al dia 25 de cada mes i no cobren comisions. És evident que les caixes rurals, per damunt de les d’aforros, dirigixen els guanys a l’obra social i eviten l’exclusió financera d’amples capes de la societat puix en elles molta gent troba l’oportunitat que els nega els bancs.

Bones notícies: Bancaixa es menja a Caja Madrid.

Bancaixa i Caja Madrid han arribat a un sorprenent acort per a sumar les seues forces a través d’una fusió freda a la qual s’afegiran també unes atres caixes més menudes com Caja Insular de Canarias, Rioja, Ávila, Segovia i Laietana. Es crea aixina el major grup de caixes d’aforros de tot l’Estat, per damunt de La Caixa i tercera entitat financera, superada únicament pel Santander i BBVA. La corporació tindrà un volum d’actius de 340.000 millons d’euros, més  de 27.000 empleats i 5.000 oficines.

El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP), lo qual comporta que més que una caixa en si mateixa siga una aliança d’elles. Cadascuna de les entitats financeres participants podrà conservar la seua marca, personalitat jurídica i identitat. El president de Caja Madrid, Rodrigo Rato, serà  també el del SIP i la vicepresidència recaurà en el màxim mandatari de Bancaixa i Banco Valencia, José Luis Olivas. En les grans decisions, Caja Madrid i Bancaixa hauran de consensuar postures per a arribar a acorts.

La meua primera opció sempre ha segut una fusió Bancaixa-CAM-Caixa Ontinyent en sèu social en Alacant que haguera donat pas a una de les entitats financeres més poderoses d’Europa. Pero, aixina i tot, esta aliança de Bancaixa-Caja Madrid m’agrada molt per la senzilla raó de que la sèu social estarà en Valéncia. I això és clau perque significa que este SIP és oficialment valencià, que els imposts es tributaran en Valéncia i que el nou grup estarà regulat per les lleis autonòmiques del nostre Regne. És una bona jugada.

En contraprestació la sèu operativa estarà en Madrit. Poc importa  això si tenim en conte que les grans decisions hauran de contar en el consens de les dos grans caixes, possiblement a través d’una majoria qualificada d’un 75% de l’accionariat. Tots eixim guanyant: Rodrigo Rato presidirà el més gran grup de caixes de l’Estat, este grup serà de titularitat valenciana i per damunt de tot, s’evita el perill d’una absorció a mans de La Caixa, que té uns interessos  totalment contraposts als del nostre sufrit poble.

En els últims mesos s’ha procedit a una frenètica fusió de caixes d’aforros, per lo que en poc de temps potser es passe de 45 caixes a només 15. Dit procés resulta inevitable per a poder enfrontar la tan temuda crisis i aumentar la competitivitat a nivell europeu pero pot produïr un oligopoli financer que reduïxca l’oferta per al client d’a peu i ser el primer pas de la privatisació de les caixes. Esperem, almenys, que esta ona de fusions ajude a obrir de nou l’aixeta del crèdit, tan necessari per a les empreses… El temps dirà.

La fusió de la CAM ¿encert o equivocació?

El culebró de la Caixa d’Aforros del Mediterràneu (CAM) ha arribat al seu punt i final. Després de que durant mesos sonaren possibles fusions en CajaMurcia, Bancaixa, Caja Madrid  i la BBK, finalment s’ha optat per una decisió que pocs esperaven. La CAM s’associarà en Cajastur (que a la seua vegada deglutí a Caja Castilla La Mancha), Caja Extremadura i Caja Cantabria per a donar pas a la que serà la tercera caixa més gran de l’Estat ab 135.000 millons d’euros en actius, 2.300 oficines i 14.000 empleats.

El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP) o fusió freda, lo qual comporta que més que una caixa en si mateixa siga una aliança d’elles. Cadascuna de les quatre entitats financeres podrà conservar la seua marca, personalitat jurídica i identitat, pero la sèu social de la nova institució s’ubicarà en Madrit. El president de l’entitat serà el de la CAM, Modesto Crespo, i el repartiment accionarial queda d’esta forma: CAM (40%), Cajastur  (40%), Caja Extremadura (11%) i Caja Cantabria (9%).

Yo sempre he recolzat una fusió CAM-Bancaixa-Caixa Ontinyent en sèu social en Alacant que donaria pas a una de les entitats financeres més sòlides i poderoses d’Europa. Molt s’ha parlat de que tal unió resultava inviable per la duplicitat de clients, oficines i per l’elevat número de despediments que comportaria. Pero ¿acàs no dien lo mateix de les caixes gallegues, andaluses i catalanes i finalment  han optat per esta via? Ací ha sobrat politiqueria i ha faltat valencianisme, patriotisme i altura de mires.

Aixina i tot, no em desgrada l’operació resultant. Des d’un punt de vista estratègic és millor tindre dos grans caixes valencianes que una, la CAM conserva la seua identitat, se dona un pas avant en lo que pareix un fet impossible d’evitar en el futur  si se vol ser capaç de competir (les fusions interregionals) i damunt s’evita el pijor dels escenaris possibles: una anexió a mans de Caja Madrid. En contrapartida, la CAM només controlarà el 40% de la nova entitat  (poc per al seu enorme volum) i la sèu social estarà en la Meseta.

Yo no puc dormir per les nits al pensar que els diners dels valencians algun dia puguen arribar a estar controlats per forasters. El sistema financer valencià conta en quatre grans entitats (CAM, Bancaixa, Ruralcaixa i Banco Valencia) que deuen seguir tenint el seu centre de decisions en el Regne de Valéncia, per a poder recolzar als empresaris i treballadors del país. Tot proyecte nacional ha de vindre recolzat  per una economia vigorosa; per això és tan important velar per les nostres caixes i bancs.

La supercaixa valenciana.

conjunta

Les caixes d’aforros suponen un pilar fonamental del sistema financer valencià. De fet, es calcula que el 50% del capital dels valencians està ingressat en caixes d’esta naturalea. I com a resposta a la crisis global de 2008 potser ha arribat l’hora de la fusió d’entitats, be absorbint les d’unes atres autonomies pero mantenint el centre de decisió ací o be fusionant totes les caixes valencianes per a crear una supercaixa sòlida, puixant i forta. En estos dies es parla molt d’una fusió entre Bancaixa, CAM i Caixa Ontinyent. A mi no em desagrada l’idea (inclús pense que deuria sumar-se també Ruralcaixa) puix l’unió constituiria una de les entitats financeres més poderoses i solvents de tota Europa.

Ara be, existixen profunts rezels en la CAM a on no volen ni sentir parlar d’una fusió en Bancaixa. Res nou baix del Sol; el típic sentiment provincià de la ciutat d’Alacant. I això a pesar de que inclús s’ha oferit que la sèu central s’ubique en eixa localitat o que la marca CAM aparega en el nom final. Els alacantins deurien reflexionar: la fusió de les dos caixes podria donar suficient força com per a absorbir les d’unes atres autonomies (com ara Caja Murcia) mentres que si CAM o Bancaixa fan la seua particular guerra cadascú pel seu costat corren el risc d’acabar sent absorbides per Caja Madrid o La Caixa. I sempre será més natural que Alacant sume forces ab Valéncia que ab Barcelona o Madrit.

Pero per damunt de tot lo que més em preocupa és el servici públic al poble valencià. En els últims anys les caixes s’han alluntat notablement dels seus principis fundacionals, destinant els beneficis al finançament de parcs temàtics i fútils obres faraòniques. Han de tornar a dirigir els guanys a l’obra social (fer hospitals, vivenda barata, residències…) i a evitar l’exclusió financera d’amples capes de la nostra societat puix molts ciutadans busquen en les caixes l’oportunitat que els és negada pels bancs. Les caixes deuen donar soport al I + D i als mamprenedors, protegir la cultura valenciana i la família i combatre l’exclusió social. Resulta vital promoure la despolitisació de les caixes d’aforros.

A %d blogueros les gusta esto: