L’admirable eixemple d’integritat de Nacho Fernández.

Molt s’està parlant en estos dies de la Selecció Espanyola i de les seues possibilitats de conquistar  la Copa del Món. El fútbol continua sent un bon narcòtic per a adormir a la població i fer-la oblidar que no té treball ni pot arribar  a final de mes. Els que em coneixen be saben que a mi Espanya no m’apanya, que no aguante el seu nacionalisme ranci i que desige la seua pronta eliminació per totes les traïcions i injustícies a les que somet a la meua terra.

Pero de qui vullc parlar hui és de Nacho Fernández. Ell fon un futboliste gallec que destacà en els anys noranta. Va ser un dels millors defenses laterals de la lliga espanyola i quan fon convocat per la Selecció, rebujà anar perque no se sentia espanyol. Nacho fon un gran galleguiste, declinà sucoses ofertes puix el seu desig era jugar en equips gallecs (ho feu en Celta de Vigo i Compostela) i fon valedor de la Selecció Gallega, que va vore la llum en l’any 2005.

Nacho va ser un eixemple admirable d’integritat i coherència en contrast en eixos futbolistes vascs i catalans que diuen no sentir-se espanyols pero que reneguen dels seus ideals i arboren l’estanquera. I si els valencians tingueren dos dits de vergonya, no animarien a una Espanya que mos posa el català en les escoles, mercadeja en la nostra identitat i mos tracta com una moneda de canvi. Molts malparits sobren en lo Regne i molts més Nachos fan falta.

A %d blogueros les gusta esto: