Soc professor i el pin parental encara es queda curt.

Soc professor i sé que hi ha alguns coleges i instituts públics a on l’adoctrinament i la correcció política arriben a uns nivells de sectarisme alarmants. Si els pares saberen fins a quin punt s’adoctrina en les aules hi haurien manifestacions a les portes dels centres docents tots els dies perque la propaganda i el rentat de cervell en les escoles és constant. Des de la meua experiència professional, el pin parental que propon Vox encara es queda curt.

Diu la ministra d’Educació Isabel Celaá que els fills no són propietat dels pares. No sé si potser insinua que són propietat de l’Estat. Si és aixina no estaria malament que Celaá mos fera de cangur alguna que atra fi de semana. Yo li recomanaria a la ministra que es llegira l’artícul 27 de la Constitució que diu, entre unes atres coses, que els pares tenen el dret a que els seus fills reben una educació religiosa i moral d’acort a les seues conviccions pròpies.

Els chiquets no pertanyen als pares pero sí a una família. I si els pares ya no poden educar als seus fills en els seus propis principis i valors és que hem arribat a un estat totalitari. ¿Quí decidix quins són els valors correctes?  ¿El senyor George Soros? Si vol governar una nació que es presente a eleccions a vore quanta gent el vota. ¿Potser l’Estat? Hey, teachers, leave those kids alone! All in all it’s just another brick in the wall.

Tinc una filla menuda  i quan l’envie al colege és per a que estudie anglés, llengua i matemàtiques, no per a que li ensenyen feminisme, ideologia de gènero, lesbianisme, masturbació o països catalans. Si vullc sentir un sermó vaig a l’iglésia, si vullc un mítin vaig al del partit que yo trie. El deure del docent és instruir, transmetre coneiximents, en cap cas rentar el cervell. I els dels pares educar. Un bon professor ensenya a pensar, no qué pensar.

Tampoc voldria que un professor de l’Opus li diguera que el sexe és exclusivament per a procrear o que un docent que siga testimoni de Jehovà li explique que no val la pena fer cap carrera perque l’Armageddon arribarà abans que ella acabe d’estudiar Dret. Gràcies, pero pot guardar-se les seues creences en sa casa. Gràcies, pero quan vullga conéixer la seua opinió li la preguntaré. Gràcies, millor llimite’s a fer classe, que és per a lo que li paguen.

La situació és tan delirant que els centres estan obligats per llei a demanar permís als pares per a fer fotos als seus fills i poder usar-les, pero no per a fer tallers de sexualitat o d’ideologia de gènero. Puc denunciar al centre si publica una foto de ma filla en l’excursió del cole, pero ningú em demana permís per a rentar-li el cervell. ¿Qué volem? ¿Que l’escola siga una fàbrica de zombis? ¿De borregos que no pensen? ¿De clons de Pàvlik Mórozov?

Deya abans que el pin parental de Vox encara es queda curt. Yo aniria més llunt. ¿Per qué considerem nociu el joc i el tabac per als menors pero admissible que els adoctrinen? ¿Per qué acceptar conferències i tallers sectaris que res tenen a vore en el currículum escolar? ¿Per qué no fer una llei integral que prohibixca l’adoctrinament i la propaganda ideològica als menors? I que quan siguen adults que trien lliurement i que vixquen la seua vida com vullguen.

Els escacs valencians, deport nacional valencià.

Molt pocs valencians saben que encara que els escacs és un joc que originalment va nàixer en Índia allà pel sigle VI, els escacs moderns són obra d’un valencià. Concretament de Francesch Vicent, natural de Sogorb, qui en 1475 va introduir la dama o reina en substitució de l’alferes, que era la peça original. La reina, en la seua ampla capacitat de moviments, passava a ser la més poderosa del tauler i la segona en importància en acabant del rei.

Francesch Vicent també fon l’autor del primer tractat d’escacs del món, escrit en llengua valenciana i imprés en Valéncia el 15 de maig de 1495. El seu títul és El llibre dels Jochs Partits dels Schacs en nombre de 100. Este manual fon capital perque exportà a tota Europa la figura de la reina i va donar a conéixer les regles d’este deport. Desgraciadament l’últim eixemplar conegut fon destruït per Napoleó en Montserrat en 1811.

També el primer poema de l’història dedicat als escacs és un poema valencià, escrit per valencians i en valencià i publicat en el Regne de Valéncia en el sigle XV.  El seu títul complet és Hobra intitulada scachs d’amor feta per don franci de Castelvi e Narcis vinyoles e mossen fenollar, pero és més conegut per  Scachs d’amor, i fon escrit pels poetes Francesc de Castellví, Bernat Fenollar i Narcís de Vinyoles

Alguna cosa haurem fet malament els valencians quan tants dels nostres desconeixen esta singular història o quan no hem conseguit que “els escacs valencians” siga la denominació d’este deport, a l’estil de la “paella valenciana” o la “pilota valenciana”, que clarament sí que mostren unes arrels clamorosament valencianes i que mos situen en el mapa. Ha arribat l’hora de reivindicar l’orige dels escacs i anunciar que són tan valencians com la paella.

Esta història deuria ensenyar-se en les escoles. És més, els escacs valencians deurien ser una assignatura en el currículum escolar, tal i com recomana la Unesco i que, cas de fer-se realitat, contaria inclús en subvencions de l’Unió Europea. Els escacs tenen múltiples aplicacions pedagògiques, són una barreja perfecta de deport i cultura, ajuden a desenrollar la llògica i matemàtiques i guarden relació en les llengües, la lliteratura, el cine…

¿Arribarà el dia en que tots els nostres chiquets ixquen del colege i de l’institut sabent jugar als escacs igual que saben jugar al fútbol o al bàsquet? Només donant a conéixer este joc entre els nostres fills és que podrem tindre en el futur un gran número de escaquistes i d’entre la quantitat eixirà la qualitat. ¿Arribarà el dia en que un(a) valencià(na) siga campeó(na) del món? Eixe dia mos haurem retrobat, per fi, en la nostra història.

 

L’insoportable uniformitat de la llengua catalana.

Fa un temps aní a la presentació del llibre Els parlars valencians, un estudi molt interessant sobre dialectologia valenciana a càrrec de Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes a on s’analisen les nostres maneres de parlar. Que si borles, bufes, roses, monges, palomites… Que si mosatros, nosatros, natros… Que si tomata, tomaca, etcétera, etcétera.

Estos dos professors universitaris feren una encesa lloança sobre la gran riquea i diversitat lèxica en la nostra terra… per a en acabant finalisar en la consabuda conclusió de sempre: que sí, que tota eixa pluralitat i riquea està molt be, pero per si de cas tanquem-la en sèt candats en el calaix de les paraules coloquials perque cal amprar el normalitzat.

Els catalanistes -d’ací i d’allà- estan molt preocupats, en teoria, per l’unitat de la llengua catalana pero, en realitat, lo que perseguixen a tota costa és l’uniformitat de la llengua. Fràgil unitat si els molesta que els valencians utilisem les nostres paraules típiques en lloc de les barcelonines, o si preferim dir-li “valencià” a la nostra llengua per raons històriques.

Quan yo estudiava en el colege la mestra m’explicava que “quint”, “sext”, “sèptim” estaven malament i que calia dir “cinqué”, “sisé”, seté”. Ara ya no són incorrectes sino només coloquials (els científics han decidit pujar-les de categoria) pero els chiquets sí o sí han de continuar posant en l’examen tots eixos calcs del francés si és que volen aprovar.

Perque eixa és una atra. Els professors de valencià contínuament lloen la “pluralitat”,  la “diversitat”, la “riquea” de la llengua, pero als estudiants que ni se’ls ocórrega fer-la servir. Inclús ne conec de professors que quan parlen en tu usen paraules com “natros” o “mosatros” pero que suspenen als seus alumnes si les posen en un examen. Tot molt coherent.

És com si en Amèrica Llatina els docents prohibiren als seus alumnes dir “pibe”, “chamo”, “chamaco”, etcétera, alegant que són incorrectes i que l’única forma vàlida és “muchacho”, encara que allí no la gaste ningú. Totes les paraules valencianes són incorrectes, totes les barcelonines són científiques i especials. No li peguen més voltes al cap.

Si viages per la geografia valenciana escoltaràs veus com “natros”, “mosatros”, “nosatros”… En cap comarca la forma genuïna és “nosaltres”. Pero esta és l’única que accepta el Diccionari de l’Acadèmia de Zaplana. Quan un diccionari no arreplega paraules que usa tot lo món pero registra les que no usa ningú, eixe diccionari està mal fet.

Ací lo únic que importa és el normalitzat, eufemisme de dialecte barceloní. Perque vullc recordar que Pompeu Fabra, el senyor que va normalitzar el valencià ni era valencià ni era filòlec, i lo únic que va fer és arreplegar la forma de parlar de Barcelona i rodalies i voler impondre-la a tots, que és com forçar als mexicans a parlar igual que en Madrit.

Pero en paraules de l’erudit català Miquel Batllori: “El català de Barcelona que s’intenta impondre en Valéncia és un dialecte infame i infecte”. Potser per això és que quaranta anys d’immersió en normalitzat en Valéncia han segut un fracàs i cada vegada es parla més el castellà. Són els fruits amarcs d’esta insoportable uniformitat de la llengua.

¿Sabías que el primer museo de videojuegos de España está en Ibi?

Existe en Ibi (Foya d’Alcoy) un centro singular. Se trata del Museo del Videjuego Arcade de Ibi. Hasta la fecha (año 2019) se trata del primer, único y mejor museo dedicado al videojuego de España. Nació en junio de 2019 de la mano de la Asociación Arcade Vintage de Petrer (Baix Vinalopó) y está ubicado en la antigua fábrica de Juguetes Rico, segunda fábrica de la ciudad, factoría que data de 1910. En el municipio de Ibi por cierto existe una gran tradición museística, con el famoso Museo Valenciano del Juguete a la cabeza.

El museo cuenta con una exposición permanente de 900 m2 con más de 300 piezas. Entre ellas 150 máquinas recreativas desde los años 70 al 2000 completamente restauradas en las que pueden jugar los visitantes (sin echar monedas). También hay ordenadores, consolas y exposiciones temporales. Y por supuesto juegos clásicos como Pac-Man, Donkey Kong, Tron, Street Fighter 2 o pinballs. Sin duda un museo ideal para pasar un buen rato y jugar a nuestras máquinas preferidas de los míticos años ochenta y noventa.

En el momento de escribir estas líneas -año 2019- el de Ibi es el primer, el único y el mejor museo de videojuegos de España. Madrid planea construir su propio Museo del Videojuego, pero aún no ha sido inaugurado. En España existen varios salones recreativos donde se puede jugar a máquinas -como el Arcade Planet, en Dos Hermanas, Sevilla-, pero son salones, no museos propiamente dichos. No obstante, el primer museo de videjuegos de la Península es Museu Nostalgica, en Oeiras, Portugal, que abrió en 2016.

Fuentes consultadas:

-Museo Arcade Vintage (página-web oficial). https://museoarcadevintage.com/

-Nostalgica Museu do Videojogos e Tecnologia (página-web oficial). https://nostalgica.pt/

Penalva, Javier. Visitamos el Museo del videojuego Arcade de Ibi: la eterna juventud se consigue con 300 máquinas arcade, pinballs y retroconsolas. Xataka. 29-6-2019 (actualizado el 2-7-2019). https://www.xataka.com/retro/visitamos-museo-videojuego-arcade-ibi-eterna-juventud-se-consigue-jugando-300-maquinas-arcade-pinballs-retroconsolas

Pestana, Manuel. Abriu o primeiro museu de videojogos em Portugal. Sábado. 17-7-2016. https://www.sabado.pt/ciencia—saude/tecnologia/detalhe/abriu-o-primeiro-museu-de-videojogos-em-portugal

La majoria de Catalunya és blavera i secessionista.

Diu una enquesta de la gens sospitosa Plataforma per la Llengua que la majoria de catalans “nega la unitat de la llengua”. Concretament, el 51% de catalans pensa que català, valencià i mallorquí són tres idiomes diferents front al 44’5% que considera que són la mateixa llengua. Es tracta d’una enquesta feta a 1.600 persones de totes les edats, nivells culturals i socioeconòmics, tant si tenen com a primera llengua castellà o català.

Per supost als sectaris que creuen en el dogma de la indisoluble unidad de la lengua els ha faltat el temps per a esgarrar-se les vestidures, fer-se creus, posar el crit en el cel i jurar en arameu. No sabem si ara diran també que la majoria de Catalunya és “blavera”, “secessionista”, “anticientífica” i “ultradretana”, bonics epítets que a sovint utilisen per a descalificar als valencians que pensem diferent. O als qui, simplement, pensem.

Perque per ad ells negar la sacrosanta unidad de la lengua és com negar que 2+2=4. Perque clar, tot lo món sap que la llingüística és una ciència exacta com les matemàtiques a on per supost ni la societat ni la política fan cap paper. Em pregunte quants d’estos científics li dirien a la cara al primer ministre de Portugal que ell parla un dialecte del gallec i que negar una veritat tan evident és com afirmar que la Terra és plana.

Crida l’atenció que ni tan sols els catalans pensen que valencià i català siguen lo mateix. I això a pesar de décades d’adoctrinament en les escoles, propaganda institucional i subvencions milmillonàries. Suponc que els nostres “natros”, “mante”, “arruixó”, “astò”, “bascoll” o “les huit i quart” els sonen tan aliens, tan exòtics i artificials com a mosatros els seus “gairebé”, “merci”, “si us plau”, “clatellada” o “a tres quarts de nou”.

Si preguntem sobre la indisoluble unidad de la lengua en el Regne de Valéncia els resultats són més escandalosos. L’última enquesta que va fer el CIS sobre el tema (abril de 2004) diu que el 64,5% de valencians considera que el valencià és un idioma diferent del català i el 29,3% que és el mateix. Em pregunte qué dirien els defensors del dret a decidir si convocàrem un referèndum per a triar llengua valenciana o llengua catalana.

En el passat el sar de Rússia volgué convertir l’ucranià en dialecte del rus pero els usos són més poderosos que els césars i l’ucranià ha sobrevixcut al sar i al comunisme. I és que a pesar de tant de rentat de cervell en les aules encara hui  “la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca, és més bé un punt d’arribada que no pas un punt de partida”. La cita és de Manuel Sanchis Guarner.

 

¿Sabías que el único Museo del Yeso de la Península Ibérica está en Soneixa?

Desde la más remota antigüedad, el yeso ha estado presente en nuestras vidas. Pese a ello no se le ha concedido toda la importancia que merece. De hecho, no es hasta 2008 que abre el primer (y hasta la fecha único) museo dedicado a este material en toda la Península Ibérica. Se trata del Museo del Yeso, en la valenciana localidad de Soneixa (en la comarca de L’Alt Palància). Este mineral es extraído en las canteras de la localidad, y genera muchos puestos de trabajo. Por eso es que el Ayuntamiento decidió crear un museo. El Museo del Yeso ofrece al visitante información sobre este mineral, desde su proceso de formación geológica hasta los distintos sectores en que tiene uso, sin olvidar el proceso de transformación industrial. Para ello, el museo dispone de varias salas: la de Geología, la de Transformación, la de Usos, la de Audiovisuales, la de Exposiciones Temporales y finalmente un taller donde los niños pueden trabajar el yeso con sus propias manos y crear sus figuras de yeso. Un museo único en la Península (datos de 2017).

Fuentes consultadas:

-Ayuntamiento de Soneja: Museo del Yeso.

Martín, Rafael. Abre el único museo del yeso que hay en España. El Periódico Mediterráneo. 13-4-2008.

 

Franco, ETA i uns atres fantasmes.

La Guerra Civil acabà fa huitanta anys. El dictador va morir va quaranta. Pero pareix que per a l’esquerra és impossible passar pàgina. Té massa resentiment, massa odi. Durant quaranta anys no li ha importat absolutament a ningú a on estiguera enterrat Francisco Franco. Ni tan sols al Partit Comuniste. Ara pareix que no hi ha res més important que fer en Espanya que exhumar el cadàver de Franco del Valle de los Caídos i soterrar-lo en un atre lloc. El guerracivilisme i la discòrdia és una constant pròpia d’esta Espanya caïnita.

La dreta tampoc és gens diferent. M’avorrix molt… ¡Sempre parlant de ETA! Una banda terrorista que afortunadament ya no és cap problema perque fa anys que no existix. A vegades pense que voldrien que ETA encara existira. I en estiu toca bramar “¡Gibraltar español!” com si l’Estat tinguera alguna remota possibilitat de recuperar el disputat penó. Tot són cortines de fum per a enganyar als simples, per a entretindre als votants en els fantasmes del passat mentres es callen els problemes del present.

¿Per qué no parlem de que tenim l’electricitat i el carburant més cars d’Europa? ¿O dels sous de fam i els preus abusius de la vivenda? ¿O de que Valéncia és l’única comunitat pobra d’Espanya que en lloc de cobrar paga? ¿O de que sense l’ampliació del Port de Valéncia no hi ha futur? ¿O de les taronges marroquines i surafricanes que arruïnen als nostres agricultors? ¿O dels 300.000 millons de diners públics que s’han emportat els bancs i que no pensen tornar mai? ¡Per favor no em parlen més de 1936, que estem en 2019!

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: