Titanic Valéncia C.F.

El Valéncia C.F. es troba en una situació crítica. Des de que Meriton (Peter Lim) es va fer en l’accionariat en 2014 la gestió deportiva, institucional i social del club és simplement catastròfica. Peter Lim és un home que sap de números, d’economia, pero no de fútbol ni tampoc es rodeja de gent que sàpia. Des de que arribà Meriton ya hi hagut quatre presidents, quin dels quatre més odiat per una afició que no para de cridar «Lim go home».

La direcció deportiva no existix, o pijor encara, existix i es diu Jorge Mendes. Els jugadors formats en el club es neguen a renovar i es van només poden (com ara Joan Bernat o Ferran Torres). Les nostres estreles les venem a preu de saldo (Rodrigo Moreno) si no és que directament les regalem, com Daniel Parejo o Kang-in Lee. Ara es parla de vendre a Carles Soler, Josep Lluís Gayà o Gonçalo Guedes per un paquet de pipes.

El club és una trituradora d’entrenadors (onze, si contem a Gennaro Gattuso) dels quals només tres ho han fet be: Nuno Espírito Santo, Marcelino García i Voro. El proyecte del Nou Mestalla porta paralisat durant anys i de la promesa de fer un estadi olímpic de més de 70.000 espectadors ara es parla d’un estadi més menut inclús que l’actual. A pesar de Lim, el Valéncia miraculosament ha arribat a dos finals de Copa i inclús ha guanyat una.

El club recula posicions deportives cada temporada. Hem passat d’aspirar a entrar en la Champions, a en acabant l’Europa League i finalment conformar-mos en estar en mija taula. I cada any el club està més endeutat. Si seguim aixina, en un futur pròxim el Valéncia C.F. podria baixar a segona. O inclús desaparéixer, com el Glasgow Rangers. El Titanic s’afona pero Lim es nega a vendre’l a algú que el puga reflotar. ¡Que Deu mos ampare!

El boom africà.

La lliteratura africana està d’enhorabona. En el moment d’escriure estes llínies ya són cinc els Nobel de lliteratura africans. El nigerià Wole Soyinka fon el primer (1986); el seguiren l’egipci Naguib Mahfuz (1988); la surafricana Nadine Gordimer -primera dòna- (1991); el surafricà J.M. Coetzee (2003) i finalment el sorprenent tanzà Abdulrazak Gurnah (2021). La cosa no acaba ahí perque la nòmina de premiats no para d’aumentar: el noveliste senegalés Mohamed Mbougar Sar ha guanyat el Goncourt este mateix 2021; i l’escritora Paulina Chiziane el Camoes, també l’any passat. I no contem com africans a autors com ara el francés Albert Camus (naixcut en Argèlia); l’anglesa Doris Lessing (criada en Zimbabue) o l’espanyol Benito Pérez Galdós (natural de Canàries).

¿Pero qué és la lliteratura africana? ¿L’escrita per autors africans? ¿La que versa sobre Àfrica? La realitat és molt més complexa perque lo primer de tot que cal tindre en conte és que Àfrica no és un país sino un continent extremadament divers i això es reflexa en els seus escrits. De fet, hi ha un corrent que defén que només es pot considerar lliteratura africana pròpiament dita aquella que està escrita en llengües africanes. Els dos autors més destacats serien Ngũgĩ wa Thiongo’o -el García Márquez africà- qui va fer El bruix del corp, redactat originalment en kikuyu, i el senegalés Boubacar Boris Diop, qui va publicar El llibre dels secrets en wolof. Destaquen també Grace Ogot (escriu en luo), Richard Ali (en lingala), Glaydah Namukasa (luganda) o Mohamed Yunus Rafiq (kiswahili).

El segon corrent és el d’autors que usen les llengües colonials (anglés, francés, portugués, castellà) sense que per això consideren estar fent una lliteratura pseudoafricana. Inclouriem també ací a l’àrap, profundament arrelat en el Magreb pero d’indubtable orige asiàtic. Ací l’autor més destacat és el nigerià Chinua Achebe, famós per la seua novela Tot es desmorona, i la més coneguda en Occident és la també nigeriana Chimamanda Adichie (Americanah). Pero hi ha moltíssims més: Léopold Senghor (Obra poètica); Aminata Sow Fall (La folga dels mendicants); Mariama Bâ (La meua carta més llarga); Mia Couto (Terra sonàmbula); Ahmadou Kourouma (Alà no està obligat); Théo Ananissoh (Un reptil per habitant) o Tade Thompson (Rosalera).

En Àfrica es cuina un boom lliterari que prendrà el relleu del boom d’Amèrica Llatina en el sigle XX i que mos donà autors de la talla de Gabriel García Márquez, Juan Rulfo, Mario Vargas Llosa, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Miguel Ángel Asturias, Carlos Fuentes… No és aventurat parlar de boom africà o vaticinar que el sigle XXI serà el gran sigle de les lletres africanes. ¿Per qué? Primer, perque Àfrica espera una autèntica explosió demogràfica (4.500 millons d’habitants per a 2100) que multiplicarà el número d’autors, llectors i editorials. Segon, perque és un lloc màgic i fascinant, una mina d’històries semblant a les antigues mines d’or. I tercer, perque encara és un continent jove que busca trencar en el passat colonial, relatar la seua història i trobar el seu lloc en el món.

Matad a vuestros hijos y matad a vuestros padres pero dejad vivir en paz a los toros.

La cultura de la muerte siempre emplea la misma estrategia. Se dibuja el escenario más trágico posible para dar lástima y luego legalizar la muerte. Ya lo hicieron con el aborto hace años. ¿Te imaginas una niña de doce años que ha sido violada? Y la niña va en silla de ruedas. Y encima el violador es su propio padre. Y además, el bebé que va a traer al mundo nacerá discapacitado. Y por si fuera poco la niña en silla de ruedas, como sólo tiene doce años, va a morir en el parto. Pobrecita. ¿No te da lástima? ¿Cómo puedes ser tan insensible como para obligarla a ser madre? ¿Es que no ves que el aborto debe ser legal? Con este tipo de ejemplos, que no llegan ni al 0,1% del total de casos, se ha acabado legalizando la barra libre de abortos. Porque el 99% de abortos corresponde a una chica que va a una discoteca, se emborracha, se acuesta con uno que no sabe ni cómo se llama y unas semanas después: «Oh, oh, no me baja la regla. Pues abortamos y problema resuelto».

Ahora le ha llegado el turno a la eutanasia, recientemente legalizada en España. Una ley garantista, nos dicen, por la cual la persona que desee la muerte digna debe ser mayor de edad, un paciente terminal, incurable o sufrir dolor intolerable y solicitar el suicidio asistido de forma libre y voluntaria. Suena como el caso de la niña en silla de ruedas… ¿Quién se podría oponer, verdad? Así empezaron en Holanda y Bélgica y ahora ya están discutiendo la eutanasia para niños, bebés incluidos. También para ancianos sanos que no tienen mayor problema que los achaques normales de la vejez. Ampliación de derechos, lo llaman. ¿Y qué pasará cuando el paciente que debe decidir no pueda decidir? ¿Qué pasará con ese anciano con Alzhéimer o demencia senil? ¿Decidirá él? ¿O decidirán otros por él? ¿Unos hijos que desean cobrar la herencia? ¿Un médico bondadoso que quiere aliviar el sufrimiento de sus pacientes? ¿Un Estado al que le vendría bien ahorrarse pensiones?

Si ustedes quieren conocer el futuro, miren lo que pasó con el aborto y sabrán lo que pasará con la eutanasia. Lo más curioso de todo es que la gente que está dispuesta a matar a sus propios hijos o a sus propios padres suele ser la misma gente que pone el grito en el cielo porque se matan toros en las corridas, porque las gallinas sufren en las granjas o porque los chimpancés carecen de derechos humanos. Y no me extraña, porque Hitler también quería mucho a los perros. Una sociedad en donde el huevo de una cigüeña o la cría de un lince merecen más protección legal que el hijo que está en el vientre de su madre o el anciano que ha hecho mil sacrificios para criarte es una sociedad profundamente enferma con unos valores profundamente equivocados. Toca elegir entre la cultura de la vida y la de la muerte, si estamos con la luz o con las tinieblas, con Dios o con el diablo. Porque nadie puede servir a dos señores. Que cada uno escoja libremente el suyo.

¿Sabías que Requena es el municipio más grande del Reino de Valéncia?

¿Alguna vez te has preguntado cuál es el municipio valenciano más grande? Se trata de Requena (en la comarca de Utiel-Requena), que con sus 814,21 km2 es el más extenso de todo el Reino de Valencia. Para hacernos una idea, es ocho veces más grande que Barcelona, seis más que Valéncia y supera por 200 km2 a Madrid.

No sólo eso: es más grande que algunos estados europeos. Por ejemplo es 1850 veces más grande que el Vaticano, 417 veces mayor que Mónaco, trece veces más que San Marino, cinco que Liechtenstein, el doble que Malta y casi duplica el Principado de Andorra. Pese a ello sólo cuenta con 20.510 habitantes (datos de 2016).

Pero si Rquena nos parece grande hoy, eso no es nada. Hay que decir que este municipio, famoso por sus excelentes vinos y embutidos, llegó a abarcar casi 1800 km2, cuando formaban parte de él los actuales pueblos de Utiel, Mira, Villagordo de Cabriel, Camporrobles, Venta del Moro, Fuenterrobles y Caudete de las Fuentes.

Sánchez: un president més tronat que el Quixot.

Espanya pareix un país embruixat. Cada president és pijor que l’anterior. És com si hi haguera una malaïció. Quan va arribar José Luis Rodríguez Zapatero pensava que no podia haver un president més inútil i més incompetent que ell. Pero al poc de temps Mariano Rajoy el va fer bo, en uns nivells de corrupció que deixen en res als pijors anys del felipisme. Quan creus que ya no es pot caure més baix arriba Pedro Sánchez, qui possiblement siga el pijor president de l’història recent d’Espanya (de moment). Pero com la classe política es degrada a la velocitat de la llum pronte arribarà un atre que valide al ninot.

Sánchez bàsicament és un Zapatero II. És dir, guerracivilisme i feminazisme. Ell i el seu vicepresident Pablo Iglesias em recorden a En Quixot i Sancho Panza, perque bàsicament es passen el dia combatent contra enemics imaginaris. D’una banda Francisco Franco, un dictador que es va morir fa 45 anys. D’una atra el fantasma del patriarcat que, al igual que la guerra contra el terror de George W. Bush, és un enemic sense rostre. Per cert, un patriarcat és per definició un sistema de govern dirigit per un patriarca. Si Espanya és un patriarcat haurem de concloure que el patriarca és Pedro Sánchez i el vicepatriarca Pablo Iglesias.

Perque clar, en 2020 és més senzill traure a Franco del Valle de los Caídos que demanar-li a Caixabank que torne els 23.000 millons d’euros de diners públics que hem pagat de les nostres bojaques per a sanejar Bankia. És més fàcil combatre «el virus del masclisme» que el Covid-19 (per això animaren a la població a acodir a la manifa del 8-M a pesar de ser una bomba biològica). És més fàcil abolir la prostitució o aprovar l’eutanàsia que traure a l’Estat de la bancarrota. En els pròxims anys vorem espanyols buscant menjar en els contenidors del fem mentres Sánchez i Iglesias continuen combatent contra jagants imaginaris.

Make Valencia great again!

L’última gran traïció de la classe política al nostre poble ha passat per entregar Bankia a Caixabank per a penes 4.300 millons d’euros. Tot un regal si tenim en conte que els contribuents hem posat 23.000 millons de diners públics per a sanejar l’entitat, dels quals Caixabank no tornarà ni un gallet. Hi hagué un moment en que alguns ensomiàvem en una fusió de Bancaixa i CAM. Al final Bancaixa, CAM i Banco de Valencia han acabat en les mans dels catalans. I Ruralcaixa en mans de l’andalusa Cajamar. Llevat d’unes poques caixes menudes, el centenari sistema financer valencià ha segut vaporisat d’una forma total.

Des dels mijos de comunicació inclús se mos ha volgut vendre l’idea de que tot açò és positiu per als valencians. Per eixemple, se mos conta la gran sòrt que tenim de que la sèu social de Caixabank estiga en Valéncia (quan tots sabem que només és qüestió de temps que torne a Barcelona). I el problema està en que no existixen a penes mijos de comunicació valencians. Llevat d’À punt, Valenciaplaza i poc més tots els demés mijos (El Periódico Mediterráneo, Levante-EMV, Información, Las Provincias, La 8 Mediterráneo, etcétera) no estan en mans de valencians i això es nota.

Fa molts anys ya que Valéncia ha deixat de ser rica. El nostre nivell de renda està per baix de la mija espanyola. Som l’autonomia pijor finançada de l’Estat. Segons la Constitució i el seu famós principi de solidaritat interregional (artícul 158.2) Valéncia deuria tindre saldo positiu respecte de l’Estat. És dir, deurien ajudar-mos per ser pobres. La realitat és que som l’única comunitat pobra d’Espanya que en lloc de cobrar, paga. I si demanem un concert fiscal com el de Navarra -per a que no mos donen res pero que tampoc mos lleven i ya mos apanyarem mosatros com pugam en lo nostre- mos acusen de querer romper España.

I finalment tenim el tema de la llengua. Potser l’arrel de tots els problemes anteriorment descrits. En les aules se’ls ensenya als nostres chiquets que som països catalans perque parlem català ya que uns repobladors catalans s’instalaren en lo Regne de la mà del rei Jaume I. Sabem que tot això és un frau històric de l’archiver Prósper de Bofarull i hi ha tres estudis genètics que desmenten la falsa repoblació. A pesar de tot s’educa als nostres fills per a que no tinguen estima i es conformen en ser un satèlit de Catalunya o u de Madrit. Cal recuperar l’amor propi, la consciència de ser poble, l’orgull de sentir-nos valencians.

La millor manera de normalisar el valencià.

Trobe que una de les maneres més efectives de normalisar la llengua valenciana -potser la que més- seria crear un canal temàtic tot de dibuixos animats 100% en valencià. Este mig seria molt més profitós que un canal de televisió tot de notícies, tot de deports o tot de cultura. I per supost molt més que obligar a llegir en les escoles a autors infames com Joan Fuster o Isabel Clara-Simó que només valen per a que els estudiants es passen al castellà.

Un canal d’estes característiques costaria quatre gallets perque a penes necessitaria tindre plantilla i bàsicament les despeses es llimitarien a comprar els drets de les séries i en acabant doblar-les a la llengua valenciana. Això resultaria clau per a que molts jóvens d’Oriola, Elda, Villena, Utiel, Requena i unes atres poblacions castellaparlants mamaren el valencià des de ben menuts i combatria la valencianofòbia existent en moltes d’estes regions.

Es podrien recuperar séries mítiques del passat (Mazinger Z, Heidi, Bola de Drac, Tortugues Ninja, Transformers…), combinar-les en atres actuals (Pokemon, Naruto…) i especialment donar prioritat a séries educatives (Historias de la Biblia, David el Gnomo, Érase una vez la vida, Érase una vez el hombre…). Ara per ara els dibuixos animats possiblement siguen la millor manera de normalisar el valencià.

Catalans, ni cosins ni germans.

Fa poc els germans d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) han reclamat al Govern Central que paralise l’ampliació del Port de Valéncia, en teoria per qüestions ecològiques. Al mateix temps el Port de Barcelona continua la seua ampliació que ya se sap que eixe no contamina gens ni miqueta. Per supost els nois de Compromís, com a bons catalanets del sur, ni saben ni contesten ni tenen cap opinió formada ni tampoc res a dir.

Plou sobre banyat. En temps de Jordi Pujol, Convergència i Unió (CiU) ya va conseguir que el Govern Central destinara fins a cinc vegades més diners al Port de Barcelona que al de Valéncia per tal de que el nostre no el superara. No se mos oblida tampoc que gràcies a Pujol és que José María Aznar i Eduardo Zaplana consentiren en crear una acadèmia de comissaris polítics en la missió de destruir l’idioma valencià. L’Acadèmia de Zaplana, li diuen.

¿Se’n recorden fa uns anys quan estava estudiant-se fer un transvàs dels excedents de l’Ebre cap a terres valencianes que el president català Pasqual Maragall amollà allò de «Ni una gota d’aigua per als valencians»? ¡En acabant mos volia vendre la moto de l’Eurorregió! Més o menys d’aquella época és quan Joan Clos, alcalde de Barcelona, va dir públicament que preferia que la Copa Amèrica de Vela l’organisara Nàpols abans que Valéncia.

Pero els eixemples que podríem afegir són quasi infinits. Com quan la pàgina-web de la Generalitat de Catalunya destacà les Falles de Valéncia com una «festa catalana». O com quan el president espanyol Pedro Sánchez, a instàncies de certs grups de pressió, paralisà l’aument de producció de cava en Requena per a que no li fera la competència al cava català (¿algú sap si el nostre Gens Honorable, el senyor Ximo Puig, ha piulat alguna cosa?)

Mos volen molt els nostres germans del nort. Les seues accions, les seues ingerències i el seu imperialisme ho corroboren tots els dies. Millor seria que no mos volgueren tant perque hi ha amors que maten. Cada vegada que escolte des de Barcelona a gent que parla de «germanor» entre Catalunya i Valéncia, em recorda a la germanor que existia entre Espanya i Cuba abans de l’any 1898. Catalans, ni cosins ni germans… ¡Valéncia és filla única!

Espanya discrimina per llei als negres.

En Espanya es discrimina per llei als negres. Si un negre i un blanc comencen a discutir i els dos alcen la veu, la llei diu que el blanc està chillant pero el negre està agredint. Si un blanc li diu a un negre «¡Ves-te’n a la merda!» i el negre li contesta al blanc «¡Ves-te’n a la merda!» el negre ha comés violència pero el blanc no. La llei diu que si un negre li pega una martellada al cap a un blanc és delit pero si un blanc li pega una martellada al cap a un negre és falta. La llei diu que els blancs tenen presunció d’inocència i els negres presunció de culpabilitat. Per eixemple, si acusen al negre de cometre un crim la nit anterior ell serà l’encarregat de demostrar que eixa nit ell estava mirant una película a soles en sa casa. Pero si acusen al blanc de lo mateix, haurà de ser el denunciant qui aporte proves de que ha comés un crim perque el blanc és inocent mentres no es demostre lo contrari. Finalment quan el negre va a juí se li oferix el «dilema del presoner»: acceptar la culpabilitat d’alguna cosa que no ha fet i evitar anar a presó o anar a juí i arriscar-se a anar a presó intentant demostrar que aquella nit ell estava tranquilament en sa casa mirant una película a soles, encara que no tinga testics ni proves de que corroboren la seua versió.

P.D. Canvien «el blanc» per «la dòna» i «el negre» per «l’home» i ya saben cóm funciona la Llei de Violència de Gènero en Espanya.

El papel de los artistas.

Pablo Neruda, creador de algunos de los versos más bellos de la historia, abandonó a su hija por tener hidrocefalia. El informático Steve Jobs, archimillonario, se negaba a ayudar a los pobres. El pintor Pablo Picasso era un narcisista patológico. Richard Strauss fue un nazi. Y todavía hoy muchos profesores ocultan deliberadamente a sus alumnos que Josep Pla fue franquista y Joan Fuster falangista.

Debe de ser duro conocer a un ídolo y comprobar que su persona no está a la altura de su obra. Según un estudio de la Universidad de Boston, el 65% de la población cree que la vida de los artistas debería ser un buen ejemplo para la juventud. Pero si es así, ¿con qué valores los juzgaremos? A Borges nunca le dieron el Nobel por apoyar la dictadura de Pinochet pero a García Márquez sí se lo dieron pese a apoyar la dictadura de Fidel. ¿No es esto una doble vara de medir?

Creo que no deberíamos juzgar a un artista por su vida (¿qué más me da a mí que fuera mujeriego, homosexual o fascista?) sino estrictamente por su obra. Pero la obra no puede ser exclusivamente estética sino principalmente ética. El intelectual debería huir del “arte por el arte” y entender que, como decía la Madre Teresa: “Quien no vive para servir no sirve para vivir”.

¿Contribuye la obra de un intelectual a un mundo más justo, más solidario, mejor? ¿O es un mero despliegue de fuegos artificiales con el que deslumbrar al público? La primera opción es preferible a la segunda. En cierta ocasión un periodista le preguntó al poeta dominicano Joaquín Balaguer (partidario de la dictadura de Trujillo): “¿Cómo puede usted escribir poesía sobre flores silvestres? ¿Es que no oye los gritos de dolor de los torturados?”. Pues en esas estamos.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: