És un plaer anunciar-vos que per fi està disponible en versió paper la traducció al valencià de Els assessinats de la rue Morgue, la gran obra mestra d’Edgar Allan Poe. ¡La podeu encomanar en Amazon! ¡Vos deixe ací la sinopsis i les primeres pàgines!
SINOPSIS.
Es produïx el bàrbar assessinat de dos dònes, mare i filla, en un apartament d’un populós carrer de París. Les primeres pesquises de la brigada d’investigacions no donen cap resultat, evidenciant-se l’impotència de la policia per a aclarir els fets. Finalment es fa càrrec de l’assunt un detectiu aficionat, C.Auguste Dupin, qui després d’una intensa i brillant investigació, oferix una explicació extraordinària.
Els assessinats de la rue Morgue (1841) és la primera novela negra de l’història i una obra de cult venerada en tot lo món i traduïda a incontables idiomes. El seu protagoniste, el detectiu C. Aguste Dupin, és l’antecessor de Sherlock Holmes. Un llibre aixina calia que estiguera disponible en una llengua culta com la nostra: en llengua valenciana.
Els assessinats de la rue Morgue.
Quina cançó cantaven les sirenes o quin nom adoptà Aquiles quan s’amagà entre les dònes, són preguntes enigmàtiques, pero no es troben per damunt de tota conjectura.
Les qualitats mentals considerades com analítiques són, en sí mateixes, poc susceptibles d’anàlisis. Les apreciem només pels seus efectes. Sabem d’elles, entre unes atres coses, que sempre són per al seu posseïdor, quan les posseïx de forma extraordinària, una font del més vivíssim goig. Del mateix modo que l’home fort es recrea en la seua destrea física i fruïx d’aquells eixercicis que posen en acció els seus músculs, aixina es gauba l’analiste en l’activitat moral que desentranya. Extrau plaer inclús de les ocupacions trivials que posen el seu talent en joc. És aficionat als enigmes, a les endevinalles, als jeroglífics, i exhibix en les solucions dels mateixos un grau de perspicàcia que pareix sobrenatural al costat de la percepció ordinària. Els seus resultats, causats per l’ànima i l’essència mateixes del método, tenen, en realitat, tota l’apariència d’una intuïció. La facultat de resolució està possiblement molt estimulada per l’estudi matemàtic i especialment per eixa branca superior del mateix que, injustificadament i simplement degut a les seues operacions retrògrades, ha segut nomenada, par excellence, anàlisis. No obstant, calcular no és en sí mateix analisar. Un jugador d’escacs, per eixemple, realisa lo primer sense esforçar-se en lo segon. De lo que es desprén que el joc dels escacs, en quant al seu efecte sobre la capacitat mental, ha segut molt mal interpretat. No estic ara escrivint un tractat, sino simplement prologant una narració un poc peculiar per mig d’observacions realisades a la ventura; per tant aprofitaré l’oportunitat per a afirmar que els poders més alts de l’inteligència reflexiva actuen d’una manera més decidida i profitosa en el senzill joc de les dames que en tota l’elaborada frivolitat dels escacs. En est últim, a on les peces tenen diferents i estranys moviments, en valors variats i variables, lo que únicament resulta complex s’interpreta equivocadament (erro gens insòlit) com a profunt. Ací es posa en joc principalment l’atenció. Si esta flaqueja per un sol instant, es comet un descuit que dona com a resultat un perjuí o una derrota. Al ser els possibles moviments no sols numerosos sino complicats, es multipliquen les ocasions per a cometre tals descuits, i en nou de cada dèu casos és el jugador més concentrat, i no el més agut, el que guanya. En el joc de les dames, pel contrari, a on els moviments són únics i les variacions són escasses, les provabilitats d’omissió són reduïdes i, al deixar la mera atenció relativament ociosa, les ventages que obtenen abdós adversaris es conseguixen per mig d’una superior perspicàcia.
Per a ser menys abstracte, supongam una partida de dames en la qual el número de fiches es reduïx a quatre i a on, per supost, no és d’esperar cap descuit. És obvi que ací la victòria es pot decidir (sent els jugadors totalment iguals) sols per algun moviment recherché, resultat d’un esforç poderós de l’intelecte. Despullat dels recursos normals, l’analiste penetra en l’esperit del seu adversari, s’identifica després en ell, i en freqüència, percep aixina, d’una ullada, l’única manera (a vegades, en realitat, destrellatadament senzilla) de poder induir-lo a l’erro o de provocar-li un càlcul equivocat.
Si vols saber més, puncha ací:
-Els assessinats de la rue Morgue (edició en paper).
Comentarios recientes