Primer capítul d’Amèrica Màgica (II).

24 May 2018 Deja un comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, ,

2 – L’HOME MISTERIÓS (II).

-¡Eh! ¡Deixa en pau a eixe home! -crida un tipo que acaba d’entrar en el carreró-.

-¡Açò no és assunt teu! ¡Pega mija volta i torna-te’n a casa!

Aquell home misteriós, com eixit del no res, no li fa cas i camina en pas ferm cap al fanfarró.

-¡T’ho advertí! -crida el gànster-.

El tipo ros en la cicatriu en la cara li dispara tres vegades a boca de canó. Els separen uns dos metros i mig. És impossible fallar a una distància tan curta. Pero l’home misteriós ni s’immuta. Al contrari. Seguix caminant com si no res i estén el braç en direcció al seu oponent. De sobte, aquell perdonavides és alçat bruscament a uns trenta centímetros de terra sense que ningú el toque. Una força invisible l’espenta contra la paret i el pressiona contra el mur. Casi no pot ni respirar.

-¿Quí eres tu? -li pregunta arrogant-.

-Yo soc la mort i esta nit he vingut a per tu -li respon-.

L’home misteriós seguix en la seua mà oberta estesa cap a aquell bastart. De repent sorgix com una boira eixida del no res i enmig d’uns aborronadors alarits de dolor aquell malnaixcut desapareix com per art de màgia. Tinc els ulls fòra de les òrbites. Mai havia vist alguna cosa semblant. L’home misteriós s’acosta cap a mi. No puc vore be el seu rostre; hi ha massa ombres… Em tremolen les dents. Estic tan aterrorisat que em faig de ventre damunt.

-Walter… -em crida-.

-¿Cóm saps el meu nom? -li pregunte atemorisat-.

-Tranquil. No tingues por.

-¿Qué és lo que vols de mi?

-Walter, has segut triat per Deu per a complir una missió.

-¿Una missió? -repetixc incrèdul-.

-Has d’anunciar que la fi del món s’acosta.

-¿Quí eres tu?

En un santiamén l’home misteriós ha desaparegut. Ya no està allí. És com si la terra se l’haguera engolit. Permaneixc atònit durant minuts, incapaç d’assimilar lo que acabe de vore. Estic estupefacte. Deu haver segut un deliri. Un malensomi. Potser he begut massa vi. Em pose dret, recolzant-me en la paret. Camine uns quants passos a espentes i redolons. Intentaré eixir d’este rovinós carreró. Un poc d’aire fresc em vindrà be per a aclarir les idees.

La sorpresa arriba quan em done conte de que estic empapat d’orina. No m’ho puc creure. Pero lo pijor de tot és que continue uns metros més i em quede petrificat del terror. Mire la paret del carreró i allí està ell. El tipo alt, ros i en cicatriu incrustat en el mur. Com si fora un grafiti. Veig els seus ulls de pànic i la seua cara desencaixada de dolor. Com demanant auxili. El dibuix es va difuminant poc a poc rumbo a la desaparició total. Tinc l’impressió de que el dibuix està viu.

FI DEL CAPÍTUL.

¡ATENCIÓ! He obert un nou bloc dedicat exclusivament a la novela. ¡Visiteu-lo! ¡Allí vos informarem de tot!

https://libroamericamagica.wordpress.com

Anuncios

Primer capítul d’Amèrica Màgica (I).

24 May 2018 Deja un comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, ,

Hola a tots.

Com vos havia anunciat ací vos deixe el primer capítul de la meua novela Amèrica Màgica. Es titula L’home misteriós i ho he dividit en dos parts per a facilitar la llectura.

Espere que vos agrade.

—————————————————————

1 – L’HOME MISTERIÓS (I).

La nit fa pudor a suor i fornicació en Miami. Seran com les dos de la matinada i una parella copula impúdicament en el carreró, a uns dèu metros de mi. Ella gemeca com una fúrcia barata. Lo que em molesta en sí no són els seus sorolls. No és que m’hagen despertat, no, clar que no, perque en la calor de la ciutat és impossible dormir fins a ben entrada la nit. Simplement és que en lo gran que és Miami ¿havien de vindre just a este carreró? ¿A la meua llar? ¿És que no hi havia cap atre lloc?

-Perdó, m’he corregut dins.

-Tranquil, prendré la pastilla.

-¡Qué be! No sabia que hi haguera pastilles per al Sida…

La chicona comença a bramar obscenitats. Està histèrica. Sembla que s’ha emportat una sorpresa que no esperava i víctima de la ràbia comença a agredir al seu circumstancial amant. Li arrapa en la cara i el tipo es dol. Acte seguit, ell es trau una Magnum i encanona a la fúrcia. L’insulta, li diu que és una bagassa, i li pega tal galtada que la tira a terra i en acabant li ordena que li bese els peus si vol viure. Ella accedix plorant. Presencie el deplorable espectàcul sense menejar ni un sol dit. No és assunt meu.

-¡Ves-te’n, pendó! ¡Hui és el teu dia de sòrt!

-¡Te’n recordaràs de mi, fill de puta! -crida mentres escapa d’allí-.

El tipo de la pistola es dona conte de la meua presència. Ve cap a mi.

-¿I tu qué mires, escòria? -em pregunta-.

Estic tombat en terra. Cobert en uns cartons que use per a tapar-me per les nits en este racó ombrívol al que considere la meua llar. Només tinc una mochila en les meues pertinences bàsiques. Bo, això i una botella de vi barat que m’ajuda a soportar la vida. Mire cap amunt i veig al tipo. Alt, metro noranta, ros i en una cicatriu en el rostre. De repent, sent un líquit que es derrama per la meua cara i pel meu cos. Orina. El seu sabor és salat i se’m clava dins dels ulls.

-¿T’agrada? Açò és lo que es mereix l’escòria com tu. ¡No eres més que gentola, un paràsit!

No faig res per a defendre’m. Estic tan borracho que ni tan sols puc sostindre’m en peu. Ademés, qué importa. Al cap i a la fi té raó. La meua vida és una merda i si este tipo em pegara un tir ara mateix em faria un favor. La semana passada quatre mocosos em pegaren una palissa. M’arruixaren en gasolina i estigueren a punt de botar-me fòc, pero just en eixe moment passà per allí la policia. El tipo torna a traure la seua Magnum i m’apunta. Estic llest per a que em borre d’este món.

(Continua)

¡ATENCIÓ! He obert un nou bloc dedicat exclusivament a la novela. ¡Visiteu-lo! ¡Allí vos informarem de tot!

https://libroamericamagica.wordpress.com

Glossari de personages.

17 May 2018 Deja un comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, ,

Hola a tots.

Vos presente els personages més importants de la meua novela Amèrica Màgica. La descripció és breu pero vos ajudarà a entendre la trama.

-Johnny. El seu nom real és desconegut. Àngel enviat pel Senyor per a salvar a Walter Bossman. Invulnerable i dotat de grans poders sobrenaturals.

-Walter Bossman. És un mendicant al qui Johnny salva de ser assessinat en un carreró. Recorrerà el sur dels Estats Units en la missió d’anunciar que la fi del món s’acosta.

-Richard Brown. Pastor de l’Iglésia Deu és amor en Miami Beach. La seua congregació finança la missió de Bossman.

-Elisabeth Brown. Esposa de Richard Brown. Profeta que rep mensages de Deu per mig  d’ensomis.

 

¡ATENCIÓ! He obert un nou bloc dedicat exclusivament a la novela. ¡Visiteu-lo! ¡Allí vos informarem de tot!

https://libroamericamagica.wordpress.com

Argument de la novela.

15 May 2018 Deja un comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, ,

La nit fa pudor a suor i fornicació en Miami. Un mendicant que dorm en un carreró està a punt de ser assessinat quan de colp i repent un àngel que s’apareix del no res li salva la vida i li diu que ha segut triat per Deu per a anunciar que la fi del món està molt prop.  A partir d’ahí es convertirà en un predicador ambulant que viajarà de costa a costa alertant sobre el Juí Final. ¡Un viage alucinant pel sur dels Estats Units plagat de misteris i fenòmens paranormals!

 

¡ATENCIÓ! He obert un nou bloc dedicat exclusivament a la novela. ¡Visiteu-lo! ¡Allí vos informarem de tot!

https://libroamericamagica.wordpress.com

Premi Adlert de Novela.

10 May 2018 2 comentarios

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , ,

Hola a tots.

És per a mi un plaer anunciar-vos que la meua novela Amèrica Màgica ha segut guardonada en el Premi Adlert de Novela dins dels CXXXIV Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia que organisa Lo Rat Penat, la decana de les entitats culturals valencianistes.

Estigau molt atents perque si Deu vol molt pronte vos presentaré l’argument de la novela, els personages principals i també podreu llegir el primer capítul.

Espere que vos agrade.

 

¡ATENCIÓ! He obert un nou bloc dedicat exclusivament a la novela. ¡Visiteu-lo! ¡Allí vos informarem de tot!

https://libroamericamagica.wordpress.com

Els assessinats de la rue Morgue (edició en paper).

25 May 2017 2 comentarios

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , ,

És un plaer anunciar-vos que per fi està disponible en versió paper la traducció al valencià de Els assessinats de la rue Morgue, la gran obra mestra d’Edgar Allan Poe. ¡La podeu encomanar en Amazon! ¡Vos deixe ací la sinopsis i les primeres pàgines!

 

SINOPSIS.

Es produïx el bàrbar assessinat de dos dònes, mare i filla, en un apartament d’un populós carrer de París. Les primeres pesquises de la brigada d’investigacions no donen cap resultat, evidenciant-se  l’impotència de la policia per a aclarir els fets. Finalment es fa càrrec de l’assunt un detectiu aficionat, C.Auguste Dupin, qui després d’una intensa i brillant investigació, oferix una explicació extraordinària.

Els assessinats de la rue Morgue (1841) és la primera novela negra de l’història i una obra de cult venerada en tot lo món i traduïda a incontables idiomes. El seu protagoniste, el detectiu C. Aguste Dupin, és l’antecessor de Sherlock Holmes. Un llibre aixina calia que estiguera disponible en una llengua culta com la nostra: en llengua valenciana.

 

Els assessinats de la rue Morgue.

Quina cançó cantaven les sirenes o quin nom adoptà Aquiles quan s’amagà entre les dònes, són preguntes enigmàtiques, pero no es troben per damunt de tota conjectura.

Sir Thomas Browne.

Les qualitats mentals considerades com analítiques són, en sí mateixes, poc susceptibles d’anàlisis. Les apreciem només pels seus efectes. Sabem d’elles, entre unes atres coses, que sempre són per al seu posseïdor, quan les posseïx de forma extraordinària, una font del més vivíssim goig. Del mateix modo que l’home fort es recrea en la seua destrea física i fruïx d’aquells eixercicis que posen en acció els seus músculs, aixina es gauba l’analiste en l’activitat moral que desentranya. Extrau plaer inclús de les ocupacions trivials que posen el seu talent en joc. És aficionat als enigmes, a les endevinalles, als jeroglífics, i exhibix en les solucions dels mateixos un grau de perspicàcia que pareix sobrenatural al costat de la percepció ordinària. Els seus resultats, causats per l’ànima i l’essència mateixes del método, tenen, en realitat, tota l’apariència d’una intuïció. La facultat de resolució està possiblement molt estimulada per l’estudi matemàtic i especialment per eixa branca superior del mateix que, injustificadament i simplement degut a les seues operacions retrògrades, ha segut nomenada, par excellence, anàlisis. No obstant, calcular no és en sí mateix analisar. Un jugador d’escacs, per eixemple, realisa lo primer sense esforçar-se en lo segon. De lo que es desprén que el joc dels escacs, en quant al seu efecte sobre la capacitat mental, ha segut molt mal interpretat. No estic ara escrivint un tractat, sino simplement prologant una narració un poc peculiar per mig d’observacions realisades a la ventura; per tant aprofitaré l’oportunitat per a afirmar que els poders més alts de l’inteligència reflexiva actuen d’una manera més decidida i profitosa en el senzill joc de les dames que en tota l’elaborada frivolitat dels escacs. En est últim, a on les peces tenen diferents i estranys moviments, en valors variats i variables, lo que únicament resulta complex s’interpreta equivocadament (erro gens insòlit) com a profunt. Ací es posa en joc principalment l’atenció. Si esta flaqueja per un sol instant, es comet un descuit que dona com a resultat un perjuí o una derrota. Al ser els possibles moviments no sols numerosos sino complicats, es multipliquen les ocasions per a cometre tals descuits, i en nou de cada dèu casos és el jugador més concentrat, i no el més agut, el que guanya. En el joc de les dames, pel contrari, a on els moviments són únics i les variacions són escasses, les provabilitats d’omissió són reduïdes i, al deixar la mera atenció relativament ociosa, les ventages que obtenen abdós adversaris es conseguixen per mig d’una superior perspicàcia.

Per a ser menys abstracte, supongam una partida de dames en la qual el número de fiches es reduïx a quatre i a on, per supost, no és d’esperar cap descuit. És obvi que ací la victòria es pot decidir (sent els jugadors totalment iguals) sols per algun moviment recherché, resultat d’un esforç poderós de l’intelecte. Despullat dels recursos normals, l’analiste penetra en l’esperit del seu adversari, s’identifica després en ell, i en freqüència, percep aixina, d’una ullada, l’única manera (a vegades, en realitat, destrellatadament senzilla) de poder induir-lo a l’erro o de provocar-li un càlcul equivocat.

Si vols saber més, puncha ací:

-Els assessinats de la rue Morgue (edició en paper).

 

Pròlec a Franja Blava de Joan Benet.

03 Jul 2015 1 comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , ,

joanbenet

Vaig conéixer a Joan Benet Rodríguez i Manzanares en 2004. Llavors yo era un inquiet i jove periodiste recent llicenciat que havia pres consciència de la seua valenciania i que, alarmat pel perill català, volia ajudar en la defensa de la nostra terra. En aquella época Joan Benet era -i encara és- l’administrador d’una web cultural – Llenguavalencianasi.com – en la qual em va permetre publicar alguns dels meus primers artículs d’opinió, cosa que aprofite l’ocasió per a agrair-li públicament. Des de llavors, Rodríguez ha evolucionat molt i en molt poc de temps.

El cas de Joan Benet és un dels més curiosos i sorprenents en el panorama de les lletres valencianes. Publicà el seu primer llibre en 2009. Tart, molt tart. A l’edat de 47 anys. En només un lustre -escric estes llínies en 2014- ha publicat quinze llibres propis, ha participat en vinticinc antologies i ha guanyat més de trenta premis i guardons. No es pot negar que li ha cundit el temps. Escriu en castellà i en valencià, i en la seua obra trobem poesia, novela, novela curta, relats curts, ensaig, teatre, refraners, llibres de text, llibrets de falla… Toca tots els pals i tots els toca be.

En l’obra que mos pertoca –Franja Blava- igual te topetes en unes històries commovedores que et posen un nuc en la gola que en poesies lúdico-festives que t’arranquen una carcallada. Els seus versos et fan sentir de tot: l’impronta del catolicisme, la devoció a la Verge Maria, la nostàlgia de la yaya i de la família, les Falles, la riuada de 1957, la poesia patriòtica, la passió pel Regne de Valéncia, l’admiració al gran poeta Ausias March, decepcions, desamors i traïcions, inclús l’originalitat de ser el punt de la i. I per supost, no podia faltar l’inconfonible rima Jotabe.

És este un poemari tan polivalent, multidisciplinar i sorprenent com el seu propi autor. Ací trobem un joanbenetisme -si Joan em permet la paraula- en estat pur. La flamant irrupció de Rodríguez en les lletres valencianes té molt de mèrit, sobretot si tenim en conte que este professor de llengua valenciana per Lo Rat Penat procedix d’una família castellaparlant. És este un poemari que no dixarà indiferent al llector. Pel que fa a Joan, només em resta donar-te l’enhorabona per este nou treball lliterari i despedir-me. Com tu mateix dius sempre: un abraç molt blau.

Josué Ferrer.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: