Josué Ferrer.

2 – L’HOME MISTERIÓS (II).

© Josué Ferrer. Tots els drets reservats.

-¡Eh! ¡Deixa en pau a eixe home! -crida un tipo que acaba d’entrar en el carreró-.

-¡Açò no és assunt teu! ¡Pega mija volta i torna-te’n a casa!

Aquell home misteriós, com eixit del no res, no li fa cas i camina en pas ferm cap al fanfarró.

-¡T’ho advertí! -crida el gànster-.

El tipo ros en la cicatriu en la cara li dispara tres vegades a boca de canó. Els separen uns dos metros i mig. És impossible fallar a una distància tan curta. Pero l’home misteriós ni s’immuta. Al contrari. Seguix caminant com si no res i estén el braç en direcció al seu oponent. De sobte, aquell perdonavides és alçat bruscament a uns trenta centímetros de terra sense que ningú el toque. Una força invisible l’espenta contra la paret i el pressiona contra el mur. Casi no pot ni respirar.

-¿Quí eres tu? -li pregunta arrogant-.

-Yo soc la mort i esta nit he vingut a per tu -li respon-.

L’home misteriós seguix en la seua mà oberta estesa cap a aquell bastart. De repent sorgix com una boira eixida del no res i enmig d’uns aborronadors alarits de dolor aquell malnaixcut desapareix com per art de màgia. Tinc els ulls fòra de les òrbites. Mai havia vist alguna cosa semblant. L’home misteriós s’acosta cap a mi. No puc vore be el seu rostre; hi ha massa ombres… Em tremolen les dents. Estic tan aterrorisat que em faig de ventre damunt.

-Walter… -em crida-.

-¿Cóm saps el meu nom? -li pregunte atemorisat-.

-Tranquil. No tingues por.

-¿Qué és lo que vols de mi?

-Walter, has segut triat per Deu per a complir una missió.

-¿Una missió? -repetixc incrèdul-.

-Has d’anunciar que la fi del món s’acosta.

-¿Quí eres tu?

En un santiamén l’home misteriós ha desaparegut. Ya no està allí. És com si la terra se l’haguera engolit. Permaneixc atònit durant minuts, incapaç d’assimilar lo que acabe de vore. Estic estupefacte. Deu haver segut un deliri. Un malensomi. Potser he begut massa vi. Em pose dret, recolzant-me en la paret. Camine uns quants passos a espentes i redolons. Intentaré eixir d’este rovinós carreró. Un poc d’aire fresc em vindrà be per a aclarir les idees.

La sorpresa arriba quan em done conte de que estic empapat d’orina. No m’ho puc creure. Pero lo pijor de tot és que continue uns metros més i em quede petrificat del terror. Mire la paret del carreró i allí està ell. El tipo alt, ros i en cicatriu incrustat en el mur. Com si fora un grafiti. Veig els seus ulls de pànic i la seua cara desencaixada de dolor. Com demanant auxili. El dibuix es va difuminant poc a poc rumbo a la desaparició total. Tinc l’impressió de que el dibuix està viu.

FI DEL CAPÍTUL.

¡ATENCIÓ! He obert un nou bloc dedicat exclusivament a la novela. ¡Visiteu-lo! ¡Allí vos informarem de tot!

https://libroamericamagica.wordpress.com

Hola a tots.

Com vos havia anunciat ací vos deixe el primer capítul de la meua novela Amèrica Màgica. Es titula L’home misteriós i ho he dividit en dos parts per a facilitar la llectura.

Espere que vos agrade.

—————————————————————

1 – L’HOME MISTERIÓS (I).

© Josué Ferrer. Tots els drets reservats.

La nit fa pudor a suor i fornicació en Miami. Seran com les dos de la matinada i una parella copula impúdicament en el carreró, a uns dèu metros de mi. Ella gemeca com una fúrcia barata. Lo que em molesta en sí no són els seus sorolls. No és que m’hagen despertat, no, clar que no, perque en la calor de la ciutat és impossible dormir fins a ben entrada la nit. Simplement és que en lo gran que és Miami ¿havien de vindre just a este carreró? ¿A la meua llar? ¿És que no hi havia cap atre lloc?

-Perdó, m’he corregut dins.

-Tranquil, prendré la pastilla.

-¡Qué be! No sabia que hi haguera pastilles per al Sida…

La chicona comença a bramar obscenitats. Està histèrica. Sembla que s’ha emportat una sorpresa que no esperava i víctima de la ràbia comença a agredir al seu circumstancial amant. Li arrapa en la cara i el tipo es dol. Acte seguit, ell es trau una Magnum i encanona a la fúrcia. L’insulta, li diu que és una bagassa, i li pega tal galtada que la tira a terra i en acabant li ordena que li bese els peus si vol viure. Ella accedix plorant. Presencie el deplorable espectàcul sense menejar ni un sol dit. No és assunt meu.

-¡Ves-te’n, pendó! ¡Hui és el teu dia de sòrt!

-¡Te’n recordaràs de mi, fill de puta! -crida mentres escapa d’allí-.

El tipo de la pistola es dona conte de la meua presència. Ve cap a mi.

-¿I tu qué mires, escòria? -em pregunta-.

Estic tombat en terra. Cobert en uns cartons que use per a tapar-me per les nits en este racó ombrívol al que considere la meua llar. Només tinc una mochila en les meues pertinences bàsiques. Bo, això i una botella de vi barat que m’ajuda a soportar la vida. Mire cap amunt i veig al tipo. Alt, metro noranta, ros i en una cicatriu en el rostre. De repent, sent un líquit que es derrama per la meua cara i pel meu cos. Orina. El seu sabor és salat i se’m clava dins dels ulls.

-¿T’agrada? Açò és lo que es mereix l’escòria com tu. ¡No eres més que gentola, un paràsit!

No faig res per a defendre’m. Estic tan borracho que ni tan sols puc sostindre’m en peu. Ademés, qué importa. Al cap i a la fi té raó. La meua vida és una merda i si este tipo em pegara un tir ara mateix em faria un favor. La semana passada quatre mocosos em pegaren una palissa. M’arruixaren en gasolina i estigueren a punt de botar-me fòc, pero just en eixe moment passà per allí la policia. El tipo torna a traure la seua Magnum i m’apunta. Estic llest per a que em borre d’este món.

(Continua)

¡ATENCIÓ! He obert un nou bloc dedicat exclusivament a la novela. ¡Visiteu-lo! ¡Allí vos informarem de tot!

https://libroamericamagica.wordpress.com