07 Sep 2010
de J.Ferrer
en Banderas, Banderas de Europa
Etiquetas:Actualidad, Al-Andalus, aragón, Asturias, autonomía, bable, Baleares, Bulgaria, castúo, castellano, Castilla, Castilla y León, Cataluña, cántabro, Cultura, España, Galicia, historia, león, lengua, leonés, leonesismo, mirandés, nacionalidad histórica, Navarra, País Leonés, País Llïonés, País Vasco, Política, Portugal, regionalismo, Reino de León, Salamanca, Sociedad, Valencia, Zamora
Castilla y León es una autonomía singular y no sólo por su vasta extensión territorial (comparable a Portugal o Bulgaria) ni tan siquiera por haber devenido en la madre -y madrastra- de España, sino por encarnar la fusión de dos viejos reinos de taifas que antaño combatieron contra Al-Andalus: el de Castilla y el de León.
La creación de las autonomías en España en los años 70 fue una locura: se fusionaron León y Castilla, se negó la condición de nacionalidad histórica a tierras que lo son (Navarra, Valencia…) y se concedió a otras sin serlo (País Vasco, Cataluña…) y de la noche a la mañana se crearon territorios nunca vistos, como Madrid.
León clama por la autonomía. El regionalismo leonés pugna por unificar Salamanca, Zamora y León para constituir un País Leonés independiente de Castilla pero no de España. Es justo. León fue un histórico reino por centurias y merece mejor suerte que la de acabar como un triste apéndice de la centralista Castilla.
El país está relacionado en historia, tradición y cultura con otros pueblos peninsulares pues conserva una lengua propia -el leonés-, emparentada con el bable, el cántabro, el castúo y el mirandés. El leonés -al borde la extinción por la presión castellana- es un precioso tesoro cultural que merece preservarse a toda costa.
Las fronteras del País Leonés son motivo de controversia. En Salamanca y Zamora existen recelos para unirse a León. Además, el antiguo reino leonés fue anexionado por Castilla (aunque también Navarra y hoy dispone de autonomía propia) y tierras como Galicia o Asturias pertenecieron en su momento al histórico León.
Aunque no se mantengan las fronteras históricas de los antiguos reinos es justo crear el País Leonés. Castilla, Aragón, Navarra, Valencia, Baleares… Todos los antiguos reinos se han dotado de un marco geopolítico propio. Todos excepto León. Por historia, tradición, identidad y cultura el Reino de León debe volver a la vida.
01 Sep 2010
de J.Ferrer
en Banderas, Banderas de Europa
Etiquetas:Actualidad, Albania, autodeterminación, Córcega, Cultura, democracia, Escocia, Estados Unidos, Europa, Europa de los pueblos, Euskadi, Flandes, historia, independencia, independentismo, justicia, Kosovo, La Haya, Libertad, nación, nacionalismo, ONU, Política, sentencia, Serbia, Serbia y Montenegro, Sociedad, terrorismo, Tribunal de La Haya, Tribunal Internacional de Justicia, Valencia, Yugoslavia
La declaración de independencia de Kosovo respecto de Serbia el 17 de febrero de 2008 marcó un antes y un después en el derecho internacional: por primera vez en la historia la Comunidad Internacional aceptó la secesión unilateral de un territorio no colonial en tiempos de paz. Ahora, los tribunales avalan dicha liberación.
La sentencia del 22 de julio de 2010 del Tribunal Internacional de Justicia (TIJ) -también conocido como Tribunal de La Haya- fue realmente histórica: la declaración unilateral de independencia de un territorio es un acto político, no uno jurídico, por lo que, de acuerdo al derecho internacional, ésta no puede ser ilegal.
En dicha sentencia el Tribunal añadió que la inviolabilidad e intangibilidad de las fronteras de un estado es siempre respecto del exterior (es decir, que un país no debe invadir a otro), pero permite que, a nivel interno, se puedan modificar las fronteras de un estado, por ejemplo a través de la secesión de alguna de sus regiones.
Kosovo, un país del tamaño de Murcia y menos de 2 millones de habitantes, es una bomba de relojería que los Estados Unidos han puesto en el corazón mismo de Europa para hacerla saltar por los aires… Kosovo abrirá las puertas de la libertad a numerosos pueblos oprimidos: Flandes, Escocia, Córcega, Euskadi, Valencia…
Puede que Kosovo no sea un país ejemplar: es una sociedad musulmana que se amparó en el terrorismo, que ha sufrido mucho por culpa de los serbios y que después los ha represaliado, una nación de albaneses que reclamó un estado cuando ya disponía de uno (Albania), una república empobrecida por incontables guerras.
Pero Kosovo es también un precedente jurídico jamás visto antes. Los que creemos en la autoterminación y en la democracia, en la Europa de los pueblos y en la libertad, tenemos mucho que agradecer a Estados Unidos, al Tribunal de la Haya y al épico pueblo kosovar. Su pírrica victoria es todo un rayo esperanza para millones.
13 Jul 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Actualidad, autonomía, Barcelona, catalanisme, catalanismo, Cataluña, Catalunya, centralismo, estado, estatut, estatuto, Madrid, Política, Sociedad, Tribunal Constitucional, Valencia, valencianisme, valencianismo
La sentència del Tribunal Constitucional ha significat importants retalls a l’Estatut català perque encara que permet la definició de Catalunya com a nació en el seu preàmbul sense validea jurídica en la pràctica es llimiten molt les competències autonòmiques. Es posa fi a les vegueries, s’entén que els poders públics estan obligats a atendre en català al ciutadà pero no una empresa privada i es contempla que tant el castellà com el català poden ser llengües vehiculars en l’educació i l’administració (encara que el català ho és en la pràctica). Ademés, el Tribunal nega també a la Generalitat Catalana la capacitat per a regular i establir referèndums, que tinga l’exclusivitat en matèria de primera acollida d’immigrants, nega que el Consell de Justícia de Catalunya o el Síndic de Greuges siguen els òrgans exclusius en territori català en les seues respectives àrees de treball, nega al Consell de Garanties Estatutàries la capacitat d’emetre dictàmens vinculants i anula la exigència de que unes atres autonomies de l’Estat hagen de fer un esforç fiscal similar al de Catalunya si volen beneficiar-se dels fondos destinats a la solidaritat ab les regions.
Les meues impressions sobre la sentència són contradictòries. Si en lloc de Catalunya es tractara de qualsevol atra autonomia, possiblement em manifestaria en contra de la sentència i entendria que és un atac en tota regla a l’autonomisme. Potser inclús em seria igual al comprendre que es tracta d’una atra terra que no és la meua i per tant no soc ningú per a clavar els nassos a on no em criden. Pero tractant-se del nacionalisme expansioniste imperialiste català, que sempre vol anexionar-se la nostra llengua, cultura i terra valencianes, m’alegre i molt de la retallada de l’Estatut perque sempre que hi hagut bona sintonia entre Madrit i Barcelona els valencians hem acabat ben fotuts. Per això preferixc que s’alimente el foc i el conflicte entre Madrit i Barcelona, entre el centralisme ranci dels uns i l’imperialisme sectari dels atres, per a que dixen a lo Regne de costat. Mentres es maten Madrit i Barcelona, no tindran temps per a vindre a matar-mos a mosatros. Esperem que açò servixca per a tensar la corda entre els uns i els atres a vore si un dia esta comedia d’Estat, la grotesca pantomima que és Espanya, acaba botant pels aires.
03 Jul 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:coherencia, Copa del Mundo, deporte, España, Fútbol, Galicia, galleguismo, integridad, mundial, Nacho Fernández, patriotismo, Selección Gallega, Valencia, valencianisme, valencianismo
Molt s’està parlant en estos dies de la Selecció Espanyola i de les seues possibilitats de conquistar la Copa del Món. El fútbol continua sent un bon narcòtic per a adormir a la població i fer-la oblidar que no té treball ni pot arribar a final de mes. Els que em coneixen be saben que a mi Espanya no m’apanya, que no aguante el seu nacionalisme ranci i que desige la seua pronta eliminació per totes les traïcions i injustícies a les que somet a la meua terra.
Pero de qui vullc parlar hui és de Nacho Fernández. Ell fon un futboliste gallec que destacà en els anys noranta. Va ser un dels millors defenses laterals de la lliga espanyola i quan fon convocat per la Selecció, rebujà anar perque no se sentia espanyol. Nacho fon un gran galleguiste, declinà sucoses ofertes puix el seu desig era jugar en equips gallecs (ho feu en Celta de Vigo i Compostela) i fon valedor de la Selecció Gallega, que va vore la llum en l’any 2005.
Nacho va ser un eixemple admirable d’integritat i coherència en contrast en eixos futbolistes vascs i catalans que diuen no sentir-se espanyols pero que reneguen dels seus ideals i arboren l’estanquera. I si els valencians tingueren dos dits de vergonya, no animarien a una Espanya que mos posa el català en les escoles, mercadeja en la nostra identitat i mos tracta com una moneda de canvi. Molts malparits sobren en lo Regne i molts més Nachos fan falta.
12 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Actualidad, Bancaixa, Bancaja, Banco Valencia, BBVA, Caixa Ontinyent, Caja Ávila, Caja Insular de Canarias, Caja Laietana, Caja Madrid, Caja Rioja, Caja Segovia, Cajas de ahorros, CAM, crédito, crisis, Economía, Fusiones, José Luis Olivas, La Caixa, Política, Rodrigo Rato, Santander, sistema financiero, Sociedad, Valencia, valencianisme, valencianismo
Bancaixa i Caja Madrid han arribat a un sorprenent acort per a sumar les seues forces a través d’una fusió freda a la qual s’afegiran també unes atres caixes més menudes com Caja Insular de Canarias, Rioja, Ávila, Segovia i Laietana. Es crea aixina el major grup de caixes d’aforros de tot l’Estat, per damunt de La Caixa i tercera entitat financera, superada únicament pel Santander i BBVA. La corporació tindrà un volum d’actius de 340.000 millons d’euros, més de 27.000 empleats i 5.000 oficines.
El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP), lo qual comporta que més que una caixa en si mateixa siga una aliança d’elles. Cadascuna de les entitats financeres participants podrà conservar la seua marca, personalitat jurídica i identitat. El president de Caja Madrid, Rodrigo Rato, serà també el del SIP i la vicepresidència recaurà en el màxim mandatari de Bancaixa i Banco Valencia, José Luis Olivas. En les grans decisions, Caja Madrid i Bancaixa hauran de consensuar postures per a arribar a acorts.
La meua primera opció sempre ha segut una fusió Bancaixa-CAM-Caixa Ontinyent en sèu social en Alacant que haguera donat pas a una de les entitats financeres més poderoses d’Europa. Pero, aixina i tot, esta aliança de Bancaixa-Caja Madrid m’agrada molt per la senzilla raó de que la sèu social estarà en Valéncia. I això és clau perque significa que este SIP és oficialment valencià, que els imposts es tributaran en Valéncia i que el nou grup estarà regulat per les lleis autonòmiques del nostre Regne. És una bona jugada.
En contraprestació la sèu operativa estarà en Madrit. Poc importa això si tenim en conte que les grans decisions hauran de contar en el consens de les dos grans caixes, possiblement a través d’una majoria qualificada d’un 75% de l’accionariat. Tots eixim guanyant: Rodrigo Rato presidirà el més gran grup de caixes de l’Estat, este grup serà de titularitat valenciana i per damunt de tot, s’evita el perill d’una absorció a mans de La Caixa, que té uns interessos totalment contraposts als del nostre sufrit poble.
En els últims mesos s’ha procedit a una frenètica fusió de caixes d’aforros, per lo que en poc de temps potser es passe de 45 caixes a només 15. Dit procés resulta inevitable per a poder enfrontar la tan temuda crisis i aumentar la competitivitat a nivell europeu pero pot produïr un oligopoli financer que reduïxca l’oferta per al client d’a peu i ser el primer pas de la privatisació de les caixes. Esperem, almenys, que esta ona de fusions ajude a obrir de nou l’aixeta del crèdit, tan necessari per a les empreses… El temps dirà.
11 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:deporte, Fútbol, Johann Cruyff, Josep Francesc Molina, Levante, Llevant, Pedrag Mijatovic, Reino de Valencia, Savio Bortolini, Valencia, Valencia CF, valencianismo, Vicent Rodríguez
El Llevant Unió Deportiva cotisa molt alt en la meua escala d’afectes perque és un dels dos clubs de la ciutat que em va vore nàixer. En el moment d’escriure estes llínies el Llevant lluita a mort per ascendir a primera divisió. I ho fa, com ho ha fet tota la seua vida, des de l’humilitat, sense presuposts exorbitants ni estrelles mediàtiques. Tot a base de treball, constància, sacrifici i suor.
Yo vullc que el Llevant puge a primera perque, a banda de lo deportiu, estar en primera et sitúa en el mapa, atrau capitals i ajuda a fer país. Localitats com Madrit, Barcelona o Sevilla tenen (o solen tindre) dos clubs en la màxima categoria del fútbol espanyol. Això és un signe de prosperitat, de poder i de puixança: la que per història li pertoca a una gran ciutat com ho és el Cap i Casal.
El Llevant és un club històric pel que han passat cracks de la talla de Johann Cruyff, Vicent Rodríguez, Josep Francesc Molina, Pedrag Mijatovic o Savio Bortolini. És l’únic club nacional, a banda del Valéncia C.F., que ha conquistat un títul: la Copa d’Espanya de 1937, reconeguda pel Congrés dels Diputats pero injustísimament no per la Real Federació Espanyola de Fútbol.
El Llevant pot complir el seu somi de tornar a la categoria d’or en l’any del seu centenari. Espere que ho conseguixca i que en esta ocasió siga per a molts anys. Per història, per tradició, per afició, per cultura i per deport el Llevant és i serà sempre un club de primera. Passe lo que passe. I milite a on milite. I hem d’estar sempre ben orgullosos d’este gran club que ho és de la nostra terra.
05 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Actualidad, agricultura, Alacant, Alicante, deporte, Economía, Elche, Elig, Fútbol, Hércules, Política, Sociedad, trasvase, turismo, Valencia, valencianisme, valencianismo
En el moment en que escric estes llínes tres són els equips valencians que lluiten desesperadament per conseguir l’anhelat ascens a primera divisió. Un d’ells és l’ínclit Llevant. Els atres dos són de les comarques del sur: Hércules i Elig. L’última volta que el conjunt alacantí estigué en la màxima categoria del fútbol estatal fon en le temporada 1996-97 de la mà del mític defensa croata Dubravko Pavlicic. Ara els artífexs de l’ascens podrien ser dos héroes de la Selecció Valenciana, Francesc Farinós i Francesc Rufete. L’Elig jugà en primera per última volta en 1988-1989.
Es curiós que Alacant, en 330.000 habitants o Elig, en 230.000 no tinguen cap equip en primera perque hi ha moltes ciutats d’un tamany paregut que tenen o han tengut un equip en primera tota la vida: Corunya, Vigo, Sant Sebastià, Bilbao, Oviedo, Gijón, Santander… Pero mosatros no. I si parle de deport és perque pense que va vinculat directament a la riquea. Només pots tindre èxits deportius quan tens una economia puixant i saps fer les coses ben fetes. L’històric fracàs deportiu d’Alacant i Elig no pot deslligar-se de l’intolerable marginació que patix tot el sur valencià.
Espanya té huit grans àrees metropolitanes: Madrit, Barcelona, Saragossa, Bilbao, Sevilla, Màlaga, Valéncia i Alacant-Elig. Això significa que dels huit núcleus demogràfics més importants de l’Estat, dos es troben en la nostra autonomia. La regió d’Alacant-Elig és ademés una de les més dinàmiques i prósperes d’Europa, en un turisme, una indústria tradicional i una agricultura de primer orde. No obstant, el significatiu pes demogràfic i econòmic de les comarques del sur no se veu traduït en el pes polític i social que per dret, població i economia li pertoca.
En Alacant començaren exigint el transvàs de l’Ebre i ara mateix ploren perque temen el fi del transvàs Tajo-Segura. No només se torpedeja el progrés de la nostra terra sino que ademés no se mos aporta cap solució perque les desaladores que mos havien promés per a garantisar el suministre hídric de la regió tampoc arriben. És increïble que l’Estat Espanyol decidixca dinamitar una agricultura rendible i no subvencionada com la valenciana o matar la gallina dels ous d’or del turisme. Només es pot entendre si és per a beneficiar a unes atres regions que són competidores directes.
¿Cóm si no es pot explicar que la Costa del sol o la Costa Dorada tinguen AVE i la Costa Blanca no? Pero és més… ¿Cóm es pot explicar que núcleus turístics com Torrevella o Benidorm no disponguen d’accés per via ferroviària? ¿O qué no existixca un tren de rodalies que vertebre a tot del nostre Regne per la costa, de Vinaròs a Oriola? És francament alucinant. Lo més curiós de tot és que des de la ciutat d’Alacant es culpabilisa al Cap i Casal per tot i s’exalta el provincianisme quan la falta d’inversions és responsabilitat directa no de la Generalitat Valenciana sino de Madrit.
Yo vullc un Alacant i un Elig de primera. Pero no només en el fútbol, sino en pressupost, obres públiques, infraestructures… I lo mateix dic per al restant de les comarques del sur i el Regne de Valéncia en general. Pero això només ho conseguirem quan en lloc d’estar mirant en un ull a Madrit i en un atre a Barcelona, mos centrem en defendre la nostra terra, quan en lloc d’ofrenar noves glòries a Espanya li les ofrenem a lo Regne, quan en lloc de fomentar provincianismes fomentem la germanor entre tots els valencians per a fer sentir la nostra veu alta i clara en Espanya i el món.
04 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Actualidad, catalanismo, Cataluña, Catalunya, CEE, cerveza, Comunidad Económica Europea, Cultura, España, Estados Unidos de Europa, Estat Valencià, Europa, Europa de los pueblos, Heineken, historia, independencia, independentismo, Kohr, Maastrich, Meinecke, nación, nacionalismo, Sociedad, UE, Unión Europea, Valencia, valencianisme, valencianismo, valenciano
El multimillonari empresari holandés Freddy Heineken no només fon el president de l’empresa cervesera més famosa del món-a la qual el seu llinage dona nom-, sino que ademés fon també un declarat europeiste i un apassionat de les cultures. En 1992 publicà un panflet titulat Els Estats Units d’Europa ¿una eurotopia? en la que proponia una Europa federal -els Estats Units d’Europa- composta per dozenes de chicotets estats europeus (la majoria d’entre uns 5 i 10 millons d’habitants), en una història comuna, una cultura pròpia i una homogeneïtat ètnica.
A principi dels 90 hi hagué una forta eclosió de nacionalismes en Europa que va donar pas a una vintena de nous estats després de la desintegració de l’Unió Soviètica, Yugoslàvia i Checoslovàquia. També en 1992 se firmà el Tractat de Maastrich que significava el pas d’un mercat comú exlusivament econòmic com la Comunitat Econòmica Europea (CEE) a un ambiciós proyecte polític com l’actual Unió Europea (UE). Heineken pensà que eixa explosió de noves nacions-estat d’Europa Oriental podia traslladar-se a tot el continent i ajudar al mateix temps a forjar una gran aliança de pobles.
L’idea era que seria més fàcil construir una gran nació europea si es componia d’estats menuts que no perderen el temps competint entre ells per l’hegemonia de la UE com fan els grans. Els actuals estats europeus són massa menuts per als assunts internacionals i massa grans per a la vida del dia a dia. Per tant, calia construir una superpotència europea que a nivell exterior abordara els reptes internacionals i a nivell interior estiguera composta per estats menuts que acostaren l’administració al ciutadà i formaren una unió molt més equilibrada al tindre tots un tamany molt paregut.
Heineken, inspirat potser per pensadors com Leopold Kohr o Friedrich Meinecke, dividí el mapa europeu en 75 estats de chicotetes dimensions. Per supost no era més que una proposta i la reordenació territorial resultava, en alguns casos, prou discutible. Pero la qüestió és que dins d’eixe mapa figurava un Estat Valencià sobirà, independent i diferenciat d’Espanya i de Catalunya. Heineken sabia be que el nostre poble té identitat pròpia. Més allà d’esta eurotopia, l’idea d’una Europa dels pobles en la que els valencians tingam veu i vot continua viva a dia de hui.
02 Jun 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Alacant, Alicante, Carles Recio, España, Estat Valencià, federación, monarquía, nación, nacionalismo, Pi i Margall, República, republicanismo, Valencia, valencianisme, valencianismo, valenciano
¿S’imaginen vostés que els diputats valencians del Partit Socialiste Obrer Espanyol (PSOE) defeneren hui transformar Espanya en una república federal dins de la qual figurara un Estat Valencià? ¿I que dins d’eixe Estat es garantisara que la sobirania recaiguera en el poble valencià (i no en l’espanyol); l’indisoluble unitat del territori valencià; la supresió de les províncies i la reordenació del nostre mapa a través de comarques; l’eliminació de les Diputacions provincials de la mà de la creació d’un Congrés i un Senat valencians i fins i tot el naiximent d’un eixèrcit valencià propi?
Este proyecte, que hui pareix de ciència ficció, estigué prop de ser una realitat. L’escritor Carles Recio mos conta que en 1904 diversos representants valencians del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) es reuniren per a redactar i firmar un proyecte de Constitució Valenciana ab unes competències tan ambicioses com les descrites anteriorment. En aquella época el republicanisme federal somiava en fer d’Espanya una gran federació en la qual pogueren integrar-se, si ho desijaven, Portugal i les antigues colònies. L’eixemple a seguir era els Estats Units.
El PRDF no fon un partit ultraminoritari ni una colla de fanàtics sino una formació històrica que arribà a tindre un president d’Espanya, Francesc Pi i Margall, qui, per cert, resultà ser un bon català puix reconeixia l’existència del valencià i mallorquí com a llengües independents i diferenciades de la catalana. Per motius històrics sobradament coneguts, el règim republicà no pogué tindre continuïtat. Pero ¿qué haguera passat si la República haguera perdurat? Possiblement, hui Espanya seria una república federal en un Estat Valencià sobirà i autònom dins d’ella.
Ab el soterrament de la República, el somi d’un Estat Valencià quedà guardat en el calaix dels oblits. Ya no té massa sentit elucubrar hipòtesis sobre qué haguera passat o dixat de passar. Pero per a la posteritat quedarà que els representants valencians d’un partit polític que arribà a ostentar la gobernació d’Espanya reclamaren un Estat sobirà per al nostre poble. I per a més inri, aquella Constitució sobiranista fon redactada en la ciutat d’Alacant, tan reàcia hui a sumar-se a qualsevol proyecte autonomiste que faça olor a valenciania o que vertebre la nostra pàtria.
25 May 2010
de J.Ferrer
en Valencia
Etiquetas:Actualidad, Bancaixa, Bancaja, Banco Valencia, bancos, Caixa Ontinyent, Caja Cantabria, Caja Castilla La Mancha, Caja Extremadura, Caja Madrid, CajaMurcia, cajas, Cajas de ahorros, Cajastur, CAM, crédito, Economía, Modesto Crespo, Política, Ruralcaixa, Ruralcaja, sistema financiero, Sociedad, Valencia, valencianismo
El culebró de la Caixa d’Aforros del Mediterràneu (CAM) ha arribat al seu punt i final. Després de que durant mesos sonaren possibles fusions en CajaMurcia, Bancaixa, Caja Madrid i la BBK, finalment s’ha optat per una decisió que pocs esperaven. La CAM s’associarà en Cajastur (que a la seua vegada deglutí a Caja Castilla La Mancha), Caja Extremadura i Caja Cantabria per a donar pas a la que serà la tercera caixa més gran de l’Estat ab 135.000 millons d’euros en actius, 2.300 oficines i 14.000 empleats.
El model triat ha segut el del Sistema Integral de Protecció (SIP) o fusió freda, lo qual comporta que més que una caixa en si mateixa siga una aliança d’elles. Cadascuna de les quatre entitats financeres podrà conservar la seua marca, personalitat jurídica i identitat, pero la sèu social de la nova institució s’ubicarà en Madrit. El president de l’entitat serà el de la CAM, Modesto Crespo, i el repartiment accionarial queda d’esta forma: CAM (40%), Cajastur (40%), Caja Extremadura (11%) i Caja Cantabria (9%).
Yo sempre he recolzat una fusió CAM-Bancaixa-Caixa Ontinyent en sèu social en Alacant que donaria pas a una de les entitats financeres més sòlides i poderoses d’Europa. Molt s’ha parlat de que tal unió resultava inviable per la duplicitat de clients, oficines i per l’elevat número de despediments que comportaria. Pero ¿acàs no dien lo mateix de les caixes gallegues, andaluses i catalanes i finalment han optat per esta via? Ací ha sobrat politiqueria i ha faltat valencianisme, patriotisme i altura de mires.
Aixina i tot, no em desgrada l’operació resultant. Des d’un punt de vista estratègic és millor tindre dos grans caixes valencianes que una, la CAM conserva la seua identitat, se dona un pas avant en lo que pareix un fet impossible d’evitar en el futur si se vol ser capaç de competir (les fusions interregionals) i damunt s’evita el pijor dels escenaris possibles: una anexió a mans de Caja Madrid. En contrapartida, la CAM només controlarà el 40% de la nova entitat (poc per al seu enorme volum) i la sèu social estarà en la Meseta.
Yo no puc dormir per les nits al pensar que els diners dels valencians algun dia puguen arribar a estar controlats per forasters. El sistema financer valencià conta en quatre grans entitats (CAM, Bancaixa, Ruralcaixa i Banco Valencia) que deuen seguir tenint el seu centre de decisions en el Regne de Valéncia, per a poder recolzar als empresaris i treballadors del país. Tot proyecte nacional ha de vindre recolzat per una economia vigorosa; per això és tan important velar per les nostres caixes i bancs.
Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes
Josué Ferrer. 
Comentarios recientes