¿Sabías que Farinós es el futbolista valenciano que ha militado en un mayor número de conjuntos valencianos?

farinos2

Francesc Xavier Farinós (Valencia, 1978) fue un centrocampista valenciano de principios de siglo XXI. Destacó por su polivalencia, pues era capaz de jugar de mediocentro organizador, de mediapunta y escorado a la banda. Jugaba con desparpajo y era osado desde el punto de penalti. Destacó mucho en sus primeros años pero luego su progresión quedó estancada, por lo que algunos lo consideran una eterna promesa. Es el futbolista valenciano que ha militado en un mayor número de clubes valencianos de fútbol profesional (esto es, de primera y segunda división).

Jugó en cuatro clubes valencianos profesionales: Valencia CF (1996-2000), Villarreal (2003, 2012-2014), Hércules (2006-2011) y Levante UD (2011-2012). Sólo le faltó el Castellón y el Elche. A esto se ha de sumar un quinto: la Selección Valenciana, donde Farinós brilló con luz propia. Aparte, llevó la camiseta del Inter de Milán (2000-2003 y 2003-2004) y del Mallorca (2004-2006), así como la de la Selección Española. Farinós fue campeón de la Copa del Rey y de la Supercopa de España (1999) con el Valencia y de la Eurocopa Sub-21 con España (1998).

¿Sabías que Kempes jugó en el Valencia y Cruyff en el Levante?

kempescruyff

De todos los grandes jugadores que han pasado por el Valencia C.F., seguramente el matador Mario Alberto Kempes (Bell Ville, Argentina, 1954) sea el mejor de todos ellos. El delantero argentino jugó ocho temporadas en el Valencia (1976-81 y 82-84) repletas de éxitos: una Copa del Rey (1979), una Recopa (1980) y una Supercopa de Europa (1980) y dos pichihis (1977 y 1978). Siendo jugador del Valencia, se proclamó campeón del mundo con la selección de Argentina en el Mundial de 1978, en el que también fue Bota de Oro como máximo goleador y Balón de Oro como mejor jugador del torneo. Fue el mejor delantero del mundo en su época y era tal su instinto asesino que la prensa rezaba: «¡No diga gol, diga Kempes!».  Jugó también en otro histórico club valenciano, el Hércules de Alicante (1984-86).

De aquella misma época es también el fichaje de mayor relumbrón de la historia del Levante U.D., Johann Cruyff (Ámsterdam, Holanda, 1947). El segundo club de la ciudad de Valencia, mucho más modesto, estaba por entonces en segunda división y tenía problemas económicos para pagar a sus jugadores pero hizo un gran esfuerzo para contratar al delantero holandés, quien había hecho maravillas en Ajax y Barcelona. En febrero de 1981, unos días después del golpe de estado del 23-F, se anunció su fichaje a bombo y platillo, con la idea de multiplicar el número de socios y lograr el ascenso a primera. Pero Cruyff, de 33 años, indisciplinado y de vuelta de todo, era ya una sombra del genio que una vez fue. Jugó diez partidos, la mayoría grises, y anotó dos goles. El club quedó a mitad de tabla.

Dos teories sobre el Valéncia C.F.

campeones0102

1. Teoria del tercer en discòrdia.

Tinc dos teories respecte del Valéncia C.F. La primera és que els autèntics rivals del club che no són Real Madrit i Barça perque degut al seu elevat presupost són d’una atra galaxia sino Athletic de Bilbao, Atlètic de Madrit i Sevilla FC. Valéncia és la tercera ciutat més important d’Espanya i pel seu pes demogràfic, econòmic i social deuria tindre el tercer equip més llorejat de l’Estat (pero té el quint). Llevat de que vinga un archimillonari com Rupert Murdoch, a lo màxim a lo que pot aspirar el Valéncia és a ser el tercer en discòrdia, a ser algo aixina com l’Arsenal en Anglaterra o l’Inter de Milà en Itàlia. Deuriem tindre dotze o tretze lligues, dotze o tretze copes i una o dos Copes d’Europa. Per això lo que a mosatros mos interessa és guanyar títuls i que el Bilbao, Atlètic de Madrit i Sevilla no guanyen res.

2. Teoria de l’equip menys golejat.

La meua segona teoria és que el Valéncia CF deu centrar-se en la defensa. Per les llimitacions del nostre presupost, és pràcticament impossible fichar al millor davanter del món. Una operació aixina et pot costar uns cent millons d’euros més dèu millons nets per temporada per al jugador. Això només ho pot pagar Real Madrit, Barça, Milà i Manchester United. Pero els porters i els defenses són prou més barats que els davanters i ahí sí que mos arriba el presupost. El Valéncia deu fichar als millors porters i defenses del món, deu aspirar a ser l’equip menys golejat del torneig, perque això et garantisa que a final de temporada estaràs en disposició de disputar campeonats. El Valéncia que entrenava Rafa Benítez tenia una porteria imbatible i una defensa inexpugnable. I sense apenes gol, fon campeó.

¿Sabías que L’Ènova es el pueblo más valencianista del mundo?

P1040197

Agradecimientos a Paco Ordiñana (L’Ènova).

L’Ènova es un encantador pueblecito de sólo 1000 habitantes ubicado en la valenciana comarca de La Ribera y pegado a Manuel, otro pueblecito no menos cautivador de 2000 almas. No se trata de una de esas fantasmagóricas villas castellanas donde sólo hay gente anciana. Al contrario, destaca la alegría de sus muchos niños y adolescentes, quienes han crecido con la cegadora luz del Mediterráneo, la fragancia de los naranjos y la dulzura de la lengua valenciana. Pero lo que más llama la atención al visitante es que la gran mayoría de viviendas luce orgullosa en la fachada una placa de cerámica con el escudo del Valencia C.F. Éste es un hecho realmente insólito, por lo que L’Ènova posiblemente sea, al menos desde el punto de vista futbolístico, el pueblo más valencianista del mundo entero.

Todo comenzó en el año 2002. Aprovechando la estela del título de campeón de liga que el conjunto che logró aquella temporada, Paco Ordiñana -alcalde socialista del municipio desde 1999 y presidente de la peña Valencia CF Juli Insa de L’Ènova- compró en Casa Soler -una tienda de materiales de la localidad- unos azulejos con el escudo del equipo de sus amores y se los puso en la fachada de su casa. La iniciativa debió gustar porque algunos vecinos imitaron al alcalde. Había ya una docena de escudos en las fachadas del pueblo cuando la demanda se volvió desbordante, por lo que Paco Ordiñana llegó a un acuerdo con Manuel Llorente, el consejero delegado del Valencia, para que el club financiara los azulejos. A cambio, los peñistas se encargarían de colocarlos a los vecinos que lo pidiesen.

Así, Ordiñana -que en todo momento actuó en calidad de presidente de la peña y no como alcalde- ofreció a todo aquel vecino que lo desease la posibilidad de tener gratis el escudo del Valencia CF en su casa. Los peñistas se ofrecieron para colocar los azulejos de forma gratuita aunque hubo vecinos que decidieron ponerlos ellos mismos o con la ayuda de algún familiar que era obrero. Así, en el plazo de un año de las 500 viviendas que hay en la localidad, entre 350 y 400 pasaron a lucir orgullosas una cerámica con el escudo del Valencia CF. La aventura fue tan curiosa que atrajo la atención de la prensa -como Canal Plus y la Cadena Ser-, fue copiada -aunque en menor medida- en algunas localidades como La Pobla Llarga (La Ribera) y merece ser compartida con los lectores de este autor.

Llevant Unió Deportiva: un equip de primera.

El Llevant Unió Deportiva cotisa molt alt en la meua escala d’afectes perque és un dels dos clubs de la ciutat que em va vore nàixer. En el moment d’escriure estes llínies el Llevant lluita a mort per ascendir a primera divisió. I ho fa, com ho ha fet tota la seua vida, des de l’humilitat, sense presuposts exorbitants ni estrelles mediàtiques. Tot a base de treball, constància, sacrifici i suor.

Yo vullc que el Llevant puge a primera perque, a banda de lo deportiu, estar en primera et sitúa en el mapa, atrau capitals i ajuda a fer país. Localitats com Madrit, Barcelona o Sevilla tenen (o solen tindre) dos clubs en la màxima categoria del fútbol espanyol. Això és un signe de prosperitat, de poder i de puixança: la que per història li pertoca a una gran ciutat com ho és el Cap i Casal.

El Llevant és un club històric pel que han passat cracks de la talla de Johann Cruyff, Vicent Rodríguez, Josep Francesc Molina, Pedrag Mijatovic o Savio Bortolini.  És l’únic club nacional, a banda del Valéncia C.F., que ha conquistat un títul: la Copa d’Espanya de 1937, reconeguda pel Congrés dels Diputats pero injustísimament no per la Real Federació Espanyola de Fútbol.

El Llevant pot complir el seu somi de tornar a la categoria d’or en l’any del seu centenari. Espere que ho conseguixca i que en esta ocasió siga per a molts anys. Per història, per tradició, per afició, per cultura i per deport el Llevant és i serà sempre un club de primera. Passe lo que passe. I milite a on milite. I hem d’estar sempre ben orgullosos d’este gran club que ho és de la nostra terra.

El Valencia CF com a sintoma sociologic.

El Valencia CF, fundat en 1919, es un dels clubs mes importants d’Espanya. Al terme de la temporada 2008-2009 es el tercer en tituls internacionals (superat unicament per Real Madrit i Barcelona), el quart en la classificacio historica de la lliga espanyola (superat per Real Madrit, Barcelona i Bilbao) i quint en tituls estatals (per darrere de Real Madrit, Barcelona, Bilbao i Atletic de Madrit). Conta en vint llorers (6 Lligues, 7 Copes, 1 Supercopa d’Espanya, 1 Recopa, 3 UEFA i 2 Supercopes d’Europa) en el seu palmares.

La qüestio es… ¿se correspon esta vintena de tituls en el pes historic, demografic i economic de la ciutat? No. Valencia es la tercera urbs mes poblada de l’Estat i el Valencia CF conta en el tercer presupost mes alt del campeonat. En proporcio al seu pes demografic i social, el Valencia CF deuria ser sense dubte el tercer equip mes llorejat d’Espanya… Deuria tindre unes 12 o 13 lligues, atres tantes copes, almenys una Copa d’Europa i complir en Espanya un paper semblant al de l’Arsenal en Anglaterra o l’Inter de Mila en Italia.

El problema radica en que l’equip che tan sols conta en la mitat de trofeus que per pes i presupost hauria d’atesorar. I el problema es que aço es un reflex no d’un club deportiu sino d’una societat sancera. ¿No es de traca que el Regne de Valencia tinga aeroports, metros i ferrocarrils de joguet? ¿O que no dispongam del Tren d’Alta Velocitat, del Pla Hidrologic Nacional, del Parc Central o del Parc Industrial de Sagunt? ¿O que Castello de la Plana no tinga aeroport? ¿O que hi haja alguns barris d’Alacant que s’inunden quan plou?

La falta d’exits del Valencia i la falta d’inversions del Regne van de la ma. Ni l’aficio che ni la societat valenciana passen per ser exigents sino molles i conformistes. “No passa res. La Copa a l’any que ve”, clama l’aficio quan el Valencia pert una final. Aci mai passa res. Tot arriba sempre a l’any que ve; la Copa i el trasvas de l’Ebre, la Lliga i les inversions. I si no es l’any que ve, puix a l’atre. Quan li abellixca als nostres amos de Madrit. Ells ya saben que aci mos conformem en les miguetes que li sobren a uns atres.

No es d’estranyar que hi haja tants valencians que simpatisen en el Real Madrit i l’espanyolisme, o en el Barcelona i el pancatalanisme. Ells son el reflex de la burguesia valenciana, que s’inclina pel centralisme madrileny o pels països catalans. Aci la gent te un complex d’inferioritat de cavall. Ningu te fe en el potencial d’esta terra i d’este poble. Tots parlen en orgull del nostre Segle d’Or pero ningu pareix donar-se conte de que si fon possible es perque en aquell temps sobrava lo que hui mos falta: l’orgull de ser valencians.

FONT: Som nº 246. Novembre-Decembre de 2009.

Supercampeons en Europa i superperdedors en Espanya.

050 valencia-supercopa2004

En sabor agredolç comença la temporada futbolistica per al Valencia C.F. L’oportunitat en el passat més d’Agost d’adjudicar-se un doblet historic –el segon consecutiu- s’ha esfumat. Si be el Valencia derrotà a l’Oporto i es proclamà campeo de la Supercopa d’Europa –la segona del conjunt che des de 1980- la decepcio patida contra el Real Saragossa en la Supercopa d’Espanya pesa encara en l’anim de molts valencianistes. Si tenim en conte que cap atre club valencià ha pogut guanyar tituls fins a dia de hui, el Valencia -que ademes conta en un palmares exigu per a la seua rellevancia social- deuria aprofitar al maxim estes autentiques oportunitats d’or.

El Valencia té una urgencia historica de tituls. Pel pes relatiu d’esta ciutat en el conjunt de l’ Estat, en teoria al Valencia li correspondria ser el tercer club en tituls, per darrere de Real Madrit i Barça. Deuria ser algo aixina com l’Inter de Mila en respecte a Italia; un club que ha conquistat dotze o tretze lligues, dotze o trezte copes i que s’haguera adjudicat la Copa d’Europa i l’Intercontinental en almenys una ocasio. Pero per a desgracia nostra, el club té un palmares que és la mitat de lo que deuria tindre a causa d’uns dirigents historics que no han sabut brindar-li gloria que li cal i per una aficio poc exigent que clama: “¡No passa res, la copa a l’any que ve!”.

D’igual manera la nostra nacio –Valencia- deuria tindre molts més exits dels que té: deuriem contar des de fa molts anys en el PHN, el AVE, un pla anti-inundacions per a evitar les riuades de l’autumne, el Parc Central, el Parc Industrial de Sagunt, una Radio Televisio Valenciana (RTTV) al servici de tots els valencians, un bon aeroport en Castello de la Plana, la Dama d’ Elig en Elig, uns ports d’Alacant i Valencia molt millors i per supost una Llengua Valenciana independent i escudada contra l’anexionisme catalanufo. Pero d’aixo no hi ha res. Ni tindrem mai res mentres el poble valencià siga meninfot i carixca de politics patriotes que amen al seu païs.

 

FONT: Critica Social. 20-9-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

¡Ni Lliga ni Copa ni Lliga de campeons!

022 vcfweb2
Ab el desastre de l’Armada Invencible, l’emperador Felip II declarà no haver enviat a les flotes a lluitar contra els elements. El Valencia s’ha proclamat campeo de Lliga i UEFA a base de bregar cada dia contra arbits que li atracaven a cada partit i contra una prensa mesetera desestabilisadora. El Valencia ha vençut a Madrit, Barça, Marsella… i als elements. Campeo de Lliga per sexta volta i de UEFA per tercera… Encara que els galactics siguen uns atres. L’entrenador Rafa Benítez –que per culpa dels inutils de la directiva se n’ha anat- fon el maxim artifex del doblet. Santiago Cañizares -que s’ha fet en el seu quart Zamora-, Roberto Fabián Ayala i Vicent Rodríguez s’han consagrat en les seues respectives posicions com els millors jugadors del món.

No m’oblide tampoc de l’excelsa temporada que ha fet el Vilarreal. Ha arribat a les semifinals de la UEFA. Yo volia que el Vilarreal guanyara la UEFA i el Valencia la Lliga… ¡Per a repartir-ho tot com bons germans! Més que res perque el Valencia ya havia vençut en dos edicions i perque sería bo per al païs tindre un segon club valencià en tituls, a banda del Valencia. Pero no ha pogut ser. En qualsevol cas, dixa molt bon sabor de boca el submari groc, al que ya tilden de “nou Parma” i que pot conquistar trofeus en un futur proxim, si Deu vol. Per a acabar de completar la festa, el Llevant ha pujat a primera. La temporada vinent hi haura tres clubs del nostre païs a la categoria d’or. I a vore si al proxim eixercici té sort l’Elig i en són quatre en l’ajuda de Deu.

Ho sent per Manu Sánchez i els imparcials informatius d’Antena 3. Per la prensa espanyola, sempre atacant al club che quan despunta. I per Manuel Díaz Vega, l’home que més tituls ha fer guanyar al Real Madrit, més inclus que Hugo Sánchez o Alfredo Di Stéfano. Ho sent per eixos espanyols que venen a estiuejar aci i mos bramen : “¡Ei tu, a mi parla’m en cristia!”. Per Raúl i Figo, que de res els valgue tirar-se a la piscina a cada partit. I per Roberto Carlos i el seu complex de superioritat. Ho sent pels qui pensen que els diners pesen més que el treball, pels qui creuen que Davit no pot en Goliat, pels merengues del PP i pels cules del BNC. ¡Antivalencians: ni Lliga ni Copa ni Lliga de Campeons! Valencia dos, Confederacio Catalano-Espanyolera zero.

FONT: El Palleter. 7-6-2004.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

A %d blogueros les gusta esto: