Josué Ferrer.

Porten quaranta anys ensenyant als valencians que ells parlen malament. Que sos pares parlen malament. Que sos yayos parlen malament. Que en el carrer es parla malament. Quaranta anys de corregir-los. No es diu «en», es diu «amb» . No es diu «este», és «aquest» . No es diu «llengua valenciana», cal dir «la nostra llengua» . I un infinit etcétera.

Porten quaranta anys ensenyant als valencians que totes les paraules i expressions típiques valencianes són incorrectes, vulgars o, en el millor dels casos, coloquials, i que totes elles han de ser substituïdes per paraules i expressions típiques barcelonines que, eixes sí, che, mira tu quina casualitat, totes són cultes, científiques i elegants. ¡Quines coses té la ciència!

Porten quaranta anys ensenyant «clatell», «àdhuc», «quelcom» , «si us plau» , «Déu n’hi do» , «nogenysmenys» , «gairebé» . Al remat, quan un valencià intenta parlar en la seua llengua t’acaba dient: «Mira, te lo digo en castellano que me aclaro más» . Si m’hagueren pagat un cèntim cada vegada que he sentit esta frase, seria millonari.

«Nosaltres» . La gent no usa esta paraula en cap comarca. Tots els valencians diuen o natros (en el nort), o mosatros / nosatros (en el restant del territori). No obstant, només «nosaltres» apareix en els diccionaris de valencià. Pero si un diccionari no arreplega les paraules que ampren tots i registra les que no fa servir ningú, eixe diccionari està mal fet.

Porten quaranta anys vinculant el valencià a Joan Fuster, a la bandera dels països catalans, a l’anticapitalisme, a ser catalans del sur. Porten quaranta anys ensenyant als chiquets un català artificial, ortopèdic i de laboratori en el qual ningú es sent identificat. Porten quaranta anys ensenyant una llengua–problema que la societat, naturalment, rebuja.

El valencià s’ha convertit en el nou llatí. Cada vegada es coneix més, cada vegada s’estudia més i cada vegada es parla menys. El valencià s’ha convertit en l’idioma dels fullets institucionals, de les marquesines, de les oposicions, dels diplomes de la Junta Qualificadora i dels deures escolars. Pero en el pati, en el carrer i en la casa es parla el castellà.

Ara l’Acadèmia de Zaplana -acadèmia de comissaris polítics creada per filòlecs de la talla de José María Aznar, Eduardo Zaplana i Jordi Pujol– lamenta que l’us social del valencià no para de retrocedir. Que s’estudia molt i no el parla ningú. Volen revertir este problema. ¿Qué tal si proven a fer tot lo contrari a lo que han fet en els últims quaranta anys?