Josué Ferrer.

Ara fa un any que la Federació Russa invadí Ucrània. Tots els qui deyen que açò seria una desfilada militar, una guerra rellamp que acabaria en un més instalant un règim porrito en Kiev s’equivocaren. També erraren tots els qui asseguraven que les sancions occidentals destruirien el rublo. La propaganda ha fallat. Ni el president d’Ucrània, Volodímir Zelenski, va pegar a fugir ni el de Rússia, Vladímir Putin, estava malalt i en fase terminal. Ans al contrari; tots dos han demostrat ser uns líders molt capaços i dignes oponents.

L’imperialisme rus està fòra de tot dubte. En 2014, com a resposta a l’Euromaidan, Moscou s’anexionà la península de Crimea; entre 2014 i 2022 alimentà una guerra a baixa escala en el Donbàs; i fa uns mesos s’anexionà les Repúbliques de Donestk i Lugansk. És una llarga tradició de Moscou -primer en l’Imperi Rus i en acabant de l’Unió Soviètica- la de considerar a Ucrània com una part integral del seu territori que no té dret a existir ni a decidir. Els ucranians patixen als seus germans majors com a mínim des del sigle XVII.

Pero per a ser honests, esta invasió és fruit d’una estratagema americana. Han arraconat a Putin fins que no ha tingut més alternativa que atacar Ucrània. Perque Kiev planejava ingressar en la OTAN i instalar en la frontera ab Rússia llançaderes de missils nuclears que podrien fer de Moscou un holocaust atòmic només cinc minuts despuix d’apretar el botó. Putin no podia permetre açò, igual que John F. Kennedy no podia permetre la crisis dels missils de Cuba de 1962. Si et posen entre l’espasa i la paret, simplement o mates o mors.

Si som realistes, no pareix gens provable que Ucrània -que ha perdut el 20% de la seua població des del començament de l’invasió- puga véncer a Rússia, que, en més de 6.000 caps nuclears, és la primera potència atòmica del món. Més be, dona la sensació de que, si Rússia se sent extremadament acorralada per Occident, es capaç de marcar-se el seu propi Hiroshima i Nagasaki particulars per a posar punt i final a este joc abans d’hora. I dubte que la OTAN estiga disposta a arrossegar al món a la Tercera Guerra Mundial per salvar Ucrània.

De fet, pareix que a Ucrània li ha tocat el paper de corder de sacrifici que cal degollar en l’altar. Un simple peó en una partida d’escacs al que Washington abandonarà quan deixe de ser útil. De moment la guerra l’està guanyant Estats Units i l’està perdent Europa. Perque ara que Rússia és el roïn de la película, Europa ya no li compra gas natural a Moscou sino a Estats Units, liquat i molt més car, això sí. Perque d’açò va esta película. Del gas. Obliden les banderes. Ací no hi ha ni bons ni roïns. Ací tots es mouen pel vil metal.