Junts pel Paripé.

Carles Puigdemont proclama l’independència i suspén els seus efectes cinc segons més tart. El Parlament vota una suposta declaració d’independència a on només el preàmbul -que no es vota- parla estrictament del tema. Quarantahuit hores més tart Puigdemont pega a fugir a Brusseles i deixa este merder als qui es queden. Oriol Junqueras en la presó, que en Espanya és, en realitat, un hotel. L’ilusió de creure’s una república sobirana quan realment únicament s’és una autonomia intervinguda des de Madrit. La cabuderia de voler fer president de la Generalitat a un pròfuc de la justícia com Puigdemont, a un empresonat com Jordi Sánchez o a un imputat com Jordi Turull. Anna Gabriel i Marta Rovira que peguen a fugir i banalisen el concepte d’exili. El famós procés ha estat a l’altura de la més important obra de la lliteratura catalana: Mortadelo y Filemón.

Ha quedat meridianament clar que quan jugues al pòquer si vas de farol i l’atre et descobrix tens la partida perduda. Inclús el més fava sap que una Catalunya independent podria arribar a ser com Holanda i Madrit és conscient de que si Catalunya se’n va això seria com obrir les portes d’esta masmorra de nacions que es diu Espanya. Ací només la CUP ha segut coherent en els seus ideals independentistes pero tant ERC com PdeCat li han pres el pèl als seus votants perque només han jugat a allargar un procés que mai arriba al seu punt final. ¿Qué passarà ara? ¿Es jugarà al processisme durant els pròxims 150 anys? ¿Es tornarà al regionalismo bien entendido com ha fet el PNV? ¿Es deixaran ya de farols i començaran a jugar de veritat per a guanyar la partida? ¿El poble català li retirarà la confiança als de Junts del Paripé o encara no s’ha fartat de tant de teatre?

Lo pijor de tot és que Catalunya podria ser independent… Si realment volguera. Tot havia funcionat relativament be fins que Puigdemont abandonà el barco com si fora una rata en lloc del capità. Només faltava un últim pas. Un últim esforç. Traure a la gent al carrer i, com deya Gandhi, quan vos peguen no vos defengau. Si dos millons de catalans ixen al carrer ¿qué pot fer l’Estat Espanyol? ¿Enviar els tancs? ¿Disparar contra civils desarmats en les càmares de la BBC davant? En només quinze o vint morts al carrer totes les nacions del món reconeixerien la República Catalana. Desgraciadament quan un Estat opressor no entén de raons sino únicament de força només la sanc dels màrtirs pot trencar les cadenes d’un poble oprimit. Pero no hi ha independència sense Guerra de l’Independència. Que li pregunten si no a Veneçuela, Irlanda, Índia o els Estats Units.

Anuncios

El pijor eixèrcit d’Europa.

¿Sabeu quin és l’eixèrcit del món que més vegades ha atacat Espanya a lo llarc de l’història? No és l’eixèrcit anglés ni el francés… ¡És l’espanyol! Cinc guerres civils en tres sigles, incontables colps d’estat, incontables pronunciaments militars… ¡Sempre que hi hagut una dictadura allí han estat els nostres valerosos héroes per a donar-li soport!

Lo més sabi que podria haver fet Espanya és desmilitarisar-se com va fer Costa Rica. ¿I si mos ataca algun país veí? Atenent a les estadístiques lo més provable és que mos ataquen els nostres heroics militars. ¡Tot lo món a terra que venen els nostres! L’eixèrcit espanyol actua com unes verdaderes forces d’ocupació contra el seu propi poble.

Mentres que els soldats estatunidencs són ben valorats pels seus propis ciutadans, els soldats espanyols són uns empestats per als seus propis compatriotes. No ha d’estranyar gens ni mica puix els primers han donat sa vida per defendre la llibertat i els segons l’han donada per a acabar en ella. L’eixèrcit sempre al costat del dictador d’opereta de torn.

Fa més de cent anys que és incapaç de guanyar una guerra a ningú que no siga els seus propis ciutadans desarmats. Ha exportat el seu fracassat model a Hispanoamèrica. Inclús en els temps actuals, en tantes campanyes d’image disfrassades d’accions humanitàries, l’eixèrcit seguix sent atractiu només per a jóvens ni-nis que no aprofiten per a res més en la vida.

Des de permetre l’entrada de les tropes napoleòniques al desastre d’Annual. Des de la Guerra de Cuba a la frustració eterna de ser incapaços de conquistar Gibraltar. Un rosari de fracassos. La major medalla que es pot penjar el nostre brau eixèrcit és haver comés un genocidi en Amèrica contra uns pobres indígenes pacífics que no els havien fet cap mal.

Més generals que l’èixèrcit chinenc, que és el més gran del món. Una multitut d’oficials plens de condecoracions quan mai han eixit d’un despaig. Una cúpula tota plena de franquistes inclús més de quaranta anys despuix de la mort del dictador. Unes corrupteles impressionants que han fet de les forces armades un modus vivendi per a paràsits.

Soldats que no tenen ni el Graduat de la ESO i van de salvadors de la pàtria. Només cal vore als legionaris en el dia de la desfilada de les forces armades… El que aparenta tindre més cervell de tots és la cabra. ¿En quin eixèrcit del Primer Món es consideraria héroe un colpiste com José Millán-Astray? ¡L’eixèrcit espanyol és el més vergonyós d’Europa!

Madrit, forat negre econòmic.

De les 35 empreses que componen el IBEX 35 únicament 23 tenen la seua sèu social (és dir, el lloc a on paguen imposts) en Madrit. 23 de 35. El 65%. El 35% restant se’l repartixen les atres 18 autonomies restants juntes. L’imparable fuga de capitals en direcció a la Meseta resulta absolutament sagnant. Inclús empreses que no cotisen en el IBEX 35 i que tenen el seu centre de producció fòra de Madrit tenen la sèu social allí. Aixina, per eixemple, Ford fabrica coches en Almussafes pero paga els seus imposts en Madrit.

Com la Facenda central està en Madrit els dinerets es queden allí. En 2003 per eixemple l’ampliació de l’Aeroport de Barajas s’emportà el triple de lo presupostat per a tot el Regne de Valéncia. Quan se demana un tren d’alta velocitat que vaja des d’Almeria fins a França se mos nega, perque la prioritat és unir Madrit-Valladolit, Madrit-Burgos, Madrit-Villabajo de los Cabezudos…  Un apunt: és més senzill i ràpit anar en tren de Valéncia a Madrit i de Madrit a Saragossa que anar de Valéncia a Saragossa de manera directa.

Valéncia és l’autonomia pijor finançada per habitant de l’Estat: l’única comunitat pobra que en lloc de cobrar, paga. En teoria, i segons l’artícul 138.1 de la Constitució de 1978 deuriem cobrar perque estem per baix de la renta mija espanyola, pero en la pràctica els valencians transferim diners a comunitats més riques que la nostra. I quan demanem una facenda pròpia com la que tenen Euskadi o Navarra mos la neguen (contradient el 138.2 de la Constitució que diu que cap autonomia podrà fruir de privilegis econòmics o socials).

Com els imposts i les infraestructures es queden en la Villa y Corte, les empreses s’instalen allí i generen llocs de treball allí. Açò produïx un èxodo massiu de gent que ha de fer les maletes i migrar a Madrit si no vol morir-se de fam: la Comunitat de Madrit té pràcticament el mateix número d’habitants que Castella i Lleó, Castella-La Mancha, Extremadura, La Rioja i Aragó tots junts. L’Espanya interior és un autèntic desert demogràfic que pert població a tota velocitat per falta d’oportunitats i perspectives de futur.

Diuen els qui entenen que els forats negres engulen tot lo que hi ha al seu voltant: planetes, estreles, inclús la llum i el temps… ¡Absolutament tot! Aixina és Madrit: un autèntic forat negre enmig de la Península Ibérica que s’ho engul tot: imposts, factories, llocs de treball, població, infraestructures… ¡Absolutament tot! Els madrilenys han creat un oasis irreal de riquea i prosperitat sobre les costelles de tots els habitants de l’Estat… ¿Potser soc l’únic que pensa que Espanya seria un lloc millor si tinguera forma de dònut?

Per qué tota Espanya deuria recolzar l’independència de Catalunya.

Espanya està podrida i la Revolució dels Somriures que està tenint lloc en Catalunya en estos dies no ha fet sino deixar eixir tota la pudor d’este sepulcre emblanquinat que és l’Estat. El règim del 78 recorda massa al sistema de torns de la Restauració i la Transició fon una farsa, fins al punt de que si ben be resulta innegable que la secessió catalana seria negativa per a Espanya a curt determini, podria resultar molt beneficiosa a llarc terme.

Mos hem acostumat a vore com una cosa normal a polítics corruptes, fiscals títaros, juges prevaricadors i policies repressors… Mos hem acostumat a vore cóm se regalen mils de millons d’euros de diners públics als mateixos bancs que li lleven les vivendes a les famílies i les tiren als carrers. La casta dels intocables de sempre guarda la pasta en Suïssa mentres que els jóvens han d’emigrar a l’estranger i es retallen les pensions als majors.

Mos volen fer creure que la porra és sinònim de democràcia i votar ho és de dictadura. Que convocar un referèndum és perpetrar un colp d’estat. Que obrir-li el cap a ancians i llançar gasos lacrimògens contra famílies és de llei. Hem assistit a l’espectàcul grotesc de vore unitats antiterroristes buscant urnes mentrimentres els grans lladres prenen el Sol tranquilament en els yats. ¿I encara es pregunten per qué volen l’independència els catalans?

Espanya està podrida de dalt a baix. Trobe que la situació de podrimenta que vivim és tan sumament alarmant que resulta comparable a la que patia l’Espanya de 1898. En aquella época la pèrdua de Cuba fon un drama nacional, pero també actuà com un necessari electroshock que despertà les consciències de la gent i que va servir per a iniciar un moviment de regeneració intelectual i moral encapçalat per la Generació del 98.

La secessió catalana podria actuar com un nou catalisador que espentara a la ciutadania a exigir canvis que anaren més allà de lo cosmètic. Potser una república federal, potser més democràcia… Pero si Catalunya fracassa tot continuarà igual. Seguirem en este fangar corrupte conformat per la monarquia, els bisbes i l’aristocràcia i no hi haurà cap regeneració. Per açò és que tots els espanyols deurien recolzar l’independència de Catalunya.

Lo millor que mos podria passar.

Imaginem només per un moment que Catalunya s’independisa d’Espanya. Esta acció que, de bones a primeres, resultaria sumament perjudicial per a Espanya, podria ser, en canvi, extraordinàriament beneficiosa per als valencians. De fet, una Catalunya independent obriria un escenari inèdit que comportaria numeroses ventages per al nostre poble.

En una Espanya en la que no estiguera Catalunya, la Ciutat de Valéncia es convertiria, en els seus 800.000 habitants, en la segona urbs més gran de l’Estat, per darrere de Madrit i per davant de Sevilla i Saragossa. A causa del seu nou pes demogràfic, tindria molta més rellevància política, cultural i social que ara i els mijos de comunicació li prestarien més atenció.

Les multinacionals que tenen sèu en Barcelona haurien de buscar una atra sèu adicional per a seguir mantenint el seu negoci en lo que quedara d’Espanya. La majoria, segurament, s’instalaria en Madrit, pero Valéncia podria ser també una opció atractiva. La capital del Túria passaria a tindre un pes considerablement major en l’economia estatal.

Referent al comerç, fins ara l’Estat té dos grans eixides al Mediterràneu: el Port de Valéncia i el de Barcelona, i, a sovint, finança millor este últim pels chantages dels catalanistes. Pero en una República Catalana independent, Espanya centraria tots els seus esforços en potenciar el Port de Valéncia, que es convertiria en la seua eixida natural per mar.

Igualment l’eixida natural per terra passaria a ser Aragó, que podria absorbir una bona part de les mercaderies que ara passen físicament per les carreteres i ferrocarrils catalans. Això comportaria, de rebot, reforçar les conexions de Valéncia en Aragó. Podriem arribar a Europa més fàcilment i sense cap necessitat de pagar peages als catalans.

Si el Barça se n’anara de la Lliga (cosa que està per vore, perque en la Lliga ya participa un club estranger -l’Andorra- i igualment es podria arribar a un acort en els catalans), el Valéncia C.F. podria optar a ser la gran alternativa al Real Madrit (clar, en el permís de l’Atlètic de Madrit). El Valéncia Basket ho tindria encara molt més fàcil en la Lliga ACB.

El Partido Popular (PP), que ara defén l’unitat de valencià i català per interessos polítics, podria passar a defendre lo contrari com a represàlia per la secessió. Una gran ona d’anticatalanisme podria fer que la gent vera als de Compromís com a lo que realment són: els quintacolumnistes dels catalans. O que el valencianisme polític tornara a les Corts.

En una Espanya sense Catalunya seria intolerable que en el nostre territori hi haguera repetidors de TV3, és dir, d’una televisió estrangera o que el Govern d’un país estranger finançara a Eliseu Climent. Les autoritats valencianes, fins ara còmplices d’este merder, tindrien molt difícil de justificar de cara a la societat les ingerències externes d’un atre estat.

Òbviament l’escenari que dibuixe és només una hipòtesis. No passe per alt els riscs per als valencians, com que per eixemple Madrit mos espoliara fiscalment (encara més), per a compensar la pèrdua catalana, o que l’Estat iniciara una estratègia recentralisadora i llevara algunes competències a les autonomies. Eixe perill està ahí i no el podem descartar.

Una hipotètica independència catalana obriria un escenari inèdit replet d’oportunitats per als valencians. Estaria per vore si tenim l’inteligència suficient com per a aprofitar-les. Pero si tenim en conte que des de Barcelona mos tracten als valencians com a una colònia d’ultramar,  que s’independise Catalunya és ara per ara lo millor que mos podria passar.

Van molts anys per davant (els nigerians).

Diu el periodiste Josep Lluís Ferri que els valencians som uns desgraciats, i és veritat perque no som ni tan sols un gueto en la nostra pròpia terra. Els valencians trobem normal el fet de no poder fruir de la nostra llengua i cultura en la nostra pròpia nació. Recentment he tingut la sòrt de visitar Àfrica i més concretament l’Estat Edo, en Nigèria, la terra natal de la meua esposa. Posaré alguns eixemples comparant la situació cultural d’ací i d’allà per a demostrar que Ferri té tota la raó.

L’Estat Edo és un estat federat dins de la República de Nigèria. Allí es parla una vintena de llengües, entre elles l’anglés i la llengua edo. He observat que generalment els edo parlen en edo entre ells i només recorren a l’anglés quan han de parlar en uns atres grups ètnics. És com si diguerem que els valencians sempre parlen valencià entre ells i només recorren al castellà per a parlar en castellans, gallecs o vascs per eixemple. Ya m’agradaria a mi poder fruir d’eixa normalitat ací.

¿Has provat a fer una cosa tan senzilla com anar a una missa catòlica o un cult evangèlic en valencià? És més fàcil que te toque la loteria que trobar una iglésia en valencià en la nostra pròpia terra. Pero els edo tenen iglésies a on es parla només en edo, i unes atres bilingües (encara que la majoria d’iglésies parla en anglés). També disponen de la Bíblia en edo. Per contra, mosatros hem de llegir la Paraula de Deu en castellà (o en català) a falta d’una traducció a la llengua valenciana.

¿Quantes televisions tenim en valencià? Cap ni una. ¿I ràdios en valencià? Em referixc a que siguen realment en valencià; no val parlar dèu minuts en valencià en un programa d’una hora de música en anglés. Els edo tenen les seues pròpies televisions i ràdios a on parlen en edo i fan continguts propis de la seua cultura. Ells tenen els seus cantants típics, trages típics, menjars típics, festes típiques i els encanta raonar de les seues coses. És dir, que els enchisa ser i viure diàriament en edo.

¿Has provat a anar un dia al cine i tractar de vore una película en valencià? Missió impossible ¿veritat? Els edo, no obstant, conten en una potent indústria audiovisual que produïx moltes películes en llengua pròpia. Películes de baix presupost, és cert, pero que interessen més a la població que les produccions de Hollywood. Estos films, per lo general, conten drames basats en casos reals, semblants als culebrons d’Amèrica Llatina, pero condensats en una cinta de dos hores.

La música en edo sona pràcticament en totes les cases. I toquen tots els estils: des de la folclòrica a la cristiana, el pop o el rap. Hi ha moltes bandes que componen i interpreten les seues pròpies cançons en edo i la gent les contracta quan han de fer una festa (i les festes són molt habituals en Àfrica). No se fan rics, pero poden viure únicament de la seua música i no necessiten recórrer a uns atres treballs per a sobreviure. Alguns inclús guanyen prou be. Lo mateix passa en els actors de cine.

Nígèria és el primer estat d’Àfrica i tercer del món en número de llengües. Oficialment 525 (encara que n’hi han moltes més). Lo que he contat ací de l’edo és extensible a molts atres idiomes: yorubà, haumza, igbo, etc. Per a Nigèria és un orgull contar en un patrimoni llingüístic tan ric, i per això el promou. Pero en Espanya el qui se n’ixca del Quijote i del a mí me habla usted en cristiano ya és sospitós de ser un mal espanyol. Van molts anys per davant. Els nigerians, clar.

¡Deixeu votar als catalans!

El procés català ha pegat un gir molt interessant en els últims mesos. El president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont, ha introduït una ficha nova que fins ara no havia aparegut en esta partida d’escacs entre Madrit i Barcelona: la declaració unilateral d’independència. Si en el referèndum que Puigdemont té previst fer el pròxim 1 d’Octubre guanya la secessió, el president es compromet a proclamar-la en les Corts. I és que, sense este factor, totes les manifestacions, eleccions autonòmiques i consultes populars del món es queden en meres bufes de pato. Atenció, perque podem estar a les portes del naiximent d’un nou estat en Europa.

Per supost, el president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, ya ha avisat que no hi haurà referèndum ni tampoc secessió. Vorem al final qué ocorre. En tot cas l’actuació de l’Estat no és democràtica. Cal recordar-li a Rajoy lo que diu Nacions Unides: “Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. En virtut d’este dret establixen la seua condició política i procuren també pel seu desenroll econòmic, social i cultural”. Açò diu l’artícul 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics firmat per Nacions Unides el 16 de decembre de 1966. Este tractat està reconegut per l’Estat, segons establix l’artícul 10.2 de la Constitució Espanyola de 1978.

Recorde també la sentència de 2010 del Tribunal de La Haya del cas Sèrvia contra Kosovo. Este tribunal donà la raó a Kosovo en fallar que una declaració unilateral d’independència és un acte polític, no un de jurídic, per tant no pot ser considerat illegal -encara que contravinga inclús la Constitució de Sèrvia, que parla de l’indivisibilitat de l’Estat- i que l’Eixèrcit (Servi) està per a salvaguardar les fronteres de l’Estat, sí, pero de cara a l’invasió d’una potència estrangera, no de cara a la secessió d’una de les seues regions internes. Molt d’ull perque lo que Sèrvia argumentà és exactament lo mateix que argumenta Espanya. I Sèrvia va perdre.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: