Pedro Sánchez: un manicomi nomenat Espanya.

Pedro Sánchez, president del Govern, em recorda cada dia més a En Quixot de la Mancha. Perque igual que En Quixot es passava la vida combatent enemics imaginaris, Sánchez ha estat bregant des de 2018 contra problemes imaginaris. La mitat del temps ha lluitat contra Francisco Franco, la qual cosa té mèrit en 2023, i l’atra mitat del temps contra el patriarcat, com si Espanya la dirigiren els talibans i no els socialistes. I clar, mentres mos enfrontem als problemes imaginaris, els problemes reals se mos mengen vius.

Sánchez és, de bon tros, el pijor president de l’història recent d’Espanya (la qual cosa té molt de mèrit tenint en conte els seus predecessors). En el seu mandat s’han fet pactes en filoterroristes; s’han rebaixat les penes per malversació de cabals públics i per sedició; hem trencat relacions en Algèria; hem traïcionat als saharauis; mos hem entregat al chantagiste de Rabat; hem conseguit una sanitat absolutament colapsada i hem construït un sistema educatiu mediocre que està seqüestrat per propagandistes feministes, LGTBI i trans.

Lo millor de tot són les delirants lleis que ha implementat el sanchisme. Gràcies a la llei del només sí és sí, que volia protegir a les dònes, Sánchez ha excarcerat a dotzenes de violadors. En la llei trans, si ningú ho impedix, arribarà el dia en que vorem agressors sexuals en presons femenines. En la llei de vivenda, els okupes poden viure debades en les cases dels propietaris. Finalment, en la llei animalista es permeten les corregudes de bous, que són una salvajada, pero en acabant tu eres un delinqüent si tens un periquito en ta casa.

És som si hagueren obert de bat a bat les portes del manicomi i hagueren lliberat a tots els folls. És més, diria que ara els folls són els que estan en el Parlament i aproven lleis. Este país s’ha convertit en un autèntic manicomi. Estem a un tres i no res de tancar en els frenopàtics als qui s’atrevixquen a dir que dos més dos són quatre. La situació és insostenible. Espanya no pot aguantar quatre anys més de sanchisme. És urgent revertir esta situació, recuperar encara que siga un poc de cordura, posar la camisa de força al president.

Sánchez: un president més tronat que el Quixot.

Espanya pareix un país embruixat. Cada president és pijor que l’anterior. És com si hi haguera una malaïció. Quan va arribar José Luis Rodríguez Zapatero pensava que no podia haver un president més inútil i més incompetent que ell. Pero al poc de temps Mariano Rajoy el va fer bo, en uns nivells de corrupció que deixen en res als pijors anys del felipisme. Quan creus que ya no es pot caure més baix arriba Pedro Sánchez, qui possiblement siga el pijor president de l’història recent d’Espanya (de moment). Pero com la classe política es degrada a la velocitat de la llum pronte arribarà un atre que valide al ninot.

Sánchez bàsicament és un Zapatero II. És dir, guerracivilisme i feminazisme. Ell i el seu vicepresident Pablo Iglesias em recorden a En Quixot i Sancho Panza, perque bàsicament es passen el dia combatent contra enemics imaginaris. D’una banda Francisco Franco, un dictador que es va morir fa 45 anys. D’una atra el fantasma del patriarcat que, al igual que la guerra contra el terror de George W. Bush, és un enemic sense rostre. Per cert, un patriarcat és per definició un sistema de govern dirigit per un patriarca. Si Espanya és un patriarcat haurem de concloure que el patriarca és Pedro Sánchez i el vicepatriarca Pablo Iglesias.

Perque clar, en 2020 és més senzill traure a Franco del Valle de los Caídos que demanar-li a Caixabank que torne els 23.000 millons d’euros de diners públics que hem pagat de les nostres bojaques per a sanejar Bankia. És més fàcil combatre «el virus del masclisme» que el Covid-19 (per això animaren a la població a acodir a la manifa del 8-M a pesar de ser una bomba biològica). És més fàcil abolir la prostitució o aprovar l’eutanàsia que traure a l’Estat de la bancarrota. En els pròxims anys vorem espanyols buscant menjar en els contenidors del fem mentres Sánchez i Iglesias continuen combatent contra jagants imaginaris.

Espanya discrimina per llei als negres.

En Espanya es discrimina per llei als negres. Si un negre i un blanc comencen a discutir i els dos alcen la veu, la llei diu que el blanc està chillant pero el negre està agredint. Si un blanc li diu a un negre «¡Ves-te’n a la merda!» i el negre li contesta al blanc «¡Ves-te’n a la merda!» el negre ha comés violència pero el blanc no. La llei diu que si un negre li pega una martellada al cap a un blanc és delit pero si un blanc li pega una martellada al cap a un negre és falta. La llei diu que els blancs tenen presunció d’inocència i els negres presunció de culpabilitat. Per eixemple, si acusen al negre de cometre un crim la nit anterior ell serà l’encarregat de demostrar que eixa nit ell estava mirant una película a soles en sa casa. Pero si acusen al blanc de lo mateix, haurà de ser el denunciant qui aporte proves de que ha comés un crim perque el blanc és inocent mentres no es demostre lo contrari. Finalment quan el negre va a juí se li oferix el «dilema del presoner»: acceptar la culpabilitat d’alguna cosa que no ha fet i evitar anar a presó o anar a juí i arriscar-se a anar a presó intentant demostrar que aquella nit ell estava tranquilament en sa casa mirant una película a soles, encara que no tinga testics ni proves de que corroboren la seua versió.

P.D. Canvien «el blanc» per «la dòna» i «el negre» per «l’home» i ya saben cóm funciona la Llei de Violència de Gènero en Espanya.

Franco, ETA i uns atres fantasmes.

La Guerra Civil acabà fa huitanta anys. El dictador va morir va quaranta. Pero pareix que per a l’esquerra és impossible passar pàgina. Té massa resentiment, massa odi. Durant quaranta anys no li ha importat absolutament a ningú a on estiguera enterrat Francisco Franco. Ni tan sols al Partit Comuniste. Ara pareix que no hi ha res més important que fer en Espanya que exhumar el cadàver de Franco del Valle de los Caídos i soterrar-lo en un atre lloc. El guerracivilisme i la discòrdia és una constant pròpia d’esta Espanya caïnita.

La dreta tampoc és gens diferent. M’avorrix molt… ¡Sempre parlant de ETA! Una banda terrorista que afortunadament ya no és cap problema perque fa anys que no existix. A vegades pense que voldrien que ETA encara existira. I en estiu toca bramar «¡Gibraltar español!» com si l’Estat tinguera alguna remota possibilitat de recuperar el disputat penó. Tot són cortines de fum per a enganyar als simples, per a entretindre als votants en els fantasmes del passat mentres es callen els problemes del present.

¿Per qué no parlem de que tenim l’electricitat i el carburant més cars d’Europa? ¿O dels sous de fam i els preus abusius de la vivenda? ¿O de que Valéncia és l’única comunitat pobra d’Espanya que en lloc de cobrar paga? ¿O de que sense l’ampliació del Port de Valéncia no hi ha futur? ¿O de les taronges marroquines i surafricanes que arruïnen als nostres agricultors? ¿O dels 300.000 millons de diners públics que s’han emportat els bancs i que no pensen tornar mai? ¡Per favor no em parlen més de 1936, que estem en 2019!

Junts pel Paripé.

Carles Puigdemont proclama l’independència i suspén els seus efectes cinc segons més tart. El Parlament vota una suposta declaració d’independència a on només el preàmbul -que no es vota- parla estrictament del tema. Quarantahuit hores més tart Puigdemont pega a fugir a Brusseles i deixa este merder als qui es queden. Oriol Junqueras en la presó, que en Espanya és, en realitat, un hotel. L’ilusió de creure’s una república sobirana quan realment únicament s’és una autonomia intervinguda des de Madrit. La cabuderia de voler fer president de la Generalitat a un pròfuc de la justícia com Puigdemont, a un empresonat com Jordi Sánchez o a un imputat com Jordi Turull. Anna Gabriel i Marta Rovira que peguen a fugir i banalisen el concepte d’exili. El famós procés ha estat a l’altura de la més important obra de la lliteratura catalana: Mortadelo y Filemón.

Ha quedat meridianament clar que quan jugues al pòquer si vas de farol i l’atre et descobrix tens la partida perduda. Inclús el més fava sap que una Catalunya independent podria arribar a ser com Holanda i Madrit és conscient de que si Catalunya se’n va això seria com obrir les portes d’esta masmorra de nacions que es diu Espanya. Ací només la CUP ha segut coherent en els seus ideals independentistes pero tant ERC com PdeCat li han pres el pèl als seus votants perque només han jugat a allargar un procés que mai arriba al seu punt final. ¿Qué passarà ara? ¿Es jugarà al processisme durant els pròxims 150 anys? ¿Es tornarà al regionalismo bien entendido com ha fet el PNV? ¿Es deixaran ya de farols i començaran a jugar de veritat per a guanyar la partida? ¿El poble català li retirarà la confiança als de Junts del Paripé o encara no s’ha fartat de tant de teatre?

Lo pijor de tot és que Catalunya podria ser independent… Si realment volguera. Tot havia funcionat relativament be fins que Puigdemont abandonà el barco com si fora una rata en lloc del capità. Només faltava un últim pas. Un últim esforç. Traure a la gent al carrer i, com deya Gandhi, quan vos peguen no vos defengau. Si dos millons de catalans ixen al carrer ¿qué pot fer l’Estat Espanyol? ¿Enviar els tancs? ¿Disparar contra civils desarmats en les càmares de la BBC davant? En només quinze o vint morts al carrer totes les nacions del món reconeixerien la República Catalana. Desgraciadament quan un Estat opressor no entén de raons sino únicament de força només la sanc dels màrtirs pot trencar les cadenes d’un poble oprimit. Pero no hi ha independència sense Guerra de l’Independència. Que li pregunten si no a Veneçuela, Irlanda, Índia o els Estats Units.

Madrit, forat negre econòmic.

De les 35 empreses que componen el IBEX 35 únicament 23 tenen la seua sèu social (és dir, el lloc a on paguen imposts) en Madrit. 23 de 35. El 65%. El 35% restant se’l repartixen les atres 18 autonomies restants juntes. L’imparable fuga de capitals en direcció a la Meseta resulta absolutament sagnant. Inclús empreses que no cotisen en el IBEX 35 i que tenen el seu centre de producció fòra de Madrit tenen la sèu social allí. Aixina, per eixemple, Ford fabrica coches en Almussafes pero paga els seus imposts en Madrit.

Com la Facenda central està en Madrit els dinerets es queden allí. En 2003 per eixemple l’ampliació de l’Aeroport de Barajas s’emportà el triple de lo presupostat per a tot el Regne de Valéncia. Quan se demana un tren d’alta velocitat que vaja des d’Almeria fins a França se mos nega, perque la prioritat és unir Madrit-Valladolit, Madrit-Burgos, Madrit-Villabajo de los Cabezudos…  Un apunt: és més senzill i ràpit anar en tren de Valéncia a Madrit i de Madrit a Saragossa que anar de Valéncia a Saragossa de manera directa.

Valéncia és l’autonomia pijor finançada per habitant de l’Estat: l’única comunitat pobra que en lloc de cobrar, paga. En teoria, i segons l’artícul 138.1 de la Constitució de 1978 deuriem cobrar perque estem per baix de la renta mija espanyola, pero en la pràctica els valencians transferim diners a comunitats més riques que la nostra. I quan demanem una facenda pròpia com la que tenen Euskadi o Navarra mos la neguen (contradient el 138.2 de la Constitució que diu que cap autonomia podrà fruir de privilegis econòmics o socials).

Com els imposts i les infraestructures es queden en la Villa y Corte, les empreses s’instalen allí i generen llocs de treball allí. Açò produïx un èxodo massiu de gent que ha de fer les maletes i migrar a Madrit si no vol morir-se de fam: la Comunitat de Madrit té pràcticament el mateix número d’habitants que Castella i Lleó, Castella-La Mancha, Extremadura, La Rioja i Aragó tots junts. L’Espanya interior és un autèntic desert demogràfic que pert població a tota velocitat per falta d’oportunitats i perspectives de futur.

Diuen els qui entenen que els forats negres engulen tot lo que hi ha al seu voltant: planetes, estreles, inclús la llum i el temps… ¡Absolutament tot! Aixina és Madrit: un autèntic forat negre enmig de la Península Ibérica que s’ho engul tot: imposts, factories, llocs de treball, població, infraestructures… ¡Absolutament tot! Els madrilenys han creat un oasis irreal de riquea i prosperitat sobre les costelles de tots els habitants de l’Estat… ¿Potser soc l’únic que pensa que Espanya seria un lloc millor si tinguera forma de dònut?

Lo millor que mos podria passar.

Imaginem només per un moment que Catalunya s’independisa d’Espanya. Esta acció que, de bones a primeres, resultaria sumament perjudicial per a Espanya, podria ser, en canvi, extraordinàriament beneficiosa per als valencians. De fet, una Catalunya independent obriria un escenari inèdit que comportaria numeroses ventages per al nostre poble.

En una Espanya en la que no estiguera Catalunya, la Ciutat de Valéncia es convertiria, en els seus 800.000 habitants, en la segona urbs més gran de l’Estat, per darrere de Madrit i per davant de Sevilla i Saragossa. A causa del seu nou pes demogràfic, tindria molta més rellevància política, cultural i social que ara i els mijos de comunicació li prestarien més atenció.

Les multinacionals que tenen sèu en Barcelona haurien de buscar una atra sèu adicional per a seguir mantenint el seu negoci en lo que quedara d’Espanya. La majoria, segurament, s’instalaria en Madrit, pero Valéncia podria ser també una opció atractiva. La capital del Túria passaria a tindre un pes considerablement major en l’economia estatal.

Referent al comerç, fins ara l’Estat té dos grans eixides al Mediterràneu: el Port de Valéncia i el de Barcelona, i, a sovint, finança millor este últim pels chantages dels catalanistes. Pero en una República Catalana independent, Espanya centraria tots els seus esforços en potenciar el Port de Valéncia, que es convertiria en la seua eixida natural per mar.

Igualment l’eixida natural per terra passaria a ser Aragó, que podria absorbir una bona part de les mercaderies que ara passen físicament per les carreteres i ferrocarrils catalans. Això comportaria, de rebot, reforçar les conexions de Valéncia en Aragó. Podriem arribar a Europa més fàcilment i sense cap necessitat de pagar peages als catalans.

Si el Barça se n’anara de la Lliga (cosa que està per vore, perque en la Lliga ya participa un club estranger -l’Andorra- i igualment es podria arribar a un acort en els catalans), el Valéncia C.F. podria optar a ser la gran alternativa al Real Madrit (clar, en el permís de l’Atlètic de Madrit). El Valéncia Basket ho tindria encara molt més fàcil en la Lliga ACB.

El Partido Popular (PP), que ara defén l’unitat de valencià i català per interessos polítics, podria passar a defendre lo contrari com a represàlia per la secessió. Una gran ona d’anticatalanisme podria fer que la gent vera als de Compromís com a lo que realment són: els quintacolumnistes dels catalans. O que el valencianisme polític tornara a les Corts.

En una Espanya sense Catalunya seria intolerable que en el nostre territori hi haguera repetidors de TV3, és dir, d’una televisió estrangera o que el Govern d’un país estranger finançara a Eliseu Climent. Les autoritats valencianes, fins ara còmplices d’este merder, tindrien molt difícil de justificar de cara a la societat les ingerències externes d’un atre estat.

Òbviament l’escenari que dibuixe és només una hipòtesis. No passe per alt els riscs per als valencians, com que per eixemple Madrit mos espoliara fiscalment (encara més), per a compensar la pèrdua catalana, o que l’Estat iniciara una estratègia recentralisadora i llevara algunes competències a les autonomies. Eixe perill està ahí i no el podem descartar.

Una hipotètica independència catalana obriria un escenari inèdit replet d’oportunitats per als valencians. Estaria per vore si tenim l’inteligència suficient com per a aprofitar-les. Pero si tenim en conte que des de Barcelona mos tracten als valencians com a una colònia d’ultramar,  que s’independise Catalunya és ara per ara lo millor que mos podria passar.

Van molts anys per davant (els nigerians).

Diu el periodiste Josep Lluís Ferri que els valencians som uns desgraciats, i és veritat perque no som ni tan sols un gueto en la nostra pròpia terra. Els valencians trobem normal el fet de no poder fruir de la nostra llengua i cultura en la nostra pròpia nació. Recentment he tingut la sòrt de visitar Àfrica i més concretament l’Estat Edo, en Nigèria, la terra natal de la meua esposa. Posaré alguns eixemples comparant la situació cultural d’ací i d’allà per a demostrar que Ferri té tota la raó.

L’Estat Edo és un estat federat dins de la República de Nigèria. Allí es parla una vintena de llengües, entre elles l’anglés i la llengua edo. He observat que generalment els edo parlen en edo entre ells i només recorren a l’anglés quan han de parlar en uns atres grups ètnics. És com si diguerem que els valencians sempre parlen valencià entre ells i només recorren al castellà per a parlar en castellans, gallecs o vascs per eixemple. Ya m’agradaria a mi poder fruir d’eixa normalitat ací.

¿Has provat a fer una cosa tan senzilla com anar a una missa catòlica o un cult evangèlic en valencià? És més fàcil que te toque la loteria que trobar una iglésia en valencià en la nostra pròpia terra. Pero els edo tenen iglésies a on es parla només en edo, i unes atres bilingües (encara que la majoria d’iglésies parla en anglés). També disponen de la Bíblia en edo. Per contra, mosatros hem de llegir la Paraula de Deu en castellà (o en català) a falta d’una traducció a la llengua valenciana.

¿Quantes televisions tenim en valencià? Cap ni una. ¿I ràdios en valencià? Em referixc a que siguen realment en valencià; no val parlar dèu minuts en valencià en un programa d’una hora de música en anglés. Els edo tenen les seues pròpies televisions i ràdios a on parlen en edo i fan continguts propis de la seua cultura. Ells tenen els seus cantants típics, trages típics, menjars típics, festes típiques i els encanta raonar de les seues coses. És dir, que els enchisa ser i viure diàriament en edo.

¿Has provat a anar un dia al cine i tractar de vore una película en valencià? Missió impossible ¿veritat? Els edo, no obstant, conten en una potent indústria audiovisual que produïx moltes películes en llengua pròpia. Películes de baix presupost, és cert, pero que interessen més a la població que les produccions de Hollywood. Estos films, per lo general, conten drames basats en casos reals, semblants als culebrons d’Amèrica Llatina, pero condensats en una cinta de dos hores.

La música en edo sona pràcticament en totes les cases. I toquen tots els estils: des de la folclòrica a la cristiana, el pop o el rap. Hi ha moltes bandes que componen i interpreten les seues pròpies cançons en edo i la gent les contracta quan han de fer una festa (i les festes són molt habituals en Àfrica). No se fan rics, pero poden viure únicament de la seua música i no necessiten recórrer a uns atres treballs per a sobreviure. Alguns inclús guanyen prou be. Lo mateix passa en els actors de cine.

Nígèria és el primer estat d’Àfrica i tercer del món en número de llengües. Oficialment 525 (encara que n’hi han moltes més). Lo que he contat ací de l’edo és extensible a molts atres idiomes: yorubà, haumza, igbo, etc. Per a Nigèria és un orgull contar en un patrimoni llingüístic tan ric, i per això el promou. Pero en Espanya el qui se n’ixca del Quijote i del a mí me habla usted en cristiano ya és sospitós de ser un mal espanyol. Van molts anys per davant. Els nigerians, clar.

¡Deixeu votar als catalans!

El procés català ha pegat un gir molt interessant en els últims mesos. El president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont, ha introduït una ficha nova que fins ara no havia aparegut en esta partida d’escacs entre Madrit i Barcelona: la declaració unilateral d’independència. Si en el referèndum que Puigdemont té previst fer el pròxim 1 d’Octubre guanya la secessió, el president es compromet a proclamar-la en les Corts. I és que, sense este factor, totes les manifestacions, eleccions autonòmiques i consultes populars del món es queden en meres bufes de pato. Atenció, perque podem estar a les portes del naiximent d’un nou estat en Europa.

Per supost, el president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, ya ha avisat que no hi haurà referèndum ni tampoc secessió. Vorem al final qué ocorre. En tot cas l’actuació de l’Estat no és democràtica. Cal recordar-li a Rajoy lo que diu Nacions Unides: «Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. En virtut d’este dret establixen la seua condició política i procuren també pel seu desenroll econòmic, social i cultural». Açò diu l’artícul 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics firmat per Nacions Unides el 16 de decembre de 1966. Este tractat està reconegut per l’Estat, segons establix l’artícul 10.2 de la Constitució Espanyola de 1978.

Recorde també la sentència de 2010 del Tribunal de La Haya del cas Sèrvia contra Kosovo. Este tribunal donà la raó a Kosovo en fallar que una declaració unilateral d’independència és un acte polític, no un de jurídic, per tant no pot ser considerat illegal -encara que contravinga inclús la Constitució de Sèrvia, que parla de l’indivisibilitat de l’Estat- i que l’Eixèrcit (Servi) està per a salvaguardar les fronteres de l’Estat, sí, pero de cara a l’invasió d’una potència estrangera, no de cara a la secessió d’una de les seues regions internes. Molt d’ull perque lo que Sèrvia argumentà és exactament lo mateix que argumenta Espanya. I Sèrvia va perdre.

La caverna d’Almansa.

rosa-zombie

Els veus per tots els llocs. Ells són a la caspa lo que Usain Bolt a l’atletisme. Són la caverna d’Almansa. Partits com Vox, Sociedad Civil y Democracia (SCD) o Alternativa Española (AES) reclamant suprimir les autonomies. Deurien presentar-se per Suïssa, una republica confederal en 26 cantons autonoms que per lo vist funciona fatal.  És molt millor el model centraliste de Marroc o Veneçuela. Sí, deu ser maravellos viure en Maracaibo i haver de fer 700 km en autobus fins a Caracas nomes per a que et renoven el passaport. Volem lo mateix aci.

Uns atres com Ciutadans (C’s) o Unión, Progreso y Democracia (UPyD) insistixen en que els castellaparlants estan discriminats en Valencia. I tenen tota la rao. Yo vaig anar al cine ahir mateix i no es podia vore cap pelicula en castellà. I quan poses la TV ¡Horror! ¡Tots els canals són en valencià! ¡Quína marginacio! Alguns van d’intelectuals per la vida, com Juan Vicente Santacreu, qui diu que parlar la llengua valenciana és de borinots i que qui no estiga d’acort en ell és imbecil. Este és el nivell de la materia gris de la caverna… Hay nivel, señores, hay nivel.

A vegades la caverna pot ser un murcià que és incapaç de dir «bon dia» a pesar de residir  en Valencia per més de 50 anys. O una funcionaria d’Ajuntament que te diu «A mí me hablas en cristiano» perque clar, ella és de Cordova, i pobreta, «no entiende el valenciano» encara que porta vivint més de 30 anys en lo Regne. O un senyor manchec que te pregunta que per a qué vols deprendre el valencià si no val per a res fòra de Valencia. Home, aixo és com si yo te diguera que el castellà és molt més util perque et permet morir-te de fam en 22 països diferents.

Lo que més histerics posa als de la caverna és la paraula «autodeterminacio», encara que este dret vinga avalat per la ONU i pel Tribunal de La Haya. Que li ho pregunten si no a Intereconomía, 13 TV, ABC o La Razón. La ONU és ETA. El Tribunal de La Haya és ETA. Si els catalans s’independisen cal traure els tancs al carrer. ¡Quína brillant idea! ¡Enviem als militars per a que disparen contra civils desarmats mentres la BBC retransmet la matança en directe! La desintegracio d’Espanyislavia és irreversible. Nomes qüestio de temps. La caverna ho sap i està nerviosa.

FONT: SOM nº 262. Octubre 2014.

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: