Josué Ferrer.

Carles Puigdemont proclama l’independència i suspén els seus efectes cinc segons més tart. El Parlament vota una suposta declaració d’independència a on només el preàmbul -que no es vota- parla estrictament del tema. Quarantahuit hores més tart Puigdemont pega a fugir a Brusseles i deixa este merder als qui es queden. Oriol Junqueras en la presó, que en Espanya és, en realitat, un hotel. L’ilusió de creure’s una república sobirana quan realment únicament s’és una autonomia intervinguda des de Madrit. La cabuderia de voler fer president de la Generalitat a un pròfuc de la justícia com Puigdemont, a un empresonat com Jordi Sánchez o a un imputat com Jordi Turull. Anna Gabriel i Marta Rovira que peguen a fugir i banalisen el concepte d’exili. El famós procés ha estat a l’altura de la més important obra de la lliteratura catalana: Mortadelo y Filemón.

Ha quedat meridianament clar que quan jugues al pòquer si vas de farol i l’atre et descobrix tens la partida perduda. Inclús el més fava sap que una Catalunya independent podria arribar a ser com Holanda i Madrit és conscient de que si Catalunya se’n va això seria com obrir les portes d’esta masmorra de nacions que es diu Espanya. Ací només la CUP ha segut coherent en els seus ideals independentistes pero tant ERC com PdeCat li han pres el pèl als seus votants perque només han jugat a allargar un procés que mai arriba al seu punt final. ¿Qué passarà ara? ¿Es jugarà al processisme durant els pròxims 150 anys? ¿Es tornarà al regionalismo bien entendido com ha fet el PNV? ¿Es deixaran ya de farols i començaran a jugar de veritat per a guanyar la partida? ¿El poble català li retirarà la confiança als de Junts del Paripé o encara no s’ha fartat de tant de teatre?

Lo pijor de tot és que Catalunya podria ser independent… Si realment volguera. Tot havia funcionat relativament be fins que Puigdemont abandonà el barco com si fora una rata en lloc del capità. Només faltava un últim pas. Un últim esforç. Traure a la gent al carrer i, com deya Gandhi, quan vos peguen no vos defengau. Si dos millons de catalans ixen al carrer ¿qué pot fer l’Estat Espanyol? ¿Enviar els tancs? ¿Disparar contra civils desarmats en les càmares de la BBC davant? En només quinze o vint morts al carrer totes les nacions del món reconeixerien la República Catalana. Desgraciadament quan un Estat opressor no entén de raons sino únicament de força només la sanc dels màrtirs pot trencar les cadenes d’un poble oprimit. Pero no hi ha independència sense Guerra de l’Independència. Que li pregunten si no a Veneçuela, Irlanda, Índia o els Estats Units.