El Regne de Valencia: una nacio més que milenaria.

09 Oct 2010 15 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Inaugurem dos noves seccions en la nostra web: la d’Agenda i la de Docuteca. Visiteu-les.

————————————————————————————————

Una de les coses que no m’agrada dels nacionalismes és que a sovint es basen en la mitologia per a justificar l’existencia d’un poble. Aixina, molts vascs ensenyen als seus fills que Deu creà a Adam i Eva i que ells parlaven euskera, que l’euskera fon la primera llengua del món i que despres vingueren totes les demes a partir de l’incident de la Torre de Babel. Pareix de chiste pero parle completament en serio; ne conec varis casos en nom i llinages. Com tampoc és cap broma que per als catalans Catalunya ha existit des de sempre, inclus quan encara no existia, inclus quan era un grapat de comtats  (Barcelona, Girona, Ausona, Urgell, Besalu, Cerdanya, Els dos Pallars, Ampuries i Rossello) completament dividits i emfrontats entre si. Abans d’unir-se estos comtats per a formar lo que hui coneixem com a Catalunya, ya existia Catalunya per a alguns fantasmes sense trellat.

Pero el que s’emporta la palma és el nacionalisme espanyol. Per a alguns romantics, Espanya és la reserva espiritual d’Occident, la nacio més antiga d’Europa, una realitat immanent que desborda els llimits del temps i de l’espai. Aixina se busca un orige mitic: la nacio espanyola arranca ab la provincia romana d’Hispania, si no ab els fenicis. Encara que Hispania vol dir unicament «terra de conills», encara que era tan sols una provincia d’un païs nomenat Imperi de Roma, encara que no hi ha absolutament cap constancia documental de que en eixa epoca algu parlara d’una «nacio espanyola» diferenciada de Roma, encara que Hispania englobava tambe Andorra, Portugal, Gibraltar i Marroc, encara que hi hague inclus varies Hispanies, aixina i tot alguns s’encaboten en considerar que Lucio Anneo Seneca era un filosof espanyol i no un romà. No sé si riure o si plorar.

A diferencia d’uns atres, els valencians no necessitem inventar mits. No cal ser un nacionaliste valencià -molts de fet no ho són- per a constatar l’existencia historica d’una nacio valenciana, a la que el propi escritor Joanot Martorell apela en la seua novela Tirant lo Blanch. Els origens del Regne de Valencia són més remots de lo pensat. Nos havien dit que el rei Jaume I el Conquistador el fundà en 1238. Posteriorment, saberem que abans d’ell els reis Mudafar i Mubarak fundaren en 1009 el Regne moro de Valencia. Pero és que recentment l’arqueolec Miquel Ramon Marti ha demostrat que el primer rei documentat de Valencia fon el cristia visigot Leovigilit -a partir del descobriment d’una moneda en la cara i nom d’este monarca i l’inscripcio Rex Valenta-, lo qual  fa que nos hajam de remontar -com a minim- al segle VI per a parlar de la fundacio del Regne de Valencia.

Hi ha proves documentals -no explicacions mitologiques- que demostren que Valencia fon un regne independent (lo que hui considerariem una nacio politica) des de fa més de mil anys. Esta independencia com a ciutat-estat (tan tipica en l’Europa migeval) va perdurar durant molts segles fins que, en l’arribada de Jaume I, el Regne de Valencia s’anexionà numeroses terres per a conformar un regne (una nacio) més gran, de dimensions similars a les actuals. Alguns pensen que en temps de Jaume I Valencia era una especie de comunitat autonoma dins d’una nacio politica nomenada Arago. És fals. Valencia, Mallorca i Arago eren tres regnes independents en un sol rei. Tres estats sobirans en un sol cap d’estat. Exactament igual que en l’actualitat la regina d’Anglaterra, Isabel II, ho és tambe de Canada i d’Australia i ningu discutix l’independencia d’estes dos nacions.

Com l’historia sempre la conten els vencedors, hui se nos vol fer creure que els distints regnes peninsulars (en l’excepcio de Portugal) se fusionaren a partir de la boda dels Reis Catolics, nos volen vendre eixa versio nacionalcatolica de l’historia que nos conta que des d’un principi tots erem espanyols, tots erem catolics i tots parlavem castellà. Mentira. Ab la boda d’Isabel de Castella i Ferran d’Arago se fusionaren les corones, pero no els territoris. Ells eren els reis de les Espanyes (en plural), no d’Espanya (en singular). Els distints regnes (Arago, Valencia, Castella, Mallorca, etc.)  seguiren conservant la seua independencia nacional ab la sola novetat de que a partir d’aquell moment hi havia un sol monarca per a governar-los a tots (igual que hui Isabel II és regina -és dir, cap d’estat- de setze regnes -setze estats independents- i aixo no implica la fusio de tots ells en un unic païs).

És ya en el segle XVIII, quan varem patir la Guerra de Succesio (1701-1715) que el rei Felip V de Borbo va abolir els nostres Furs i aixo comportà l’extermini del Regne de Valencia com a nacio lliure i sobirana i com a estat independent en Europa i en el món. A partir de la Batalla d’Almansa de 1707 els valencians passem a ser nacionalment espanyols. Per «just dret de conquista» Felip V usà el Regne com a cap de turc i la repressio fon moltissim pijor que en Arago o Catalunya. Xativa fon incendiada tota. El valencià passà a ser perseguit. El dret castellà substitui al  valencià en totes les arees. L’Esglesia Catolica prohibi batejar bebes en noms valencians. Aixina es com es passà d’un conjunt de regnes vinculats por la corona a ser un unic estat unificat, de l’unitat en la diversitat al centralisme homogeneïsador, de les Espanyes en plural a l’Espanya en singular de hui.

¿Pero existix hui una Nacio Valenciana? Lo primer que cal preguntar-nos és qué és una nacio. Segons el prestigios historiador alema Friedrich Meinecke hi ha dos tipos distints de nacio. Una nacio cultural, que és un poble que compartix una cultura en comu. I una nacio politica, que és un estat independent. Segons Meinecke, lo més natural és que la nacio cultural acabe derivant en una nacio politica. Per eixemple, durant 2000 anys els judeus anaren errants d’aci cap alla. Encara que no disponien d’una patria propia, ells eren una nacio cultural (puix conservaven una cultura que els unia) fins que en 1948 es dotaren d’un estat sobira (és dir, una nacio politica). No  hi ha cap dubte de que els valencians forem una nacio politica durant molts segles. Com no es pot negar que actualment som un poble que compartix una llengua, cultura i tradicions propies que nos fan distints.

Sí, els valencians som un poble en cultura propia i un sentiment de pertinença a una comunitat humana concreta. Som, per tant, una nacio en el sentit cultural de la paraula. I com a tal, tenim dret a dotar-nos d’una nacio politica, és dir, d’un estat independent: un Estat Valencià. Els valencians tenim dret a la lliure determinacio. Ho diu el Pacte Internacional de Drets Civils i Politics adoptat per l’Assamblea General de l’Organisacio de Nacions Unides (ONU) el 16 de decembre de 1966. Ho diu el Tribunal Internacional de Justicia -conegut com a Tribunal de La Haya- que permet la declaracio unilateral d’independencia d’un territori (aixina ho sentencià el 22 de juliol de 2010 en el juï de Servia contra Kosovo). Pero per damunt de tot ho diu l’historia. Els valencians som una nacio i tenim dret a decidir el nostre futur, a ser lo que nosatres vullgam. És l’irrenunciable dret a ser lliures.

FONT: SOM nº 249. Novembre-Decembre 2010.

Descarregar debades Els assessinats de la rue Morgue.

01 Oct 2010 4 comentarios

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , , , , , , , ,

Estem d’enhorabona. El bloc cumplix un any de vida i per això volem celebrar-ho d’una forma especial. Inaugurem una nova secció en la pàgina: «Llibres debades» es diu. En ella trobareu obres que podreu descarregar de forma completament gratuïta.

La primera d’elles és Els assessinats de la rue Morgue d’Edgar Allan Poe. És una traducció de l’anglés a la Llengua Valenciana que vaig fer en 2008 i que em serví per a obtindre el títul de professor de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat.

La podeu descarregar absolutament de bades i teniu permís per a imprimir-la, enviar-la per correu-e, passar-li-la als vostres amics, etc. És la primera (i millor) novela policiaca de l’història i conta en un pròlec del poeta Anfós Ramon. Feliç llectura.

Per a descarregar-ho puncha ací:

–> Els assessinats de la rue Morgue.

Heineken i l’Estat Valencià de 1992.

04 Jun 2010 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

El multimillonari empresari holandés Freddy Heineken no només fon el president de l’empresa cervesera més famosa del món-a la qual el seu llinage dona nom-, sino que ademés fon també un declarat europeiste i un apassionat de les cultures. En 1992 publicà un panflet titulat Els Estats Units d’Europa ¿una eurotopia? en la que proponia una Europa federal -els Estats Units d’Europa- composta per dozenes de chicotets estats europeus (la majoria d’entre uns 5 i 10 millons d’habitants), en una història comuna, una cultura pròpia i una homogeneïtat ètnica.

A principi dels 90 hi hagué una forta eclosió de nacionalismes en Europa que va donar pas a una vintena de nous estats després de la desintegració de l’Unió Soviètica, Yugoslàvia i Checoslovàquia. També en 1992 se firmà el Tractat de Maastrich que significava el pas d’un mercat comú  exlusivament econòmic com la Comunitat Econòmica Europea (CEE) a un ambiciós proyecte polític com l’actual Unió Europea (UE). Heineken pensà que eixa explosió de noves nacions-estat d’Europa Oriental podia traslladar-se a tot el continent i ajudar al mateix temps a forjar una gran aliança de pobles.

L’idea era que seria més fàcil construir una gran nació europea si es componia d’estats menuts que no perderen el temps competint entre ells per l’hegemonia de la UE com fan els grans. Els actuals estats europeus són massa menuts per als assunts internacionals i massa grans per a la vida del dia a dia. Per tant, calia construir una superpotència europea que a nivell exterior abordara els reptes internacionals i a nivell interior estiguera composta per estats menuts que acostaren l’administració al ciutadà i formaren una unió molt més equilibrada al tindre tots un tamany molt paregut.

Heineken, inspirat potser per pensadors com Leopold Kohr o Friedrich Meinecke, dividí el mapa europeu en 75 estats de chicotetes dimensions. Per supost no era més que una proposta i la reordenació territorial resultava, en alguns casos, prou discutible. Pero la qüestió és que dins d’eixe mapa figurava un Estat Valencià sobirà, independent i diferenciat d’Espanya i de Catalunya. Heineken sabia be que el nostre poble té identitat pròpia. Més allà d’esta eurotopia, l’idea d’una Europa dels pobles en la que els valencians tingam veu i vot continua viva a dia de  hui.

El Partit Republicà Democràtic Federal i l’Estat Valencià de 1904.

02 Jun 2010 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , ,

¿S’imaginen vostés que els diputats valencians del Partit Socialiste Obrer Espanyol (PSOE) defeneren hui transformar Espanya en una república federal dins de la qual figurara un Estat Valencià? ¿I que dins d’eixe Estat es garantisara que la sobirania recaiguera en el poble valencià (i no en l’espanyol); l’indisoluble unitat del territori valencià; la supresió de les províncies i la reordenació del nostre mapa a través de comarques; l’eliminació de les Diputacions provincials de la mà de la creació d’un Congrés i un Senat valencians i fins i tot el naiximent d’un eixèrcit valencià propi?

Este proyecte, que hui pareix de ciència ficció, estigué prop de ser una realitat. L’escritor Carles Recio mos conta que en 1904 diversos representants valencians del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) es reuniren per a redactar i firmar un proyecte de Constitució Valenciana ab unes competències tan ambicioses com les descrites anteriorment. En aquella época el republicanisme federal somiava en fer d’Espanya una gran federació en la qual pogueren integrar-se, si ho desijaven, Portugal i les antigues colònies. L’eixemple a seguir era els Estats Units.

El PRDF no fon un partit ultraminoritari ni una colla de fanàtics sino una formació històrica que arribà a tindre un president d’Espanya, Francesc Pi i Margall, qui, per cert, resultà ser un bon català puix reconeixia l’existència del valencià i mallorquí com a llengües independents i diferenciades de la catalana. Per motius històrics sobradament coneguts, el règim republicà no pogué tindre continuïtat. Pero ¿qué haguera passat si la República haguera perdurat? Possiblement, hui Espanya seria una república federal en un Estat Valencià sobirà i autònom dins d’ella.

Ab el soterrament de la República, el somi d’un Estat Valencià quedà guardat en el calaix dels oblits. Ya no té massa sentit  elucubrar hipòtesis sobre qué haguera passat o dixat de passar. Pero per a la posteritat quedarà que els representants valencians d’un partit polític que arribà a ostentar la gobernació d’Espanya  reclamaren un Estat sobirà per al nostre poble. I per a més inri, aquella Constitució sobiranista fon redactada en la ciutat d’Alacant, tan reàcia hui a sumar-se a qualsevol proyecte autonomiste que faça olor a valenciania o que vertebre la nostra pàtria.

Lluís García Berlanga: el gran geni del cine valencià.

28 Abr 2010 2 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , ,

Quan em pare a reflexionar i pense en l’época en que m’ha tocat viure, em done conte de lo profundament afortunat que he segut per gojar lo que es podria denominar l’época dorada del cine valencià. Afirmava el prestigiós lliterat català Josep Pla que el seu és un país tan menut que només dona per a un gran escritor, per a un gran pintor, per a un gran escultor. També la nostra nació, el Regne de Valéncia, és un país tan menut que dona només per a un gran cineasta. Perque el director Lluís García Berlanga és el cine valencià i el cine valencià és Lluís García Berlanga.

Diu Berlanga que les seues películes són com una falla. En efecte, el seu cine combina a la perfecció un humor àcit i corrosiu en un toc de surrealisme típicament valencià i un erotisme molt fi… Tant és aixina que s’ha forjat el calificatiu de «berlanguià»  per a definir qualsevol episodi de la vida real que es caracterise per ser una situació especialment esperpèntica, patètica i absurda.  O siga, un autèntic destarifo, com diriem els valencians. I mosatros estem ben aveats a viure situaciones sense trellat ni forrellat en esta terra a on no mos podem ficar d’acort ni en el nom del nostre país.

El cine de Berlanga constituïx el retrat realiste i fidedigne d’una societat pasmada i surrealista, pero no a través de l’història oficial, eixa que apareix en els llibres de text, sino a través de l’intrahistòria, de les chicotetes anècdotes del dia a dia de personages casolans. Ell, com cap atre, ha sabut fotografiar l’ideosincràsia del nostre poble valencià, en tot el seu esplendor i totes les seues misèries, en els seus encants, truculències i cutrors. El seu estil inconfudible i personalíssim li ha valgut per a erigir-se en un referent de primer orde del cine en Europa i en el món.

Bienvenido Mister Marshall, Calabuch, Plácido, El verdugo, La escopeta nacional, La vaquilla, Moros y cristianos, Todos a la cárcel, París Tombuctú… Potser Berlanga es trobe en l’ocàs de la seua vida, pero mos ha donat un grapat  d’obres inmortals que han passat a l’història com alguns dels millors films del segle XX. I lo més sorprenent  és que casi no sap usar una càmera. Lluís no entén de qüestions tècniques; al contrari, és un esperit lliure i anàrquic que té el talent per a plasmar una gran història pero que deixa els detalls tècnics per als especialistes i colaboradors més directes.

Berlanga és un dels grans directors del cine europeu de tots els temps i està a l’altura d’autors com Marcel Carné, Federico Fellini o Emir Kusturica. Ell s’encarregà de dignificar a l’Estat Espanyol en una época primer, la del franquisme, que era de forta censura i durant la transició més tart, quan el cine espanyol era tan cutre que la gent renegava d’ell i el qualificava d’espanyolada.  García fon hereu de Luis Buñuel i li passà el testimoni a Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar. Deixà el pavelló ben alt a pesar de que, a diferència dels atres, li tocà viure els temps més durs.

No cap dubte de que el cine de Berlanga és clamorosament valencià. En eixe toc de folclor, música i festa, de foc i pòlvora, en eixe sabor regionaliste tan nostre. El seu treball té aires de la Mediterrània i fa gust a paella. Ara be, en una época com la nostra, a on el nostre poble patix un genocidi cultural i la llengua valenciana està sent substituida per la catalana, lamente profundament que el nostre millor cinesta no s’haja volgut mullar mai en el tema de la llengua. Perque un intelectual deu estar compromés no únicament en el seu art sino també en la seua pàtria.

25 d’Abril: ¿Catalans «per just dret de conquista»?

25 Abr 2010 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

El 25 d’Abril és un dia gran per als valencians. És un dia històric en que reivindiquem llibertats nacionals i en que conmemorem la derrota que patírem en la Batalla d’Almansa contra les tropes borbòniques del rei Felip V, qui suprimí els nostres Furs i en conseqüència acabà ab el Regne de Valéncia com un estat independent, lliure i sobirà en Europa. Aixina passàrem de ser nacionalment valencians a ser nacionalment espanyols de la nit al matí. Fa més de 300 anys ya. I tot per la força salvage de les armes.

Lo que em crida l’atenció és que el pancatalanisme pretenga apoderar-se  d’esta cita. Cada 25 d’Abril uns pocs mils de renegats ¿valencians? es manifesten en favor de que Valéncia siga anexionada cultural i territorialment per Catalunya.  Es queixen de que mos feren espanyols «per just dret de conquista» pero ells volen que sigam catalans ab els mateixos arguments. Diuen voler l’independència pero… ¿cóm podriem ser independents els valencians depenent de Barcelona? El catalanisme no té ni cap ni peus.

Que uns pocs traïdors antivalencians se vullguen apoderar de l’ideologia progressita promou paradoxes tan increïbles com que una manifestació antiglobalisació que en una atra autonomia tindria decenes de mils de manifestants ací només tinga 500. O que el poble valencià acodixca massivament  al 9 d’Octubre pero rebuge el 25 d’Abril, per haver-se convertit en niu de rates catalanistes. El pancatalanisme s’ha convertit en el primer obstàcul per a que sorgixca un nacionalisme valencià arrelat i fort.

Perque si algun dia ha d’haver d’algun nacionalisme fort serà d’estricta obediència valenciana i no un moviment que en el fondo amaga un regionalisme valencià dins d’uns utòpics països catalans rebujats pel 99% de la societat. L’independentisme només pot vindre de l’orgull de ser valencians, no d’un complex d’inferioritat de voler ser lo que no som. Si este 25 d’Abril els catalanistes ¿valencians? realment volen fer algo útil per la seua terra, que facen les maletes, que emigren a Barcelona i que mos deixen en pau.

Power Electronics Valéncia: una lliçó per a tot el valencianisme.

19 Abr 2010 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , ,

La victòria del Valéncia Club de Balocistella front a l’Alba de Berlin en el dia d’ahir ha portat a les vitrines del club taronja el tercer títul de la seua història. A la Copa del Rei (1998) i la Copa ULEB (2003) ara deu afegir-se esta prestigiosa Eurocopa de l’any 2010. El Valéncia dominà de forma aplastantment cómoda a lo llarc de tot el partit i l’ala-pivot australià Matt Nielsen fon designat millor jugador de l’encontre. Un atre valencianiste, el pivot servi Kosta Perovic, fon màxim anotador de la final en 17 punts.

Pero lo més increïble és que açò s’ha conseguit en una temporada en la que el club havia patit un dràstic retall en el presupost. De fet, ya començada la temporada ni tan sols se contava en un patrocinador després de que Pamesa  posara punt i final a més de 20 anys de mecenage. El canvi de nom comercial -ara Power Electronics Valéncia- fon un símbol de l’enorme reestructuració que ha patit el Valéncia: se passava de ser un club de rics a un equip sense estrelles comandat per l’entrenador croata Neven Spahija.

El Power ha demostrat que, sense recursos ni estrelles, se pot ser campeó en Europa. L’èxit d’este equip passa per actuar en bloc, com un sol home, per ser un conjunt unit a on no caben els personalismes i a on prima la força de l’unió. Aixina és com s’han fet fortes nacions com Alemanya o Japó. És la lliçò de la que hem de prendre eixemple; el valencianisme polític i cultural només tindrà força en les Corts i en la societat quan actuem en bloc.  Els valencians units serem un poble cult i fort. Units serem un poble gran.

¿Espanyol? No, soc valencià.

24 Mar 2010 8 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , ,

Conta l’historia que una de les majors llegendes del balocistella del segle XX, Drazen Petrovic (dramaticament mort en accident de transit als 28 anys) fon un declarat patriota croata. Ell naixque en un païs hui extint com Yugoslavia. En 1991 exclatà una feroç guerra civil i Yugoslavia començà a desintegrar-se en noves nacions. En la seua Croacia natal prengueren la decisio d’independisar-se i ell immediatament es mostrà  a favor. Quan la guerra esclatà, ad ell li va pillar en Estats Units, concretament com a figura estelar de New Jersey Nets. En certa ocasio, jugant un partit de la NBA, el locutor no fea més que lloar el talent i els triples de l’escolta «yugoslau» Petrovic. Tantes voltes repeti lo de «yugoslau» que en el descans del partit, Drazen s’acostà encolerisat a la cabina del locutor i li bramà a la cara: «¡Yo soc croata!».

Els que em coneixen be saben que ya fa alguns anys que he deixat de sentir-me espanyol i que em considere exclusivament valencià. Tant és aixina que quan viage a l’estranger em definixc unicament com a valencià. Quan et trobes a bordo de l’avio i estas arribant al teu desti l’assafata et dona uns documents d’immigracio que has d’omplir i entregar en l’aduana de l’aeroport… en dits documents oficials a on fica nacionalitat yo sempre pose «valenciana» i a on posa païs de procedencia yo pose: «Valencia». I encara que no s’ho crega ningu, en tots els llocs m’han deixat passar sense problemes. De fet, la major part de voltes els funcionaris van tan atrafegats de faena que ni tan sols ho lligen detingudament. Nomes li fan una ullada rapida i ya està. Anime als llectors a que siguen valents, facen un dia la prova i voran com els estic dient la veritat.

És una cosa molt rara i infreqüent pero podries topar-te en algu que sí llegira detingudament els documents i et volguera tocar el nassos. A mi una volta em va passar. Un funcionari  d’aduana em preguntà: «¿Espanyol?» i yo li contesti: «No, soc valencià». Li ho vaig dir en un to ferm, molt segur de mi mateix, sense cap tipo de por. Aquell individu es quedà molt sorpres i estranyat i em replicà: «El seu pasaport diu nacionalitat espanyola». I li contesti que sí, pero que aixo és unicament a nivell administratiu, que la meua nacionalitat era i és valenciana. Aquell home es pensava que li prenia el pèl i començà a malhumorar-se. Aixina és que me vaig traure de la cartera la Constitucio Espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de Valencia de 2006 (m’agrada portar-los a mà quan viage a l’estranger, precissament prevent casos com este).

Li vaig obrir la Constitucio i li llegi l’articul 2 que afirma: «La Constitucio se fonamenta en l’indisoluble unitat de la Nacio espanyola, patria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garantisa el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren i la solidaritat entre totes elles». I li digui: «¿Veu voste? Hi ha varies nacionalitats dins d’Espanya, no nomes l’espanyola». Despres li vaig llegir l’articul 1 de l’Estatut de 2006, que resa lo que seguix: «El poble valencià, historicament  organisat com Regne de Valencia, se constituïx en Comunitat Autonoma, dins de l’unitat de la Nacio espanyola, com a expressio de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat historica i en l’eixercici del dret d’autogovern que la Constitucio Espanyola reconeix a tota nacionalitat, ab la denominacio de Comunitat Valenciana».

Despres de mostrar-li tot aço li vaig dir: «¿Veu voste?  La Constitucio diu que hi ha varies nacionalitats dins d’Espanya i l’Estatut que els valencians som una nacionalitat, pero no una qualsevol ¡sino una nacionalitat historica ademes!… Per tant la meua nacionalitat és, llogicament, valenciana!». Aquell funcionari  es disculpà en mi, em digue que no sabia res d’aixo, em donà la benvinguda a la seua patria i em deixà passar sense cap de problema». En un to cordial li respongui que no passava res, que no tenia per qué saber aço, que no se pot saber tot en esta vida. Li doni les gracies per haver fet el seu treball i li vaig desijar un bon dia. Tambe pots explicar-li que igual que Gran Bretanya és un estat compost per varis països (Escocia té estatus oficial i llegal de païs) tambe Espanya té varies nacionalitats i una d’elles és la nostra.

No m’he vist mai en la tesitura  de cremar este cartuig, pero si arriba el cas i fa falta usar-lo per a que s’entenga l’idea l’usare. Sí que és cert que en una atra ocasio em passà una cosa curiosa. Quan el funcionari em preguntà si yo era espanyol, li contestí que no, que  yo no era espanyol sino valencià. I em respongue: «Pero Valencia està en Espanya», a lo qual yo li repliqui: «Sí, i Puerto Rico està en Estats Units i els de Puerto Rico són portorriquenys, i els del Quebec estan en Canada i ells són quebequesos». A lo qual sonrigue i digue: «Ahhhhh, val… ara ho entenc» i em donà la benvinguda sense cap atra historia. Són les uniques dos vegades que he tengut algun tipo de problema, si se li pot dir problema a una simple aclaracio. Pero la majoria de voltes, ni lligen els papers, o siga que  si posares que eres venusia tampoc passaria res.

Els valencians mos hem de fer de respectar. No té sentit ofrenar noves glories a un Estat que mos nega la llengua, l’aigua i inclus el dret d’existir. Yo quan estic en l’estranger, o quan parle en els meus contactes argentins, veneçolans, colombians, estadounidencs, equatorians, marroquins o nigerians els ho dic ben claret: yo soc valencià. Ells ho saben i ho respecten. Perque em faig de respectar. Els valencians hem de presumir de valenciania sempre, dins i fòra de la nostra patria. Quan el periodiste Camilo García m’entrevistà en CVC La Voz em presentà com a professor, periodiste i escritor valencià. No espanyol no, va dir valencià. CVC La Voz és una radio d’Estats Units en una audiencia de més de 40 millons d’oyents (és dir, dèu voltes més que la Cadena SER, la lider d’audiencia en l’Estat Espanyol).

Si eres valencià i te sents valencià i valencianiste, si sents a la teua terra ben dins del cor, quan viages a un atre païs, o quan estigues parlant en gent d’unes atres nacionalitats o cultures, no et definixques mai com a espanyol sino sempre com a valencià. Sempre. Hem de ser valencians dins i fòra de lo Regne, hem de fer vore al món que Valencia existix. Si l’Estat Espanyol mos nega la nostra cultura i la nostra identitat, llavors fem mosatros lo mateix en l’Estat Espanyol i neguem-lo tambe. Mentres en les escoles s’adoctrine als nostres fills en el pancatalanisme i els països catalans, que no conten en mi per a ofrenar noves glories a ningu. Mentres Espanya renegue dels valencians, yo renegare d’Espanya. Alla a on vages viaja sempre en la cara ben alta, passeja la teua valenciania per tot lo món i sent l’orgull de ser valencià.

FONT: Som nº 247. Març de 2010.

Les Falles de Valéncia i el pancatalanisme.

19 Mar 2010 7 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , ,

Hui és un dia gran per a tots els valencians. No només celebrem el dia de Sant Josep i el dia del pare sino també la cremà de les Falles. Encara que no soc faller i possiblement no ho siga mai ya que soc amant del silenci i la tranquilitat, no deixe de reconéixer que les Falles són, en tota certea, la festa més bonica del planeta. No hi ha en tot el món cap atra festa que atesore  tal nivell d’història, d’art i de cultura popular com les Falles del nostre Regne.

Yo, com a valencià que soc, em sent i em sentiré profundament orgullós d’una festa tan preciosa, tan espectacular i sobretot  tan diferenciadora. No és d’estranyar que el pancatalanisme sempre haja abominat les Falles. Perque són un element diferencial del nostre poble … Si les Falles es feren en Barcelona els nostres veïns catalans es desfarien en elogis cap a una festa tan catalana pero com són típiques del nostre país brofeguen i parlen pestes d’ella.

I no és per a menys. Les Falles, igual que uns atres puntals del folclor valencià (la Magdalena de Castelló, la Tomatina de Bunyol, les Fogueres de Sant Joan, els Moros i Cristians o el Misteri d’Elig) constituïxen elements enriquidors de la nostra cultura i sobretot un símbol identitari que demostra, una volta més, que els valencians, també en este camp, tenim una cultura pròpia i diferenciada de la dels espanyols i els catalans. Li dolga a qui li dolga.

Les Falles són un nexe d’unió dels valencians que es viu no a soles en el Cap i Casal sino en tota la nostra nació. Alzira, per eixemple, és la segona ciutat del món en major número de monuments fallers (quaranta, u per cada 1.000 habitants). Elda celebra també les Falles, encara que en setembre. I són moltíssims els valencians de les comarques del nort i del sur que s’acosten estos dies al Cap i Casal per a poder fruïr de la música, de la pòlvora i el foc.

I no voldria passar per alt que encara hui, a pesar de l’infame procés de substitució llingüística que patim  i que vol erradicar el valencià per a impondre el català, l’inmensa majoria d’obres de teatre que se fan en el nostre Regne usa la Normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). I en gran mida el teatre faller és responsable directe de l’èxit. No és d’estranyar que estos dies els catalanistes estiguen més calents que un gos malalt de ràbia.

Anfós Ramon: el poeta valencià més llorejat de tots els temps.

24 Feb 2010 3 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , ,

Yo soc dels que pensa que, en mida de lo possible, els homenages cal fer-los quan u viu. Per això precisament, ara que es troba en l’hivern de  la seua vida, voldria escriure unes llínies que, encara que no arriben a fer justícia en absolut en el talent inconmensurable d’este singular home, sí puguen almenys ser humil testimoni de l’honor i el privilegi que és per a mi haver pogut viure en la mateixa época que un dels millors poetes valencians del segle XX i de sempre. Parle, evidentment, i com no podia ser d’una atra manera, del senyor Anfós Ramon i Garcia.

Anfós Ramon és el poeta valencià més llorejat de tots els temps. Ha conquistat centenars de premis lliteraris. Això significa que en tota l’història del Regne de Valéncia, una història que fins a lo que sabem actualment naix en el Rei Leovigilit en el segle VI fins a l’actualitat -en ple segle XXI-, ningú ha arribat a superar o inclús igualar este increïble registre. O dit d’una atra manera: Anfós és el més premiat en quinze segles d’història, en una gran nació a on ha hagut poetes que han compost els seus versos en llatí, en àrap, en llemosí, en valencià, en castellà i en català. Que no és poc.

Per a la posteritat queden ya obres mítiques com A tres carrers, Sembrarem la veritat, Des de la veu del silenci, Ofici de Paraules, La clau del llavi obert o Rapsòdia en carn per dins, entre unes atres. Dels numerosos guardons destaquem el Premi Valéncia, el Xavier Casp, el Ciutat de Castelló, el Falla Pintor Andreu d’Alzira, el Roïç de Corella, el Bernat i Baldoví, el Josep Maria Guinot, les Flors Naturals d’Algemesí o Valéncia i molt especialment el Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana i el Llealtat. Sa antologia poètica i les memòries es publicaren fa poc.

Són molts i molt importants els poetes valencians que ha hagut a lo llarc del passat segle XX: Teodor Llorente, Miquel Hernández, Xavier Casp, Chimo Lanuza… Anfós Ramon és tan gran o més que qualsevol d’ells. És un dels grans creadors vius en llengua minoritària en Europa a l’altura de Milan Kundera, Bernardo Atxaga, Amos Oz o Ismail Kandare. El Premi Nobel de Lliteratura només està reservat per als que escriuen en anglés o francés pero si existira un Nobel per a autors en llengües minoritàries en tota justícia deuria guanyar-lo Anfós Ramon.

Encara que el 99% de la seua producció és en llengua valenciana, també ha fet incursions en castellà. Ramon posseïx eixe talent que només els genis tenen: arribar als cors, expressar coses molt complexes usant paraules molt senzilles. El seu estil neorrealiste incidix en eixes coses menudes que són les que fan gran a la vida i està impregnat del dolor i l’angoixa que comporta vore com una pàtria se desmorona i es mercadeja en ella i es ven a trossos. També ha cultivat una vasta obra de poesia fallera i  festiva que destaca per una ironia subtil i un sentit de l’humor deliciosament àcit.

Pero per lo que més l’admire és per ser un intelectual compromés en la seua pàtria i en la seua llengua. Ell podria haver pres el camí fàcil: el d’usar una llengua majoritària com l’espanyol o haver-se venut al pancatalanisme. Pero Anfós no ha naixcut per a ser traïdor sino patriota, encara que això signifique quedar condenat  a l’ostracisme a mans de la renegada i despreciable classe política que actualment nos desgoverna. Algun dia, si hi ha justícia en este país nomenat Regne de Valéncia, es reconeixerà la colosal figura d’Anfós Ramon: un dels millors poetes valencians d’ahir, hui i sempre.

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes