Pròlec a Franja Blava de Joan Benet.

joanbenet

Vaig conéixer a Joan Benet Rodríguez i Manzanares en 2004. Llavors yo era un inquiet i jove periodiste recent llicenciat que havia pres consciència de la seua valenciania i que, alarmat pel perill català, volia ajudar en la defensa de la nostra terra. En aquella época Joan Benet era -i encara és- l’administrador d’una web cultural – Llenguavalencianasi.com – en la qual em va permetre publicar alguns dels meus primers artículs d’opinió, cosa que aprofite l’ocasió per a agrair-li públicament. Des de llavors, Rodríguez ha evolucionat molt i en molt poc de temps.

El cas de Joan Benet és un dels més curiosos i sorprenents en el panorama de les lletres valencianes. Publicà el seu primer llibre en 2009. Tart, molt tart. A l’edat de 47 anys. En només un lustre -escric estes llínies en 2014- ha publicat quinze llibres propis, ha participat en vinticinc antologies i ha guanyat més de trenta premis i guardons. No es pot negar que li ha cundit el temps. Escriu en castellà i en valencià, i en la seua obra trobem poesia, novela, novela curta, relats curts, ensaig, teatre, refraners, llibres de text, llibrets de falla… Toca tots els pals i tots els toca be.

En l’obra que mos pertoca –Franja Blava- igual te topetes en unes històries commovedores que et posen un nuc en la gola que en poesies lúdico-festives que t’arranquen una carcallada. Els seus versos et fan sentir de tot: l’impronta del catolicisme, la devoció a la Verge Maria, la nostàlgia de la yaya i de la família, les Falles, la riuada de 1957, la poesia patriòtica, la passió pel Regne de Valéncia, l’admiració al gran poeta Ausias March, decepcions, desamors i traïcions, inclús l’originalitat de ser el punt de la i. I per supost, no podia faltar l’inconfonible rima Jotabe.

És este un poemari tan polivalent, multidisciplinar i sorprenent com el seu propi autor. Ací trobem un joanbenetisme -si Joan em permet la paraula- en estat pur. La flamant irrupció de Rodríguez en les lletres valencianes té molt de mèrit, sobretot si tenim en conte que este professor de llengua valenciana per Lo Rat Penat procedix d’una família castellaparlant. És este un poemari que no dixarà indiferent al llector. Pel que fa a Joan, només em resta donar-te l’enhorabona per este nou treball lliterari i despedir-me. Com tu mateix dius sempre: un abraç molt blau.

Josué Ferrer.

¿Sabías que cuando Ausias March decía «oh folla amor» no se refería a lo que tú estás pensando ahora mismo?

Estàtua_d'Ausiàs_March_a_Gandia_crop

El poeta valenciano Ausias March (Gandia, 1397-Valencia, 1459) tuvo una agitada vida amorosa. Él se sentía dividido entre el amor espiritual hacia Dios y el amor carnal. En 1439 se casó con Isabel Martorell, hermana del escritor Joanot Martorell, pero a los dos años su esposa falleció. En 1443 se casó en segundas nupcias con Joana Escorna, quien falleció tras once años de matrimonio. March, no obstante, fue un mujeriego empedernido. Se cree que tuvo cinco hijos, mas todos ellos bastardos y ninguno legítimo. Probablemente la mujer de su vida fue su amante Teresa Bou, a quien dedicó muchos de sus cantos de amor.

Los cantos de amor son un conjunto de poemas de temática amorosa inspirada por mujeres a las que amó Ausias March. Él fue el mejor poeta del mundo en el siglo XV, el gran renovador literario europeo de su tiempo y de la vieja poesía trovadoresca sólo mantuvo la costumbre de dedicar sus obras a una dama, a la que se refiere mediante una «señal» para ocultar su nombre. Podemos dividir estos cantos en cinco señales que representan cinco etapas de la vida del autor: Plena de seny (Llena de sentido común), Llir entre cards (Lirio entre cardos), Mon darrer be (Mi último bien), Amor, amor (Amor, amor) y finalmente Oh folla amor.

Puede que alguna mente calenturienta esté pensando ahora mismo en una traducción literal al castellano pero Oh folla amor significa Oh loco amor. Esto se debe a que en el valenciano medieval los términos abstractos acabados en -or como por ejemplo tendror, llejor, blancor, foscor, tristor… (ternura, fealdad, blancura, oscuridad, tristeza…) eran de género femenino (y lo siguen siendo). Por entonces la palabra amor era femenina en lengua valenciana (pero actualmente es masculina) por lo que se le aplicaba el adjetivo  folla, que significa loca. Así, mi querido malpensado, que sepas que la traducción más literal sería «Oh loca amor» (sic).

¿Sabías que el mejor poeta de Al-Andalus era de Alzira?

jardin

Nuestra tierra valenciana ha dado al mundo grandes literatos en lengua valenciana, como Joanot Martorell; en castellano, como Vicent Blasco Ibáñez y hasta en latín, como Joan Lluís Vives. Sin embargo, pocos se acuerdan de que Valencia fue árabe y musulmana durante muchos siglos y que en aquella época también hubo grandes escritores cuya obra debemos reivindicar todos.

Abu Ishaq Ibrahim Ibn Jafaya fue un poeta árabe nacido en Alzira (La Ribera) en 1058 y fallecido en 1138. Como era rico, tenía tiempo libre y lo usaba para escribir poesía.  La prosa y poesía de Ibn Jafaya destaca por su naturalidad, sensualidad y sofisticación, resultando de interés la descripción de los paisajes, río, jardines y casas de su ciudad natal de Alzira, que consideraba la flor de Al-Andalus.

Ibn Jafaya disfrutó de la fama en vida y sus versos fueron rápidamente reproducidos por los arabófonos. Fue considerado «el poeta andalusí por excelencia» según Al-Maqqari de Tremecén, uno de los más famosos historiadores del mundo árabe, que proclamó su admiración por él y lo comparó con otro famoso poeta, As-Sanawbarí, también gran cantor y amante de los jardines.

Su obra está presente en antologías poéticas y libros de texto del mundo árabe, lo que lo convierte en uno de los grandes poetas en ese idioma de todos los tiempos. Además, según el historiador alzireño Alfons Rovira, Ibn Jafaya fue «el mejor glosador del río Xúquer» (Júcar en castellano), que en árabe significa «devastador», así llamado por el gran caudal que arrasatraba en tiempos de Al-Andalus.

¿Sabías que el primer poema dedicado al ajedrez fue en valenciano?

011 ScachsDamor

Scachs d’amor (Ajedrez de amor, en castellano), de título completo Hobra intitulada scachs d’amor feta per don franci de Castelvi e Narcis vinyoles e mossen fenollar, es un poema escrito en valenciano por Francesc de Castellví, Bernat Fenollar y Narcís de Vinyoles (destacados personajes de la cultura valenciana) y publicado en el Reino de Valencia hacia el 1475 Es el primer poema en la historia de la literatura dedicado a la temática del ajedrez.

Es una obra poética concebida como una partida de ajedrez en la que los contrincantes son Francesc de Castellví, llevando el juego de las blancas ( rojas en el poema representando a Marte y el amor) y Narcís Vinyoles, con las negras (verdes en el poema representando Venus y la gloria). De árbitro y comentarista Bernat Fenollar, que es quien da las reglas. Los colores verde y rojo se usan en el ajedrez chino.

El poema utiliza el juego como alegoría del amor, se estructura en sesenta y cuatro estrofas (el mismo número de las casillas del tablero) de nueve versos. Las estrofas se agrupan en tres: la primera representa el movimiento de las blancas; la segunda, el de las negras; y la tercera, un comentario del árbitro sobre las reglas. Las tres primeras estrofas de la obra son de presentación, y la última es el jaque mate.

Es la primera partida documentada (en cualquier idioma) con las reglas modernas del ajedrez.

Anfós Ramon: el poeta valencià més llorejat de tots els temps.

Yo soc dels que pensa que, en mida de lo possible, els homenages cal fer-los quan u viu. Per això precisament, ara que es troba en l’hivern de  la seua vida, voldria escriure unes llínies que, encara que no arriben a fer justícia en absolut en el talent inconmensurable d’este singular home, sí puguen almenys ser humil testimoni de l’honor i el privilegi que és per a mi haver pogut viure en la mateixa época que un dels millors poetes valencians del segle XX i de sempre. Parle, evidentment, i com no podia ser d’una atra manera, del senyor Anfós Ramon i Garcia.

Anfós Ramon és el poeta valencià més llorejat de tots els temps. Ha conquistat centenars de premis lliteraris. Això significa que en tota l’història del Regne de Valéncia, una història que fins a lo que sabem actualment naix en el Rei Leovigilit en el segle VI fins a l’actualitat -en ple segle XXI-, ningú ha arribat a superar o inclús igualar este increïble registre. O dit d’una atra manera: Anfós és el més premiat en quinze segles d’història, en una gran nació a on ha hagut poetes que han compost els seus versos en llatí, en àrap, en llemosí, en valencià, en castellà i en català. Que no és poc.

Per a la posteritat queden ya obres mítiques com A tres carrers, Sembrarem la veritat, Des de la veu del silenci, Ofici de Paraules, La clau del llavi obert o Rapsòdia en carn per dins, entre unes atres. Dels numerosos guardons destaquem el Premi Valéncia, el Xavier Casp, el Ciutat de Castelló, el Falla Pintor Andreu d’Alzira, el Roïç de Corella, el Bernat i Baldoví, el Josep Maria Guinot, les Flors Naturals d’Algemesí o Valéncia i molt especialment el Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana i el Llealtat. Sa antologia poètica i les memòries es publicaren fa poc.

Són molts i molt importants els poetes valencians que ha hagut a lo llarc del passat segle XX: Teodor Llorente, Miquel Hernández, Xavier Casp, Chimo Lanuza… Anfós Ramon és tan gran o més que qualsevol d’ells. És un dels grans creadors vius en llengua minoritària en Europa a l’altura de Milan Kundera, Bernardo Atxaga, Amos Oz o Ismail Kandare. El Premi Nobel de Lliteratura només està reservat per als que escriuen en anglés o francés pero si existira un Nobel per a autors en llengües minoritàries en tota justícia deuria guanyar-lo Anfós Ramon.

Encara que el 99% de la seua producció és en llengua valenciana, també ha fet incursions en castellà. Ramon posseïx eixe talent que només els genis tenen: arribar als cors, expressar coses molt complexes usant paraules molt senzilles. El seu estil neorrealiste incidix en eixes coses menudes que són les que fan gran a la vida i està impregnat del dolor i l’angoixa que comporta vore com una pàtria se desmorona i es mercadeja en ella i es ven a trossos. També ha cultivat una vasta obra de poesia fallera i  festiva que destaca per una ironia subtil i un sentit de l’humor deliciosament àcit.

Pero per lo que més l’admire és per ser un intelectual compromés en la seua pàtria i en la seua llengua. Ell podria haver pres el camí fàcil: el d’usar una llengua majoritària com l’espanyol o haver-se venut al pancatalanisme. Pero Anfós no ha naixcut per a ser traïdor sino patriota, encara que això signifique quedar condenat  a l’ostracisme a mans de la renegada i despreciable classe política que actualment nos desgoverna. Algun dia, si hi ha justícia en este país nomenat Regne de Valéncia, es reconeixerà la colosal figura d’Anfós Ramon: un dels millors poetes valencians d’ahir, hui i sempre.

A %d blogueros les gusta esto: