25 d’Abril: ¿Catalans «per just dret de conquista»?

El 25 d’Abril és un dia gran per als valencians. És un dia històric en que reivindiquem llibertats nacionals i en que conmemorem la derrota que patírem en la Batalla d’Almansa contra les tropes borbòniques del rei Felip V, qui suprimí els nostres Furs i en conseqüència acabà ab el Regne de Valéncia com un estat independent, lliure i sobirà en Europa. Aixina passàrem de ser nacionalment valencians a ser nacionalment espanyols de la nit al matí. Fa més de 300 anys ya. I tot per la força salvage de les armes.

Lo que em crida l’atenció és que el pancatalanisme pretenga apoderar-se  d’esta cita. Cada 25 d’Abril uns pocs mils de renegats ¿valencians? es manifesten en favor de que Valéncia siga anexionada cultural i territorialment per Catalunya.  Es queixen de que mos feren espanyols «per just dret de conquista» pero ells volen que sigam catalans ab els mateixos arguments. Diuen voler l’independència pero… ¿cóm podriem ser independents els valencians depenent de Barcelona? El catalanisme no té ni cap ni peus.

Que uns pocs traïdors antivalencians se vullguen apoderar de l’ideologia progressita promou paradoxes tan increïbles com que una manifestació antiglobalisació que en una atra autonomia tindria decenes de mils de manifestants ací només tinga 500. O que el poble valencià acodixca massivament  al 9 d’Octubre pero rebuge el 25 d’Abril, per haver-se convertit en niu de rates catalanistes. El pancatalanisme s’ha convertit en el primer obstàcul per a que sorgixca un nacionalisme valencià arrelat i fort.

Perque si algun dia ha d’haver d’algun nacionalisme fort serà d’estricta obediència valenciana i no un moviment que en el fondo amaga un regionalisme valencià dins d’uns utòpics països catalans rebujats pel 99% de la societat. L’independentisme només pot vindre de l’orgull de ser valencians, no d’un complex d’inferioritat de voler ser lo que no som. Si este 25 d’Abril els catalanistes ¿valencians? realment volen fer algo útil per la seua terra, que facen les maletes, que emigren a Barcelona i que mos deixen en pau.

Power Electronics Valéncia: una lliçó per a tot el valencianisme.

La victòria del Valéncia Club de Balocistella front a l’Alba de Berlin en el dia d’ahir ha portat a les vitrines del club taronja el tercer títul de la seua història. A la Copa del Rei (1998) i la Copa ULEB (2003) ara deu afegir-se esta prestigiosa Eurocopa de l’any 2010. El Valéncia dominà de forma aplastantment cómoda a lo llarc de tot el partit i l’ala-pivot australià Matt Nielsen fon designat millor jugador de l’encontre. Un atre valencianiste, el pivot servi Kosta Perovic, fon màxim anotador de la final en 17 punts.

Pero lo més increïble és que açò s’ha conseguit en una temporada en la que el club havia patit un dràstic retall en el presupost. De fet, ya començada la temporada ni tan sols se contava en un patrocinador després de que Pamesa  posara punt i final a més de 20 anys de mecenage. El canvi de nom comercial -ara Power Electronics Valéncia- fon un símbol de l’enorme reestructuració que ha patit el Valéncia: se passava de ser un club de rics a un equip sense estrelles comandat per l’entrenador croata Neven Spahija.

El Power ha demostrat que, sense recursos ni estrelles, se pot ser campeó en Europa. L’èxit d’este equip passa per actuar en bloc, com un sol home, per ser un conjunt unit a on no caben els personalismes i a on prima la força de l’unió. Aixina és com s’han fet fortes nacions com Alemanya o Japó. És la lliçò de la que hem de prendre eixemple; el valencianisme polític i cultural només tindrà força en les Corts i en la societat quan actuem en bloc.  Els valencians units serem un poble cult i fort. Units serem un poble gran.

A favor d’enderrocar El Cabanyal i d’ampliar l’Avinguda Blasco Ibáñez.

Els primers enderrocs del barri d’El Cabanyal de Valéncia que s’han produït estos dies han acabat en una virulenta batalla campal entre policia i manifestants. Vaja per davant que soc partidari del dret d’autodeterminació, fins al punt de creure que les coses d’un barri deuen ser decidides fonamentalment  per les persones que viuen en ell. Yo no soc veí ni persona directament afectada, per lo qual la meua opinió deu llegir-se en distància i cautela.

Ara be, vist l’assunt des de fòra, yo personalment estic a favor dels enderrocs d’El Cabanyal i de l’ampliació de l’Avinguda Blasco Ibáñez fins a la mar. El progrés deu obrir-se pas i és preferible una bona avinguda d’edificis moderns i avantguardistes que un barri destartalat i fet pols. És una bona oportunitat empresarial i econòmica i no només això: aporta un benefici colectiu superior al que supondria restaurar un barri moribunt com ho és El Cabanyal.

L’esquerra fa molta demagògia. Quan governaven els socialistes volien ampliar Blasco Ibáñez, ara que estan en l’oposició estan en contra. Tot es una qüestió de vots. Fart estic de vore cóm plataformes de veïns de l’estil de Salvem s’organisen per a protestar per l’instalació de per eixemple un camp  de golf en un poble a on governa un alcalde popular mentres que si l’alcalde és socialiste, en eixe cas cap plataforma clama contra el camp de golf.

No és dir cap mentira que des de que el món és món una vivenda sempre s’ha construït sobre  les ruïnes d’una atra vivenda o sobre un territori verge. Si cada volta que volem fer un barri, haguérem d’atendre al supost interés històric d’un barri més antic o al supost interés ecològic d’una planície plena de matolls, encara viuriem en l’Edat de Pedra. Això ho entenen be els cabanyalers com demostra que la majoria de manifestants siguen de fòra del barri.

Yo he passat per una situació pareguda. Quan era menut, recorde que mon pare tenia un garaig impressionant. El més gran que ha tingut mai. Tant que es fea servir també com a Casal Faller. L’Ajuntament d’Alzira determinà que per allí s’havia de construir una carretera i que calia enderrocar el garaig, perque un cantó del mateix -només un chicotet cantó-  afectava al traçat. Mon pare no s’ho prengué malament  puix sabia que allò era per al be comú del poble.

El Cabanyal no és Florència ni Venècia ni Roma. Crec que alguns s’escuden de l’excusa de la cultura per la senzilla raó de que no volen perdre la seua vivenda. Estan en el seu dret. Ara be, els seus arguments no em convencen i opine que ampliar Blasco Ibáñez beneficia a la majoria de valencians. Pero a mi no m’afecta directament el tema.  Soc un simple espectador crític. Qui realment deuen decidir són els veïns del barri, que són els que viuen allí.

¿Espanyol? No, soc valencià.

Conta l’historia que una de les majors llegendes del balocistella del segle XX, Drazen Petrovic (dramaticament mort en accident de transit als 28 anys) fon un declarat patriota croata. Ell naixque en un païs hui extint com Yugoslavia. En 1991 exclatà una feroç guerra civil i Yugoslavia començà a desintegrar-se en noves nacions. En la seua Croacia natal prengueren la decisio d’independisar-se i ell immediatament es mostrà  a favor. Quan la guerra esclatà, ad ell li va pillar en Estats Units, concretament com a figura estelar de New Jersey Nets. En certa ocasio, jugant un partit de la NBA, el locutor no fea més que lloar el talent i els triples de l’escolta «yugoslau» Petrovic. Tantes voltes repeti lo de «yugoslau» que en el descans del partit, Drazen s’acostà encolerisat a la cabina del locutor i li bramà a la cara: «¡Yo soc croata!».

Els que em coneixen be saben que ya fa alguns anys que he deixat de sentir-me espanyol i que em considere exclusivament valencià. Tant és aixina que quan viage a l’estranger em definixc unicament com a valencià. Quan et trobes a bordo de l’avio i estas arribant al teu desti l’assafata et dona uns documents d’immigracio que has d’omplir i entregar en l’aduana de l’aeroport… en dits documents oficials a on fica nacionalitat yo sempre pose «valenciana» i a on posa païs de procedencia yo pose: «Valencia». I encara que no s’ho crega ningu, en tots els llocs m’han deixat passar sense problemes. De fet, la major part de voltes els funcionaris van tan atrafegats de faena que ni tan sols ho lligen detingudament. Nomes li fan una ullada rapida i ya està. Anime als llectors a que siguen valents, facen un dia la prova i voran com els estic dient la veritat.

És una cosa molt rara i infreqüent pero podries topar-te en algu que sí llegira detingudament els documents i et volguera tocar el nassos. A mi una volta em va passar. Un funcionari  d’aduana em preguntà: «¿Espanyol?» i yo li contesti: «No, soc valencià». Li ho vaig dir en un to ferm, molt segur de mi mateix, sense cap tipo de por. Aquell individu es quedà molt sorpres i estranyat i em replicà: «El seu pasaport diu nacionalitat espanyola». I li contesti que sí, pero que aixo és unicament a nivell administratiu, que la meua nacionalitat era i és valenciana. Aquell home es pensava que li prenia el pèl i començà a malhumorar-se. Aixina és que me vaig traure de la cartera la Constitucio Espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de Valencia de 2006 (m’agrada portar-los a mà quan viage a l’estranger, precissament prevent casos com este).

Li vaig obrir la Constitucio i li llegi l’articul 2 que afirma: «La Constitucio se fonamenta en l’indisoluble unitat de la Nacio espanyola, patria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garantisa el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren i la solidaritat entre totes elles». I li digui: «¿Veu voste? Hi ha varies nacionalitats dins d’Espanya, no nomes l’espanyola». Despres li vaig llegir l’articul 1 de l’Estatut de 2006, que resa lo que seguix: «El poble valencià, historicament  organisat com Regne de Valencia, se constituïx en Comunitat Autonoma, dins de l’unitat de la Nacio espanyola, com a expressio de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat historica i en l’eixercici del dret d’autogovern que la Constitucio Espanyola reconeix a tota nacionalitat, ab la denominacio de Comunitat Valenciana».

Despres de mostrar-li tot aço li vaig dir: «¿Veu voste?  La Constitucio diu que hi ha varies nacionalitats dins d’Espanya i l’Estatut que els valencians som una nacionalitat, pero no una qualsevol ¡sino una nacionalitat historica ademes!… Per tant la meua nacionalitat és, llogicament, valenciana!». Aquell funcionari  es disculpà en mi, em digue que no sabia res d’aixo, em donà la benvinguda a la seua patria i em deixà passar sense cap de problema». En un to cordial li respongui que no passava res, que no tenia per qué saber aço, que no se pot saber tot en esta vida. Li doni les gracies per haver fet el seu treball i li vaig desijar un bon dia. Tambe pots explicar-li que igual que Gran Bretanya és un estat compost per varis països (Escocia té estatus oficial i llegal de païs) tambe Espanya té varies nacionalitats i una d’elles és la nostra.

No m’he vist mai en la tesitura  de cremar este cartuig, pero si arriba el cas i fa falta usar-lo per a que s’entenga l’idea l’usare. Sí que és cert que en una atra ocasio em passà una cosa curiosa. Quan el funcionari em preguntà si yo era espanyol, li contestí que no, que  yo no era espanyol sino valencià. I em respongue: «Pero Valencia està en Espanya», a lo qual yo li repliqui: «Sí, i Puerto Rico està en Estats Units i els de Puerto Rico són portorriquenys, i els del Quebec estan en Canada i ells són quebequesos». A lo qual sonrigue i digue: «Ahhhhh, val… ara ho entenc» i em donà la benvinguda sense cap atra historia. Són les uniques dos vegades que he tengut algun tipo de problema, si se li pot dir problema a una simple aclaracio. Pero la majoria de voltes, ni lligen els papers, o siga que  si posares que eres venusia tampoc passaria res.

Els valencians mos hem de fer de respectar. No té sentit ofrenar noves glories a un Estat que mos nega la llengua, l’aigua i inclus el dret d’existir. Yo quan estic en l’estranger, o quan parle en els meus contactes argentins, veneçolans, colombians, estadounidencs, equatorians, marroquins o nigerians els ho dic ben claret: yo soc valencià. Ells ho saben i ho respecten. Perque em faig de respectar. Els valencians hem de presumir de valenciania sempre, dins i fòra de la nostra patria. Quan el periodiste Camilo García m’entrevistà en CVC La Voz em presentà com a professor, periodiste i escritor valencià. No espanyol no, va dir valencià. CVC La Voz és una radio d’Estats Units en una audiencia de més de 40 millons d’oyents (és dir, dèu voltes més que la Cadena SER, la lider d’audiencia en l’Estat Espanyol).

Si eres valencià i te sents valencià i valencianiste, si sents a la teua terra ben dins del cor, quan viages a un atre païs, o quan estigues parlant en gent d’unes atres nacionalitats o cultures, no et definixques mai com a espanyol sino sempre com a valencià. Sempre. Hem de ser valencians dins i fòra de lo Regne, hem de fer vore al món que Valencia existix. Si l’Estat Espanyol mos nega la nostra cultura i la nostra identitat, llavors fem mosatros lo mateix en l’Estat Espanyol i neguem-lo tambe. Mentres en les escoles s’adoctrine als nostres fills en el pancatalanisme i els països catalans, que no conten en mi per a ofrenar noves glories a ningu. Mentres Espanya renegue dels valencians, yo renegare d’Espanya. Alla a on vages viaja sempre en la cara ben alta, passeja la teua valenciania per tot lo món i sent l’orgull de ser valencià.

FONT: Som nº 247. Març de 2010.

Les Falles de Valéncia i el pancatalanisme.

Hui és un dia gran per a tots els valencians. No només celebrem el dia de Sant Josep i el dia del pare sino també la cremà de les Falles. Encara que no soc faller i possiblement no ho siga mai ya que soc amant del silenci i la tranquilitat, no deixe de reconéixer que les Falles són, en tota certea, la festa més bonica del planeta. No hi ha en tot el món cap atra festa que atesore  tal nivell d’història, d’art i de cultura popular com les Falles del nostre Regne.

Yo, com a valencià que soc, em sent i em sentiré profundament orgullós d’una festa tan preciosa, tan espectacular i sobretot  tan diferenciadora. No és d’estranyar que el pancatalanisme sempre haja abominat les Falles. Perque són un element diferencial del nostre poble … Si les Falles es feren en Barcelona els nostres veïns catalans es desfarien en elogis cap a una festa tan catalana pero com són típiques del nostre país brofeguen i parlen pestes d’ella.

I no és per a menys. Les Falles, igual que uns atres puntals del folclor valencià (la Magdalena de Castelló, la Tomatina de Bunyol, les Fogueres de Sant Joan, els Moros i Cristians o el Misteri d’Elig) constituïxen elements enriquidors de la nostra cultura i sobretot un símbol identitari que demostra, una volta més, que els valencians, també en este camp, tenim una cultura pròpia i diferenciada de la dels espanyols i els catalans. Li dolga a qui li dolga.

Les Falles són un nexe d’unió dels valencians que es viu no a soles en el Cap i Casal sino en tota la nostra nació. Alzira, per eixemple, és la segona ciutat del món en major número de monuments fallers (quaranta, u per cada 1.000 habitants). Elda celebra també les Falles, encara que en setembre. I són moltíssims els valencians de les comarques del nort i del sur que s’acosten estos dies al Cap i Casal per a poder fruïr de la música, de la pòlvora i el foc.

I no voldria passar per alt que encara hui, a pesar de l’infame procés de substitució llingüística que patim  i que vol erradicar el valencià per a impondre el català, l’inmensa majoria d’obres de teatre que se fan en el nostre Regne usa la Normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). I en gran mida el teatre faller és responsable directe de l’èxit. No és d’estranyar que estos dies els catalanistes estiguen més calents que un gos malalt de ràbia.

Anfós Ramon: el poeta valencià més llorejat de tots els temps.

Yo soc dels que pensa que, en mida de lo possible, els homenages cal fer-los quan u viu. Per això precisament, ara que es troba en l’hivern de  la seua vida, voldria escriure unes llínies que, encara que no arriben a fer justícia en absolut en el talent inconmensurable d’este singular home, sí puguen almenys ser humil testimoni de l’honor i el privilegi que és per a mi haver pogut viure en la mateixa época que un dels millors poetes valencians del segle XX i de sempre. Parle, evidentment, i com no podia ser d’una atra manera, del senyor Anfós Ramon i Garcia.

Anfós Ramon és el poeta valencià més llorejat de tots els temps. Ha conquistat centenars de premis lliteraris. Això significa que en tota l’història del Regne de Valéncia, una història que fins a lo que sabem actualment naix en el Rei Leovigilit en el segle VI fins a l’actualitat -en ple segle XXI-, ningú ha arribat a superar o inclús igualar este increïble registre. O dit d’una atra manera: Anfós és el més premiat en quinze segles d’història, en una gran nació a on ha hagut poetes que han compost els seus versos en llatí, en àrap, en llemosí, en valencià, en castellà i en català. Que no és poc.

Per a la posteritat queden ya obres mítiques com A tres carrers, Sembrarem la veritat, Des de la veu del silenci, Ofici de Paraules, La clau del llavi obert o Rapsòdia en carn per dins, entre unes atres. Dels numerosos guardons destaquem el Premi Valéncia, el Xavier Casp, el Ciutat de Castelló, el Falla Pintor Andreu d’Alzira, el Roïç de Corella, el Bernat i Baldoví, el Josep Maria Guinot, les Flors Naturals d’Algemesí o Valéncia i molt especialment el Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana i el Llealtat. Sa antologia poètica i les memòries es publicaren fa poc.

Són molts i molt importants els poetes valencians que ha hagut a lo llarc del passat segle XX: Teodor Llorente, Miquel Hernández, Xavier Casp, Chimo Lanuza… Anfós Ramon és tan gran o més que qualsevol d’ells. És un dels grans creadors vius en llengua minoritària en Europa a l’altura de Milan Kundera, Bernardo Atxaga, Amos Oz o Ismail Kandare. El Premi Nobel de Lliteratura només està reservat per als que escriuen en anglés o francés pero si existira un Nobel per a autors en llengües minoritàries en tota justícia deuria guanyar-lo Anfós Ramon.

Encara que el 99% de la seua producció és en llengua valenciana, també ha fet incursions en castellà. Ramon posseïx eixe talent que només els genis tenen: arribar als cors, expressar coses molt complexes usant paraules molt senzilles. El seu estil neorrealiste incidix en eixes coses menudes que són les que fan gran a la vida i està impregnat del dolor i l’angoixa que comporta vore com una pàtria se desmorona i es mercadeja en ella i es ven a trossos. També ha cultivat una vasta obra de poesia fallera i  festiva que destaca per una ironia subtil i un sentit de l’humor deliciosament àcit.

Pero per lo que més l’admire és per ser un intelectual compromés en la seua pàtria i en la seua llengua. Ell podria haver pres el camí fàcil: el d’usar una llengua majoritària com l’espanyol o haver-se venut al pancatalanisme. Pero Anfós no ha naixcut per a ser traïdor sino patriota, encara que això signifique quedar condenat  a l’ostracisme a mans de la renegada i despreciable classe política que actualment nos desgoverna. Algun dia, si hi ha justícia en este país nomenat Regne de Valéncia, es reconeixerà la colosal figura d’Anfós Ramon: un dels millors poetes valencians d’ahir, hui i sempre.

Uruguay: un David rodeado por dos Goliats.

Si hay en América una nación que merezca el honor de ser llamada pequeño gran país ésa es sin duda la República Oriental del Uruguay. Su destino era convertirse en una provincia más de Argentina o Brasil, pero los uruguayos deseaban ser ellos mismos los que gobernasen su propio futuro y se dotaron de un estado propio.

Con apenas tres millones de habitantes y un territorio reducido, Uruguay es un auténtico gigante mundial en el campo de la cultura y el deporte. En la literatura, se han destapado como un país de excelentes escritores con Horacio Quiroga, Juan Carlos Onetti, Eduardo Galeano o Mario Benedetti, entre otros.

Uruguay es una potencia futbolística de primer orden, con un palmarés envidiable a la altura de la mismísima Argentina: dos mundiales, dos oros olímpicos y catorce Copas América. A pesar de ser una república tan pequeña, le disputa la hegemonía balompédica en Latinoamérica a gigantes como Argentina y Brasil.

Toda la economía de la república orbita en torno a su capital, Montevideo, que concentra al 50% de la población del país. Montevideo es un importante referente portuario y una de las grandes ciudades de Suramérica a la altura de megalópolis de la talla de Buenos Aires, Sao Paulo, Rio de Janeiro o Santiago de Chile.

Por supuesto, no es oro todo lo que reluce. Desde mediados del siglo XX hasta hoy, toda Latinoamérica se ha empobrecido a gran velocidad y el hundimiento de Uruguay no ha sido ninguna excepción. La corrupción generalizada ha expulsado del Primer Mundo a una nación que hace sólo cien años era comparada con Suiza.

Uruguay es un ejemplo para los valencianos de que con un estado pequeño se puede destacar muchísimo.  Y los que quieren que seamos colonia de España o de Cataluña, que se fijen en la sed de identidad de los uruguayos, que no querían ser gobernados desde fuera sino tener voz y voto propios entre las naciones libres de la Tierra.

Argentina: un espejo de Valencia al otro lado del charco.

Si hay un país que verdaderamente se parece al Reino de Valencia ése es, en lo bueno y lo malo, Argentina. Argentina es lo más parecido que tenemos los valencianos a un pueblo hermano. El poeta argentino Eduardo Mazo definió a sus compatriotas como pueblo de perdedores alegres. Justo lo que los valencianos somos.

A principios de siglo XX, el escritor Vicent Blasco Ibáñez fundó varias colonias de valencianos allá. Muchos valencianos emigraron a Argentina escapando de la guerra civil y hoy son los argentinos los que, huyendo de la corrupción de sus gobernantes, buscan refugio en nuestra tierra. Es el hijo pródigo que retorna a casa.

Los dos son pueblos leales que sufren a gobernantes traidores y corruptos. Argentina padece un desmantelamiento económico y el nuestro es lingüístico y cultural. La situación es surrealista: ellos tienen la mejor carne del mundo y pasan hambre; nosotros una de las lenguas más cultas del planeta y nos avergonzamos de ella.

Los argentinos son alegres, desenfadados, poco metódicos… Actúan espontáneamente al estilo pensat i fet valenciano. A nivel individual, es una cuna de genios (Diego Maradona, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Ernesto Sábato, Juan Perón, Adolfo Aristaráin…) pero colectivamente un desastre de nación.

Incluso en el mundo del deporte tenemos similitudes. Muchos son los cracks argentinos que han jugado en equipos valencianos (Mario Alberto Kempes, Claudio López, Roberto Fabián Ayala, Juan Román Riquelme…)  y muchos los valencianos que han llevado a Argentina la noble tradición de jugar a pelota a mano.

Argentina fue uno de los 10 países más ricos del mundo hace 50 años. Nosotros tuvimos el primer siglo de oro neolatino. Pero ambos pueblos somos  poco patriotas, demasiado individualistas y estamos sometidos por nuestra falta de unión. Recuperemos la fe y sin duda recobraremos el pasado glorioso que una vez fue nuestro.

La Copa Amèrica torna a Estats Units.

Per fi ha finalisat la 33ra Copa Amèrica de Vela, disputada estos dies en aigües valencianes. S’ha tractat d’una edició atípica ab només dos participants, agres batalles judicials, la decisió de la sèu del torneig a última hora i una dràstica reducció del pressupost en estos temps de crisis (de 240 millons d’euros de l’edició anterior, Valéncia 2007, a només 8 en esta ocasió). Ara be, l’acció ha segut trepidant i l’aspirant, el nortamericà BMW Oracle ha destronat al campeó, el suís Alinghi, en lo que la Gerra de les Cent Guinees tornarà a Estats Units 15 anys després. Per a l’història queda ya que les dos úniques Copes Amèrica disputades en Europa han segut en el Regne de Valéncia (en els anys 2007 i 2010).

D’una banda em pareix importantíssim que se celebren este tipo de grans acontenyiments en el nostre país. Pense sincerament que tindre la sèu d’un Mundial de Pilota Valenciana, de Fòrmula 1 o de motociclisme, de la Copa del Món de Vela o la Copa Amèrica de Vela comporta un honor i un prestigi per a la nostra nació. No només això: també comporta una inversió multimillonaria, la creació de molts puestos de treball, l’atracció de turistes i l’increment de l’activitat hotelera i hostelera en la zona. Pero sobretot, i lo més important: dona una enorme publicitat internacional al nostre país (a través dels més de 900 periodistes acreditats en la competició), és dir, mos situa als valencians «en el mapa».

Pero d’una atra banda em dol que hi hagen diners públics per a tals activitats mentres que molts hospitals i ambulatoris estan saturats de pacients, numerosos escolars estudien en barracons  i el transport públic es deteriora. Sempre ha hagut unes prioritats nacionals i no cal descuidar-les. Una atra senya molt reveladora del país en el que vivim: en estos dies l’Agència Espacial Europea ha anunciat l’instalació d’un laboratori en l’Universitat Politècnica de Valéncia que generarà 800 puestos de treball d’alta qüalificació i la captació de 20 empreses d’alta tecnologia. Pero, desgraciadament, si lligges la prensa una volta més la ciència és eclipsada pel deport. Qüestió de prioritats nacionals, suponc.

El Valencia CF com a sintoma sociologic.

El Valencia CF, fundat en 1919, es un dels clubs mes importants d’Espanya. Al terme de la temporada 2008-2009 es el tercer en tituls internacionals (superat unicament per Real Madrit i Barcelona), el quart en la classificacio historica de la lliga espanyola (superat per Real Madrit, Barcelona i Bilbao) i quint en tituls estatals (per darrere de Real Madrit, Barcelona, Bilbao i Atletic de Madrit). Conta en vint llorers (6 Lligues, 7 Copes, 1 Supercopa d’Espanya, 1 Recopa, 3 UEFA i 2 Supercopes d’Europa) en el seu palmares.

La qüestio es… ¿se correspon esta vintena de tituls en el pes historic, demografic i economic de la ciutat? No. Valencia es la tercera urbs mes poblada de l’Estat i el Valencia CF conta en el tercer presupost mes alt del campeonat. En proporcio al seu pes demografic i social, el Valencia CF deuria ser sense dubte el tercer equip mes llorejat d’Espanya… Deuria tindre unes 12 o 13 lligues, atres tantes copes, almenys una Copa d’Europa i complir en Espanya un paper semblant al de l’Arsenal en Anglaterra o l’Inter de Mila en Italia.

El problema radica en que l’equip che tan sols conta en la mitat de trofeus que per pes i presupost hauria d’atesorar. I el problema es que aço es un reflex no d’un club deportiu sino d’una societat sancera. ¿No es de traca que el Regne de Valencia tinga aeroports, metros i ferrocarrils de joguet? ¿O que no dispongam del Tren d’Alta Velocitat, del Pla Hidrologic Nacional, del Parc Central o del Parc Industrial de Sagunt? ¿O que Castello de la Plana no tinga aeroport? ¿O que hi haja alguns barris d’Alacant que s’inunden quan plou?

La falta d’exits del Valencia i la falta d’inversions del Regne van de la ma. Ni l’aficio che ni la societat valenciana passen per ser exigents sino molles i conformistes. “No passa res. La Copa a l’any que ve”, clama l’aficio quan el Valencia pert una final. Aci mai passa res. Tot arriba sempre a l’any que ve; la Copa i el trasvas de l’Ebre, la Lliga i les inversions. I si no es l’any que ve, puix a l’atre. Quan li abellixca als nostres amos de Madrit. Ells ya saben que aci mos conformem en les miguetes que li sobren a uns atres.

No es d’estranyar que hi haja tants valencians que simpatisen en el Real Madrit i l’espanyolisme, o en el Barcelona i el pancatalanisme. Ells son el reflex de la burguesia valenciana, que s’inclina pel centralisme madrileny o pels països catalans. Aci la gent te un complex d’inferioritat de cavall. Ningu te fe en el potencial d’esta terra i d’este poble. Tots parlen en orgull del nostre Segle d’Or pero ningu pareix donar-se conte de que si fon possible es perque en aquell temps sobrava lo que hui mos falta: l’orgull de ser valencians.

FONT: Som nº 246. Novembre-Decembre de 2009.

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes