Josué Ferrer.

Els primers enderrocs del barri d’El Cabanyal de Valéncia que s’han produït estos dies han acabat en una virulenta batalla campal entre policia i manifestants. Vaja per davant que soc partidari del dret d’autodeterminació, fins al punt de creure que les coses d’un barri deuen ser decidides fonamentalment  per les persones que viuen en ell. Yo no soc veí ni persona directament afectada, per lo qual la meua opinió deu llegir-se en distància i cautela.

Ara be, vist l’assunt des de fòra, yo personalment estic a favor dels enderrocs d’El Cabanyal i de l’ampliació de l’Avinguda Blasco Ibáñez fins a la mar. El progrés deu obrir-se pas i és preferible una bona avinguda d’edificis moderns i avantguardistes que un barri destartalat i fet pols. És una bona oportunitat empresarial i econòmica i no només això: aporta un benefici colectiu superior al que supondria restaurar un barri moribunt com ho és El Cabanyal.

L’esquerra fa molta demagògia. Quan governaven els socialistes volien ampliar Blasco Ibáñez, ara que estan en l’oposició estan en contra. Tot es una qüestió de vots. Fart estic de vore cóm plataformes de veïns de l’estil de Salvem s’organisen per a protestar per l’instalació de per eixemple un camp  de golf en un poble a on governa un alcalde popular mentres que si l’alcalde és socialiste, en eixe cas cap plataforma clama contra el camp de golf.

No és dir cap mentira que des de que el món és món una vivenda sempre s’ha construït sobre  les ruïnes d’una atra vivenda o sobre un territori verge. Si cada volta que volem fer un barri, haguérem d’atendre al supost interés històric d’un barri més antic o al supost interés ecològic d’una planície plena de matolls, encara viuriem en l’Edat de Pedra. Això ho entenen be els cabanyalers com demostra que la majoria de manifestants siguen de fòra del barri.

Yo he passat per una situació pareguda. Quan era menut, recorde que mon pare tenia un garaig impressionant. El més gran que ha tingut mai. Tant que es fea servir també com a Casal Faller. L’Ajuntament d’Alzira determinà que per allí s’havia de construir una carretera i que calia enderrocar el garaig, perque un cantó del mateix -només un chicotet cantó-  afectava al traçat. Mon pare no s’ho prengué malament  puix sabia que allò era per al be comú del poble.

El Cabanyal no és Florència ni Venècia ni Roma. Crec que alguns s’escuden de l’excusa de la cultura per la senzilla raó de que no volen perdre la seua vivenda. Estan en el seu dret. Ara be, els seus arguments no em convencen i opine que ampliar Blasco Ibáñez beneficia a la majoria de valencians. Pero a mi no m’afecta directament el tema.  Soc un simple espectador crític. Qui realment deuen decidir són els veïns del barri, que són els que viuen allí.