Cataluña: de pueblo oprimido a pueblo opresor.

11 Sep 2011 15 comentarios

de J.Ferrer en Banderas, Banderas de Europa Etiquetas:, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

De la fusión de una docena de condados nació Cataluña, históricamente vinculada al Reino de Aragón. Tras la Guerra de Sucesión (1701-1715), una Cataluña derrotada fue sometida a un feroz proceso centralista y castellanizador. Los regímenes autoritarios posteriores intentaron acabar con su identidad sin éxito.

A finales del siglo XIX, Europa era una caldera de nacionalismos y de aquella época nace el actual catalanismo como reacción a la opresión castellana. La República Catalana fue proclamada en 1640, 1873, 1931 y en 1934 pero tuvo una vida efímera ya que en todos los casos fue sofocada de inmediato por el Estado Español.

En el Congreso de la Lengua Catalana de 1906 nació el catalán como idioma independiente del lemosín. Ese año el ideólogo Enric Prat de la Riba estableció que el pancatalanismo debía ser un movimiento imperialista. En 1917 otro ideólogo, Antoni Rovira i Virgili, apuntó a la anexión lingüística previa a la territorial.

El nacionalismo expansionista catalán recuerda en voracidad a la Gran Serbia y la Gran Alemania. Cataluña reclama como suyas las tierras vecinas que hablen catalán o alguna lengua parecida (Rosellón, Andorra, Arán, Aragón Oriental, Valencia y Baleares) y las somete a un etnocidio que desata la ira de la población local.

La cultura catalana eclosionó en el siglo XX con cantantes como Joan Manuel Serrat, Montserrat Caballé o Josep Carreras, artistas como Salvador Dalí o Antoni Gaudí, o literatos como Josep Carner o Josep Pla. Pero el gran tesoro cultural, elemento diferenciador y símbolo de identidad nacional es la lengua.

El catalán es un pueblo trabajador y de hábiles negociantes que goza de una economía poderosa fruto de su tesón. Tiene una fuerte consciencia nacional y está llamado a independizarse. Pero también es un pueblo que ha pasado de oprimido a opresor, y que le hace a sus vecinos lo mismo que critica que España le hace a  él.

Aragón: un gran reino venido a menos.

07 Sep 2011 5 comentarios

de J.Ferrer en Banderas, Banderas de Europa Etiquetas:, , , , , , , , , , , , ,

El Reino de Aragón nació en 1035 por la unión de los condados de Aragón, Sobrarbe y Ribagorza en la figura del rey Ramiro I. Durante la Edad Media fue potencia en el Mediterráneo y en el siglo XIII el rey Jaime I libertó naciones del yugo del islam. Aragón forjó estados soberanos que tenían en el rey su nexo de unión.

Así, el rey de Aragón, también lo era de Valencia, Mallorca, Sicilia, Córcega, Cerdeña y Nápoles, señor de Montpellier, conde de Barcelona, Berga, Besalú, Cerdaña, Conflent, Ampurias, Gerona, Manresa, Osona, Pallars, Ribagorza, Rosellón y Urgel y duque de Atenas y Neopatria, entre otros. Unidad en la diversidad.

En el siglo XV Fernando II de Aragón se casó con Isabel de Castilla, lo que supuso la unión de coronas (no de territorios). Desde entonces la hegemonía castellana fue a más hasta que, en virtud de los Decretos de Nueva Planta, Aragón desapareció como país independiente para integrarse en el Reino de España en 1707.

Hoy es una región empobrecida y marginada por el Estado. El 50% de su población vive en la ciudad de Zaragoza, ya que fuera casi no hay empleo. Tiene dos lenguas propias, el altoaragonés y el aragonés oriental (este último en peligro de anexión por el catalán). El catalanismo se quiere apropiar de su legendaria historia.

Aragón ha sido generoso con el mundo, tanto como colectivo como por su rico acerbo de individualidades. Escritores como María Moliner, pintores como Francisco de Goya, cineastas como Luis Buñuel, científicos como Miguel Servet o Santiago Ramón y Cajal o patriotas como Agustina de Aragón son prueba.

Aragón siente una obsesión identitaria con el río Ebro hasta el punto de negarse a compartir sus excedentes con nadie. Los aragoneses son un pueblo valiente, bravo, muy suyo. Han salido perjudicados al juntarse con castellanos y catalanes pero siguen atesorando casta, coraje y pundonor suficientes para reeditar viejas glorias.

Per qué el valencianisme deuria recolzar l’independencia de Catalunya.

01 Sep 2011 18 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , ,

Tradicionalment el valencianisme, per ser majoritariament regionaliste i favorable a l’unitat d’Espanya, s’ha mostrat visceralment contrari a l’independencia de Catalunya.  El problema radica en que a l’estar Catalunya dins d’Espanya, el pancatalanisme s’espandix sense remissio: primer fon Balears, despres Valencia, ara Arago. A voltes per a frenar un cancer toca amputar. El valencianisme deuria recolzar la secessio de Catalunya com un paradoxal pero possible antidot front a la forta catalanisacio que ara patim els valencians. A continuacio presente quatre raons:

1) Una Catalunya independent tindria sobre Valencia la mateixa influencia que Portugal puga tindre sobre Galicia. Ben poca, per no dir nula. El gran drama que tenim els valencians és compartir estat ab els catalans. Si quan el president catala Lluïs Companys declarà l’Estat Catala no s’haguera malograt eixe proyecte, hui Catalunya no estaria com està, dins d’Espanya i usant a Valencia com a moneda de canvi en les seues negociacions ab Madrit. Una Catalunya independent mai hauria pogut forçar a la Moncloa a posar la AVL o TV3 en Valencia per posar un cas.

2) Una Catalunya independent per supost tractaria de conseguir el seu somi de països catalans, pero és més que provable que l’Estat Espanyol per a evitar una possible secessio de Valencia apostara per marcar diferencies respecte a Catalunya; és dir, l’unitat de les llengües que ara es manté per interessos politics es trencaria per les mateixes raons. És provable que per a evitar que Catalunya s’emportara a Valencia de la mà, els nostres governants teledirigits des de Madrit promocionaren un Idioma Valencià independent i agitaren l’anticatalanisme més dur.

3) Per supost hi  hauria valencians catalanofils, pero molts d’ells emigrarien a Barcelona per a viure en el seu somiat estat catala. Els que quedaren serien una minoria que aniria diluint-se en el pas del temps frut de les politiques descrites en el punt anterior. És més senzill que Valencia siga un satelit de Catalunya si les dos estan dins del mateix estat (Espanya) que si Catalunya se separa, o Valencia, o les dos. La frontera sempre marca distancies. Si Alemanya no ha pogut absorvir Austria ni Colombia a Veneçuela, més dificil encara seria crear uns països catalans.

4) Una Catalunya independent serviria als valencians per a saber realment cóm es viu millor, si dins d’Espanya o fòra. Si els vaticinis apocaliptics de Madrit que afirmen que un Republica Catalana aniria a la bancarrota es compliren (cosa improvable, mira Andorra), hauriem encertat quedant-nos dins d’Espanya. Per contra, si una Catalunya independent va cada volta millor mentres que una Valencia espoliada fiscalment s’afona per haver de mantindre andalusos, extremenys i companyia, els catalans nos harien mostrat que l’independencia és el cami.

FONT: Som nº 251. Juliol 2011.

El trage nou de l’emperador.

26 Jul 2011 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , ,

El que en els últims huit anys ha segut president de la Colònia Autònoma Valenciana, Francesc Camps, no ha tengut més remei que dimitir del seu càrrec després de que li haja tocat assentar-se en la banqueta dels acusats. Tot apunta a que l’ex-emperador es deixà sobornar a l’acceptar els trages que li suministrà la trama de l’empresari Francisco Correa. El president del Partido Popular (PP), Mariano Rajoy, diu que la crisis es solventa «ab confiança» pero ¿quina confiança poden tindre els inversors quan s’enteren de que un president és jujat per soborn només quatre mesos després d’haver firmat un manifest «per una gestió lliure de pràctiques corruptes» com feu Camps junt als barons regionals del PP?

A l’hora de donar explicacions, l’emperador presumit ha tengut tants dubtes com quan seleccionava les prendes suministrades per la trama corrupta. Primer començà negant-ho tot i tirant les culpes a alguna conspiració judeomasònica. Després va fundar la seua defensa en l’impunitat -que no en l’inocència-, per lo que si algun valencià l’haguera cregut inocent dels delits que se li imputen, hauria segut un agravi personal per al propi Camps. Finalment, el gens honorable va declarar que no han pogut demostrar res el mateix dia en que estigué a punt de confesar i en que dos companyers de partit, Víctor Campos i Rafel Betoret, rubricaren les respectives autoinculpacions. ¡Ací en Valéncia tot és d’autèntica traca!

Gürtel va vestir a Camps i l’instrucció judicial ha despullat al gens honorable ab un auto demoledor. L’instructor del cas ha dixat clar que Camps no s’ha confeccionat un vestuari ab uns regals incòmodes que són acceptats per no fer un lleig. L’instructor recorda que el president valencià i els seus acòlits no reberen roba treta de la chistera, sino que s’obrí un conte específic per ad ells en una botiga i des d’allí es pagaven les prendes que els corruptes cuidadosament triaven. I açò és només la punta de l’iceberg perque si esta pudor està aflorant en un país de caspa i pandereta com Valéncia a on tot lo món sap que no existix la separació de poders, és que el merder que s’oculta darrere dels trages pot ser dels que fan època.

Segons el juge Josep Flors, Camps no es la víctima d’un obsequi sino el seu propiciador. Encarregar un regal no equival a rebre’l puix implica un compromís major ab els «amiguets de l’ànima». Els polítics sobornats encarregaren personalment trages de lux en distints llocs i diferents ocasions. Els sastres es desplaçaren per a prendre mida i els agraciats triaren sense pagar un cèntim perque sabien qui pagava la festa, que casualment era algú interessat en l’adjudicació de contrats per part de la Generalitat sifrats en cinc golosos millons d’euros. I casualment (una atra volta) el beneficiari dels contrats fon el mateix que pagava els regals. Pero segur que per la seua gran professionalitat, ¡no tinc cap dubte!

Sense la pressió de la societat civil per coneixer la veritat, tot haguera quedat en res. L’ex-president del Tribunal Superior de Justícia de Valéncia, Juan Luis de la Rúa, «íntim amic» de Camps en paraules del gens honorable, haguera impedit de totes totes que el seu amiguet haguera segut jujat  per haver rebut obsequis dels seus amics corruptes. I Canal NO-DO, Las Provincias i demés prensa vertical afecta al règim hagueren agranat la merda baix l’estora i li hagueren fet la ya habitual felació mediàtica al cureta. Camps no està imputat. Està imputadíssim. Que Paquito parle de «gran president» referint-se ad ell mateix o que just després de dimitir, Rajoy li augure «un gran futur» prova que cap dels dos té els peus en terra.

Camps ha causat un gran mal a la política, ha embarrat la dignitat democràtica, ha tacat el nom de Valéncia i deu demanar perdó.  Que parle insistentment de «sacrifici» causa estupor en boca d’algú que ha utilisat el seu càrrec per a lucrar-se personalment i no per a servir al poble que li paga el sou. Ningú li ha obligat a dixar-se vestir per la trama Gürtel, pero, com si del penúltim episodi del culebró es tractara, Camps, després de molt de meditar, s’ha presentat en públic ab el blanc del martiri.  Pel camí, dos cirineus del clan popular confesaren culpabilitat i es condenaren de bestreta, pero que açò no mos distraga de que, segons este poble de borregos, hui Paquito continua sent «un gran president». Inclús després de dimitir.

Ha dimitit un malparit, i que em perdonen la rima. L’emperador se’n va pero dixa 600.000 desocupats, 24% de paro i 32.000 millons d’euros de deute. És el mateix rei que es fea la foto en els bisbes i anava a totes les provessons mentres s’abortaven chiquets a diari, el que blindà una acadèmia que diu que la llengua dels seus súbdits no existix, el monarca que pogué haver governat un regne i preferí governar una colònia. El juge ha despullat a l’emperador pero ell continua caminant orgullós pel seu regne bananer. Va en pilota picada pero ningú ho veu. Este regne d’apardalats li aplaudix al vore’l passar i admira el trage màgic que diu portar. Encara que en el fondo es passeje com sa mare el portà al món… ¡Vixca el rei!

Benidorm: l’excelència a la qual tots deuriem aspirar.

30 Jun 2011 4 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

Benidorm és un dels majors símbols de l’esperit mamprenedor dels valencians. Fa unes dècades, era una menuda vila de peixcadors d’a on la gent devia emigrar en busca de faena i ara és una de les ciutats més turístiques del planeta. Benidorm s’ha convertit en un paradisíac enclau a on acodixen millons de turistes procedents d’Espanya, França, Holanda, Alemanya, Anglaterra o Suècia atrets per l’excelència de les seues plages i per la seua potent infraestructura hotelera i d’oci.

Benidorm és un eixemple de cóm es pot transformar un solar erm i estèril en una indústria multimillonària que genera riquea i puestos de treball. I és l’antítesis de la mentalitat castellana que, en reiterades ocasions, ha mostrat la seua incapacitat per a fer prosperar un lloc, i ahí estan Extremadura, Andalusia o La Mancha, a on la gent no vol treballar perque preferix viure dels subsidis. I és que les cultures que no es basen en l’esforç i la superació personal produïxen tercermundisme i pobrea.

Pero mentres des l’estranger alaben lo nostre i viagen des de ben llunt per a fruir del clima de la denominada Florida europea a voltes des de dins del nostre propi Regne alguns malparits antivalencians es dediquen a posar pals en les rodes del nostre progrés. Aixina, des d’un ecologisme irresponsable i tronat es preferix el vell Benidorm, a on la gent havia de fer les maletes per falta de treball, a este que és la gallina dels ous d’or. Per als verts lo sostenible consistix en que el poble es muiga de fam.

Des d’una esquerra marxista i trasnochada -valga la redundància- es considera «fascisme» i «especulació» que els valencians tingam una indústria turística de primer orde, pero yo alabe el m0del de Benidorm que, llunt de l’elitisme de Mónaco, dispon de la millor oferta a preus molt raonables aptes per a totes les bojaques.  Turisme no sols per a rics, sino també per a la classe mija i proletària. Al cap i a la fi ¿qui no dispon de 150 euros per a escapar-se un fi de semana a un hotel?

I el catalanisme repudia els camps de golf només quan estan fòra de Catalunya. A mi em pareix de categoria que hi hagen camps de golf, perque gràcies ad ells moltes famílies poden donar de menjar als seus fills. Ademés, via imposts, generen suculents ingresos per als ajuntaments, que es traduïxen en més i millors servicis per als ciutadans. A on hi haja un bon hotel que es lleve un fangar replet de mosquits. Benidorm és el símbol del progrés i a qui no li agrade, que estiueje en Terol.

Una societat encanallada.

21 May 2011 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

Una Universitat d’Estats Units ha fet recentment un estudi que apunta a que en Valéncia els polítics imputats per corrupció no sols no dimitixen sino que damunt la gent encara els vota més. Els nortamericans es fan creus i no entenen cóm pot ocórrer açò. Clar, la diferència radica en que Estats Units és del Primer Món pero Valéncia cada dia es pareix més a Argentina i a les repúbliques bananeres de Subamèrica. Quan un poble tria polítics embrutats per la corrupció, mos trobem davant d’una societat encanallada, que és complice del latrocini i a la que no importa gens que li furten, sempre que els canalles que li espolien siguen dels seus.

Falten hores per a les eleccions autonòmiques i locals i totes les enquestes apunten a que el Partido Popular (PP) tornarà a arrasar, incrementant inclús el número de vots i diputats. Açò no deixa de sorprendre tenint en conter que som l’autonomia més endeutada de tot l’Estat, que els casos de corrupció afloren per totes bandes i que la situació econòmica és crítica, ab la desfeta del teixit empresarial valencià, del sistema financer -que es ven al millor postor-, i de les famílies que es percipiten a l’abisme. I açò és res comparat en els retalls en sanitat i educació que faran els peperos al sandemà de les eleccions. Sempre hi hagut societats en vocació de suicidi.

Este és un poble meninfot que ha perdut l’identitat i que va camí a la desintegració. Ací només hi ha complex d’inferioritat i pasotisme. És un poble sense collons, que ni llig ni coneix l’història ni defén lo seu. És el poble que tot dictador somia governar, tan mans i sumís com un corderet al que pots portar al matader i ni tan sols s’atrevix a rechistar. El poble valencià està enamorat, enchisat, hipnotisat pels cants de sirena del PP. En una democràcia un poble té lo que es mereix i els valencians mos mereixem totes les catàstrofes i bancarrotes que lliurement demà triarem per majoria absoluta. És el fi de festa… el cataclisme final.

Soprén encara més que no hi haja cap força valencianista capaç d’irrompre en les Corts, quan no sols Galícia, Euskadi i Catalunya disponen de forts partits autonomistes sino també Navarra, Astúries, Cantàbria o Canàries per posar alguns eixemples. Pero el valencianisme es troba atomisat en mil capelletes i cadascuna d’elles té el seu particular profeta. Hi ha egos massa grans en un moviment massa menut. La salvació no la portarà cap mesíes sino el treball en equip. Primer cal unir tot el valencianisme cultural, dividit des de la reintroducció dels accents, si volem tornar a tindre algun dia un valencianisme polític i social fort.

Valéncia o Espanya.

25 Abr 2011 12 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , ,


Valéncia o Espanya. Fèrtils terres d’arrossars i tarongers o una estèril planura plena de matolls treta de Mad Max. Un païsage replet de vida i esperança o un digne d’un holocaust atòmic. Mamprendre una empresa o viure dels subsidis. Currar prop de casa o nàixer en la maleta baix del braç. Parlar castellà, valencià i anglés o a mí me habla usted en cristiano. Jaume I el Conquistador o Felip V.  Cremar Falles o torturar bous. Els Moros i Cristians o la Feria de Abril. Treballar o fer palmes en un bar. Francesc de Vinatea o Zapatero. Decidir el nostre propi destí o que el decidixquen per mosatros des de Madrit i Barcelona. La RACV o la AVL. Valéncia C.F. o Real Madrit. El Palleter o Rita Barberà. Acollir al foraster o ni una gota d’aigua per als valencians. Valencià en les escoles o països catalans. El segle XV o un país de caspa i pandereta.  Ofrenar noves glòries a Valéncia o l’espoli fiscal. Un poema d’Ausias March o el soroll d’escopir quan pronuncies la jota. Cultura o analfabetisme. Civilisació o barbàrie. Primer Món o Tercer. Un Estat Valencià o una comunitat autònoma. Ser lliures o ser esclaus.

Un crit de dignitat.

17 Abr 2011 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , ,

En els nostres dies, al mateix temps que les multinacionals anuncien beneficis històrics, s’abaratix el despediment dels treballadors, es rebaixa el sou dels funcionaris i les pensions dels nostres majors, mos diuen que tots hem de treballar més i cobrar encara menys, mos pugen els imposts a la classe mija mentres que es mira cap a una atra banda en lo que passa en els paraïsos fiscals i es privatisa la sanitat i educació públiques. S’està furtant als més pobres per a donar-li-ho als rics.

Vaig més  llunt encara: existix tot un pla orquestat per a destruir la classe mija i la crisis només es donarà per resolta oficialment quan als treballadors mos hagen arrebatat tots els nostres drets més bàsics i s’haja desmantellat l’estat del benestar. I eixistix tot un pla orquestat per a exterminar la Llengua Valenciana i borrar del mapa i dels llibres d’història al Regne de Valéncia i que el poble valencià es diluïxca fins a desaparéixer, com un tarroç de sucre que es desfà dins d’un got de llet.

Ahir mils de valencians eixiren novament al carrer per a protestar contra el pancatalanisme, les ingerències de TV3 en el Regne de Valéncia i especialment contra la corrupció d’una classe política depravada i sense escúpuls que no té problemes en entregar mils de millons d’euros a la banca al temps que anuncia dramàtics retalls socials per a les capes més necessitades, lo que aboca a mils de chicotets i mijans empresaris a tancar els seus negocis i a mils de famílies a la ruïna.

Esta manifestació, encapçalada pel Grup d’Acció Valencianista (GAV) i per Coalició Valenciana (CV), fon un crit de dignitat i el contrapunt  a l’indigna manifestació pancatalanista de la vesprada. Eixa en la que han de portar decenes d’autobusos procedents de Barcelona per a poder omplir la manifa; eixa a on el cantautor catalanufo Lluís Llach s’ha llimitat a interpretar tres tristes cançons damunt d’un camió en un espectàcul digne del bomber torer o dels gitanos de la cabra.

En una dictadura no queda més remei que acceptar lo que diga el dictador de torn perque de lo contrari et fusilen. Pero en una democràcia cal movilisar-se per a lluitar per lo nostre. I la movilisació deu ser sobretot en les urnes, ya que són els vots, no les manifestacions ni les protestes ni les recollides de firmes sino els vots els que de veritat canvien les coses. Pero per desgràcia, Valéncia sempre és la que es baixa els pantalons, posa el cul en pompa i encara demana perdó per donar l’esquena.

La Magdalena de Castelló i el pancatalanisme.

02 Abr 2011 6 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

La Magdalena és una d’eixes expressions de folclor de les quals cal sentir-nos ben orgullosos tots els valencians. És una festa realment singular, ya que l’originalitat de les gaiates la fa única, especial i distinta. Aglutina elements diferenciadors com les colles o la romeria de les canyes al temps que conserva atributs clamorosament valencians com per eixemple les mascletades, els focs artificials i, com no, la paella.

No obstant, en estos dies de la festa gran de Castelló de la Plana resulta ben trist vore cóm el pancatalanisme tracta d’utilisar la festa per a manipular consciències i trencar la germanor entre els valencians. És trist comprovar com pertot hi ha colles que porten la màrfega catalana mentres que la Real Senyera és ben difícil trobar-la més allà de les entitats oficials. Dividix i venceràs. És la tècnica dels catalans.

El pancatalanisme ha aniuat en la ciutat de Castelló de la Plana d’una forma alarmant. De fet, es respira molt més catalanisme o antivalencianisme en Castelló de la Plana que en Benicarló per eixemple, a on se fan Falles, o en Vinaròs, que té frontera directa en l’Imperi. I ho ha fet fomentant un provincianisme extrem, que considera que el Cap i Casal margina a Castelló i que seria millor mirar cap a Barcelona.

Pero ¿realment Valéncia margina a Castelló? En quatre voltes menys població que les comarques del sur i cinc voltes menys que les centrals, les comarques del nort disponen en les Corts Valencianes d’una representatitivitat en número de diputats molt superior a la que correspondria pel seu pes demogràfic. Açò atenta contra l’idea bàsica de «una persona, un vot» pero mai ningú ha protestat des del Cap i Casal.

Ademés Castelló, que és considerablement més menuda que Valéncia, Alacant o Elig, dispon d’aeroport propi, de l’estació de ferrocarril més moderna de tota la nació i d’una conexió ferroviària considerablement millor que la de les comarques valencianes del sur, que sempre han segut les grans damnificades en matèria de transport. Que li pregunten si no, a ciutats turístiques com Torrevella, Benidorm, etc.

Si existix algun tipo de marginació és de part de Madrit i Barcelona, que no volen un Regne de Valéncia poderós que puga competir en ells. I resulta com a mínim paradoxal que hi haja alguns castelloners que arboren la màrfega catalana, és dir, la bandera d’un poble que està dispost a fer transvasos de l’Ebre només per ad ell pero que no vol donar «ni una gota d’aigua» per a Castelló. És el típic autoodi valencià.

El carrer de La Pau.

28 Mar 2011 2 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

M’encanta el Cap i Casal. Valéncia és una ciutat fantàstica, en molta més història que Barcelona o Madrit, i és que Valéncia fon la ciutat més important del món en el segle XV, la Nova York de l’època. Un dels seus racons més encantadors és el carrer de La Pau, que acabà de construir-se allà per 1920. Allí es poden trobar magnífics edificis romàntics i modernistes pertanyents a la burguesia i antigament es podien trobar també les millors joyeries, comerços i botigues de roba de la capital.

Tots els dies passen per eixa via mils de persones, que van pensant en les seues coses o que tenen pressa perque arriben tart a algun lloc. Cap d’ells es deté un sol instant per a mirar cap a dalt, contemplar l’arquitectura i apreciar que estan travessant no per un carrer qualsevol, sino per una obra d’art, per un tesor. Aixina mos passa a voltes als sers humans; que som capaços de tindre davant dels nostres nassos a una persona que és un tesor i estar tan cegos de no donar-mos conte.

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes