Tenemos lo que nos merecemos.

pobreza

Tengo un amigo que siempre me habla de revoluciones. Yo no creo en ellas. Yo creo en la democracia, en llenar las urnas de papeletas y dejar que gobierne el más votado. Creo que es el mejor de los sistemas o el menos malo si se prefiere. En una dictadura no queda más remedio que callar y obedecer porque en el momento en que protestas, el caudillito de turno te manda fusilar. Pero en una democracia en la que puedes elegir libremente a tus gobernantes en unas elecciones limpias y transparentes no hay excusa: un pueblo tiene lo que se merece.

Este pueblo ni tiene vergüenza ni conoce lo que es eso. Los ciudadanos hablan mal de la clase política; como si Mariano Rajoy estuviera ahí por haber dado un golpe de estado, o antes que él José Luis Rodríguez Zapatero. ¡Qué cínica es la gente! En una democracia los gobernantes son un reflejo de los gobernados y si mandan los ladrones es porque el pueblo es corrupto. España está sumida en una orgía de corrupción que nos ha traído la miseria, el hambre y la desolación hasta el punto de tener que hacer las maletas y emigrar; cosa que no ocurría desde la postguerra.

Mucho se habla estos días de fin del bipartidismo pero todo parece indicar que el 20-D volverán a ganar los dos de siempre. Si el próximo presidente es un señor que cobra sobres de dinero bajo mano o uno que votó a favor de que Caja Madrid timara a los jubilados con las preferentes es que este pueblo no tiene remedio.  No tendré lástima de los universitarios que emigran a Londres a fregar letrinas ni de los parados que buscan comida por los contenedores de la basura ni de los que se suicidan porque el banco les quitó la casa. En democracia un pueblo tiene lo que se merece.

Anuncios

Ecuador: entre el caos y la dignidad.

ecuador

España colonizó estas tierras en el siglo XVI y las integró en el Virreinato de Nueva Granada en el XVIII. La Junta de Quito y la República de Guayaquil se independizaron en 1822. Dos años después ambos estados los anexionó la Gran Colombia, de la que se separaron en 1830, fusionados en una sola nación: Ecuador.

La historia de Ecuador ha sido calamitosa desde sus inicios. El libertador Antonio José de Sucre iba a ser el primer presidente de la historia de esa república, pero fue asesinado por Juan José Flores, quien a la postre tomó la primera presidencia de Ecuador, y comenzó a endeudarla con el exterior desde el principio.

Desde entonces todo siguió igual: los presidentes se sucedían uno tras otro y gobernaban el país como un cortijo privado. La corrupción, la pobreza, las dictaduras, los golpes de estado, y un endeudamiento frenético sumieron al país en el caos. Tuvo varias guerras con el Perú por delimitar el control de las fronteras.

Entre 1997 y 2007 el país tocó fondo: ocho presidentes en diez años, a cada cual más corrupto. Los postulados neoliberales se impusieron, la pobreza se multiplicó y un éxodo de ecuatorianos emigró a Estados Unidos y España. Desde 2007 gobierna Rafael Correa, quien le ha devuelto la estabilidad y la dignidad a su país.

Ecuador se llama así porque lo atraviesa la linea ecuatorial, por lo que se encuentra en ambos hemisferios. Esta república suramericana tiene una sociedad multirracial y multiétnica, donde además del español son oficiales las lenguas indígenas. Es una población de fe católica, aunque hay una minoría evangélica al alza.

Es uno de los países más ricos a nivel medioambiental y de biodiversidad de todo el planeta.  En cuanto a la economía, vive de exportar petróleo y bananas, así como de las remesas que envían los emigrantes.  Sus gentes son diversas, y existen diferencias culturales notables entre quienes viven en la costa, en la sierra y en la selva.

Votamos por ladrones y luego nos quejamos de que nos roban.

complice

Sales a la calle y sólo encuentras amargura en las caras de la gente. Te encuentras con algún conocido y le preguntas qué tal le va y te dice que bien… mientras te mira con unos ojos que delatan una tristeza infinita. Ya es algo cotidiano ver colas de gente a la puerta del Cáritas, a la espera de que le den un par de bolsas de comida. A todas horas te encuentras con personas que van escarbando por los contenedores de la basura a ver si hay algo de suerte y el supermercado de la esquina ha tirado allí algunos alimentos caducados con los que poder llenar la panza. Somos los subcampeones del continente en malnutrición infantil, hasta el punto de que las becas del comedor escolar son la única oportunidad de tomar un plato de caliente una vez al día para muchos niños. Dicho así, parece que estuviera pintando un retrato de África pero no, todo esto está pasando en España.

Me encuentro con jóvenes universitarios que emigran a Londres a fregar letrinas porque aquí no hay futuro; padres de familia que llevan ya seis años en el paro y que han perdido toda esperanza de volver a tener un empleo algún día; jubilados a los que no se garantiza el futuro de sus menguantes pensiones. Cada vez más hombres tienen que ir a robar pimientos y melones a los campos porque a esto les ha empujado los recortes del Gobierno. Cada vez más mujeres normales se dedican a la prostitución porque no les queda ninguna otra salida. Y además los bancos -a los que los gobiernos del PPSOE han dado 200.000 millones de euros de dinero público que nunca devolverán- echan a las calles a familias enteras por no poder seguir pagando la hipoteca. Pero no les basta con quitarles la vivienda; los desahuciados deben seguir pagando al banco la diferencia que quede por saldar.

Veo a políticos robando a manos llenas, abriendo cuentas en paraísos fiscales porque casi con toda seguridad saldrán de rositas.  En el peor de los casos cuatro años al talego y luego a vivir la dolce vita con la pasta que nunca devolverán. Veo grandes multimillonarios tributando al 1% en las SICAV mientras que la clase media está abrumada de impuestos y mucha gente debe trabajar en negro porque de lo contrario las cuentas no le salen. Veo a las mafias eléctricas invocando el fraude del déficit taritario para subir el precio de la luz cuanto y cuando les dé la gana. Veo niños estudiando en barracones prefabricados que se inundan cuando llueve. Veo un sabotaje intencionado de la sanidad pública para privatizarla y venderla a precio de saldo al amiguete de turno. Veo como con cada nueva ley perdemos derechos civiles, laborales y sociales que nos costaron siglos de lucha ganar.

Yo quiero vivir en un país digno, con igualdad de derechos, obligaciones y oportunidades para todo el mundo, donde se garantice el estado del bienestar y se incentive la inversión privada. Yo no quiero vivir en un país en el que tener un empleo significa ser un esclavo y tener que estar eternamente agradecido a tu patrón. Yo quiero una nación industrial y avanzada, que invierta en I + D, y no que se conforme con servirle copas a los turistas británicos. Quiero una sociedad moderna, próspera, pacífica, culta e igualitaria, no una colonia de Alemania. Pero para ello, la gente debe asumir su culpabilidad. No podemos echar pestes de los políticos y luego olvidar que somos los ciudadanos quienes los elegimos. Elección tras elección, votamos por ladrones y luego nos quejamos de que nos roban. Tenemos lo que nos merecemos. Tenemos lo que hemos elegido. A disfrutar de lo votado.

——————————————

Relacionado: Una crisis artificial para destruir a la clase media.

Relacionado: Las mentiras del dios mercado.

Relacionado: Dormir con la conciencia tranquila (una reflexión sobre la crisis en España).

 

 

El Gens Honorable president Albert Fava.

fabra

Argentina és un païs que cotisa molt alt en el meu cor. Tinc amics argentins que m’han tractat molt be i m’han obert moltes portes com a escritor. Em sent en deute en eixe païs. Fa unes semanes charrava en uns missioners argentins que es llamentaven dels mals governants que té eixa patria. “Entre Carlos Menem i el matrimoni Kirchner han arrasat este païs. Quan Cristina Kirchner se’n vaja de la presidencia haura deixat a Argentina feta un solar” -digue u d’ells-. Yo li vaig contestar que les coses sempre poden empijorar: “Imagina’t a Diego Maradona de president d’Argentina. És tan popular que la gent podria votar-lo. Seria la guinda del pastiç. ¡Com a minim en les rodes de premsa mos riuriem molt!”.

Traçant paralelismes en el Regne de Valencia, mosatros mos pareixem molt als argentins en el sentit de que som una societat encanallada i corrupta que vota per lladres i en acabant es queixa de que li furten. En estos vint anys el Partido Popular (PP) ha acabat en tot. S’ha carregat la nostra agricultura i industria per a afavorir l’especulacio urbanistica. S’ha carregat l’educacio despedint a mils de professors, retallant les beques i ficant als alumnes en barracons. Ha privatisat la sanitat publica i convertit la salut en un negoci. Ha condenat a mort a la llengua i cultura valencianes al posar la catalanista Academia Valenciana de la Llengua (AVL) dins d’un Estatut (o Carta Colonial) reformat des de Madrit a esquenes del poble.

Em pregunte si el Gens Honorable president de la Generalitat Valenciana, Albert Fava, pot ser la nostra “guinda del pastiç”. Un president accidental que no ha segut votat en les urnes i que ara ha de gestionar la quebra del nostre regne. Un soterrador que ha liquidat el nostre sistema financer (Banco de Valencia en mans de La Caixa, Bankia en mans de l’Estat, la CAM en mans del Sabadell, Ruralcaixa en mans de Cajamar) i tancat Radio Televisio Valenciana (RTVV) uns mesos més  tart de que es pronunciara publicament en favor de que TV3 emetera en lo Regne (encara que pronte li regalarà les infraestructures de RTVV a algun amiguet que fara un nou Canal No-Do). Potser lo proxim puga ser la bancarrota del Valencia CF.

El mal que està fent este ninot és demencial: des de propondre que el 9 d’Octubre no es celebre eixe dia a voler retallar la lletra de l’Himne Valencià passant per no reclamar al Govern central el famos deute historic que abans tant exigia a l’anterior govern socialiste. Fava pot ser l’Apocalipsis definitiu, el nostre Armagedon particular puix quan ell se’n vaja nomes quedarà un deute colosal i unes infraestructures surrealistes com parcs tematics, aeroports sense avions o biblioteques sense llibres. Est Ali Babà és el rostre més visible d’una mafia de mangants imputats per mil i una coses (Gürtel, victimes del metro, Carles Fabra, Rafel Blasco…) cansats de furtar en total impunitat en este païs de pandereta.

Quan se’n vagen del poder els peperos, Valencia pareixera un solar. Han fet més mal que una plaga de llagostes perque com a minim una plaga de llagostes arriba a un lloc, l’arrasa i se’n va. Pero els peperos arriben a un lloc, l’arrasen i es queden.  Crec sincerament que si una bomba atomica haguera esclatat en Valencia no haguera segut tan devastadora com esta colla de mafiosos. Tots els Fabra que conec que tenen alguna relacio en Castello (Pompeu, Carles, Albert) han segut fatidics per al nostre poble. Pero Albert Fava pot ser una malediccio biblica, la traca final, el cataclisme definitiu. I com que en la nostra terreta ya no li queda res més per afonar, potser, en una miqueta de sort, afone al Partido Popular.

 

FONT: SOM nº 260. Giner 2014.

Una bona notícia per a la salut mental dels valencians.

tanca2

El tancament de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) decretat pel president de la Generalitat, Albert Fabra, és una bona notícia per al conjunt dels valencians. O si se preferix, un mal menor. Encara que des del punt de vista institucional és una hecatombe i que ho llamente de tot cor pels professionals (que són uns simples manats que ara es queden sense pa) hi ha indicadors que fan vore que açò és positiu.

Des del punt de vista llingüístic, estos defensors de “la nostra llengua” -la seua, clar, perque la dels valencians segur que no era- ampraven un idioma artificial i ortopèdic totalment alluntat del poble pla. I en segons quines franges horàries eixe ent que havia naixcut “per a potenciar la llengua valenciana” pareixia que estiguera retransmitint des de Madrit. Més que Canal Nou, podrien dir-li Canal Noi o Canal Nueve, com vullguen. Qualsevol cosa excepte “la televisió dels valencians”.

Des del punt de vista informatiu i periodístic no hi hagut res tan vomitiu des dels temps del No-Do. Canal Nou es convertí en Canal No-Do, en l’instrument de propaganda del règim, ab manipulacions vergonyants i silencis aborronadors, en la televisió que ni en una dictadura s’atrevirien a fer. Només quan han tancat RTVV és que estos periodistes “plurals”, “imparcials” i “transparents” és que han criticat al govern del Partido Popular (PP). ¿No varen tindre temps els últims 20 anys?

Des del punt de vista de la salut mental dels valencians, la desaparició de RTVV és una gran notícia perque simplement era infumable. La Conselleria de Sanitat deuria advertir de que mirar massa Canal Nou produïx Síndrome de Down.  Este “servici públic” inclús pagava en diners de les nostres bojaques a putes per a eixir per la TV a contar que s’havien gitat en tal o qual futboliste o actor. O a vidents per a fer els seus trucs de màgia i opereta i enganyar als més imbècils. Digne de nàusea.

Des del punt de vista econòmic, allò era  un mastodont impossible de mantindre per més temps. Una televisió d’àmbit autonòmic que tenia 1.700 empleats… ¡Més que Antena 3, Telecinco i La Sexta juntes! ¡I això que estes són de cobertura estatal! A voltes anaven a cobrir una notícia tres tios: el locutor, el càmera i un tercer per a portar el cable. Allò s’havia convetit en un niu de panchacontents pero els més de 1200 millons d’euros de deute acumulat fan que este cachalot siga inviable.

Tancar un ent audiovisual no és la fi del món. Tancar un hospital, un colege o una residència sí ho és. Sigam realistes: no podem mantindre quatre televisions públiques (Canal Nou, Nou Dos, Notícies Nou, Canal Nou Internacional) i dos ràdios públiques (Ràdio Nou, Sí Ràdio). Els billets no creixen en els arbres. I que ningú es preocupe perque algun dia podrem tornar a tindre televisions i ràdios valencianes i seran tan casposes o tan admirables com els valencians vullgam que siguen.

Mariano Rajoy: un psicopata al front del Govern.

rajoy dos caras

“La pujada del IVA és la sabrada que els mals governants peguen als seus compatriotes”, “No hi haura rescat”, “No pense donar un sol euro de diners publics a la banca”, “Li pense clavar tisora a tot excepte a les pensions, sanitat i educacio”, “Yo no soc partidari del copagament en sanitat”, “Mosatros no recolzarem l’amnistia fiscal perque els que paguen pagaran més i als que no paguen se’ls perdonarà lo que no hagen pagat”, “El PP no abaratirà el despediment en cap cas”, “No vos deixeu enganyar, retalls és baixar el sou als funcionaris”,  “Aci hi ha un president que donarà la cara i que no s’amagarà”, “Quan yo governe baixarà el paro”, “Dir sempre la veritat, encara que dolga, sense adorns i sense excuses: dir al pa, pa i al vi, vi”,  “Yo lo que no porte en el meu programa no ho faig”. Estes són nomes algunes de les vora de cent mentires demostrades de l’actual president espanyol, el pepero Mariano Rajoy, que pren per imbecils als espanyolets (i en rao) i que causaria vergonya aliena al mateix Pinocho.

A voltes pense que Espanyislavia és un païs embruixat. És com si hi haguera una malediccio que fa que cada president del Govern siga pijor que l’anterior. Quan pareixia que José Luis Rodríguez Zapatero passaria a l’historia com el pijor president espanyol de tots els temps, arriba Rajoy i el fa bo en menys d’un any. ¿Cóm pot algu ser tan embuster? ¿Cóm pot prometre una cosa i fer exactament la contraria? No sé si pensar d’ell que és un cinic, un simple porrito dirigit per control remot des de Brusseles, un psicopata, una plaga biblica o tot a l’hora. Rajoy és el major frau de l’historia de la pseudodemocracia espanyola i aixo que en este païs de pandereta ya estem acostumats a governants nefasts. La situacio és realment terrorifica: la desocupacio voreja el 30%, hi ha millons de families en la pobrea, és comu vore  gent buscar menjar en els contenidors del fem i per si fora poc Rajoy ha conseguit el dubtos honor de fer que els espanyols emigren de nou, lo que no passava des de la postguerra. I al psicopata sols li falta dir “España va bien”.

Gran part de la culpa de tot aço la té el catolicisme, que propagà la doctrina antibiblica de que hi ha pecats venials -pecadets- i pecats mortals -pecadots-. Aixina, mentres que en els països protestants la mentira és contemplada en repugnancia -està al costat de coses tan terribles com el furt o l’homicidi en els Deu Manaments que Yahve entregà a Moises-, en els països catolics la mentira és vista com una cosa de poca importancia, per lo que s’escampa pel món de la politica, de l’empresa, de l’administracio, etc., i quan és detectada la gent no es malhumora sino que encara somriu. “La picaresca espanyola”, diuen en Espanya, per a llevar-li ferro a l’assunt.   No és d’estranyar que si en Estats Units un president mentix al poble perga les eleccions si no és que l’obliguen a dimitir, mentres que en Espanyislavia els sondejos apunten a que si dema hi haguera eleccions Rajoy  (que diu una mentira demostrable cada 6 dies) seria novament el vencedor. No hi ha dubte; els espanyolets tenen lo que se mereixen. ¡A fruir de lo votat!

FONT: Som nº 258. Maig de 2013.

El trage nou de l’emperador.

El que en els últims huit anys ha segut president de la Colònia Autònoma Valenciana, Francesc Camps, no ha tengut més remei que dimitir del seu càrrec després de que li haja tocat assentar-se en la banqueta dels acusats. Tot apunta a que l’ex-emperador es deixà sobornar a l’acceptar els trages que li suministrà la trama de l’empresari Francisco Correa. El president del Partido Popular (PP), Mariano Rajoy, diu que la crisis es solventa “ab confiança” pero ¿quina confiança poden tindre els inversors quan s’enteren de que un president és jujat per soborn només quatre mesos després d’haver firmat un manifest “per una gestió lliure de pràctiques corruptes” com feu Camps junt als barons regionals del PP?

A l’hora de donar explicacions, l’emperador presumit ha tengut tants dubtes com quan seleccionava les prendes suministrades per la trama corrupta. Primer començà negant-ho tot i tirant les culpes a alguna conspiració judeomasònica. Després va fundar la seua defensa en l’impunitat -que no en l’inocència-, per lo que si algun valencià l’haguera cregut inocent dels delits que se li imputen, hauria segut un agravi personal per al propi Camps. Finalment, el gens honorable va declarar que no han pogut demostrar res el mateix dia en que estigué a punt de confesar i en que dos companyers de partit, Víctor Campos i Rafel Betoret, rubricaren les respectives autoinculpacions. ¡Ací en Valéncia tot és d’autèntica traca!

Gürtel va vestir a Camps i l’instrucció judicial ha despullat al gens honorable ab un auto demoledor. L’instructor del cas ha dixat clar que Camps no s’ha confeccionat un vestuari ab uns regals incòmodes que són acceptats per no fer un lleig. L’instructor recorda que el president valencià i els seus acòlits no reberen roba treta de la chistera, sino que s’obrí un conte específic per ad ells en una botiga i des d’allí es pagaven les prendes que els corruptes cuidadosament triaven. I açò és només la punta de l’iceberg perque si esta pudor està aflorant en un país de caspa i pandereta com Valéncia a on tot lo món sap que no existix la separació de poders, és que el merder que s’oculta darrere dels trages pot ser dels que fan època.

Segons el juge Josep Flors, Camps no es la víctima d’un obsequi sino el seu propiciador. Encarregar un regal no equival a rebre’l puix implica un compromís major ab els “amiguets de l’ànima”. Els polítics sobornats encarregaren personalment trages de lux en distints llocs i diferents ocasions. Els sastres es desplaçaren per a prendre mida i els agraciats triaren sense pagar un cèntim perque sabien qui pagava la festa, que casualment era algú interessat en l’adjudicació de contrats per part de la Generalitat sifrats en cinc golosos millons d’euros. I casualment (una atra volta) el beneficiari dels contrats fon el mateix que pagava els regals. Pero segur que per la seua gran professionalitat, ¡no tinc cap dubte!

Sense la pressió de la societat civil per coneixer la veritat, tot haguera quedat en res. L’ex-president del Tribunal Superior de Justícia de Valéncia, Juan Luis de la Rúa, “íntim amic” de Camps en paraules del gens honorable, haguera impedit de totes totes que el seu amiguet haguera segut jujat  per haver rebut obsequis dels seus amics corruptes. I Canal NO-DO, Las Provincias i demés prensa vertical afecta al règim hagueren agranat la merda baix l’estora i li hagueren fet la ya habitual felació mediàtica al cureta. Camps no està imputat. Està imputadíssim. Que Paquito parle de “gran president” referint-se ad ell mateix o que just després de dimitir, Rajoy li augure “un gran futur” prova que cap dels dos té els peus en terra.

Camps ha causat un gran mal a la política, ha embarrat la dignitat democràtica, ha tacat el nom de Valéncia i deu demanar perdó.  Que parle insistentment de “sacrifici” causa estupor en boca d’algú que ha utilisat el seu càrrec per a lucrar-se personalment i no per a servir al poble que li paga el sou. Ningú li ha obligat a dixar-se vestir per la trama Gürtel, pero, com si del penúltim episodi del culebró es tractara, Camps, després de molt de meditar, s’ha presentat en públic ab el blanc del martiri.  Pel camí, dos cirineus del clan popular confesaren culpabilitat i es condenaren de bestreta, pero que açò no mos distraga de que, segons este poble de borregos, hui Paquito continua sent “un gran president”. Inclús després de dimitir.

Ha dimitit un malparit, i que em perdonen la rima. L’emperador se’n va pero dixa 600.000 desocupats, 24% de paro i 32.000 millons d’euros de deute. És el mateix rei que es fea la foto en els bisbes i anava a totes les provessons mentres s’abortaven chiquets a diari, el que blindà una acadèmia que diu que la llengua dels seus súbdits no existix, el monarca que pogué haver governat un regne i preferí governar una colònia. El juge ha despullat a l’emperador pero ell continua caminant orgullós pel seu regne bananer. Va en pilota picada pero ningú ho veu. Este regne d’apardalats li aplaudix al vore’l passar i admira el trage màgic que diu portar. Encara que en el fondo es passeje com sa mare el portà al món… ¡Vixca el rei!

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: