Olivas: el meu Gens Honorable favorit.

expresidente-bancaja-olivas-juzgado-falsedad_ediima20161016_0131_23

Sempre m’han agradat els presidents de mandats curts. Encara que molts governants volen perpetuar-se per l’eternitat en el poder perque es pensen imprescindibles yo crec que en realitat açò no és qüestió de quantitat sino de més be de qualitat. Adolfo Suárez, Abraham Lincoln, John F. Kennedy o Nelson Maldela són bons eixemples de que si se volen fer be les coses, uns pocs anys a vegades poden resultar més que de sobra.

Per supost, en Valéncia tot cobra un matís diferencial. Este pareix un regne embruixat que ha de patir la malaïció de que cada president siga pijor que l’anterior, aixina que quan més curt siga el seu mandat menys temps tindrà per a fer barbaritats. De la llista de Gens Honorables que mos han presidit -des de Joan Lerma fins a Chimo Puig– el meu preferit és José Luis Olivas. La seua gran aportació: que només fon president un any.

No és que Olivas haja segut un bon president. No, clar que no. Pero si Eduardo Zaplana fon un càncer i Paco Camps un Sida, Olivas es queda a l’altura d’una simple malària. Em cau simpàtic. Un ninot castellà posat a dit al qui ningú va votar i que governà la nostra terra encara que ni sabia parlar la llengua dels seus governats. Sense dubte, molt apropiat per a aquella Colònia Autònoma Valenciana del Partido Popular (PP).

Olivas -que em recorda pel seu carisma i aspecte físic a Isabel Bonig– feu un treball extraordinari com a president de Bancaixa. Agafar la tercera caixa d’estalvis de l’Estat i dur-la a la bancarrota en uns pocs anys té molt de mèrit. Ara la justícia ha condenat a a Olivas a un any i mig de presó per falsificar una factura de 580.000 euros per un treball que mai va realisar i per cometre frau fiscal. Possiblement el nostre millor president.

Anuncios

¿Sabías que el Estatuto Valenciano de 1982 fue publicado en Normas de El Puig?

generalitatvalenciana

Uno de los principales logros de la Transición Española fue el desarrollo del estado de las autonomías. Para los valencianos supuso la recuperación de un autogobierno perdido hace siglos. El Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana fue publicado en el Boletín Oficial del Estado (BOE), número 164, de 10 de julio de 1982, tras haber sido refrendado por el rey el 1 de julio de ese mismo año.

Con posterioridad, el texto del Estatut fue publicado en el Diario Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) número 74 del 15 de julio de 1982 por orden del día anterior del presidente preautonómico Enric Monsonís Domingo. Este Estatut fue publicado, además de en castellano, en auténtica lengua valenciana, es decir, en las Normas de El Puig, usadas por las instituciones oficiales en aquel tiempo.

Así, la Generalitat Valenciana (nuestro conjunto de instituciones de autogobierno) publicó en su diario oficial el Estatuto de Autonomía (nuestra máxima expresión de autogobierno), otorgando máxima legalidad y oficialidad al auténtico idioma valenciano. Y el artículo 7 del Estatut declaraba oficiales castellano y valenciano.  No está nada mal para una lengua que, según los catalanistas, no ha existido nunca.

El Gens Honorable president Albert Fava.

fabra

Argentina és un païs que cotisa molt alt en el meu cor. Tinc amics argentins que m’han tractat molt be i m’han obert moltes portes com a escritor. Em sent en deute en eixe païs. Fa unes semanes charrava en uns missioners argentins que es llamentaven dels mals governants que té eixa patria. “Entre Carlos Menem i el matrimoni Kirchner han arrasat este païs. Quan Cristina Kirchner se’n vaja de la presidencia haura deixat a Argentina feta un solar” -digue u d’ells-. Yo li vaig contestar que les coses sempre poden empijorar: “Imagina’t a Diego Maradona de president d’Argentina. És tan popular que la gent podria votar-lo. Seria la guinda del pastiç. ¡Com a minim en les rodes de premsa mos riuriem molt!”.

Traçant paralelismes en el Regne de Valencia, mosatros mos pareixem molt als argentins en el sentit de que som una societat encanallada i corrupta que vota per lladres i en acabant es queixa de que li furten. En estos vint anys el Partido Popular (PP) ha acabat en tot. S’ha carregat la nostra agricultura i industria per a afavorir l’especulacio urbanistica. S’ha carregat l’educacio despedint a mils de professors, retallant les beques i ficant als alumnes en barracons. Ha privatisat la sanitat publica i convertit la salut en un negoci. Ha condenat a mort a la llengua i cultura valencianes al posar la catalanista Academia Valenciana de la Llengua (AVL) dins d’un Estatut (o Carta Colonial) reformat des de Madrit a esquenes del poble.

Em pregunte si el Gens Honorable president de la Generalitat Valenciana, Albert Fava, pot ser la nostra “guinda del pastiç”. Un president accidental que no ha segut votat en les urnes i que ara ha de gestionar la quebra del nostre regne. Un soterrador que ha liquidat el nostre sistema financer (Banco de Valencia en mans de La Caixa, Bankia en mans de l’Estat, la CAM en mans del Sabadell, Ruralcaixa en mans de Cajamar) i tancat Radio Televisio Valenciana (RTVV) uns mesos més  tart de que es pronunciara publicament en favor de que TV3 emetera en lo Regne (encara que pronte li regalarà les infraestructures de RTVV a algun amiguet que fara un nou Canal No-Do). Potser lo proxim puga ser la bancarrota del Valencia CF.

El mal que està fent este ninot és demencial: des de propondre que el 9 d’Octubre no es celebre eixe dia a voler retallar la lletra de l’Himne Valencià passant per no reclamar al Govern central el famos deute historic que abans tant exigia a l’anterior govern socialiste. Fava pot ser l’Apocalipsis definitiu, el nostre Armagedon particular puix quan ell se’n vaja nomes quedarà un deute colosal i unes infraestructures surrealistes com parcs tematics, aeroports sense avions o biblioteques sense llibres. Est Ali Babà és el rostre més visible d’una mafia de mangants imputats per mil i una coses (Gürtel, victimes del metro, Carles Fabra, Rafel Blasco…) cansats de furtar en total impunitat en este païs de pandereta.

Quan se’n vagen del poder els peperos, Valencia pareixera un solar. Han fet més mal que una plaga de llagostes perque com a minim una plaga de llagostes arriba a un lloc, l’arrasa i se’n va. Pero els peperos arriben a un lloc, l’arrasen i es queden.  Crec sincerament que si una bomba atomica haguera esclatat en Valencia no haguera segut tan devastadora com esta colla de mafiosos. Tots els Fabra que conec que tenen alguna relacio en Castello (Pompeu, Carles, Albert) han segut fatidics per al nostre poble. Pero Albert Fava pot ser una malediccio biblica, la traca final, el cataclisme definitiu. I com que en la nostra terreta ya no li queda res més per afonar, potser, en una miqueta de sort, afone al Partido Popular.

 

FONT: SOM nº 260. Giner 2014.

El trage nou de l’emperador.

El que en els últims huit anys ha segut president de la Colònia Autònoma Valenciana, Francesc Camps, no ha tengut més remei que dimitir del seu càrrec després de que li haja tocat assentar-se en la banqueta dels acusats. Tot apunta a que l’ex-emperador es deixà sobornar a l’acceptar els trages que li suministrà la trama de l’empresari Francisco Correa. El president del Partido Popular (PP), Mariano Rajoy, diu que la crisis es solventa “ab confiança” pero ¿quina confiança poden tindre els inversors quan s’enteren de que un president és jujat per soborn només quatre mesos després d’haver firmat un manifest “per una gestió lliure de pràctiques corruptes” com feu Camps junt als barons regionals del PP?

A l’hora de donar explicacions, l’emperador presumit ha tengut tants dubtes com quan seleccionava les prendes suministrades per la trama corrupta. Primer començà negant-ho tot i tirant les culpes a alguna conspiració judeomasònica. Després va fundar la seua defensa en l’impunitat -que no en l’inocència-, per lo que si algun valencià l’haguera cregut inocent dels delits que se li imputen, hauria segut un agravi personal per al propi Camps. Finalment, el gens honorable va declarar que no han pogut demostrar res el mateix dia en que estigué a punt de confesar i en que dos companyers de partit, Víctor Campos i Rafel Betoret, rubricaren les respectives autoinculpacions. ¡Ací en Valéncia tot és d’autèntica traca!

Gürtel va vestir a Camps i l’instrucció judicial ha despullat al gens honorable ab un auto demoledor. L’instructor del cas ha dixat clar que Camps no s’ha confeccionat un vestuari ab uns regals incòmodes que són acceptats per no fer un lleig. L’instructor recorda que el president valencià i els seus acòlits no reberen roba treta de la chistera, sino que s’obrí un conte específic per ad ells en una botiga i des d’allí es pagaven les prendes que els corruptes cuidadosament triaven. I açò és només la punta de l’iceberg perque si esta pudor està aflorant en un país de caspa i pandereta com Valéncia a on tot lo món sap que no existix la separació de poders, és que el merder que s’oculta darrere dels trages pot ser dels que fan època.

Segons el juge Josep Flors, Camps no es la víctima d’un obsequi sino el seu propiciador. Encarregar un regal no equival a rebre’l puix implica un compromís major ab els “amiguets de l’ànima”. Els polítics sobornats encarregaren personalment trages de lux en distints llocs i diferents ocasions. Els sastres es desplaçaren per a prendre mida i els agraciats triaren sense pagar un cèntim perque sabien qui pagava la festa, que casualment era algú interessat en l’adjudicació de contrats per part de la Generalitat sifrats en cinc golosos millons d’euros. I casualment (una atra volta) el beneficiari dels contrats fon el mateix que pagava els regals. Pero segur que per la seua gran professionalitat, ¡no tinc cap dubte!

Sense la pressió de la societat civil per coneixer la veritat, tot haguera quedat en res. L’ex-president del Tribunal Superior de Justícia de Valéncia, Juan Luis de la Rúa, “íntim amic” de Camps en paraules del gens honorable, haguera impedit de totes totes que el seu amiguet haguera segut jujat  per haver rebut obsequis dels seus amics corruptes. I Canal NO-DO, Las Provincias i demés prensa vertical afecta al règim hagueren agranat la merda baix l’estora i li hagueren fet la ya habitual felació mediàtica al cureta. Camps no està imputat. Està imputadíssim. Que Paquito parle de “gran president” referint-se ad ell mateix o que just després de dimitir, Rajoy li augure “un gran futur” prova que cap dels dos té els peus en terra.

Camps ha causat un gran mal a la política, ha embarrat la dignitat democràtica, ha tacat el nom de Valéncia i deu demanar perdó.  Que parle insistentment de “sacrifici” causa estupor en boca d’algú que ha utilisat el seu càrrec per a lucrar-se personalment i no per a servir al poble que li paga el sou. Ningú li ha obligat a dixar-se vestir per la trama Gürtel, pero, com si del penúltim episodi del culebró es tractara, Camps, després de molt de meditar, s’ha presentat en públic ab el blanc del martiri.  Pel camí, dos cirineus del clan popular confesaren culpabilitat i es condenaren de bestreta, pero que açò no mos distraga de que, segons este poble de borregos, hui Paquito continua sent “un gran president”. Inclús després de dimitir.

Ha dimitit un malparit, i que em perdonen la rima. L’emperador se’n va pero dixa 600.000 desocupats, 24% de paro i 32.000 millons d’euros de deute. És el mateix rei que es fea la foto en els bisbes i anava a totes les provessons mentres s’abortaven chiquets a diari, el que blindà una acadèmia que diu que la llengua dels seus súbdits no existix, el monarca que pogué haver governat un regne i preferí governar una colònia. El juge ha despullat a l’emperador pero ell continua caminant orgullós pel seu regne bananer. Va en pilota picada pero ningú ho veu. Este regne d’apardalats li aplaudix al vore’l passar i admira el trage màgic que diu portar. Encara que en el fondo es passeje com sa mare el portà al món… ¡Vixca el rei!

A %d blogueros les gusta esto: