El 20 de febrer de 2008 es feu públic el fallo del premi Palmes Dorades que des de fa casi 30 anys ve otorgant el Grup Cultural Ilicità. Dels tres premis otorgats, a mi em concendiren el de la Palma Jovenil al Nou Valencianisme, per la llavor que vaig fer en el diari Valéncia hui durant l’any 2007. Els atres dos guardonats foren el Club Femesala (categoria local) i l’empresari Joan Lladró (categoria autonòmica). Pel seu interés, reproduïxc el discurs llegit en l’arreplega de guardons 13 d’Abril de 2008 i que fon publicat per Valéncia hui al sandemà pero en un atre títul més suau:
VALÉNCIA ¿UNA PROSTITUTA QUE SUBASTEN AL MILLOR POSTOR?
(Discurs llegit pel periodiste Josué Ferrer en l’acte de les XVIII Palmes Dorades del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano Mora).
Elig, 13-4-2008.
Dames i cavallers, senyor president del Grup Cultural Ilicità, en Josep Esteve Rico, membres del jurat, autoritats, distinguits premiats, respectables convidats i demés persones presents en la sala:
Molt bon dia. El meu nom és Josué Ferrer, soc periodiste i tinc l’immens honor de rebre enguany la Palma Dorada al valencianisme jovenil. Són les Palmes Dorades un premi molt distinguit, que s’otorga de fa tres décades per una institució de la solera i la tradició del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano.
És per a mi un honor també estar en una terra que aborrona al visitant per la seua bellea i esplendor. Parle d’una ciutat, Elig, que té la seua magnífica Dama tan injustament seqüestrada per Madrit i que, d’haver segut vasca o catalana, ya faria molts anys que hauria segut retornada a la seua terra d’orige. És un orgull per a mi poder estar en la capital del Vinalopó, que ha donat al Regne de Valéncia fills tan ilustres com Tonico Sansano o Vicent Pastor Chilar, que té el palmerar més gran d’Europa o el Misteri d’Elig, els dos reconeguts per la pròpia UNESCO com patrimonis de l’Humanitat, una ciutat que té l’afany mamprenedor dels seus treballadors que tant han despuntat en el textil i del calcer, i que esperem que també puga tindre la temporada que ve un club de fútbol en primera divisió.
A pesar de l’afecte i hospitalitat ilicitanes, no puc deixar de sentir-me estrany arreplegant este premi. Ya que entenc que és un honor molt gran per a un treball tan menut com el que he fet. M’explique; puc entendre que un dels guardonats siga Joan Lladró, perque porta tota la vida lluitant per la valenciania i ha demostrat tindre la dignitat, l’amor propi i el parell de collons que en general li falta a l’acomplexada i sumissa classe empresarial valenciana. Puc entendre també que un atre dels premiats siga el Femesala, ya que en els seus triumfos deportius han portat el nom d’Elig a lo més alt. Lo que no puc comprendre és que yo siga un dels llorejats. Crec que lo que he fet no se mereix tant.
La meua llavor ha segut ben humil, i és més; el 50% d’esta Palma Dorada qui se la mereix realment és el periòdic Valéncia hui, presidit per Joan Lladró i Héctor Gimeno, i dirigit per Baltasar Bueno. I no ho dic d’una forma retòrica o per quedar be, sino perque és la pura veritat. Si el periòdic Valéncia hui no m’haguera oferit treball, yo mai haguera pogut redactar les notícies per les quals hui estic arreplegant un trofeu. Aixina que estic molt agraït al Valéncia hui, que és l’únic diari valencià i valencianiste de tot el Regne de Valéncia. Una part d’este premi se la mereix també el professor Joan Ignaci Serrano, al que tantes voltes he consultat dubtes i que tantíssimes ocasions ha facilitat la meua tasca periodística del dia a dia.
Quan yo entrí a treballar en Valéncia hui tenia ben clar lo que havia de fer. Escriure notícies d’actualitat sobre la Cultura Valenciana i en valencià. Això era fàcil. La part difícil consistia en donar justa representació a tots els sectors del valencianisme i sense que es queixara cap. El valencianisme, a l’igual que el socialisme, el cristianisme, una foguera de Sant Joan o qualsevol atre moviment, té diferents sensibilitats. En el cas concret del valencianisme hi ha gent més regionalista, i atra més nacionalista, alguns són d’esquerres i uns atres són de dretes, alguns parlen en valencià i uns atres en castellà, etcétera. Yo sempre he tractat de donar veu a tots ells, d’acort a uns criteris d’importància informativa i de rigor periodístic, clar està. La meua faena com a periodiste podrà haver segut bona, roïna o regular pero puc dir ben alt i en molt d’orgull que no hi ha ningú que haja vingut a tocar a les meues portes i yo li les haja tancat. No hi ha cap valencianiste que m’haja demanat promocionar en el diari el seu últim llibre, el seu cicle de conferències, el seu concurs lliterari o la seua activitat sociocultural i yo li haja respost silenciant-lo o donant-li l’esquena.
I si he actuat aixina ha segut per tres raons ben senzilles. La primera és perque pense que el bon periodisme és que el que cedix tot el protagonisme a l’entrevistat i no a l’entrevistador. La segona, perque com diu la Bíblia, cal anar per la vida en humiltat per a que no mos passe com a aquell home que s’havia assentat en un dels millors llocs d’una gran festa i li feren canviar-se de puesto perque la seua cadira estava reservada a un convidat més important que ell. Així en tot moment m’he dedicat a escriure les notícies en modèstia i carinyo, en el mateix esperit de servici que tindria un majordom. I la tercera raó, de la qual voldria parlar, és que hui més que mai el valencianisme està necessitat d’unitat.
Vivim una época en la que els nostres governants mercadegen en la nostra història i cultura en lloc de defendre-les. No els importa regalar la Dama d’Elig als madrilenys, la llengua valenciana als catalans o els nostres diners a uns aragonesos que mos bramen en la cara que ni una gota d’aigua per als valencians. En veritat tenim uns governants acomplexats, traïdors i canalles que estan tractant al Regne de Valéncia com un proxeneta tractaria a una prostituta que se subasta al millor postor. Cal dir-ho ben clar i ben alt: Mos estan subastant. Estan venent a trossos la nostra pàtria. Estan diluint-mos, borrant-mos poc a poc dels llibres d’història fins al dia en que desaparegam totalment i quedem reduïts a un mer apèndix de Catalunya o de Castella. Si algú no em creu o pensa que exagere, li convide que veja els llibres de text que estudien els chiquets en l’escola i comprovarà que cada volta es parla menys de l’històric Regne de Valéncia i més de Països Catalans. Per això, apele a la unitat valencianista. O mos recobrem en la nostra unitat o els valencians serem destruïts com a poble.
Per esta raó hem d’estudiar, conrear i parlar el valencià. Un valencià que està perseguit, que es troba fòra de les aules i que cal transmetre de pares a fills per a evitar que es perga definitivament. Parle d’una llengua més dolça que la mel i que, per molt que diguen que és catalana, ni ho és ni ho ha segut mai perque és clamorosament valenciana. Si repasem l’història mos donarem conte de l’enorme tesor cultural que supon el nostre idioma. El valencià tingué el primer segle d’Or de totes les llengües neollatines –el segle XV-. No fon en espanyol, ni en francés, ni en italià ni en portugués. El primer segle d’or lliterari en una llengua derivada del llatí fon en valencià. El valencià tingué el primer diccionari romànic del món (el de Joan Esteve, en llatí i valencià, de l’any 1472), la primera traducció de la Bíblia a una llengua romànica (la de Bonifaci Ferrer, traduida al valencià en 1478), el primer llibre imprés en la Península Ibèrica, Les trobes en lahors de la Verge Maria, fet en Valéncia (1474), per varis autors valencians i en valencià. La riquea de la nostra llengua és massa gran com per a deixar-la perdre, com per a no defendre-la, com per a renunciar ad ella sense abans lluitar.
El valencià patix una situació molt crítica, especialment ací, en les comarques del Sur. Pero això pot canviar en un futur si mosatros decidim que canvie… Només vaig a posar dos eixemples. Fa tan sols unes décades l’euskera travessava lo que va ser nomenat «l’edat de l’angustia». Es tractava d’un temps, el de la dictadura, en que es veïa com l’idioma vasc anava llanguint fins a trobar-se en el precipici de l’extinció. Hui el vasc torna a reviscolar i pot mirar en optimisme al futur. Fins al punt de que de tots els escritors vius que hi ha actualment en l’Estat Espanyol, el que té la seua obra traduïda a un major número d’idiomes és un home que no escriu en castellà sino en vasc. El seu nom: Bernardo Atxaga. Un atre eixemple de lluita és el del venecià. Durant més d’un segle s’ha estat dient que el venecià era un dialecte de l’italià i que negar-ho era com dir que la Terra és plana. Finalment, i després de molts anys de reivindicacions, el 28 de març de 2007 el Consell Regional del Véneto reconegué de forma oficial l’independència d’esta llengua i promogué una llei per a protegir-la i recuperar-la. Estos dos casos són un eixemple per a tots mosatros que evidencia que per dures que siguen les adversitats, els pobles que lluiten per lo seu acaben triumfant més pronte o més tart.
Per a finalisar, tan sols vullc recordar que el president d’Argentina, Juan Domingo Perón, feu en el seu dia una advertència que resultà profètica. Respecte del seu propi poble, digué: “L’any 2000 mos vorà units o somesos”. I el pronòstic es complí. A l’entrada del segle XXI, Argentina no és ni l’ombra de lo que era, i ha passat de ser una gran potència a ser un país dominat per multinacionals i per interessos estrangers. També l’entrada al nou mileni mos ha vist als valencians dividits i per tant somesos. En les nostres mans està canviar-ho. Perque si volem, podem. El futur és nostre.
Moltes gràcies per la seua atenció.
Josué Ferrer. 
Comentarios recientes