Papúa-Nueva Guinea: el país con más idiomas del mundo.

Si la Torre de Babel cobra algún significado en la actualidad es, sin duda, en el Estado de Papúa-Nueva Guinea. Aunque cuenta solamente con apenas siete millones de habitantes, habla más de 800 idiomas, el 10% de lenguas de todo el mundo. Una espectacular macedonia de etnias que sólo tiene en común el idioma inglés.

Es un país megadiverso, un estado multicultural y plurinacional donde existen cientos de tribus cada una con su propio idioma, cultura, religión y costumbres. En muchos casos un idioma se limita a una sola aldea. Se debe a que el país es extenso y muchas comunidades hayan vivido aisladas sin mantener contacto con otras.

Desde el punto de vista lingüístico, sociológico y antropológico, Papúa-Nueva Guinea es el laboratorio de investigación más grande del mundo. Y esto se debe a que los colonos holandeses, alemanes, británicos y australianos no mostraron un especial interés en imponer la cultura occidental sobre el estilo de vida y tradición locales.

La isla de Papúa está dividida en dos mitades. Está la Papúa libre, un reino con Isabel II como jefa de estado cuya independencia nadie discute. Y la Papúa ocupada, antigua colonia holandesa conquistada por Indonesia en 1963. Desde entonces los indonesios cometen un genocidio contra el pueblo papú que ansía ser libre.

Hablar de que Papúa es una nación propiamente dicha cuando sus habitantes son incapaces de entenderse los unos con los otros es ridículo. Sin embargo, existe un clamor por la autodeterminación para unificar las dos Papúas y así poner fin de una vez por todas a una era de colonialismo, opresión y derramamiento de sangre.

Los papús nunca destacarán en nada importante. Nunca serán una potencia industrial o un gran imperio. Sólo un conglomerado de tribus que todavía vive en la Edad de Piedra. Pero no es justo que sean masacrados por el solo hecho de ser débiles. Son seres humanos. Los pueblos de Papúa merecen ser libres y vivir en paz.

Premi Concurs d’Artículs El Palleter.

GEMELOS1cas

Dos premis en 48 hores. El 21 de febrer de 2008, és dir, tan sols un dia després d’haver rebut la Palma Jovenil al Nou Valencianisme, es feu públic el fallo d’un atre guardó: es tracta de la primera edició dels premis El Palleter. Hi havia tres modalitats: fotografia, video i artícul. Yo vaig rebre est últim. Este premi estigué organisat conjuntament per El Palleter, Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valéncia i Coalició Valenciana (CV). A continuació reproduïxc l’artícul premiat, que per cert, ha rodat molt per la xàrcia:

VALENCIÀ I ANDALUS: EL JOC DE LES 7 DIFERENCIES.

Molt a sovint, en un alardo d’ignorancia, de manipulacio o d’abdos coses, es soste la següent tesis: “el Valencià és la mateixa llengua que el catala, considerar el Valencià com una llengua distinta de la catalana sería com si considerarem a l’andalus un idioma distint del castellà”. Pero ¿realment és aixina? ¿Els casos del Valencià i de l’andalus són identics? Al llector li proponc un joc, el de les 7 diferencies; a vore si pot trobar-les.

1) La societat andalusa considera que l’andalus i l’espanyol són la mateixa llengua. La societat valenciana afirma que Valencià i catala són dos idiomes distints (concretament, el 70% dels valencians segons el CIS de 2004).

2) Parlant de lliteratura, Andalusia no ha tingut mai un Segle d’Or. Valencia va tindre el primer Segle d’Or de totes les llengües neollatines –el segle XV-, segles abans de que naixquera Catalunya. És ben significatiu aixo.

3) Els escritors andalusos sempre han afirmat escriure en espanyol o castella. Per contra, cap autor del Segle d’Or afirmà MAI escriure en catala o que el Valencià i el catala foren la mateixa llengua. Torne a repetir-ho: CAP.

4) En Andalusia no hi ha texts seculars d’autors andalusos que diferencien entre andalus i castellà. Pero en Valencia sí existixen. De fet, Fra Antoni Canals, en 1395 afirmà: “(…) el tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, exi breu com he pogut, jatse sia que altres lagen tret en lengua catalana”. Més claret aigua ¿no?

5) En Andalusia sempre s’ha utilisat la denominacio “espanyol o castellà” per a referir-se a la seua llengua. I en l’actualitat  -llevat de casos excepcionals- ningu contradiu eixa nomenclatura. En Valencia tota la vida s’ha afirmat parlar en Valencià, i nomes des de temps historics recents hi ha un intent de dir-li catala a la llengua dels valencians, concretament des del naiximent del nacionalisme expansioniste catala, datat a finals del segle XIX.

6) Andalusia no existia abans que Espanya. Per contra, Valencia existia segles abans del naiximent de Catalunya. Ho dic més que res perque els llocs geografics són els que otorguen el nom a un idioma ¿vitat que sí?

7) No hi ha autors espanyols (significatius) que reconeguen l’andalus com idioma distint del castellà. Pero sí  hi ha de catalans que admeten que Valencià i catala no són la mateixa llengua: Pompeu Fabra, Antoni Badia Margarit, Antoni Rubió i Lluch, Manuel Montoliu, Francesc Carreras i Candi, Francesc Pi i Margall, etc.

CONCLUSIO: Sense eixir de la Peninsula, trobem tambe el cas del gallec i el portugues, dos llengües bessones que s’entenen entre sí i que oficialment són dos idiomes independents. En eixe model és en el que de veritat encaixa el cas valencià-catala (i no en el cas andalus-castellà com torticerament volen fer creure). Pero clar, si el Valencià es compara en el gallec (i no en l’andalus com volen) tota la pseudociencia catalanufa se vindria abaix.

 

NOTA: Les tres obres premiades se poden consultar ací.

Premi Palma Jovenil al Nou Valencianisme.

f_sogorbi3heum_85d0e9f

El 20 de febrer de 2008 es feu públic el fallo del premi Palmes Dorades que des de fa casi 30 anys ve otorgant el Grup Cultural Ilicità. Dels tres premis otorgats, a mi em concendiren el de la Palma Jovenil al Nou Valencianisme, per la llavor que vaig fer en el diari Valéncia hui durant l’any 2007. Els atres dos guardonats foren el Club Femesala (categoria local) i l’empresari Joan Lladró (categoria autonòmica). Pel seu interés, reproduïxc el discurs llegit en l’arreplega de guardons 13 d’Abril de 2008 i que fon publicat per Valéncia hui al sandemà pero en un atre títul més suau:

VALÉNCIA ¿UNA PROSTITUTA QUE SUBASTEN AL MILLOR POSTOR?

(Discurs llegit pel periodiste Josué Ferrer en l’acte de les XVIII Palmes Dorades del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano Mora).

Elig, 13-4-2008.

Dames i cavallers, senyor president del Grup Cultural Ilicità, en Josep Esteve Rico, membres del jurat, autoritats, distinguits premiats, respectables convidats i demés persones presents en la sala:

Molt bon dia. El meu nom és Josué Ferrer, soc periodiste i tinc l’immens honor de rebre enguany la Palma Dorada al valencianisme jovenil. Són les Palmes Dorades un premi molt distinguit, que s’otorga de fa tres décades per una institució de la solera i la tradició del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano.

És per a mi un honor també estar en una terra que aborrona al visitant per la seua bellea i esplendor. Parle d’una ciutat, Elig, que té la seua magnífica Dama tan injustament seqüestrada per Madrit i que, d’haver segut vasca o catalana, ya faria molts anys que hauria segut retornada a la seua terra d’orige. És un orgull per a mi poder estar en la capital del Vinalopó, que ha donat al Regne de Valéncia fills tan ilustres com Tonico Sansano o Vicent Pastor Chilar, que té el palmerar més gran d’Europa o el Misteri d’Elig, els dos reconeguts per la pròpia UNESCO com patrimonis de l’Humanitat, una ciutat que té l’afany mamprenedor dels seus treballadors que tant han despuntat en el textil i del calcer, i que esperem que també puga tindre la temporada que ve un club de fútbol en primera divisió.

A pesar de l’afecte i hospitalitat ilicitanes, no puc deixar de sentir-me estrany arreplegant este premi. Ya que entenc que és un honor molt gran per a un treball tan menut com el que he fet. M’explique; puc entendre que un dels guardonats siga Joan Lladró, perque porta tota la vida lluitant per la valenciania i ha demostrat tindre la dignitat, l’amor propi i el parell de collons que en general li falta a l’acomplexada i sumissa classe empresarial valenciana. Puc entendre també que un atre dels premiats siga el Femesala, ya que en els seus triumfos deportius han portat el nom d’Elig a lo més alt. Lo que no puc comprendre és que yo siga un dels llorejats. Crec que lo que he fet no se mereix tant.

La meua llavor ha segut ben humil, i és més; el 50% d’esta Palma Dorada qui se la mereix realment és el periòdic Valéncia hui, presidit per Joan Lladró i Héctor Gimeno, i dirigit per Baltasar Bueno. I no ho dic d’una forma retòrica o per quedar be, sino perque és la pura veritat. Si el periòdic Valéncia hui no m’haguera oferit treball, yo mai haguera pogut redactar les notícies per les quals hui estic arreplegant un trofeu. Aixina que estic molt agraït al Valéncia hui, que és l’únic diari valencià i valencianiste de tot el Regne de Valéncia. Una part d’este premi se la mereix també el professor Joan Ignaci Serrano, al que tantes voltes he consultat dubtes i que tantíssimes ocasions ha facilitat la meua tasca periodística del dia a dia.

Quan yo entrí a treballar en Valéncia hui tenia ben clar lo que havia de fer. Escriure notícies d’actualitat sobre la Cultura Valenciana i en valencià. Això era fàcil. La part difícil consistia en donar justa representació a tots els sectors del valencianisme i sense que es queixara cap. El valencianisme, a l’igual que el socialisme, el cristianisme, una foguera de Sant Joan o qualsevol atre moviment, té diferents sensibilitats. En el cas concret del valencianisme hi ha gent més regionalista, i atra més nacionalista, alguns són d’esquerres i uns atres són de dretes, alguns parlen en valencià i uns atres en castellà, etcétera. Yo sempre he tractat de donar veu a tots ells, d’acort a uns criteris d’importància informativa i de rigor periodístic, clar està. La meua faena com a periodiste podrà haver segut bona, roïna o regular pero puc dir ben alt i en molt d’orgull que no hi ha ningú que haja vingut a tocar a les meues portes i yo li les haja tancat. No hi ha cap valencianiste que m’haja demanat promocionar en el diari el seu últim llibre, el seu cicle de conferències, el seu concurs lliterari o la seua activitat sociocultural i yo li haja respost silenciant-lo o donant-li l’esquena.

I si he actuat aixina ha segut per tres raons ben senzilles. La primera és perque pense que el bon periodisme és que el que cedix tot el protagonisme a l’entrevistat i no a l’entrevistador. La segona, perque com diu la Bíblia, cal anar per la vida en humiltat per a que no mos passe com a aquell home que s’havia assentat en un dels millors llocs d’una gran festa i li feren canviar-se de puesto perque la seua cadira estava reservada a un convidat més important que ell. Així en tot moment m’he dedicat a escriure les notícies en modèstia i carinyo, en el mateix esperit de servici que tindria un majordom. I la tercera raó, de la qual voldria parlar, és que hui més que mai el valencianisme està necessitat d’unitat.

Vivim una época en la que els nostres governants mercadegen en la nostra història i cultura en lloc de defendre-les. No els importa regalar la Dama d’Elig als madrilenys, la llengua valenciana als catalans o els nostres diners a uns aragonesos que mos bramen en la cara que ni una gota d’aigua per als valencians. En veritat tenim uns governants acomplexats, traïdors i canalles que estan tractant al Regne de Valéncia com un proxeneta tractaria a una prostituta que se subasta al millor postor. Cal dir-ho ben clar i ben alt: Mos estan subastant. Estan venent a trossos la nostra pàtria. Estan diluint-mos, borrant-mos poc a poc dels llibres d’història fins al dia en que desaparegam totalment i quedem reduïts a un mer apèndix de Catalunya o de Castella. Si algú no em creu o pensa que exagere, li convide que veja els llibres de text que estudien els chiquets en l’escola i comprovarà que cada volta es parla menys de l’històric Regne de Valéncia i més de Països Catalans. Per això, apele a la unitat valencianista. O mos recobrem en la nostra unitat o els valencians serem destruïts com a poble.

Per esta raó hem d’estudiar, conrear i parlar el valencià. Un valencià que està perseguit, que es troba fòra de les aules i que cal transmetre de pares a fills per a evitar que es perga definitivament. Parle d’una llengua més dolça que la mel i que, per molt que diguen que és catalana, ni ho és ni ho ha segut mai perque és clamorosament valenciana. Si repasem l’història mos donarem conte de l’enorme tesor cultural que supon el nostre idioma. El valencià tingué el primer segle d’Or de totes les llengües neollatines –el segle XV-. No fon en espanyol, ni en francés, ni en italià ni en portugués. El primer segle d’or lliterari en una llengua derivada del llatí fon en valencià. El valencià tingué el primer diccionari romànic del món (el de Joan Esteve, en llatí i valencià, de l’any 1472), la primera traducció de la Bíblia a una llengua romànica (la de Bonifaci Ferrer, traduida al valencià en 1478), el primer llibre imprés en la Península Ibèrica, Les trobes en lahors de la Verge Maria, fet en Valéncia (1474), per varis autors valencians i en valencià. La riquea de la nostra llengua és massa gran com per a deixar-la perdre, com per a no defendre-la, com per a renunciar ad ella sense abans lluitar.

El valencià patix una situació molt crítica, especialment ací, en les comarques del Sur. Pero això pot canviar en un futur si mosatros decidim que canvie… Només vaig a posar dos eixemples. Fa tan sols unes décades l’euskera travessava lo que va ser nomenat «l’edat de l’angustia». Es tractava d’un temps, el de la dictadura, en que es veïa com l’idioma vasc anava llanguint fins a trobar-se en el precipici de l’extinció. Hui el vasc torna a reviscolar i pot mirar en optimisme al futur. Fins al punt de que de tots els escritors vius que hi ha actualment en l’Estat Espanyol, el que té la seua obra traduïda a un major número d’idiomes és un home que no escriu en castellà sino en vasc. El seu nom: Bernardo Atxaga. Un atre eixemple de lluita és el del venecià. Durant més d’un segle s’ha estat dient que el venecià era un dialecte de l’italià i que negar-ho era com dir que la Terra és plana. Finalment, i després de molts anys de reivindicacions, el 28 de març de 2007 el Consell Regional del Véneto reconegué de forma oficial l’independència d’esta llengua i promogué una llei per a protegir-la i recuperar-la. Estos dos casos són un eixemple per a tots mosatros que evidencia que per dures que siguen les adversitats, els pobles que lluiten per lo seu acaben triumfant més pronte o més tart.

Per a finalisar, tan sols vullc recordar que el president d’Argentina, Juan Domingo Perón, feu en el seu dia una advertència que resultà profètica. Respecte del seu propi poble, digué: “L’any 2000 mos vorà units o somesos”. I el pronòstic es complí. A l’entrada del segle XXI, Argentina no és ni l’ombra de lo que era, i ha passat de ser una gran potència a ser un país dominat per multinacionals i per interessos estrangers. També l’entrada al nou mileni mos ha vist als valencians dividits i per tant somesos. En les nostres mans està canviar-ho. Perque si volem, podem. El futur és nostre.

Moltes gràcies per la seua atenció.

Salvar la llengua valenciana ya no és possible.

corts_valencianes_270607_1_ok

El 100% dels diputats de les Corts Valencianes defén que el valencià és un dialecte del català. Portem 25 anys de rentats de cervell i adoctrinament catalaniste en les escoles. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) està dins de l’Estatut i eliminar-la serà casi impossible. El Bloc continua creixent i ya està dins de les Corts. La societat és indiferent a l’avanç imparable del catalanisme. A pesar del brutal esforç monetari i de l’espectacular campanya electoral que feu Coalició Valenciana (CV) en les autonòmiques i locals, els resultats no han acompanyat. I això per no parlar de que Convergència i Unió (CiU) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) estan en el Parlament Espanyol i sempre faran tot lo possible per a intentar destruir a Valéncia. No hi ha res a fer. Considere que hem arribat a un punt de no retorn a on salvar la llengua valenciana ya resulta humanament impossible, algo que ya no està en les nostres mans.

La Bíblia mos relata que Israel patí una situació no molt distinta a la del Regne de Valéncia. Els judeus després de fugir de l’esclavitut d’Egipte i vagar pel desert durant anys, arribaren a la terra promesa per Deu. El problema era que ya estava poblada, i per països molt més forts ademés. Els judeus creïen impossible conquistar-la: arribaren a dir que ells eren com llangostes que s’havien d’emfrontar contra jagants (Números 13: 30-33) i que per a ser assessinats a mans d’eixes poderoses nacions millor haguera segut morir en el desert i inclús hi hagué qui propongué retornar a Egipte per a ser esclaus de nou (Números 14:1-4).  Únicament dos valents cregueren en la promesa del Senyor: Josué i Caleb. A Josué no li importà comandar un eixèrcit patètic i digne de riure puix sabia be que no era ell qui anava a guerrejar, sino el propi Deu qui, en el seu lloc, lluitaria en el camp de batalla. El desenllaç és ben conegut per tot lo món.

Deu no ha passat de moda. Continua existint i actuant hui igual que fa 3.000 anys. És un especialiste en donar girs de 180º a situacions desesperades que són un carreró sense eixida. ¿Quí anava a dir-li als judeus en 1948 que, després de 2000 anys no existència, Israel tornaria a ser nació? Ningú ho podia creure pero era una promesa bíblica i Deu la complí. En 1961 l’Unió Soviètica estava per davant d’Estats Units en la carrera espacial i els grans catedràtics creïen que sols era qüestió de temps que el comunisme s’expandira per tot el planeta… Pero sols 30 després l’Unió Soviètica ya no existia. Fa sols cinc anys en Holanda era inconcebible pensar que un partit cristià arribaria al govern i lluitaria contra l’abort i el matrimoni homosexual. Holanda, el país de la prostitució i la marihuana llegals, l’estat en més percentage d’ateus d’Europa…. Hui l’Unió Cristiana està en l’equip de govern. ¿Qué hi ha impossible per a Deu? Res.

Soc cristià. Crec profundament en Deu. Pero no en un Deu distant que està en les galàxies i passa de tot lo que ocorre ací baix sino en u pròxim que s’interessa pels sers als que ha creat, que intervé en la vida de les persones i en el destí de les nacions, un ser totpoderós capaç de fer i de desfer. Perque lo que és impossible per a l’home és possible per a Deu (Lluc 17:20). La llengua ha arribat a una situació crítica pels nostres erros, per no aprofitar les oportunitats, per incompetència. Pero no mos donem conte, puix en el valencianisme sobra supèrbia i falta humiltat. Cal reconéixer que som humans estúpits i llimitats i que ya no està al nostre abast salvar la llengua pero que sí resulta possible per a Deu. Tot lo que no vaja en eixa direcció està condenat al fracàs. Sols quan estigam disposts a ficar el nostre cor de genolls davant del Senyor, a obeir-lo, a suplicar-li en fe que mos lliure dels nostres opressors… Sols llavors tindrà misericòrdia d’este poble.

FONT: Som nº 240. Febrer de 2008.

9 d’Octubre: Hui més que mai som valencians.

9oct

El 9 d’Octubre és el dia nacional dels valencians. Hui més que mai hem de sentir-mos orgullosos de pertànyer a una nacionalitat històrica com és el Regne de Valéncia. No estem parlant de qualsevol cosa. Mosatros, els valencians actuals, som hereus d’una cultura que inclou el Tirant lo Blanch, el primer diccionari i la primera Bíblia escrits en una llengua neollatina, el tribunal més antic d’Europa, el primer defensor del poble de l’història; el primer manicomi, el colege més antic del món, els invents dels escacs moderns o la Taula de Canvis, antecedent del comerç i la banca actuals.

Som una nació i la nostra cultura una de les més grans. Per això cal estar a l’altura dels nostres antepassats i honrar la nostra Real Senyera i la nostra pàtria. Mosatros no som la Catalunya del Sur ni el Llevant espanyol. Som un poble en identitat pròpia, que té a gala conservar una llengua valenciana que és més dolça que la mel. I si hi ha algun traïdor o algun antipatriota a qui no li parega be, ho té tan fàcil com fer les maletes, mudar-se a una atra terra i dixar-mos en pau. Perque des de Vinaròs a Oriola tots som valencians. ¡Units serem un poble cult i fort! ¡Units serem un poble gran!

¡¡¡Vixca el poble valencià!!!

¡¡¡Vixca el Regne de Valéncia!!!

Presumir de ser ignorante.

valencianos3

Me sorprende la mentalidad de algunos de mis compatriotas. Hablo de valencianos que no saben hablar valenciano. Hay muchos que se disculpan contigo por no dominar esa lengua. Pero otros muchos, lejos de sentirse avergonzados, todavía proclaman a los cuatro vientos, como si de una gran fortuna se tratase, que ellos sólo saben hablar un idioma: el castellano.

¿Usted se imagina que alguien presumiera de no saber leer y escribir? ¿O que alguien dijera con la cara bien alta que no sabe sumar ni restar? Porque esto es exactamente igual. En lugar de pensar para sus adentros: «¡Qué vergüenza! ¡Aquí hay dos idiomas oficiales y yo sólo sé hablar uno!» todavía se jactan de su ignorancia lingüística. Tienen a gala ser incultos.

Todos somos ignorantes, porque todos ignoramos más cosas de las que sabemos. Yo el primero. Pero una cosa es ser un ignorante y otra cosa muy distinta es presumir de ello. Cuando se llega al punto de que una sociedad en lugar de sentir rubor, se enorgullece de su incultura es que nos encontramos ante una mentalidad cateta, aldeana, ante un país de paletos.

A %d blogueros les gusta esto: