Paranoia catalanista.

En els ultims temps mos hem anat acostumant cada volta més a contemplar cóm el nacionalisme expansioniste catala confon els seus deliris més esperpentics en la realitat. Lo gros no és ya que, a falta d’historia, se la inventen. El problema és que arriba un moment en que es creuen les seues propies mentires, un moment en que els imperialistes catalans són incapaços de distinguir fantasia de realitat, en una paranoia que voreja l’esquizofrenia i digna d’una tesis doctoral de psiquiatria. Els pancatalanistes estan inundant de mentires els llibres de text, les aules i les ments dels nostres fills i és la nostra obligacio denunciar-ho o de lo contrari, les generacions futures heretaran una historia manipulada que diu Catalunya és el melic de l’Univers i que tot lo valios i precios que hi ha en el planeta Terra és catala.

Estem acostumats ya a la seua predica esoterica dels països catalans. L’aragones, el valencià, el balear i l’algueres són nomes dialectes del catala. El Sigle d’Or de la Llengua Valenciana fon per ad ells un sigle d’or catala. En l’excusa d’una suposta unitat de les llengües arramblen en tot, inclus en allo que no té res a vore en l’idioma. Aixina, la Llonja de Valencia és gotic catala, la paella gastronomia catalana, les Falles una festa catalana, el Mallorca un club de futbol dels països catalans i Joaquim Sorolla el gran pintor de la catalanitat. De moment encara no s’han atrevit a dir Pilota Catalana al nostre deport més autocton pero dona-li temps als nostres amics del bunquer barretina i voras com te diuen que en la prehistoria els diplodocus pegaven chillits en catala i els pterodactils ballaven la sardana.

Hi ha una autentica febra en considerar catalans a tots aquells personages ilustres de l’humanitat. Em recorda molt a la paranoia dels nazis, que asseguraven que tots els genis de l’humanitat eren de raça aria perque era impossible que una raça inferior poguera crear una cultura esplendorosa. Pero quan els mencionaves que hi havia gent brillant en totes les races del món (com ara Buda o Confuci) en seguida ho justificaven trobant un besyayo ari. Sempre hi havia un besyayo ari. Els nazis arribaren a enviar expedicions cientifiques al Tibet per a provar que els alemans eren descendents d’una raça de semideus que habità en l’Atlantida i que en acabant d’afonar-se el seu païs els supervivents es refugiaren en l’Himalaya. Ahir tots els genis tenien un besyayo ari. Hui tots els genis tenen un besyayo catala.

Per aci baix, en la Colonia Autonoma Valenciana, ya estem acostumats a que mos diguen que Ausias March i Ramon Llull eren escritors catalans. O que el Regne d’Arago era la Confederacio Catalano-Aragonesa, o inclus el Regne de Catalunya, segons les versions, que en esta vida hi ha gent en molt d’atreviment. Pero la cosa no acaba ahi. Fa poc hem vist com l’Institut Nova Historia (INH) parlava de “familia real catalana” -per a referir-se als reis d’Arago, Mallorca i Valencia- o “imperi catala” per a parlar del Regne d’Arago i la seua expansio per la Mediterrania o inclus de «descobriment catala d’America» en clara alusio a la fita de Cristofol Colon, que en realitat es deya «Cristofol Colom» i, cóm no, era catala. Realment fa honors al seu nom l’Institut Nova Historia… ¡Recollons! ¡I tan nova!

Aixina és que per al director del INH, el pseudohistoriador Jordi Bilbeny,  America fon «un descobriment catala». Miraculos. Sobretot perque en aquella epoca encara no existia Catalunya sino un grapat heterogeneu i disgregat de comtats que poc tenien a vore uns en atres. ¿Pero i qué? Si per als franquistes “Espanya és eterna”  i «existia ya en l’epoca dels romans» ¿qué importa que Catalunya siga tambe una realitat més alla del temps i de l’espai? Bilbeny assegura que la bandera d’Estats Units està inspirada en la de Catalunya, que l’escritor Miguel de Cervantes era catala, es deya Miquel Servent i va escriure el Quixot en catala i que Lleonart da Vinci era catala i va pintar La Mona Lisa inspirant-se en la moreneta. Un dia d’estos mos diu que Barack Obama és de Salou.

Pero ¿per qué detindre’s ahi, senyor Bilbeny? ¿I si Magallanes no fora Magallanes? ¿I si Magallanes fora Marga Llanés? Un dels millors navegants de l’historia sería dona, i ademes catalana. ¿I si Alberto Herreros fora Albert Ferrer? El maxim anotador de l’historia de la ACB sería un catala, pero encara quedaria per resoldre el misteri insondable de per qué jugà en Estudiantes i Real Madrit en lloc de fer-ho en el Barça. Puge l’aposta: ¿I si Michael Jordan fora Miquel Jordà? ¡No em direu que no té cara de ser del Baix Ampurda! ¿I si George Washington fora Jordi Guasch i Ton? La primera potencia del món hauria segut fundada per un catala i per tant igual dona dir-li Estats Units d’America que Estats Units de Catalunya. De Salses a Guardamar i d’Alaska a Maho.

FONT: Som nº 256. Giner de 2013.

9 d’Octubre: En defensa de les nostres senyes d’identitat.

A lo llarc dels sigles, els valencians sempre hem segut lleals a Espanya i esta sempre mos ha recompensat en la més pèrfida traïció. Les fellonies més greus: el 25 d’Abril de 1707, a on la derrota en la Batalla d’Almansa comportà l’extermini dels Furs i del Regne de Valéncia com un estat sobirà; el Decret de Francisco Javier de Burgos  de 20 novembre de 1833 pel qual el Regne de Valéncia és desquarterat en tres províncies que tan sols han servit per a fabricar provincians i dividir al poble; el dictamen de la pancatalanista Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) de 9 de febrer de 2005 que proclama que valencià i català són la mateixa llengua; i la reforma estatutària de 11 d’abril de 2006 a on el gens honorable president de la Generalitat Valenciana, Paco Camps, -un autèntic emissari dels interessos de Madrit- introduïx dins de l’Estatut la AVL (és dir, el català).

Hui la nostra identitat torna una volta més a estar amenaçada. L’actual president de la Generalitat (tot siga dit votat per ningú) Albert Fabra pretén que la festivitat del 9 d’Octubre, dia nacional dels valencians, se trasllade al dilluns d’eixa semana per a evitar fer ponts, per lo que el 9 d’Octubre perfectament podria acabar celebrant-se un dia 8 o un 11. Paregut passa en la Festa de les Falles, puix vol que la cremà del dia de Sant Josep es trasllade també al dilluns, per lo que podríem acabar cremant les falles el dia de Santa Gertrudis. ¿Per qué no propon que es trasllade la festivitat del 12 d’octubre? ¡Ah, és que eixa sí que li pica, perque en lloc d’un president de tots els valencians ací tenim a un ninot que és el governador civil del llevant espanyol! Ni una cessió més en la nostra identitat. Ha arribat l’hora de dir prou a tant d’etnocidi i començar a ofrenar noves glòries a Valéncia.

Voler i no poder.

L’aler Víctor Claver s’ha convertit en el primer valencià que jugarà en la NBA. Com a valencianiste que soc, li desige la millor de les sorts i una carrera plagada d’exits i tituls, pero per desgracia pense que s’ha equivocat. Primer, que ha fichat per Portland Trail Blazers, que és un club a on tots els europeus, llevat d’Arvydas Sabonis, han punchat. Per alli han passat Fernando Martín, Sergio Rodríguez, Rudy Fernández, Drazen Petrovic, Aleksander Djordjevic o Detlef Schrempf. Tots eren molt millors que Claver i tots fracassaren en Portland.

I segon, que és lo més important: Claver no té calitat per a jugar en la NBA. Té una vitola de crack pero no passa de ser un molt bon jugador. És l’eterna promesa; eixa classe de tio que quan té 18 anys dius d’ell: «algun dia sera una gran estrela» i que quan té 35 anys dius d’ell: «algun dia sera una gran estrela». No ha segut un crack en la ACB ni tan sols el jugador més determinant del Valencia. Ademes, com a bon valencià, Claver té sanc d’orchata i no defen dur. Ixca m’equivoque pero em tem que se li fara el cul gros de tant d’estar assentat en el banquet.

L’historia d’este balocistelliste és la del poble valencià. És el voler i no poder. El voler aparentar que som més de lo que realment som. Per als valencians és millor dir «aixo ho pague yo» i convidar als amics en el restaurant encara que no tingam ni un duro i en acabant la nevera estiga buida. És millor hipotecar-se en un chalet que no necessitem, o en un coche que no podem pagar, a viure de lloguer i conduir un utilitari de segona mà. És millor ser una merda punchada en un pal dins d’Espanya a ser una chicoteta nació independent a on ningú te governe des de fora.

Millor ser coa de lleo que cap de ratoli. Millor presumir de poder valencià i creure que tenim en l’Estat la mateixa influencia que Catalunya encara que sigam una colonia. És millor gastar els diners publics en parcs tematics i obres faraoniques per a ser «el melic del món», «el centre de les mirades del planeta» que diuen els nostres governants [pausa aci per a que el llector es descollone] encara que uns pocs anys més tart quebrem. Voler aparentar que som més de lo que  realment som… És algo molt valencià. Valencia és com una tenda en molt d’escaparat i poca rebotiga, com una falla…molt bonica per fòra pero buida per dins.

FONT: Som nº 255. Octubre de 2012.

RIP pel sistema financer valencià.

Fa dos anys es va crear Bankia de la fusió de Bancaixa, Caja Madrid, Caja Insular de Canarias, Caja Rioja, Caja Ávila, Caja Segovia i Caixa Laietana. Bankia es perfilava com la tercera entitat financera de l’Estat, superada únicament per Santander i BBVA. I era un banc valencià  ya que la sèu social estava en el Cap i Casal. Ara sabem que es troba en la més espantosa de les bancarrotes i l’Estat l’ha nacionalisada. Per a reflotar-la necessitarà un crèdit d’uns 60.o00 millons d’euros, una cantitat superior al Producte Interior Brut (PIB) de nacions com Bolívia, Uruguay, Guatemala, República Dominicana, Luxemburc, Bulgària, Sèrvia o Bielorrúsia. És dir, que mos eixiria més barat comprar Uruguay que reflotar Bankia.

Banco Valencia fon el primer síntoma de que algo funcionava malament. L’ent, que era propietat de Bancaixa, havia arribat a ser el sext banc de l’Estat pero també estava quebrat. Bankia tractà de vendre’l  pero ningú es va interessar i al final fon nacionalisat per l’Estat. Una entitat centenària acabà en la bancarrota per una mala gestió. Voler salvar Bankia i Banco Valencia ara és com pretendre traure al Titanic del fondo de l’oceà i encabotar-se en que torne a navegar. L’opció més barata seria fer una quebra ordenada pero en lloc d’això entre tots pagarem un Potosí per a que, una volta sanejats, abdós bancs se venguen a preu de saldo a Santander, CaixaBank o BBVA. Es socialisen les pèrdues, es privatisen els beneficis.

Un atre cas digne d’esperpent fon Caixa d’Aforros del Mediterràneu (CAM). La quarta caixa de l’Estat anava a formar part d’un procés de fusió juntament en Cajastur, Caja Extremadura i Caja Cantabria, del qual es desentengué en l’últim segon. La CAM, que tants pretendents havia tengut, al final es quedà com nóvia abandonada en l’altar. En acabant de ser nacionalisada, la CAM fon comprada per Banco Sabadell pel preu d’un euro. Caixa Mediterràneu fon bandejada pels seus propis directius i finalment controlada per catalans. Lo més gros de tot açò és que quan arriben les eleccions els responsables de tota esta hecatombe tornaran a revalidar la majoria absoluta. En Valéncia quan més lladre és un polític més li voten.

Pero no sols els gestors públics han fracasat, també els privats. Ruralcaixa conformà, juntament en 13 caixes més, el Grup Caixes Rurals del Mediterràneu (CRM), un grup 100% valencià. Pero en posterioritat firmà una aliança en Caja Mar. Abdós es fusionaran per a crear el grup Cajas Rurales Unidas, que, i ahí ve lo greu, tindrà la sèu social (a on se paguen els imposts, per a entendre’ns) en Almeria i no en Valéncia. Tota esta debacle ha ocorregut en només dos anys. En 2010 els valencians teniem Bancaixa, Banco Valencia, CAM i Ruralcaixa i ara no tenim res a banda dels deutes. Uns atres prendran les decisions per mosatros des de fòra i damunt serem els valencians els qui paguem la festa. O siga, l’història de sempre.

Una historia d’humiltat.

Amic llector, permeta’m contar-li una historia. Estats Units, decada dels 90. La NBA és la lliga de balocistella més important de tots els temps. En estos moments alli es concentra la practica totalitat dels millors jugadors nortamericans que mai s’haja dedicat a este deport:  Magic Johnson, Larry Bird, Kareem Abdul Jabbar, Michael Jordan, Hakeem Olajuwon, John Stockton, Karl Malone…

Entre esta constelacio d’estrelles destacava el nostre protagoniste de hui, David Robinson, pivot de San Antonio Spurs. No sé si voste està familiarisat en este deport. Si no és aixina, li dire quin és el perfil de jugador que busquen els entrenadors: algu que no siga el millor en res pero que siga bo en tot.  David complia a la perfeccio eixe paper. Era dels cinc millors en casi totes les facetes del joc.

Prova d’aixo és que David Robinson fon novat de l’any (1990), maxim rebotejador de la lliga (1991), maxim taponador (1992), millor defensor (1992), maxim anotador (1994) i millor jugador (1995). Havia guanyat casi tots els tituls  pero se li resistia el més important de tots: la lliga. Any rere any el seu equip era fulminat en les eliminatories. David començava a envellir i pensava que potser mai seria campeo.

En 1999 el seu entrenador, Gregg Popovich, demanà a Robinson un gran sacrifici. Li havia de cedir tot el protagonisme a un jovenet que havia arribat a l’equip nomes dos anys abans, l’ala-pivot Tim Duncan. El club no necessitava dos pivots ofensius, sino u ofensiu i un atre defensiu i a David li tocava defendre, fer la faena fosca per a que la gloria se l’enduguera un nouvingut que no era ningu.

Allo a David li va saber molt malament. Una cosa sería que els Spurs hagueren fichat a Michael Jordan, pero que Duncan acaparara tots els titulars de la prensa fon un colp molt gran per al seu orgull. Pero ho acatà. Robinson passà de ser l’estrella a ser jugador d’equip. En quant a estadistiques firmà la pijor temporada de la seua carrera. Pero ¿endevina qué? San Antonio guanyà la NBA aquell mateix any.

El valencianisme és un moviment massa menut en egos massa grans. Aci tot lo món es veu a sí mateix com el nou Palleter, el nou Francesc de Vinatea o  el nou Jaume I. Som un moviment atomisat no per accents, dretes-esquerres o nacionalismes-regionalismes, sino per orgulls i vanitats. Tot lo món vol ser el llider de la seua propia secta abans de cedir el protagonisme a un atre en benefici del regne.

Tots mos hem pensat que estem en una pelicula i que som els actors protagonistes. Que som imprescindibles, que sense mosatros no se pot rodar cap escena. I no, potser nomes som actors de repartiment. Potser el nostre paper en estos moments de l’historia sols es llimite a passar el testic als nostres fills per a que les generacions futures, esperem que en més trellat que la nostra, oficialisen el valencià.

Els valencians mos pareixem massa als argentins. Tot són individualismes i ganes de figurar. A mi m’agrada més Japo; 125 millons de persones que actuen en bloc, tots a una, com un sol home. M’agrada el balocistella perque és un deport d’equip a on ser suplent no és cap deshonra. I m’agrada David Robinson perque ha demostrat que quan u és humil i juga en equip la victoria no tarda molt en arribar.

FONT: SOM nº 254. Maig 2012.

Valéncia o països catalans.

Una nació històrica o una inventada. Un regne o un comtat. Respectar als veïns  o lo meu és meu i lo teu és meu també. Solidaritat o ni una gota d’aigua per als valencians. Dir les coses a la cara o apunyalar per l’esquena. Identitat pròpia o autoodi. Lluitar per lo nostre o defendre lo del veí. Orgull de poble o complex d’inferioritat. GAV o ACPV. Una llengua dolça  com la mel o croar com els renocs. Un idioma propi o un dialecte de merda. Maulet o botifler. Patriota o traïdor.  Miquel Adlert o Joan Fuster. Regne de Valéncia o país valencià. Les Falles o Terra Lliure.  Anfós Ramon o Isabel Clara-Simó. El primer  Segle d’Or d’una llengua neollatina o Mortadelo y Filemón. Raonar en arguments o acusar de «fasciste» a tot el que discrepe de tu. Lliure pensament o la secta del catalanisme. El 9 d’Octubre o Catalunya, una, gran i lliure.  Vicent Savall o Raimon. Valéncia CF o Barça. Paella valenciana o catalana. Ausias March, el gran poeta valencià o Ausias March, poeta català naixcut en Gandia. Veritat o mentira. La Real Senyera o la màrfega. Cap de  ratolí o coa de lleó. Tindre dignitat o llepar culs.

Una historia de fe.

Amic llector, permeta’m contar-li una historia. A finals del segle XIX, existia una chicoteta nacio independent: la Republica del Veneto. En segles anteriors va tindre una historia gloriosa en el context d’Europa pero just en aquells moments era ya una republica decadent i debil militarment. Era el temps de l’unificacio italiana i en 1886 fon anexionada militarment per la en aquell moment naixent Italia.

Per a llegitimar l’invasio es celebrà un referendum delirant a on es plantejava pertanyer o no a Italia. No hi hague secret de vot (els ciutadans tenien una urna per al sí i una atra per al no, i havien de depositar la papereta en una de les dos baix l’estricta mirada de la policia italiana), la propaganda electoral acusava de traïcio als defensors del no i el reconte de vots fon un frau. El resultat se’l pot imaginar.

De la nit al mati els venecians passaren a ser italians i la llengua veneciana un dialecte de l’italià. Durant més d’un segle Italia cantà als venecians una canço que mosatros coneguem be: que si el venecià és un dialecte perque ho diuen totes les universitats del món, que si penses lo contrari  eres incult, que el venecià fòra de Venecia no val per a res, que quina sort compartir un idioma ab molts millons de parlants…

Molta gent començà a avergonyir-se de les seues arraïls pero un chicotet grup de patriotes continuà tot este temps reivindicant la veritat: associacions culturals que defenien el venecià, poetes que escrivien en venecià en lloc d’en italià, pares que s’encabotaven en transmetre als seus fills una llengua que tot lo món deya que no existia… Molts moriren durant eixe segle llarc pero gracies ad ells l’idioma no va morir.

Estem acabant l’historia i té un final feliç: el 28 de març de 2007 el Consell Regional del Veneto reconegue oficialment al venecià com un idioma independent i no com un dialecte. El proces d’anexio llingüistica tocava a la seua fi. Ara el venecià s’estudia en les escoles i els chiquets el parlen de nou. I tot gracies a que des del segle XIX fins al XXI un grapat de patriotes dedidi no donar-se per vençut.

Germans, que ningu es desmoralise per la trista situacio actual. La Batalla de Valencia no ha acabat. No hem perdut encara. No mentres sigam lluitant. Potser el nostre paper en l’historia nomes siga passar el testic a la següent generacio, confiant en que arribe el dia en que es faça justicia. Yo sé que algun dia el valencià tornarà a ser reconegut de nou com un idioma oficial. Yo pose la mà en el foc per ell.

Mosatros mos desmoralisem perque portem 30 anys de substitucio llingüistica. Pero són moltes les llengües que han patit el mateix calvari en torn a un segle (croat, litua, eslovac, ucranià…) i ahi estan. Més vives que mai. Una de tantes, l’aranes, de la qual deyen que era dialecte del catala fins a 1990. Si els aranesos, que són quatre gats, han pogut vencer ¿no podrem els valencians? Fe, germans, fe.

FONT: SOM nº 253. Març 2012.

Es ven regne. Rao: Partido Popular.

¿Està voste interessat en una bona inversio immobiliaria i patrimonial? Li oferim no un terreny ni una finca sino un païs sancer a preu d’autentic saldo. Es tracta del Regne de Valencia, més conegut com el Levante feliz. Pero deu voste afanyar-se perque ya nos queda molt poc per vendre i l’oferta nomes durarà fins a agotar existencies. Si està interessat, no dubte en passar-se pel carrer Genova 13 o telefone al 91 557 73 00 i li informarém sense cap compromis. Pregunte per Mariano.

Ya es va vendre l’Idioma Valencià a canvi del recolzament politic de Convergencia i Unio. I els valencians, clar, sense rechistar, acceptarem la venda.  Ya se sap… per a ofrenar noves glories a Espanya engolirém en el catala i en lo que faça falta. Es ven la nostra historia i cultura. El Regne de Valencia dins de molt poc no haura existit mai en els llibres de text que estudien els nostres fills. Ausias March, naixcut en Gandia, era un poeta catala. I ni cal dir que la nostra nacio es diu països catalans.

S’ha venut la nostra economia. Som l’autonomia més endeutada de tot l’Estat (tenia rao el PP quan diu que som una comunitat lider… com a minim en deute). Hem venut el futur dels nostres fills, que ya naixen hipotecats fins a les celles, per a que els peperos puguen montar els seus parcs tematics i obres faraoniques. Bancaixa ara la controla Rodrigo Rato, Banco Valencia està en venda i la Caixa d’Aforros del Mediterraneu (CAM), totalment quebrada, es subasta al millor postor.

La nostra agricultura tambe fon venuda: nos inunden de productes marroquins cada volta que el rei de Marroc d’enuja i ya hem renunciat  al transvas de l’Ebre per a no incomodar als nostres amos de Barcelona. Ara queda la guinda del pastis: la sanitat i educacio publiques. El copagament sanitari vindra despres d’eleccions per a que nos acostumem a la privatisacio que ve. I com ya no hi ha ni un duro per a construir nous coleges publics, l’educacio queda en mans de centres privats.

¡Aprofiten l’oferta senyors! ¡Que estem acabant les ultimes existencies i tanquem (el Regne de Valencia) per liquidacio! ¡Aprofiten la ganga i compren ara que encara poden les despulles d’un regne milenari! Aixo sí, deixen de demanar preu per l’inteligencia, la vergonya i la decencia dels votants valencians, que eixa la varem vendre fa decades i no mos queda ni una gota. Tan barata estava que se la varen emportat tota en un plis. Es ven regne. Rao: Partido Popular, carrer Genova 13.

FONT: Som nº 252. Novembre 2011.

Per qué el valencianisme deuria recolzar l’independencia de Catalunya.

Tradicionalment el valencianisme, per ser majoritariament regionaliste i favorable a l’unitat d’Espanya, s’ha mostrat visceralment contrari a l’independencia de Catalunya.  El problema radica en que a l’estar Catalunya dins d’Espanya, el pancatalanisme s’espandix sense remissio: primer fon Balears, despres Valencia, ara Arago. A voltes per a frenar un cancer toca amputar. El valencianisme deuria recolzar la secessio de Catalunya com un paradoxal pero possible antidot front a la forta catalanisacio que ara patim els valencians. A continuacio presente quatre raons:

1) Una Catalunya independent tindria sobre Valencia la mateixa influencia que Portugal puga tindre sobre Galicia. Ben poca, per no dir nula. El gran drama que tenim els valencians és compartir estat ab els catalans. Si quan el president catala Lluïs Companys declarà l’Estat Catala no s’haguera malograt eixe proyecte, hui Catalunya no estaria com està, dins d’Espanya i usant a Valencia com a moneda de canvi en les seues negociacions ab Madrit. Una Catalunya independent mai hauria pogut forçar a la Moncloa a posar la AVL o TV3 en Valencia per posar un cas.

2) Una Catalunya independent per supost tractaria de conseguir el seu somi de països catalans, pero és més que provable que l’Estat Espanyol per a evitar una possible secessio de Valencia apostara per marcar diferencies respecte a Catalunya; és dir, l’unitat de les llengües que ara es manté per interessos politics es trencaria per les mateixes raons. És provable que per a evitar que Catalunya s’emportara a Valencia de la mà, els nostres governants teledirigits des de Madrit promocionaren un Idioma Valencià independent i agitaren l’anticatalanisme més dur.

3) Per supost hi  hauria valencians catalanofils, pero molts d’ells emigrarien a Barcelona per a viure en el seu somiat estat catala. Els que quedaren serien una minoria que aniria diluint-se en el pas del temps frut de les politiques descrites en el punt anterior. És més senzill que Valencia siga un satelit de Catalunya si les dos estan dins del mateix estat (Espanya) que si Catalunya se separa, o Valencia, o les dos. La frontera sempre marca distancies. Si Alemanya no ha pogut absorvir Austria ni Colombia a Veneçuela, més dificil encara seria crear uns països catalans.

4) Una Catalunya independent serviria als valencians per a saber realment cóm es viu millor, si dins d’Espanya o fòra. Si els vaticinis apocaliptics de Madrit que afirmen que un Republica Catalana aniria a la bancarrota es compliren (cosa improvable, mira Andorra), hauriem encertat quedant-nos dins d’Espanya. Per contra, si una Catalunya independent va cada volta millor mentres que una Valencia espoliada fiscalment s’afona per haver de mantindre andalusos, extremenys i companyia, els catalans nos harien mostrat que l’independencia és el cami.

FONT: Som nº 251. Juliol 2011.

El trage nou de l’emperador.

El que en els últims huit anys ha segut president de la Colònia Autònoma Valenciana, Francesc Camps, no ha tengut més remei que dimitir del seu càrrec després de que li haja tocat assentar-se en la banqueta dels acusats. Tot apunta a que l’ex-emperador es deixà sobornar a l’acceptar els trages que li suministrà la trama de l’empresari Francisco Correa. El president del Partido Popular (PP), Mariano Rajoy, diu que la crisis es solventa «ab confiança» pero ¿quina confiança poden tindre els inversors quan s’enteren de que un president és jujat per soborn només quatre mesos després d’haver firmat un manifest «per una gestió lliure de pràctiques corruptes» com feu Camps junt als barons regionals del PP?

A l’hora de donar explicacions, l’emperador presumit ha tengut tants dubtes com quan seleccionava les prendes suministrades per la trama corrupta. Primer començà negant-ho tot i tirant les culpes a alguna conspiració judeomasònica. Després va fundar la seua defensa en l’impunitat -que no en l’inocència-, per lo que si algun valencià l’haguera cregut inocent dels delits que se li imputen, hauria segut un agravi personal per al propi Camps. Finalment, el gens honorable va declarar que no han pogut demostrar res el mateix dia en que estigué a punt de confesar i en que dos companyers de partit, Víctor Campos i Rafel Betoret, rubricaren les respectives autoinculpacions. ¡Ací en Valéncia tot és d’autèntica traca!

Gürtel va vestir a Camps i l’instrucció judicial ha despullat al gens honorable ab un auto demoledor. L’instructor del cas ha dixat clar que Camps no s’ha confeccionat un vestuari ab uns regals incòmodes que són acceptats per no fer un lleig. L’instructor recorda que el president valencià i els seus acòlits no reberen roba treta de la chistera, sino que s’obrí un conte específic per ad ells en una botiga i des d’allí es pagaven les prendes que els corruptes cuidadosament triaven. I açò és només la punta de l’iceberg perque si esta pudor està aflorant en un país de caspa i pandereta com Valéncia a on tot lo món sap que no existix la separació de poders, és que el merder que s’oculta darrere dels trages pot ser dels que fan època.

Segons el juge Josep Flors, Camps no es la víctima d’un obsequi sino el seu propiciador. Encarregar un regal no equival a rebre’l puix implica un compromís major ab els «amiguets de l’ànima». Els polítics sobornats encarregaren personalment trages de lux en distints llocs i diferents ocasions. Els sastres es desplaçaren per a prendre mida i els agraciats triaren sense pagar un cèntim perque sabien qui pagava la festa, que casualment era algú interessat en l’adjudicació de contrats per part de la Generalitat sifrats en cinc golosos millons d’euros. I casualment (una atra volta) el beneficiari dels contrats fon el mateix que pagava els regals. Pero segur que per la seua gran professionalitat, ¡no tinc cap dubte!

Sense la pressió de la societat civil per coneixer la veritat, tot haguera quedat en res. L’ex-president del Tribunal Superior de Justícia de Valéncia, Juan Luis de la Rúa, «íntim amic» de Camps en paraules del gens honorable, haguera impedit de totes totes que el seu amiguet haguera segut jujat  per haver rebut obsequis dels seus amics corruptes. I Canal NO-DO, Las Provincias i demés prensa vertical afecta al règim hagueren agranat la merda baix l’estora i li hagueren fet la ya habitual felació mediàtica al cureta. Camps no està imputat. Està imputadíssim. Que Paquito parle de «gran president» referint-se ad ell mateix o que just després de dimitir, Rajoy li augure «un gran futur» prova que cap dels dos té els peus en terra.

Camps ha causat un gran mal a la política, ha embarrat la dignitat democràtica, ha tacat el nom de Valéncia i deu demanar perdó.  Que parle insistentment de «sacrifici» causa estupor en boca d’algú que ha utilisat el seu càrrec per a lucrar-se personalment i no per a servir al poble que li paga el sou. Ningú li ha obligat a dixar-se vestir per la trama Gürtel, pero, com si del penúltim episodi del culebró es tractara, Camps, després de molt de meditar, s’ha presentat en públic ab el blanc del martiri.  Pel camí, dos cirineus del clan popular confesaren culpabilitat i es condenaren de bestreta, pero que açò no mos distraga de que, segons este poble de borregos, hui Paquito continua sent «un gran president». Inclús després de dimitir.

Ha dimitit un malparit, i que em perdonen la rima. L’emperador se’n va pero dixa 600.000 desocupats, 24% de paro i 32.000 millons d’euros de deute. És el mateix rei que es fea la foto en els bisbes i anava a totes les provessons mentres s’abortaven chiquets a diari, el que blindà una acadèmia que diu que la llengua dels seus súbdits no existix, el monarca que pogué haver governat un regne i preferí governar una colònia. El juge ha despullat a l’emperador pero ell continua caminant orgullós pel seu regne bananer. Va en pilota picada pero ningú ho veu. Este regne d’apardalats li aplaudix al vore’l passar i admira el trage màgic que diu portar. Encara que en el fondo es passeje com sa mare el portà al món… ¡Vixca el rei!

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes