¿Sabías que dos exvalencianistas han ganado la NBA con San Antonio Spurs?

tiago-splitter

La conexión baloncestística Valencia-San Antonio da buenos frutos. Ya son dos las estrellas del Valencia BC que han fichado por San Antonio Spurs y han ganado la NBA. El primero fue el pívot argentino Fabricio Oberto que tras su paso por el Valencia (2002-2005) firmó por el equipo texano con el que se proclamó campeón de la liga americana (2007) tras vencer en la final por 4-0 a los Cleveland Cavaliers de Lebron James. El otro es el pívot brasileño Tiago Splitter, que tuvo un paso fugaz por Valencia durante el paro patronal que se dio en la NBA en el año 2011. Splitter fue campeón de la NBA en 2014 cuando otra vez los Spurs derrotaron a Lebron en la final (4-1), quien esta vez jugaba en Miami Heat. El talento no obstante es bidireccional pues el alero centroafricano Romain Sato, que militó en San Antonio en la temporada 2004-2005, se proclamó campeón de  la Eurocopa de la ULEB en 2014  con el Valencia BC tras vencer en final a partido único al Unics Kazan ruso. Eje ganador entre Valencia y Texas.

Voler i no poder.

L’aler Víctor Claver s’ha convertit en el primer valencià que jugarà en la NBA. Com a valencianiste que soc, li desige la millor de les sorts i una carrera plagada d’exits i tituls, pero per desgracia pense que s’ha equivocat. Primer, que ha fichat per Portland Trail Blazers, que és un club a on tots els europeus, llevat d’Arvydas Sabonis, han punchat. Per alli han passat Fernando Martín, Sergio Rodríguez, Rudy Fernández, Drazen Petrovic, Aleksander Djordjevic o Detlef Schrempf. Tots eren molt millors que Claver i tots fracassaren en Portland.

I segon, que és lo més important: Claver no té calitat per a jugar en la NBA. Té una vitola de crack pero no passa de ser un molt bon jugador. És l’eterna promesa; eixa classe de tio que quan té 18 anys dius d’ell: “algun dia sera una gran estrela” i que quan té 35 anys dius d’ell: “algun dia sera una gran estrela”. No ha segut un crack en la ACB ni tan sols el jugador més determinant del Valencia. Ademes, com a bon valencià, Claver té sanc d’orchata i no defen dur. Ixca m’equivoque pero em tem que se li fara el cul gros de tant d’estar assentat en el banquet.

L’historia d’este balocistelliste és la del poble valencià. És el voler i no poder. El voler aparentar que som més de lo que realment som. Per als valencians és millor dir “aixo ho pague yo” i convidar als amics en el restaurant encara que no tingam ni un duro i en acabant la nevera estiga buida. És millor hipotecar-se en un chalet que no necessitem, o en un coche que no podem pagar, a viure de lloguer i conduir un utilitari de segona mà. És millor ser una merda punchada en un pal dins d’Espanya a ser una chicoteta nació independent a on ningú te governe des de fora.

Millor ser coa de lleo que cap de ratoli. Millor presumir de poder valencià i creure que tenim en l’Estat la mateixa influencia que Catalunya encara que sigam una colonia. És millor gastar els diners publics en parcs tematics i obres faraoniques per a ser “el melic del món”, “el centre de les mirades del planeta” que diuen els nostres governants [pausa aci per a que el llector es descollone] encara que uns pocs anys més tart quebrem. Voler aparentar que som més de lo que  realment som… És algo molt valencià. Valencia és com una tenda en molt d’escaparat i poca rebotiga, com una falla…molt bonica per fòra pero buida per dins.

FONT: Som nº 255. Octubre de 2012.

Una historia d’humiltat.

Amic llector, permeta’m contar-li una historia. Estats Units, decada dels 90. La NBA és la lliga de balocistella més important de tots els temps. En estos moments alli es concentra la practica totalitat dels millors jugadors nortamericans que mai s’haja dedicat a este deport:  Magic Johnson, Larry Bird, Kareem Abdul Jabbar, Michael Jordan, Hakeem Olajuwon, John Stockton, Karl Malone…

Entre esta constelacio d’estrelles destacava el nostre protagoniste de hui, David Robinson, pivot de San Antonio Spurs. No sé si voste està familiarisat en este deport. Si no és aixina, li dire quin és el perfil de jugador que busquen els entrenadors: algu que no siga el millor en res pero que siga bo en tot.  David complia a la perfeccio eixe paper. Era dels cinc millors en casi totes les facetes del joc.

Prova d’aixo és que David Robinson fon novat de l’any (1990), maxim rebotejador de la lliga (1991), maxim taponador (1992), millor defensor (1992), maxim anotador (1994) i millor jugador (1995). Havia guanyat casi tots els tituls  pero se li resistia el més important de tots: la lliga. Any rere any el seu equip era fulminat en les eliminatories. David començava a envellir i pensava que potser mai seria campeo.

En 1999 el seu entrenador, Gregg Popovich, demanà a Robinson un gran sacrifici. Li havia de cedir tot el protagonisme a un jovenet que havia arribat a l’equip nomes dos anys abans, l’ala-pivot Tim Duncan. El club no necessitava dos pivots ofensius, sino u ofensiu i un atre defensiu i a David li tocava defendre, fer la faena fosca per a que la gloria se l’enduguera un nouvingut que no era ningu.

Allo a David li va saber molt malament. Una cosa sería que els Spurs hagueren fichat a Michael Jordan, pero que Duncan acaparara tots els titulars de la prensa fon un colp molt gran per al seu orgull. Pero ho acatà. Robinson passà de ser l’estrella a ser jugador d’equip. En quant a estadistiques firmà la pijor temporada de la seua carrera. Pero ¿endevina qué? San Antonio guanyà la NBA aquell mateix any.

El valencianisme és un moviment massa menut en egos massa grans. Aci tot lo món es veu a sí mateix com el nou Palleter, el nou Francesc de Vinatea o  el nou Jaume I. Som un moviment atomisat no per accents, dretes-esquerres o nacionalismes-regionalismes, sino per orgulls i vanitats. Tot lo món vol ser el llider de la seua propia secta abans de cedir el protagonisme a un atre en benefici del regne.

Tots mos hem pensat que estem en una pelicula i que som els actors protagonistes. Que som imprescindibles, que sense mosatros no se pot rodar cap escena. I no, potser nomes som actors de repartiment. Potser el nostre paper en estos moments de l’historia sols es llimite a passar el testic als nostres fills per a que les generacions futures, esperem que en més trellat que la nostra, oficialisen el valencià.

Els valencians mos pareixem massa als argentins. Tot són individualismes i ganes de figurar. A mi m’agrada més Japo; 125 millons de persones que actuen en bloc, tots a una, com un sol home. M’agrada el balocistella perque és un deport d’equip a on ser suplent no és cap deshonra. I m’agrada David Robinson perque ha demostrat que quan u és humil i juga en equip la victoria no tarda molt en arribar.

FONT: SOM nº 254. Maig 2012.

A %d blogueros les gusta esto: