Una historia de fe.

Amic llector, permeta’m contar-li una historia. A finals del segle XIX, existia una chicoteta nacio independent: la Republica del Veneto. En segles anteriors va tindre una historia gloriosa en el context d’Europa pero just en aquells moments era ya una republica decadent i debil militarment. Era el temps de l’unificacio italiana i en 1886 fon anexionada militarment per la en aquell moment naixent Italia.

Per a llegitimar l’invasio es celebrà un referendum delirant a on es plantejava pertanyer o no a Italia. No hi hague secret de vot (els ciutadans tenien una urna per al sí i una atra per al no, i havien de depositar la papereta en una de les dos baix l’estricta mirada de la policia italiana), la propaganda electoral acusava de traïcio als defensors del no i el reconte de vots fon un frau. El resultat se’l pot imaginar.

De la nit al mati els venecians passaren a ser italians i la llengua veneciana un dialecte de l’italià. Durant més d’un segle Italia cantà als venecians una canço que mosatros coneguem be: que si el venecià és un dialecte perque ho diuen totes les universitats del món, que si penses lo contrari  eres incult, que el venecià fòra de Venecia no val per a res, que quina sort compartir un idioma ab molts millons de parlants…

Molta gent començà a avergonyir-se de les seues arraïls pero un chicotet grup de patriotes continuà tot este temps reivindicant la veritat: associacions culturals que defenien el venecià, poetes que escrivien en venecià en lloc d’en italià, pares que s’encabotaven en transmetre als seus fills una llengua que tot lo món deya que no existia… Molts moriren durant eixe segle llarc pero gracies ad ells l’idioma no va morir.

Estem acabant l’historia i té un final feliç: el 28 de març de 2007 el Consell Regional del Veneto reconegue oficialment al venecià com un idioma independent i no com un dialecte. El proces d’anexio llingüistica tocava a la seua fi. Ara el venecià s’estudia en les escoles i els chiquets el parlen de nou. I tot gracies a que des del segle XIX fins al XXI un grapat de patriotes dedidi no donar-se per vençut.

Germans, que ningu es desmoralise per la trista situacio actual. La Batalla de Valencia no ha acabat. No hem perdut encara. No mentres sigam lluitant. Potser el nostre paper en l’historia nomes siga passar el testic a la següent generacio, confiant en que arribe el dia en que es faça justicia. Yo sé que algun dia el valencià tornarà a ser reconegut de nou com un idioma oficial. Yo pose la mà en el foc per ell.

Mosatros mos desmoralisem perque portem 30 anys de substitucio llingüistica. Pero són moltes les llengües que han patit el mateix calvari en torn a un segle (croat, litua, eslovac, ucranià…) i ahi estan. Més vives que mai. Una de tantes, l’aranes, de la qual deyen que era dialecte del catala fins a 1990. Si els aranesos, que són quatre gats, han pogut vencer ¿no podrem els valencians? Fe, germans, fe.

FONT: SOM nº 253. Març 2012.

Anuncios

5 comentarios (+¿añadir los tuyos?)

  1. J.Ferrer
    Mar 19, 2012 @ 14:19:55

    El venecià ha travessat per un dur desert. Durant més de cent anys dien que era dialecte i per fi ha segut reconegut com a llengua independent. És una historia de persitencia de la qual els valencians, balears i aragonesos hem de deprendre.

    Me gusta

    Responder

  2. José Manuel
    Mar 20, 2012 @ 12:53:23

    Josue, gracies per donar anims als valencianistes pero la veritat es que si no fora per la desunio existent dins del mateix moviment/sentiment que mos deuria d’aglutinar a tots, tots tindriem molta mes esperança.

    Me gusta

    Responder

  3. J.Ferrer
    Mar 20, 2012 @ 13:27:07

    Aixina és, José Manuel. Tens tota la rao.

    Me gusta

    Responder

  4. Jose
    Mar 27, 2012 @ 16:49:30

    Molt bona lliço, Josue, fa molts anys que els seguia, i la veritat, en part son la millor mostra que n’hi ha de que res es impossible i que sobre tot els falsos dogmatismes/cientifismes, no son mes que aixo, falsetats, que dites mil voltes poden pareixer veritat, pero no ho son ni ho seran mai.

    Me gusta

    Responder

    • J.Ferrer
      Abr 01, 2012 @ 07:11:24

      Lo que mos ha de donar esperança és vore com estos processos d’anexionisme llingüístic al final acaben fracasant. Un atre cas destacat és l’ucranià, que durant molts anys se va dir que era dialecte del rus i hui és llengua independent. Se tracta de lluitar per lo nostre.

      Me gusta

      Responder

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: