9 d’Octubre: En defensa de les nostres senyes d’identitat.

09 Oct 2012 2 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

A lo llarc dels sigles, els valencians sempre hem segut lleals a Espanya i esta sempre mos ha recompensat en la més pèrfida traïció. Les fellonies més greus: el 25 d’Abril de 1707, a on la derrota en la Batalla d’Almansa comportà l’extermini dels Furs i del Regne de Valéncia com un estat sobirà; el Decret de Francisco Javier de Burgos  de 20 novembre de 1833 pel qual el Regne de Valéncia és desquarterat en tres províncies que tan sols han servit per a fabricar provincians i dividir al poble; el dictamen de la pancatalanista Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) de 9 de febrer de 2005 que proclama que valencià i català són la mateixa llengua; i la reforma estatutària de 11 d’abril de 2006 a on el gens honorable president de la Generalitat Valenciana, Paco Camps, -un autèntic emissari dels interessos de Madrit- introduïx dins de l’Estatut la AVL (és dir, el català).

Hui la nostra identitat torna una volta més a estar amenaçada. L’actual president de la Generalitat (tot siga dit votat per ningú) Albert Fabra pretén que la festivitat del 9 d’Octubre, dia nacional dels valencians, se trasllade al dilluns d’eixa semana per a evitar fer ponts, per lo que el 9 d’Octubre perfectament podria acabar celebrant-se un dia 8 o un 11. Paregut passa en la Festa de les Falles, puix vol que la cremà del dia de Sant Josep es trasllade també al dilluns, per lo que podríem acabar cremant les falles el dia de Santa Gertrudis. ¿Per qué no propon que es trasllade la festivitat del 12 d’octubre? ¡Ah, és que eixa sí que li pica, perque en lloc d’un president de tots els valencians ací tenim a un ninot que és el governador civil del llevant espanyol! Ni una cessió més en la nostra identitat. Ha arribat l’hora de dir prou a tant d’etnocidi i començar a ofrenar noves glòries a Valéncia.

L’Estat Valencià (Amazon).

06 Oct 2012 7 comentarios

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , , , ,

Títul: L’Estat Valencià.

Autor: Josué Ferrer.

Edició: Josué Ferrer.

Correcció: Josué Ferrer.

Portada: Ignaci Gallego.

Primera edició: Burriana, Regne de Valéncia, maig de 2009 (Mosseguello).

Segona edició: Almassora, Regne de Valéncia, octubre de 2012 (Amazon).

ISBN: 978-84-615-6320-3.

Format: Mobi.

Preu: 1,61 € (Amazon Espanya, Itàlia, França i Alemanya), 1,28 £ (Amazon Regne Unit), 2,00 $ (Amazon Estats Units i Índia).

Sinopsis:

¿Qué fa que un home passe de ser un fervorós espanyoliste a un independentiste valencià convençut? ¿A quant ascendix l’espoli fiscal? ¿Seria viable econòmicament una Valéncia sobirana? ¿Tindria els dies contats el catalanisme si fórem una nació lliure?

Este llibre analisa cóm a lo llarc dels sigles el Regne de Valéncia sempre ha segut lleal a Espanya pero esta sempre mos ha recompensat en la traïció, per lo que ya ha arribat l’hora de deixar d’ofrenar noves glòries a qui mos nega la llengua i l’aigua.

Tan sols hi ha un camí que pot salvar-mos de la dominació política, l’explotació econòmica i la substitució llingüística i cultural que patim els valencians: retornar a l’independència nacional que el Regne de Valéncia no degué haver perdut mai.

L’única vida per a salvaguardar  la nostra llengua i cultura i no ser exterminats com a poble és dotar-mos d’un estat propi: l’Estat Valencià.

NOTA: Esta és la segona edició del llibre, corregida i aumentada respecte de la primera apareguda en paper en 2009. Inclou senyes actualisades, l’adaptació a la normativa vigent de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), un prefaci a la segona edició i un nou capítul.

Per a adquirir-lo puncha ací:

–> L’Estat Valencià (Amazon Espanya).

–> L’Estat Valencià (Amazon Itàlia).

–> L’Estat Valencià (Amazon França).

–> L’Estat Valencià (Amazon Alemanya).

–> L’Estat Valencià (Amazon Regne Unit).

–> L’Estat Valencià (Amazon Estats Units).

Edite:

Li convide a llegir la notícia de l’aparició d’este llibre que va publicar El librepensador:

NOTÍCIA ESCRITA: http://www.ellibrepensador.com/2012/10/09/lestat-valencia-de-josue-ferrer/

estatvalencic3a0_8_1200px_sense_proleg

Voler i no poder.

01 Oct 2012 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

L’aler Víctor Claver s’ha convertit en el primer valencià que jugarà en la NBA. Com a valencianiste que soc, li desige la millor de les sorts i una carrera plagada d’exits i tituls, pero per desgracia pense que s’ha equivocat. Primer, que ha fichat per Portland Trail Blazers, que és un club a on tots els europeus, llevat d’Arvydas Sabonis, han punchat. Per alli han passat Fernando Martín, Sergio Rodríguez, Rudy Fernández, Drazen Petrovic, Aleksander Djordjevic o Detlef Schrempf. Tots eren molt millors que Claver i tots fracassaren en Portland.

I segon, que és lo més important: Claver no té calitat per a jugar en la NBA. Té una vitola de crack pero no passa de ser un molt bon jugador. És l’eterna promesa; eixa classe de tio que quan té 18 anys dius d’ell: «algun dia sera una gran estrela» i que quan té 35 anys dius d’ell: «algun dia sera una gran estrela». No ha segut un crack en la ACB ni tan sols el jugador més determinant del Valencia. Ademes, com a bon valencià, Claver té sanc d’orchata i no defen dur. Ixca m’equivoque pero em tem que se li fara el cul gros de tant d’estar assentat en el banquet.

L’historia d’este balocistelliste és la del poble valencià. És el voler i no poder. El voler aparentar que som més de lo que realment som. Per als valencians és millor dir «aixo ho pague yo» i convidar als amics en el restaurant encara que no tingam ni un duro i en acabant la nevera estiga buida. És millor hipotecar-se en un chalet que no necessitem, o en un coche que no podem pagar, a viure de lloguer i conduir un utilitari de segona mà. És millor ser una merda punchada en un pal dins d’Espanya a ser una chicoteta nació independent a on ningú te governe des de fora.

Millor ser coa de lleo que cap de ratoli. Millor presumir de poder valencià i creure que tenim en l’Estat la mateixa influencia que Catalunya encara que sigam una colonia. És millor gastar els diners publics en parcs tematics i obres faraoniques per a ser «el melic del món», «el centre de les mirades del planeta» que diuen els nostres governants [pausa aci per a que el llector es descollone] encara que uns pocs anys més tart quebrem. Voler aparentar que som més de lo que  realment som… És algo molt valencià. Valencia és com una tenda en molt d’escaparat i poca rebotiga, com una falla…molt bonica per fòra pero buida per dins.

FONT: Som nº 255. Octubre de 2012.

La consciència de ser valencians (Amazon).

12 Jul 2012 6 comentarios

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , , , ,

Títul: La consciència de ser valencians.

Autor: Josué Ferrer.

Pròlec: Josep Esteve Rico Sogorb.

Edició: Josué Ferrer.

Correcció: Joan Ignaci Serrano.

Portada: Ignaci Gallego.

Primera edició: Almassora, Regne de Valéncia, juliol de 2012.

ISBN: 978-84-615-6319-7.

Format: Mobi.

Preu: 1,63 € (Amazon Espanya, Itàlia, França i Alemanya), 1,31 £ (Amazon Regne Unit), 2,00 $ (Amazon Estats Units).

Sinopsis:

El valencià és un poble de passat gloriós, present fosc i futur incert. En el pas dels sigles la nostra gent ha segut bombardejada en un continu rentat de cervell que ha debilitat la nostra personalitat. Hui el poble valencià no té consciència de poble valencià sino de poble espanyol. I estem tan embadalits pensant en Espanya que se mos ha oblidat que som valencians. Ho som i no mos donem ni conte. No li concedim cap importància a ser-ho. No es contempla la valenciania com una identitat sino com una anècdota i haver naixcut en Valéncia no és un orgull sino una casualitat. Pensem sempre en els interessos generals d’Espanya abans que en els propis de la nostra terra. Per a mosatros tot lo valencià és secundari i queda relegat per lo espanyol. Pero ser valencians no és la nostra forma de ser espanyols. Ni de ser catalans ni europeus. És la nostra forma de ser persones. És hora de véncer els complexos d’inferioritat que per sigles mos han inoculat des de Madrit i Barcelona i recuperar la consciència perduda de poble: la consciència de ser valencians.

Per a adquirir-lo puncha ací:

–> La consciència de ser valencians (Amazon Espanya).

–> La consciència de ser valencians (Amazon Itàlia).

–> La consciència de ser valencians (Amazon França).

–> La consciència de ser valencians (Amazon Alemanya).

–> La consciència de ser valencians (Amazon Regne Unit).

–> La consciència de ser valencians (Amazon Estats Units).

Edite:

Li convide a llegir la notícia de l’aparició d’este llibre que va publicar El librepensador:

NOTÍCIA ESCRITA: http://www.ellibrepensador.com/2012/07/15/la-consciencia-de-ser-valencians-de-josue-ferrer/

portadaconciencia07_1200px

RIP pel sistema financer valencià.

26 Jun 2012 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , , ,

Fa dos anys es va crear Bankia de la fusió de Bancaixa, Caja Madrid, Caja Insular de Canarias, Caja Rioja, Caja Ávila, Caja Segovia i Caixa Laietana. Bankia es perfilava com la tercera entitat financera de l’Estat, superada únicament per Santander i BBVA. I era un banc valencià  ya que la sèu social estava en el Cap i Casal. Ara sabem que es troba en la més espantosa de les bancarrotes i l’Estat l’ha nacionalisada. Per a reflotar-la necessitarà un crèdit d’uns 60.o00 millons d’euros, una cantitat superior al Producte Interior Brut (PIB) de nacions com Bolívia, Uruguay, Guatemala, República Dominicana, Luxemburc, Bulgària, Sèrvia o Bielorrúsia. És dir, que mos eixiria més barat comprar Uruguay que reflotar Bankia.

Banco Valencia fon el primer síntoma de que algo funcionava malament. L’ent, que era propietat de Bancaixa, havia arribat a ser el sext banc de l’Estat pero també estava quebrat. Bankia tractà de vendre’l  pero ningú es va interessar i al final fon nacionalisat per l’Estat. Una entitat centenària acabà en la bancarrota per una mala gestió. Voler salvar Bankia i Banco Valencia ara és com pretendre traure al Titanic del fondo de l’oceà i encabotar-se en que torne a navegar. L’opció més barata seria fer una quebra ordenada pero en lloc d’això entre tots pagarem un Potosí per a que, una volta sanejats, abdós bancs se venguen a preu de saldo a Santander, CaixaBank o BBVA. Es socialisen les pèrdues, es privatisen els beneficis.

Un atre cas digne d’esperpent fon Caixa d’Aforros del Mediterràneu (CAM). La quarta caixa de l’Estat anava a formar part d’un procés de fusió juntament en Cajastur, Caja Extremadura i Caja Cantabria, del qual es desentengué en l’últim segon. La CAM, que tants pretendents havia tengut, al final es quedà com nóvia abandonada en l’altar. En acabant de ser nacionalisada, la CAM fon comprada per Banco Sabadell pel preu d’un euro. Caixa Mediterràneu fon bandejada pels seus propis directius i finalment controlada per catalans. Lo més gros de tot açò és que quan arriben les eleccions els responsables de tota esta hecatombe tornaran a revalidar la majoria absoluta. En Valéncia quan més lladre és un polític més li voten.

Pero no sols els gestors públics han fracasat, també els privats. Ruralcaixa conformà, juntament en 13 caixes més, el Grup Caixes Rurals del Mediterràneu (CRM), un grup 100% valencià. Pero en posterioritat firmà una aliança en Caja Mar. Abdós es fusionaran per a crear el grup Cajas Rurales Unidas, que, i ahí ve lo greu, tindrà la sèu social (a on se paguen els imposts, per a entendre’ns) en Almeria i no en Valéncia. Tota esta debacle ha ocorregut en només dos anys. En 2010 els valencians teniem Bancaixa, Banco Valencia, CAM i Ruralcaixa i ara no tenim res a banda dels deutes. Uns atres prendran les decisions per mosatros des de fòra i damunt serem els valencians els qui paguem la festa. O siga, l’història de sempre.

Una historia d’humiltat.

25 May 2012 1 comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , ,

Amic llector, permeta’m contar-li una historia. Estats Units, decada dels 90. La NBA és la lliga de balocistella més important de tots els temps. En estos moments alli es concentra la practica totalitat dels millors jugadors nortamericans que mai s’haja dedicat a este deport:  Magic Johnson, Larry Bird, Kareem Abdul Jabbar, Michael Jordan, Hakeem Olajuwon, John Stockton, Karl Malone…

Entre esta constelacio d’estrelles destacava el nostre protagoniste de hui, David Robinson, pivot de San Antonio Spurs. No sé si voste està familiarisat en este deport. Si no és aixina, li dire quin és el perfil de jugador que busquen els entrenadors: algu que no siga el millor en res pero que siga bo en tot.  David complia a la perfeccio eixe paper. Era dels cinc millors en casi totes les facetes del joc.

Prova d’aixo és que David Robinson fon novat de l’any (1990), maxim rebotejador de la lliga (1991), maxim taponador (1992), millor defensor (1992), maxim anotador (1994) i millor jugador (1995). Havia guanyat casi tots els tituls  pero se li resistia el més important de tots: la lliga. Any rere any el seu equip era fulminat en les eliminatories. David començava a envellir i pensava que potser mai seria campeo.

En 1999 el seu entrenador, Gregg Popovich, demanà a Robinson un gran sacrifici. Li havia de cedir tot el protagonisme a un jovenet que havia arribat a l’equip nomes dos anys abans, l’ala-pivot Tim Duncan. El club no necessitava dos pivots ofensius, sino u ofensiu i un atre defensiu i a David li tocava defendre, fer la faena fosca per a que la gloria se l’enduguera un nouvingut que no era ningu.

Allo a David li va saber molt malament. Una cosa sería que els Spurs hagueren fichat a Michael Jordan, pero que Duncan acaparara tots els titulars de la prensa fon un colp molt gran per al seu orgull. Pero ho acatà. Robinson passà de ser l’estrella a ser jugador d’equip. En quant a estadistiques firmà la pijor temporada de la seua carrera. Pero ¿endevina qué? San Antonio guanyà la NBA aquell mateix any.

El valencianisme és un moviment massa menut en egos massa grans. Aci tot lo món es veu a sí mateix com el nou Palleter, el nou Francesc de Vinatea o  el nou Jaume I. Som un moviment atomisat no per accents, dretes-esquerres o nacionalismes-regionalismes, sino per orgulls i vanitats. Tot lo món vol ser el llider de la seua propia secta abans de cedir el protagonisme a un atre en benefici del regne.

Tots mos hem pensat que estem en una pelicula i que som els actors protagonistes. Que som imprescindibles, que sense mosatros no se pot rodar cap escena. I no, potser nomes som actors de repartiment. Potser el nostre paper en estos moments de l’historia sols es llimite a passar el testic als nostres fills per a que les generacions futures, esperem que en més trellat que la nostra, oficialisen el valencià.

Els valencians mos pareixem massa als argentins. Tot són individualismes i ganes de figurar. A mi m’agrada més Japo; 125 millons de persones que actuen en bloc, tots a una, com un sol home. M’agrada el balocistella perque és un deport d’equip a on ser suplent no és cap deshonra. I m’agrada David Robinson perque ha demostrat que quan u és humil i juga en equip la victoria no tarda molt en arribar.

FONT: SOM nº 254. Maig 2012.

Valéncia o països catalans.

25 Abr 2012 41 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , ,

Una nació històrica o una inventada. Un regne o un comtat. Respectar als veïns  o lo meu és meu i lo teu és meu també. Solidaritat o ni una gota d’aigua per als valencians. Dir les coses a la cara o apunyalar per l’esquena. Identitat pròpia o autoodi. Lluitar per lo nostre o defendre lo del veí. Orgull de poble o complex d’inferioritat. GAV o ACPV. Una llengua dolça  com la mel o croar com els renocs. Un idioma propi o un dialecte de merda. Maulet o botifler. Patriota o traïdor.  Miquel Adlert o Joan Fuster. Regne de Valéncia o país valencià. Les Falles o Terra Lliure.  Anfós Ramon o Isabel Clara-Simó. El primer  Segle d’Or d’una llengua neollatina o Mortadelo y Filemón. Raonar en arguments o acusar de «fasciste» a tot el que discrepe de tu. Lliure pensament o la secta del catalanisme. El 9 d’Octubre o Catalunya, una, gran i lliure.  Vicent Savall o Raimon. Valéncia CF o Barça. Paella valenciana o catalana. Ausias March, el gran poeta valencià o Ausias March, poeta català naixcut en Gandia. Veritat o mentira. La Real Senyera o la màrfega. Cap de  ratolí o coa de lleó. Tindre dignitat o llepar culs.

Una historia de fe.

19 Mar 2012 5 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , , , , ,

Amic llector, permeta’m contar-li una historia. A finals del segle XIX, existia una chicoteta nacio independent: la Republica del Veneto. En segles anteriors va tindre una historia gloriosa en el context d’Europa pero just en aquells moments era ya una republica decadent i debil militarment. Era el temps de l’unificacio italiana i en 1886 fon anexionada militarment per la en aquell moment naixent Italia.

Per a llegitimar l’invasio es celebrà un referendum delirant a on es plantejava pertanyer o no a Italia. No hi hague secret de vot (els ciutadans tenien una urna per al sí i una atra per al no, i havien de depositar la papereta en una de les dos baix l’estricta mirada de la policia italiana), la propaganda electoral acusava de traïcio als defensors del no i el reconte de vots fon un frau. El resultat se’l pot imaginar.

De la nit al mati els venecians passaren a ser italians i la llengua veneciana un dialecte de l’italià. Durant més d’un segle Italia cantà als venecians una canço que mosatros coneguem be: que si el venecià és un dialecte perque ho diuen totes les universitats del món, que si penses lo contrari  eres incult, que el venecià fòra de Venecia no val per a res, que quina sort compartir un idioma ab molts millons de parlants…

Molta gent començà a avergonyir-se de les seues arraïls pero un chicotet grup de patriotes continuà tot este temps reivindicant la veritat: associacions culturals que defenien el venecià, poetes que escrivien en venecià en lloc d’en italià, pares que s’encabotaven en transmetre als seus fills una llengua que tot lo món deya que no existia… Molts moriren durant eixe segle llarc pero gracies ad ells l’idioma no va morir.

Estem acabant l’historia i té un final feliç: el 28 de març de 2007 el Consell Regional del Veneto reconegue oficialment al venecià com un idioma independent i no com un dialecte. El proces d’anexio llingüistica tocava a la seua fi. Ara el venecià s’estudia en les escoles i els chiquets el parlen de nou. I tot gracies a que des del segle XIX fins al XXI un grapat de patriotes dedidi no donar-se per vençut.

Germans, que ningu es desmoralise per la trista situacio actual. La Batalla de Valencia no ha acabat. No hem perdut encara. No mentres sigam lluitant. Potser el nostre paper en l’historia nomes siga passar el testic a la següent generacio, confiant en que arribe el dia en que es faça justicia. Yo sé que algun dia el valencià tornarà a ser reconegut de nou com un idioma oficial. Yo pose la mà en el foc per ell.

Mosatros mos desmoralisem perque portem 30 anys de substitucio llingüistica. Pero són moltes les llengües que han patit el mateix calvari en torn a un segle (croat, litua, eslovac, ucranià…) i ahi estan. Més vives que mai. Una de tantes, l’aranes, de la qual deyen que era dialecte del catala fins a 1990. Si els aranesos, que són quatre gats, han pogut vencer ¿no podrem els valencians? Fe, germans, fe.

FONT: SOM nº 253. Març 2012.

Es ven regne. Rao: Partido Popular.

09 Oct 2011 7 comentarios

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , ,

¿Està voste interessat en una bona inversio immobiliaria i patrimonial? Li oferim no un terreny ni una finca sino un païs sancer a preu d’autentic saldo. Es tracta del Regne de Valencia, més conegut com el Levante feliz. Pero deu voste afanyar-se perque ya nos queda molt poc per vendre i l’oferta nomes durarà fins a agotar existencies. Si està interessat, no dubte en passar-se pel carrer Genova 13 o telefone al 91 557 73 00 i li informarém sense cap compromis. Pregunte per Mariano.

Ya es va vendre l’Idioma Valencià a canvi del recolzament politic de Convergencia i Unio. I els valencians, clar, sense rechistar, acceptarem la venda.  Ya se sap… per a ofrenar noves glories a Espanya engolirém en el catala i en lo que faça falta. Es ven la nostra historia i cultura. El Regne de Valencia dins de molt poc no haura existit mai en els llibres de text que estudien els nostres fills. Ausias March, naixcut en Gandia, era un poeta catala. I ni cal dir que la nostra nacio es diu països catalans.

S’ha venut la nostra economia. Som l’autonomia més endeutada de tot l’Estat (tenia rao el PP quan diu que som una comunitat lider… com a minim en deute). Hem venut el futur dels nostres fills, que ya naixen hipotecats fins a les celles, per a que els peperos puguen montar els seus parcs tematics i obres faraoniques. Bancaixa ara la controla Rodrigo Rato, Banco Valencia està en venda i la Caixa d’Aforros del Mediterraneu (CAM), totalment quebrada, es subasta al millor postor.

La nostra agricultura tambe fon venuda: nos inunden de productes marroquins cada volta que el rei de Marroc d’enuja i ya hem renunciat  al transvas de l’Ebre per a no incomodar als nostres amos de Barcelona. Ara queda la guinda del pastis: la sanitat i educacio publiques. El copagament sanitari vindra despres d’eleccions per a que nos acostumem a la privatisacio que ve. I com ya no hi ha ni un duro per a construir nous coleges publics, l’educacio queda en mans de centres privats.

¡Aprofiten l’oferta senyors! ¡Que estem acabant les ultimes existencies i tanquem (el Regne de Valencia) per liquidacio! ¡Aprofiten la ganga i compren ara que encara poden les despulles d’un regne milenari! Aixo sí, deixen de demanar preu per l’inteligencia, la vergonya i la decencia dels votants valencians, que eixa la varem vendre fa decades i no mos queda ni una gota. Tan barata estava que se la varen emportat tota en un plis. Es ven regne. Rao: Partido Popular, carrer Genova 13.

FONT: Som nº 252. Novembre 2011.

Católicos no practicantes y vegetarianos no practicantes.

21 Sep 2011 15 comentarios

de J.Ferrer en Cristianismo Etiquetas:, , , , , , , , , ,

Según las encuentas y sondeos oficiales el 75% de la sociedad valenciana es católica. Y yo digo que eso es mentira. Lo que hay es un 75% de bautizados, que no es lo mismo. Es decir, un 75% de bebés que en su día fueron bautizados sin que, lógicamente, nadie les pidiera su opinión y que en el mejor de los casos después tomaron la primera comunión porque ese día te hacen regalos y se casaron por la Iglesia porque hacerlo por el juzgado es muy frío. Hay que acabar ya de una vez con el mito de la Valencia católica porque católicos, lo que se dice católicos, en este país llamado Reino de Valencia se cuentan con los dedos de la mano y sobran dedos.

Valencia es un país de católicos no practicantes, que es no ser nada. Es como si yo me declaro vegetariano no practicante… Como hamburguesa y jamón y luego digo que soy vegetariano. Aquí un tío te dice que está a favor del aborto, del gaymonio y lesbimonio, que piensa que Satanás no existe pero la reencarnación sí… y luego te dice que es católico. Menuda empanada mental lleva esta gente. Su máxima expresión de catolicismo consiste en ir a rezar a una estatua de madera o ponerse histérico cuando sacan a pasear la imagen de la Virgen, como quinceañeras en un concierto de Alejandro Sanz. Y ahí se acaba la cosa, que ya de por sí es muy triste.

El filósofo danés Soren Kierkegaard ya alertaba de la irracionalidad que supone que una Iglesia sume creyentes que no creen. Aunque eso no es algo que le importe mucho a la Iglesia Católica, que tiene el dudoso honor de haber quemado más Biblias a lo largo de la historia que el comunismo. Aquí si los católicos creen o no en Jesús es lo de menos. Porque de lo que se trata es de dinero. De poder decirle al Estado: «Somos importantes, representamos a tanta gente, así que suelta subvenciones para nuestros colegios concertados, ONG, visitas papales y demás prebendas». Pasta, eso es todo. No son discípulos de Cristo sino los mercaderes del templo.

La Iglesia Católica es como Telefónica… es muy fácil darse de alta pero imposible darse de baja. No hay manera humana de que te borren de su club, por más que se lo pidas. Si te bautizaron de bebé ya te consideran católico para toda la vida, así te hayas convertido al ateísmo o al islam. Yo mismo soy protestante y la Iglesia me cuenta como católico a la hora de reclamar pasta a la Generalitat. Porque aquí católicos practicantes no lo son ni los obispos… No hay más que ver cómo arengan en contra del aborto y después pierden el culo para ir a votar a un partido abortista como el Partido Popular (PP). Por suerte, cada vez engañan a menos gente.

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes