Benidorm: l’excelència a la qual tots deuriem aspirar.

Benidorm és un dels majors símbols de l’esperit mamprenedor dels valencians. Fa unes dècades, era una menuda vila de peixcadors d’a on la gent devia emigrar en busca de faena i ara és una de les ciutats més turístiques del planeta. Benidorm s’ha convertit en un paradisíac enclau a on acodixen millons de turistes procedents d’Espanya, França, Holanda, Alemanya, Anglaterra o Suècia atrets per l’excelència de les seues plages i per la seua potent infraestructura hotelera i d’oci.

Benidorm és un eixemple de cóm es pot transformar un solar erm i estèril en una indústria multimillonària que genera riquea i puestos de treball. I és l’antítesis de la mentalitat castellana que, en reiterades ocasions, ha mostrat la seua incapacitat per a fer prosperar un lloc, i ahí estan Extremadura, Andalusia o La Mancha, a on la gent no vol treballar perque preferix viure dels subsidis. I és que les cultures que no es basen en l’esforç i la superació personal produïxen tercermundisme i pobrea.

Pero mentres des l’estranger alaben lo nostre i viagen des de ben llunt per a fruir del clima de la denominada Florida europea a voltes des de dins del nostre propi Regne alguns malparits antivalencians es dediquen a posar pals en les rodes del nostre progrés. Aixina, des d’un ecologisme irresponsable i tronat es preferix el vell Benidorm, a on la gent havia de fer les maletes per falta de treball, a este que és la gallina dels ous d’or. Per als verts lo sostenible consistix en que el poble es muiga de fam.

Des d’una esquerra marxista i trasnochada -valga la redundància- es considera «fascisme» i «especulació» que els valencians tingam una indústria turística de primer orde, pero yo alabe el m0del de Benidorm que, llunt de l’elitisme de Mónaco, dispon de la millor oferta a preus molt raonables aptes per a totes les bojaques.  Turisme no sols per a rics, sino també per a la classe mija i proletària. Al cap i a la fi ¿qui no dispon de 150 euros per a escapar-se un fi de semana a un hotel?

I el catalanisme repudia els camps de golf només quan estan fòra de Catalunya. A mi em pareix de categoria que hi hagen camps de golf, perque gràcies ad ells moltes famílies poden donar de menjar als seus fills. Ademés, via imposts, generen suculents ingresos per als ajuntaments, que es traduïxen en més i millors servicis per als ciutadans. A on hi haja un bon hotel que es lleve un fangar replet de mosquits. Benidorm és el símbol del progrés i a qui no li agrade, que estiueje en Terol.

Una societat encanallada.

Una Universitat d’Estats Units ha fet recentment un estudi que apunta a que en Valéncia els polítics imputats per corrupció no sols no dimitixen sino que damunt la gent encara els vota més. Els nortamericans es fan creus i no entenen cóm pot ocórrer açò. Clar, la diferència radica en que Estats Units és del Primer Món pero Valéncia cada dia es pareix més a Argentina i a les repúbliques bananeres de Subamèrica. Quan un poble tria polítics embrutats per la corrupció, mos trobem davant d’una societat encanallada, que és complice del latrocini i a la que no importa gens que li furten, sempre que els canalles que li espolien siguen dels seus.

Falten hores per a les eleccions autonòmiques i locals i totes les enquestes apunten a que el Partido Popular (PP) tornarà a arrasar, incrementant inclús el número de vots i diputats. Açò no deixa de sorprendre tenint en conter que som l’autonomia més endeutada de tot l’Estat, que els casos de corrupció afloren per totes bandes i que la situació econòmica és crítica, ab la desfeta del teixit empresarial valencià, del sistema financer -que es ven al millor postor-, i de les famílies que es percipiten a l’abisme. I açò és res comparat en els retalls en sanitat i educació que faran els peperos al sandemà de les eleccions. Sempre hi hagut societats en vocació de suicidi.

Este és un poble meninfot que ha perdut l’identitat i que va camí a la desintegració. Ací només hi ha complex d’inferioritat i pasotisme. És un poble sense collons, que ni llig ni coneix l’història ni defén lo seu. És el poble que tot dictador somia governar, tan mans i sumís com un corderet al que pots portar al matader i ni tan sols s’atrevix a rechistar. El poble valencià està enamorat, enchisat, hipnotisat pels cants de sirena del PP. En una democràcia un poble té lo que es mereix i els valencians mos mereixem totes les catàstrofes i bancarrotes que lliurement demà triarem per majoria absoluta. És el fi de festa… el cataclisme final.

Soprén encara més que no hi haja cap força valencianista capaç d’irrompre en les Corts, quan no sols Galícia, Euskadi i Catalunya disponen de forts partits autonomistes sino també Navarra, Astúries, Cantàbria o Canàries per posar alguns eixemples. Pero el valencianisme es troba atomisat en mil capelletes i cadascuna d’elles té el seu particular profeta. Hi ha egos massa grans en un moviment massa menut. La salvació no la portarà cap mesíes sino el treball en equip. Primer cal unir tot el valencianisme cultural, dividit des de la reintroducció dels accents, si volem tornar a tindre algun dia un valencianisme polític i social fort.

Valéncia o Espanya.


Valéncia o Espanya. Fèrtils terres d’arrossars i tarongers o una estèril planura plena de matolls treta de Mad Max. Un païsage replet de vida i esperança o un digne d’un holocaust atòmic. Mamprendre una empresa o viure dels subsidis. Currar prop de casa o nàixer en la maleta baix del braç. Parlar castellà, valencià i anglés o a mí me habla usted en cristiano. Jaume I el Conquistador o Felip V Cremar Falles o torturar bous. Els Moros i Cristians o la Feria de Abril. Treballar o fer palmes en un bar. Francesc de Vinatea o Zapatero. Decidir el nostre propi destí o que el decidixquen per mosatros des de Madrit i Barcelona. La RACV o la AVL. Valéncia C.F. o Real Madrit. El Palleter o Rita Barberà. Acollir al foraster o ni una gota d’aigua per als valencians. Valencià en les escoles o països catalans. El segle XV o un país de caspa i pandereta.  Ofrenar noves glòries a Valéncia o l’espoli fiscal. Un poema d’Ausias March o el soroll d’escopir quan pronuncies la jota. Cultura o analfabetisme. Civilisació o barbàrie. Primer Món o Tercer. Un Estat Valencià o una comunitat autònoma. Ser lliures o ser esclaus.

Un crit de dignitat.

En els nostres dies, al mateix temps que les multinacionals anuncien beneficis històrics, s’abaratix el despediment dels treballadors, es rebaixa el sou dels funcionaris i les pensions dels nostres majors, mos diuen que tots hem de treballar més i cobrar encara menys, mos pugen els imposts a la classe mija mentres que es mira cap a una atra banda en lo que passa en els paraïsos fiscals i es privatisa la sanitat i educació públiques. S’està furtant als més pobres per a donar-li-ho als rics.

Vaig més  llunt encara: existix tot un pla orquestat per a destruir la classe mija i la crisis només es donarà per resolta oficialment quan als treballadors mos hagen arrebatat tots els nostres drets més bàsics i s’haja desmantellat l’estat del benestar. I eixistix tot un pla orquestat per a exterminar la Llengua Valenciana i borrar del mapa i dels llibres d’història al Regne de Valéncia i que el poble valencià es diluïxca fins a desaparéixer, com un tarroç de sucre que es desfà dins d’un got de llet.

Ahir mils de valencians eixiren novament al carrer per a protestar contra el pancatalanisme, les ingerències de TV3 en el Regne de Valéncia i especialment contra la corrupció d’una classe política depravada i sense escúpuls que no té problemes en entregar mils de millons d’euros a la banca al temps que anuncia dramàtics retalls socials per a les capes més necessitades, lo que aboca a mils de chicotets i mijans empresaris a tancar els seus negocis i a mils de famílies a la ruïna.

Esta manifestació, encapçalada pel Grup d’Acció Valencianista (GAV) i per Coalició Valenciana (CV), fon un crit de dignitat i el contrapunt  a l’indigna manifestació pancatalanista de la vesprada. Eixa en la que han de portar decenes d’autobusos procedents de Barcelona per a poder omplir la manifa; eixa a on el cantautor catalanufo Lluís Llach s’ha llimitat a interpretar tres tristes cançons damunt d’un camió en un espectàcul digne del bomber torer o dels gitanos de la cabra.

En una dictadura no queda més remei que acceptar lo que diga el dictador de torn perque de lo contrari et fusilen. Pero en una democràcia cal movilisar-se per a lluitar per lo nostre. I la movilisació deu ser sobretot en les urnes, ya que són els vots, no les manifestacions ni les protestes ni les recollides de firmes sino els vots els que de veritat canvien les coses. Pero per desgràcia, Valéncia sempre és la que es baixa els pantalons, posa el cul en pompa i encara demana perdó per donar l’esquena.

Unió Valenciana: l’enculament final.

Unió Valenciana (UV) ha escenificat un atre vergonyant capítul en la seua infame història de traïcions al poble valencià. El seu president nacional, Josep Manuel Miralles, ha anunciat recentment que UV no es presentarà ad estes eleccions autonòmiques i ha demanat el vot per al Partido Popular (PP) perque, diu Miralles, «la defensa de les senyes d’identitat del poble valencià està en mans del PP i més concretament de Francesc Camps». I tot això, després de mesos d’enviar decenes de comunicats de prensa a on s’acusava de traïdor i catalaniste al PP.

¿Cóm haurà sentat tot açò als valencianistes que, ingènuament, encara recolzen a UV? Yo tinc clar des de fa anys que votar per UV és votar pel PP, i, per extensió, pel pancatalanisme. No m’esperava res diferent. Vicent González Lizondo, Ferran Giner, Mari Àngels Ramon-Llin, Rafael Ferraro, Vicent Ferrer, Alfons Novo, Vicent González-Lizondo fill, Valer Eustaquio, Chimo Galcerà, Joaquim Ballester… És històrica la submissió dels unionistes a eixe partit teledirigit des de Madrit. Sol passar quan les noves glòries no s’oferixen a Valéncia.

Lo de UV és l’enculament final, la sodomia definitiva. Després d’açò, ya només falta anunciar la desaparició oficial de lo que queda de partit i la seua inclusió dins d’un PP rebosant de catalanisme, Gürtels, Brugals i uns atres escandalosos casos de corrupció. L’opció d’Units per Valéncia de Carles Choví, un satèlit de Convergència i Unió (CIU) i el Bloc Nacionaliste Català (BNC) no resulta molt més alentadora. Es confirma per tant que l’únic partit que defén un Idioma Valencià independent del català és Coalició Valenciana (CV)… Li pique a qui li pique.

La Magdalena de Castelló i el pancatalanisme.

La Magdalena és una d’eixes expressions de folclor de les quals cal sentir-nos ben orgullosos tots els valencians. És una festa realment singular, ya que l’originalitat de les gaiates la fa única, especial i distinta. Aglutina elements diferenciadors com les colles o la romeria de les canyes al temps que conserva atributs clamorosament valencians com per eixemple les mascletades, els focs artificials i, com no, la paella.

No obstant, en estos dies de la festa gran de Castelló de la Plana resulta ben trist vore cóm el pancatalanisme tracta d’utilisar la festa per a manipular consciències i trencar la germanor entre els valencians. És trist comprovar com pertot hi ha colles que porten la màrfega catalana mentres que la Real Senyera és ben difícil trobar-la més allà de les entitats oficials. Dividix i venceràs. És la tècnica dels catalans.

El pancatalanisme ha aniuat en la ciutat de Castelló de la Plana d’una forma alarmant. De fet, es respira molt més catalanisme o antivalencianisme en Castelló de la Plana que en Benicarló per eixemple, a on se fan Falles, o en Vinaròs, que té frontera directa en l’Imperi. I ho ha fet fomentant un provincianisme extrem, que considera que el Cap i Casal margina a Castelló i que seria millor mirar cap a Barcelona.

Pero ¿realment Valéncia margina a Castelló? En quatre voltes menys població que les comarques del sur i cinc voltes menys que les centrals, les comarques del nort disponen en les Corts Valencianes d’una representatitivitat en número de diputats molt superior a la que correspondria pel seu pes demogràfic. Açò atenta contra l’idea bàsica de «una persona, un vot» pero mai ningú ha protestat des del Cap i Casal.

Ademés Castelló, que és considerablement més menuda que Valéncia, Alacant o Elig, dispon d’aeroport propi, de l’estació de ferrocarril més moderna de tota la nació i d’una conexió ferroviària considerablement millor que la de les comarques valencianes del sur, que sempre han segut les grans damnificades en matèria de transport. Que li pregunten si no, a ciutats turístiques com Torrevella, Benidorm, etc.

Si existix algun tipo de marginació és de part de Madrit i Barcelona, que no volen un Regne de Valéncia poderós que puga competir en ells. I resulta com a mínim paradoxal que hi haja alguns castelloners que arboren la màrfega catalana, és dir, la bandera d’un poble que està dispost a fer transvasos de l’Ebre només per ad ell pero que no vol donar «ni una gota d’aigua» per a Castelló. És el típic autoodi valencià.

El carrer de La Pau.

M’encanta el Cap i Casal. Valéncia és una ciutat fantàstica, en molta més història que Barcelona o Madrit, i és que Valéncia fon la ciutat més important del món en el segle XV, la Nova York de l’època. Un dels seus racons més encantadors és el carrer de La Pau, que acabà de construir-se allà per 1920. Allí es poden trobar magnífics edificis romàntics i modernistes pertanyents a la burguesia i antigament es podien trobar també les millors joyeries, comerços i botigues de roba de la capital.

Tots els dies passen per eixa via mils de persones, que van pensant en les seues coses o que tenen pressa perque arriben tart a algun lloc. Cap d’ells es deté un sol instant per a mirar cap a dalt, contemplar l’arquitectura i apreciar que estan travessant no per un carrer qualsevol, sino per una obra d’art, per un tesor. Aixina mos passa a voltes als sers humans; que som capaços de tindre davant dels nostres nassos a una persona que és un tesor i estar tan cegos de no donar-mos conte.

¿Per qué no la doble accentuacio?

Fa ya algun temps des de que la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) reintroduï l’accentuacio en la Llengua Valenciana. Fon en 2003. És innegable que des de llavors la RACV ha treballat de valent i ha conseguit gestes colosals, autenticament epiques, com per eixemple el corrector informatic per a Open Office o el Diccionari General de la Llengua Valenciana, el millor de tota la llarga historia del nostre Regne de Valencia i que va vore la llum a finals del passat any 2010.

Pero tampoc es pot negar que des d’aquell 2003 el valencianisme s’ha debilitat cada volta més. Aquella reintroduccio fon molt polemica i creà un cisma en el valencianisme que servi per a que el Partit Popular (PP) acabara de fagotisar-lo i es consolidara la catalanista Academia Valenciana de la Llengua (AVLL). Actualment, encara hi ha molts autors, editorials, associacions i partits politics que continuen amprant la normativa antiga; l’accentuacio diacritica de tota la vida.

Yo em pregunte si no ha arribat el moment de fumar la pipa de la pau i tornar a abraçar-mos tots com a germans que som. No estaria malament que la RACV aprovara una doble accentuacio; és dir, es mantindria l’actual, si se vol inclus com a preferent en la llinia de treball de la RACV per a no desfer el valios cami fet durant tots estos anys i al mateix temps, s’acceptaria l’accentuacio diacritica com a igualment correcta… Es tracta de que qui no accentua no se senta com un proscrit.

¿És possible la doble accentuacio? Sí. De fet, quan yo estudiava en Lo Rat Penat en 2000 ya hi havia doble accentuacio: es permetia accentuar diacriticament (era l’opcio preferent) o simplement no accentuar mai. Aixo sí, a l’hora de redactar un text tot ell havia de ser en una sola de les dos opcions. Llogic. Pero et donaven a triar lliurement. Crec que eixa seria una excelent solucio per tancar les velles ferides i enfortir el valencianisme de cara al futur. Guanyariem tots i no perdria ningu.

FONT: Som nº 250. Abril 2011.

El valencianisme es pareix a una ceba.

Fa mesos des de que vaig escriure el meu últim artícul en Llengua Valenciana. Encara que és l’idioma en el qual em sent més a gust i encara que m’apassiona tot lo que tinga relació ab la meua cultura, no sé de quin tema escriure. O millor dit, no en tinc de ganes. No m’avellix gens. Cada dia em trobe més trist i desmoralisat ab el país que tenim. Contemple l’afonament d’una cultura milenària en mig de l’indiferència d’una població valenciana que ni llig ni coneix la seua història ni defén lo seu. A voltes m’agradaria gitar-me, tancar els ulls i no tornar a obrir-los mai més.

Diu l’escritor i amic Joan Benet Rodríguez que el valencianisme es pareix a una ceba. No només perque et fa plorar ya que és un moviment que dona molts disgusts als qui portem Valéncia dins del cor. Ademés, es pareix a la ceba en que està compost de vàries pells i dins de tot es troba el cor. A sovint quan u entra en el valencianisme ho fa en el cor, en el núcleu, en el centre mateix del moviment i a mida que transcorre el temps va acostant-se poc a poc a les capes més externes del mateix, fins acabar totalment fòra d’ell. O com a mínim del valencianisme actiu.

Pense ara mateix en Laura Garcia Bru, Toni Fontelles, Pau Giner, Joan Batiste Sancho i en tants atres que varen fer coses importants per Valéncia i dels que ya no se sent res. No puc culpar-los ni molt manco. Al contrari. Entenc que cadascú té les seues obigacions personals, professionals i familiars. I al mateix temps em pregunte si no estaré yo acostant-me també a les parts més externes de la ceba, eixes que son l’antesala a abandonar la militància activa. ¿Qué tindrà esta terra i que tindrà el valencianisme que en lloc de sumar actius els va perdent pel camí?

Plou en el país.

Plou en el Regne de Valéncia. Confesse que m’agrada molt la pluja. L’autumne és la meua estació favorita, la més nostàlgica, bucòlica i sentimental. M’agrada quan cauen les fulles dels arbres, quan baixen les temperatures, em relaxa contemplar el cel gris, com si estiguera tot tacat de cendra. M’encanta estar dins de casa, gitat en el llit ben calentet, tapadet en la manta mentres que fòra en el carrer plou i fa fret. Em recorda a la meua infància, en els anys 80, quan plovia intensament en Octubre i calia anar al colege en paraigües. Ara hi ha tanta sequera que quan plou pareix que siga un dia de festa. Pero el Regne de Valéncia no és el Regne de Valéncia sense una pluja ben intensa en Octubre. O inclús sense una gota freda. És part de la nostra idiosincràsia. M’enchisa prendre un bon café mentres observe com plou a través de la finestra. És un d’eixos chicotets plaers que fan gran a la vida.

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes