La majoria de Catalunya és blavera i secessionista.

Diu una enquesta de la gens sospitosa Plataforma per la Llengua que la majoria de catalans “nega la unitat de la llengua”. Concretament, el 51% de catalans pensa que català, valencià i mallorquí són tres idiomes diferents front al 44’5% que considera que són la mateixa llengua. Es tracta d’una enquesta feta a 1.600 persones de totes les edats, nivells culturals i socioeconòmics, tant si tenen com a primera llengua castellà o català.

Per supost als sectaris que creuen en el dogma de la indisoluble unidad de la lengua els ha faltat el temps per a esgarrar-se les vestidures, fer-se creus, posar el crit en el cel i jurar en arameu. No sabem si ara diran també que la majoria de Catalunya és “blavera”, “secessionista”, “anticientífica” i “ultradretana”, bonics epítets que a sovint utilisen per a descalificar als valencians que pensem diferent. O als qui, simplement, pensem.

Perque per ad ells negar la sacrosanta unidad de la lengua és com negar que 2+2=4. Perque clar, tot lo món sap que la llingüística és una ciència exacta com les matemàtiques a on per supost ni la societat ni la política fan cap paper. Em pregunte quants d’estos científics li dirien a la cara al primer ministre de Portugal que ell parla un dialecte del gallec i que negar una veritat tan evident és com afirmar que la Terra és plana.

Crida l’atenció que ni tan sols els catalans pensen que valencià i català siguen lo mateix. I això a pesar de décades d’adoctrinament en les escoles, propaganda institucional i subvencions milmillonàries. Suponc que els nostres “natros”, “mante”, “arruixó”, “astò”, “bascoll” o “les huit i quart” els sonen tan aliens, tan exòtics i artificials com a mosatros els seus “gairebé”, “merci”, “si us plau”, “clatellada” o “a tres quarts de nou”.

Si preguntem sobre la indisoluble unidad de la lengua en el Regne de Valéncia els resultats són més escandalosos. L’última enquesta que va fer el CIS sobre el tema (abril de 2004) diu que el 64,5% de valencians considera que el valencià és un idioma diferent del català i el 29,3% que és el mateix. Em pregunte qué dirien els defensors del dret a decidir si convocàrem un referèndum per a triar llengua valenciana o llengua catalana.

En el passat el sar de Rússia volgué convertir l’ucranià en dialecte del rus pero els usos són més poderosos que els césars i l’ucranià ha sobrevixcut al sar i al comunisme. I és que a pesar de tant de rentat de cervell en les aules encara hui  “la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca, és més bé un punt d’arribada que no pas un punt de partida”. La cita és de Manuel Sanchis Guarner.

 

Si en Valéncia es parla català, en Portugal es parla gallec.

valenciano

“Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”. Max Weinreich (llingüiste).

Dir que en Valéncia es parla catala és com dir que en Portugal es parla gallec. I és que sense eixir de la Península Ibèrica, trobem un cas que resulta equiparable al de valencià-català que és el del gallec i portugués, dos llengües recordem oficialment independents i distintes a pesar de la mútua inteligibilitat. Pero no deixem encara el cas del gallec. Un valencià pot comunicar-se en un gallec sense necessitat de recórrer a la llengua comuna que és l’espanyol. És dir, que un valencià pot parlar en valencià i el gallec respondre-li en gallec i s’entenen si no perfectament, sí suficientment. L’inteligibilitat és encara molt major si s’interactua per escrit. I un valencià, pel fet de ser hispanoparlant, també pot entendre’s en un italià. Segons la llògica delirant del catalanisme, podríem arribar a pensar inclús que valencià, gallec, portugués, castellà i italià són tots dialectes…  del català.

Que dos llengües es pareguen no vol dir que siguen una sola sino que provenen d’un tronc comú. Prova d’això és el chec i l’eslovac o el rus i l’ucranià o el macedoni i el búlgar o el cors i l’italià, etc. Totes elles són llengües molt semblants –i inclús inteligibles– pero oficialment independents i distintes entre sí. No existixen criteris definitius per a determinar si una parla és llengua o dialecte, a pesar dels dogmes de fe dels pancatalanistes. De fet, hui l’euskera és un idioma unitari a pesar de que entre els seus sèt dialectes hi ha més diferències que entre l’espanyol i l’italià, que sent com són més similars, són idiomes distints. La llengua armènia es considerà un dialecte persa durant molt de temps. Igual que el venecià respecte de l’italià; el català del llemosí o l’aranés del català. Hui tots ells són independents. I recordem que el serbo-croat es dividí en serbi, croat, montenegrí i bosni.

Hi ha moltes llengües que són molt paregudes i els seus usuaris s’entenen entre sí, pero que són independents. Ahí tenim el diasistema escandinau (compost pels idiomes islandés, noruec, suec, danés i feroés), el britònic (idiomes bretó, còrnic i galés) o el gaèlic (escocés, lalland, manés, irlandés). L’alsacià, el bàvar o el suís-alemà són dialectes de l’alemà, a pesar de que diferixen lo suficient com per considerar-se idiomes. Pero el luxemburgués, abans dialecte de l’alemà, és hui una llengua. L’holandés es pareix molt al baix saxó, al flamenc i a l’afrikaans. I l’anglés al frisó. ¿És que són tots la mateixa llengua? No, pero sí formen part de famílies de llengües. És el cas del bable, càntabre, lleonés, castúo i la fala galaico-extremenya. Igualment, occità, llemosí, provençal, auvernés, gascó, aranés, català, aragonés, valencià o balear són vàries llengües independents dins d’una sola família.

L’història mos diu que el destí de les llengües té més a vore en criteris socials i polítics que no filològics o científics.  Són innumerables el casos de llengües que durant un temps de la seua existència han segut anexionades per unes atres llengües veïnes, i reduïdes a la mera condició de dialectes, pero finalment han tornat a ser novament idiomes independents. Per eixemple bosni, serbi, croat, montenegrí, islandés, noruec, suec, luxemburgués, ucranià, bielorrús, moldau, armeni, urdu… És molt curiós, perque tots estos idiomes han passat el seu calvari durant llarc temps -normalment en torn a un segle, a vegades més-, pero tan sols han conseguit el reconeiximent de llengua en acabant d’una independència nacional. De fet, són molt pocs el casos d’idiomes anexionats que s’han pogut emancipar sense contar en un estat propi, com per eixemple feroés, venecià o aranés.

És dir, si Islàndia fora de Noruega o Luxemburc d’Alemanya l’islandés i el luxemburgués hui serien dialectes del noruec i de l’alemà. Pero quan un poble es dota d’un estat propi, junt ab l’independència nacional sol arribar també la llingüística. D’una atra banda quan dos pobles tenen idiomes germans pero viuen en regions distintes d’estats distints també tenen més opcions de diferenciar-se oficialment que si abdós formen part del mateix estat: si Galícia pertanyera a Portugal o Catalunya a França quasi en tota seguritat el gallec seria oficialment un dialecte del portugués i el català de l’occità. I esta és la desgràcia que patim els valencians: conviure en els catalans dins d’Espanya. És més provable que el valencià torne a ser una llengua independent si s’independisa Catalunya, o Valéncia, o les dos, que si abdós vivim junts dins del mateix estat. A l’història em remet.

Compromis pel Païs Catala.

blocnacionalistavalencia

¿Hi haura algu més borinot que un obrer de dretes? Sí, un valencià catalaniste. I els de Compromis pel Païs Catala (CPC) sou les quatre coses al mateix temps. Sou treballadors que aneu de progres per la vida i que en acabant li feu el cul gros a la burguesia catalana. Sou valencians nacionalistes, que no nacionalistes valencians, igual que Adolf Hitler era un austriac nacionaliste, que no nacionaliste austriac. Vergonya em faria a mi anar al 9 d’Octubre i que la gent em cridara: “¡Morera, Morera, puta catalanera!”. Pero hi ha gent que ni té vergonya ni sap lo que és aixo.

No entenc a l’esquerra valenciana. Defendre lo del veï en lloc de lo de casa no és de ser progressistes sino de ser borinots.  Per als antivalencians de Compromis pel Païs Catala la poesia de Vicent Andrés Estellés és un climax, l’ensaig fusteria brillant, pero Miquel Adlert és un fasciste i els autors valencians, caspa. La paella, la barraca, l’horchata, les Falles… Tot aixo és facha. Pero la barretina, el calçot, la sardana… Aixo sí que és modern i progre. ¡Aneu a la farmacia corrent, feu el favor, que de tant de llepar-li el forat del cul als catalans vos eixirà pus en la gola!

Que si llengua catalana, cultura catalana, bandera catalana… Per als de Compromis l’unic blau que vos agrada és el de l’estelada dels països catalans. ¡Collons! ¡Quín valencianisme! Lo vostre més que valencianisme és valencinisme, com el del Partido Popular (PP). Heu anat canviant de caraceta en el pas dels anys. Que si Unio del Poble Catala (UPC), que si Bloc Nacionaliste Catala (BNC), que si Compromis pel Païs Catala… Pero el vostre fascisme resulta tan vell com les mascares dels faraons, els quals no eren sino momies sepultades, devorades pels cucs.

Aneu de cientifics per la vida i en acabant recolzeu una academia de comissaris politics com l’Academia de Zaplana, creada per un acort entre els cientifics José María Aznar, Eduardo Zaplana i Jordi Pujol. Sou l’autoodi, el complex d’inferioritat, el sí buana, l’infame corco que podrix els arbres per dins. Si us plau, nosaltres, amb, aquest… En rao parleu sempre de “la nostra llengua”. Efectivament, la vostra. No la dels valencians. Perque si dir clatell i Déu n’hi do és parlar en valencià yo soc Lina Morgan. Apesteu a valencianofobia d’aci a Lima.

El catalanisme és una secta. Per molt que aneu de valencianistes per la vida, tot lo món sap que sou la sucursal de Convergencia i Unio (CIU) en Valencia, que esteu teledirigits per control remot des de Barcelona, que haveu naixcut per a ofrenar noves glories a Catalunya. Penseu que passaréu a l’historia, i passaréu. Els valencians del futur vos recordaran igual que  hui es recorda en Ucrania als qui defenien que l’ucranià era un dialecte del rus. Vos recordaran com es recorda hui en Paris als colaboracionistes de la França de Vichy. Com a traïdors. Perque aixo sou.

FONT: SOM nº 263. Febrer 2015.

La llengua catalana no existia en el segle XIX.

cara2

En l’escola se mos ha ensenyat que els valencians erem muts fins que uns colons procedents de Catalunya (en una epoca en la que Catalunya encara no existia) mos portaren la seua llengua: el catala. La realitat és distinta: l’Idioma Valencià i balear estan documentats des del sigle XIII mentres que el catala fon dialecte del llemosi fins a que en el I Congres de la Llengua Catalana en 1906 es decretà l’independencia del catala respecte al llemosi.

A partir d’ahi, el catalanisme tractà de reconvertir Valencià i balear de llengües independents a dialectes del catala. Pero que no em crega el llector per la meua paraula sino per la d’uns atres. Ara posem un text del segle XIX: un poema d’un autor catala (Carles Aribau) i que simbolisa la renaixença de les lletres catalanes. Atencio a la llengua en que afirma escriure el propi autor. Al final del poema, mos trobem un qüestionari tipo test.

ODA A LA PATRIA (Carles Aribau).

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pátria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repós etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira a neu,
quaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer poqués lo front de mos parents,
coneixia també to so de los torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats persegudors;
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfun les flors.

Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolc país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums elleis,
la llengua d´aquells forts que acataren los reis,
defenqueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni sényora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí soná lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolca llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e cántics llemosins somiavaca cada nit
.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la má del cel,
oh llengua a mos sentis més dolca que la mel,
que em tornes les virtusts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessara de cantar de mon patró la gloria
e passe per ta veu son nom e sa memoria
als propis, las estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau.

FONT: Poema publicat originalment en el periodic El vapor. 1835.

PREGUNTA: ¿Per qué el poeta catala Carles Aribau afirma en 1835 escriure en llemosi i no en catala?

a) Carles Aribau fon un blavero secessioniste fasciste anticientific (ho diu el profe de “valencià”, que ho sap tot).
b) Carles Aribau era tan borinot que escrivia en catala pero no ho sabia ni ell (¡igualet que Ausias March, che!).
c) A on diu llengua llemosina en realitat volia dir llengua catalana (era dislexic i s’equivocà escrivint en el Word).
d) El catala no naix com idioma fins al I Congrés de la Llengua Catalana (1906); abans es dialecte del llemosi.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 31-7-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

Mira, te lo digo en castellano que me aclaro más.

158

Abans deyem “mosatros”, ara diuen “nosaltres”.
Abans deyem “en”, ara diuen “amb”.
Abans deyem “vore”, ara diuen “veure”.
Abans deyem “furtar”, ara diuen “robar”.
Abans deyem “furt”, ara diuen “robatori”.
Abans deyem “fusta”, ara diuen “madera”.
Abans deyem “esvarar”, ara diuen “relliscar”.
Abans deyem “alçar”, ara diuen “aixecar”.
Abans deyem “herba”, ara diuen “gespa”.
Abans deyem “eme”, ara diuen “ema”.
Abans deyem “baloma”, ara diuen “handbol”.
Abans deyem “bebe”, ara diuen “nado”.
Abans deyem “joguet”, ara diuen “joguina”.
Abans deyem “bascoll”, ara diuen “clatell”.
Abans deyem “bona vesprada”, ara diuen “bona tarda”
Abans deyem “eixir”, ara diuen “sortir”.
Abans deyem “lo”, ara diuen “el”.
Abans deyem “en sa casa”, ara diuen “en casa seva”.
Etc., etc., etc.

Lo que eufemisticament s’ha denominat normalisacio llingüistica no és sino una substitucio llingüistica a on poc a poc totes les paraules valencianes, considerades vulgars pel sol fet de ser valencianes, són desplaçades, anulades i substituides per paraules barcelonines, considerades cientifiques pel sol fet de ser barcelonines. Lo que diuen normalització no és una atra cosa que parlar i escriure en catala i despres dir que és Valencià. Com sona. Ah, i tot aixo en nom de la cultura, de la ciencia i de l’elegancia. I qui diga que no, puix és de fasciste cap a dalt.

Els fruits enverinats de la subnormalització fa anys que els estem collint: des de que es dona catala en l’escola, el numero de valenciaparlants cau en picat i el d’hispanoparlants creix exponencialment. ¿Potser per qué troben que el “valencià” (catala) que han depres en l’escola és estrany i no s’identifiquen en ell? Que ningu s’escandalise si cada dia més valencians, en un intent de millorar, fan l’esforç de dialogar en Valencià en un valenciaparlant pero al remat acaben pronunciant la consabuda frase magica que li dona titul ad este text.

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 8-3-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

Ni Països Catalans ni Països Valencians.

155 risk

La gran diferencia que hi ha entre els valencians i els catalans és que els catalans volen que els valencians sigam catalans del Sur a tota costa, mentres que els valencians mai de la vida consentiriem que els catalans foren valencians del Nort, ni encara que mos ho pregaren agenollats. No és que els valencians no vullgam que Valencia es convertixca en una provincia de Catalunya per a combregar en les rodes de moli pancatalanufes, és que si un dia els catalans mos propongueren que Catalunya es convertira en una provincia de Valencia, que tots junts formarem un estat nomenat Països Valencians, que tinguera la capital en el Cap i Casal, a on tots els seus habitants foren nacionalment valencians i a on es parlara la Llengua Valenciana en Normes d’El Puig (en lloc del catala), si algun dia els catalans mos propongueren aço –insistixc- els valencians contestariem que no. Els catalans volen que sigam catalans, pero mosatros en cap cas volem que siguen valencians. Aço vol dir algo.

Tot aço no ho dic en un sentit pijoratiu o de despreci, sino més be en el sentit de “cadascu en sa casa i Deu en la de tots”. A ningu se li ocorre anar al pis dels veïns i plantejar-los que podrien ajuntar-se les dos families en un sol pis i viure juntetes. Que vixquen en un pis o en l’atre és lo de menys, la qüestio és que ningu que estiga en els seus cinc sentits acceptaria aixo perque per tots és sabut que dos families vivint en un sol pis, conflicte segur. Puix a nivell de nacions passa igual. Els catalans tenen el seu pis (Catalunya) i mosatros el nostre (Valencia) i ni tenim intencio de mudar-mos al d’ells ni tampoc desigem que ells vinguen a instalar-se al nostre. Cadascu en sa casa i Deu en la de tots. I més encara si tenim en conte que Catalunya i Valencia no tenen bona relacio, que no som pobles germans sino simplement veïns, i que ajuntar als dos pobles en una mateixa nacio sería com ajuntar a hutus i tutsis, a servis i croats, a israelians i palestins o a marroquins i saharauis. 2 + 2 no sempre son 4.

Catalunya viu de llengües inventades i de nacions impossibles. ¿En quín món viviu els catalanufos? ¿Pero en serio penseu que els Païsus Imaginaris són viables? ¿Acas penseu que ERPV guanyarà les eleccions en Valencia alguna volta? ¿O que els tancs francesos es quedaran quets contemplant-vos mentres vosatres vos feu en la vostra anhelada Catalunya Nort (que per cert, en el món real es diu Occitania)? Els Païsus Imaginaris no se faran mai de la vida, pero si se feren, anirien a la guerra civil al dia següent de naixer. ¿No vos doneu conte de que sería un estat inviable que s’autodestruiria? Checoslovaquia, URSS, Yugoslavia… Els estats que se fan de la nit al mati i en els quals els seus ciutadans no s’identifiquen acaben per desapareixer. I voleu que l’historia es repetixca una volta més. En serio, més vos valdria dedicar-vos a resoldre els vostres problemes (vivenda a preu impossible, tancament d’empreses, immigracio illegal…) en lloc de perdre el temps jugant al Risk.

 

FONT: Llengua Valenciana Si. 1-3-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

5-11-2005: 150.000 valencians protesten contra els països catalans.

5ncolon-copia

Som un païs anormal. L’atmosfera de malestar i crispacio va en aument. Aixo no és cap secret i es nota en la gran cantitat de manifestacions que s’estan duent a terme. El passat dissabte més de 150.000 valencians varen acodir a la crida de Coalicio Valenciana (CV) i de Joan García Sentandreu per a manifestar la seua repulsa contra els països catalans i les agressions imperialistes de Joan Laporta i el correllengua en el Nou Camp. A la cita acodiren Fermín Palacios del Sindicat Independent (SI) i Rosa García Fuster de Gival. Una immensa marea humana ha pres el carrer per clamar no al nazisme catala hereu d’Adolf Hitler i Slobodan Milosevic. “Llengua Valenciana, mai catalana”, “No som ni serem mai catalans” i “No a la AVLL” eren els cantics de la gent.

Temor. Eixa és la paraula clau. Temor a Coalicio. El panic del Partido Popular (PP) a un partit que li furte l’electorat valencianiste, democristia i conservador. Per aixo, a pesar de carregar durament contra els sociates, Joan deuria tindre clar que el principal enemic no és Josep Lluïs Carod-Rovira sino Paquito Camps, no són “els rojos cremaesglesies” sino la dreta espanyolera. El PP està fent lo impossible per a frenar a Coalicio. Prova d’aixo és que en este multitudinari acte la policia local (que està controlada pel PP) ha informat de que tan sols eren 2.500 persones. Pero clar, a Paquito Camps li cau la merda pel camal. L’hemorragia de vots en L’Horta i La Ribera ya és un fet i la majoria absoluta penja d’un fil. Coalicio pren força i fa por. I Paquito ho sap.

El PP desqualifica a Coalicio acusant-la de ser partit un ultra i raciste, ordena als mijos de comunicacio afins que no parlen de CV, que la silencien, la boicoteja a través de les caixes d’aforros valencianes per a que el partit no cobre les quotes als seus afiliats. I que ningu s’estranye si quan arriben les eleccions Paquito Camps li posa un chec en blanc damunt la taula a Joaquim Ballester per tal de que Unio Valenciana (UV) es presente en solitari i aixina neutralise l’esforç de CV per entrar a les Corts. UV és un mort que pot convertir-se en mort vivent quan s’acosten els comicis per obra i gracia del PP. No hi ha elements de juï per a pensar que Ballester vaja a ser distint de tots els seus predecessors en el carrec. Si Sentandreu no és dur en el PP, ho hi haura res a fer.

 

FONT: Llengua Valenciana Sí. 11-11-2005.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

Anteriores Entradas antiguas

A %d blogueros les gusta esto: