Si en Valéncia es parla català, en Portugal es parla gallec.

valenciano

“Una llengua és un dialecte en un eixèrcit i una flota”. Max Weinreich (llingüiste).

Dir que en Valéncia es parla catala és com dir que en Portugal es parla gallec. I és que sense eixir de la Península Ibèrica, trobem un cas que resulta equiparable al de valencià-català que és el del gallec i portugués, dos llengües recordem oficialment independents i distintes a pesar de la mútua inteligibilitat. Pero no deixem encara el cas del gallec. Un valencià pot comunicar-se en un gallec sense necessitat de recórrer a la llengua comuna que és l’espanyol. És dir, que un valencià pot parlar en valencià i el gallec respondre-li en gallec i s’entenen si no perfectament, sí suficientment. L’inteligibilitat és encara molt major si s’interactua per escrit. I un valencià, pel fet de ser hispanoparlant, també pot entendre’s en un italià. Segons la llògica delirant del catalanisme, podríem arribar a pensar inclús que valencià, gallec, portugués, castellà i italià són tots dialectes…  del català.

Que dos llengües es pareguen no vol dir que siguen una sola sino que provenen d’un tronc comú. Prova d’això és el chec i l’eslovac o el rus i l’ucranià o el macedoni i el búlgar o el cors i l’italià, etc. Totes elles són llengües molt semblants –i inclús inteligibles– pero oficialment independents i distintes entre sí. No existixen criteris definitius per a determinar si una parla és llengua o dialecte, a pesar dels dogmes de fe dels pancatalanistes. De fet, hui l’euskera és un idioma unitari a pesar de que entre els seus sèt dialectes hi ha més diferències que entre l’espanyol i l’italià, que sent com són més similars, són idiomes distints. La llengua armènia es considerà un dialecte persa durant molt de temps. Igual que el venecià respecte de l’italià; el català del llemosí o l’aranés del català. Hui tots ells són independents. I recordem que el serbo-croat es dividí en serbi, croat, montenegrí i bosni.

Hi ha moltes llengües que són molt paregudes i els seus usuaris s’entenen entre sí, pero que són independents. Ahí tenim el diasistema escandinau (compost pels idiomes islandés, noruec, suec, danés i feroés), el britònic (idiomes bretó, còrnic i galés) o el gaèlic (escocés, lalland, manés, irlandés). L’alsacià, el bàvar o el suís-alemà són dialectes de l’alemà, a pesar de que diferixen lo suficient com per considerar-se idiomes. Pero el luxemburgués, abans dialecte de l’alemà, és hui una llengua. L’holandés es pareix molt al baix saxó, al flamenc i a l’afrikaans. I l’anglés al frisó. ¿És que són tots la mateixa llengua? No, pero sí formen part de famílies de llengües. És el cas del bable, càntabre, lleonés, castúo i la fala galaico-extremenya. Igualment, occità, llemosí, provençal, auvernés, gascó, aranés, català, aragonés, valencià o balear són vàries llengües independents dins d’una sola família.

L’història mos diu que el destí de les llengües té més a vore en criteris socials i polítics que no filològics o científics.  Són innumerables el casos de llengües que durant un temps de la seua existència han segut anexionades per unes atres llengües veïnes, i reduïdes a la mera condició de dialectes, pero finalment han tornat a ser novament idiomes independents. Per eixemple bosni, serbi, croat, montenegrí, islandés, noruec, suec, luxemburgués, ucranià, bielorrús, moldau, armeni, urdu… És molt curiós, perque tots estos idiomes han passat el seu calvari durant llarc temps -normalment en torn a un segle, a vegades més-, pero tan sols han conseguit el reconeiximent de llengua en acabant d’una independència nacional. De fet, són molt pocs el casos d’idiomes anexionats que s’han pogut emancipar sense contar en un estat propi, com per eixemple feroés, venecià o aranés.

És dir, si Islàndia fora de Noruega o Luxemburc d’Alemanya l’islandés i el luxemburgués hui serien dialectes del noruec i de l’alemà. Pero quan un poble es dota d’un estat propi, junt ab l’independència nacional sol arribar també la llingüística. D’una atra banda quan dos pobles tenen idiomes germans pero viuen en regions distintes d’estats distints també tenen més opcions de diferenciar-se oficialment que si abdós formen part del mateix estat: si Galícia pertanyera a Portugal o Catalunya a França quasi en tota seguritat el gallec seria oficialment un dialecte del portugués i el català de l’occità. I esta és la desgràcia que patim els valencians: conviure en els catalans dins d’Espanya. És més provable que el valencià torne a ser una llengua independent si s’independisa Catalunya, o Valéncia, o les dos, que si abdós vivim junts dins del mateix estat. A l’història em remet.

Anuncios

Nacio Catalana: nacio d’espoliadors i lladres de cultura.

somvalencians1

“Són els catalans el lladre de tres mans” Francisco Quevedo (escritor).

¿S’imagina per un moment que des d’un periodic espanyol d’ideologia conservadora es repetira per activa i per passiva que el colombia Gabriel García Márquez, Premi Nobel de Lliteratura, és un escritor espanyol i que pertany a la nacio cultural espanyola? La progressia posaria el crit en el cel. Imperialisme, neocolonialisme espanyol, fascisme, consideren espanyols als colombians per a lo que volen pero per a lo que no volen no, etc. Lo sorprenent és que esta gent que s’escarotaria per una cosa aixina és la mateixa que despres diu que Ausias March fon un poeta catala naixcut en Gandia (en una epoca en la que Catalunya encara no existia, per a més inri). Els catalans carixen de cultura propia destacable i per aixo volen apropiar-se de la cultura dels pobles veïns. Per lo que consideren a Joanot Martorell o Ramon Llull autors “catalans” quan en realitat no ho foren mai.

Esta “nacio cultural catalana” es compon de corsaris i filibusters que es dediquen a apoderar-se de la cultura d’uns atres pobles i despres dir que és seua. La seua excusa és que valencians i balears parlem catala (cosa que és falsa). Tot aço partix d’una premissa equivocada del nacionalisme: identificar llengua en cultura. I aixo és del tot fals perque la llengua és una part de la cultura pero mai al reves. Hi ha moltes expressions culturals a on el paper de l’idioma és irrellevant: pintura, escultura, arquitectura, musica, gastronomia, festes populars, etc. ¿Quína importancia té l’idioma en un quadro de Joaquim Sorolla, en la Tomatina de Bunyol o en la Catedral de Palma de Mallorca? Cap. No obstant ho cataloguen com a cultura “catalana”. Ha quedat demostrat per tant, que la llengua no és igual a cultura sino unicament una part més de la mateixa com be puga ser-ho qualsevol atra.

Com a extensio de tot lo anterior, el fet de que dos pobles compartixquen idioma no significa necessariament que tinguen la mateixa cultura. I si no, que li diguen als irlandesos, que tantissim han patit per a independisar-se d’Anglaterra, que els seu millor escritor –James Joyce– pertany a la “nacio cultural anglesa”. Que li diguen als veneçolans que els seus millors artistes són en realitat colombians (quan Colombia i Veneçuela no es poden ni vore). En fi, que els valencians no sols tenim una llengua distinta de la catalana sino que encara que parlarem la mateixa llengua, aixina i tot seguiriem tenint una cultura propia i diferenciada de la catalana. I si els catalans persistixen en identificar llengua i cultura segur que no tindran cap inconvienient en considerar a Josep Pla o Salvador Dali com a part de la “nacio cultural andorrana”. Aposte a que l’idea els entusiasma molt.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 14-9-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

La llengua catalana no existia en el segle XIX.

cara2

En l’escola se mos ha ensenyat que els valencians erem muts fins que uns colons procedents de Catalunya (en una epoca en la que Catalunya encara no existia) mos portaren la seua llengua: el catala. La realitat és distinta: l’Idioma Valencià i balear estan documentats des del sigle XIII mentres que el catala fon dialecte del llemosi fins a que en el I Congres de la Llengua Catalana en 1906 es decretà l’independencia del catala respecte al llemosi.

A partir d’ahi, el catalanisme tractà de reconvertir Valencià i balear de llengües independents a dialectes del catala. Pero que no em crega el llector per la meua paraula sino per la d’uns atres. Ara posem un text del segle XIX: un poema d’un autor catala (Carles Aribau) i que simbolisa la renaixença de les lletres catalanes. Atencio a la llengua en que afirma escriure el propi autor. Al final del poema, mos trobem un qüestionari tipo test.

ODA A LA PATRIA (Carles Aribau).

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pátria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repós etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira a neu,
quaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer poqués lo front de mos parents,
coneixia també to so de los torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats persegudors;
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfun les flors.

Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolc país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums elleis,
la llengua d´aquells forts que acataren los reis,
defenqueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni sényora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí soná lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolca llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e cántics llemosins somiavaca cada nit
.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la má del cel,
oh llengua a mos sentis més dolca que la mel,
que em tornes les virtusts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessara de cantar de mon patró la gloria
e passe per ta veu son nom e sa memoria
als propis, las estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau.

FONT: Poema publicat originalment en el periodic El vapor. 1835.

PREGUNTA: ¿Per qué el poeta catala Carles Aribau afirma en 1835 escriure en llemosi i no en catala?

a) Carles Aribau fon un blavero secessioniste fasciste anticientific (ho diu el profe de “valencià”, que ho sap tot).
b) Carles Aribau era tan borinot que escrivia en catala pero no ho sabia ni ell (¡igualet que Ausias March, che!).
c) A on diu llengua llemosina en realitat volia dir llengua catalana (era dislexic i s’equivocà escrivint en el Word).
d) El catala no naix com idioma fins al I Congrés de la Llengua Catalana (1906); abans es dialecte del llemosi.

 

FONT: Llengua Valenciana Blogspot. 31-7-2006.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

La vostra llengua.

118 llengua3

Em sorpren que els catalanufos valencians parlen de “la nostra llengua” per a referir-se a l’idioma que parlem els valencians, que, segons ells, és el catala. Pel que es veu, tant els catalanufos com els espanyoleros estan molt contents de que Valencia no tinga una llengua ni cultura propia. Perque aixo és lo que significa que el Valencià siga un dialecte del catala i no una llengua propia naixcuda i conreada en terres valencianes. No sé a que ve aixo de “la nostra llengua”, eufemisme per a referir-se a una llengua –el catala- que no és nostra sino d’ells.

Seguint la tesis catalanufa si en Valencia parlem catala no hi ha per qué identificar-ho en “la nostra llengua” puix no és una llengua propiament nostra. El castellà prove de Castella i el catala dels comtats precatans / Catalunya per lo tant abdos són llengües foranees, estrangeres, cap de les dos ha naixcut propiament en Valencia, sino que foren importades com ho fon el llati en els romans o l’arap en els al-andalusis. Si resulta que en Valencia tenim dos llengües i les dos les han portat de fòra ¿cóm puc dir “nostra llengua” a una de les dos?

¿Per qué he de sentir com “nostra” la llengua catalana? ¿Al cap i a la fi no ve de fòra igual que el castellà? ¿Per qué hauria de sentir com a propia una de les dos llengües i com estrangera i aliena una atra? Al remat, les dos venen de fòra segons els catalanufos ¿no? En principi tan estrangera és l’una com l’atra, i per tant tan nostra pot ser l’una com l’atra. Una atra cosa sería que el Valencià haguera naixcut en Valencia pero com eixa tesis la rebugen visceralment els catalanufos resulta que els valencians no tenim cap llengua “nostra” propiament dita.

Yo tinc clar que el Valencià és una llengua que naixque en terres valencianes, i que és una llengua independent i distinta de la catalana. Per aixo sent el Valencià com una llengua nostra propiament dita. I els valencians no sentim com a propia una llengua estrangera –la catalana- que no és la nostra sino que és la vostra llengua, la dels catalanufos, pero que no és la dels valencians. Si el catala és un idioma de filolecs i cientifics que el parlen ells, yo preferixc la Llengua Valenciana, eixa en la que el gran Joanot Martorell assegurà escriure sa obra.

 

FONT: Llengua Valenciana Sí. 13-7-2005.

—————————————————————————–

¿T’agrada l’articul? Pots llegir molts més com este en el meu llibre PER A OFRENAR NOVES GLORIES A VALENCIA. ¡Fes clic en la portada!

portada-sa-lluna-3a

A %d blogueros les gusta esto: