El peor presidente de la historia reciente de España.

29 Oct 2009 2 comentarios

de J.Ferrer en Mundo Etiquetas:, , , , , , , , , , ,

calvosotelo-presidentes-2

El actual mandatario de España, José Luis Rodríguez Zapatero, es, en mi opinión, el peor presidente del gobierno de la historia reciente. Desde la instauración de la pseudodemocracia en el año 1975, jamás el Estado Español sufrió a un dirigente tan pésimo.

Hasta la fecha, todos los presidentes han tenido algo bueno y algo malo. Adolfo Suárez sacó adelante la transición pero el país era inestable y caótico. Leopoldo Calvo Sotelo solamente estuvo un año en el poder, por lo que no pasó con gloria pero tampoco con pena.

Con Felipe González, España se modernizó y subió el nivel de vida de la clase trabajadora aunque sus últimos años fueron una salvaje orgía de corrupción. Con José María Aznar la economía marchaba relativamente bien pero hubo recortes en la protección social.

¿Pero Zapatero ha hecho algo bueno? En lo económico, cinco millones de parados. Y en lo social ha apostado por supuestas moderneces (aborto, guerracivilismo, matrimonio gay…) que no aportan progreso real. ¡ZP, haz algo bueno por una vez en tu vida y dimite!

L’Estat Valencià (Edicions Mosseguello).

26 Oct 2009 5 comentarios

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , , , , ,

portada_def

Títul: L’Estat Valencià.

Autor: Josué Ferrer.

Pròlec: Josep Vicent Guillot.

Edita: Edicions Mosseguello.

Primera edición: Burriana, Regne de Valéncia, maig de 2009.

ISBN: 978-84-6132-118-6

Sinopsis:

¿Qué fa que un home passe de ser un fervoros espanyoliste a un independentiste valencià convençut? ¿A quant ascendix l’espoli fiscal? ¿Seria viable economicament una Valencia sobirana? ¿Tindria els dies contats el catalanisme si forem una nacio lliure?

Este llibre analisa com a lo llarc dels segles, el Regne de Valencia sempre ha segut lleal a Espanya pero esta sempre nos ha recompensat en la traïcio, per lo que ya ha arribat l’hora de deixar d’ofrenar noves glories a qui nos nega la llengua i l’aigua.

Tan sols hi ha un cami que pot salvar-nos de la dominacio politica, l’explotacio economica i la substitucio llingüistica i cultural que patim els valencians: retornar a l’independencia nacional que el Regne de Valencia no degue haver perdut mai.

L’unica via per a salvaguardar la nostra llengua i cultura i no ser exterminats com a poble, és dotar-nos d’un estat propi: l’Estat Valencià.

Per a adquirir-lo puncha ací:

-L’Estat Valencià (Edicions Mosseguello).

portada_def1

Valencià i andalus: el joc de les 7 diferencies (Premi Concurs d’Articuls El Palleter 2008).

23 Oct 2009 Deja un comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , , ,

GEMELOS1cas

Dos premis en 48 hores. El 21 de febrer de 2008, és dir, tan sols un dia després d’haver rebut la Palma Jovenil al Nou Valencianisme, es feu públic el fallo d’un atre guardó: es tracta de la primera edició dels premis El Palleter. Hi havia tres modalitats: fotografia, video i artícul. Yo vaig rebre est últim. Este premi estigué organisat conjuntament per El Palleter, Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valéncia i Coalició Valenciana (CV). A continuació reproduïxc l’artícul premiat, que per cert, ha rodat molt per la xàrcia:

VALENCIÀ I ANDALUS: EL JOC DE LES 7 DIFERENCIES.

Molt a sovint, en un alardo d’ignorancia, de manipulacio o d’abdos coses, es soste la següent tesis: “el Valencià és la mateixa llengua que el catala, considerar el Valencià com una llengua distinta de la catalana sería com si considerarem a l’andalus un idioma distint del castellà”. Pero ¿realment és aixina? ¿Els casos del Valencià i de l’andalus són identics? Al llector li proponc un joc, el de les 7 diferencies; a vore si pot trobar-les.

1) La societat andalusa considera que l’andalus i l’espanyol són la mateixa llengua. La societat valenciana afirma que Valencià i catala són dos idiomes distints (concretament, el 70% dels valencians segons el CIS de 2004).

2) Parlant de lliteratura, Andalusia no ha tingut mai un Segle d’Or. Valencia va tindre el primer Segle d’Or de totes les llengües neollatines –el segle XV-, segles abans de que naixquera Catalunya. És ben significatiu aixo.

3) Els escritors andalusos sempre han afirmat escriure en espanyol o castella. Per contra, cap autor del Segle d’Or afirmà MAI escriure en catala o que el Valencià i el catala foren la mateixa llengua. Torne a repetir-ho: CAP.

4) En Andalusia no hi ha texts seculars d’autors andalusos que diferencien entre andalus i castellà. Pero en Valencia sí existixen. De fet, Fra Antoni Canals, en 1395 afirmà: “(…) el tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, exi breu com he pogut, jatse sia que altres lagen tret en lengua catalana”. Més claret aigua ¿no?

5) En Andalusia sempre s’ha utilisat la denominacio “espanyol o castellà” per a referir-se a la seua llengua. I en l’actualitat  -llevat de casos excepcionals- ningu contradiu eixa nomenclatura. En Valencia tota la vida s’ha afirmat parlar en Valencià, i nomes des de temps historics recents hi ha un intent de dir-li catala a la llengua dels valencians, concretament des del naiximent del nacionalisme expansioniste catala, datat a finals del segle XIX.

6) Andalusia no existia abans que Espanya. Per contra, Valencia existia segles abans del naiximent de Catalunya. Ho dic més que res perque els llocs geografics són els que otorguen el nom a un idioma ¿vitat que sí?

7) No hi ha autors espanyols (significatius) que reconeguen l’andalus com idioma distint del castellà. Pero sí  hi ha de catalans que admeten que Valencià i catala no són la mateixa llengua: Pompeu Fabra, Antoni Badia Margarit, Antoni Rubió i Lluch, Manuel Montoliu, Francesc Carreras i Candi, Francesc Pi i Margall, etc.

CONCLUSIO: Sense eixir de la Peninsula, trobem tambe el cas del gallec i el portugues, dos llengües bessones que s’entenen entre sí i que oficialment són dos idiomes independents. En eixe model és en el que de veritat encaixa el cas valencià-catala (i no en el cas andalus-castellà com torticerament volen fer creure). Pero clar, si el Valencià es compara en el gallec (i no en l’andalus com volen) tota la pseudociencia catalanufa se vindria abaix.

 

NOTA: Les tres obres premiades se poden consultar ací.

Premi Palma Jovenil al Nou Valencianisme.

21 Oct 2009 Deja un comentario

de J.Ferrer en Obra Etiquetas:, , , , , , , , , ,

f_sogorbi3heum_85d0e9f

El 20 de febrer de 2008 es feu públic el fallo del premi Palmes Dorades que des de fa casi 30 anys ve otorgant el Grup Cultural Ilicità. Dels tres premis otorgats, a mi em concendiren el de la Palma Jovenil al Nou Valencianisme, per la llavor que vaig fer en el diari Valéncia hui durant l’any 2007. Els atres dos guardonats foren el Club Femesala (categoria local) i l’empresari Joan Lladró (categoria autonòmica). Pel seu interés, reproduïxc el discurs llegit en l’arreplega de guardons 13 d’Abril de 2008 i que fon publicat per Valéncia hui al sandemà pero en un atre títul més suau:

VALÉNCIA ¿UNA PROSTITUTA QUE SUBASTEN AL MILLOR POSTOR?

(Discurs llegit pel periodiste Josué Ferrer en l’acte de les XVIII Palmes Dorades del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano Mora).

Elig, 13-4-2008.

Dames i cavallers, senyor president del Grup Cultural Ilicità, en Josep Esteve Rico, membres del jurat, autoritats, distinguits premiats, respectables convidats i demés persones presents en la sala:

Molt bon dia. El meu nom és Josué Ferrer, soc periodiste i tinc l’immens honor de rebre enguany la Palma Dorada al valencianisme jovenil. Són les Palmes Dorades un premi molt distinguit, que s’otorga de fa tres décades per una institució de la solera i la tradició del Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano.

És per a mi un honor també estar en una terra que aborrona al visitant per la seua bellea i esplendor. Parle d’una ciutat, Elig, que té la seua magnífica Dama tan injustament seqüestrada per Madrit i que, d’haver segut vasca o catalana, ya faria molts anys que hauria segut retornada a la seua terra d’orige. És un orgull per a mi poder estar en la capital del Vinalopó, que ha donat al Regne de Valéncia fills tan ilustres com Tonico Sansano o Vicent Pastor Chilar, que té el palmerar més gran d’Europa o el Misteri d’Elig, els dos reconeguts per la pròpia UNESCO com patrimonis de l’Humanitat, una ciutat que té l’afany mamprenedor dels seus treballadors que tant han despuntat en el textil i del calcer, i que esperem que també puga tindre la temporada que ve un club de fútbol en primera divisió.

A pesar de l’afecte i hospitalitat ilicitanes, no puc deixar de sentir-me estrany arreplegant este premi. Ya que entenc que és un honor molt gran per a un treball tan menut com el que he fet. M’explique; puc entendre que un dels guardonats siga Joan Lladró, perque porta tota la vida lluitant per la valenciania i ha demostrat tindre la dignitat, l’amor propi i el parell de collons que en general li falta a l’acomplexada i sumissa classe empresarial valenciana. Puc entendre també que un atre dels premiats siga el Femesala, ya que en els seus triumfos deportius han portat el nom d’Elig a lo més alt. Lo que no puc comprendre és que yo siga un dels llorejats. Crec que lo que he fet no se mereix tant.

La meua llavor ha segut ben humil, i és més; el 50% d’esta Palma Dorada qui se la mereix realment és el periòdic Valéncia hui, presidit per Joan Lladró i Héctor Gimeno, i dirigit per Baltasar Bueno. I no ho dic d’una forma retòrica o per quedar be, sino perque és la pura veritat. Si el periòdic Valéncia hui no m’haguera oferit treball, yo mai haguera pogut redactar les notícies per les quals hui estic arreplegant un trofeu. Aixina que estic molt agraït al Valéncia hui, que és l’únic diari valencià i valencianiste de tot el Regne de Valéncia. Una part d’este premi se la mereix també el professor Joan Ignaci Serrano, al que tantes voltes he consultat dubtes i que tantíssimes ocasions ha facilitat la meua tasca periodística del dia a dia.

Quan yo entrí a treballar en Valéncia hui tenia ben clar lo que havia de fer. Escriure notícies d’actualitat sobre la Cultura Valenciana i en valencià. Això era fàcil. La part difícil consistia en donar justa representació a tots els sectors del valencianisme i sense que es queixara cap. El valencianisme, a l’igual que el socialisme, el cristianisme, una foguera de Sant Joan o qualsevol atre moviment, té diferents sensibilitats. En el cas concret del valencianisme hi ha gent més regionalista, i atra més nacionalista, alguns són d’esquerres i uns atres són de dretes, alguns parlen en valencià i uns atres en castellà, etcétera. Yo sempre he tractat de donar veu a tots ells, d’acort a uns criteris d’importància informativa i de rigor periodístic, clar està. La meua faena com a periodiste podrà haver segut bona, roïna o regular pero puc dir ben alt i en molt d’orgull que no hi ha ningú que haja vingut a tocar a les meues portes i yo li les haja tancat. No hi ha cap valencianiste que m’haja demanat promocionar en el diari el seu últim llibre, el seu cicle de conferències, el seu concurs lliterari o la seua activitat sociocultural i yo li haja respost silenciant-lo o donant-li l’esquena.

I si he actuat aixina ha segut per tres raons ben senzilles. La primera és perque pense que el bon periodisme és que el que cedix tot el protagonisme a l’entrevistat i no a l’entrevistador. La segona, perque com diu la Bíblia, cal anar per la vida en humiltat per a que no mos passe com a aquell home que s’havia assentat en un dels millors llocs d’una gran festa i li feren canviar-se de puesto perque la seua cadira estava reservada a un convidat més important que ell. Així en tot moment m’he dedicat a escriure les notícies en modèstia i carinyo, en el mateix esperit de servici que tindria un majordom. I la tercera raó, de la qual voldria parlar, és que hui més que mai el valencianisme està necessitat d’unitat.

Vivim una época en la que els nostres governants mercadegen en la nostra història i cultura en lloc de defendre-les. No els importa regalar la Dama d’Elig als madrilenys, la llengua valenciana als catalans o els nostres diners a uns aragonesos que mos bramen en la cara que ni una gota d’aigua per als valencians. En veritat tenim uns governants acomplexats, traïdors i canalles que estan tractant al Regne de Valéncia com un proxeneta tractaria a una prostituta que se subasta al millor postor. Cal dir-ho ben clar i ben alt: Mos estan subastant. Estan venent a trossos la nostra pàtria. Estan diluint-mos, borrant-mos poc a poc dels llibres d’història fins al dia en que desaparegam totalment i quedem reduïts a un mer apèndix de Catalunya o de Castella. Si algú no em creu o pensa que exagere, li convide que veja els llibres de text que estudien els chiquets en l’escola i comprovarà que cada volta es parla menys de l’històric Regne de Valéncia i més de Països Catalans. Per això, apele a la unitat valencianista. O mos recobrem en la nostra unitat o els valencians serem destruïts com a poble.

Per esta raó hem d’estudiar, conrear i parlar el valencià. Un valencià que està perseguit, que es troba fòra de les aules i que cal transmetre de pares a fills per a evitar que es perga definitivament. Parle d’una llengua més dolça que la mel i que, per molt que diguen que és catalana, ni ho és ni ho ha segut mai perque és clamorosament valenciana. Si repasem l’història mos donarem conte de l’enorme tesor cultural que supon el nostre idioma. El valencià tingué el primer segle d’Or de totes les llengües neollatines –el segle XV-. No fon en espanyol, ni en francés, ni en italià ni en portugués. El primer segle d’or lliterari en una llengua derivada del llatí fon en valencià. El valencià tingué el primer diccionari romànic del món (el de Joan Esteve, en llatí i valencià, de l’any 1472), la primera traducció de la Bíblia a una llengua romànica (la de Bonifaci Ferrer, traduida al valencià en 1478), el primer llibre imprés en la Península Ibèrica, Les trobes en lahors de la Verge Maria, fet en Valéncia (1474), per varis autors valencians i en valencià. La riquea de la nostra llengua és massa gran com per a deixar-la perdre, com per a no defendre-la, com per a renunciar ad ella sense abans lluitar.

El valencià patix una situació molt crítica, especialment ací, en les comarques del Sur. Pero això pot canviar en un futur si mosatros decidim que canvie… Només vaig a posar dos eixemples. Fa tan sols unes décades l’euskera travessava lo que va ser nomenat «l’edat de l’angustia». Es tractava d’un temps, el de la dictadura, en que es veïa com l’idioma vasc anava llanguint fins a trobar-se en el precipici de l’extinció. Hui el vasc torna a reviscolar i pot mirar en optimisme al futur. Fins al punt de que de tots els escritors vius que hi ha actualment en l’Estat Espanyol, el que té la seua obra traduïda a un major número d’idiomes és un home que no escriu en castellà sino en vasc. El seu nom: Bernardo Atxaga. Un atre eixemple de lluita és el del venecià. Durant més d’un segle s’ha estat dient que el venecià era un dialecte de l’italià i que negar-ho era com dir que la Terra és plana. Finalment, i després de molts anys de reivindicacions, el 28 de març de 2007 el Consell Regional del Véneto reconegué de forma oficial l’independència d’esta llengua i promogué una llei per a protegir-la i recuperar-la. Estos dos casos són un eixemple per a tots mosatros que evidencia que per dures que siguen les adversitats, els pobles que lluiten per lo seu acaben triumfant més pronte o més tart.

Per a finalisar, tan sols vullc recordar que el president d’Argentina, Juan Domingo Perón, feu en el seu dia una advertència que resultà profètica. Respecte del seu propi poble, digué: “L’any 2000 mos vorà units o somesos”. I el pronòstic es complí. A l’entrada del segle XXI, Argentina no és ni l’ombra de lo que era, i ha passat de ser una gran potència a ser un país dominat per multinacionals i per interessos estrangers. També l’entrada al nou mileni mos ha vist als valencians dividits i per tant somesos. En les nostres mans està canviar-ho. Perque si volem, podem. El futur és nostre.

Moltes gràcies per la seua atenció.

Tengo el corazón contento.

19 Oct 2009 Deja un comentario

de J.Ferrer en Cristianismo Etiquetas:, ,

«Si permanecéis en Mí, y mis palabras permanecen en vosotros, pedid todo lo que queréis y os será hecho» (Juan 15:7).

«Pedid, y se os dará; buscad y hallaréis; llamad, y se os abrirá». (Mateo 7: 7).

Hoy tengo el corazón contento. Recién acabo de sacarme el carnet de conducir. Y a la primera, tanto el teórico como el práctico. Y ya era hora porque ya tengo una edad. Hasta ahora lo había ido dejando pasar. Cuando tenía tiempo no tenía dinero, cuando tenía dinero no tenía tiempo, cuando tenía tiempo y dinero no tenía ganas… Y así lo he ido dejando hasta que me ha hecho auténtica falta.

Ahora bien, la historia tiene miga. A mí las cosas teóricas siempre se me han dado bien, pero no así las prácticas, que me cuestan más. De hecho, no esperaba aprobar en absoluto. Las prácticas que he estado haciendo (y he hecho bastantes) eran un auténtico horror. Me saltaba semáforos en rojo, stops, cedas el paso… Y no sigo contando porque sería demasiado humillante. Y el problema no era de conducción sino de fijación. El profesor me decía que conduzco bien pero que no me fijo nada. Y es verdad; soy extremadamente despistado, me distraigo con una mosca, me cuesta concentrarme. Me cuesta mucho. No se imagina hasta que punto.

Fíjese que desastre de prácticas hacía que el día antes del examen el profesor, Emilio, me decía: «Cada vez lo haces peor», «Vaya puta mierda de prácticas que estás haciendo», «Estamos quemando el dinero» y «Si mañana lo haces así, no duras ni un minuto». Y tenía razón en todo. Emilio es un profesor extraordinario. Pero extraordinario, de verdad. El problema era mi falta de concentración. A eso se le suma que los examinadores de Alzira son muy estrictos: el 80% de alumnos suspende en el primer intento.

El domingo estaba tan desolado que pensaba que no me iba a sacar el carnet nunca. También vi en internet casos de gente que decía que había aprobado a la quinta. Y yo pensaba: «Ése puede ser mi caso». Tanto es así que me había presentado al práctico con la intención de durar cinco minutos. Literalmente. Si no me eliminaban en el primer minuto y aguantaba cinco, me daba por satisfecho.

Pero tenía guardado un as en la manga. Verá, soy cristiano y creo profundamente en Dios. Tanto es así que decido entregarle mi vida en sus distintas facetas, por mínimas o insignificantes que éstas sean. Así que le pedí a Dios que me ayudara, que el Espíritu Santo me iluminara con su sabiduría y entendimiento, pero que en última instancia se hiciese su voluntad y no la mía. Es decir, si Dios quería que suspendiera, lo aceptaría. Al fin y al cabo, quizás fuese un mensaje.

¿Cuál ha sido el resultado? Pues que el examen me ha salido redondo, no perfecto pero sí bastante bien, no ha habido ningún fallo de concentración, total tranquilidad. El examinador me ha dicho: «Has aprobado».  Es por ello que tengo el corazón contento, porque siento que me he quitado un muerto de encima. Y doy gracias a Dios por lo que hoy ha hecho por mí. Porque ha puesto todas las circunstancias favorables en mi camino para que yo superase la prueba. Y eso incluye a un gran profesor, Emilio, de la Autoescuela Ricardo de la ciudad de Alzira. Se la recomiendo. De verdad.

Supongo que las personas ateas pensarán que estoy loco, que sólo digo tonterías, o que he aprobado por pura potra. Pero lo cierto es que ayer lo hacía tan mal que las previsiones era que suspendiera antes de transcurridos 60 segundos (no exagero) y hoy todo ha salido bien en una ciudad en la que el 80% de los candidatos suspende el práctico en la primera convocatoria. Le supliqué ayuda a Dios y Él me escuchó. Justo es que le dé gracias.

L’abort, el genocidi silenciós.

17 Oct 2009 1 comentario

de J.Ferrer en Cristianismo Etiquetas:, , , , , , , , , ,

 

 

 

abortoreal

La prensa parla contínuament del terrorisme. En la meua humil opinió és un problema que, encara que gravíssim, es troba amplament magnificat i sobredimensionat pels mijos de comunicació. Potser perque este tema figura en l’agenda dels polítics i és utilisat pels partits com una arma electoralista que llançar al contrincant. Pero sigam realistes… ¿Quantes persones assessina ETA a final d’any? ¿Dos? ¿Tres? Sense dubte, un terrible drama humà, pero ¿qué és això en comparació en el número de persones que cada any moren per maltractaments, accidents laborals, accidents de trànsit o aborts?

Precisament d’est últim fenomen voldria parlar hui. Des de que es despenalisà el crim de l’abort en l’Estat Espanyol en 1985 més d’un milló de chiquets ha segut exterminat, unes sifres que s’acosten a les del genocidi armeni. Cada any a 100.000 criatures se’ls nega el dret de nàixer. Una sifra idèntica a la del número de morts que causà la bomba atòmica en Hiroshima. És curiós que en esta Espanya constitucional que tant presumix de ser garant dels drets, no es preserve a tota costa el més important de tots ells: el de la vida. Perque al cap i a la fi ¿de qué et valen els demés drets sense este?

El silenci vil i covart dels mijos de comunicació sobre este drama social provoca vergonya aliena. Com ho causa també els arguments proabortistes. Els que estan a favor de l’abort es mereixen que les seues mares hagueren abortat d’ells. Perque una persona, si vol ser coherent, deu predicar en l’eixemple. De lo contrari, aquell que desija per als demés lo que rebuja per a si mateix és un hipòcrita. M’agradaria que un proabortiste tinguera corage de mirar als ulls a un adult en Síndrome de Down i dir-li: “Tu no deuries haver naixcut. El teu naiximent fon un erro. Tu no deuries estar viu” .

Mos venen que l’interrupció de l’embaràs és un dret civil, una conquista social, un avanç. Pero res de progressiste hi ha en matar al teu propi fill. Que miren com a un chiquet de quatre mesos de gestació li succionen el cap en una aspiradora, com el desquarteren a trossos, com li arranquen del tronc les extremitats perfectament formades. Que contemplen l’horror en sos propis ulls i després diguen que defenen esta sagnia. Que no disfrassen eixa macabra matança de fals progrés perque fa mils d’anys la Bíblia ya mos advertia de la gent que a lo bo diu roïn i a lo roïn diu bo (Isaíes 5:20-24).

Diuen que el fill abortat no és un ser humà sino una cèlula. La tècnica no és nova: despersonalisar a la víctima per a que, una volta desproveïda de condició humana, siga més fàcil matar-la sense patir remordiments. Ho feren els nazis, ho feren els racistes blancs de la Suràfrica de l’Apartheid, ho fan els etarres. Pero tots els sers humans són iguals als ulls de Deu i deuen ser iguals en dignitat; no importa si són judeus, negres, embrions, fetos, si patixen un retràs mental, si estan en coma o estat vegetal. No hi ha humans de primera i de segona. Només hi ha sers humans. I el fill no naixcut és u d’ells.

FONT:  Som nº 243. Febrer de 2009.

Salvar la llengua valenciana ya no és possible.

16 Oct 2009 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , , , , , , ,

corts_valencianes_270607_1_ok

El 100% dels diputats de les Corts Valencianes defén que el valencià és un dialecte del català. Portem 25 anys de rentats de cervell i adoctrinament catalaniste en les escoles. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) està dins de l’Estatut i eliminar-la serà casi impossible. El Bloc continua creixent i ya està dins de les Corts. La societat és indiferent a l’avanç imparable del catalanisme. A pesar del brutal esforç monetari i de l’espectacular campanya electoral que feu Coalició Valenciana (CV) en les autonòmiques i locals, els resultats no han acompanyat. I això per no parlar de que Convergència i Unió (CiU) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) estan en el Parlament Espanyol i sempre faran tot lo possible per a intentar destruir a Valéncia. No hi ha res a fer. Considere que hem arribat a un punt de no retorn a on salvar la llengua valenciana ya resulta humanament impossible, algo que ya no està en les nostres mans.

La Bíblia mos relata que Israel patí una situació no molt distinta a la del Regne de Valéncia. Els judeus després de fugir de l’esclavitut d’Egipte i vagar pel desert durant anys, arribaren a la terra promesa per Deu. El problema era que ya estava poblada, i per països molt més forts ademés. Els judeus creïen impossible conquistar-la: arribaren a dir que ells eren com llangostes que s’havien d’emfrontar contra jagants (Números 13: 30-33) i que per a ser assessinats a mans d’eixes poderoses nacions millor haguera segut morir en el desert i inclús hi hagué qui propongué retornar a Egipte per a ser esclaus de nou (Números 14:1-4).  Únicament dos valents cregueren en la promesa del Senyor: Josué i Caleb. A Josué no li importà comandar un eixèrcit patètic i digne de riure puix sabia be que no era ell qui anava a guerrejar, sino el propi Deu qui, en el seu lloc, lluitaria en el camp de batalla. El desenllaç és ben conegut per tot lo món.

Deu no ha passat de moda. Continua existint i actuant hui igual que fa 3.000 anys. És un especialiste en donar girs de 180º a situacions desesperades que són un carreró sense eixida. ¿Quí anava a dir-li als judeus en 1948 que, després de 2000 anys no existència, Israel tornaria a ser nació? Ningú ho podia creure pero era una promesa bíblica i Deu la complí. En 1961 l’Unió Soviètica estava per davant d’Estats Units en la carrera espacial i els grans catedràtics creïen que sols era qüestió de temps que el comunisme s’expandira per tot el planeta… Pero sols 30 després l’Unió Soviètica ya no existia. Fa sols cinc anys en Holanda era inconcebible pensar que un partit cristià arribaria al govern i lluitaria contra l’abort i el matrimoni homosexual. Holanda, el país de la prostitució i la marihuana llegals, l’estat en més percentage d’ateus d’Europa…. Hui l’Unió Cristiana està en l’equip de govern. ¿Qué hi ha impossible per a Deu? Res.

Soc cristià. Crec profundament en Deu. Pero no en un Deu distant que està en les galàxies i passa de tot lo que ocorre ací baix sino en u pròxim que s’interessa pels sers als que ha creat, que intervé en la vida de les persones i en el destí de les nacions, un ser totpoderós capaç de fer i de desfer. Perque lo que és impossible per a l’home és possible per a Deu (Lluc 17:20). La llengua ha arribat a una situació crítica pels nostres erros, per no aprofitar les oportunitats, per incompetència. Pero no mos donem conte, puix en el valencianisme sobra supèrbia i falta humiltat. Cal reconéixer que som humans estúpits i llimitats i que ya no està al nostre abast salvar la llengua pero que sí resulta possible per a Deu. Tot lo que no vaja en eixa direcció està condenat al fracàs. Sols quan estigam disposts a ficar el nostre cor de genolls davant del Senyor, a obeir-lo, a suplicar-li en fe que mos lliure dels nostres opressors… Sols llavors tindrà misericòrdia d’este poble.

FONT: Som nº 240. Febrer de 2008.

El mejor futbolista del mundo.

14 Oct 2009 4 comentarios

de J.Ferrer en Cristianismo Etiquetas:, , , , , , , , , , , ,

kaka1

¿Quién es el mejor futbolista del mundo? Elección harto difícil. Si tuviese que mencionar algunos nombres posiblemente citaría a Zlatan Ibrahimovic, Leo Messi y Xavi Fernández (Barcelona), Cristiano Ronaldo (Real Madrid) o David Villa (Valencia).

Ahora bien, si tuviese que escoger a un solo hombre, me quedaría sin duda con Ricardo Izercson Dos Santos, más conocido como Kaká.  Pases, visión de juego, olfato de gol… Cuando él juega, revoluciona al Madrid y a Brasil y se convierte en el motor del equipo.

Ahora bien, más allá de los inmensos dones futbolísticos del brasileño (que no voy a ser yo quien los descubra a estas alturas), mi predilección por Kaká radica por ser éste un espléndido ejemplo de conducta limpia e intachable tanto dentro como fuera de la cancha.

Kaká ganó la Copa de Europa en 2007 con el Milán. ¿Y cómo lo celebró? Poniéndose de rodillas en medio del campo, con los brazos alzados al cielo, dando gracias a Dios. Y con una camiseta con un mensaje inconfundible: «I belong to Jesus» (Yo pertenezco a Jesús).

Aquel mismo año fue designado por la FIFA como mejor jugador del mundo. A otro se le hubiera subido el éxito a la cabeza y se hubiera convertido orgulloso, jactancioso y prepotente, pero él recogió el trofeo con la humildad que solamente atesoran los sabios.

Pudo haber aprovechado su atractivo personal, su fama y su fortuna para ser un gran mujeriego. Pero en lugar de ello, prefirió casarse con su novia de toda la vida; llegar virgen al matrimonio, formar un hogar y una familia y ser fiel a su esposa. ¡Todo un hombre!

Hoy los futbolistas no son sólo deportistas de élite sino muy especialmente figuras públicas y espejos en que la juventud se mira. Y Kaká, a diferencia de la mayoría de sus colegas, es un ejemplo de fe, integridad y rectitud. Más gente así es la que hace falta.

12 de Octubre: ¿Y si desapareciese España?

12 Oct 2009 7 comentarios

de J.Ferrer en Mundo Etiquetas:, , , , , , , ,

20060521_montenegro_celebra_a_independencia640

Hoy 12 de Octubre se celebra el día de la hispanidad y es la fiesta nacional del Reino de España. Felicidades a todo el mundo. Ahora bien, creo que no hay mejor día que éste para reivindicar la mejor celebración que podrían festejar los españoles, que sería enterrar el país para siempre. Y lo digo sin acritud ni ánimo de provocación. Al contrario; creo desde la más profunda sinceridad que a todos los que hoy somos españoles nos iría mucho mejor si España no existiese. Me explico; los distintos pueblos que hoy componen el Estado vivieron sus mejores tiempos en la época en la que eran naciones soberanas. Y todos -a excepción hecha de la Comunidad de Madrid- hemos salido perdiendo con este experimento fallido, con este país-problema, este mal crónico que por nombre lleva España.

Castilla llegó a ser la nación más poderosa de la Tierra (hoy es un desierto yermo y baldío); León fue un reino con identidad propia (ahora ni de comunidad autónoma dispone); Aragón una gran potencia en el Mediterráneo (hoy es el Tercer Mundo); Valencia tuvo el primer Siglo de Oro de una lengua neolatina (actualmente, niegan que el valenciano exista), Mallorca fue un país influyente (ahora una colonia), etcétera. Todos hemos salido perdiendo desde que existe España. Hoy no somos ni la sombra de lo que fuimos cuando éramos un conjunto de naciones independientes y no somos ni la sombra de lo que seríamos si recobrásemos esa soberanía. Y para muestra un botón: veamos qué tal le ha ido a uno de los últimos pueblos en convertirse en una de las naciones libres de Europa.

Montenegro se independizó de Serbia en 2006, es decir, hace tres años. ¿Cuál ha sido el resultado? Según datos publicados por el diario Avui del 24-8-2009, en sólo tres años de independencia, el Producto Interior Bruto (PIB) del nuevo estado ha crecido un 84%, el sueldo medio se ha doblado, el paro ha descendido del 32 al 10% y el país ya no depende de las inversiones de Rusia y Serbia. Al contrario; ahora trabaja a toda velocidad para ingresar en la Unión Europea (UE) en el futuro. El primer ministro montenegrino, el nacionalista Milo Djukanovic, es considerado poco menos que un rey y es que el cambio ha sido tan radical que si el referéndum de autodeterminación de 2006 se repitiese hoy, muchos proserbios que entonces votaron contra la independencia hoy lo harían a favor.

Galicia, Euskadi, Cataluña, Navarra, Valencia, Islas Canarias… ¿Alguien duda de que estarían mucho mejor si fuesen estados soberanos? ¿Qué beneficio obtengo yo, como valenciano, teniendo que sufragar con mis impuestos el PER a los andaluces? Ellos trabajan tres meses y el resto del año nos toca mantenerlos a los demás. No me extraña que vascos o catalanes quieran quitarse de encima semejante lastre. Algunos le llaman solidaridad a esto… pero ¿qué sentido tiene que yo le pague las pensiones a los aragoneses si ellos nos chillan que ni una gota de agua para los valencianos? ¿Por qué financiar a Extremadura por los siglos de los siglos? ¿Es solidaridad o parasitismo? España es un lastre y los pueblos que la componemos estaríamos mejor si nos separásemos de ella.

No se merecen ni respirar y nos están gobernando.

10 Oct 2009 Deja un comentario

de J.Ferrer en Valencia Etiquetas:, , , ,

costa

La monumental orgía de corrupción que sufre Valencia comienza a cobrarse las primeras cabezas, en este caso la del secretario general del Partido Popular valenciano, Ricardo Costa. Pero esto es sólo la punta del iceberg. Lo que está pasando en Valencia es de mafia siciliana. Presidentes que aceptan trajes y regalos de lujo por parte de pseudoempresarios a los que luego conceden a dedo multimillonarios contratos con la administración pública. Privatización de la sanidad. Alumnos que estudian en barracones prefabricados. Pelotazos urbanísticos y monumentales obras faraónicas para las que nunca falta dinero. Deuda galopante. Presupuestos en los que lo que vale 3 decimos que vale 6 y el resto al bolsillo. Televisiones públicas que recuerdan al NODO . Jueces que son amigos de los políticos y cuyas sentencias están bajo sospecha. Sumarios que misteriosamente desaparecen de los juzgados y que impiden que determinados mandatarios se sienten en el tribunal de los acusados. Valencia parece Chicago en los años 30.

Prefiero no mencionar nombres porque no hablo de nadie en particular sino de todos en general. No hablo de ningún partido político concreto sino de todos los representados en las Cortes Valencianas. Todos sabemos quienes son; liberales que presumen de ir a misa los domingos y luego miran a otro lado con el tema del aborto, socialistas y comunistas que se llenan los bolsillos mientras los obreros no llegan a final de mes,  catalanistas que viven mirando de rodillas a Barcelona. Son todos una cueva de ladrones. No sólo nos meten la mano en el bolsillo sino que mercadean nuestras señas de identidad con políticos extranjeros. Tratan a Valencia como si fuera una ramera que se subasta al mejor postor. Están vendiendo nuestra patria a pedazos. No se merecen ni respirar y nos están gobernando. Deberían estar todos fusilados por alta traición y sin embargo dirigen nuestros destinos. Suele pasar cuando en una sociedad en lugar de ciudadanos hay ciudadasnos. El Reino de Valencia; que buen pueblo si tuviese buen señor.

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes