Un “Premi Nobel” de les llengües minoritàries.

¿Discrimina l’Acadèmia Sueca als autors en llengües minoritàries? Tot pareix indicar que sí. Quan examinem la llengua dels autors guardonats en el Nobel de Lliteratura veem que l’anglés és el líder destacat en molta diferència (27 guardonats), seguit de francés (15), alemà (14) i castellà (11). Estes quatre llengües acaparen la pràctica totalitat dels premis. Les demés llengües queden reduïdes a l’insignificància. Per eixemple les orientals, que a penes tenen guanyadors (com l’àrap, el persa, el chinenc, l’hindi, el japonés o el coreà). Inclús algunes occidentals de gran tradició, com ara el portugués. Pero sense dubte la pijor part és per als idiomes minoritaris, que són l’immensa majoria de les 7.000 llengües del món pero que són sistemàticament marginats en els Premis Nobel.

L’Acadèmia Sueca no sol enrecordar-se de les llengües minoritàries, i les poques vegades que ho ha fet ha segut, sobretot, de les nòrdiques (la qual cosa, per cert, li ha valgut a l’Acadèmia la crítica de casolana). Siga com siga, el suec té sèt guanyadors (Selma LagerlöfVerner von Heidenstam, Erik Axel Karlfeldt, Pär Lagerkvist, Eyvind Johnson, Harry Martinson i Tomas Tranströmer), el danés tres (Karl Adolph Giellerup, Henrik Pontoppidan, Johannes Vilhelm Jensen), el noruec tres (Biørnstierne Bjørnson, Knut Hamsun, Sigrid Undset), el finés u (Frans Eemil Sillanpää) i l’islandés u (Halldór Laxness). Este últim cas és absolutament extraordinari si tenim en conte que l’islandés és parlat per només 300.000 persones en el món.

Fòra de les llengües nòrdiques, a penes hi ha representants dels idiomes menys parlats entre els guardonats. Únicament tenim el cas del grec (Yorgos Seferis i Odysseas Elytis), l’hongarés (Imre Kertész), el chec (Jaroslav Seifert), el serbocroat (Ivo Andrić), l’hebreu (Shmuel Yosef Agnón), el yidis (Isaac Bashevis Singer) i el provençal (Frédéric Mistral). I para de contar. Si no escrius en anglés o francés no existixes. Certament escriure en un idioma minoritari penalisa a l’autor perque no tindrà ni el reconeiximent ni la repercussió ni la distribució que puguera tindre si escriu en una llengua massiva, per la qual cosa tendirà a abandonar la seua llengua pròpia si és que vol que el seu treball transcendixca les fronteres locals i no ser invisible per a l’Acadèmia Sueca.

És per això que proponc la creació d’un guardó alternatiu, una espècie de “Premi Nobel” de les llengües minoritàries que hauria de posar en valor no només la tasca estrictament lliterària (narrativa, poesia, teatre, ensaig…) sino també la del conreu de la llengua pròpiament dita (traduccions, diccionaris, gramàtiques…) seguint l’eixemple admirable de Eliezer Ben Yehuda, qui va resucitar l’hebreu. Alguns autors que mereixen -o varen meréixer- un premi com este podrien ser, ademés del propi Eliezer Ben Yehuda, Anfós Ramon, Xavier Casp, Voro López, Ngugi Wa Thiong’o, Boubacar Boris Diop, Alexandre Alapont, Milan Kundera, Bernardo Atxaga, Amos Oz, Ismail Kandare, Josep Pla, Álvaro Cunqueiro o Manuel Rivas entre molts atres escritors d’innegable talent.

Anuncios

¿Parlem de valencianofòbia?

Vivim en el temps de les fòbies. Xenofòbia. Gitanofòbia. Islamofòbia. Homofòbia. Transfòbia. LGTBIfòbia. Etcétera. ¿I qué tal si parlem de la valencianofòbia? Segons el Diccionari General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) valencianofòbia és “Odi a tot lo valencià”. El Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua [Catalana] (AVL) la definix com “Animadversió a la Comunitat Valenciana, als valencians o a tot allò que siga valencià”. El Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) no arreplega la veu  “valencianofòbia” pero, en canvi, sí que arreplega “hispanofòbia”.

¿Pero qué és valencianofòbia? Valencianofòbia és dir-li “Levante” a la nostra terra perque ni mosatros som “Levante” ni Portugal és “Poniente”.  Valencianofòbia és retratar-mos als valencians com lladres i corruptes quan no som, ni de bon tros, l’autonomia més corrupta d’Espanya. Valencianofòbia és que la policia multe a un ciutadà en Benidorm per expressar-se en valencià, que és una llengua cooficial. Valencianofòbia és que un funcionari t’exigixca que li parles en castellà perque ell és andalús i com que només fa trenta anys que viu en Valéncia el pobret “no entiende el valenciano”.

Valencianofòbia és que la Diputació de Valéncia li negue el Teatre Principal a Lo Rat Penat per a que puga celebrar els seus Jocs Florals. Valencianofòbia és afirmar que la primera llengua neollatina en tindre un Sigle d’Or és un simple dialecte. Valenciafòbia és rentar-li el cervell als escolars valencians dient-los que la llengua, la cultura i l’història de Catalunya són molt superiors a les de Valéncia quan la realitat és l’inversa. Valencianofòbia és afirmar que les Falles són una festa catalana i la paella gastronomia catalana. Valencianofòbia és lo que publica Eliseu Climent. Valencianofòbia és països catalans.

El Diccionari de la RACV cataloga la paraula “valencianofòbia” com a “inusual”. I és veritat. Pero no perque els fets denunciats en els paràgrafs anteriors siguen casos aïllats sino perque la valencianofòbia està tan assimilada per la societat valenciana que ni tan sols és conscient d’estar patint-la, d’igual manera que en el sigle XIX els judeus veyen tan normal ser perseguits que ni se’ls passava pel cap que això poguera ser judeofòbia. Discriminar a un valenciaparlant per sa llengua és com discriminar a un judeu per sa religió o a un negre per sa raça. Els valencians som persones. Tenim drets. Mereixem respecte.

A %d blogueros les gusta esto: