Josué Ferrer.

Fa un temps aní a la presentació del llibre Els parlars valencians, un estudi molt interessant sobre dialectologia valenciana a càrrec de Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes a on s’analisen les nostres maneres de parlar. Que si borles, bufes, roses, monges, palomites… Que si mosatros, nosatros, natros… Que si tomata, tomaca, etcétera, etcétera.

Estos dos professors universitaris feren una encesa lloança sobre la gran riquea i diversitat lèxica en la nostra terra… per a en acabant finalisar en la consabuda conclusió de sempre: que sí, que tota eixa pluralitat i riquea està molt be, pero per si de cas tanquem-la en sèt candats en el calaix de les paraules coloquials perque cal amprar el normalitzat.

Els catalanistes -d’ací i d’allà- estan molt preocupats, en teoria, per l’unitat de la llengua catalana pero, en realitat, lo que perseguixen a tota costa és l’uniformitat de la llengua. Fràgil unitat si els molesta que els valencians utilisem les nostres paraules típiques en lloc de les barcelonines, o si preferim dir-li «valencià» a la nostra llengua per raons històriques.

Quan yo estudiava en el colege la mestra m’explicava que «quint», «sext», «sèptim» estaven malament i que calia dir «cinqué», «sisé», seté». Ara ya no són incorrectes sino només coloquials (els científics han decidit pujar-les de categoria) pero els chiquets sí o sí han de continuar posant en l’examen tots eixos calcs del francés si és que volen aprovar.

Perque eixa és una atra. Els professors de valencià contínuament lloen la «pluralitat»,  la «diversitat», la «riquea» de la llengua, pero als estudiants que ni se’ls ocórrega fer-la servir. Inclús ne conec de professors que quan parlen en tu usen paraules com «natros» o «mosatros» pero que suspenen als seus alumnes si les posen en un examen. Tot molt coherent.

És com si en Amèrica Llatina els docents prohibiren als seus alumnes dir «pibe», «chamo», «chamaco», etcétera, alegant que són incorrectes i que l’única forma vàlida és «muchacho», encara que allí no la gaste ningú. Totes les paraules valencianes són incorrectes, totes les barcelonines són científiques i especials. No li peguen més voltes al cap.

Si viages per la geografia valenciana escoltaràs veus com «natros», «mosatros», «nosatros»… En cap comarca la forma genuïna és «nosaltres». Pero esta és l’única que accepta el Diccionari de l’Acadèmia de Zaplana. Quan un diccionari no arreplega paraules que usa tot lo món pero registra les que no usa ningú, eixe diccionari està mal fet.

Ací lo únic que importa és el normalitzat, eufemisme de dialecte barceloní. Perque vullc recordar que Pompeu Fabra, el senyor que va normalitzar el valencià ni era valencià ni era filòlec, i lo únic que va fer és arreplegar la forma de parlar de Barcelona i rodalies i voler impondre-la a tots, que és com forçar als mexicans a parlar igual que en Madrit.

Pero en paraules de l’erudit català Miquel Batllori: «El català de Barcelona que s’intenta impondre en Valéncia és un dialecte infame i infecte». Potser per això és que quaranta anys d’immersió en normalitzat en Valéncia han segut un fracàs i cada vegada es parla més el castellà. Són els fruits amarcs d’esta insoportable uniformitat de la llengua.