Fa un temps aní a la presentació del llibre Els parlars valencians, un estudi molt interessant sobre dialectologia valenciana a càrrec de Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes a on s’analisen les nostres maneres de parlar. Que si borles, bufes, roses, monges, palomites… Que si mosatros, nosatros, natros… Que si tomata, tomaca, etcétera, etcétera.
Estos dos professors universitaris feren una encesa lloança sobre la gran riquea i diversitat lèxica en la nostra terra… per a en acabant finalisar en la consabuda conclusió de sempre: que sí, que tota eixa pluralitat i riquea està molt be, pero per si de cas tanquem-la en sèt candats en el calaix de les paraules coloquials perque cal amprar el normalitzat.
Els catalanistes -d’ací i d’allà- estan molt preocupats, en teoria, per l’unitat de la llengua catalana pero, en realitat, lo que perseguixen a tota costa és l’uniformitat de la llengua. Fràgil unitat si els molesta que els valencians utilisem les nostres paraules típiques en lloc de les barcelonines, o si preferim dir-li «valencià» a la nostra llengua per raons històriques.
Quan yo estudiava en el colege la mestra m’explicava que «quint», «sext», «sèptim» estaven malament i que calia dir «cinqué», «sisé», seté». Ara ya no són incorrectes sino només coloquials (els científics han decidit pujar-les de categoria) pero els chiquets sí o sí han de continuar posant en l’examen tots eixos calcs del francés si és que volen aprovar.
Perque eixa és una atra. Els professors de valencià contínuament lloen la «pluralitat», la «diversitat», la «riquea» de la llengua, pero als estudiants que ni se’ls ocórrega fer-la servir. Inclús ne conec de professors que quan parlen en tu usen paraules com «natros» o «mosatros» pero que suspenen als seus alumnes si les posen en un examen. Tot molt coherent.
És com si en Amèrica Llatina els docents prohibiren als seus alumnes dir «pibe», «chamo», «chamaco», etcétera, alegant que són incorrectes i que l’única forma vàlida és «muchacho», encara que allí no la gaste ningú. Totes les paraules valencianes són incorrectes, totes les barcelonines són científiques i especials. No li peguen més voltes al cap.
Si viages per la geografia valenciana escoltaràs veus com «natros», «mosatros», «nosatros»… En cap comarca la forma genuïna és «nosaltres». Pero esta és l’única que accepta el Diccionari de l’Acadèmia de Zaplana. Quan un diccionari no arreplega paraules que usa tot lo món pero registra les que no usa ningú, eixe diccionari està mal fet.
Ací lo únic que importa és el normalitzat, eufemisme de dialecte barceloní. Perque vullc recordar que Pompeu Fabra, el senyor que va normalitzar el valencià ni era valencià ni era filòlec, i lo únic que va fer és arreplegar la forma de parlar de Barcelona i rodalies i voler impondre-la a tots, que és com forçar als mexicans a parlar igual que en Madrit.
Pero en paraules de l’erudit català Miquel Batllori: «El català de Barcelona que s’intenta impondre en Valéncia és un dialecte infame i infecte». Potser per això és que quaranta anys d’immersió en normalitzat en Valéncia han segut un fracàs i cada vegada es parla més el castellà. Són els fruits amarcs d’esta insoportable uniformitat de la llengua.
Josué Ferrer. 
Dic 17, 2019 @ 20:57:57
No hace falta irse tán lejos con el ejemplo. En andalucía hablamos distinto según la provincia y no pasa nada. En Cadiz dicen ustedes en lugar de vosotros, zagal, chavea y mil formas más de decir muchacho.
Me gustaMe gusta
Ene 16, 2020 @ 15:11:59
Hi ha coses que dius ací en que no estic del tot d’acort. No parlaré de la meua opinió sobre la relació entre qué parlen en Catalunya i en Valéncia perque es un atre tema i dels llarcs.
Als lingüistes a favor de la unitat de la llengua els interessa de conservar totes les paraules possibles de totes les zones, fins els més puristes de la llengua com el senyor Gabriel Bibiloni, que diu açò en el seu artícul «Sobre l’estàndard composicional»: «Pel que respecta a les parelles o grups de sinònims, o sigui paraules amb etimologia independent, usades a diferents àrees geogràfiques, no hi ha dubte que en la fase de la codificació, la tasca ha de consistir a recollir-les íntegrament. Totes les paraules catalanes han de figurar al diccionari normatiu, llevat potser d’algunes que siguin excessivament locals.»
Durant molt de temps hem tingut l’idea errònea de pensar que variants com «quint», «sext» i «sèptim» són incorrectes o coloquials i que hem de dir «cinqué», «sisé» i «seté». No és realment com ho pensem. Els cultismes (no castellanismes) «quint», «sext» i «sèptim» (i «octau», «nové», «dècim»…) són perfectament autèntics i normatius, segons l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. No s’ha dit mai lo contrari.
També és nostra sense cap dubte la forma «sisé» i no és cap còpia del francés, sino la solució tradicional: al Tirant, els capítuls 6, 7 i 8 se titulen, respectivament, «Capitol sise», «»Capitol sete» i «Capitol huyte». El problema és que sempre s’han recomanat estes variants perque són molt més fàcils d’usar (comparem «huitantacinquena» en «octogèsima quinta») i això ha pogut fer pensar a molts mestres que les versions llatinisants són castellanismes, pero la normativa no les ha condenades mai.
El pronom personal «nosatres» té moltíssimes variants de forma (que no sinònims), pràcticament una per poble o comarca, per això és menester de tindre’n una d’estàndart, en este cas la RACV acceptà «nosatres» (encara que n’accepta d’atres com a secundàries) i l’IEC i l’AVL, «nosaltres» (la més antiga). Com a curiositat, la manera tradicional de dir-ho en Barcelona és «nosatros» (pronunciat «nusatrus»), Pompeu Fabra va decidir de recomanar «nosaltres» per ser la que té més tradició escrita.
El cas valencià és exactament igual que el d’Amèrica Llatina. Un valencià pot escriure perfectament un llibre que use, per exemple, «creïlla», «rabosa» o «eixe» i és perfectament normatiu i ningú en dirà res. L’estàndard de l’IEC i de l’AVL accepten totes eixes paraules i els parlants que les diguen tenen tot el dret del món a usar-les.
Confons l’estàndart de l’IEC i l’AVL en el dialecte barceloní. Al dialecte de Barcelona diuen moltes coses com «dongui», «coneixe’l», «nosatros»… i les formes estàndards són «doni»/»done», «conèixer-lo»/»conéixer-lo», «nosaltres»… Sí que és de veres que quan hi ha una paraula que té més d’una variant formal, Pompeu Fabra tendia a posar com a principal la forma del seu parlar, pero de cap manera deixà de banda les atres.
Pompeu Fabra feu una gramàtica i un diccionari que, de fet, és prou unitari. El sol punt en que sí que podem dir que s’estimà més les variants del seu dialecte és en les variants formals, pero en cap moment va dir que la gent d’atres zones les hagen d’usar, de fet va encorajar als valencians a fer nosatres mateixos la nostra pròpia depuració (açò és, descastellanisació) de la llengua. Te deixe ací dos grans citacions de Pompeu Fabra:
«Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i això sol faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària».
«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear».
Me gustaMe gusta
Jul 08, 2020 @ 16:05:09
Natros:
pron. var. form. local. V. nosatres, nosatros.
https://diccionari.llenguavalenciana.com/entries/search?t=natros
Natros:
No hi ha resultats. Total: 0 resultats.
http://www.avl.gva.es/lexicval/
Natros:
No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca.
https://dlc.iec.cat/Results?DecEntradaText=natros&AllInfoMorf=False&OperEntrada=0&OperDef=0&OperEx=0&OperSubEntrada=0&OperAreaTematica=0&InfoMorfType=0&OperCatGram=False&AccentSen=False&CurrentPage=0&refineSearch=0&Actualitzacions=False
No hay más preguntas, señoría.
Me gustaMe gusta