¿Sabías que el mejor sexto hombre de Europa jugó en el Pamesa Valencia?

timinskas

El alero lituano Mindaugas Timinskas fue el auténtico abanderado del Pamesa Valencia en su paso por el club che (2005-2008). A su indudable calidad técnica, se le sumaba el hecho de que fuera uno de los mejores defensores de la ACB. Estaba considerado por muchos especialistas como el mejor sexto hombre de Europa.

Timinskas también dirigió la selección nacional de su país tras el ciclo de Arvydas Sabonis y Arturas Karnisovas y hasta la llegada de Sarunas Jasikevicius. Durante esta etapa de transición, la prensa deportiva mundial hablaba de «la Lituania de Timinskas».

—————————————————————————

¿Te gusta el artículo? Puedes leer muchos más como éste en mi libro ANECDOTARIO HISTÓRICO Y CULTURAL VALENCIANO. ¡Haz clic en la portada!

¿Sabías que el único Bota de Oro de un club valenciano jugó en Villarreal?

botaoro

El delantero uruguayo del Villarreal Diego Forlán anotó 25 goles en la temporada 2004-2005. Eso le valió ser pichichi de la liga española y Bota de Oro de Europa, empatado con el punta francés del Arsenal Thierry Henry. Es el único jugador de un club de fútbol valenciano que ha conquistado la Bota de Oro como máximo goleador continental. Forlán anotó cinco goles en los dos últimos partidos (3 + 2), por lo que pasó de 20 a 25, superando en la última jornada al barcelonista Samuel Eto’o, que tenía 24.

A modo de anécdota, cabe destacar que cuatro años más tarde Forlán ganó su segundo pichichi y con él su segunda Bota de Oro. Fue en la temporada 2008-2009, al anotar la friolera de 32 dianas, pero en este caso enrolado en las filas del Atlético de Madrid. Otra vez por cierto quedó por delante del camerunés del Barça, Samuel Eto’o, quien se quedó a las puertas con 30. Pero ésa ya es otra historia.

—————————————————————————

¿Te gusta el artículo? Puedes leer muchos más como éste en mi libro ANECDOTARIO HISTÓRICO Y CULTURAL VALENCIANO. ¡Haz clic en la portada!

¿Sabías que la pareja Suker-Mijatovic estuvo a punto de jugar en el Valencia?

19suker-pedja

En la temporada 1995-1996 el Valencia C.F. liderado por el delantero montegrino Pedrag Mijatovic quedó subcampeón de liga, tras el Atlético de Madrid. Mijatovic estaba considerado el mejor jugador de la liga española y el presidente del club, Paco Roig, soñaba con un Valencia campeón. Para ello trató de hacerse con los servicios del gran goleador del Sevilla, el croata Davor Suker, por quien llegó a ofrecer 1.500 millones de pesetas, una cifra exorbitante en aquella época. Suker y Mijatovic hubiesen formado una pareja atacante temible en el Valencia, pero se cruzó por medio Antena 3 TV.

Antena 3 TV era –y es- madridista y por entonces controlaba una parte del accionariado del Sevilla. Así pues, rechazó la oferta del Valencia y vendió a Suker al Real Madrid a precio de saldo (600 millones de ptas). Además, Antena 3 inyectó al Madrid una fuerte inyección pecuniaria vía contrato de retransmisión de partidos. El club merengue aprovechó el dinero fresco y pagó la cláusula de rescisión de Mijatovic (1.200 millones de ptas.). La que iba a ser la delantera mágica del Valencia lo acabó siendo del Madrid. Al final, el dúo atacante Suker-Mijatovic hizo al Real Madrid campeón de Europa en 1998.

—————————————————————————

¿Te gusta el artículo? Puedes leer muchos más como éste en mi libro ANECDOTARIO HISTÓRICO Y CULTURAL VALENCIANO. ¡Haz clic en la portada!

¿Sabías que el Playas de Castellón fue el primer equipo de fútbol sala en ganar tres Copas de Europa de forma consecutiva?

playas

Agradecimientos a Pau Beltrán Rius (Castelló de la Plana).

En la temporada 2000-2001 el Playas de Castellón se proclamó campeón de la Copa de Europa de clubes, que era el torneo predecesor -no oficial- de la actual Copa UEFA de Fútbol Sala.  Derrotó en la final al Dínamo de Moscú por 4-2 con goles de Joan (2), Javi Sánchez y Cupim.  Aquella fue la última edición de la Copa de Europa de clubes, que se disputaba desde la temporada 1984-1985 y que justo al año siguiente fue sustituida por una nueva competición auspiciada por la UEFA.

Ante el vacío formal existente, en la temporada 2001-2002 la UEFA organizó por primera vez en la historia un campeonato europeo oficial de clubes, que se llamó Copa UEFA de Fútbol Sala -y que es el heredero moral el torneo anterior-. El Castellón venció en la final al Charleroi belga por 5-1 con goles de Javier Lorente, Javi Rodríguez (2), Joan y Julio para el conjunto de La Plana. De este modo, el Playas se convirtió en el primer campeón oficial de Europa de fútbol sala.

Un año más tarde, el Castellón venció otra vez al Charleroi, en una final a doble partido. 1-1 en la ida en Bélgica, con gol de Vander Carioca. En la vuelta, en Castellón, el Playas ganó por 6-4 con goles de Alemão (2), Javi Sánchez (2), Josema y Vander Carioca. Así, se convirtió en el primer equipo en repetir el título de campeón de Europa de forma consecutiva (desde que el torneo europeo nació en 1984 nunca un club había ganado dos años seguidos. El Castellón lo hizo tres).

—————————————————————————

¿Te gusta el artículo? Puedes leer muchos más como éste en mi libro ANECDOTARIO HISTÓRICO Y CULTURAL VALENCIANO. ¡Haz clic en la portada!

Els valencians, una atra volta campeons d’Europa de pilota.

El campeonat europeu de pilota a mà celebrat  en el Regne de Valéncia  ya ha finalisat. Europilota 2010 ha segut un gran èxit a tots els nivells: deportiu, organisatiu i de promoció. A nivell deportiu la Selecció Valenciana ha conseguit tres títuls de campeó (Absolut, Joc Internacional i Galocha) i tres títuls de subcampeó (One Wall masculí, One Wall femení i llargues). Ha segut un èxit total, sobretot si tenim en conte que cada any hi ha més competitivitat entre les potències. Ademés, més de 15.000 aficionats han seguit la competició estos sis dies.

Europilota 2010 ha segut qualificada per totes les federacions i prensa d’Europa com el millor acontenyiment internacional de pilota a mà de l’història dels mundials i europeus. S’ha degut en part a les flamants instalacions que han maravellat a tots els aficionats i deportistes (en especial, la Ciutat de la Pilota de Montcada). L’image de la nostra terra s’ha vist molt reforçada en tota Europa. Tot açò nos ha de servir com estímul per a seguir promocionant tot lo nostre i aixina despertar l’admiració de tot lo món. Defendre tot lo nostre: eixe és el camí que cal seguir.

Si els valencians férem en la política igual que en la pilota, votaríem massivament per partits que es dedicaren a la defensa de lo propi. Si férem lo mateix en l’economia consumiríem preferentment productes valencians, contractaríem els servicis d’empreses i treballadors valencians, tindríem el tren d’alta velocitat, la fiscalitat  foral o el transvàs del riu Ebre. Si férem lo mateix ab la llengua, tornaríem a tindre una llengua culta i forta, indiscutiblement independent, i prolífica en escritors i obres mestres. Si férem astò mos tractaria en respecte tot lo món.

L’admirable eixemple d’integritat de Nacho Fernández.

Molt s’està parlant en estos dies de la Selecció Espanyola i de les seues possibilitats de conquistar  la Copa del Món. El fútbol continua sent un bon narcòtic per a adormir a la població i fer-la oblidar que no té treball ni pot arribar  a final de mes. Els que em coneixen be saben que a mi Espanya no m’apanya, que no aguante el seu nacionalisme ranci i que desige la seua pronta eliminació per totes les traïcions i injustícies a les que somet a la meua terra.

Pero de qui vullc parlar hui és de Nacho Fernández. Ell fon un futboliste gallec que destacà en els anys noranta. Va ser un dels millors defenses laterals de la lliga espanyola i quan fon convocat per la Selecció, rebujà anar perque no se sentia espanyol. Nacho fon un gran galleguiste, declinà sucoses ofertes puix el seu desig era jugar en equips gallecs (ho feu en Celta de Vigo i Compostela) i fon valedor de la Selecció Gallega, que va vore la llum en l’any 2005.

Nacho va ser un eixemple admirable d’integritat i coherència en contrast en eixos futbolistes vascs i catalans que diuen no sentir-se espanyols pero que reneguen dels seus ideals i arboren l’estanquera. I si els valencians tingueren dos dits de vergonya, no animarien a una Espanya que mos posa el català en les escoles, mercadeja en la nostra identitat i mos tracta com una moneda de canvi. Molts malparits sobren en lo Regne i molts més Nachos fan falta.

Llevant Unió Deportiva: un equip de primera.

El Llevant Unió Deportiva cotisa molt alt en la meua escala d’afectes perque és un dels dos clubs de la ciutat que em va vore nàixer. En el moment d’escriure estes llínies el Llevant lluita a mort per ascendir a primera divisió. I ho fa, com ho ha fet tota la seua vida, des de l’humilitat, sense presuposts exorbitants ni estrelles mediàtiques. Tot a base de treball, constància, sacrifici i suor.

Yo vullc que el Llevant puge a primera perque, a banda de lo deportiu, estar en primera et sitúa en el mapa, atrau capitals i ajuda a fer país. Localitats com Madrit, Barcelona o Sevilla tenen (o solen tindre) dos clubs en la màxima categoria del fútbol espanyol. Això és un signe de prosperitat, de poder i de puixança: la que per història li pertoca a una gran ciutat com ho és el Cap i Casal.

El Llevant és un club històric pel que han passat cracks de la talla de Johann Cruyff, Vicent Rodríguez, Josep Francesc Molina, Pedrag Mijatovic o Savio Bortolini.  És l’únic club nacional, a banda del Valéncia C.F., que ha conquistat un títul: la Copa d’Espanya de 1937, reconeguda pel Congrés dels Diputats pero injustísimament no per la Real Federació Espanyola de Fútbol.

El Llevant pot complir el seu somi de tornar a la categoria d’or en l’any del seu centenari. Espere que ho conseguixca i que en esta ocasió siga per a molts anys. Per història, per tradició, per afició, per cultura i per deport el Llevant és i serà sempre un club de primera. Passe lo que passe. I milite a on milite. I hem d’estar sempre ben orgullosos d’este gran club que ho és de la nostra terra.

L’intolerable i vergonyosa marginació de les comarques del sur.

En el moment en que escric estes llínes tres són els equips valencians que lluiten desesperadament per conseguir l’anhelat ascens a primera divisió. Un d’ells és l’ínclit Llevant. Els atres dos són de les comarques del sur: Hércules i Elig. L’última volta que el conjunt alacantí estigué en la màxima categoria del fútbol estatal fon en le temporada 1996-97 de la mà del mític defensa croata Dubravko Pavlicic. Ara els artífexs de l’ascens podrien ser dos héroes de la Selecció Valenciana, Francesc Farinós i Francesc Rufete. L’Elig jugà en primera per última volta en 1988-1989.

Es curiós que Alacant, en 330.000 habitants o Elig, en 230.000 no tinguen cap equip en primera perque hi ha moltes ciutats d’un tamany paregut que tenen o han tengut un equip en primera tota la vida: Corunya, Vigo, Sant Sebastià, Bilbao, Oviedo, Gijón, Santander… Pero mosatros no. I si parle de deport és perque pense que va vinculat directament a la riquea. Només pots tindre èxits deportius quan tens una economia puixant i saps fer les coses ben fetes. L’històric fracàs deportiu d’Alacant i Elig no pot deslligar-se de l’intolerable marginació que patix tot el sur valencià.

Espanya té huit grans àrees metropolitanes: Madrit, Barcelona, Saragossa, Bilbao, Sevilla, Màlaga, Valéncia i Alacant-Elig. Això significa que dels huit núcleus demogràfics més importants de l’Estat, dos es troben en la nostra autonomia. La regió d’Alacant-Elig és ademés una de les més dinàmiques i prósperes d’Europa, en un turisme, una indústria tradicional i una agricultura de primer orde. No obstant, el significatiu pes demogràfic i econòmic de les comarques del sur no se veu traduït en el pes polític i social que per dret, població i economia li pertoca.

En Alacant començaren exigint el transvàs de l’Ebre i ara mateix ploren perque temen el fi del transvàs Tajo-Segura. No només se torpedeja el progrés de la nostra terra sino que ademés no se mos aporta cap solució perque les desaladores que mos havien promés per a garantisar el suministre hídric de la regió tampoc arriben. És increïble que l’Estat Espanyol decidixca dinamitar una agricultura rendible i no subvencionada com la valenciana o matar la gallina dels ous d’or del turisme. Només es pot entendre si és per a beneficiar a unes atres regions que són competidores directes.

¿Cóm si no es pot explicar que la Costa del sol o la Costa Dorada tinguen AVE i la Costa Blanca no? Pero és més… ¿Cóm es pot explicar que núcleus turístics com Torrevella o Benidorm no disponguen d’accés per via ferroviària? ¿O qué no existixca un tren de rodalies que vertebre a tot del nostre Regne per la costa, de Vinaròs a Oriola? És francament alucinant. Lo més curiós de tot és que des de la ciutat d’Alacant es culpabilisa al Cap i Casal per tot i s’exalta el provincianisme quan la falta d’inversions és responsabilitat directa no de la Generalitat Valenciana sino de Madrit.

Yo vullc un Alacant i un Elig de primera. Pero no només en el fútbol, sino en pressupost, obres públiques, infraestructures… I lo mateix dic per al restant de les comarques del sur i el Regne de Valéncia en general. Pero això només ho conseguirem quan en lloc d’estar mirant en un ull a Madrit i en un atre a Barcelona, mos centrem en defendre  la nostra terra, quan en lloc d’ofrenar noves glòries a Espanya li les ofrenem a lo Regne, quan en lloc de fomentar provincianismes fomentem la germanor entre  tots els valencians per a fer sentir la nostra veu alta i clara en Espanya i el món.

Power Electronics Valéncia: una lliçó per a tot el valencianisme.

La victòria del Valéncia Club de Balocistella front a l’Alba de Berlin en el dia d’ahir ha portat a les vitrines del club taronja el tercer títul de la seua història. A la Copa del Rei (1998) i la Copa ULEB (2003) ara deu afegir-se esta prestigiosa Eurocopa de l’any 2010. El Valéncia dominà de forma aplastantment cómoda a lo llarc de tot el partit i l’ala-pivot australià Matt Nielsen fon designat millor jugador de l’encontre. Un atre valencianiste, el pivot servi Kosta Perovic, fon màxim anotador de la final en 17 punts.

Pero lo més increïble és que açò s’ha conseguit en una temporada en la que el club havia patit un dràstic retall en el presupost. De fet, ya començada la temporada ni tan sols se contava en un patrocinador després de que Pamesa  posara punt i final a més de 20 anys de mecenage. El canvi de nom comercial -ara Power Electronics Valéncia- fon un símbol de l’enorme reestructuració que ha patit el Valéncia: se passava de ser un club de rics a un equip sense estrelles comandat per l’entrenador croata Neven Spahija.

El Power ha demostrat que, sense recursos ni estrelles, se pot ser campeó en Europa. L’èxit d’este equip passa per actuar en bloc, com un sol home, per ser un conjunt unit a on no caben els personalismes i a on prima la força de l’unió. Aixina és com s’han fet fortes nacions com Alemanya o Japó. És la lliçò de la que hem de prendre eixemple; el valencianisme polític i cultural només tindrà força en les Corts i en la societat quan actuem en bloc.  Els valencians units serem un poble cult i fort. Units serem un poble gran.

Ajedrez.

No sé cómo pueden decir que es un juego aburrido. A mí me parece apasionante del todo. Un juego. Esa es otra. Porque para mí el ajedrez es un juego, no un deporte. Yo entiendo como deporte todas esas competiciones en que debes ejercitar el cuerpo mucho más que la mente. Si no sudas, es que no es un deporte. En cualquier caso, me parece pura emoción. Es un espectáculo glorioso donde pueden competir desde jóvenes hasta ancianos pasando por ordenadores como Deep Blue. ¡A ver que deporte puede ofrecer eso! ¿Cómo pueden decir que aquella partida de 1984 entre Anatoli Karpov y Gari Kasparov que duró seis meses puede ser aburrida? ¡Que lucha de titanes por dominar los tableros del planeta! ¡Pero si la rivalidad de estos dos monstruos, de estos dos fenómenos sobrenaturales llegó incluso a causar un cisma al dividir al mundo del ajedrez en la Federación Internacional de Ajedrez (FIDE) y la Asociación de Ajedrez Profesional (PCA)! Debes estar hecho de una pasta especial para proclamarte campeón del mundo.

El dominio de los competidores ex-soviéticos sobre el resto del mundo es aplastante. Se ve que en Europa del Este los niños en vez de jugar a la pelota en las gélidas calles llenas de nieve optan por quedarse en casa jugando al ajedrez con la calefacción… Si no, no me lo explico, la verdad. Aunque maestros los ha habido de todos sitios (Wilhelm Steinitz, Emmanuel Lasker, Mijail Botvinnik…) Se echa en falta ver de nuevo a campeones hispanos al estilo del mítico José Raúl Capablanca; ojalá que el español Alexei Shirov gane alguna vez un título mundial para su patria. Por cierto, resulta curioso que habiendo nacido el ajedrez en la India sólo el indio Viswanathan Anand haya conseguido conquistar el título de campeón mundial para su país.

El ajedrez debería impartirse como clase en las escuelas porque enseña a pensar y eso es fundamental en el desarrollo personal y profesional de cualquier individuo. Eso es mucho más útil que ir dando botes como si fueras una rana en Educación Física o hacer la voltereta; ¡todo eso no me ha servido en la vida para nada! El ajedrez tiene un gran poder; el de despertar las mentes dormidas, tal vez por eso el ayatolá Rudollah Jomeini o los Talibanes Afganos lo prohibieron. Sólo los grandes maestros pueden dominarlo. Anand cree que para descollar en el juego necesitas una gran mezcla de memoria, cálculo, disciplina e instinto; todas las cualidades que un dictador teme en los otros.

Anteriores Entradas antiguas Siguiente Entradas recientes